Arenys de Mar. Un itinerari des de l’enyor.

Avui us presento dos articles

Arenys de Mar, 2017. AGC

Arenys de Mar a l’extrem més proper a Canet. Rial de Canalies: apartament on hem passat llargs anys. Un lloc per passar l’estiu amb una llar de foc per a fer estada i torrades durant el temps més fred. Riera amb molta vegetació i la flaire dels eucaliptus que s’esfumà quan destruïren la muntanya per a edificar xalets. Turonet amb pins on anaven a buscar pinyons que després partien i repartien al balcó. Baixem i divisem el Port, una de les coses que més m’agraden, i ja sento la olor de la mar.

Arribem a la carretera i girem a la dreta cap el poble, a la cantonada, la casa abandonada de la vil·la Marcelina, que van convertir, en plena crisi, en “pisos d’alt standing” amb obrers que anaven canviant sovint fins que ho van mig terminar sense acabar, amb una piscina que s’ha menjat tant la muntanya com el silenci del dia, tot i així les nits d’estiu miro estrelles pel balcó del darrere.

La puntaire d’Arenys que abans estava a la cantonada entre la carretera i la Riera. AGC

L’Ateneu on el meu marit jugava a escacs amb el seu pare, molts anys enllà. Cantonada amb la Riera on hi havia la puntaire. Vistes del cementeri. Un dia vam pujar pel camí de les cases dels pescadors. No havia mai visitat un cementiri, em va sorprendre tanta bellesa. Van anar al davant de la tomba de l’Espriu que només tenia un número perquè ell no volia passar a aquella immortalitat estranya que representa per alguns el que et recordin persones que no has conegut, però els vigilants es van cansar de que els preguntessin quina tomba era la del poeta de Sinera i finalment van posar el seu nom, discret, això sí.

Casetes d’un barri de pescadors vinguts del Delta, el Joan em parla del pare dels veïns-amics que els hi duia peix fresc a vegades. Barri pobre amb encant, amb vistes al mar i a un cel que a les nits s’omple d’estels.

Pugem la Riera, anem a comprar al mercat: verdura de les pageses, peix fresc, carn més magre, bons embotits, olivetes al lloc del bacallà.

Mercat d’Arenys de mar. Foto: Ramon Solé

Cuino. Anem una estona a la platja entre Arenys i Canet. Em banyo en aquella aigua tant freda que tant em convé, passeig per la sorra que no s’enganxa, perquè està (estava) feta de pedretes, la petita agafa petxines, mentre el seu germà fa un pou i u castell. Dutxes. Dinar. Migdiada pels que poden. Jugo amb els petits al balcó, a vegades faig una becaina. Quan són més grans i ja miren la tele dormo al sofà o m’escapo al llit amb el meu marit.

A la tarda -què fem avui mama? – anem a buscar pinyons a la muntanya?, a passejar pel port?, al parc petit d’aquí prop?, al de Lourdes?, a fer un gelat?

Al balcó del Rial de Canalies partint i repartint pinyons. AGC

Passejos per la Riera amb la promesa del gelat o del parc. Caminades diàries de pujada i de baixada. L’Ajuntament i la seva font amb aquell altre carrer per on a vegades anaven i venien comprant alguna cosa que feia falta o algun capritxet que per això són les vacances.

Gegants i capgrossos davant l’Ajuntament d’Arenys de Mar.

Si creuaven la riera podíem observar les torres del carrer d’Avall i del carrer Ample, caminàvem per la vorera del Rial de Sa Clavella, el barri d’Avall on a vegades anàvem al cinema o a la biblioteca a mirar contes o, més endavant, a connectar-nos a internet.

Carrer d’Avall. Torre de defensa contra els pirates del segle XVI. Foto: Ramon Solé

I comença la pujada, ja veurem per on ens quedarem avui. La placeta de l’església, l’antic Hospital Xifrè amb els seus jardins, el Calisay, l’asil de les germanetes on la sogra diu que la portem amb la boca petita del que busca consol, llegeixo la placa del carrer: “La Majestat d’un poble són els seus vells” i per fi el parc de Lourdes amb els gronxadors i el petit bosquet allà dalt. A vegades seiem als bancs mentre jugaven, en tornar prendrem un gelat, a vegades els muntaven al cavallet de la Riera.

Algun dia visita al museu de minerals amb els nens, altre al de les puntes de coixí amb la mare. A vegades no pugem la Riera i anem passejant pel port, miro la dona del pescador amb el seu fillet als braços, els vaixells de pesca, el far al final de l’espigó, el camí costaner entre les vies del tren i el mar, els bancs per seure i mirar la posta de sol sentit la remou del vent. Altres vegades pujarem a Arenys de Munt o visitarem altres pobles propers.

El Port d’Arenys de Mar i la Lonja dels pescadors. AGC.

Si la petita està cansada el seu pare la porta damunt les espatlles. El nen sempre troba motius per jugar, per inventar històries, per preguntar als grans, sembla no cansar-se mai, fins que cau rodó a la nit i… fins les set del matí en que em despertarà perquè voldrà esmorzar i jo li donaré cantant i aquella veïna-amiga amb nom de flor, l’Hortènsia, em dirà rient: – avui t’he sentit cantar el ciclista de pega que va caure i es va fer un foradet en el culet.

Platja entre Arenys de Mar i Canet.

Les festes de juliol i les d’agost. 2 d’agost, el meu sant, els pares em regalen quedar-se amb els nens. Anirem al Posit, al lloc on els nens sempre miren les llagostes vives. Sopem i miro pels finestrals la casa d’un dels indians d’Arenys i recordo la història de la rosa enterrada al cementiri per un amor que va ser impossible i penso que ell hauria d’haver lluitat pel seu amor quedant-se al seu costat.

Arenys de Mar. Casa de l’indià. AGC

Convido gent, familiars, amics… Cuino molt però estic contenta. Alguna altra veïna em diu, – avui te’m sentit riure molt! No sóc conscient del que representa un balcó en un bloc d’apartaments d’un lloc encara tranquil i retirat, però, sí, m’ho he passat bé. Després recullo cansada, però amb ajut.

I ja, grans i sols, vindrem algun cop i anirem de nit als txiringuitos de la platja a menjar peix i a veure els estels o gaudirem del regal d’un bon dinar sense haver de cuinar o del d’un bon relax al balneari de Caldetes.

Monument a la dona del pescador davant de la casa del mar d’Arenys de Mar.

I algun dia tornarem només per recordar aquells bons moments dels que, conscients o inconscientment, vàrem gaudir. Tot s’ho emporta la mar, però la mar tot ens ho retorna i caldrà fer neteja.

Platja del Cavaló. Netejant la platja després del pas de l’huracà Glòria. Foto: La Vanguàrdia.

A la bona gent que cuida dels seus records com del seu entorn

Text i Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero

Masia de Can Maragall de Cornellà de Llobregat

La masia de Can Maragall, està situada en la Carretera d’Esplugues, 45  amb Gral. Prim de Cornellà de Llobregat.

Esta documentada des del 1276, l’edifici actual és del segle XVIII, fou originalment la casa pairal de la família del poeta Joan Maragall, al municipi de Cornellà de Llobregat, el qual hi estiuejà sovint.

La masia de Can Maragall  es de tres cossos de tipologia basilical, corresponent al tipus II-2 de Danés i Torras. El cos central comprèn tres naus estructurals d’una mateixa alçada i simètriques.

També simètrics són els cossos laterals, organitzats com dues naus laterals de dos pisos, essent el superior una galeria. La masia no tenia golfes ni graner, havent estat habitatge tot l’espai de la casa.

La coberta és de teulada a dues vessants al cos central i a una sola aigua als laterals. L’estil és clarament popular i es poden distingir estilemes barrocs propis de l’època, els muntants de les finestres amb pedres grans ben tallades i que estan disposades amb alternança vertical i horitzontal.

Posteriorment s’utilitzà com a oficines de l’empresa DADYA S.A., en l’actualitat una vegada fetes obres de consolidació, s’està a l’espera de quin us tindrà.

 

Recull de dades : Generalitat de Catalunya i Viquipèdia.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé