Tines del Bleda de Pont de Vilomara i Rocafort (Bages)

Les Tines del Bleda estan situades en la Vall del Flequer al costat del camí de Pont de Vilomara i Rocafort.

Prendrem la carretera BV-1224 que va del Pont de Vilomara a Rocafort, poc abans d’arribar al Km 4. trobarem un trencall a mà dreta que va cap a Ca n’Oristrell i a Cal Flequer. Agafarem el camí a Cal Flequer, el qual segueix el torrent que duu el mateix nom. A 1,5 km aproximadament ens desviarem per un camí a mà dreta, fins la tina on s’emplaça a pocs metres de l’inici del camí. La vegetació de l’entorn en dificulta la visió, tot i que l’entorn immediat està perfectament net. La construcció se situa tocant al llit del Flequer.

Conjunt format per dues tines de planta circular i la seva respectiva barraca. La part inferior de l’edifici que conté els cups de les tines és de pedra unida amb morter de calç, i tenen les parets interiors recobertes de rajoles de ceràmica vidrada.

La part superior dels murs, per sobre de la boca del cup, són de pedra sense material d’unió, i a la part superior dels murs s’estén el voladís realitzat amb pedres planes disposades en horitzontal i sobre el que s’assenta la coberta, que és feta amb el mètode d’aproximació de filades amb lloses de pedra i sobre la que s’estén una capa de sorra i pedruscall.

Cada tina té una porta d’accés oberta a l’est, amb llinda de pedra horitzontal.

Observant el conjunt des de les portes d’entrada a les tines, es descriuen les edificacions d’esquerra a dreta.

La tina número 1, a la banda de tramuntana, té una petita finestreta i sota de la cúpula s’observa un tronc encastat en situació horitzontal en el que es lligaven les cordes emprades per agafar-se durant la trepitjada del raïm. L’estat de les rajoles interiors del cup és bo.

La tina número 2, a la banda sud, també té una finestreta i encara conserva les restes de la frontissa d’una antiga porta de fusta a l’entrada. També té un tronc encastat en posició horitzontal sota la cúpula. L’estat de les rajoles interiors del cup és bo.

Edificacions auxiliars hi ha dues barraques adossades a les tines. Són edificacions en pedra seca amb coberta de falsa cúpula i que segueixen el mateix tipus de construcció que les tines. Es troben a un nivell inferior en el terreny respecte a les tines, ja que a cada barraca surt la boixa de cada tina.

La barraca corresponent a la tina núm. 1 té planta de forma semicircular i una superfície d’uns 6m2. L’entrada té doble llinda, una exterior de 100 x 25 x 17 cm i una altre a la part interior de la porta. La porta d’entrada amida 0,82 m x 1,44 m d’alçada. A l’interior i trobem el broc o boixa de la tina, tallat en un bloc de pedra que sobresurt del mur. El gruix de les parets és de 80 cm.

La barraca corresponent a la tina núm. 2 és de planta rectangular, de 2,40 m d’amplada per 3,20 m de llargada. També té llinda doble a la porta, una exterior de 150 x 36 x 20 cm i una altre d’interior. La porta d’entrada amida 1,02 m x 1,37 m d’alçada. A l’interior trobem la boixa de la tina d’iguals característiques a l’anterior. El gruix de les parets és de 53 cm.

L’estat de conservació de les dues barraques és bo i actualment es comuniquen amb les barraques a través d’ una escala exterior situada a la banda nord. Davant de les tines es conserva la base d’una antiga premsa de pedra que forma part del conjunt i que està relacionada amb l’ús.

És tracta de la pica sobre la que descansava l’estructura de fusta de la gàbia i el cargol que provocava el pes mitjançant un sistema de palanca.

Restaurades pel Consorci de les Valls del Montcau amb la col·laboració del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Es va fer una intervenció al 2005 i una segona al 2007.

El projecte va ser redactat per Geosilva Projectes SL i va ser finançat per la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de El Pont de Vilomara i Rocafort.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló Bolart

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Masia El Marquet del Pont de Vilomara i Rocafort

Bon any 2022

La masia El Marquet està situada en el carrer F, s/n del Pont de Vilomara i Rocafort.

Us passo la seva historia:

• Hi ha molt poca documentació referent al mas. De ben segur la seva història està estretament lligada a l’ermita de Santa Maria de Matadars.
• Segons Ballbè (1998), en l’obra Monumenta Historica, de Joaquim Sarret i Arbós, s’esmenta que el 23 d’octubre de l’any 1330 en Pere Sitjar, senyor de Rocafort, estableix a Guillem Marquet del lloc de Matadars, un molí blander i un molí draper, i que aquests es troben a prop del Pont de Vilomara. Això significava que a canvi Guillem Marquet havia de tenir-ne cura com era costum dels moliners.
• Hi ha un segon document datat de l’any 1595, on s’esmenta els límits de propietat entre els propietaris, Bernat Maronas i Joan Marquet de Matadars.

Masia situada a tocar de l’ermita de Santa Maria de Matadars, a l’entrada del poble del Pont de Vilomara.

L’antiguitat del mas i les conseqüents reformes al llarg de segles d’història mostren una planta complexa, quadrangular, de diferents cossos, que consta de planta baixa i dos pisos.

 La coberta és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana, orientada a migdia. Està construïda aprofitant la roca, com moltes altres cases i masos del municipi. Durant anys va quedar deshabitada, i això provocà que s’acabés enfonsant bona part de la teulada.

Aquesta va ser restaurada ara fa uns anys, i s’ha consolidat la seva estructura general. La façana està arrebossada amb morter, resultat de la restauració; i el mateix s’ha fet amb les diferents obertures.

Els paraments de les altres façanes s’han deixat amb l’arrebossat antic, que deixa entreveure el parament de pedra. La pedra de les cantoneres està més o menys ben escairada i amb les parts visibles desbastades. A la façana orientada a migdia, el portal és dovellat.

Per damunt seu el retalla lleugerament una balconada, amb barana de ferro, afegit posteriorment. Al costat esquerre, tant a la planta pis com a la segona planta hi ha una galeria porxada, amb les obertures simètriques; dues per planta. La majoria de portes i finestrals estan construïts amb brancals i llindes de pedra ben treballada.

Consta de cossos i estructures de producció: pallissa, l’era, els cellers, corts, i segons Ballbè (1998) encara conservaria unes tines i dos forns de pa situats a l’interior de la casa. La façana orientada a l’est conserva la portalada original amb esglaons de pedra que donen accés directament a la planta pis.

Arran de mur, per sobra de la volta s’observen les restes del que devia ser una teulada i que ha desaparegut en alguna de les reformes.

Front la masia hi ha un altre edifici molt mes petit.

Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Santa Maria de Matadars del Pont de Vilomara i Rocafort

Bones Festes per a totes i tots !!!

Santa Maria del Marquet  o de Matadars és una església preromànica és situada al costat de la Masia del Marquet  i a 1 km escàs del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort per la carretera de Sant Vicenç de Castellet.

Us passo la seva historia:

• El lloc i l’església de Matadars són coneguts documentalment des del 956, en què Ansulf cedí l’alou de “Matadarcs” amb les seves esglésies i altars al monestir de Santa Cecília de Montserrat. A mitjan segle xii, l’església és esmentada com a parròquia del bisbat de Vic, però perdé aquesta condició per manca de poblament. Centre d’una quadra (amb només tres famílies el segle XVI) propietat del monestir de Montserrat, passà a simple capella i després restà sense culte.
• Documents antics
• El 5 de gener del 955 es fa referència al terme de la vila de Matadarcus, situat a Néspola, denominació antiga de part del terme del Pont de Vilomara i Rocafort i també del de Mura, en un document de venda d’una vinya per part de Maria i els seus fills a Cesáreo, abat del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Un any més tard, al 956, Ansulfo dona a l’abat Cesáreo unes terres del comtat de Manresa, prop del riu Llobregat, on hi ha la vila de Matadars, amb unes esglésies, altars i altres santuaris
• Al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), procedent d’aquesta església, s’exposa la Mare de Déu de Matadars, una talla de la segona meitat del segle xii amb restes de policromia de 60 x 33 x 28 cm.
• El 1950 es reconstrueix i s’obre al culte.
• Amb el pas del temps. s’anirà malmetent altre cop fins al punt de què l’any 2003, davant el perill imminent d’esfondrament d’un exemplar únic del preromànic, es comença a restaurar d’una forma exhaustiva.

La capçalera, que correspon molt probablement a una primitiva església de tres naus, és força original i complexa. Està compartimentada en dos petits santuaris o absis de planta trapezoïdal (un de tercer, el de migdia, fou mutilat posteriorment) i un espai central, que constitueix el creuer, comunicats entre si mitjançant arcs de ferradura. El santuari central, constituït pròpiament en absis, sobresurt notablement dels laterals, que es disposen al flanc a manera de transsepte. Tot aquest sector és cobert amb voltes de canó. Al lloc que correspondria al creuer hi ha un cos sobresortint a manera de cimbori allargassat, sense cap connexió interna amb l’edifici.

L’element més destacat del conjunt són els dos arcs de ferradura que comuniquen l’absis central amb el creuer, i el creuer amb la nau. Són molt ultrapassats, amb encongiment manifest dels muntants i amb les pedres de l’arc disposades radialment. També són de ferradura els dos petits arcs que comuniquen el creuer amb les capelles laterals, i la finestra de l’absis principal.

La nau romànica, coberta amb volta de canó sobre dos arcs torals, és d’aparell més regular i escairat, i es va adaptar al segle xi a aquesta capçalera antiga, amb una notable desviació vers el NW. La façana de ponent té un portal de punt rodó, amb un senzill arc de pedres en disposició radial, una finestra en forma de creu al damunt i les restes d’una petita espadanya.

A l’interior, entre el darrer arc toral i la capçalera hi ha restes de pintures murals a la volta, formades per unes caselles dins les quals hi ha unes estilitzacions vegetals, molt semblants a les de Sant Pere de Vallhonesta (Sant Vicenç de Castellet), i que devien decorar tota la nau. La seva cronologia és discutida, però tot i que se les ha volgut fer contemporànies de la nau, semblen molt més tardanes.

Viquipedia

Santa Maria del Marquet és una obra del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Mare de Déu de la Divina Gràcia del Pont de Vilomara i Rocafort

Setmana dedicada a les Esglésies

L’església  de la Mare de Déu de la Divina Gràcia és una església situada dins el nucli de la vila,

front la plaça Major amb cantonada carrer de Santa Magdalena del Pont de Vilomara.

Es un edifici neogòtic del 1868 inacabada.

El sostre de l’interior de la nau, és cobert amb volta de creueria, i les arcades de les capelles laterals amb arcs apuntats.

La façana restà inacabada, només construint-se el basament

i el portal d’accés és dovellat en arc de mig punt.

Una torreta sobre la teulada de l’església amb unes campanes i una creu a sobre;

no és per tant una torre – campanar.

Disposa d’un rellotge d’esfera que es situa al seu mur frontal.

Mare de Déu de la Divina Gràcia és una església del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé i Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell de Rocafort a Rocafort, del Pont de Vilomara.

El castell de Rocafort fou una fortificació al poble de Rocafort, al Bages, del qual n’és l’origen.

Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya

En estat ruïnós, les seves restes estan situades en un petit turó, a mà esquerra de la carretera, poc abans d’arribar al poble pujant del Pont de Vilomara.

Us passo la seva historia:

• Rocafort és esmentat per primera vegada el 909 en una escriptura de venda, atorgada pels comtes Sunyer i Riquilda, d’un alou situat a la vall de Néspola (de Nespres) al lloc anomenat «Palau de Vesa», del comtat de Manresa. Aquest seria el seu nom primitiu.
• Aquest castell era el centre d’un terme primitiu anomenat Nèspola que comprenia els castells de Rocafort (Nèspola), el de Mura i possiblement el de Talamanca.
• Al final del segle X se separà en els tres termes dels tres castells.
• El terme de Nèspola es documenta el 926.
• L’any 1022 es documentà com a «Rokaforte» i s’escriu «castell de Nèspola que diuen Rocafort»; el nom antic no s’esmentà més si bé la parròquia s’anomenà de Palau de Vesa fins a principis del segle XII.
• Eren de domini comtal el castell, importants alous i les esglésies. Molt aviat foren adquirits per la família que s’anomenarà Rocafort, que tingué el castell en alou i en foren els senyors eminents. El topònim Rocafort prevaldrà com a definitiu en la denominació del castell, la parròquia, el llinatge i la senyoria feudal del terme.
• L’any 1281, Umbert de Rocafort donà a Berenguer de Sitjar «de Cigiario», fill de Pere de Sitjar, ciutadà de Barcelona, el domini del castell de Rocafort que li havia venut. El castell estigué poc més de mig segle en mans de la família Sitjar.
• El darrer senyor laic fou Pere de Sitjar. Pere morí poc abans el 1348 i la seva vídua, Guillema Nerell, encarregà el sarcòfag que es troba actualment a l’església parroquial de Rocafort a l’escultor i picapedrer manresà Berenguer Ferrer. També restaurà la capella del castell.
• L’any 1358 instituí una capellania que comportava que el sacerdot havia de residir a la capella del castell.
• Aquesta dama deixà en testament el castell de Rocafort al monestir de Sant Benet de Bages l’any 1377.
• Abandonat pels monjos, fou destruït durant la guerra dels catalans contra Joan II, la Guerra civil catalana.
• El monestir mantingué la jurisdicció senyorial del terme de Rocafort fins a l’abolició dels senyorius jurisdiccionals i l’exclaustració eclesiàstica al segle XIX (1835).

La part més vistent que resta dempeus consisteix en un mur al cantó de migdia, que presenta un gruix de 85 cm i una llargada de 10,90 m. En aquest cos hi ha una obertura quadrada que segurament hauria estat el marc d’una finestra.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

A la cara inferior d’aquesta paret hi trobem dues mènsules a sobre de les quals hi ha un forat quadrat, que es repeteix al llarg de tot el mur.

Pel cantó est aquest mur queda interromput pel cingle, però per la banda de ponent sembla que es manifesta certa continuïtat en un altre mur situat a 5,70 m vers ponent el qual, amb un gruix d’1,20 m i una alçada d’un metre, s’estira fins a 4,60 m a partir dels quals i formant angle recte canvia de sentit i avança uns 3,70 m vers tramuntana. En aquest fragment hi ha vestigis d’una obertura espitllerada.

A quatre metres de la paret de migjorn hi ha les restes d’un altre mur que conserva una llargada de 5,78 m. Es pot distingir el vall en el cantó nord-occidental del pujol. No hi ha cap vestigi de la torre que devia aixecar-se en el punt més alt.

L’aparell està fet a partir de blocs de pedra ben tallats, força grans i disposats en filades, units amb morter grisenc, pastat amb sorra i calç.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

A la part superior del mur de migdia l’aparell és diferent, obrat en pedres més petites que semblen evidenciar una remodelació posterior.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

L’any 2013, s’efectuà una prospecció arqueològica de tot el conjunt. La feina feta va permetre saber que el castell tenia un recinte sobirà de 535 m2, un recinte jussà de 475 m2, un fossat defensiu d’entre 7 i 8 metres de fondària i que probablement l’acumulació de terres a la part alta és el que resta de la torre del castell.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Pont gòtic de Vilomara en el Pont de Vilomara i Rocafort

El Pont gòtic de Vilomara és un pont sobre el Llobregat del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort (Bages).

Se situa en l’antic camí ral que anava del Bages cap a «Bàrcino», passant per la muntanya de Sant Llorenç i per la comarca del Vallès.

Al segle V, durant la invasió de l’Imperi Romà, aquest camí ral probablement va ser un dels camins de penetració dels invasors. El Pont de Vilomara té una estructura similar al Pont Vell de Manresa.

Us faig arribar la seva historia:

• La primera notícia que es té l’aporta Albert Benet quan diu que el 1012 uns béns situats a la Querosa (lloc emplaçat a l’angle que fa el riu passat Viladordis i les Marcetes) afrontaven de migdia amb el pont de pedra («ponte petrisso»).
• Ara bé, queda el dubte que sigui el mateix lloc on avui dia s’alça el pont. Sota el pont hi ha un grup de 17 forats circulars excavats a la roca que devien tenir la funcionalitat de sostenir pals de fusta. Tenint en compte que tan sols es troben a una banda del riu, sembla improbable que es tracti de les bases d’un pont de fusta; més aviat cal pensar en alguna resclosa d’època medieval, o una torre de vigilància de l’alta edat mitjana.
• L’any 1193 apareix citat en un document de confirmació quan es ratifica la donació de «les primícies de tot l’honor de Vilomara i el delme dels molins que hi ha en el pont ….».
• En testaments del segle XIII, hom troba diversos llegats a favor d’aquesta obra.
• El 1312 l’arquebisbe de Tarragona dona llicència per treballar en l’obra del pont en un dia festiu.
• El setembre de 1509 el trobem esmentat quan el rei Ferran concedeix a Manresa el poder de posar pontatge en els quatre ponts.
• En el seu estat actual és una reconstrucció dels anys 1617-1625 feta després d’un aiguat devastador que l’enderrocà.

Joan Tous i Casals – 1944 / Generalitat de Catalunya

Té la forma dels tradicionalment anomenats ponts d’esquena d’ase.

Està estructurat en nou arcades de mamposteria d’obertura desigual, l’amplada de les quals tendeix a créixer a mesura que s’acosten al centre.

Joan Tous i Casals – 1944 / Generalitat de Catalunya

Mesura 130 m. de llargada i els arcs són de mig punt, excepte un que és ogival.

Es recolzen sobre ferms pilars; els dos centrals, aigües amunt, acaben en forma rectangular i per l’altra cantó es veuen reforçats per unes torres rodones adossades.

En la part alta d’un dels pilars hi ha una obertura per tal de donar sortida a un possible embat de l’aigua.

Oliveras i Rubiralta, Maria Alba – 1988 / Generalitat de Catalunya

Les interarcades presenten reforços en espiga i degradació.

El parament exterior és força regular; els carreus de la base són més grans que la resta i estan fonamentats en la mateixa roca.

L’escut de Manresa esculpit al mig del pont delimita els termes de Manresa i El Pont de Vilomara i Rocafort.

Oliveras i Rubiralta, Maria Alba – 1988 / Generalitat de Catalunya

En la primera arcada de l’esquerra, hi passa el rec.

El Pont gòtic de Vilomara és un pont sobre el Llobregat del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé