El bosc del Puig dels Jueus de Vic

Avui us presento dos articles

El bosc del Puig dels Jueus és un petit turonet situat al nord-est  de la ciutat de Vic.

Té una superfície de 135000 m2 i està envoltat de camps de conreu.

El nom ve del seu ús com a cementiri del jueus de la ciutat a l’edat mitjana.

Posteriorment aquests terrenys es van  utilitzar com a camps de conreu que en els últims anys van quedar en desús.

Forma part de l’Anella Verda de Vic és un circuit natural al voltant de la ciutat, articulat per un grup d’enclavaments d’alt valor ecològic, paisatgístic, històric i cultural.

L’Ajuntament de Vic va adquirir ja fa uns anys una part del terrenys de El bosc del Puig dels Jueus, per recuperar aquest espai natural aplicant prioritats mediambientals.

S’hi van plantar espècies autòctones característiques de la comarca com ara roures, alzines, lledoners, pollancres, àlbers,…

L’espai es destina a zona de lleure per a la població i a la realització d’activitats educatives de formació mediambiental i de l’activitat física.

Actualment també hi ha una mostra de diferents energies renovables.

El molí de vent, a través de l’energia eòlica, treu aigua del pou .

Aquesta aigua queda emmagatzemada en un dipòsit que té una capacitat de 100.000 litres per poder regar en cas necessari.

Els dies que no fa vent s’extreu l’aigua a través d’una bomba que funciona amb energia solar fotovoltaica.

La instal·lació de plaques solars fotovoltaiques també serveix per impulsar l’aigua des del dipòsit fins al sistema de reg a través de l’energia que proporciona el sol.

També hi ha un Fanal fotovoltaic que proporciona autònomament llum a través de l’energia solar acumulada durant el dia, la seva funció és il·luminar l’espai on hi ha instal·lades les taules amb una autonomia de 6 – 8 hores.

Finalment el projecte es complementa amb un col·lector de 2,1 m2 de plaques solars tèrmiques instal·lades en una font on per una banda es pot extreure aigua calenta (escalfada per les plaques) i per l’altra aigua freda (connexió de la xarxa pública).

Un espai recuperat, per poder fer una estada en les taules i bancs de fusta que hi ha El bosc del Puig dels Jueus.

 

Recull de dades : Ajuntament de Vic

Adaptació al Text : Ramon Solé – Fotografies: Dora Salvador

Can Feliu de Sant Quirze del Vallès

Avui us presentem dos articles

La masia de Can Feliu esta en el carrer d’Enric Morera amb el carrer d’Eduard Toldrà de Sant Quirze del Vallès.

Us passo dades històriques :

  • Can Feliu es una masia del segle XVII.
  • Entre els anys 1915 i 1935 va tenir el màxim esplendor, mentre el seu propietari era Antoni Pladellorens de Barcelona.
  • Amb camps de conreu i boscos.
  • En els anys va passar a mans de l’Ajuntament, que l’any 1986-1987 la va reformar .

El sistema de regadiu donava una cobertura al terreny agrícola de la finca;

aprofitava l’abundància d’aigua que tenia, i va ser el concessionari d’aigua potable del poble d’aquella època.

Mina A can Feliu- Desapareguda – Arxiu Rasola

De fet, a prop de la masia hi havia la Font de la Mina, l’aigua de la qual actualment, s’utilitza per al llac del parc de Can Feliu, i disposava d’una segona mina,

Mina B can Feliu- Desapareguda – Arxiu Rasola

al costat de la casa hi ha encara un pou.

Fins no fa massa anys, aquesta masia estava envoltada de boscos, però en la construcció de Sant Quirze Jardí, no tant sols es talaren els boscos,

sinó que s’enderrocaren la totalitat de les masoveries, el celler, els cups i el moll.

Actualment s’ha convertit en el centre d’equipaments municipals i el Centre Cívic de Can Feliu.

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Quirze del Vallès

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Masia de mas Duran de Sant Quirze del Vallès

Avui us presento dos articles

L’antiga masia de Mas Duran, està al mig de la Rambla Lluís Companys, l’Av. camí del Mas,  el carrer Mercè Rodoreda i el carrer Vallcorba de Sant Quirze del Vallès.

Us passo alguna dades històrica :

  • Està documentada des de 1641 en els fogatges.
  • Disposava d’una gran extensió de terres de conreu.
  • En la finca disposava de molta aigua en el seu aqüífer, tenia dues fonts molt importants, la font de la Taula Rodona, i la font del Canó, per les contrades se les coneixia com Les fonts de les Morisques.
  • Amb el anys es va parcel·lar les terres es va fer malbé tota la zona agrícola i arbres , deixant-la completament plana amb l’abocament de terres, de manera que l’aigua de la font de les Morisques va ser canalitzada, mentre que la de la font del Canó va ser tapada amb les terres abocades.

En la part frontal, podem destacar l’entrada, es d’adovellada i mig punt.

Les 3 finestres del primer pis, estan semi tapiades.

Amb 4 petites finestres a les golfes.

Cal destacar, que al costat de l’entrada, sembla que hi ha un pou.

S’ha refet el rellotge de sol.

Mas Duran fa de punt de separació del barri vell amb un nou barri que porta el seu nom.

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Quirze del Vallès

Text i Fotografies : Ramon Solé

Antic Balneari Roqueta de Tona

Com cada diumenge us passo dos articles

El Parc on estava el Balneari Roqueta esta situat en el carrer Sebastià Roqueta de Tona.

Us passo la seva Historia :

  • L’últim quart del segle XIX, a pocs metres del balneari Ullastres es va trobar una deu d’aigües sulfuroses a Tona que va permetre la posada en funcionament del tercer establiment balneari a Tona –els altres dos eren el balneari Ullastres i el balneari Segalers.
  • El balneari Roqueta, que va esdevenir el més important i destacat de la població.
  • N’eren propietaris Ramon Montaner Vila, Francesc Simón i Font i Josep Roqueta i Bres, descobridor de la deu.
  • El manantial de la Roqueta fou declarat d’utilitat pública el 1895.
  • L’edifici principal del balneari, bastit en estil modernista, sembla que era obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, emparentat amb un del propietaris.
  • Les diferents construccions del balneari restaren en funcionament fins el 1966, any que l’establiment entrà en crisis.
  • L’any 1974 es procedí a l’enderroc de l’estructura de l’edifici.

Actualment, de l’antic Balneari Roqueta només es conserva el pou amb l’antiga escala de marbre d’accés a la deu, que fou restaurat a les darreries del segle XX.

És una construcció aïllada de planta hexagonal.

Originalment anava cobert amb una cúpula que es va enderrocar el 1974 i que posteriorment fou substituïda per una pèrgola de fusta, coberta amb teules i sustentada per pilars de fusta.

Estudi Hidrogeològic de l’entorn del pou del Balneari Roqueta per part de la Diputació de Barcelona :

https://www.diba.cat/web/mediambient/llistabutlletins/-/newsletter/53612548/91/114231655/tona-ja-disposa-de-l-estudi-hidrogeologic-de-l-entorn-del-pou-del-balneari-roqueta-

 

Recull de dades : Diputació de Barcelona – Festa Catalunya

Adaptació al Text i  Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Ermita de Togores de Sabadell

L’Ermita de Togores està en una zona bosc a l’esquerra del riu Ripoll, a la vall del riu Tort, en una esplanada envoltada d’alzines.

S’arriba per camins rurals, des de la carretera de Sabadell a Castellar del Vallès.

Us passo la seva historia :

  • L’Ermita de Togores és diu que hagi estat bastida damunt les restes d’una vella construcció romana.
  • La dada documental més antiga que fa referència en aquesta zona, al topònim Togores, és de l’any 986.
  • Les primeres dates documentals però ens remeten a 1323.
  • En els segles XII i XIII s’hi venerava la Mare de Déu de Togores, advocada per a sortir indemne dels fets d’armes i per a la pluja.
  • Durant els segles XIV i XV Togores fou estatge de monges, depenent del monestir de Sant Llorenç del Munt.
  • Un cop desaparegudes les monges, alguns abats de la Mola habitaren aquesta casa.
  • Togores va pertànyer al terme municipal de Terrassa fins aquest segle.
  • Des de l’any 1922, cada any, se celebra l’últim diumenge de maig l’aplec de Togores.

És un conjunt de dos edificis, format per l’ermita de Togores i la masia de Can Pagès Vell.

L’ermita té l’absis vuitavat, que dóna a migdia i a la paret de llevant, amb aparell de pedra, s’hi veuen dues voltes de formigó encanyissat.

La gran té un gruix d’1,10 metres i un diàmetre de 2,25 m, que ara fa l’ofici d’arc botant, unint la capella, per la banda ponent amb la masia.

L’arc més petit uneix la capella amb la masia per ran de pou i té un gruix d’1,35 m i una volta d’uns 2 m.

L’Ermita de Togores és un monument del municipi de Sabadell protegit com a bé cultural d’interès local.

 

 

Dades recollides : Ajuntament de Sabadell, Viquipèdia.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Masies de Can Pantiquet i Can Flequer de Mollet del Vallès

Les dues masies, Can Pantiquet i Can Flequer, estant situades  en l’avinguda  Antoni Gaudí, 31- 39 de Mollet del Vallès.

Can Flequer i Can Pantiquet és un antic conjunt residencial rural del segle XVI, amb porta adovellada i finestrals bellament esculpits,

avui integrat en el nucli urbà de Mollet del Vallès.

Can Flequer és de planta quadrangular, de dues plantes d’alçada i coberta a dues vessants de teula àrab. Destaquen el portal i finestral central.

Can Pantiquet té tres plantes d’alçada, forma quadrangular i coberta a dues vessants.

Ambdós tenen murs de càrrega de paredat comú, sostres i cobertes amb bigues i cabirons de fusta.

L’ús original del conjunt és residencial amb dependències annexes per l’activitat agrícola i producció artesanal.

Aquestes edificacions rurals estan avui en un espai plenament urbà habilitat per a equipaments col•lectius.

En un angle entre els dos edificis i adossat a ell, hi ha l’antic Pou.

Les masies de Can Flequer i de Can Pantiquet  estan protegides com a bé cultural d’interès local.

 

 

Recull de dades gràcies a l’Ajuntament de Mollet del Vallès i a Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Masia de Can Carrencà de Martorelles

La masia de Can Carrencà, esta situat a l’entrada de Martorelles(a l’esquerra), per la BV- 5006 o Avinguda d’en Piera, carrer de can Carrencà de Martorelles, a prop de la carretera de Sant Adrià a la Roca.

Us passo la seva historia :

  • L’única data que hi apareix, a la llinda del balcó lateral, és de 1667, any en què es va fer la reforma que deixà la casa tal com la veiem actualment.
  • No obstant la documentació situa la família Carrencà al municipi ja al Segle XII, es tracta d’un document en que el rei Jaume I agraeix al propietari del mas la seva participació en la conquesta de l’illa de Mallorca.
  • L’ermita, consagrada a Sant Domènec, fou construïda a mitjan segle XVIII.
  • Diferents generacions de la família es succeïren en la propietat de la finca, transmetent-la en més d’una ocasió per via matrilineal, fins que a mitjan segle XIX, els darrers hereus, hagueren de malvendre llurs propietats.
  • La casa es dividí en dos, i anys més tard es tornà a unificar.
  • Durant la guerra civil Espanyola fou expropiada, i diferents foren les personalitats que hi feren estada abans d’exiliar-se, tot fugint de Barcelona.
  • A la dècada dels anys 80 del segle XX, els darrers propietaris la cediren al municipi, a canvi de poder urbanitzar uns terrenys propers.
  • Un dels propietaris més remarcables fou Jaume Bosquets i Carrencà, germà del Coronel de Miquelets Francesc Bosquets i Mitjans, que durant la guerra de successió ocultà en aquesta casa els fills del seu germà dels exèrcits Borbònics.

Can Carrencà és una masia de teulada de dues aigües i amb carener perpendicular a la façana. Té dos annexes laterals de planta rectangular.

El cos central és dividit en tres pisos i presenta una distribució simètrica respecte a l’eix que ve marcat pel carener.

La porta central d’accés és adovellada.

Excepte dos balcons del cos central i un del lateral dret, totes les finestres han estar retocades a principis del segle XX.

Les parets es presenten arrebossades i hi destaca el rellotge pintat.

Hi ha un passadís amb estructura de pont que connecta directament amb la capella.

Dels elements decoratius en destaquen les rajoles de ceràmica catalana, amb mostra de nombrosos oficis.

El rellotge de sol. I els panys de la porta principal i de la capella,

en els que s’hi pot veure l’àguila bicèfala (símbol de la família Hasburg) fet que mostra que la família Carrencà fou partidària d’aquesta família durant la guerra de successió a la corona Espanyola.

La Torre correspon al pou de la masia de Can Carrencà , al qual s’hi accedeix per una porta d’arc de mig punt. Correspon a un tipus constructiu endegat a finals del segle XIX.

Actualment, és la seu on están ubicats : l’Associació cultural juvenil “Los Verdes”,  el Casal d’Avis, la Unión Cultural Andaluza, Asociación Las Balas Rojas, Carrancà-Rock – Associació de Músics de Martorelles.

Can Carrencà està inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades gràcies a l’Ajuntament de Martorelles, Viquipèdia i Altres.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Can Riera de l’Hospitalet de Llobregat

Can Riera està en el carrer del Xipreret, 99-103 de  L’Hospitalet de Llobregat .

No es té altres referències que la seva construcció al segle XVII. És una masia de planta rectangular, que consta de planta baixa i un pis i té la teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana.

La porta principal és d’arc de mig punt adovellada i al primer pis s’obren tres finestres amb la llinda i els brancals formats per carreus de pedra i l’ampit motllurat.

A la banda de ponent, hi ha un cos adossat amb coberta a una aigua; aquí també s’obre una finestra de característiques similars a les del cos principal.

Té un pati amb emparrat davant la porta i un antic safareig de tipus masia, fet d’obra sota un cobert, a la part esquerra del pati, recollia l’aigua que era utilitzada per regar l’hort i per rentar-hi la roba.

Can Riera va ser restaurada entre 2010 i  2011 i va passar a ser  El Museu d’Història de l’Hospitalet , i ocupa un dels espais de Can Riera.

Can Riera és una antiga masia de l’Hospitalet de Llobregat, està protegida com a bé cultural d’interès local.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Masia de Can Llibre del Torrent del Llibre de Cardedeu

La Masia de Can Llibre o Can Llibre del Torrent del Llibre, està situada en el carrer Maternitat d’Elna 15 de Cardedeu.

Can Llibre apareix dissenyada en el plànol de Cardedeu de 1777 amb el nom de Can Llibre del Pla, que fa referència al Torrent del Pla que travessa la zona (avui Torrent del Llibre).

Masia de mitjana proporció amb el capcer descentrat i coberta a dos vessants. Portal dovellat, d’onze dovelles amb un escut a la dovella clau amb l’anagrama “J.H.C.” i la data de “1680”.

A la façana hi ha cinc finestres de llinda plana amb el marc de pedra granítica.  Davant de la masia hi ha un pou molt antic. Actualment és un destacat Restaurant de Cardedeu.

Per a mes informació, podeu consultar a :

http://www.buscorestaurantes.com/restaurante/Masia-Can-Llibre-Restaurant-101298-0

Can Llibre del Torrent del Llibre és una masia inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Dades recollides : Viquipedia i de Ramon Solé

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Els jardins o “Els Horts”, dels carrers Manzanillo i Abat Deàs de Sant Pol de Mar

Avui us presento uns carrers molt cèntrics i populars de Sant Pol de Mar, els de Manzanillo i Abat Deàs, son per tindre uns edificis neoclàssics, els van fer la gent de Sant Pol de Mar que van fer les “Amèriques”,

i van tornar al poble entre els anys 1870 i 1880.

També, son característics, per  les terrasses peculiars que tenen front de les seves cases.

Son com a jardins particulars,  orientats al mar, tancats amb porta i reixa, a l’altra vorera de la casa; era un lloc per poder divisar  la Mar, i evitar construccions que impedissin la seva vista.

I poder estar a l’estiu a la fresca, dinant o sopant, fent la xerrada entre la família i/o amics.

Com veiem, hi ha qui te molta vegetació o qui no te ninguna…!

Aquests espais o jardins, es coneixent com “Els Horts”, son molt característics del Maresme.

Hi ha un mur que separa els dos carrers de Manzanillo i d’Abat Deàs, on està ple de flors, sobre tot a l’estiu.

També, en troben d’aquestes terrasses a nivell de les vies del tren, en el carrer  Consulat del Mar, en aquest cas son sols quatre, un d’ells amb un pou.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé