Església – Santuari de Sant Antoni de Pàdua de Barcelona

L’Església – Santuari de Sant Antoni de Pàdua, està situada en el carrer Santaló, 80 amb cantonada amb el carrer Calaf, 16 de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • Els franciscans en l’any 1904 van començar la construcció del convent al barri de Galvany que aleshores començava a urbanitzar-se.
  • En un principi van construir una petita capella dedicada a sant Magí.
  • Al cap de 3 anys, el conjunt conventual es va quedar petit i van decidir construir un nou convent i una nova església, la primera pedra dels quals es va beneir l’any 1907.
  • La nova església va ser inaugurada l’any 1912.
  • La Guerra Civil va destruir pràcticament tot el conjunt.
  • El nou convent es va enllestir l’any 1953.
  • L’església va ser reformada l’any 1964, tot i que es van mantenir les dues capelles laterals originals, la façana del carrer Calaf i el campanar amb coberta de trencadís.
  • El fris ceràmic és de Joan Rifà, “Silicor”, dels anys 70, quan s’acaba definitivament el temple.

Hi ha molt pocs elements de continuïtat, com podria ser la part baixa del mur de l’església conventual que dóna al carrer Calaf, amb la porta d’accés principal.

La resta s’ha transformat del tot: els dos temples són ben diferents i en comptes dels edificis de dues plantes del convent vell hi ha un edifici nou de sis plantes. També hi ha darrere l’església, una torre que es va salvar de l’atac durant la guerra.

El revestiment exterior de pinacle lateral del santuari de Sant Antoni de Pàdua. Mosaic creat amb una tècnica mixta de rajoles i trencadís de ceràmica esmaltada. El trencadís està format de fragments de forma irregular de tons blaus, intercalats per rajoles de peces quadrades de color verd, groc i blanc amb malla vermella i creu blanca central sobre fons blau. La decoració s’acaba amb trencadís en tons groc i ocre. El pinacle està dividit en triangles remarcats per ceràmica esmaltada en relleu de color verd.

Si voleu saber sobre Sant Antoni de Pàdua, podeu accedir a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_de_P%C3%A0dua

 

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona, Historia del Convent i Santuari  i Altres.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Al-lusions al Pont del Diable a Martorell

Dins de la mateixa població de Martorell, hi ha diverses al·lusions al Pont del Diable, i que avui us presento :

Casa de la Vila, sobre una de les finestres hi ha esgrafiat el Pont del diable

Font de l’Eudo, amb relleu la seva llegenda, situat al costat del Pont del diable

Maqueta del Pont del Diable  en una petita plaça al costat del carrer de Sant Genís de Rocafort.

Algunes aceres del Martorell podem trobar aquest dibuix

En una casa de Martorell, en el carrer de Sant Genís de Rocafort, podeu veure aquesta recreació del pont fet amb un trencadís de rajoles a colors.

Segur que alguna mes se’n pot trobar…


Bona vigilia de Nadal, Felicitats a Tots i Totes !

Text i Fotografies : Ramon Solé

Modernisme a Cardedeu : casa Arquer

Avui, continuem veient edificis modernistes que formen part del patrimoni de Cardedeu :

La casa Arquer esta ubicada en la Plaça de l’Església, 1-2 amb cantonada amb el carrer de Josep Vilaseca, 1. Cardedeu.

Us passo la seva historia :

  • L’edifici modernista de can Arquer, fou construït molt a principis de segle XX i encara que no sabem la data exacta, suposem que Joaquim Raspall ja era arquitecte municipal el 1904 de Cardedeu, seria poc després.
  • El 1926 el mateix arquitecte va reformar la façana.
  • Va ser la casa d’estigueix de Francesca Arquer,

És un habitatge de planta baixa i dos pisos amb façana a dos carrers.

La planta baixa va estar totalment transformada per la Banca Catalana, restant-li força al conjunt, de caràcter modernista.

Té capcer sinuós amb els típics florons amb cintes de l’etapa modernista raspalliana, que cauen a sobre de les llindes de les finestres del segon pis.

Les finestres d’aquesta planta estan creuades per un fris de rajoles de colors.

A sobre del fris i a sota del capcer hi ha un estucat en dibuixos amb la data de 1926,

i tal com he dit, no correspon a la data de construcció,  sinó a la de la reforma.

La Casa Arquer és una obra del municipi de Cardedeu protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Cardedeu i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Que es la Volta de Maó Catalana ?

La volta de Maó Catalana, ens  permet cobrir un espai mitjançant rajoles o maons col·locats per la part plana.

Tradicionalment s’ha construït per la formació de sostres, de cobertes, per formar escales i altres espais.

La trobem tant en la construcció popular com en la monumental, i també en els inicis de l’arquitectura industrial.

Ha estat molt emprada per la seva versatilitat i adaptabilitat.

És un sistema lleuger, econòmic i de construcció ràpida.

A Vilassar de Dalt, tenim una mostra en petites dimensions d’una Volta de Maó Catalana,

està situada en la Plaça del Teatre, i front del Teatre La Massa de Vilassar de Dalt.

Us passo mes informació al respecta :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Volta_catalana

i també, podeu consultar a :

http://www.bioarkiteco.com/la-volta-catalana.html

 

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

L’Enrajolada, Casa Museu Santacana de Martorell

  • Avui us presento dos articles !

L’Enrajolada, és una Casa Museu, sent un dels museus més antics del país, situat en el carrer Francesc Santacana, 15 amb carrer de  l’Aigua, 1de Martorell.

Us passo detall de la seva historia :

  • Aquest Museu va ser fundat l’any 1876, en un edifici anterior, per Francesc Santacana i Company .
  • Ampliat el 1916 pel seu nét.
  • L’edifici és bastit amb elements arquitectònics procedents de diversos edificis barcelonins enderrocat en les reformes urbanes del s. XIX, o provinents d’edificis antics martorellencs.
  • En el seu fons hi ha una valuosa col•lecció de rajoles catalanes, valencianes i hispano-àrab.
  • El 1967 la Diputació incorporà el fons museístic la col•lecció Faraudo.

Està ubicat en una antiga casa particular de quatre plantes i jardí que va pertànyer a la família Santacana fins als anys seixanta, quan va ser adquirida per la Diputació de Barcelona. L’edifici va ser reformat entre 1965 i 1969 per adaptar-lo al nou projecte museogràfic i instal·lar-hi part de la col·lecció de rajoles i altres ceràmiques del militar i erudit Lluís Faraudo i de Saint-Germain.

Edifici de planta rectangular, planta baixa, dos pisos i coberta de teula àrab. Façana a oest. D’obra vista, finestres geminades en grups de tres: dos cossos, capitells ornats (tota de diferent temàtica), porta de quarterons ferrada i merlets coronant l’edifici.

La façana a Sud presenta una composició ornamental molt acurada: llinda i muntans de portes i finestres, amb aplacat de pedra artificial i relleus; escuts, filigrana; galeria coberta amb gran quantitat de peces de mosaic a les parets.

Els fons són molt variats i de procedència ben diversa:

  • Consta de rajoles dels segles XIV a XX, peces de ceràmica, elements arquitectònics i escultòrics d’antigues edificacions, pintura del segle XIX, mobiliari i elements decoratius.
  • A més, conté materials arqueològics que provenen de les excavacions realitzades pel mateix Francesc Santacana a Martorell i la seva rodalia.
  • Els 120 elements arquitectònics procedeixen d’una vintena d’edificis, molts de Barcelona.

La ceràmica, i en especial les rajoles, constitueixen el gruix de l’exposició permanent. Hi ha rajoles de diferents èpoques, procedències i tipus, des de les rajoles gòtiques de paviment catalanes i valencianes fins a composicions modernes de Josep Guardiola o Josep Aragay.

A més de les rajoles, hi ha un conjunt important d’atuells ceràmics d’època medieval i moderna.

Per mes informació i imatges podeu consultar a :

https://www.festacatalunya.cat/articles-mostra-2813-cat-casa_museu_santacana_lenrajolada_a_martorell.htm

L’Enrajolada forma part de la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona.

L’Enrajolada, Casa Museu Santacana  està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades gràcies a Viquipèdia, Ajuntament de Martorell i Altres.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Masia de Can Carrencà de Martorelles

La masia de Can Carrencà, esta situat a l’entrada de Martorelles(a l’esquerra), per la BV- 5006 o Avinguda d’en Piera, carrer de can Carrencà de Martorelles, a prop de la carretera de Sant Adrià a la Roca.

Us passo la seva historia :

  • L’única data que hi apareix, a la llinda del balcó lateral, és de 1667, any en què es va fer la reforma que deixà la casa tal com la veiem actualment.
  • No obstant la documentació situa la família Carrencà al municipi ja al Segle XII, es tracta d’un document en que el rei Jaume I agraeix al propietari del mas la seva participació en la conquesta de l’illa de Mallorca.
  • L’ermita, consagrada a Sant Domènec, fou construïda a mitjan segle XVIII.
  • Diferents generacions de la família es succeïren en la propietat de la finca, transmetent-la en més d’una ocasió per via matrilineal, fins que a mitjan segle XIX, els darrers hereus, hagueren de malvendre llurs propietats.
  • La casa es dividí en dos, i anys més tard es tornà a unificar.
  • Durant la guerra civil Espanyola fou expropiada, i diferents foren les personalitats que hi feren estada abans d’exiliar-se, tot fugint de Barcelona.
  • A la dècada dels anys 80 del segle XX, els darrers propietaris la cediren al municipi, a canvi de poder urbanitzar uns terrenys propers.
  • Un dels propietaris més remarcables fou Jaume Bosquets i Carrencà, germà del Coronel de Miquelets Francesc Bosquets i Mitjans, que durant la guerra de successió ocultà en aquesta casa els fills del seu germà dels exèrcits Borbònics.

Can Carrencà és una masia de teulada de dues aigües i amb carener perpendicular a la façana. Té dos annexes laterals de planta rectangular.

El cos central és dividit en tres pisos i presenta una distribució simètrica respecte a l’eix que ve marcat pel carener.

La porta central d’accés és adovellada.

Excepte dos balcons del cos central i un del lateral dret, totes les finestres han estar retocades a principis del segle XX.

Les parets es presenten arrebossades i hi destaca el rellotge pintat.

Hi ha un passadís amb estructura de pont que connecta directament amb la capella.

Dels elements decoratius en destaquen les rajoles de ceràmica catalana, amb mostra de nombrosos oficis.

El rellotge de sol. I els panys de la porta principal i de la capella,

en els que s’hi pot veure l’àguila bicèfala (símbol de la família Hasburg) fet que mostra que la família Carrencà fou partidària d’aquesta família durant la guerra de successió a la corona Espanyola.

La Torre correspon al pou de la masia de Can Carrencà , al qual s’hi accedeix per una porta d’arc de mig punt. Correspon a un tipus constructiu endegat a finals del segle XIX.

Actualment, és la seu on están ubicats : l’Associació cultural juvenil “Los Verdes”,  el Casal d’Avis, la Unión Cultural Andaluza, Asociación Las Balas Rojas, Carrancà-Rock – Associació de Músics de Martorelles.

Can Carrencà està inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades gràcies a l’Ajuntament de Martorelles, Viquipèdia i Altres.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Santuari de la Mare de Déu de la Salut a Samalús de Cànoves i Samalús

A poca distància, a llevant de l’església i dintre el petit grup que forma el poble, hi ha l’ermita o santuari de la Mare de Déu de la Salut, es va construir cap a l’any 1720, tot i que no va ser consagrat fins el 1800.

També està documentada des del 1737 i que fou totalment refet el 1902, pels senyors de Bori o del Castell.

És coneguda com el Santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut. Al seu costat hi ha la Font de la Salut amb una Imatge de la verge amb rajoles.

L’actual ermita de la Salut, d’estil gòtic, degué ésser construïda damunt de la primitiva, segurament romànica, que es devia bastir els darrers anys del segle XVIII per acollir la imatge de la Mare de Déu, de marbre blanc, obrada per un imatger desconegut.

Per a mes informació podeu consultar la Web de l’Ajuntament de Cànoves i Samalús :

http://www.canovesisamalus.cat/129-turisme/llocs-dinteres/capella-de-la-mare-de-deu-de-la-salut.html

 

Recull de dades : Ajuntament de Cànoves i Samalús i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Fàbrica Pujol i Bausis – La Rajoleta – d’Esplugues de Llobregat

La fàbrica Pujol i Bausis , coneguda com “la rajoleta”, estava emplaçada a Esplugues de Llobregat, fou una de les empreses més notables i importants  a Catalunya, en el sector de la ceràmica en la segona meitat del segle XIX i començaments del XX.

Les qualitats argiloses de les terres d’Esplugues van propiciar l’establiment d’algunes bòbiles a la zona i rodalies.

La fàbrica Pujol i Bausis, que s’havia iniciat amb la producció de maons, s’anà especialitzant, progressivament, en la fabricació de rajoles i elements decoratius.

Us passo els fet mes destacats a la llarg de la seva historia :

  • Les primeres referències a la fàbrica de maons, són de 1858, si bé va tenir una activitat inestable a causa de discrepàncies entre els seus socis fundadors, en Joan Terrada i Jaume Gelbert.
  • És entre els anys 1870-1874 que tancada i reoberta en diverses ocasions.
  • L’any 1874passà a ser gestionada per la família Pujol, i Jaume Pujol i Baucis pren la direcció de la fabrica.
  • L’any 1876 se’n fa propietari del 100% i segueix dirigint-la fins a la seva mort l’any 1892, amb l’ajuda dels seu fill Pau Pujol i Vila.
  • La introducció del vapor el 1886, la recuperació de la tècnica del daurat, la constant tasca d’experimentació amb nous materials va fer que els màxims exponent de l’arquitectura de final de segle confiesin les seves comandes a la fàbrica.
  • Els dos forns d’ampolla van ser construïts el 1913-14 i destinats a la cocció del gres i pasta blanca.

La fàbrica, amb la seva última denominació “Industrial Cerámica Vallvé, S.A.”, va deixar de funcionar l’any 1984 clausurant definitivament una empresa que havia estat puntal de la ceràmica industrial al nostre país.

Per a mes informació podeu consultar a :

http://www.xatic.cat/ca/llocs-per-visitar/centres-dinterpretacio/museu-de-ceramica-la-rajoleta-esplugues-de-llobregat/63/0/19

MUSEU DE CERAMICA “LA RAJOLETA” D’ESPLUGUES DE LLOBREGAT

Actualment és un equipament cultural ubicat dins del recinte de l’antiga fàbrica de ceràmica Pujol i Bausis “La Rajoleta” i habilitat com a centre de ceràmica i arqueologia industrial.

Informació de l’exposició permanent a “La Rajoleta” :

http://www.museus.esplugues.cat/exposicio-permanent-la-rajoleta/

La ubicació de “la rajoleta”,  és el Passatge del Puig d’Óssa, d’Esplugues de Llobregat, Barcelona.

 

Recull de dades : Ajuntament d’Esplugues de Llobregat i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Can Mussenya de Caldes de Montbui

Aquesta casa de can Mussenya, també coneguda com a “Casa Josep Samsó”, està situada en el Passeig del Remei, 1 de Caldes de Montbui.

Va ser construïda durant els anys 1910 – 1912, pel  Arquitecte Manuel J. Raspall i Mayol .

De fet es un conjunt de dues cases de planta baixa amb una important obra de forja.

La façana més valuosa és la que es troba al Passeig del Remei, en aquesta és pot observar un arc modernista en baix relleu.

Al pis superior hi ha un balcó on desemboquen tres finestrals d’iguals dimensions. La planta baixa té un sòcol de pedra irregular, aplanada per la façana i rematada per una línia de rajoles amb motius florals i decorada amb colors vius.

 

Recull de dades i adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

La Bòbila d’en Pahissa de Sant Cugat del Vallès

Està situada La Bòbila d’en Pahissa, en el camí forestal que des de Sant Cugat entra a Collserola direcció a can Borrell ( masia – Restaurant).

A uns 300 metres us cal desviar-vos a l’esquerra, i un camí us portarà directament a les restes de La Bòbila d’en Pahissa.

Va estar en funcionament des de l’any 1940 fins el seu tancament de producció en el l’any 1985. Durant aquells  mes de 40 anys, s’hi van coure en les seves instal·lacions mils de rajoles, teules, totxos, entre altres.

Al principi , en els anys 40 i 50 del segle passat, va ser una de les poques activitats industrials que tenien lloc en el municipi de Sant Cugat.

Es va fer un enderrocament no total, podeu veure una cova artificial d’on es treia el material, i altres entrades que estan semi tapades, la curiositat de la gent a fet que s’hagin obert en els anys.

Sols queden en peu dels edificis les columnes. També, mig amagat per la vegetació podeu veure el forn principal l’entrada està encara tapiada.

De fet sols queda ara com a record de la Bòbila d’en Pahissa i per la curiositat del visitat…

 

Text i Fotografies : Ramon Solé