Restaurant de La Font del Gat i la seva Font a Montjuïc de Barcelona

Recordeu, a partir d’aquest mes cada diumenge dos articles

El Restaurant de La Font del Gat i la Font, estan en el Passeig de Santa Madrona, 28 en Montjuïc a Barcelona.

Us passo la seva història :

  • Durant l’any 1908 l’Ajuntament de Barcelona va comprar a Josep Laribal una amplia finca, situada en un costat de la muntanya de Montjuïc, per a convertir-la en els anys, en un dels primers jardins públics de la ciutat.
  • Posteriorment, entre el 1916 i el 1919, Jean Claude Nicolas Forestier i Nicolau M. Rubió i Tudurí reestructuren el jardí.
  • Davant mateix de la font, hi ha un edifici noucentista de 1918 que havia tingut funcions de restaurant, obra de Josep Puig i Cadafalch.
  • Pel que fa a l’edifici conegut també com a Font del Gat, es va construir cap el 1925 com a lloc per a batejos, comunions i altres festes de caràcter familiar per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, segurament també per a l’Exposició Universal de Barcelona del 1929.
  • L’edifici va ser restaurat el 2002.
  • A principis del segle XXI torna a tenir la funció de restaurant i va allotjar la seu de la Reial Federació Espanyola de Tennis. I la seu del Centre d’Estudis Olímpics Joan Antoni Samaranch, gestionat per la Fundació Barcelona Olímpica.

La Font del Gat, un dels llocs més populars de Montjuïc, es troba als jardins Laribal.

El 1908 es converteix en un dels primers jardins públics de la ciutat i ja des de principis del segle XX

,

hi ha en un dels berenadors més freqüentats de la ciutat amb la Font del Gat com a centre de les trobades.

L’espai presenta un recinte tancat, en origen era privat, pel qual s’accedeix a través d’una portalada amb un arc de mig punt al final d’unes escales.

Al pinyó un plafó ovalat mostra dos gats simètrics negres que sembla simètricsa la tarja hi trobem la inscripció “1884” i, per tant, anterior a la intervenció de Puig i Cadafalch.

Tan popular era la font, que el periodista i autor teatral Joan Amich li va dedicar una cançó: La Marieta de l’ull viu, que narra els amors de la Marieta amb un soldat, i que es va convertir pràcticament en un himne.

 

Efectivament, la font del gat brolla al fons d’una cova i segons diu la veu popular, deu el seu nom al fet que fou trobada per un gat el 1855, i que per això la font és coronada per l’escultura d’aquest felí.

A les tardes dels diumenges s’hi feia ball al so del piano de maneta,

i, segons és diu, freqüentaven l’indret soldats i criades i tota mena de nois i noies de classe treballadora i entre ball i ball degustaven el menjar que es venia al taulell.

La seva fama fou tan gran que la popular Colla de l’arròs va fer construir un elegant restaurant molt a prop de la font, que seria el antecessor de l’actual Restaurant.

La Font del Gat és una font de Barcelona inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Ajuntament  de Barcelona, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i  Fotografies : Ramon Solé

Ermita de l’Abellera de Prades – 1ª Part #

L’Ermita de l’Abellera, també se la coneix com  la Mare de Déu de l’Abellera, està situada a uns 2 kilòmetres a llevant dins del municipi de Prades.

S’alça en una cinglera de 1.020 metres d’altitud, aprofitant una balma on abans d’edificar-hi l’Abellera hi havien viscut eremites, entre d’altres sembla que hi va ser Bernat Boïl, primer llegat apostòlic a Amèrica el 1493; l’ermita és un recinte d’una sola nau.

S’accedeix al recinte per una porta que hi ha a l’entrada de la balma.

Us passo la seva historia :

  • Es diu, segons la tradició popular, que un pastor va trobar la imatge de la Verge entre les branques d’una alzina voltada de ruscos, quan anava a buscar mel.
  • La imatge hauria retornat dues vegades al lloc on havia estat descoberta cada vegada que el pastor provava d’endur-se-la cap a casa.
  • També, la tradició parla d’una ermita existent en aquell lloc, on s’hi hauria retirat la reina Margarida de Prades.
  • Sembla però que l’ermita no es va construir fins al 1570.
  • Va ser beneïda pel rector de Prades el 1574.
  • El 1578 s’hi afegí el campanar.
  • A finals del segle XVII o a començaments del XVIII, s’hi van fer importants obres de reforma.
  • El 1936 es va destruir la imatge de la Mare de Déu, obra d’alabastre policromat d’estil gòtic tardà popular.
  • La imatge es va reproduir a partir de fotografies l’any 1940 amb marbre de Sarral.

Segons Amades,  quan parla de L’Ermita de l’Abellera, diu :

“ …la devoció, que està molt arrelada i s’hi fan romeries a l’ermita i balls de coques de mel, vindria de la cristianització del culte a una antiga divinitat agrícola local.

Vora de l’ermita brollava una font amb aigua que tenia fama de miraculosa, que s’estroncà a començaments del segle XX…”

L’Ermita de l’Abellera, està declarada Bé Cultural d’Interès Local.

Nota : Demà us presento imatges d’aquesta ermita, de fa cent anys en rere.

 

 

Recull de dades, gràcies a l’Ajuntament de Prades, Viquipedia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Convent de Sant Sebastià de la Bisbal d’Empordà

El Convent de Sant Sebastià, també anomenat Convent dels Franciscans, es troba en un petit turó a l’extrem sud-oest de la Bisbal d’Empordà on antigament hi hagué una petita capella dedicada a Sant Sebastià.

Tot i que el Convent va ser fundat el 1850, l’església del Convent dels Franciscans va ser iniciada el 1590, i el temple va ser ampliat el 1791. El conjunt arquitectònic està format per l’església i el claustre. Benedetto di Tocco, bisbe de Girona és considerat el seu fundador, i des dels seus inicis albergava la comunitat franciscana.

Durant la guerra civil fou saquejat i els objectes de culte i els altars foren cremats i quatre frares assassinats. També va ser refugi de fugitius de la zona franquista. Més endavant els frares hi pogueren tornar. A partir de donacions de famílies i subvencions de les autoritats, el convent i el calvari van poder ser restaurats.

Però l’any 2003 hi va haver un canvi d’activitat molt important, ja que els últims franciscans varen cedir a la Fundació Acollida i Esperança l’edifici per a ús social, i és a partir de llavors que és un centre d’acollida. La missió de la fundació és promoure espais d’acollida per a persones en situació d’exclusió social, amb la finalitat d’acompanyar-los i donar-los oportunitat de canvis.

Com a anècdota intrigant,  el 4 d’octubre del 2007, coincidint amb la festivitat del seu patró, Sant Francesc d’Asís, i també que l’últim franciscà que hi quedava, en Francesc Costa, que aquell dia l’havien traslladat a un altre indret, un llamp va caure al cim del seu campanar, el qual va quedar totalment destrossat, així com altres dependències del recinte, havent-se de construir de cap a peus.

  • Fotografia molt antiga del convent, extreta de la publicació del llibre L’Abans. És la comunitat de franciscans a principis del segle XX en el claustre de l’edifici.

Us passo un enllaç de Monestirs de Catalunya, on podreu veure fotografies interiors del Convent de Sant Sebastià  :

https://www.monestirs.cat/monst/baemp/bp04seba.htm

Poema : El convent

 Dalt d’un petit turó,

a redós de les muntanyes,

tu, el convent dels franciscans,

tot altiu i orgullós,

la nostra vila acompanyes.

No fa gaire temps,

un llampec esgarriat,

tot cercant el seu camí,

al teu cim va aterrar.

Campanes i campanar,

a fer punyetes se’n van anar.

Fou la caiguda d’un llampec

turmentat pel desamor,

defallit per la manca d’esperança.

Fou un llampec enamorat,

de quelcom que tu tenies.

Ell, per tu, va perdre l’erma.

Avui, per fi, el mal d’amor està arranjat,

i, el convent, de nou, tot altiu ens acompanya.

Avui, ja repiquen les campanes.

 

 

Text, Fotografies, Pintura i Poema : Joaquima Pellicer  i Solà

 Agraeixo aquest bonic article del dia d’avui que ens a regalat al Blog i a tots els seus seguidors,  la Joaquima.

Ramon Solé

Tossa de Mar, per anar, estar i gaudir

Tossa de Mar, és una vila i municipi de la comarca de la Selva, anomenat simplement Tossa fins al 1985.

La bellesa de les seves platges i boscos i del seu patrimoni històric i cultural, fan d’aquest indret un punt de referència obligada per al turisme,

o simplement per anar estar i gaudir de tot el seu conjunt.

En un entorn privilegiat, al peu del massís de ses Cadiretes i en un dels trams de la Costa Brava amb els paisatges més espectaculars.

La capella dels Socors, d’estil barroc, es rep el pelegrí de Tossa de tornada de Santa Coloma de Farners, durant el Vot Popular, una tradició tossenca.

Es imprescindible anar al Portal, porta d’entrada a la Vila Vella o recinte emmurallat de Tossa, del segle XII, declarat monument històric artístic nacional l’any 1931.

Cal estacar que és l’únic exemple de població medieval fortificada que es conserva al litoral català.

        

En destaquen les tres torres:

  • La Torre de Joanàs era per vigilar el mar, la badia i la cala de la Mar Menuda.
  • La Torre de les Hores, va rebre aquest nom en el segle XV en col•locar-s’hi un rellotge, diuen les cròniques que “fou el primer lloc a Catalunya en què hi havia un rellotge públic”.
  • La Torre des Codolar, que presideix la platja del mateix nom i que està plenament integrada en l’edifici del Museu de Tossa.

L’antiga església, d’estil gòtic i en estat ruïnós.

Constava d’una nau única i dues capelles laterals amb un campanar de torre de planta quadrada.

Al passeig del Mar accediu directament a la platja Gran on trobareu  la Casa Sans, edificació singular on veureu els elements modernistes i l’arquitectura colonial.

Per a mes amplia informació podeu consultar a Viquipèdia :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Tossa_de_Mar

Pues ja sabeu a Tossa de Mar, per anar, estar i gaudir.

 

Recull de dades : Ajuntament de Tossa de Mar i Altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Joaquima Pellicer Solà i Oriol – Ramon Solé