Torre-ramona esta situat al costat de la Ctra. C-243b km. 1,7 de Sant Sadurní d’Anoia a Gelida en el municipi de Subirats.
Un dels nuclis històrics més desconeguts del Penedès, format per un conjunt monumental :
Amb l’església romànica de Sant Joan Sesrovires, el palau fortificat d’estil gòtic-renaixentista que dóna nom al nucli i diferents edificis d’origen medieval, així com la seu de la Confraria del Cava Sant Sadurní.
El poble medieval de Torre-ramona, de només una cinquantena d’habitants, es pot visitar a través de la ruta guiada Torre-ramona, sorprenent i misteriosa.
La visita transcorre per l’interior de l’església de Sant Joan Sesrovires i el cementiri parroquial, la casa taller de la pintora Cathrine Bergsrud, el recinte emmurallat i el patí interior del Palau Gralla i la Confraria del Cava Sant Sadurní.
El poble està envoltat de vinyes i al peu del Castell de Subirats i la Torrota d’en Pasteres i a prop del Riu Anoia.
Un entorn únic per passejar que ofereix imatges que no poden evitar ser retratades.
Visites guiades el segon diumenge de cada mes a partir de les 11h. Cal reserva prèvia al telèfon 93 899 34 99 o al correu info@turismesubirats.cat. Més informació a l’Oficina de Turisme de Subirats.
La Capella de Sant Jeroni està situat al final del camí de Sant Jeroni, a tocar del cementeri de Sant Pere de Riudebitlles.
Capella edificada al s. XVII en honor a Sant Jeroni en motiu d’un vot del poble per haver-lo lliurat de la pesta.
La capella de Sant Jeroni és un edifici d’una sola nau amb absis poligonal i capelles a la banda lateral esquerra.
La coberta és a dues vessants.
La façana, d’estructura molt senzilla, presenta un portal frontal allindanat i amb un petit òcul.
Sobre la porta hi ha un escut i la data del 1762.
La capella fou bastida el 1762, segons consta a l’escut que hi ha a la façana.
La Capella de Sant Jeroni és una església del municipi de Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès), inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Al Poble de Salelles s’arriba per la carretera C-241de Manresa a Sant Salvador de Guardiola, una pista que passa pel mig de naus industrials hi porta.
Us passo la seva historia :
En documentació molt antiga (segle X) ja apareix esmentat el “lloc de Salelles”.
El lloc de Salelles, situat dins l’antic terme de Manresa, és esmentat per primera vegada l’any 961 en documents de Sant Benet de Bages, concretament en una afrontació de la Vallformosa.
L’església apareix citada el 1053, i amb la categoria de parròquia es troba documentada entre el 1025 i el 1050, i confirmada en una relació de parròquies anterior al 1154.
A l’entorn de l’església es documenten el cementiri (1119) i una sagrera (1131).
A part de la Seu de Manresa, des del segle X el monestir de Santa Cecília de Montserrat tenia possessions també a la parròquia de Salelles, cedides per diversos fidels.
El lloc de Salelles estava situat al costat de l’antic camí, probablement d’origen romà, que comunicava Manresa amb Igualada (PIÑERO, 2013).
En la documentació del segle XI aquest camí apareix com a “carretera que va a Salelles” (any 1009). Albert BENET (1985: 455) considera que el camí continuaria cap a Sant Salvador de Guardiola i, potser, cap a Òdena. Des de l’any 1131 apareix esmentada explícitament una sagrera al voltant de l’església. La seva forma no devia ser gaire diferent de la que té el poble actual: un petit conjunt tancat en un clos que formen les façanes de les mateixes cases i que es pot considerar la imatge característica del que van ser les sagreres medievals. L’antiga sagrera incloïa el cementiri i devia tenir un o dos portals.
Entorn del segle XIV l’antic terme de la ciutat de Manresa va disgregar-se i diferents pobles de la perifèria, com Santpedor o Sant Fruitós de Bages, van esdevenir independents. Aquest va ser també el cas també de Salelles, tot i que no està del tot clar si fou en aquest moment o una mica més endavant. Un altre moment rellevant és a finals del segle XVI.
El 1582, després del Concili de Trento, la Seu de Manresa va perdre la facultat de nomenar els rectors de Salelles, que va passar al bisbe de Vic juntament amb la facultat de cobrar la part dels delmes i primícies.
El 1592 el papa Climent VIII suprimí les canòniques regulars catalanes i, segons alguns autors han suggerit, aleshores la jurisdicció de Salelles podria haver passat a la Corona definitivament (GÓMEZ, 1988: 422). En tot cas, aquest podria ser un nou punt d’inflexió en què es confirmés la independència municipal de Salelles.
De fet, els pocs documents que ens han arribat pertanyents a l’arxiu municipal de Salelles (i actualment conservats a l’Arxiu parroquial) comencen entorn del 1600.
Com a mínim des del segle XIV Salelles comptava amb un batlle i dos jurats que exercien la jurisdicció civil immediata, cosa que va perdurar fins a principis del segle XIX.
Petit nucli urbà que té el seu origen en una sagrera medieval. El poble de Salelles ha mantingut de manera molt notable la seva forma i fesomia tradicional, fins el punt que es pot considerar un dels exemples modèlics de sagrera que es conserven al Bages, juntament amb el cas de Sant Fruitós de Bages.
El recinte de l’antiga sagrera es pot deduir perfectament a partir de la forma de les cases. La majoria s’han ampliat lleugerament i han donat peu a passatges porxats sota voltes.
Actualment hi ha només quatre cases que es troben dintre de l’antic recinte de la sagrera: la Casa Gran, cal Tatjé, cal Genovès i la Volta, a més de l’església, la rectoria i l’antic casal Santmartí.
Les actuals, però, són fruit de successives absorcions de les cases veïnes, de manera que s’han acabat constituint aquests quatre grans casals o quatre masos que formen el nucli del poble. Ja més recentment, al segle XVIII, es van edificar de nova construcció, a tocar del poble però fora de l’antic recinte, dues cases més: la Casablanca i cal Sastre.
L’antiga muralla de la sagrera, formada pels murs exteriors de les cases, encara és perfectament visible en algunes façanes. Es caracteritza per un tipus de parament sòlid i compacte, fet amb carreus de tamany mitjà o petit més o menys escairats, pràcticament sense obertures (excepte les que s’hi ha obert recentment) i amb tendència a un cert atal·lussament a la part inferior.
En trobem mostres a la façana sud de la Casa Gran, a les façanes sud de cal Tatjé i també oest (sota el passatge amb volta), a les façanes est i sud de cal Genovès (en una d’elles s’hi conserven dues espitlleres) i a la façana nord de la Volta (tot i que en aquest cas el tipus de parament és menys indicatiu).
En diversos casos (la Volta, cal Tatjé, cal Genovès) el parament exterior de la muralla ha quedat tancat a l’interior de passatges coberts amb volta que van permetre a les cases ampliar-se exteriorment i guanyar espai bo i respectant els passos exteriors de l’antic recinte murat.
L’entrada a l’interior de la Sagrera es devia fer pel costat de llevant mitjançant el carrer actualment anomenat el Carrerot, el qual condueix a la plaça central, que antigament era més petita, ja que era ocupada per una casa (la Casa dels Lleons) enderrocada a les darreries del segle XIX.
Aquest accés comunicava per llevant amb el camí ral de Manresa a Igualada, que venia més o menys per on passa actualment la pista asfaltada. Aquest camí devia sortir del poble per l’angle sud-oest i continuava en direcció a Guardiola.
Concretament, passava prop de cal Víctor, on seguia vers la riera de Guardiola, al costat del pont. Els dos passatges amb volta, alguns dels quals tenen forma de portals, ja hem dit que són posteriors, probablement dels segles XVII-XVIII, i permetien vorejar la sagrera sense acabar d’entrar-hi.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Sant Sebastià de Montmajor és un poblet de menys de 10 habitants en el municipi de Caldes de Montbui al Vallès Oriental.
Està situat entre les muntanyes de Gallifa i del Farell.
Us passo la seva historia :
L’alou de Sant Sebastià de Montmajor està documentat des del 1065, i el 1098 ja pertanyia al monestir de Sant Cugat. Durant els primers temps de repoblació, algunes parcel·les de terra van ser donades a l’orde de Sant Benet. I amb l’auspici d’aquest orde es van fundar parròquies com la de Sant Sebastià de Montmajor. Aquestes parròquies, en beneficiar-se dels acords de pau i treva, van donar lloc a petits nuclis de poblament. El 1216, el bisbe de Barcelona va confirmar la donació de Sant Sebastià a l’església de Caldes. Al cap de molts anys, el 1868, va ser declarada parròquia independent i li van ser agregades cases de la parròquia de Gallifa com Ginestós, Salví, Montbou o Oller, entre d’altres.
Del poble n’hi ha constància des de 1065, i formava part de la llarga llista de llocs que depenien del Monestir de Sant Cugat, justament fou una decisió de l’abadia aixecar l’església romànica on s’honorava i s’honora a Sant Sebastià en forma d’aplec anual. En ocasió de l’exposició Universal de 1828-1929, i formant part de l’anomenat Poble Espanyol, es reproduí aquest singular temple.
L’església romànica consta d’una sola nau de volta de canó, amb un gran absis quadrangular. El transsepte presenta absidioles semicirculars. Al creuer hi ha el campanar de planta quadrada amb dos pisos de finestres a cada cara.
A l’interior podem veure un retaule renaixentista d’autor desconegut, unes pintures al fresc de l’absis de l’artista Antoni Vila Arrufat i un Sant Sebastià de fusta pintada fet per Sebastià Badia.
El nucli de població principal i més antic es troba en una fondalada tot baixant del Farell, anomenat primerament Montmajor; des d’aquí se’ns obre una vall que, amb l’única excepció del Castell de Gallifa que sobresurt dins d’un mar de verd, arriba fins als cingles.
Està compost d’escassament deu cases distribuïdes en un parell de minúsculs carrers, que coincideixen formant un angle recte; la plaça que dona accés a l’església, ho fa també en la seva part inferior, al restaurant anomenat La Rectoria, que obre les seves portes els divendres, dissabtes i diumenges, la part més elevada del poble és justament el petit cementiri on acaronats pel sol, descansen eternament els habitants de Sant Sebastià cridats ja a la casa del Pare Celestial.
Pel camí comú, des de Castellar del Vallès, Sentmenat i Sant Llorenç de Savall, s’arriba al poble per l’anomenada baixada del rellotge, actualment només una torre sense senyalització, en la que ens confirmen que hi ha havia un rellotge que se sentia perfectament tant des del nucli principal, com des del Serrat de Baix, habitat principalment en els períodes de vacances.
El poble ha canviat poc en els seus més de mil anys d’història; avui amb una mínima població permanent, sense cap mena de servei, i situat al final d’una carretera a la qual qualificar de sinuosa no li fa justícia, s’ha de refiar del turisme, ja sigui en la seva vessant tradicional, a peu, en bicicleta i a cavall, ja en els qui accedeixen en vehicles de motor.
Sant Sebastià de Montmajor està envoltat de muntanyes recobertes de pins i alzines, on podreu gaudir de la natura.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé
Es coneixen dues balmes sepulcrals com a restes arqueològiques corresponents al període prehistòric: la balma dels Moros (a prop de cal Vilaseca i cal Comallonga) i la balma de mas Bosch (al costat del camí vell de Manresa a Rajadell). Aquest tipus d’enterrament és el que es practicava durant el període que va del neolític a l’edat del bronze.
El conjunt arqueològic de Sant Amanç de Viladés està integrat per unes restes d’època ibèrica, una vil•la d’època romana, i un assentament altmedieval. Tot el jaciment és situat al vessant sud d’un serrat, travessat per la carretera C-25 en el tram que va de Rajadell a Calaf i que malauradament divideix el conjunt en dues parts: nord i sud.
D’altres indrets on s’han trobat restes romanes serien a l’església de Santa Maria de Monistrol (al nucli de Monistrolet de Rajadell) i al jaciment de can Balard, amb l’aparició d’un pondus, del qual no hi ha prou dades.
L’indret és conegut des del 1025 i el castell des del 1063.
Rajadell pertanyia des del segle XII al XVI a la família Rajadell; passà als Cruïlles i per successió als Aimeric i Pignatelli, marquesos de Sant Vicenç i d’Argençola.
Des del segle XIV tenia un monestir de canongesses i augustinianes, fundat primer a Sant Miquel de Maçana del mateix terme i traslladat al mateix segle a Santa Llúcia de Rajadell.
El terme inclou, encara, l’església de Valldòria i l’antiga quadra de la Cirera.
Rajadell està situat a la vall mitjana de la riera de Rajadell, afluent per la dreta del riu Cardener.
Bona part del terme és ple de bosc (pins, alzines, roures) o cobert de matoll i ja s’ha recuperat del gran incendi de l’any 1980.
Hi havia hagut una fàbrica de galetes i una de teixits.
Darrerament ha esdevingut pràcticament un poble d’estiueig i de segona residència.
El poble ha crescut al voltant de les restes de l’antic castell de Rajadell
i de l’antiga església parroquial de Sant Iscle, dalt d’un turó a la vora dreta de la riera.
Modernament, la població s’ha desplaçat vora l’estació del ferrocarril de Barcelona a Lleida, al barri de les Casetes.
També comprèn bona part de la vella demarcació de Vallformosa i la sufragània de Sant Amanç.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació del Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé
La Creu de Terme, esta situada entre la plaça Major i la Plaça de Sant Roc de Prades,
concretament, davant la porta lateral que s’obre vora el Portal de la Creu de l’antiga muralla i que era una de les sortides a fora muralla en el seu temps.
Segons es creu, pot ser possible que es construís en el segle XIII.
Aquesta Creu de Terme, també es coneguda com la Creu de Sant Roc.
La finalitat de la Creu de Terme era el delimitar les diferents particions o fites del poble; ha Prades hi ha fins a tres Creus de Terme.
Segur que he vist alguna creu on hi ha escrit “Santa Misión “i l‘any, en algun poble o ciutat, i podria ser que us haguéssiu fet aquesta pregunta :
Que són les Creus de la Santa Missió ?
La Santa Missió era un conjunt de prèdiques, lliçons doctrinals i exercicis pietosos que eren fetes amb una durada aproximada de deu a quinze dies, en una parròquia o localitat per un o varis s sacerdots, anomenats missioners, per tal d’adoctrinar els fidels en el decurs d’unes jornades.
Lloc : Canoves
Us passo dades històriques sobre La Santa Missió :
El nom i la pràctica són molt antics; ja s’anomenaven missions les prèdiques de Vicent Ferrer i Mateu d’Agrigent.
La pietat post tridentina els donà un nou impuls al llarg dels s. XVII i XVIII.
Però no foren ben institucionalitzades fins a la primera meitat del s. XIX. Un dels seus principals predicadors i propagadors fou sant Antoni M.Claret, que fundà la Congregació de Missioners de l’Immaculat Cor de Maria, o missionistes.
Tingueren una gran activitat en aquest camp els jesuïtes, els dominicans i moltes congregacions catalanes nascudes amb aquest fi específic el s. XIX. van ser potenciades després del Concili de Trento .
Però les creus que podem trobar avui en dia, són majoritàriament construïdes en el segle passat.
Lloc : Cardedeu
Després de la guerra civil espanyola la Santa Missió es va fomentar de manera especial per part de la dictadura Franquista,
Corró d’Amunt – Les Franqueses del Vallès
indirectament, es va convertir en una exaltació del nacionalcatolicisme promogut pel regim, així els fidels acudien a les esglésies de forma massiva a escoltar els sermons dels sacerdots;
les dones havien d’acudir amb mantellina negra al cap, les cames tapades amb mitges i màniga llarga i, els homes, si duien barret o boina se l’havien de treure,
per tant estadísticament, el poble espanyol tenia molta fe…
Granollers
Granollers
Granollers
Com a record de l’esdeveniment, en moltes parròquies o localitats es van construir creus testimonials, amb la data en que es va portar a terme “La Santa Misión”.
Sant Joan Despí
En el cas de Vilanova del Vallès, abans d’arribar a l’Església de Santa Quitèria,
hi una creu on veiem que hi ha tres cartells conmemoratius, segons la data de realització :
Aquesta la data de Renovació – 1939 (año de la victoria)
Es curiós que encara avui en dia, trobem aquest tipus de monument arreu de Catalunya…
Recull de dades : Enciclopèdia Catalana, Viquipèdia i altres
La Font de la Mina, es molt antiga, està situada en l’avinguda de Vicenç Ros i Batllevell amb la plaça de la Font de la Mina de Martorell.
Aquesta Mina d’aigua natural, es deia fa segles en rere, La Font de la Sort.
Va ser donada el poble de Martorell per Joaquim Par i Pairet un destacat notari de la vila en l’any 1818, tal com unes rajoles ens ho explicant.
Durant aquest 200 anys ha sofert reformes destacables, està en un lloc tranquil d’aquesta població,
amb seients que ofereixen la possibilitat de fer un descans o un petit àpat.
Us passo un enllaç, que fa referencia a La Font de la Mina, quan es va celebrar el seu bicentenari amb una festa commemorativa, axó va ser l’any passat :
L’Escola Francesc Macià , esta ubicada en el carrer Pius XII, 26, de Vilassar de Dalt.
Us passo detall històric d’aquesta Escola :
Jeroni Martorell i Terrats (Barcelona, 1876 – 1951) va ser l’autor de l’escola Francesc Macià de Vilassar de Dalt, de la que ens diu la descripció tècnica; edifici civil destinat a grup escolar amb planta de creu formada per dos cossos col-locats perpendiculars entre ells.
Consten de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta de teules àrabs a quatre aigües, amb el carener paral-lel a la façana i una coberta a dues aigües en el cos perpendicular.
Destaquen les grans obertures en la façana que recorren la planta baixa i el pis, les dues portes amb trencaaigües al damunt i els ulls de bou de les golfes.
Els paraments són arrebossat, llisos i pintats de groc. Els angles estan reforçats amb carreus de granit i la teulada acaba amb un ràfec fet de diverses filades de maons.
A la façana occidental s’hi adossa un cos amb una escala exterior, amb la barana d’obra rematada amb ceràmica.
Francesc Macià, l’Escola del Poble de Vilassar de Dalt
Recull de dades : Relats en Català i Ajuntament de Vilassar de Dalt
Durant l’any 1915, va estar enllaçat el poble de Vallromanes gràcies a un autobús, que van establir amb un servei regular fins l’Estació de Tren del Masnou, parant a Alella.
La única parada dins del poble era a la Riera de Vallromanes amb el carrer Vista Alegre.
Actualment, la línia es de Granollers a Vallromanes amb una bona freqüència.
Us passo un enllaç de l’historia del transport d’aquesta zona :
Terra, aigua i racons 