Església de Sant Julià d’Argentona

L’església de Sant Julià està situada en la Plaça de l’Església 1 d’Argentona.

Us passo la seva historia:

  • Aquesta església és documentada des del 1023.
  • Consta com a parròquia des del 1068.
  • Al segle XVI el creixement de la població degué ser important, ja que se substituí la primitiva església parroquial de Sant Julià per l’edifici que encara es manté, bastit als anys 1515-1539.
  • Fou bastida pels mestres de cases Miquel Canut, gironí, i el francès Perris Absolut, sota la iniciativa del famós ardiaca barceloní Lluís Desplà, aleshores rector d’Argentona.
  • Fou restaurada el 1897 per Puig i Cadafalch. L’important retaule gòtic de Nicolau de Credença, notable pintor napolità, fet amb Antoni Rupit i Jaume Forner.
  • La magnífica trona renaixentista i el Retaule del Roser foren destruïts l’any 1936.

És una església de planta de creu llatina, nau central i dues laterals i claus de volta esculpides. La façana està feta de pedra de Montjuïc.

La portada és decorada per una bella rosassa i la flanqueja el campanar, quadrat i emmerletat, amb un rellotge.

A la façana hi ha dos sarcòfags procedents de Sant Pere de Clarà.

És un bell exemple del gòtic tardà.

Actualment a l’altar major hi ha uns tapissos de la primera època de Grau-Garriga, de tema eucarístic.

J. Contijoch / Generalitat de Catalunya

Conté uns merlets i diversos elements decoratius que estan essent restaurats seguint l’estil del campanar.

J.Subirachs / Generalitat de Catalunya

Sant Julià d’Argentona és una església gòtica inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipedia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola i Google

Església de Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius

Avui us presento dos articles sobre Esglésies

L’església esta dedicada a sant Iscle i santa Victòria, ubicada en la Plaça de l’Església de Dosrius.

Us passo dades històriques :

  • L’església parroquial de Sant Iscle i de Santa Victòria de Dosrius, d’estil gòtic, és esmentada des del 1304, moment que coincideix amb les primeres visites pastorals.
  • Des del 1348 consta que tenia un altre altar dedicat a santa Maria.
  • El 1512 es va iniciar la reconstrucció de l’església amb la construcció del campanar i la capella que té sota seu.
  • Tenia una imatge de la Verge i un magnífic retaule del 1531, obra de l’escultor renaixentista Martín Díez de Liatzasolo.
  • El 1526 es va refer la resta de l’església, incorporant a l’obra la part edificada a partir del 1512.
  • El 1936 fou destruïda la imatge de la Verge i el magnífic retaule del 1531.
  • Algunes pintures del retaule es conserven a l’església parroquial i al Museu de Mataró.

La façana principal té la porta d’entrada amb relleus esculpits sobre fines columnetes motllurades; és coronada per una llinda, un arc de mig punt que aixopluga un semicercle en forma de petxina i un ull de bou.

Destaquen els detalls escultòrics dels brancals del portal principal de l’església. D’estil gòtic tardà situat a banda i banda del portal. Hi ha representades cares alades amb expressió de sofriment que envolten un monstre, i les ànimes amb un angelet al centre. Consisteix en una representació de caràcter alliçonador per als no creients.

També són destacables les gàrgoles del campanar de l’església. Situades als angles de les parets de la torre, de la part més vistosa, es fan notar per ser les úniques amb semblant animal o de fera. D’estil gòtic tardà, ja que el temple en conjunt data del 1533, aquestes gàrgoles testimonien el pas del temps, que ha desgastat el granit fins a esborrar-ne detalls del treball escultòric. Estan col·locades com a un carreu més dels angles del campanar. Té un campanar de torre quadrada amb rellotge.

Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius és inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Santa Agnès de Malanyanes de La Roca del Vallès

La Església parroquial de La Roca del Vallès, ja us la vaig presentar fa temps,

avui, serà L’Església de Santa Agnès de Malanyanes  està situada en el carrer Jaume Cuyàs s/n a Santa Agnès de Malanyanes, dins del terme municipal de La Roca del Vallès.

Santa Agnès de Malanyanes es una població del municipi de La Roca del Vallès, a la comarca del Vallès Oriental,

formada principalment per masies i xalets.

Aquest Nucli, està situada al NE del terme municipal, a l’esquerra del riu Mogent.

L’església parroquial, també dita Santa Agnès de Malanyanes, és d’origen romànic i conserva la façana i la porta romàniques.

Està documentada des del 932 i va ser ampliada al segle XVI.

És famós el retaule de Santa Agnès, d’estil renaixentista, que allí va estar exposat fins que va ser substituït per l’actual retaule barroc,

des de 1917, l’antic retaule es conserva en el Museu Diocesà de Barcelona.

Cal destacar  el Campanar del segle XVI amb una possible base romànica.

Coronat per un terrat amb barana de merlets esglaonats.

La cel·la queda oberta amb finestrals d’arc de mig punt.

Des de l’Església s’arriba per medi d’una escala de cargol,

fins a dalt de la Torre o Campanar, on estant les campanes.

El campanar esta adossat a la façana lateral sud te una alçada de 26’35 metres.

Al costat de l’Església, hi ha un petit cementeri.

A les afores, trobareu l’ermita també dedicada a Santa Agnès de Malanyanes.

Si no ho coneixeu , val molt anar-hi.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de La Roca del Vallès

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Sant Miquel Sacot o Sa Cot de Santa Pau

 

Sant Miquel Sacot  o Sa Cot, és una església romànica de La Cot, nucli disseminat de Santa Pau, a dins dels límits del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, és a uns 640 m. altitud.

 

Cal agafar el camí que surt al davant del restaurant Can Xel, que està en el quilòmetre 5,500 aprox.de la carretera Gi-524, i seguir les indicacions, en cas d’anar en vehicle en cinc minuts estareu a Sant Miquel, donat que esta a poc mes d’un quilòmetre de la carretera.

En tot el traçat , tindreu cartells que us orientant  pel camí a seguir.

Les vistes son molt precioses d’aquest part de la Garrotxa.

Us passo la seva historia :

  • La primera notícia data de l’any 1009, amb motiu de la donació que va fer l’arxiprest Witard de l’església de dit lloc amb els delmes i primícies al monestir de Sant Pere de Besalú.
  • A partir del 1029 l’abat del monestir quedà constituït senyor al•lodial del terme de la Cot en virtut de la venda realitzada pels esposos Grau i Ermessindis.
  • A la segona meitat del segle XVI l’església començà a disposar d’ornaments i objectes de culte rics, encara que fins al segle següent els inventaris constaten com a metall preciós el llautó.
  • Fins a principis del segle XVII només hi hagué dos altars; anys després hi descobrim un tercer dedicat a Sant Joan Baptista.
  • Després de l’ampliació del temple, l’any 1787, foren cinc el nombre d’altars.

Sant Miquel de la Cot amb els moviments sísmics del segle XV ensorraren bona part de l’edifici, que va ser reconstruït i ampliat a finals del segle XVIII seguint l’estil neoclàssic.

Actualment és un temple d’una sola nau, amb cor que es prolonga a manera e trifori donant lloc a capelles laterals.

Tots els sants de l’interior són d’escola olotina.  A l’absis principal hi ha un retaule del 1863.

Fins a la segona meitat del segle XVI l’església no començà a estar proveïda d’ornaments i objectes de culte. L’altar major va ser realitzat el 1863. Pel que fa a les llindes, a la sagristia (porta esquerra del presbiteri) hi diu: “SOM POSADA VUI DIA 4 / D jUNY 1789”.  Segons Montsalvatje a finals de segle XIX es conservava la següent llinda al costat dret: “SOM ESTAT PINTAT Y DORAT EN LO ANY 1889”.

 

La pica baptismal fa 2,7m de perímetre i 80cm d’alçada. Està situada al costat dret de la capella lateral. Sense decoració ni cap data, la seva mida fa pensar que és força antiga.

Actualment encara està en ús. I forma part d’una xarxa de cases de Colònies de la Garrotxa.

És un edifici que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades gràcies a Viquipèdia i el Parc Natural de la Garrotxa

Adaptació al Text : Ramon Solé – Fotografies : Dora Salvador

Església de Parets del Vallès

L’església de Sant Esteve de Parets està situada en la Plaça de la Vila i el carrer de Sant Antoni de Parets del Vallès.

Us passo la seva historia :

  • Les primeres notícies d’un temple dedicat a Sant Esteve en aquest indret, daten de l’any 904, quan va ser consagrada una església per Teodoric.
  • En el segle XIII es torna a reformar el temple gràcies a Bernat de Vilatzir, tal com constava en una llosa sepulcral que hi havia en el presbiteri fins a l’any 1936.
  • L’església es torna a consagrar el 26 de gener de 1207 pel bisbe de Barcelona Pere de Cirac.
  • Les tropes de Felip V d’Espanya incendiaren el temple l’any 1706 durant la Guerra de Successió.
  • Aquest no va ser l’únic incendi que va patir l’església, perquè el 21 de juliol de 1936 va ser destruït gairebé en la seva totalitat pel foc.
  • De l’antic temple només va restar en peu l’absis central i alguns fragments de murs, que es van integrar en la nova construcció feta en estil neoromànic, aquesta nova església consagrada el 1947, va venir a substituir a la vella.

És un edifici neoromànic. La nau central es desenvolupa a partir de l’absis del segle XIII, on neix el creuer que suporta el campanar.

Té tres naus de volta d’aresta separades per arcs de mig punt i capelletes laterals de volta de canó. Els vint-i-dos capitells que separen les naus historien la vida de Crist.

Al centre de l’absis hi ha el retaule de Sant Esteve, realitzat per Frederic Marès i Francesc Folguera l’any 1947.

L’església té tres campanes que daten del 1947,i una que va ser instal·lada el 15 d’octubre del 2017, anomenades Eulàlia, Rosalia, Maria i Teresina; les dues primeres en honor a la dona i la mare del mesenes que va fer la restauració de l’església, l’Antoni Feliu, la tercera en honor a la Verge Maria, i la quarta, en honor a la mare del feligrès que la va donar degut a una promesa, és actualment la campana major.

L’any 1996 a la mort de l´últim campaner, es va electrificar el sistema d’accionament automatitzat del toc de campanes.

Sant Esteve de Parets és una església de Parets del Vallès protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de Dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Les platges, els pescador i les barques de Montgat – 1ª Part #

Les platges, els pescador i les barques, han sigut durant els segles el tres elements importants de Montgat.

Les Platges de Montgat mes destacades son :

  • Platja de Cala Taps, La platja de cala taps està ubicada just al davant del barri de les Mallorquines.
  • Platja de les Moreres, La Platja de les Moreres és una caleta acollidora i familiar ubicada just abans de trobar-nos amb el monument de l’11 de setembre, que ja us vaig fer el article. Fa casi cents anys en rere havia unes casetes que eren d’uns estiuejants, molts de Barcelona, allí menjaven i dormien eren petites per –ho acollidores a prop de la mar en Montgat, jo havia estat, en una d’elles d’un familiars…
  • Platja de Sant Joan, Just al davant del barri de Sant Joan i Casc Antic trobem la platja de Sant Joan, una platja amplia on hi trobareu la Guingueta Mi Lola, les instal·lacions del Club Marítim Montgat, pistes de vòlei platja, i tots els serveis propis de les platges de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
  • Platja de Les Roques, La cala de les Roques de Montgat és un petit refugi de sorra i roques que té la seva pròpia dinàmica, molt diferent de la resta de platges. Aquí no hi entra maquinària, la neteja i el manteniment els duen a terme uns pocs operaris de manera manual. Tampoc no s’hi aporta sorra artificialment: segons els corrents i la força dels temporals, hi haurà més o menys sorra.

Els pescadors :

La devoció per la Mare de Déu de l’Alegria és centenària en la vida montgatina, us faig la seva historia que em fascina particularment  :

  • Ja a finals del segle XV, li fou dedicat un altar a l’església parroquial de Sant Cebrià de Tiana, tot i que d’antuvi ja era invocada amb l’advocació de santa Maria de Montalegre, portada per l’orde cartoixà al seu monestir de la Conreria, construït entre els anys 1415 i 1463.
  • L’Església parroquial de Sant Cebrià de Tiana fou consagrada el 23 de novembre del 1100
  • Cap al 1500 s’erigeix un altar a Nostra Senyora de l’Alegria.
  • Entorn del 1700, es constituí la Confraria de Nostra Senyora de l’Alegria pels pescadors de Montgat, amb una nova imatge beneïda el 1701.
  • El 1788, fou reconstruït l’altar, dotant-lo d’un nou retaule.
  • Pels voltants del 1800, aquesta confraria tingué una intensa activitat: erigeixen un nou retaule.
  • El 1808 estrenen una bandera.
  • Durant aquesta primera meitat del segle XIX, els pescadors i mariners celebraven oficis per Sant Joan i per Sant Pere, així com per la festa del titular de la parròquia, sant Cebrià.
  • Amb la construcció de l’església parroquial de Sant Joan de Montgat i la seva constitució com a parròquia independent de Tiana l’any 1868, els pescadors de Montgat deixaren d’utilitzar la de Tiana i, per tant, es va extingir la Confraria i el culte a la Mare de Déu de l’Alegria.
  • L’any 1886, fou consagrat l’actual temple parroquial de Sant Cebrià de Tiana; això portà com a conseqüència que el temple primitiu quedés tancat al culte i l’advocació de la Mare de Déu de l’Alegria s’oblidés, tot i que conservà al seu interior l’altar i la imatge.
  • Cap al 1908, un grup de tianencs va impulsar la restauració de l’antiga església parroquial i el culte a la Mare de Déu de l’Alegria, traslladant la imatge des del seu altar al presbiteri, com a titular del temple, anomenat des d’ara ermita de l’Alegria.
  • També es va instaurar la celebració per la diada de Pasqua de Resurrecció d’un aplec, molt celebrat tant pels tianencs com pels montgatins, així com l’edició d’uns goigs que, en recordança del patronatge de la Confraria de Pescadors.

Con podem veure Tiana mes a la muntanya i Montgat al mar, son com a agermanades entre si, no en els noms per ho si en la seva historia.

Actualment és manté, en menys proporció la pesca al mar, no obstant , Montgat disposa d’una petita llotja per la venda de peix de costa, recollit front la serva costa, la de Montgat…

Les Barques:

Es clar que per ser pescador, es té de tindre barques, per això, aquí a Montgat, tenen les seves, no massa grans… per ho efectives, no massa nombrosa, per ho efectives… Per treure el peix de la seva mar Mediterrània.

Espero i tots esperem, que després del segles aquesta professió sigui en davant i que perdurí per molts segles mes…

Article dedicat als Pescadors de Montgat i de tota la Costa Mediterrània, especialment de Catalunya.

 

Text estreta de Viquipèdia, altres i per mi mateix.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

L’església Sant Fèlix de Canovelles, és una verdadera joia

L’Església Sant Fèlix està situada al nucli antic de Canovelles, al carrer de l’Església.

És un carrer molt estret  i s’hi arriba travessant la rotonda  de l’avinguda de Canovelles de la Ronda Nord de Granollers en el tram que passa per Canovelles.

L’Església parroquial de Sant Fèlix de Canovelles és un dels pocs edificis de Catalunya del primer art romànic probablement edificat en la segona meitat del segle XII.

i construïda amb una sola nau allargada amb bandes llombardes al voltant de tota la façana.

A l’interior s’hi conserven dos quadres dedicats a Sant Roc i a Sant Andreu de finals del segle XVI.

A la rectoria hi ha dues taules procedents d’un retaule on hi ha representats Sant Llorenç i Santa Puríssima.

La parròquia posseïa un notable tresor d’orfebreria que va desaparèixer el 1936 amb la guerra civil espanyola.

Actualment es conserva una naveta del segle XVII i una imatge de la Mare de Déu del Roser feta d’ivori.

L’Església de Sant Felix de Canovelles és una església de Canovelles (Vallès Oriental) protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Canovelles

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Creu de Terme del Brollador de la Font d’Igualada

La Creu del Brollador de la Font no es l’original,  aquesta creu imita l’estil barroc que tenia la inicial, esta situada en la Plaça de la Creu.

La creu fou obrada l’any 1954 per l’escultor Ernest Marco com a culminació del brollador projectat per l’arquitecte Bonaventura Bassegoda.

Com us deia, aquesta creu venia a substituir l’antiga creu de terme existent davant del portal de Capdevila, documentada des de l’any 1409 i que l’any 1835 va ésser traslladada als jardins del cementiri on restà fins a la seva destrucció l’any 1936.

Si observem l’actual , la verge que hi ha en la part de darrere de la creu veurem que està en la mateixa posició i gest que la verge del retaule de Santa Maria.

La columna també imita la del retaule, en el capitell hi veiem quatre escuts; el davanter és el de la ciutat; els altres tres, més el del fust de la columna, són dels fundadors dels ordes religiosos que passaren per la ciutat i aquests són : Sant Ignasi, Sant Josep de Calassanç, Sant Claret i en el fust, Sant Francesc.

La Creu del Brollador de la Font és una obra del municipi d’Igualada i està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades i aplicació al Text i Fotografies : Ramon Solé