Església de Santa Maria de Penafel / Santa Maria de Penyafel de Santa Margarida i els Monjos (Alt Penedès)

Aquesta setmana dedicada a Esglésies i Ermites

L’Església de Santa Maria de Penyafel  esta situadaal costat del camí que uneix els Monjos amb el nucli de Moja (al terme d’Olèrdola)

Historia:

• La primera referència documental de la capella data de 1097, on una notícia diu que ja estava construïda – “una fortificació i probablement al costat, una església” -.
• Altres document de 1131 i 1300 citen la capella.
• L’any 1577 hi havia 4 altars a l’interior de la capella.
• Els anys 1662 i 1668 es realitzen obres de consolidació.
• L’any 1676 es fan obres d’ampliació dirigides per Pere Blanc (mestre de cases).
• Una nova ampliació es va produir l’any 1749, de la mà de Josep Blanc i Fèlix Luem.
• De l’obra de fusta s’encarregà Josep Camp.
• L’altar actual és de1754, està fet per l’escultor Antonio Ochando i va ser donat per Josep Puig l’any 1772.
• Se sap que fins a començament del segle XX hi havia hagut dos retaules gòtics del segle XV.

Capella originàriament d’una sola nau.

Avui hi ha un cos lateral i un porxo d’accés, edificats posteriorment.

Les cantonades de l’edifici estan fetes de carreus de pedra.

Destaca l’absis de la capella, que té una forma semicircular per dintre i octagonal a l’exterior.

De la primitiva fàbrica romànica en resten només fragments de murs i la portalada lateral de mig punt -orientada al Nord- amb dues arquivoltes, un anell toral llis i dos capitells a banda i banda, també llisos.

A la part superior de la façana principal hi ha un campanar d’espadanya de dos arcs

que no contenen campanes i una creu.

 A l’interior destaca l’altar barroc de 1754.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Tríade scp

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies pel Bloc: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Villa Rosita de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat)

La Villa Rosita, també coneguda com Can Morelló, està situada al carrer de Sant Pere, 16 de Sant Boi de Llobregat.

Us passo dades de la seva historia:

• Va ser construït de 1914 a 1919 per l’arquitecte Bonaventura Bassegoda
• Reformada el 1944 per Joaquim Bassegoda.

Gaspar Coll i Rosell – 1987 / Generalitat de Catalunya

És una vil·la modernista de planta baixa i dos pisos, amb entrada principal al jardí i una de lateral al carrer de Sant Pere. A la façana principal de la casa, el primer pis és perllongat cap al jardí per una tribuna que fa les funcions de porxo a la planta baixa, i la part superior del qual es converteix en terrassa del segon pis.

Gaspar Coll i Rosell – 1987 / Generalitat de Catalunya

L’entrada està a l’altura d’aquest primer pis amb accés mitjançant una escala flanquejada per quatre columnes acabades en capitell jònic i amb un frontó neoclàssic. Les altres obertures de la casa (portes i finestres) estan decorades amb motius florals típicament modernistes i amb mosaics.

Les baranes de la terrassa, balconets i terrat són de pedra artificial i al terrat llueix uns grans florons de terra cuita. El jardí és a tres nivells, amb un templet al més alt.

Tota la propietat està tancada per un mur de pedra amb una franja decorada amb mosaics modernistes, excepte una part del carrer de Sant Pere on hi ha la reixa d’entrada.

Malauradament, contemplant l’edifici des de fora, aquest presenta un estat d’abandonament per part dels propietaris.

La Villa Rosita o Can Morelló és un edifici modernista del municipi de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Santuari de Sant Ferriol de Sant Ferriol

Sant Ferriol és un santuari situat a 366 metres sobre el nivell del mar, a pocs quilòmetres de la vila comtal de Besalú, dins el terme de Sant Ferriol.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

Història

• L’església és molt gran per tal de donar cabuda als nombrosos pelegrins que s’acollien al santuari, ja que, segons la tradició, era gran el poder que tenia Sant Ferriol per curar les trencadures.
• No és d’estranyar, com s’explica a nombrosos textos, que les parets estiguessin cobertes d’ex vots, fets de cera i de diferents formes.
• També hi havia hagut un reliquiari gòtic de coure daurat, que contenia les relíquies de Sant Ferriol i d’altres sants.
• Havia estat adquirit pel santuari, el 4 de setembre de 1603, per 25 lliures i 12 sous. Actualment no se sap on és.

J. Contijoch / Generalitat de Catalunya

Fins fa pocs anys, l’abandó d’aquest conjunt era total; actualment, un grup de treball de Besalú està fent tasques de restauració per tal de recuperar de nou el santuari.

Es creu que el primer temple va ser bastit en el decurs del segle XII, malgrat que l’actual edifici correspon al XVIII. És d’estil gòtic i ha sofert moltes modificacions en períodes subsegüents; segons una inscripció en un dels arcs, fou restaurat l’any 1835.

El primer tram del porxo està cobert per una volta d’aresta senzilla amb clau de volta central datada (1599) i ornamentada amb fullatges estilitzats. El segon tram presenta cinc claus de volta. La clau central representa un escut d’armes molt erosionat, que es repeteix en altres punts del porxo. Un altre clau, envoltada d’una soga a la part exterior i una sanefa de punts, representa un cap d’àngel. Una tercera clau representa un escut d’armes molt erosionat i més senzill que el de la clau central.

Finalment hi ha dos escuts més, sense decoració central i encerclats per una estrella de vuit puntes.

La porta està situada a migdia i protegida per un porxo de construcció coetània. Bastida amb grans carreus molt ben tallats, destacant l’amplia llinda amb un escut central en forma de flor, on hi havia hagut una data gravada que avui no es veu. Tot el conjunt està protegit per un ampli guardapols acabat amb dos motius ornamentals geomètrics. En un dels carreus es pot llegir: BELLSOLA.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

L’Hostatgeria del santuari de Sant Ferriol és una masia inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.Fou antigament l’hostalatge o casa de pelegrins.

J. Contijoch / Generalitat de Catalunya

Entre les llindes destacades hi ha un escut realitzat a la dovella central de la porta principal, amb la figura d’una persona i fulles. També hi ha una finestra a la planta baixa amb la inscripció “M+A / IHS / 1593”. Finalment, trobem un balcó del primer pis amb la inscripció “CASSA IC –AECA–ME / DIS M COSTA DOMER DE SANT FERRIOl”.

El Santuari de Sant Ferriol és una obra del municipi de Sant Ferriol (Garrotxa) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Ca l’Ordal de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló

Ca l’Ordal està en la Plaça d’Anselm Clavé, 1, 1A i 1B, en la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló.

Es tracta d’un edifici d’habitatges treballat amb una simetria absoluta, amb l’originalitat de tenir una planta soterrani convertida en jardí a la part de davant.

Això pel que fa al cos principal.

Té un afegit de la mateixa època, però posterior al projecte inicial, a la seva part dreta.

Està treballada tota ella amb conglomerat de pedra, amb les cantonades arrodonides, i ostenta una profusió de finestres remarcades amb maó vist i porxo al jardí.

La façana té un fort caire historicista amb la seva estructura de masia de planta basilical i teulada a dues vessants. Cal destacar les treballades i originals xemeneies que flanquegen la casa en nombre de tres.

La part posterior, en canvi està construïda amb diferents nivells i cossos, amb cert estil d’església romànica”.

Gaspar Coll i Rosell – 1987 / Generalitat de Catalunya

Ca l’Ordal és una obra del municipi de Santa Coloma de Cervelló inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Mas de Can Rafart de Vilassar de Dalt

Avui us presentem dos articles

Can Rafart  esta situat en el carrer de Rafart, 2 de Vilassar de Dalt.

Us passo la seva historia:

• La torre actual fou edificada a tombant de segle XX en el mateix indret que ocupava l’antic mas Riera del Pou que apareix en el capbreu al segle XIV com un domini del Castell de Vilassar. Els Riera ja eren presents a Vilassar al segle XIII (1229 Dolça de Riera).
• En aquest mas nasqué Salvador Riera, domèstic del virrei de Sardenya, Alfons d’Erill que l’any 1623 portà les relíquies dels Sants Màrtirs a Vilassar.
• L’any 1579 un fill i una filla de can Riera, germans d’en Salvador, contragueren matrimoni amb una filla i un fill del mas Rafart de Cambrils. D’aquesta època data el canvi de denominació popular del mas.
• A començaments del segle XVIII heretà el mas Francesc Bassols i Rafart, mercader de teles i destacat austriacista, represaliat en acabar la guerra. En aquest moment can Rafart i can Vehil de la Serra constituïen una única finca que a començaments del segle XIX seria adquirida pels propietaris de Can Bruguera.
• Al tombant del segle XX el patrimoni Bruguera s’escindí entre els germans hereus. D’aquesta època daten les remodelacions de can Bruguera i de can Rafart.
• Mitjançant un vitalici atorgat per la darrera propietària de la família Bruguera, can Rafart i can Vehil de la Serra passaren a les darreries dels anys 50 a mans de l’aleshores alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles i Colomer.
• Ara és el Casal de la Gent Gran de can Rafart.

Casa de planta baixa i dues plantes pis amb coberta a dues aigües, amb carener paral·lel a la façana principal.

Can Rafart – antic escut

Després d’un cos annex a la façana de ponent de planta baixa i porxo d’arc de mig punt.

Can Rafart és una obra historicista protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

Recull de dades : Viquipedia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Antic Balneari Lloveras d’Arenys de Mar

 Avui us passo tres articles

El Balneari Lloveras estava en el Passeig d’Arenys de Mar.

Us passo la seva historia :

• El balneari fou construït el segle XIX i enderrocat el 1978.
• Aquest establiment no tenia fonts; senzillament tractava les aigües per poder oferir els seus serveis d’hidroteràpia en un jardí contigu.
• L’edifici actualment es va enderrocar.

Es tractava d’un edifici al peu de la platja, de planta baixa amb serveis de banys a l’interior. Era una mostra de balneari artificial.

Cal destacar la simetria del seu cos principal, i les dues torres aixecades al centre del conjunt. Donava accés a l’edifici una escalinata que tenia gairebé l’amplada de l’edifici, i desembocava en un porxo amb catorze pilars amb capitells poligonals, que carregava un fris sobre el qual descansava una terrassa amb balustrades.

El Balneari Lloveras era una obra d’Arenys de Mar inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i actualment enderrocada.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Torre de Villa Montserrat en Les Fonts de Terrassa

Aquesta Torre de Villa Montserrat està situada en el carrer de Sant Agustí, 2, amb cantonada a la carretera BP-1503, de Rubí a Terrassa, en Les Fonts de Terrassa.

Es un edifici residencial d’ estil Noucentisme dels anys 1911-1929.

També es coneguda per la Casa Guardiola . És una casa unifamiliar  amb un jardí que la rodeja.

L’edifici consta de planta baixa i dos pisos, amb una torratxa-mirador en un dels angles.

El pis principal té una àmplia terrassa amb barana de pedra, que fa de porxo davant la porta principal; el pis superior s’obre amb finestrals geminats de punt rodó.

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa – Les Fonts i  Pobles de Catalunya

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Cal Duc d’Alella

Fotografia de l’arxiu de la Generalitat de Catalunya

Cal Duc, està ubicat en el camí de Martorelles, 1, d’Alella. Situada front a la Torre del Governador, que ja us vaig fer un article. Primer va tindre el nom de Ca la Madame i mes tard, Ca l’Arrau.

El primer propietari que va fer construir la casa,  fou Juana Luring Grand-Gerard, a partir d’aleshores es coneixia amb el nom de Ca la Madame.

Es tracta d’un edifici civil de planta baixa i dos pisos. Cobert amb una teulada de quatre vessants, en el centre de la qual se situa una petita torre llanterna. La construcció és de planta quadrada i es destaquen els dos porxos laterals sostinguts amb columnes de ferro colat que també és utilitzat per a les baranes. Cal també destacar el tractament de la cornisa, sostinguda per mènsules decorades i amb esgrafiats que les separen, així com les antefixes que decoren la part superior de la teulada. A cada porxo s’obren dos quadrifolis.

Cal destacar les baranes de pedra, amb una figura vegetal que es va repetint, i el fris esgrafiat sota la cornisa. En conjunt resulta una casa senyorial envoltada per un jardí i terres pel conreu i algo de vinya.

Cal Duc és un edifici d’Alella protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

Recull de dades : Ajuntament d’Alella i Viquipedia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Fotografia antiga : Procedent de l’Arxiu de la Generalitat de Catalunya

Masia Freixa de Terrassa

La masia Freixa està en la Pl. de Josep Freixa i Argemí, 11, concretament situat  dins al parc de Sant Jordi, antics jardins i terreny adjacent a la masia, ubicat al barri de Ca n’Aurell de Terrassa.

La Masia Freixa és un edifici modernista de la ciutat de Terrassa, construïda el 1896, va ser pensada originalment com a fàbrica de filats i va ser reformada entre el 1907 i el 1914 per Lluís Muncunill i Parellada, que la va transformar en la residència familiar de l’industrial tèxtil Josep Freixa.

L’arquitecte la va convertir en una de les joies del modernisme terrassenc, amb la seva estructura d’arcs i voltes d’inspiració gaudiniana i els murs pintats de blanc, d’on sobresurt una alta torre.

Durant molts anys ha albergat el Conservatori Municipal de Música, que actualment ha estat traslladat a un edifici de nova construcció al Campus Universitari, al barri del Cementiri Vell.

Actualment acull les oficines del Síndic Municipal de Greuges i de l’Oficina de Turisme de l’Ajuntament,

i també és la seu de la Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya.

Cal destacar :

La teulada sinuosa, amb una estructura de voltes de maó pla que conjugaven la tradició de la volta catalana amb la modernitat dels nous materials; el revestiment de morter té petits vidres incrustats que li donen l’aparença d’un gris brillant.

Els arcs parabòlics inspirats en l’obra de Gaudí, que conformen les finestres del cos principal i les obertures dels porxos d’entrada i del costat sud i oest.

L’arrambador ceràmic blanc del porxo, obra també de Muncunill, que ocupa la part inferior de les parets arrebossades i pintades de blanc.

La rotonda del costat est, com a afegitó de dos nivells al cos de l’antiga fàbrica; els finestrals de la planta baixa són d’arc rebaixat, per permetre més entrada de llum, a diferència dels de tipus parabòlic de la resta d’obertures de la façana.

La torre de l’angle nord-est, que sobresurt del cos inferior quadrat; té un cos octagonal de quatre nivells, l’últim dels quals voltat d’una balconada mirador.

La façana d’accés, la part nord, és la més austera, amb els finestrals parabòlics, on sobresurt el gran pòrtic d’entrada concebut com un dels trams de la galeria, i seguint les formes sinuoses generals de l’edifici.

L’interior, molt reformat, però que encara conserva el mobiliari del menjador i del despatx, dissenyat per Joaquim Vancells.

El jardí dissenyat per Rafael Benet i Vancells, un dels pintors destacats de l’època, és d’estil romàntic i, junt amb el de la casa Alegre de Sagrera, és el millor exemple dels jardins terrassencs de la primeria del segle XX.

El seu estat de conservació, pel que fa a les característiques originals, no és el que correspondria a un jardí històric de Terrassa.

Per a mes dades :

http://visitaterrassa.cat/es/visita-la-masia-freixa/

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Can Manent de Premià de Mar

L’antiga masia de Can Manent, és situada en la Ctra. N-II, 60 en Premià de Mar.

Us passo la seva historia :

• El 1616 se sap que can Manent, feia funcions d’hostal.
• Uns primers documents en 1618, ens parlen de Can Manent van estretament lligats als orígens de Premià de Mar, ja que al seu voltant s’establí una petita població de pescadors i pagesos.
• El 1719, els límits de Can Manent eren, d’una banda, el mar, i de l’altra, Vilassar. La família Manent va jugar un paper important a la formació del nou poble de pescadors, arran de mar.
• La masia de Can Manent, malgrat les notícies de començaments del segle XVII referents a la família propietària, és un edifici de ple segle XVIII, aprofitant potser alguna dependència anterior i amb annexos posteriors (casa dels masovers).
• L’any 1984 va ser restaurada per l’Ajuntament.
• El Museu Municipal d’Estampació Tèxtil va ocupar la planta baixa de la masia des de1986 fins el 2001
• I com a biblioteca fins a 2010.

És una masia d’estructura basilical, de tres crugies, corresponent al tipus IV, amb planta baixa, pis i golfes a nivell de la crugia central, coberta per una teulada de dues vessants amb el carener perpendicular a la façana.

La porta principal d’accés, a la crugia central, és d’arc de mig punt dovellat. La resta d’obertures són quadrangulars, amb brancals, llindes i ampits realitzats amb carreus de pedra. Les dues portes laterals de la planta baixa foren obertes amb posterioritat. L’interior està reformat i no conserva gaires elements originals. Fent angle (E) amb la façana, s’alça un porxo obert per un arc, de planta baixa i pis, obra del segle XIX.

A la part posterior hi ha una nau adossada, de planta baixa i coberta amb una terrassa a la qual s’accedeix des del primer pis de la masia, possiblement feia les funcions de caseta de les eines o aixopluc de les bèsties de càrrega.

Can Manent,  ha estat destinat com a seu de la Coordinadora de colles de Cultura Popular de Premia de Mar.

Can Manent és una masia de Premià de Mar protegida com a bé cultural d’interès local.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Premià de Mar i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé