Siurana, un poble que no canvia en els anys

Avui us presento dos articles

Siurana, o Siurana de Prades, és un petit poble del terme municipal de Cornudella de Montsant, a la comarca del Priorat.

Està situat a 737 metres d’altitud, sobre una cinglera de roca calcària, a l’extrem de les Muntanyes de Prades i sobre el riu de Siurana.

La població era de 41 habitants al cens del 2005. El castell de Siurana va ser l’últim reducte musulmà de Catalunya. (*)

El terme també comprèn l’església romànica de Santa Maria de Siurana.

Els orígens de Siurana es remunten a èpoques prehistòriques. Tot i que no es coneixen restes de construccions prehistòriques, a la zona de Siurana s’hi han trobat nombroses pedres de sílex brunyides, les primeres l’any 1909.

Segons el prestigiós doctor Vilaseca, Siurana va ésser un taller de fulles, entenent-se amb aquest nom el que els prehistoriadors coneixen com a làmines llargues i estretes, de secció triangular o poligonal, amb una cara inferior més o menys plana.

Pel que fa a la cronologia del jaciment, sembla que es pot fixar cap al segon mil·lenni aC, potser amb orígens una mica anteriors, però el ple desenvolupament d’aquesta indústria arriba fins a l’època del bronze.

(*) La Llegenda de la Reina Mora :

“Explica una llegenda recopilada per l’escriptor Joan Amades que Siurana era el domini de la reina Abd-el-Azia, de gran bellesa. Els cristians, liderats pel senyor de Tarragona Amat de Claramunt, incapaços de conquistar la població, es van servir de les estratagemes d’un traïdor jueu, que els va oferir l’entrada al castell. Els cristians van penetrar i van matar gairebé tota la població, però Abd-el-Azia, segura de la seva fortificació, celebrava mentrestant una festa en una de les sales del palau amb la noblesa del lloc. De sobte, una fletxa va entrar per la finestra, i es va clavar a la taula. La reina, plena de pànic i veient-se derrotada, va pujar al seu cavall blanc i es va dirigir al precipici proper. Perseguida pels cristians i per evitar que el cavall per instint s’aturés davant l’abisme li va tapar els ulls, però l’animal, en adonar-se del perill, va voler parar i va clavar les potes a terra, de manera que va quedar l’empremta de la seva ferradura a la roca. Altres diuen que les marques de ferradura són l’impuls que va prendre abans del salt. Sigui com sigui, la tragèdia va ser inevitable i avui en dia es pot veure clavada a la roca l’empremta del cavall en el lloc que s’anomena el Salt de la Reina Mora. Una altra variant conta que la reina estava banyant-se quan va veure com la ciutat era atacada. Davant la desesperació, va sortir nua de l’aigua i va muntar en el cavall per dirigir-se al precipici.”

Actualment, Siurana, és un poble que cada dia festiu rep molts visitants i amb varis llocs d’estada i amb algun Bar i Restaurant.

Fer un passeig pels carrers antics, veure les seves cases, el safareig, l’església, la creu, el castell, les vistes del pantà i les muntanyes…

Muntanya de les rodalies. Fotografia : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

podeu passar una bona estona i fent moltes fotografies.

També, cal ressenyar, com en les seves muntanyes de Siurana, són un punt de trobada nacional i internacional per a la pràctica de l’escalada.

Si no ho coneixeu i feu un tom per la Comarca, no deixeu d’anar a Siurana. !

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text  i Imatges antigues : Ramon Solé

Fotografies : Anna Maria Molinero

Seu Ègara, esglésies de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria de Terrassa

El conjunt de les Esglésies de Sant Pere es troba al bell mig del parc de Vallparadís, sobre el turó on hi ha l’antic nucli de Sant Pere de Terrassa.

Fou la seu del Bisbat d’Egara des del segle V. Aquí se celebrà el Concili del mateix nom l’any 615.

Un pont del segle XVII, comunica el recinte amb la vila medieval i el centre històric de la ciutat.

Els temples de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, que originalment configuraven la “catedral” paleocristiana d’Ègara, responen a múltiples etapes constructives que han deixat la seva empremta en forma de varietat d’estils –des del tardo romà fins al gòtic- i disciplines artístiques. Es tracta, doncs, d’un conjunt monumental únic a Catalunya.

La primera construcció és un conjunt paleocristià que exerceix com a seu del bisbat d’Ègara i del que encara hi ha vestigis als temples de Santa Maria i Sant Miquel.

El fet que hi hagi tres esglésies ha estat interpretat històricament com una “còpia” del model bizantí de l’antiguitat –dues esglésies i un baptisteri- però després de les darreres excavacions (2000-2007) els estudiosos pensen que l’església de Sant Miquel no funcionava com a baptisteri, sinó que tenia un ús funerari.

Per tant, ens trobem davant d’una catedral paleocristiana, organitzada com una ciutat en miniatura amb diversos temples i dependències.

La segona etapa constructiva l’hem de situar als segles IX i X, després de la conquesta cristiana del territori dominat pels musulmans. Per tant, l’estil és preromànic; d’aquesta època en queden moltes mostres a les esglésies que, finalment, es van donar per acabades en una tercera i definitiva etapa, ja romànica (s. XI-XII).

Són testimoni de la seu episcopal del bisbat d’Ègara, constituït cap a l’any 450. Sobre una basílica paleocristiana es va construir l’antiga Catedral d’Ègara. Quan el bisbat va desaparèixer al segle VIII, el conjunt va anar perdent poder i l’antiga catedral va ser reconstruïda amb unes dimensions molt menors, ja de factura romànica.

L’espai és actualment ocupat per l’església de Santa Maria, del segle XII, on s’hi va instal·lar una canònica augustiniana provinent de l’abadia de Sant Ruf d’Avinyó, a França, que hi romandria fins al 1592.

Pel que fa a l’església de Sant Pere, parròquia de Terrassa, va perdre la condició parroquial l’any 1601, quan el priorat i la parroquialitat van ser traslladats al Sant Esperit de Terrassa, tot i que la va recuperar al segle XIX.

Al primer terç del segle XX les tres esglésies van ser objecte d’estudi i restauració per part de Josep Puig i Cadafalch, que també va fer excavacions a Santa Maria i Sant Miquel.

El conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere i el patrimoni arqueològic i artístic que contenen constitueixen un element excepcional del patrimoni històric i artístic català, ja que abasta un període ininterromput que va des de l’època ibèrica fins a l’actualitat. Són considerades el conjunt artístic més important de la ciutat i una de les joies de l’art romànic català.

Durant els primers anys del segle XXI van ser objecte d’una important reordenació museogràfica, inaugurada l’octubre del 2009. Actualment formen part del Museu de Terrassa.

Per molt mes amplia informació podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Esgl%C3%A9sies_de_Sant_Pere_de_Terrassa

El conjunt de les Esglésies de Sant Pere fou declarat monument nacional en el 1931 i bé d’interès historicoartístic el 1985.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa, Viquipèdia i altres

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Santa Margarida i jaciment arqueològic de Martorell

L’església de Santa Margarida, esta al costat del cementiri de Martorell.

S’accedeix des de la carretera de Martorell a Gelida (km. 0,5), seguint el desviament que condueix al cementiri municipal de Martorell, esta indicat per cartells.

De fet , l’església de Santa Margarida de Martorell és un jaciment arqueològic format per una basílica paleocristiana, una necròpolis paleocristiana i medieval, un nucli d’hàbitat, una sagrera medievals i una església romànica.

Dades històriques :

  • De l’església paleocristiana no es conserva documentació.
  • Datada al segle VI per la seva estructura tipològica.
  • No es sap, si en origen fou parròquia o, potser, monestir.
  • Sobre les restes de l’antiga al s. XII (finals) hi fou construïda una església romànica, que seria la parròquia de l’antic priorat de St. Genís de Rocafort, documentat el 1042 quan fou dotat per Guillem de Castellvell.

El jaciment és gestionat pel Centre d’Estudis Martorellencs, té la condició d’extensió del Museu Municipal Vicenç Ros de Martorell.

És objecte d’un projecte de recerca arqueològica que impulsa el Centre d’Estudis Martorellencs des de l’any 1972, al que s’incorporà el Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la Universitat de Barcelona a partir de l’any 1981.

L’església de Santa Margarida és situada al centre de la plana de suau pendent que s’estén entre la serra de l’Ataix i el Montgoi i el riu Anoia, al terme municipal de Martorell.

Un espai que correspon a l’àmbit territorial de l’antic monestir de Sant Genís de Rocafort. Es tracta de terrenys dedicats al cultiu durant bona part de la seva història i avui fortament pressionats pel traçat de l’autopista AP-7 i per la presència d’algunes activitats extractives i industrials del ram de la construcció.

L’església és de tipus paleocristià construïda en època visigòtica només es conserva en planta.

És situada sota de l’església, que fou parròquia del priorat de Rocafort, de Santa Margarida (romànica).

L’església paleocristiana és de nau única, amb capçalera tripartida formada per tres cambres arrenglerades i adossades a un mur de fons recta.

L’abissis és de secció semi circular (dibuixa un arc de ferradura) i conté basament d’obra de l’altar. Les cambres laterals, segurament, sagristies, són de planta rectangular. Dins de l’absis hi ha tres nivells de paviment, l’inferior dels quals en fou arrencada la capa superficial, i les altres dos són d’ opus signinum.

L’aparell és fet amb còdols i pedres sense treballar, amb carreus bastant gran.

Per saber mes dades arqueològiques de Santa Margarida, podeu consultar a :

https://sites.google.com/a/intranetcem.net/santa-margarida/

L’església de Santa Margarida, és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades gràcies a Viquipèdia i a altres fons consultades

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

En el Raval de Barcelona, disposen d’una verdadera joia, l’antic Monestir de Sant Pau del Camp – 1ª Part#

L’Església de Sant Pau del Camp, esta situat en el carrer de Sant Pau, 101 amb cantonada al carrer L’Abat Safont.

A la llarg de la seva historia a passat per a moltes etapes:

  • Resta documentada en 911, no vol dir axó, que no sigui de mes antiga construcció.
  • Va patir l’atac directe de les topes l’Al-Mansor, en els seus atacs a la ciutat de Barcelona sobre l’any 985.
  • Per aquest motiu el monjos van fugir, el monestir quedaria deshabitat, perdent el caire de Monestir.
  • El cenobi va reviure associat com a priorat a Sant Cugat del Vallès.
  • És va iniciar la seva reconstrucció al s. XI. I a partir del s. XIV l’edifici quedaria dintre de muralla i protegit.
  • Va estar vinculada a l’abadia de Montserrat el 1508.
  • Mes tard, de nou de Sant Cugat , axo era per l’any 1593
  • També va dependre de la Portella de Berguedà entorn el 1617.
  • Durant un breu període de temps fou la seu del govern de la Generalitat de Catalunya fins l’11 de setembre de 1714.
  • Durant el 1835, el Monestir va ser de nou abandonat.
  • Des de les hores va passar a ser Església.
  • Durant la Guerra Civil va patir diverses destrosses que una acabada la Guerra, és va portar a terme una restauració.

Per a mes amplia informació i dades sobre el conjunt  podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Pau_del_Camp

Horaris de visita : Actualment està tancat !

Gaudiu d’aquesta joia històrica, com moltes que te Barcelona.

Podeu contactar : correu electrònic: santpau153@arqbcn.cat i el web: www.santpaudelcamp.cat.

Recerca de dades, Text i Fotografies : Ramon Solé