Creu de Terme de Prades

Avui us presento dos articles

La Creu de Terme, esta situada entre la plaça Major i la Plaça de Sant Roc de Prades,

concretament, davant la porta lateral que s’obre vora el Portal de la Creu de l’antiga muralla i que era una de les sortides a fora muralla en el seu temps.

Segons es creu, pot ser possible que es construís en el segle XIII.

Aquesta Creu de Terme, també es coneguda com la Creu de Sant Roc.

La finalitat de la Creu de Terme era el delimitar les diferents particions o fites del poble; ha Prades hi ha fins a tres Creus de Terme.

 

Text : Ramon Solé – Fotografies : Arxiu Rasola

La marededéu de la Riera i la bola del món. Les Borges del Camp. Històries olvidades de dones.

Làmina de la marededéu de la Riera. Familia Borràs

Les advocacions de la mare de déu trobades són incomptables, com recull Joan Amades al llibre Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Algunes porten noms de llocs com “Núria” o “Montserrat”, altres tenen noms relacionats amb la salut, la fecunditat o els sentiments com “Remei”, “Salut”, “Llet” o “Alegria” i moltes es relacionen amb elements de la natura, principalment l’aigua, però també els llocs muntanyencs o boscosos: “Font”, “Mar”, “Cova”, “Roca”… La seva festa és la del 8 de setembre. Molts d’aquests noms es repeteixen en diversos pobles de Catalunya, València, Balears i Aragó, per això són incomptables. A més sempre poden sorgir noves marededéus com la de la “Ecologia” al santuari laic de Gallifa, o la dels arxivers, nom que van donar a la talla d’una marededéu desconeguda a l’arxiu Gavin on recullen tot tipus d’estampetes i similars. Les talles romàniques de les marededéu comencen als segles X-XI i es multipliquen des dels segles XII-XIII desplaçant les primitives advocacions dels sants. Cada lloc volia la seva pròpia marededéu.

La primitiva ermita romànica de les Borges del Camp (Baix Camp) estava consagrada a Sant Bartomeu.

Dibuix de Francesc Figueras de l’antiga ermita de St. Bartomeu a: Guia de les Borges del Camp.

Durant l’Edat Mitjana era el nucli parroquial del poble que posteriorment es desplaçarà, amb un nou temple, més a prop del camí cap a Reus. Les restes de l’ermita es van acabar d’enderrocar al 1903 i al seu lloc es va alçar l’ermita de la Mare de Déu de la Riera, un edifici modernista. El poble no va quedar gaire content amb aquesta reconstrucció que res tenia a veure amb l’ermita original. L’ermita va ser refeta al 1954, ja que durant la guerra civil va ser cremada.

Postal antiga de l’ermita modernista de la marededéu de la riera. Familia Borràs Masip

La talla de la Mare de Déu de la Riera de les Borges del Camp és del segle XIII, està feta de fusta policromada i ha anat refent-se en alguns elements. Hi ha un estudi[i] que explica el valor d’aquesta imatge, en la transició del romànic al gòtic[ii]. Té dos elements que volem destacar: el nen porta a les mans un llibre i la marededéu té una bola a la mà[iii]. Sovint s’ha dit que aquesta bola podria ser una poma per contrarestar la poma d’Eva, però això forma part d’una interpretació teològica posterior (ja dins del gòtic), en altres casos, com en el de la Verge de Montserrat, que també porta una bola que podia haver-se afegit posteriorment, però no ens hauria d’estranyar que fos la bola del món, com a símbol de majestat, sí, però també com una representació que ja des dels grecs es feia del món, tot i que als mapes es dibuixés la terra plana (potser no tenien altre manera de fer-ho). Com a confirmació del que diem presentem el retaule que actualment es pot veure a la Seu de Manresa, de finals del segle XIV, en que es veu, a la primera imatge, com l’arquitecte del món el traça amb un compàs.

Seu de Manresa. Retaule del Sant Esperit. Foto: Viquipèdia

Sabem poc d’aquests segles medievals, però sí sabem que el coneixement que es tenia entre alguns grups cristians qualificats d’heretges i massacrats després, era més format que el que hi havia entre els mateixos clergues de l’església catòlica. Potser sota la bonica talla de la marededéu de la riera s’amaga un coneixement que va ser eliminat de la mateixa manera que van fer amb els que foren perseguits.

De la Mare de Déu de la Riera, Joan Amades ens diu que va ser trobada vora la riera, entre un canyar i un joncar, elements pròxims a qualsevol riera o torrent[iv]. La riera que passa per les Borges del Camp és la de l’Alforja, que normalment baixa seca tot i que els seus aqüífers són ben aprofitats amb mines que capten l’aigua, pous que tradicionalment elevaven l’aigua amb el sistema àrab de sínies “a sang” (que feien rodar els animals)[v] i basses que emmagatzemaven l’aigua. Molts altres cursos d’aigua baixen de la serra de la Mussara i de les muntanyes de Prades i s’obren pas amb fonts naturals al poble[vi]. La riera de l’Alforja s’obre camí fins a Cambrils.

La llegenda de la marededéu de la riera, recollida als seus goigs, és similar a moltes altres, però en aquest cas no s’explica cap fet miraculós, com sovint veiem. Simplement es diu que la va trobar un pastor buscant la seva ovella. Tot i que aquestes llegendes pateixin d’un excés de fantasia, podem pensar que tal vegada reflecteixin el fet de que en moltes ocasions han estat amagades durant les nombroses guerres e incursions, sent posteriorment re-trobades.

Goigs de la marededéu de la riera. Familia Borràs Masip.

Les Borges del Camp era un municipi que formava part de la Vall d’Alforja. Va ser un dels primers en iniciar als segles XIII-XIV la “Comuna del Camp” que, segons la tradició, es reunia sota un gran roure. Les baralles entre l’arquebisbat i el rei per controlar aquest agrupament van ser freqüents, generant, sovint, rivalitats entre pobles. I és que si, per una part les Borges del Camp volia independitzar-se de l’Alforja (el que no va aconseguir fins el segle XIX), tant el rei, com els senyors i l’església feien valdre els seus “drets” sobre la terra. La partida de les Borges del Camp apareix citat per primer cop en 1154 en una butlla papal, junt a Siurana, un dels últims reductes àrabs conquerit per Ramon Berenguer IV qui, quatre anys més tard, va cedir els drets a Ramon de Ganagot.

Santa Maria de Siurana, també anomenada “de l’aigua”. Foto: Ramon Solé

L’hereu d’aquesta nissaga, Pere dels Arcs, va donar en 1243 aquestes propietats al llavors monestir cistercenc de Bonrepòs.El monestir de Bonrepòs (La Morera del Montsant, Priorat), avui Mas de Sant Blai, aplegava des de el segle XII diversos ermitans, en 1215 passà a ser una filial femenina de Vallbona, en ser traspassats els monjos a la Cartoixa. Va rebre beneficis de comtes i de reis fins que al segle XV va passar a la Cartoixa d’Escaladei, després de litigar amb Santes Creus. Va quedar com una granja d’Escaladei. Aquestes rivalitats no ens són estranyes i sempre porten al menysteniment de l’activitat que han desenvolupat les dones, com les abadesses i les germanes d’aquest monestir oblidat de Bonrepòs. No s’ha reparat encara en que la data de la talla (s. XIII) és quan el monestir femení tenia cura de la parròquia de Sant Bartomeu.

Monestir Bonrepòs alforjastark.com

Entre l’ahir i l’avui ens queda, a més d’una història que sempre cal refer, l’arqueologia –quan s’ha pogut estudiar-, la toponímia[vii] i la natura, amb l’aigua sempre obrint-se camí. Acabem, així, amb la mineta i font de l’aigüeta de l’ermita, que neix a la rasa (depressió) de Ca l’Anton Jordi, al costat de camps d’oliveres i avellaners, els conreus més importants del Camp de Tarragona, al lloc conegut com “les Parades” (desnivells separats marges de pedra en sec) on tradicionalment hi havia terrisseries o bòviles i on s’han trobat moltes restes romanes i prehistòriques[viii]. Aquesta font és al costat de l’ermita, una de les moltes que en té les Borges del Camp.

Font de l’aigüeta de l’ermita. Foto: Ramon Solé ( any 1989)

 

A la família Borràs Masip de les Borges i de la Selva del Camp, una família que ha passat a ser meva.

En memòria del Baptista que anava cada dia a treballar al tros i del seu fill, Joan Baptista Borràs Masip, mort a la batalla de l’Ebre.

 

Text : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’H, 13-08-2020

——————————————————————————————-

[i] Pàmies i Freixas, Agustí (1997) “Aproximació a l’estudi de la talla de la Mare de Déu de la Riera”. Ajuntament de les Borges del Camp.

[ii] Després de restaurar-la es va fer una reproducció instal·lant una a l’ermita i l’altre a l’església del poble, la gent del poble diu que no se sap quina era l’autèntica.

[iii] La bola té un forat on abans es posaven flors i ara una creu.

[iv] Amades, J. (1989). Imatges de la Mare de déu trobades a Catalunya. Barcelona: Col. El tresor popular a Catalunya p. 358.

[v] Jové i Hortoneda, Ferran (1983) Guia de les Borges del Camp. Els llibres de la medusa. Institut d’estudis tarraconenses, n. 97

La Mussara, un poble despoblat

A La Mussara  s’arriba per la carretera T-704, es troba a la serra de la Mussara, a les muntanyes de Prades, a 990 metres d’altitud, a tocar del cingle de les Airasses, des del qual es gaudeix d’una impressionant vista del sud del Camp de Tarragona.

S’arUs passo la seva historia :

  • Les primeres referències documentals en són del 1173, quan ja era poblat.
  • La seva església consta una butlla de Celestí III del 1194.
  • El 1533, l’església depèn de la de Vilaplana.
  • La Mussara formà part del comtat de Prades des de la seva creació el 1324.
  • Al segle XVIII, es troben documentats la majoria de masos coneguts, avui tots abandonats, i en destaca l’antic mas del Mestret, citat ja el 1633 o el mas de l’Abelló, el més important, citat des de 1783, a més dels citats abans.
  • El juny de 1872 s’hi reuniren els capitostos carlins de la zona que, no sense molts dubtes, decidiren continuar la guerra. Els carlins, durant el 1873, es van refugiar sovint als seus masos i van instal•lar en una balma el lloc d’acollida dels seus ferits, coneguda encara com a Hospital dels Carlins. Allí morí el guerriller Cercós de les ferides que va rebre a Prades l’octubre de 1873. Segons la tradició, Cercós va ser enterrat a La Mussara sota la caixa d’una vella que havia mort feia poc. Els liberals, que van voler fer un simulacre d’afusellament del guerriller, s’equivocaren de caixa i van fer el llòbrec acte amb la caixa de la vella, que van posar dempeus i, sense obrir-la, van disparar-hi realment.
  • Al segle XIX, La Mussara va tenir una població molt variable, probablement a causa de les guerres carlines.
  • Al llarg del segle XX es va culminar el procés de despoblament: 291 habitants el 1900, 169 el 1920, 94 el 1940 i 12 el 1960. El procés de despoblament era lògic, ja que la majoria del terme municipal tenia pins i alzines, garriga i roquissar, i tenia fama d’àrid, i el nucli de població de pobre.
  • El 10 de gener de 1961 un decret del Ministeri de Governació incorporava al terme de Vilaplana el de La Mussara.

El nucli de l’antic poble hi ha vuit edificis, tots en estat ruïnós, dels quals estan una mica ben conservats l’església de Sant Salvador,

sobre tot el campanar de 1859 i, al costat d’aquesta, la casa anomenada Cal Cassoles.

Al lloc anomenat els Cinglallons hi ha set cases més.

Per altra banda, a l’antic terme del poble hi ha set masos aïllats, dels quals destaquen el mas del Pou del Gel, el més conegut,

i el mas del Peiró, on s’ha trobat ceràmica neolítica.

Quan plou, l’aigua queda retinguda al petit embassament natural que hi ha vora el poble i és per això que la gent del lloc eren anomenats “ranes”.

El nucli antic de La Mussara  està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé – Fotografies : Anna Maria Molinero

Església de Santa Maria, la Plaça Major i La Font Renaixentista de Prades

L’Església de Santa Maria de Prades està situada en la Plaça Major on hi ha La Font Renaixentista de Prades.

Al segle XIII es va portar a terme la construcció d’un nou temple parroquial, sembla ser al lloc on hi havia el primitiu edifici que deuria ser molt senzill. Església de transició del romànic al gòtic, amb molt de gòtic, amb elements renaixentistes a la façana principal, i també algun afegit de barroc, on es pot veure clarament, les diferents fases i èpoques de construcció i ampliació.

Consta d’una nau coberta amb una volta apuntada sobre sis arcs torals que descansen en impostes d’estil clàssic; voltes ogivals simples a les capelles laterals i en l’absis poligonal de cinc costats oberts amb sengles finestres i reforçats per altres tants contraforts a l’exterior; també en la nau les voltes originàries són de creueria, però han estan amagades sota enguixats barrocs, avui en procés de retirar-se i refer-se les gòtiques originals.

El frontis té oberta una portalada renaixentista de pedra blanca amb el portal en arc de mig punt, dues columnes jòniques sobre pedestals a banda i banda, entaulament, frontó triangular truncat amb fornícula mig desfeta al centre; rosassa motllurada a mitja alçada i, per coronament, un frontó triangular amb un òcul el·líptic al centre del timpà i pinacles als tres angles.

Té un portal lateral romànic amb dues arquivoltes dovellades de mig punt amb motllures a l’intradós i envoltades d’un bordó; descansen en una senzilla imposta i uns muntants carreuats; està situada al fons d’un porxo cobert amb una volta de canó rebaixada obert amb un arc carpanell dovellat sobre impostes; tota aquesta portalada, en contrast amb l’edifici gòtico-renaixentista, és de pedra blanca.

Hi ha una pica baptismal troncocònica d’un sol bloc de pedra de 12 centímetres de gruix; la porta principal de fusta ferrada és del 1850.

Campanar bàsicament en estil gòtic, amb vuit finestres d’arc de mig punt, una a cada cara; hi pengen campanes. Està coronat per una cornisa i una teulada piramidal amb les careneres ressaltades; fa inflexió a la base i té un recobriment de teules vidriades verdoses. Els seus murs mostren paraments de carreus ben escairats, regulars i ben alineats; són de pedra rogenca com tot el conjunt del campanar i l’església.

L’Església de Santa Maria de Prades és una església inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

La Font de la Plaça Major, més coneguda per la Font de Prades, té datada la seva construcció al voltant dels segles XV i XVI. Es diu que al mateix temps se’n va fer una construcció accessòria per aixoplugar-ne la font que més tard i, davant l’amenaça de ruïna, es va enderrocar i es va mantenir la font com la coneixem actualment. Esta situa davant d’un lateral del portal de l’església, a l’extrem sud-est de la plaça.

Construïda en pedra vermella, anomenada saldó o sauló, i d’estil renaixentista, al llarg del temps s’han anat renovant les pedres que la componen perquè aquesta pedra és dòcil i més aviat fràgil, el que fa que sigui fàcil treballar-la però també que s’erosioni amb facilitat.

Té forma de globus terraqüi amb l’hemisferi nord en talles quadrades, l’equador marcat amb cercles que en sobresurten i l’hemisferi sud amb pedra tallada verticalment en forma de plecs.

L’esfera té 4 brolladors situats a cadascun dels punts cardinals dels que brolla l’aigua a una pila circular elevada sobre una base de pedra vermella quadrada i amb un peu que en sobresurt pel damunt dels diferents materials que han compost la superfície de la plaça.

La Plaça Major tota porxada, d’una gran bellesa i molta anomenada, és una mostra de l’antiga esplendor. És un conjunt arquitectònic harmoniós, de volums equilibrats i espai tranquil; lloc preferit de la gent de Prades i dels visitants, on es pot gaudir d’algun comerç, bars o restaurants.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Prades

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Anna Maria Molinero –  Imatges : Arxiu Rasola

Ermita de l’Abellera de Prades, 100 anys en rere – 2ª Part #

L’Ermita de l’Abellera de Prades,  podríem dir que el seu nom de Abellera”, derivaria de la cavitat en la roca en la qual era habitual trobar-hi ruscos d’abelles …?,  seria una opció.

Segons explica una llegenda :

Un pastor va trobar la imatge de la Mare de Déu de l’Abellera mentre anava a buscar mel, axó ens podria donar també idea del nom d’aquesta ermita…

Com us deia ahir, us presento imatges de L’Ermita de l’Abellera, ara fa 100 anys en rere :

 

 

Text i Recull de Postals Antigues de l’ermita : Ramon Solé

Ermita de l’Abellera de Prades – 1ª Part #

L’Ermita de l’Abellera, també se la coneix com  la Mare de Déu de l’Abellera, està situada a uns 2 kilòmetres a llevant dins del municipi de Prades.

S’alça en una cinglera de 1.020 metres d’altitud, aprofitant una balma on abans d’edificar-hi l’Abellera hi havien viscut eremites, entre d’altres sembla que hi va ser Bernat Boïl, primer llegat apostòlic a Amèrica el 1493; l’ermita és un recinte d’una sola nau.

S’accedeix al recinte per una porta que hi ha a l’entrada de la balma.

Us passo la seva historia :

  • Es diu, segons la tradició popular, que un pastor va trobar la imatge de la Verge entre les branques d’una alzina voltada de ruscos, quan anava a buscar mel.
  • La imatge hauria retornat dues vegades al lloc on havia estat descoberta cada vegada que el pastor provava d’endur-se-la cap a casa.
  • També, la tradició parla d’una ermita existent en aquell lloc, on s’hi hauria retirat la reina Margarida de Prades.
  • Sembla però que l’ermita no es va construir fins al 1570.
  • Va ser beneïda pel rector de Prades el 1574.
  • El 1578 s’hi afegí el campanar.
  • A finals del segle XVII o a començaments del XVIII, s’hi van fer importants obres de reforma.
  • El 1936 es va destruir la imatge de la Mare de Déu, obra d’alabastre policromat d’estil gòtic tardà popular.
  • La imatge es va reproduir a partir de fotografies l’any 1940 amb marbre de Sarral.

Segons Amades,  quan parla de L’Ermita de l’Abellera, diu :

“ …la devoció, que està molt arrelada i s’hi fan romeries a l’ermita i balls de coques de mel, vindria de la cristianització del culte a una antiga divinitat agrícola local.

Vora de l’ermita brollava una font amb aigua que tenia fama de miraculosa, que s’estroncà a començaments del segle XX…”

L’Ermita de l’Abellera, està declarada Bé Cultural d’Interès Local.

Nota : Demà us presento imatges d’aquesta ermita, de fa cent anys en rere.

 

 

Recull de dades, gràcies a l’Ajuntament de Prades, Viquipedia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez