Ermites del Maresme. Les seves Deodonades.

Icono de Santa Anastàsia, coneguda com “la guaridora”.

Santa Anastàsia de Premià de Mar

L’església de Santa Anastàsia[1] de Premià apareix documentada al 987 quan els marmessors de Viader donen a la Seu de Barcelona una vinya a Premià sobre la casa de Santa Anastàsia (capella “antiquíssima”[2] de Premià de Dalt).[3]

Premià de Dalt. Capella de Santa Anastàsia o de Santa Anna. Foto: Ramon Solé.

Que es tractava d’una primitiva església ho proven les excavacions que s’han fet a la zona, entre Premià i Vilassar, on hi ha actualment un parc aquàtic, en les que s’ha trobat, entre altres elements del període romà, un anell signatori amb un crismó i un colom, probablement del segle V d C. L’advocació d’una figura martirial molt antiga reforça la tesis.[4]

No trobem més notícies fins segles després. Entre 1354 i 1356 s’esmenta la deodata Benvinguda en un capbreu.  En 1371 tenim constància de l’existència d’una comunitat mixta amb un donat i donades que compren un terreny a Vilassar. La capella consta com alou i domini de Santa Maria de la Cisa de Premià. En 1378 la capella apareix com a beneficiada per part dels senyors feudals Bernat de Sant Vicenç i Sança Desbosc. En 1446 el visitador pastoral mana l’apertura del pas entre l’ermita i la casa d’un donat.

Santa Maria de la Cisa. Les marededéus amb la bola del món és una representació habitual del romànic.

A partir de 1513 consta l’advocació de Santa Anna als documents, segurament en un intent de canviar una figura martirial oriental per una Santa més propera a l’advocació de Maria que impera en aquests segles. En aquesta època es fan una sèrie de reformes de l’edifici, una de les quals serà el canvi d’orientació.

Popularment es manté el nom de Santa Anastàsia i així la trobem citada, a la segona meitat del segle XVI, en un nou capbreu, a les afrontacions de l’alou d’un pagès d’Argentona, en Joan Vinyals.[5]

Sant Salvador de Can Boquet de Vilassar

La capella apareix esmentada al 1055. L’any 1303 s’instal·là una comunitat mixta de donades i donats. El rector de Vilassar gestionava la propietat i el cobrament de lloguer a aquesta comunitat que es va dissoldre als pocs anys. Al 1420 la congregació encara tenia activitat. Després van haver-hi diferents canvis d’ermitans. Al segle XVI ja només consta un ermità. En un document de 1580 es menciona la ocupació per un tal Boquet, que va donar nom a l’indret. Es conserva la capella romànica, tot i que modificada.

Sant Salvador de vilassar de Dalt, capella romànica refeta. Foto: wikilok

Santa Margarida del Viver a Cabrera de Mar

Estava dedicada inicialment a Sant Cebrià. El seu origen és força antic ja que, d’època paleocristiana, va ser alçada sobre un hàbitat de l’època romana. Entre el 1294 i el 1310 hi existí una comunitat de donades. La seva superiora, Arsendis Verdaguera, fou acusada l’any 1304 de malversar béns de la casa, el bisbe Ponç de Gualba encarrega al seu nebot i al rector de la parròquia que elegissin un administrador a qui elles havien d’obeir. Els beneficis i els drets de patronatge van ocasionar nombrosos litigis entre el rector i els parroquians de Cabrera. El 1436 un pescador de Sant Genís de Vilassar, Pere Camps, amb uns companys, va tirar la porta de la capella i s’endugué l’esclau que la guardava, el que dona a entendre que llavors ja no hi havia deodates.[6]

L’ermita va ser enderrocada pel propietari particular al 1950. Com deia Marià Ribas que ens va deixar aquest dibuix de 1925: “amb la destrucció (…) emmudí el llenguatge d’uns remots vestigis arqueològics que ens havien explicat coses interessants que no deien els documents escrits”.

Santa Margarida del Viver, Cabrera de Mar. dibuix que va fer l’historiador Marià Ribas al 1925

Santa Eulàlia ó Sant Llop de Dosrius

Consta que hi havia una comunitat de donades l’any 1340. A partir del segle XVI és coneguda amb el nom de Sant Llop i Santa Eulàlia, el lloc serà ocupat per un ermità i es convertirà en santuari. Des del segle XVIII, només tindrà l’advocació de Sant Llop.

Goigs a llaor de Sant Llop, al que se li demanava protecció davant del mal de coll. Les figures femenines són absorvides per les múltiples variants de les marededéu.

Sant Pere del Morrell (St. Andreu de Llavaneres)

Hi consta que l’any 1368 tenia una comunitat de donades. A tocar de la riera de Llavaneres i a prop de la seva desembocadura al mar, la primitiva capella tenia al voltant una sèrie d’espais al voltant de la capella, anomenades botigues, que la parròquia llogava als pescadors per a guardar els estris de pesca. Des del segle xvii fou seu de la confraria de pescadors i en aquesta època fou restaurada o reconstruïda. Ha estat refeta modernament.

Esglèsia vella de Sant Andreu de Llavaneres.

Esglèsia vella de Sant Andreu de Llavaneres.

Roca-rossa (Tordera)

L’origen és confús, podria tractar-se d’un petit monestir benedictí, un ermitori, o bé una comunitat de donats, de donades o mixta convertida en priorat canonical. A finals del segle XII comencen a trobar-se documents que fan referència a la comunitat de canonges. La casa gaudia d’una època d’esplendor i era beneficiària de donacions, sobretot de la casa dels Cabrera.

Tordera (Alt Maresme). Ermita-Monestir de Rocarossa. Foto: viquipèdia.

Quines conclusions podem extreure de tot plegat?

Trobem uns fets similars en relació a les Deodonades de la geografia catalana:

Elles es feien càrrec de moltes capelles, hospitals i parròquies, com també ho feien les comunitats de benedictines o d’agustines.

Al segle XIII, les que no havien fet vots, van  posant-se sota una regla si volen continuar, sovint és la de Sant Agustí, que permetia una vida més activa.

Tot i així, la seva duració al davant de la institució que regeixen amb probitat és escassa, especialment des de principis del segle XIV i amb el bisbat de Ponç de Gualba (-1034) que, d’acord amb alguns rectors, aconsegueixen fer fora les dones i fer-se amb l’administració dels béns de les seves comunitats.

Freqüentment es canvien les advocacions orientals com la de Santa Anastàsia per noms de sants o per la de Nostra Senyora, una figura idealitzada per ments masculines per a sotmetre a les dones.

Durant el segle XV moltes ermites rurals van quedant en mans de donats o ermitans que viuen sols o amb la seva família. Al segle XVI ja només trobarem ermitans al davant de les ermites. De les dones, ni que fossin les seves esposes i tinguessin cura com ells, ja no es parla.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17-03-2021

A les Deodonades, que ressorgiran de l’oblit i la difamació.

[1] Santa Anastàsia, màrtir siriana, era venerada a diversos llocs d’Orient i d’Europa des del segle IV. Al poble del Montseny hi havia també una antiga ermita dedicada a ella.

[2] En paraules de l’arxiver Mn. Josep Mas (Premià de Dalt, 1860 – Vilassar de Dalt, 1942).

[3] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 88.

[4] Coll i Járrega (1996) “L’anell signatori de la necròpoli paleocristiana de Santa Anna (Premià de Dalt, el Maresme). Dades i problemàtica d’un jaciment poc conegut”. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins.

[5] Graupera, J. (1996) “Noves aportacions sobre el pre-romànic del Baix Maresme. La capella de Santa Anastàsia de Premià de Dalt”.

[6] Ribas i Bertran, Marià. «El temple de Santa Margarida de Cabrera de Mar. Casa de Deodates». Sessió d’Estudis Mataronins, [en línia], 1985, Núm. 2, p. 33-42, https://www.raco.cat/index.php/SessioEstudisMataronins/article/view/113408 

Església de Sant Cristòfol de Premià de Mar

L’Església de Sant Cristòfol, està situada en la Plaça de l’Ajuntament, amb cantonada del carrer de la Rectoria i en la part de darrera en el carrer del Segle de Premià de Mar.

Us passo la seva història :

  • L’església de Sant Cristòfol es remunta a 1798, quan el gremi de mariners en va posar la primera pedra.
  • La seva benedicció és de 1820 i depenia de la parròquia de Sant Pere de Premià (Premià de Dalt).
  • L’any 1841 s’esdevingué la segregació eclesiástica.
  • Cinc anys més tard que la divisió municipal.
  • A l’inici de la Guerra Civil espanyola (juliol de 1936) un foc provocat la va destruir.

La portalada barroca amb motius marins i costumistes és un dels seus elements més rellevants, juntament amb la imatge de granit del patró dins d’una fornícula.

Es va reconstruir acabada la guerra civil, de la mà dels arquitectes Artur Puig Riera, que en va fer els plànols a partir de l’edifici anterior conservant la planta de creu llatina amb tres naus i creuer,

I de Lluís Bonet Garí, autor de la torre del campanar i que aprofità unes columnes salomòniques barroques provinents d’una església de Navarra per construir el baldaquí de l’altar major,

tal com la podem veure avui en dia.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Premià de Mar i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Escola Assís de Premià de Mar

L’Escola Assís esta situada en el carrer de la Plaça, 35 de Premià de Mar.

L’Escola Assís va ser construïda l’any 1905 per la Congregació de les Germanes Caputxines amb la finalitat d’oferir al poble de Premiá de Mar,  un centre educatiu d’inspiració cristiana, després d’haver estat des de 1888 a Can Giralt, una casa del carrer de Sant Cristòfol

i es va traslladar a un edifici de nova planta al carrer de la Plaça, aleshores carrer del Cementiri.

L’edifici reprodueix les característiques pròpies de l’obra de l’arquitecte mataroní Josep Puig i Cadafalch i, si bé no en podem confirmar l’autoria, podem afirmar que és d’inequívoc estil modernista. No obstant, segons l’Ajuntament,  no s’ha trobat encara cap document que acrediti que ell fora l’autor.

L’escola Assís destaca per l’abundància de maó vist, que contrasta amb l’estucat blanc de la façana.

El maó s’utilitza en la decoració de les finestres, en els angles de les façanes, en la paret de l’última planta i en la coronació de l’edifici.

Les obertures de les golfes formen arcs apuntats directes, mentre que les del primer pis i la planta baixa els formen de manera esglaonada.

 

 

Recull de dades, gràcies a la informació de l’Ajuntament de Premia de Mar

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Can Roure de Premià de Mar

Can Roure està situada en el carrer Sant Antoni, 21-27 de Premià de Mar.

A part del nom de Can Roura, també en els anys se l’ha conegut com a la Nau  i com a Vil·la Jacinta.

Us passo ressenya de la seva historia :

  • Pertanyia a la família Roura, que tenia una foneria a Premià de Mar, on actualment hi ha la plaça dels Països Catalans, més coneguda popularment com la Foneria.
  • Durant la Guerra Civil espanyola (1936-39), el Comitè revolucionari la decomissà i hi instal•là la barberia col•lectiva.
  • Durant uns anys a la dècada dels 70 del segle passat fou escola.
  • Actualment hi ha dependències municipals, com el Jutjat de Pau , Registre Civil.

És un edifici unifamiliar de planta i pis. La planta baixa té al centre la porta d’entrada i dues grans obertures de la mateixa alçada i amb la mateixa ornamentació a la llinda, amb relleus de garlandes. Al seu damunt s’obren tres finestres idèntiques d’arc rebaixat amb motllura ampla i ampit dentat. L’acabat del parament és d’estuc imitant carreus.

Casa de planta rectangular de tres crugies perpendiculars a la façana als quatre vents i que ocupa l’espai on abans hi havia cinc cases de cós, tres ocupades per la casa i als laterals havien estat patis. A la part posterior conserva un safareig d’una de les cases de cós antiga i li van afegir una font amb plafó de rajoles d’estil rom antic.

El nucli d’escala està a la crugia esquerra, actualment també hi ha una escala metàl·lica a l’exterior, a la façana de ponent. La coberta és plana practicable a modus de terrat català només ocupat pel volum d’escala. La façana principal, orientada a migdia, es genera a partir d’una composició simètrica segons tres eixos de verticalitat, que es defineixen a la planta baixa amb una porta d’accés central amb llinda i dues finestres laterals, també amb llinda i amb barana de balustre; en la planta pis, amb tres obertures d’arc carpanell.

Coronament amb cornisa i balustrada a la terrassa. El parament de la façana és un estucat en relleus formant bandes horitzontals imitant carreus posats a portell, en els emmarcament de les obertures hi ha un recreixement pla decorat amb relleus de garlandes entre la llinda i el guardapols.

Per cert, a can Roure em vaig casar jo farà deu anys en rere !!!

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Premià de Mar i Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Can Manent de Premià de Mar

L’antiga masia de Can Manent, és situada en la Ctra. N-II, 60 en Premià de Mar.

Us passo la seva historia :

  • El 1616 se sap que can Manent, feia funcions d’hostal.
  • Uns primers documents en 1618, ens parlen de Can Manent van estretament lligats als orígens de Premià de Mar, ja que al seu voltant s’establí una petita població de pescadors i pagesos.
  • El 1719, els límits de Can Manent eren, d’una banda, el mar, i de l’altra, Vilassar. La família Manent va jugar un paper important a la formació del nou poble de pescadors, arran de mar.
  • La masia de Can Manent, malgrat les notícies de començaments del segle XVII referents a la família propietària, és un edifici de ple segle XVIII, aprofitant potser alguna dependència anterior i amb annexos posteriors (casa dels masovers).
  • L’any 1984 va ser restaurada per l’Ajuntament.
  • El Museu Municipal d’Estampació Tèxtil va ocupar la planta baixa de la masia des de1986 fins el 2001
  • I com a biblioteca fins a 2010.

És una masia d’estructura basilical, de tres crugies, corresponent al tipus IV, amb planta baixa, pis i golfes a nivell de la crugia central, coberta per una teulada de dues vessants amb el carener perpendicular a la façana.

La porta principal d’accés, a la crugia central, és d’arc de mig punt dovellat. La resta d’obertures són quadrangulars, amb brancals, llindes i ampits realitzats amb carreus de pedra. Les dues portes laterals de la planta baixa foren obertes amb posterioritat. L’interior està reformat i no conserva gaires elements originals. Fent angle (E) amb la façana, s’alça un porxo obert per un arc, de planta baixa i pis, obra del segle XIX.

A la part posterior hi ha una nau adossada, de planta baixa i coberta amb una terrassa a la qual s’accedeix des del primer pis de la masia, possiblement feia les funcions de caseta de les eines o aixopluc de les bèsties de càrrega.

Can Manent,  ha estat destinat com a seu de la Coordinadora de colles de Cultura Popular de Premia de Mar.

Can Manent és una masia de Premià de Mar protegida com a bé cultural d’interès local.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Premià de Mar i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé