Ermita de Santa Eulàlia de Provençana de L’Hospitalet de Llobregat

L’Ermita de Santa Eulàlia esta situada en el carrer de Santa Eulàlia, 203-205 de L’Hospitalet de Llobregat.

Cap de Medusa trobada casualment durant unes obres a la casa parroquial annexa.

Us passo la seva historia:

  • És un dels edificis més antics conservats a l’Hospitalet.
  • Fou consagrada el 27 de gener de 1101 pel bisbe de Barcelona i abat de Sant Cugat, Berenguer Folc.
  • Fins a mitjans de segle XIV fou l’única parròquia del terme. Més tard, la titularitat passà a l’església de l’Hospitalet Centre i l’antiga església romànica restà com a capella eremítica, tot començant a degradar-se.
  • Al segle XVIII es feren les primeres restauracions.
  • Al segle XIX recuperà la categoria de parròquia.
  • Al segle XX es va acabar de reconstruir i se li adossà, per la part de l’absis, una nova església, molt més gran, de tipus neoromànic.
  • Quan es va construir la rectoria que hi ha al costat es trobaren restes arqueològiques romanes, algunes de les quals es poden veure al Museu de la Ciutat de l’Hospitalet. Aquestes restes fan pensar en l’existència prèvia, en aquest indret d’una vil·la romana.

Església romànica de tres naus separades per arcades de mig punt que recolzen sobre pilars rectangulars.

Les voltes són reconstruïdes, la de la nau central és de canó i les laterals són voltes de quart d’esfera, i es recolzen sobre una línia d’impostes.

No es conserva l’absis romànic que està embegut a la nova església.

La façana té el parament del mur fet amb carreus regulars i ben col·locats, amb carreus més grossos a les cantonades fent línies de reforç.

El portal presenta una arquivolta de mig punt amb motllures ornades amb fulles i motius geomètrics.

Dues de les motllures es recolzen sobre dues columnes fines, coronades amb un capitell de tipus corinti tosc.

Al timpà es pot llegir la inscripció: “Anno Millessimo duecentessimo primo actum est hoc mense marcio a quodam magistro A” que dóna la data de construcció del timpà (març de 1201) i la inicial “A”, atribuïda al suposat mestre d’obres de l’església.

A la façana nord hi ha una finestra de forma el·líptica que no es correspon a l’estil de construcció romànic.

Creu de Terme.

També hi ha dos arquets inscrits a la part inferior del mur que són difícils de datar o situar. L’espadanya de la façana de ponent és moderna.

Santa Eulàlia de Provençana és una església romànica de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès), protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Torres de Banyols al segle XI. El protagonisme de les dones.

Planòl antic de Barcelona i voltants.
  • El terme de “Torres” a Provençana, entre Banyols i Montjuïc

El trenta de març de 986 el Comte Borrell ven a Aurúcia Deodicada dues terres, una d’elles a Banyols, al lloc conegut com “Torres”, “in termini de Sancta Eulàlia Provinciana” que limita amb terra que havia estat d’Ilia i de Just, el prat de Port i terres d’Aurúcia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, “dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat”.[1] L’altra, una terra amb vinya era al terme d’Enforcats (cruïlla de camins entre Provençana, Sants i Montjuïc), al lloc de “Solfet”.

Pel seu testament de 992 sabem que Aurúcia Deodicada tenia, entre molts altres béns, una botiga a prop de Barcelona que deixà a la seva amiga Grudelle Deovota i una heretat a Quinçà (l’actual Centre de L’Hospitalet de Llobregat) que deixà al seu familiar, Ricard. També sabem per Aurúcia que l’alou de Banyols havia estat, d’Illia, fémina i de Just, però també dels hebreus que anomena un per un: Iuda, Manchere, Felicita, Pesat i Ava. Les propietats dels jueus morts, en aquest cas probablement degut a la presa d’Almansor de 985, passaven automàticament al Comte. Aurúcia va deixar el lloc de “Torres” a Edelfred i la seva dona Sinulo per a la seva venda i un petit cens a la Seu.

No hem de suposar que “Torres” indiqui una torre de guaita. En aquest indret deltaic i en aquesta època, el més probable és que faci referència a un assentament rural. Les torres de pedra i calç que anirem trobant al llarg del segle XI, serien els llocs on es guardaven el gra i les eines, no els habilitats per a viure que serien més precaris, tipus cabanyes.

En aquesta zona de maresmes l’activitat principal serà la pastura que proporcionava uns guanys més importants que les vinyes que es conreaven a la part de muntanya. El fet d’estar entre diferents vies de comunicació farà d’aquest lloc un bé preuat pel comerç pels que molts s’interessaran.

Diapositiva de Joan Lluís Ferret i Pujol. La formació del Delta del Llobregat. Segle X.

La zona de Banyols, a la Marina deltaica de l’actual Hospitalet de Llobregat, és al segle X dins l’àrea d’influença del “Castell del Port”, mantenint amb “Provençana”, una vinculació administrativa. El terme “Castell” fa referència, en aquesta època, a un assentament rural des del que s’exerceix un domini.

El primer que cal per aprofitar el terreny és canalitzar l’aigua, tant per irrigar conreus, com per dessecar espais que van sent aptes per la pastura. Així trobem el reg d’Amalvigia, un nom que serà recordat fins el segle XIII, el d’una dona que, com tot sembla indicar, devia ser la cunyada del vescomte de Barcelona, ja que la trobem al 920 signant al costat d’Udalard, donant un molí a Cervelló al monestir benedictí de Sant Cugat amb el germà d’Udulard, Ermenardus (així es diu el vescomte de Barcelona d’aquella època).

En 984 els abats de Ripoll i el de Sant Cugat bescanvien propietats, Ripoll rep propietats al Vallés i Sant Cugat rep terres, torre i cort a Montjuïc i dues feixes de terra a Banyols, aquestes últimes limitaven amb terres de Virgilia, anomenada “Deodicada” al 986 en una donació del vescomte Geribert per a reparar una culpa que va cometre contra la Seu. La torre i la cort prop del Port senyalen la existència d’aquest bé preuat que és la pastura, prop de les vies comercials que en aquests moments controlen els vescomtes de Barcelona.

Restes del castell de Montjuïc al 1910
  • Torres de Banyols al segle XI. El protagonisme de les dones.

Al segle X i principis del XI, la zona de Banyols sembla tenir diversitat d’espais productius: regs, prats, arbres fruiters… i un dinamisme que no trobem a altres sectors de Provençana, com  Quart (torrent Gornal) i Terrers Blancs (Collblanc), on predomina la vinya i on la Seu té un major domini.

En 1007 Niec Altemir i la seva dona Quixol venen a Guitard “grec”, fill del jutge Auruç, cinc peces de terra i dos parcel·les a Banyols amb cases i corts, una d’elles amb una torre de pedra i calç i una altra amb un estable tocant a l’estany del Llobregadell. Entre els límits, a més del reg i del prat, noms comuns que indiquen llocs coneguts per tots els implicats, trobem quatre noms de dones soles: Beneata, Aurofacta, Cusca i Calvucia. El document es troba a l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les. Recordem que el rec d’Amalvigia (citat al 995 i al 1002) limitava amb el prat que duia al Llobregadell.

Ermita de Bellvitge, mitjans del segle XX, la pastura seguia sent un dels principals medis econòmics de la zona.

En 1016 Calvúcia i els seus fills: Lluís -amb la seva dona Bonafilla-, Bernat, Angúncia i Fruio venen a Ermenir una torre amb cases, horts, arbres, terra treballada i terra erma, un pou i un estany que limiten amb terres de Guitard Grec, de Sensena, femina i del vescomte Udalard.

Sensena ven en 1017 al bisbe Deudad, un ampli alou en Banyols que inclou terres, una casa feta de pedra i calç amb un corral “a prop de les canyes”, pou, pomeres, figueres i la meitat d’una torre situada al braç de l’estany llarg, limita amb la via que va de Barcelona a Santa Eulàlia de Provençana i a Cornellà al nord, el coll dels Enforcats i Montjuïc, a l’est, el litoral marí, al sud i el riu Llobregat a l’oest, pràcticament tots els límits del terme de Provençana.[2]

Mapa que representa el que seria la zona de Provençana al s. X, amb les vies de comunicació i els estanys que formaven les lleres del riu LLobregat.

A partir del primer quart del segle XI l’església i els nous Comtes es faran amb el poder repartint-lo entre els seus fidels. La conseqüència de tot plegat serà l’inici de la feudalització, la major pobresa dels pagesos i la pèrdua de reconeixement i capacitat de gestió de les dones.

En 1028 Bellit i la seva dona Adelaida, de la família Vives de Provençals venen una torre amb cases, regs, prats i pastures que limita amb la via pública al nord, el litoral marí al sud i amb terra de Mir i d’Ingilbert a Sendred, prevere. La mare de Bellit, Espetosa, els fa de testimoni. Recordem que aquesta família havia comprat al 1002 la propietat millorada amb casa, cort, arbres i pous que al 995 es venia com a prat, on veien per primer cop el reg d’Amalvigia amb les mateixes afrontacions.

En 1031 Bella amb la seva filla Riquilda i el marit d’aquesta, Petroni, venen a Guitard Bernat mitja mujada de terra al terme “Torres” al lloc conegut com Espodolla, reben a canvi una quartera d’ordi. Devien ser pagesos pobres, ja que es venen part de la terra per a poder menjar.[3] D’acord amb el professor Jordi Gibert cal situar el lloc d’Espodolla a la part més oriental de Santa Eulàlia de Provençana, vers el sector avui ocupat per la Ciutat de la Justícia.[4]

Trobem el primer esment de la Torre Blanca de Provençana amb Ermengarda, filla d’Aeci, de la família dels Sanmartí, que en 1057 fa testament donant diversos béns. Concedeix a la Canònica una vinya que és al seu “Pontonar”, prop de la torre que limita, al nord amb la via que passa per Provençana i una torre que és davant de la cort del jutge Ramon, així como la heretat que té a la Torre Blanca. Al bisbe Guislabert, fill del vescomte Udulard i de Riquilda, filla del Comte Borrell, li concedeix la torre i las cases que són al voltant de la torre que van ser dels seus pares i el domini de l’església de Sant Vicenç (de Sarrià).[5] Als seus marmessors, el jutge Ramon Seniofred amb la seva dona Lobeta i a Bernat Guifred, prevere, els concedeix terres i un prat amb arbres en Banyols, junt l’alou dels seus fills Amat i Bonfill Bernat. El Prat de Banyols restarà lligat a la Torre Blanca, però això serà un nou estudi.

I en 1057 els esposos Gomar i Otula venen als esposos Borrell Guimerà i Orutia, per trenta unces d’or, el mas de Malvige amb les seves propietats, entre les quals, una església. Entre les signatures trobem la del rebel Mir Geribert (de la família vescomtal) i la seva dona Guisla de Besora. El bisbe infeuda la capella a les obres de la nova Catedral i a Santa Eulàlia de Provençana. És el primer moment que es parla de “mansum” a la zona, el que indica que devia ser de gran importància i que reportava grans beneficis econòmics.

Anys, 50, segle XX, conreu de cereals a prop de l’ermita de Bellvitge.

Mir Geribert  donarà El Castell del Port en 1058 quan jura fidelitat als Comtes Ramon Berenguer I i Almodís de la Marca “en remissió de les seves culpes”. Sembla probable que la infeudació del mas de Malvige per l’esglèsia estigui relacionat amb el que es va succeir. No podem confirmar que aquest sigui el lloc del Prat on hi havia el reg d’Amalvigia, només és possible.

En 1064 Bonfill Guerau defineix i pacifica en favor dels seus germans, Bernat i Ponç, l’alou que va ser del seu pare Gerard a Banyols. Aquest alou inclou una torre òptima feta de pedra i calç, cases, estables, horts, prats, pastures i terres treballades i ermes i limita amb la via de Santa Eulàlia, Montjuïc, el mar i el riu. En 1065 Bernat Guerau dona a la Canonja la quarta part d’aquesta torre de Banyols. En 1066 Bonfill Gerard ven una part de la herència del seu germà i uns mesos després Ermessinda i el seu fill, Ponç Guerau, clergue, venen a Bernat Ramon i a la seva dona, Ermeniarda, un alou a Banyols consistent en “una torre òptima feta de pedra i calç amb cases, corts, entrades, sortides, pou i canyet” que limita al nord amb el camí que va al canal de Amalvígia, a Cercle (cases que hi havia al voltant de l’estany de Port) i a l’estable que va ser d’Oruç. En 1067, Bernat Ramon ven la meitat d’aquesta finca a la Canònica.[6]

Ermita de Bellvitge, mitjans segle XX. Foto: Unió Excursionista de Catalunya.

No podem saber si algunes d’aquestes torres del segle XI són les mateixes, cosa probable però difícil de determinar ja que els límits són imprecisos. Una altra torre de la que no sabem el lloc però si el nom és la “Torre d’Emma”, una Emma que voldrem dilucidar qui era en un altre article.

Els noms de les dones: Bonadona Maiasenda, Ermengola, Madrisinda, Adelaida…, duen un aire Provençal de dones properes a l’església, però, cada vegada més, a la Seu i a la seva Canonja. Les transaccions econòmiques amb noms de dones soles van sent més escasses, algunes entre mare i filla o fills. Anem veient com l’activitat de les dones, prou important i reconeguda al segle X i principis del XI, es va reduint notablement ja que, en primer lloc, les dones no tindran cognom fins molt temps endavant i passaran a ser anomenades més per la seva funció que pel seu propi nom.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 07-03-2021

En memòria de les dones treballadores del segle XI

————————————————————————————————————————————————————-

[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet. Doc. 6

[2] Descarrega, o.c., docs. 21 (1007), 24 i 26 (1017)

[3] Descarrega, o.c., doc. 33 (1028), 36 (1031) i 51 (1052)

[4] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 95-96

[5] Descarrega, o.c., doc. 61 i 66

[6] Baucells, Fàbrega, et al., o.c., docs 1063 (1064), 1087 (1065), 1104 i 1118 (1066) i 1123 (1067)

El Monestir de St. Pol de Mar, clau del Malvige de Provençana? Segles X-XII

Avui us presento dos articles

Antic monestir de Sant Pol de Mar. Foto: Ramon Solé.

Les excavacions arqueològiques realitzades al monestir de Sant Pol de Mar han evidenciat restes d’una construcció preromànica de difícil datació. El monestir de St. Pol apareix documentat al 882, quan queda sota la protecció del bisbat de Girona[1]. Al segle X ja trobem la nomenclatura d’indrets naturals que, millor o pitjor conservats, perviuen al Maresme (Marítima) o la de moltes esglésies i de pobles d’avui que llavors només eren ermites, masos dispersos o veïnats.

En 955 Teudiscle i la seva dona Madavi donen una peça de terra al terme de Buadelles (Sant Pol), a Marítima, al “domum Sancti Pauli”. El terme “domum” indica que era una basílica. En 961 Sisoald dóna terra al terme de Pineda[2] al lloc de Golinons (entre Canet i Sant Pol) i en 991 Egiga, Tudiscle i Gonsalva, femina, donen cases amb corts i horts a la parròquia de Sant Martí d’Arenos (Arenys de Munt)[3].

Santa Susanna, font de Can Gelat, camí de Montegut. Foto: Tito García del blog de fonts naturals, aigua, racons i més: https://fontsaigua.wordpress.com/2014/11/09/avui-destaquem-la-font-de-cal-gelat-de-santa-susanna/

En aquesta primera etapa, St. Pol de la Maresma i St. Feliu de Guíxols són regits per un mateix abat, Sunyer, amb ell reclamen drets i privilegis al rei franc, Lotari, que els concedeix en 968, posant-los sota la regla de St. Benet[4]. Deu anys més tard, a la mort de  Sunyer, ambdós monestirs s’independitzaran.

Sant Pol de Mar, postal antigua.

Posteriorment serà la casa comtal de Barcelona qui es farà càrrec del monestir. En 985 el comte Borrell dóna al monestir un alou a la Buadella[5]. Al seu testament de 993, el comte Borrell dóna un alou que va des de Vilanova de sa Boada (Pineda) a Santa Maria de Ramió (Arenys de Mar). En 1006 els comtes Ramon Borrell i la seva dona, Ermessenda, donen dues finques, una al terme de Caldes (d’Estrac) i l’altre al de Croanyes (Canet) i Boadelles.[6]

En 978 Ató, abat dels servents del domum Sancti Pauli Apòstol, qui est situs in Marítima, permuta amb Guitard, vescomte de Barcelona, terra que tenia l’abadia a Círculo[7], Montjuic, que limitava amb terra que va ser de Manuel, vinyes del presbíter Cixilane, terra d’Oriol, amb la via que va al Port (actual Marededéu del Port a la Zona Franca de Barcelona) i terra de Guitard, per unes vinyes que dóna el vescomte. Aquest document que alguns historiadors han atribuït a Sant Pau del Camp de Barcelona, Udina i Martorell considera que es refereix al monestir de Sant Pol de Mar, degut a com s’anomena el domum de la Marítima (Maresme) i a altres raons. Pensem que Udina tenia raó[8] ja que tornem a trobar un Ató, abat de Sant Pol, al 982, permutant terra al Vallés.

En 994 l’abat Otger de Sant Pol de Mar ven a un altre Otger un alou al terme de Vilar Ramió, al lloc de Cavallons (Arenys de Mar), que limita amb domum Sancti Felicis (ecclesia Pineta), a Canet, amb el litoral, el torrent Malo i, al nord, ipsa creu (Collsacreu, Arenys de Munt)[9].

Platja del Cavaió entre Arenys i Canet. Foto: Ajuntament d’Arenys.

St. Feliu de Canet depenia, com altres ermites, de l’església de St. Iscle de Vallalta. Al segle XIV va passar a dir-se St. Pere de Romeguera i va deixar d’exercir les seves funcions religioses quan es construí la nova església de St. Pere i St. Pau davant del Santuari de la Misericòrdia[10].  Aquella primitiva esglesiola de St. Feliu estava a prop de la casa forta (emmurallada) de Canet, actual castell de Santa Florentina, entre la riera de St. Pol i la de Caldes i entre el turó de Collsacreu i el litoral. Els senyors d’aquesta casa tenien dret d’enterrament al monestir de St. Pol.

2012 visita a les troballes de St. Pere de Romeguera o St. Feliu de Canet.

Al 1008 es convoca un sínode per reformar el clergat, en el fons hi ha la lluita pel domini d’un poder que encara estava dispers en el sí mateix del cristianisme. Cal dir que, en aquests primers temps, tot i que fossin benedictins, no seguien una estricta observança i no ens podem imaginar aquests frares costaners com els monjos del nostre imaginari del “ora et labora” (una norma mai escrita a la regla benedictina), més aviat aquests, com altres de l’època, empunyarien l’espasa més que l’arada, donats els nombrosos conflictes en els que estaven immersos: els de les ràtzies, sí, però també amb altres cristians que, com ells, lluitaven per controlar les propietats i l’espai. Moltes d’aquestes disputes seran, ja al segle XI, amb la baronia de Montpalau (Pineda) que tenia jurisdicció feudal sobre cases aloeres com la de Canet, Sant Pere de Riu a Hortsavinyà (Tordera) o el “Castrum de Boadella” a Sant Pol.

Sant Pere de Riu o de Pineda. Foto: viquipèdia

Montpalau quedarà, al segle XII sota el vescomtat de Cabrera que governava, a més de l’Alt Maresme, bona part de la Selva, l’extrem est del Vallés Oriental i Collsacabra a Osona.

Castell de Montpalau a Pineda de Mar. Foto: viquipèdia

En 1021 un prevere dóna al monestir de St. Pol una propietat a Cruanyes amb cases, torres, vinyes, horts i boscos situades entre el Montnegre, el riu Alfatà (actualment riera de Santa Susanna)[11], el litoral i l’areny de Sant Martí del Vilar de Ramió. En 1041 la comtessa Ermessenda dóna al monestir de St. Pol i als seus servents un mas que Guillem de Canet tenia per ella, situat entre les parròquies de St. Feliu, St. Martí, St. Iscle i St. Cebrià de Vallalta[12]. En 1053 la mateixa comtessa ven un hort per ajudar a apaivagar la fam i la penúria dels monjos.[13]

Durant uns anys el monestir queda en mans d’un administrador: Guillem de Llobató, a qui trobem fent diferents compres, algunes d’elles a dones soles. En 1061 el Comte Ramon Berenguer I i la seva dona Almodis, atorguen cartes precàries al monestir, quan sembla haver quedat abandonat pels benedictins, per fomentar l’establiment i conreu de les seves terres. Quatre anys després donaran el monestir a l’orde benedictina de Lerins (Provença). Sant Pol perd la categoria d’abadia i passa a ser un priorat d’aquesta abadia occitana[14].

En 1150 el Sr. de les Agudes i del Montseny cedeix al monestir un alou que anava des de la costa de la Cabra a llevant (Cabrera de Mar) fins el Farell[15], a ponent, on encara hi ha la torre de la Martina (Sant Pol).

Torre Martina, villae entre St. Pol i Canet. Foto: viquipèdia.

El 6 d’octubre de 1156 Arnau de Canet, senyor feudal de la comarca, dóna al monestir de St. Pol tres peces de terra que eren a Santa Eulàlia de Provençana (actual de l’Hospitalet), al lloc anomenat Osona[16]un mes després el prior de Sant Pol, Ramon Ricard, ven a la Seu de Barcelona aquest lloc dit Osona, situat “in prato cuvili asinorum” (corral d’ases), especificant que ho tenia per cessió d’Arnau de Canet[17].

Recreació de la Provençana del segle XII per Jaume Codina, que tradujo el “cuvili” per conill, un sense sentit.

I aquest lloc del “Cuvili Asinorum”, molt a prop de l’intercanvi de 978, serà la clau per establir la relació entre el mansum de Malvige (probablement la que avui és ermita de Bellvitge)i la finca de la Torre Blanca on s’establirà l’hospital que donarà nom a la nostra ciutat i s’aglutinarà el nucli poblacional (“La Pobla” al plànol).

En 1265 els monjos de Lerins marxen degut a les pèrdues del territori de Provença. La història del monestir de St. Pol de Mar continuarà quan, entre 1270 i 1275 s’instal·li una nova orde, provenint de la Cartoixa de Escala Dei (Priorat). Al segle XV, la cartoixa del priorat de St. Pol, amb la de Vallparadís de Terrassa formaran la cartoixa de Montalegre a Tiana.

Al segle XVI l’ermita de St. Pol, sufragània de St. Cebrià de Vallalta, quedarà sota l’advocació de St. Jaume de qui es celebra la festa el mateix dia que St. Pol. En aquest cas el nom que perdura és el de Sant Pol, cavaller, real o imaginat, dels inicis del cristianisme. Els noms, a vegades, tenen les seves pròpies resistències.

Sant Pol – Sant Jaume. Foto: Ramon Solé

Als que preserven la natura i la història

Autora : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

—————————————————————————————–

[1] Graupera, Joaquím (2016) “El monestir de Sant Pol, un edifici enigmàtic” El Sot de l’Aubó, XV-58, p. 13-23 Centre d’Estudis Canetencs.

[2] El terme Pineda d’aquests temps incloïa Santa Susanna i part de Malgrat.

[3] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, 14 (docs. 3, 4 i 16).

[4] Pérez, 1998, o.c. doc. 6, Udina i Martorell, Frederic, (1951). El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos. Barcelona: CSIC. Doc. 169

[5] Pérez, 1998, o.c. doc. 12

[6] Ibídem, doc. 24.

[7] Círculo perquè les cases es disposaven al voltant de l’estany de Port, a redós de Montjuic.

[8] Udina i Martorell, Frederic, (1951), o.c. Doc. 183

[9] Pérez, 1998, o.c. doc. 17

[10] Sàiz i Xiqués, Carles (2014) “Sant Pere de Romaguera, un punt estratègic per la interpretació de la història de Canet”. El Sot de l’Aubó, XIII-48, p. 3-10 Centre d’Estudis Canetencs.

[11] A Santa Susanna, http://www.stasusanna.cat/santa-susanna/informacio-del-municipi/historia/ i https://quimgraupera.blogspot.com/2010/01/santa-susanna-medieval.html

[12] Pérez, 1998, o.c. docs. 31 i 39

[13] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, doc. 818

[14] Pérez, 1998, o.c. docs. 47 i 49

[15] Els topònims que fan referències a far podrien indicar una xarxa de comunicació interior.

[16] Ibídem, doc. 119

[17] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona. Vol. XI, n. 1751.

D’Amalvígia a Malvige i de Malvige a Bellvitge? Molt a qüestionar

Avui us presento tres articles

Placa amb el nom de la propietària Amalvígia a la Plaça Amalvígia de l’Hospitalet de Llobregat. AGC

Amalvígia, documentada per primer cop l’any 995, és citada com a propietària d’un rec a la zona coneguda com “Banyols”, al terme de Provençana, que actualment correspon a la marina de l’Hospitalet de Llobregat, on encara s’alça un vestigi de l’època, l’ermita de Bellvitge on es van trobar restes d’una primitiva església del segle XI i diversos enterraments del segle XII.[1]

Bassa que mostra les aigües freàtiques de Bellvitge. Parc de Bellvitge. Foto: Ramon Solé

Segons Josep Moran, de l’Institut d’Estudis Catalans, Amalvígia és un nom got que significa: “dona valenta que lluita”. Amalvígia, probable dona del germà del vescomte de Barcelona al 920[2],  devia ser la colonitzadora del lloc, ja que la seva possessió va generar un topònim i la zona va començar a ser coneguda amb aquest nom de dona.

“El rec d’Amalvígia” és citat fins el segle XIII, justament quan es comença a anomenar l’ermita de la marededéu de Benvige, Belvitja o Belvige, noms que van coexistint fins que s’arriba a l’actual de Bellvitge.[3]

De tot això ja hem parlat en altres articles.

Volem endinsar-nos en el canvi del nom d’Amalvígia al de Malvige, una suposició que va fer en Jaume Codina[4] i que tots hem anat repetint, però que actualment, després d’haver estudiat amb atenció els documents dels segles X i XI relatius a Provençana i a l’entorn de Barcelona, podem qüestionar. El document de compra-venda del 995 diu:

“D’Eló, dita Bonadona a Ferriol i sa muller Fremosa. Camp de prat al lloc dit Lobergadello villio, amb paratura junt a l’aiga”. Sud: Lobergadello vetere.  Ponent. Isarn i hereus. Nord: reguer d’Amalvígia, femina. Llevant: Bonafilla, femina. Preu 55 sous. Any 995, 13 calendes gener”.[5]

El llobregadell era una llera del riu sense sortida al mar i que, per tant, s’anava dessecant, passava per sota de l’ermita de Bellvitge. El Llobregat va canviar de curs diversos cops. Al segle X corria de Ponent a Orient:

Diapositiva de Joan Lluís Ferret (2012). “La Formació del Delta del Llobregat”.

El primer que observem és que n’hi ha tres noms de dones que actuen o són anomenades amb el seu propi nom entre les sis persones que es mencionen, una realitat que desapareix a partir del segle XII, quan les dones passen a ser “dona de…”, “mare de…”, “filla de…”. De les dones que surten en aquest document, hem pogut establert la identitat de Bonafilla, ja que en document de 1001 (ó 1002 segons datacions) es revén la propietat a un comprador de Provençals (Vives, fill de Llorenç, estudiat per P. Bonnassie[6]) especificant que Bonafilla era filla de Sisoald, probablement el vicari a qui el bisbe va infeudar la torre de la Granada en 951, i que Isarn era de Fodexo (Foix), tots dos personatges semblen tenir procedències frontereres.[7]

Castell de la Granada, un lloc de frontera. Foto: viquipèdia.

Les dues vendes (995 i 1001) tenen en comú les afrontacions, però el segon document està molt ben mesurat (l’únic de la zona en aquesta època), el que vol dir que la propietat i/o el comprador eren importats. Eló ven un camp de prat mentre que Ferriol i Fremosa, amb Morató i Audesinda, venen, al tal Vives, terra amb casa, cort, pou i arbres, la propietat ha estat millorada, com veiem sovint en documents de l’època; darrera d’aquestes obres de millora sempre hi ha potents interessats en consignar molt bé les seves propietats.

Viladecans, conreus i regs. Foto: Ramon Solé.

El mansum de Malvige, amb església, és citat en una venda de 1057, el document indica també que és una venda molt notòria, com veurem. Hom creu que és el lloc d’Amalvigia i el de la primitiva capella del segle XI. Així diu el document de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB):

“1057, maig, 8. Venda del mas de Malvige amb totes les seves pertinences i termes, prats i pastures, cases, sòls i el que hi ha damunt d’ells, arbres de diverses classes i una església, exceptuant la franquesa del comte, feta per Gomar i Otula, sa muller a Borrell Guimerà i a la seva muller Orúcia per trenta onces d’or cuit; està situat a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, comtat de Barcelona, al lloc que anomenen mas de Malvige.

Limita pel N amb la via que ve de Lanera i va cap a Cudines, per l’E amb l’alou de Gombal Guiscafret, amb l’alou de Berenguer Bernat de Colomer, amb l’alou de Sant Pere de Roda, amb l’alou d’Ermengol Geribert de Arigine i amb el rec, pel S amb el rec de Bertulera i amb l’alou de Bernat Ramon, i per l’O amb l’alou de Bonfill Oriz, amb l’alou de Pirofred de Roda Milà, i amb l’alou de Sant Cugat. El preu de la venda és de 30 unces d’or cuit. El delme del mas el té la Canònica de la Santa Creu i la primícia Santa Eulàlia de Provençana perquè es cantin misses. Per raó de la venda, el comte rep un mul.” [8]

1057. Escritura de la compra del mansum de Malvige al Libri Antiquitatum IV de l’Arxiu Capitular de Barcelona. Foto: A. Valcárcel

Banyols segueix estant més poblada i compta amb una vida activa i dinàmica, mentre que a Provençana (lloc on es situa l’actual ermita de Santa Eulàlia de Provençana) els tractes segueixen donant-se entre clergues que es relloguen càrrecs i propietats entre ells mateixos i/o amb els seus fills, ja que no podien tenir esposes, però sí tenien “concubines”. No trobem noms de dones soles al voltant de la “Vil·la Provençana”. En un estudi recent, els investigadors Bolós i Hurtado[9] distingeixen entre les “Vil·les”, de procedència romana com seria la de Provençana, i els “vilars” o “torres”, edificacions agràries amb espais comuns.

Recordem que al 986 El Comte Borrell ven a Aurúcia Deodicata un terreny a Banyols al lloc conegut com “Torres”, el que justifica la nostra tesis de que les dones van tenir un paper rellevant en la colonització de Banyols.[10]

La Fundació Noguera ha publicat molts dels documents de l’època.

En 1052 el bisbe de Barcelona, Guislabert jura fidelitat al Comte Ramon Berenguer I i a la seva nova dona Almodis de la Marca. Beneint aquesta unió, Guislabert accepta el repudi que havia fet el Comte sobre la seva segona dona, Blanca de Narbona, a la que va deixar tancada en un castell. Cap altre bisbat estava de part del Comte, conseqüentment, Guislabert rebrà les seves prebendes. Els nous comtes decreten, el 20 de novembre de 1054, la inviolabilitat de tots els drets, béns i possessions dels canonges de la Seu.[11]

Almodís de la Marca i Ramon Berenguer I. Imatge: Viquipèdia.

En 1057 els nous Comtes aconsegueixen que l’anciana comtessa Ermessenda els vengui els seus drets i es retiri de el joc i que els barons els jurin fidelitat, a canvi, han de fer concessions, amb la qual cosa el feudalisme s’instaurarà de ple, passant d’un poder més dispers repartit entre comtes, vescomtes, bisbats, abats i senyors al més centralitzat d’Església i Comtes. Ja no actuaran els jutges professionals, sinó una mena d’àrbitres escollits per les parts. Els senescals protegiran el poder de el Comte relegant els vescomtes. El mansum de Malvige n’és un bon exemple.

Un mas indica que la propietat era de certa importància i que quedava sota el domini d’un senyor que el podia sotmetre als “mals usos”. El mansum de Malvige apareix envoltat de propietaris que impacten: Bernat Ramon és un dives o personatge ric de la ciutat molt proper a el bisbe Guislabert, el veiem sovint comprant a Quinçà (l’actual Centre d’Hospitalet on s’establí la finca de la Torre Blanca) i a Banyols. Berenguer Bernat i la casa d’Orís formen part dels senescals del Comte. A més de St. Cugat, trobem el monestir benedictí St. Pere de Roda, de gran poder feudal i dedicat a instaurar la reforma del Cluny i altres noms que desconeixem però que reconeixem com a senyorials. En cap altra transacció econòmica de la zona trobem tants noms d’aquest tipus junts.

Monestir de Sant Cugat, un poderós senyor feudal de l’època que entrarà en nombrosos litigis. Foto: Ramon Solé

L’Església sotmet la capella convertint-la en un feu. Tot apunta a que serà un lloc on el Comte (amb la franquícia que es reserva) i el bisbe tindrien dret d’allotjament amb les seves cavalcadures[12]. Un lloc on ja es guardava el gra, es protegia als animals, s’aprofitava una aigua canalitzada i s’enterrava als morts, activitats comunitàries que es van iniciar sota l’auspici de les franqueses dels Comtes (cartes de poblament que assegurava beneficis fiscals als nous habitants). Recordem que és el Comte qui ven a Aurúcia i que els primers documents on es parla d’Amalvígia són de l’arxiu Comtal mentre que el de 1057 és de l’arxiu capitular, amb uns guanys que revertiran en una església, la de Provençana, que està per fer -o refer- i en la nova Catedral amb les obres a punt de terminar (es consagrarà en 1058).

Catedral romànica de Barcelona. Foto: Catedral de Barcelona

Entre les signatures, les de Mir Geribert i la seva dona Guilla, el que significa que la venda del mansum està relacionada amb els assumptes que van succeir en aquells dies. Borrell Guimerà és un magistrat descendent del Guimerà al que veiem permutant amb el monestir femení de St. Pere de les Puel·les en diverses ocasions, sempre en benefici propi. El cost de la venda, un preu molt elevat que demostra que la propietat era important, ens recorda a les trenta monedes de la traïció. Per la manera en què Mir Geribert, o qui redacta el seu testament en 1060, es refereix al Guímarà magistrat recordant-li les seves obligacions contractuals es confirma que el tal Guimarà era el que podríem anomenar un arribista i ens porta a pensar que qui va comprar el mansum el regentaria com un tràmit administratiu i lucratiu al servei d’una institució eclesial com la Canònica, que va prenent rellevància.

Signatura de Mir Geribert. Imatge del Centre d’estudis de Gavà.

L’ú de juliol de 1058 Mir Geribert, amb la seva dona, Guisla de Besora i els seus fills, Bernat i Gombau, lliurà als Comtes el castell del Port, tot íntegre, situat entre Enforcats a l’Est, la via que va a Santa Eulàlia de Provençana al Nord, el litoral marí al Sud i el riu Llobregat a l’Oest (és a dir, Banyols), reconeixent una “culpam maximan quan contra vós comisimus”[13] i els jura fidelitat en presència del seu cosí, el bisbe Guislabert, posicionat a favor de la connivència entre el poder comtal i eclesial. Quan Mir Geribert lliura les seves possessions als nous Comtes, exceptua un feu de l’Església, podria ser el mansum de Malvige que en 1057 apareix envoltat de senescals, dives i ordes religiosos que imposaven la reforma del Cluny controlant els bens.

Abadia de Cluny (Borgonya) Els monjos del Cluny intentaven reformar males pràctiques, però sovint abusant d’un poder que sempre necessita més.

El cisma és ja un fet, l’Església d’Orient queda sota el patriarca de Constantinoble i la d’Occident sota el papat. Les discussions sobre el que realment va suposar el feudalisme, encara segueixen, el que no admet cap dubte és que els nous potents: senescals, magistrats, canonges, tots amb les seves milícies, expulsen a la dona de la història.

Establim una hipòtesi que, si no pot ser demostrada, sí que està justificada. En Banyols, a finals de segle X i principis del XI, hi havia persones, entre les quals dones soles, que es van agrupar (si no ho estaven prèviament) per fer obres necessàries: recs, cellers, cases, corts, pous, horts … en una zona ben comunicada i amb amplis prats per la pastura, on tindrien una petita església amb la seva sagrera (com demostren els enterraments trobats). Un mansum i un prat que generava riquesa, on es podrien instal·lar guerrers, amb les seves cavalcadures, al servei dels nous senyors que es fan amb els fluxos econòmics de la zona. Corrobora aquesta tesi el fet de que el prat quedarà, més endavant, vinculat a la Torre Blanca, on s’instal·laran milites al servei de la Canònica.

La Canònica, encarregada de les compres per evitar que ho fes el clergat, acaba deixant el poder en mans d’unes quantes famílies de la ciutat i potser això provoqui, en major mesura, la posterior irrupció de la burgesia que els gremis. Les diferències delimitades territorialment entre el domini comtal (Banyols) i l’episcopal (Provençana), es difuminen mentre va unificant-se el poder de l’Església amb el del capital.

En 1072 el monestir de St. Pere de les Puel·les rep, a petició de l’abat de Cuixà, una butlla papal per la qual queda lliure del domini episcopal i amb el dret de donar sepultura i rebre oblacions, el que ocasionarà litigis amb el bisbe.

Els noms de les dones soles són ja escassos. En 1086 Estefanía ven a Névia una part del que li va donar Berenguer Sendred “a qui havia servit”, el document es troba al monestir de St. Pere. En 1088 Madrisinda dóna a la seva filla Adelaida terres, vinyes, aigües, prats, cases, un molí amb el seu rec i unes terres en Provinciana, indicant que ho fa “de manera totalment voluntària”[14].

En 1090, pocs anys abans de la consagració de l’església de Provençana, seran de nou venuts a un clergue: sagrers, corts, terres i vinyes del celler de la parròquia.[15] La nova església parroquial serà consagrada el 1101, quedant sota la Canònica amb les seves possessions: quatre cases de clergues, terres, vinyes, arbres, delmes i primícies. L’absentisme de rector i l’arrendament de càrrecs continuarà i aquest serà el principal motiu de que al segle XV s’erigeixi una nova església parroquial a “la pobla” (Quinçà).

Santa Eulàlia de Provençana i la creu de terme. AGC

No està gens clar el canvi de nom entre Amalvigia i Malvige, ja que la supressió d’una A inicial no és un canvi fonètic habitual i cal tenir en compte que en 1051 encara s’anomenava el regadiu d’Amalvígia com es fa al testament de Bovet Renard en 1059, poc després de la venda de 1057 i com el tornem a veure en 1066 i 1067. De fet, el nom de Amalvigia és recordat en diverses ocasions fins al segle XIII (1211), quan el bisbe reclama el “delme d’Amalvigo, mentre que el nom de Malvige només surt, endemés de 1057, una altra cop, en un document de 1179 de l’Arxiu Diocesà de Barcelona, a Santa Anna (Priorat on estaven adscrites les ordres religiós-militars). Era el mateix edifici anomenat de maneres diferents? Tenia diferents noms segons el propietari que el reclamava? Era un altre edifici l’actual ermita? Al 1066 es parla d’una torre feta de pedra i cal… Són preguntes que ens duen a seguir investigant.

Actual ermita de Bellvitge. AGC

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

A les dones que, malgrat ser obviades, segueixen tenin coratge i empenta

——————————————————————————————————————

[1] López i Mullor, A. (1988). Revista Identitats del museu d’Història de l’H. n. 1. “Excavacions a l’ermita de la Mare de Déu de Bellvitge”.

[2] Garcia-Carpintero, Àngels (2019). “Amalvigia i la irrigació catalana de l’any 1000” Bellvitge educa: http://bellvitgeeduca.blogspot.com/2019/07/amalvigia-i-la-irrigacio-catalana-lany.html

[3] Garcia-Carpintero, Àngels (2018). “D’Amalvígia a Bellvitge”. Bellvitge educa: https://www.blogger.com/blog/post/edit/5642500207925903110/8495056264863477395

[4] Codina, Jaume  (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Vol. I. Publicacions de la Abadia de Montserrat.

[5] Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA). Pergamí de Ramón Borrell, 17 a Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet, doc. 15.

[6] Bonnassie, Pierre (1964) “Une familia de la campagne barcelonaise et ses activités économiques aux alentours de l’an mil”. Annales du Midi.

[7] ACA, perg. Ramon Borrell, 63. Descarrega, o.c. doc. 19

[8] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB), segle XI. Fundació Noguera, vol. 39, doc. 939. Descarrega, o.c., doc. 65

[9] Bolòs, Jordi i Hurtado, Víctor (2020). Poder, paisatge i societat a la Catalunya Carolíngia. Ed. R. Dalmau, col. Episodis de la història.

[10] Descarrega, o.c., doc. 6

[11] Baucells, et al. (2006), o.c., ACB, FN 39, doc. 873

[12] Com exemple del que diem: en 1060 el bisbe Guislabert enfeuda a Guisla de Besora i als seus fills les parròquies que van tenir el seu pare Gombau de Besora i el seu marit, Mir Geribert, a condició que prestin homenatge a bisbe i que alberguin les seves hosts i cavalleries.

[13] Mir Geribert s’havia fet amb les franquícies del Comte a Olèrdola, havia incitat als musulmans a no pagar al Comte les pàries, va llançar pedres contra el Palau Comtal i va incendiar la casa de senescal del Comte, Amat Edelric d’Orís.

[14] Descarrega, o.c., docs. 107 i 112

[15] Ibídem, doc. 113

Provençana s. X. Contexto histórico

Avui us presento dos articles

Vista del Castell d’Eramprunyà. Foto: Ajuntament de Gavà

Desde principios del siglo X Condes, vizcondes, abades y obispos establecen a sus fieles en la frontera, quienes, a su vez, subarrendarán tierras a sus repobladores a cambio de servicios y fidelidad. Se crea una gran estructura piramidal en la que nadie puede sobrevivir sin someter o ser sometido. La riqueza se va desplazando hacia la urbe gracias al dinero obtenido en las razias, en las que los eclesiásticos intervienen de lleno, como un previo a las cruzadas. Todos los potentes entrarán en disputas por el control económico y social.

La inseguridad hará que algunos busquen zonas más protegidas y con medios de vida cerca de la ciudad, como sería por entonces, Banyols, con amplios prados de pastura y tierras que, gracias a la canalización del agua, empezaban a ser cultivables. Mientras a lo largo del Llobregat y en la frontera del Penedés se van alzando torres de defensa que quedan en manos de los señores que Condes y obispos enfeudan, Banyols crece, bajo diferentes instituciones eclesiales, entre la periferia y la vanguardia, entre el mundo rural y los flujos comerciales que todos quieren controlar.

“la arada”, mediados del siglo XX. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge. Durante siglos el entorno de la ermita se mantuvo rodeado de campos de cereal y pastos para el ganado. Foto: Companys

A mediados de siglo hay un periodo de paz y de intercambios comerciales y culturales con el islam.En 962 Roma coronó al rey de Francia, Otón I (912-973) “el Grande”, como emperador del Sacro Imperio Romano Germánico, en un intento de restaurar el imperio Carolingio. Otón II (955-983) tuvo como tutor a Gerbert de Aurillac (938-1003), futuro papa Silvestre II, hombre instruido en las ciencias y el pensamiento que había pasado tres años en Ripoll bajo la tutela del obispo Ató de Vic (-971). Otón II casó con la bizantina Teofanía (o Teófano) Skleraina (955-991) con quien llegaron a Occidente artistas, arquitectos y comerciantes. Todo ello propicia un ambiente donde las ideas circulan, algo que durará muy poco.

Teófano Sklaraina. Foto wikipedia.

El papel de la Iglesia que resurgió a la sombra del Emperador tras las persecuciones, quedará profunda y complejamente entrelazado con el civil. El Conde Mir de Barcelona (-966) lega a la Sede diversas iglesias del Pla de Barcelona, entre otras la de S. Boi, con sus parroquias, diezmos, primicias y demás posesiones, en un intento, quizás, de unificar poder local. La iglesia metropolitana de Narbona (archidiócesis) impone su liturgia, más romanizada, sobre el rito visigótico local, más alegre y popularizado, aunque no será este el motivo de los potentes para buscar la independencia eclesial.

El Conde Borrell II (927-992), con quien la independencia de los condados catalanes es ya un hecho, pretendió independizarse de Narbona, viajando para ello a Roma en el 970, con el obispo Ató de Vic, consiguiendo las bulas necesarias para ello, pero Ató fue asesinado a su vuelta, frustrándose el plan. Anteriormente (sobre el 960) lo había intentado el abad de Montserrat, Cesáreo, viajando a Santiago para restituir, con el apoyo de la Iglesia gallega, la archidiócesis tarraconense, consiguiendo también la bula papal, pero entonces se opusieron el Conde de Barcelona y Narbona. El Conde de Barcelona, Girona, Osona i Urgell, se arroja a los brazos de Roma. Roma se cobrará su tributo ocasionando la desaparición del rol que la mujer aún jugaba y las pérdidas ingentes de vidas humanas en las s cruzadas.

Algunos acontecimientos y personajes ilustran esta imbricación entre el poder condal y el eclesiástico, así como la privilegiada situación de Banyols, entre vías comerciales y con unos terrenos que generaban riqueza. El conde Borrell cede, en su testamento de 993, la mitad de sus bienes en Cervelló al monasterio de Sant Cugat y la otra mitad a la Sede a la que deja, también, bienes en Provenzana y en Sants. Por otra parte, Sendred, hijo de Seniofred (-890), hermano de Guifré el Pilós y vicario condal en 940, estableció su linaje en Castellví de Rosanes y en Cervelló. En 992 el Conde Borrell había vendido a Ennec Bonfill, un hijo de Sendred, propiedades en Cervelló. En 996 Ennec Bonfill permuta con el obispo Aeci (995-1010) los diezmos de su alodio en Banyols, entre la via pública que va “pertot” y que desde Sants da acceso a Provenzana y la vía que va a la laguna “Lanaria” (Sant Boi) y “pertot”. Los conflictos entre los señores locales y los Condes o la Iglesia están servidos.

Torre Salvana. Santa Coloma de Cervelló.

 

Text : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Interpretando los signos de los tiempos de ayer y hoy.

Aurúcia de Santa Eulalia de Provençana.

Avui us presento dos articles

L’agost de 908 els esposos Bonemir i Ermessenda venen casa amb cort i terreny “in termini de vila Provençana” a Radulf[1], prevere, fill de Guifré el Pilós, que limita amb terres de: Quimerà, Adrià, Maurecado i terra erma[2]. A l’alta edat mitjana el terme “vila” pot fer referència a una masia amb els seus edificis annexos o a un conjunt de cases, agrupades o disperses, a l’entorn de l’església parroquial, aquest últim cas podria ser el d’aquesta venda.

Conjunt catedralici de Vic. Foto: Viquipèdia.

Volem recordar que els visigots havien pactat amb els romans la repartició de les terres d’aquesta manera: “dos terços pel got, un terç pel romà”, habitant ells a les urbs i deixant les “viles” romanes, que generaven tributs, en mans de l’administració de l’Església. En temps dels Comtes aquest repartiment es tradueix en: dos terços pel Comte, un terç per l’Església i s’aplica també a altres tributs, com els de les pastures, els mercats o l’encunyació de moneda.

El Camí Ral separa la Marina del Samontà i sembla assenyalar aquella pràctica de les “terciones”: la família comtal, amb els monestirs, té amplis terrenys en Banyols[3], mentre que el bisbat hauria mantingut la “vila Provinciana” sobre una important via comercial. La troballa del cap de medusa sota la rectoria annexa a Santa Eulàlia de Provençana indica que hi hauria hagut una necròpolis romana sobre la qual s’hauria pogut alçar una església amb la seva sagrera[4], com veiem a altres llocs. Santa Eulàlia de Mèrida, a qui està consagrada la capella, era una figura martirial molt apreciada per hispans i provençals, coneguda des del segle IV, anterior a la re-creació de Barcelona.

El símbol de l’Hospitalet, du el record de Santa Eulàlia: la creu i el llorer.

Banyols, al Sud de Provençana, era una partida molt poblada i dinàmica durant els segles X i XI, amb prats pel bestiar i una varietat d’arbres fruiters, mentre que als terrenys més al nord predomina la vinya. No serà l’única diferència que trobem respecte a “Provençana”, nom amb el qual ens referirem a l’entorn de la parròquia on la Seu domina amb desídia, des de llavors i al llarg dels segles.

Una mostra del patriarcat que el bisbat genera és que els noms gots que comencem a veure en Provençana, solen referir-se a un home, a cònjuges o, en tot cas, a alguna vídua. En Banyols, en canvi, veiem dones que actuen per si mateixes. Per què?, ens preguntem, i observem les dades que tenim.

El trenta de març de 986 el Comte Borrell ven a Aurúcia Deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com “Torres”, “in termini de Sancta Eulàlia Provinciana” que limita amb terra que havia estat d’Ilia i de Just, el prat de Port i terres de la mateixa Aurúcia que havien estat d’Honerada[5] deodicada i dels seus fills, “dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat”[6].

Imatge del comte Borrell II

Aquest és el primer document conegut en que s’esmenta a Santa Eulàlia, el que vol dir que ja havia una església i un culte[7]. Al mateix document es consigna la venda, d’una vinya a “Solfet”, al terme d’Enforcats, que limitava amb terra de la Seu, però no és aquí on trobem el primer esment a “Sancta Eulàlia Provinciana”, sinó a Banyols i apareix vinculat a una dona. Què vol dir? Potser que el culte es donava en aquesta àrea, més viva i la de Provençana estava més abandonada, en mans de propietaris que tenen les seves vinyes.

El bisbe Vives (-995) promou, com els seus antecessors, l’establiment d’una Canònica al costat de la Catedral que disposarà d’Hospital i de Scriptorium. Tot i que encara no funciona plenament, ja es registren els documents de dret que amb ell augmentaran notablement. Impulsa el domini territorial del bisbat legitimant l’autoritat de bisbe davant els senyors amb esglésies pròpies.

Catedral antiga de Barcelona. Foto arxiu històric de l’Ajuntament de Barcelona

Després del pas d’Al-Mansur molts propietaris venen per pagar el rescat dels seus captius i/o refer la documentació. El bisbe Vives és el principal comprador de terrenys i cases a Terrers Blancs (l’actual Collblanc-Torrassa). En 986 compra a Sènior, femina, vídua de Levisind, cases, corts, horts, terres i vinyes a Terrers Blancs i a Bederrida (nom provençal de Les Corts) que havia heretat del seu marit, del seu fill i dels seus néts.[8] Un ampli terreny comprès entre St. Pere Màrtir, la vall del Quart i el rierol que baixa de Pedralbes, origen del terme parroquial que establirà en 989 gràcies a noves compres i permutes, posant-lo sota l’advocació de Santa Eulàlia, tot i que aquest culte ja devia existir[9].

Plànol de Provençana, s. XII. Centre d’estudis de l’Hospitalet

El vuit de novembre de 988 Vives havia comprat unes vinyes a Recesind que eren d’un germà caigut a l’assalt de 985 i feia alguna permuta aglutinant terreny. Al 989 Seniold i la seva dona Guirselma li venen cases i terres en Terrers Blancs que limiten amb terrenys de la Seu. El 991 compra a Gausbert una altra vinya i el cinc de febrer de 992 cases i terres en Provençana a Oderic, anomenat Llobató i a Orúcia, que li ven el seu dècim (la dècima part que el marit donava a la dona al casar-se i de la que ella podia disposar lliurement).

Observant els documents comprovem l’enorme poder de bisbe Vives que va concentrant propietats a Provençals, Sarrià i la “via morisca”: Magòria, Sants i Terrers Blancs. Vives compra propietats als Comtes a canvi d’unces d’or, diners obtinguts, segurament, amb les ràtzies.

Castell de Ribes, que Vives va fer alçar. Foto: viquipèdia

Aurúcia és una dona rica inclosa en el grup dels “homes lliures” pels historiadors[10]. Es relaciona amb potents com el Comte Borrell, el jutge Auruç o el jueu Benvist, però no amb el bisbe, el que no és gens estrany perquè els tractes amb els bisbes sempre els fan homes, cònjuges o alguna vídua, mentre que les dones propietàries, si fan algun tracte per si mateixes, és amb laics, però ella té poder i en aquests casos els bisbes fan excepcions. Potser és Aurúcia qui no vol tractes amb el bisbe.

Al seu testament de cinc de febrer de 992 Aurúcia reparteix les seves possessions entre esglésies, familiars, preveres, pobres i amics. A Edelfred i a la seva dona Sinnulo: cases, corts, terres, vinyes, horts amb pomers i pou a Barcelona i a la Gavarra, a Richaris, familiar seu, li deixa una herència a Quinçà (i aquesta és la primera referència al lloc on, dos segles més endavant, s’establirà la “Torre Blanca” de l’Hospitalet), deixa la botiga que tenia a les portes de Barcelona i una vinya a la seva amiga Grudella deovota. A Bonadona, filla de Gontard li deixa una terra i a Sinnul i Iohane “Boveto”, dones, altres pertinences tèxtils (aquest tipus de deixes sempre són per a dones).

Barcelona, any 1000, rutes comercials i esglésies. Foto: Història de Barcelona.

Entre les donacions a esglésies: un hort que va ser de Bonhome i Sesenanda, “ad domum Sancti Petri cenobium Barchinona” per a cobrir l’església de St. Sadurní, terra per Santa Maria del Mar i Sant Just de Barcelona, unes vinyes en Agudells (Vall Hebron) a St. Cugat, dos casals (solars) que van ser de Guisand a St. Miquel, una vinya que va ser de Gotmar a Sant Celoni i un cens de la meitat de la propietat d’Enforcats a la Seu[11].

Cedeix a Eldelfred, per a la seva venda, l’alou de Banyols, fent constar que l’hi havia venut el Comte Borrell, que era al terme de Santa Eulàlia de Provinciana i que havia estat dels que anomena un per un: Iuda, hebreu, Manchere, hebreu, Felicita, hebrea , Pesat, hebreu, Ava, hebrea, Ilia, femina[12] i Just. Destina la venda d’un alou a Magòria pel rescat de captius i una quantitat pel seu fill Recesind, captiu a Còrdova i, entre altres disposicions, retorna a Folc la vinya que el seu pare, Constantí, li va empenyorar.

A la seva mort en 995, el bisbe Vives, tot i que deixa part de les seves possessions a la Catedral de Barcelona, deixa, com a propietària dels alous de Sènior i de Seniol, (en un primer testament, abans d’anar a Roma i en usdefruit en el segon, abans de morir), a Emmo “commatrem meua”, a qui ja li havia fet donació al 989 i al 994. Deixa propietats que van ser dels captius a les seves germanes Bonadona i Ermetruit i nombrosos llegats a familiars i eclesiàstics[13].

Aurúcia, que participa del comerç i és part activa de la ciutat, sembla estar al mateix nivell estamental del bisbe. És una “Deovota” més afí a les esglésies de St. Miquel, St. Just o Sta. Maria del Mar que a la Seu. Podria pertànyer a un dels grups de predicadors itinerants que comptaven amb les dones, seguien amb més radicalitat l’ètica de l’evangeli cristià i, conseqüentment, no reconeixien un clergat escassament preparat i molt sovint corrupte.

Sant Miquel, avui desaparescut, era una esglèsia molt apreciada pels francs.

Ens sembla estar assistint a l’inici dels que, dos segles després, seran condemnats per no sotmetre a l’Església de Roma, a la que consideraven com “la usurpadora”. Amb paraules d’algú de la pròpia Església: “recordem que els càtars pretenien ser una altra Església i, això, ni eclesiològicament ni sociològicament no podia ser acceptat”[14]. Els que, més endavant, seran categoritzats com “càtars”, eren “només” cristians que treballaven en comú amb catòlics i amb gent d’altres religions, evangelitzaven –amb una presència important i reconeguda de les dones- en llengua vernacular,  mostraven un alt nivell de conseqüència ètica i, decidits a no mentir, declaraven “en justícia i veritat”. Eren coneguts pel veïnatge com a “bons homes” i “bones dones”[15]. No només les dones eren considerades en igualtat de condicions sinó que, sovint era una dona qui hi havia al davant. Potser reconeguda com “Aurúcia”.

“Aurutia deovota” sembla ser Gontevigia femina segons consta en la permuta que fa el bisbe Aeci (995-1010), en 1003, amb Goltred de dos casals de l’església de St. Miquel a Reixac. Al testament d’Aurúcia no consta el lloc dels casals, només diu que eren de Guisand, però la manera en la que es parla d’ella quan la Seu s’anava annexionat les esglésies de St. Miquel, ens ho diu[16].

Text : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel L’H, juny-2020

No tots els cristians, ni totes les cristianes de Catalunya pertanyien a l’església catòlica al segle X.

————————————————————————————————————

[1] Radulf de Barcelona i d’Urgell (885-942) fou lliurat amb tres anys al monestir de Sta. Maria de Ripoll. Al 900 deixa el monestir, reclama el seu dot, es casa i té fills (el concili d’Aquisgrà permetia als clergues casar-se i disposar dels seus bens). En 914 és bisbe d’Urgell.

[2] Descarrega, Fr. Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 1 (Arxiu Capitular de Vic).

[3] Al 984 el monestir de Sta. Maria de Ripoll donava al de St. Cugat terres a prop de Montjuïc (Banyols) a canvi de terres al Vallés. També St. Pere de les Puel·les té terres a Banyols.

[4] La sagrera era el lloc on es guardava el gra i les eines i s’enterraven els morts.

[5] Potser aquest nom origina el de la “Font Honrada” que veiem a l’entrada de Montjuïc.

[6] Descarrega, Fr., o.c. Doc. 6.

[7] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 590.

[8] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. (Vol. II, doc. 70)

[9] L’estructuració de les parròquies, que donarà lloc als municipis, és deguda a l’església. Per altra banda, quan es consagra de nou un terme o una església és perquè ha passat al bisbat.

[10] Bonnassie es refereix a la “monja Aurucia” com a part del clergat urbà i parla de la seva amiga Grudelle, com “una de sus colegas” (Bonnassie I, oc, 1979: 349 i 374)

[11]  Feliu, G. (1971), o.c. vol. I, p. 249

[12] Potser el terme “femina” té a veure amb aquesta distinció entre “hebrea” i “femina”

[13] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, 5. Docs. 37 (Aurucia) i 44 (Vives)

[14] Gil i Ribas, J. (1999) El mil·lenarisme, un excés malaguanyat. Lliçó inaugural del curs acadèmic 1999-2000 a la facultat de teologia de Catalunya. Barcelona.

[15] Els “bonhomes” i les “bonesdones” que testifiquen als judicis no es poden confondre amb els Prohoms, d’una època posterior, ja que el valor d’aquests últims radica al seu poder económic, no tant en el moral, a més de que seran sols mascles.

[16] “Gontevigia femina que cognominabant Aurucia femina, Deovota”. Baucells, Fàbrega, et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona. segle XI. F. Noguera, vol. 37, doc. 35.

Provençana, segle X

Avui us presento dos articles

St. Pere Mártir i Collserola. Foto: AGC

El territorio de Provenzana, establecido en 1101 con la consagración de su iglesia, Santa Eulalia de Provenzana, estaba comprendido entre Montjuïc y la Riera Blanca, al Este; las estribaciones de Sant Pere Mártir de la sierra de Collserola (monte Orsa), al Norte; el río Llobregat al Oeste y el litoral marino al Sur, donde atracaban barcos en las playas de arena y se daban intercambios comerciales con los pastores que, desde tiempos inmemoriales bajaban siguiendo el curso del río.

El riu Llobregat a Monistrol de Montserrat (el color amarronat és degut a les argiles vermelloses). Foto: R. Solé

Siguiendo la Vía Augusta romana, sobre la primitiva vía Domitia que unía Italia y el sur de Hispania pasando por las Galias, encontramos colonias cada 50 Km., como Iluro (Mataró), Baetulo (Badalona), Barcino o Tarraco -la capital de Hispania para los romanos-. De ella salían algunos ramales sobre los que se ponían miliarios o señales cada km. y medio, más o menos, de los que quedan algunos restos como puentes, arcos triunfales, villas… que se levantaban entre las sucesivas reparaciones de una vía muy necesaria para recaudar impuestos.

L’anomenat “Pont del Diable” a Martorell permetia creuar el riu Llobregat seguint la Via Augusta romana. Foto: Ramon Solé

La Carretera de Valencia o Camí Ral era un ramal de la Vía Augusta romana que salía de la de la puerta sur de la muralla barcelonesa, pasaba por la calle Hospital y St. Antonio Abad, llegaba a la Plaza España por la Avenida Mistral y, desde Creu Coberta (donde se encontró un miliario) por la Carretera de la Bordeta, a Santa Eulalia de Provenzana, en cuyas proximidades se cita “Quart” (cuarto miliario), que cruza con en el Torrent Gornal[1], llegando, por la actual Calle Mayor, al centro de nuestra ciudad o “Quinçá” desde donde ir a la villa de Cornellá y a St. Boi.[2]El “Camí Ral” separa laMarina (Banyols) del Samontà, (estribaciones de Collserola).

Plano antiguo del terme de Provençana, més extens que l’Hospitalet actual.

Desde la zona deltaica de Sant Boi[3] (“lantana” o laguna) salía el “Camí de Llanera” que atravesaba Banyols[4] hacia “Enforcats” (cruce de caminos entre Sants, Montjuïc y Provenzana).

Santa Eulàlia de Provençana. S. X. Foto del llibre d’en Jaume Codina, els pagesos de Provençana.

El hallazgo casual de una cabeza de medusa hecha con piedra de Montjuïc bajo la casa rectoral anexa a la ermita de Santa Eulalia de Provenzana señala el itinerario romano que se recorría desde Barcelona hacia el puente del Llobregat en Martorell y señala la posibilidad de que se estableciera, como en otras villas romanas con necrópolis, una primitiva iglesia cristiana con su sagrera[5], durante el periodo visigótico.

Creu de terme. Sta. Eulàlia de Provençana.

Els capitels són de l’época visigòtica. Foto AGC

La “Villa Provintiana”[6], primera referencia histórica de nuestra ciudad, con su medusa como parte de un conjunto funerario, debía estar, en los primeros siglos de nuestra era, dedicada a la viticultura, pues estaba cercana al primer puerto de nuestro entorno (Zona Franca actual), desde donde comerciar con otros lugares. La base de nuestra dieta es el pan y el vino a la que se añade las hortalizas que se pudieran cultivar, las plantas aromáticas, los frutos de los bosques y de los ríos, los de los árboles frutales, el aceite, las legumbres, los productos del pastoreo o las aves de corral. Ya desde entonces nuestra zona cultivaba principalmente al servicio de Barcino.

Cal Trabal, últim espai agrícola de la Marina de Provençana. foto: AGC

Josep Morán de l’Institut d’estudis catalans (IEC) señala que los primeros toponímicos de nuestra ciudad: Proventius,[7] Quart, Quinçà[8]…  son de origen romano, señales que marcan el itinerario que se recorría por la parte seca. Añadimos que, si remiten a personas, se refieren a un varón y a su propiedad, lo cual será una tendencia a lo largo de los siglos debido al dominio que establece, alrededor de la parroquia de Provenzana, el obispado i la Catedral de Barcelona.

Plano de “Toponimia amiga” d’en Josep Moran IEC

La toponímia d’origen romà (…) es troba situada en les terres més seques, encara que en fos al límit, però no trobem noms d’aquesta procedència en les terres més baixes i humides del pla deltaic inclosa la Marina litoral. Aquestes terres sovint eren inundades per la riuades del Llobregat fins a un període ben recent, en el nostre segle. Això feia que fossin bastant insalubres, sobretot les maresmes i estanys litorals, com el de Port i la zona dita de Banyols, i que probablement romanguessin deshabitades, almenys de manera permanent, durant l’època romana.” [9]

Aunque el término de “villa Provintiana”,[10] tal como lo vemos escrito por primera vez en el 908: “Provencana”, también podría tener un origen provenzal, como Sant Martí de Provençals de Barcelona. Quizás ambos orígenes se fusionaron con la llegada de provenzales a Banyols.

En una publicación antigua de la ciudad encontramos: “El mot Provençana sens dubte és d’origen franc ja que cap l’any 800 vingueren prop de la ciutat de Barcelona gran nombre de provençals, els quals vivien separats dels naturals i conreaven el lloc construint aixoplucs”.[11]

Arxiu Municipal de l’Hospitalet de Llobregat, ressenya 1936

Sin analizar lo que es difícilmente demostrable, hay que recordar que, además de los intercambios comerciales, las Galias eran entonces un lugar inseguro debido a las invasiones que sufrían, por lo que no resulta extraño que algunos occitanos, que bien seguro comerciaban, acabaran estableciéndose por aquí. La evolución de los hechos históricos conocidos de esos siglos, no lo contradice.

 

Text: Àngels García-Carpintero, L’H, juny, 2020

——————————————————————————————

[1] Moran, J. IEC: “Gornal: de gènere masculí, és d’origen germànic, sense que es pugui precisar si és gòtic o franc. És compost dels elements gorn (del germ. war(i)n ‘protecció’) i ald (del germ. *alth ‘vell’)”.

[2] De la Pinta, Jordi (1991). “La investigació arqueològica en l’Hospitalet de Llobregat”. Butlletí n. 1 del Centre d’Estudis de la Natura del Barcelonès Nord, p. 69-85.

[3] S. Baudilio (St. Boi) era un mártir provenzal, poco conocido en la Hispania visigótica.

[4] Hay dos zonas en Banyols: la cercana a la laguna o actual Prat, más relacionada con St. Boi y la cercana a Montjuïc, la actual Marina hospitalense, más relacionada con la ciudad de Barcelona.

[5] Lugar alrededor de las iglesias en donde, desde tiempos visigodos, se guardaba el grano o las herramientas y se enterraba a los muertos.

[6] Las villas romanas con necrópolis, fueron la base de las primeras iglesias del periodo visigótico.

[7] “Proventius”, formado sobre “Provius”, que debía ser el colonizador romano que se estableció. El sufijo indica pertenencia y la forma femenina indicaría que había una “mansio” o “villa”.

[8] De “Quintius”, el sufijo masculino indica la propiedad de un terreno –fundus o praedium-.

[9] Moran i Ocerinjauregui, J. (1999). “Toponímia amiga de l’Hospitalet de Llobregat”. Català Review, vol. XIII, n. 1-2, p. 155-160.

[10] En la alta edad media el término “villa” puede hacer referencia a una masía con sus edificios anexos, a un conjunto de casas más o menos agrupadas o al lugar donde se sitúa la iglesia parroquial (Pagès, 589).

[11] “Ressenya històrica de l’Hospitalet” a les revistes hospitalenses: L’Espill. Entre los núm. 29-32 de 1936 es resumeix la història recullida dels arxius parroquials por Mn. Joaquim Guiu i Bonastre. Arxiu Municipal de L’Hospitalet de Llobregat. Fons privat de la bibliotecària Mercè Gómez: AMHL_907_0145_19360301