Església romànica de Santa Maria d’Artés (Bages)

Aquesta setmana esta dedicada a esglésies

Vista des de les restes del Castell a tocar de l’església

Església romànica de Santa Maria està en la Plaça Major d’ Artés.

Us passo la seva historia:

  • L’església de Sta. Maria d’Artés era l’església del Castell i alhora la parroquial del lloc.
  • Els comtes de Barcelona van cedir el domini d’aquest lloc a la Seu Episcopal de Vic.
  • Entre els anys 889 i 890 el rei Odó de França va concedir al bisbe de Vic tot el domini sobre la Vall d’Artés confirmen l’antiga donació comtal.
  • L’església és esmentada ja l’any 972 i era coneguda amb el nom de Sta. Maria del Puig d’Artés ja al segle XIII.
  • El primer temple fou substituït per una nova obra al segle XII (de la qual es conserva l’absis)
  • Posteriorment fou modificada als segles XV i XVI.
Rosa Serra Rotés – 1985 / Generalitat de Catalunya

Les restes de l’església romànica de Sta. Maria d’Artés, concretament l’absis i un fragment de nau.

Rosa Serra Rotés – 1985 / Generalitat de Catalunya

L’església romànica del segle XII fou modificada al S. XV i XVI i part de la nau que avui es conserva fou destinada posteriorment com una de les parets de l’habitatge veí.

L’absis és l’element més interessant car conserva una gran originalitat en la seva planta poligonal de cinc cares, relacionada amb formes tardoromàniques o gòtiques.

L’absis és decorat amb un fris que deuria recórrer tot el seu perímetre i que reproduïa senzilles formes vegetals;

al bell mig del mur hi ha una finestra de doble esqueixada.

El conjunt és coronat per un fris d’arcuacions cegues amb temes escultòrics senzills que avui són tapats per les construccions annexes.

L’Església romànica de Santa Maria d’Artés és un edifici del municipi d’Artés (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Vista des de les restes del Castell a tocar de l’església

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª. Àngels Garcia – Carpintero

Església Parroquial de Sant Llorenç Savall

Setmana dedicada a les Esglésies

Església Parroquial de Sant Llorenç Savall està situada en la Plaça Major de Sant Llorenç Savall.

Us passo la seva historia:

  • La primera notícia d’una església de Sant Llorenç a la vall, diferenciant-se de la del Munt, és de l’any 1010.
  • Un altre document de 1050 n’esmenta el cementiri, i pel 1087 s’anomena parròquia.
  • Fins al segle XIII els territoris es van definint, amb l’aparició de la parròquia de Vallcàrcara, per exemple, i s’estableix un nucli habitat al voltant de l’església.
  • La dependència de Sant Llorenç del Munt, tan present a l’edat mitjana, disminueix amb l’abandó del monestir al segle XV.
  • A l’època moderna consten donacions d’altars i altres moviments que poden pressuposar canvis arquitectònics, però els grans canvis vindrien al segle XIX de la mà de mossèn Josep Miró, qui emprengué importants obres a l’església i també obres civils (com el pont de la Vila) i apostòliques.
  • El 22 de juliol del 1936 membres de la FAI de Rubí i alguns llorençans entraren a l’església, la saquejaren i van estellar i cremar a la plaça l’orgue, l’altar i algunes imatges.
  • Els arxius i les peces de valor es van salvaguardar amagant-los en diverses cases del poble, i mesos després es van fondre les campanes per a fer armamanent.
  • L’edifici actual és força reformat als anys 40 i 50.

L’església de Sant Llorenç ha estat molt remodelada al llarg dels segles; la base dels murs i alguns elements esparsos es podrien datar a l’època medieval, i l’alçat dels murs correspondria a l’època moderna. L’any 1887 s’hi feren reformes importants, i durant la guerra del 1936-39 fou tan malmesa que gairebé es reféu totalment als anys 40-50 (un medalló esgrafiat a la façana data de 1957, tot i que les obres més importants es van dur a terme l’any 1945).

L’actual edifici es caracteritza per una àmplia façana amb esgrafiats i un petit porxo damunt el portal d’entrada, i un singular cimbori de ceràmica vitriada al costat del campanar llarg i dret (amb una torreta o “cumani”, imitant els antics comunidors) que caracteritzen la silueta del poble. Un dels vitralls de l’església és atribuït a Puig i Cadafalch.

D’entre els elements arquitectònics més antics destaca una petita porta a la façana de migdia semblant a les portes romàniques de la capella del Dalmau o de Sant Llorenç del Munt; fins a les profundes reformes del segle XIX l’entrada al temple es feia per la façana sud, però possiblement aquesta fos una portella més petita.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Can Blanxart de Sant Joan de les Abadesses

Avui us presento dos articles

Can Blanxart està situada en la Plaça Major de Sant Joan de les Abadesses.

És un dels exemples més clars d’habitatge senyorial barroc del centre històric. Consta de planta baixa, dos pisos i golfes.

La façana, refeta el 1648, dóna la uniformitat a les diferents edificacions que la formaven, cosa que encara es pot notar en les proporcions dels arcs de la planta baixa. La botiga de la mateixa té al sostre una interessant pintura així com un mobiliari molt destacable.

Can Blanxart és una obra amb elements barrocs de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Puig i Castells, Antoni – 1983 / Generalitat de Catalunya

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Església de Santa Maria, la Plaça Major i La Font Renaixentista de Prades

L’Església de Santa Maria de Prades està situada en la Plaça Major on hi ha La Font Renaixentista de Prades.

Al segle XIII es va portar a terme la construcció d’un nou temple parroquial, sembla ser al lloc on hi havia el primitiu edifici que deuria ser molt senzill. Església de transició del romànic al gòtic, amb molt de gòtic, amb elements renaixentistes a la façana principal, i també algun afegit de barroc, on es pot veure clarament, les diferents fases i èpoques de construcció i ampliació.

Consta d’una nau coberta amb una volta apuntada sobre sis arcs torals que descansen en impostes d’estil clàssic; voltes ogivals simples a les capelles laterals i en l’absis poligonal de cinc costats oberts amb sengles finestres i reforçats per altres tants contraforts a l’exterior; també en la nau les voltes originàries són de creueria, però han estan amagades sota enguixats barrocs, avui en procés de retirar-se i refer-se les gòtiques originals.

El frontis té oberta una portalada renaixentista de pedra blanca amb el portal en arc de mig punt, dues columnes jòniques sobre pedestals a banda i banda, entaulament, frontó triangular truncat amb fornícula mig desfeta al centre; rosassa motllurada a mitja alçada i, per coronament, un frontó triangular amb un òcul el·líptic al centre del timpà i pinacles als tres angles.

Té un portal lateral romànic amb dues arquivoltes dovellades de mig punt amb motllures a l’intradós i envoltades d’un bordó; descansen en una senzilla imposta i uns muntants carreuats; està situada al fons d’un porxo cobert amb una volta de canó rebaixada obert amb un arc carpanell dovellat sobre impostes; tota aquesta portalada, en contrast amb l’edifici gòtico-renaixentista, és de pedra blanca.

Hi ha una pica baptismal troncocònica d’un sol bloc de pedra de 12 centímetres de gruix; la porta principal de fusta ferrada és del 1850.

Campanar bàsicament en estil gòtic, amb vuit finestres d’arc de mig punt, una a cada cara; hi pengen campanes. Està coronat per una cornisa i una teulada piramidal amb les careneres ressaltades; fa inflexió a la base i té un recobriment de teules vidriades verdoses. Els seus murs mostren paraments de carreus ben escairats, regulars i ben alineats; són de pedra rogenca com tot el conjunt del campanar i l’església.

L’Església de Santa Maria de Prades és una església inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

La Font de la Plaça Major, més coneguda per la Font de Prades, té datada la seva construcció al voltant dels segles XV i XVI. Es diu que al mateix temps se’n va fer una construcció accessòria per aixoplugar-ne la font que més tard i, davant l’amenaça de ruïna, es va enderrocar i es va mantenir la font com la coneixem actualment. Esta situa davant d’un lateral del portal de l’església, a l’extrem sud-est de la plaça.

Construïda en pedra vermella, anomenada saldó o sauló, i d’estil renaixentista, al llarg del temps s’han anat renovant les pedres que la componen perquè aquesta pedra és dòcil i més aviat fràgil, el que fa que sigui fàcil treballar-la però també que s’erosioni amb facilitat.

Té forma de globus terraqüi amb l’hemisferi nord en talles quadrades, l’equador marcat amb cercles que en sobresurten i l’hemisferi sud amb pedra tallada verticalment en forma de plecs.

L’esfera té 4 brolladors situats a cadascun dels punts cardinals dels que brolla l’aigua a una pila circular elevada sobre una base de pedra vermella quadrada i amb un peu que en sobresurt pel damunt dels diferents materials que han compost la superfície de la plaça.

La Plaça Major tota porxada, d’una gran bellesa i molta anomenada, és una mostra de l’antiga esplendor. És un conjunt arquitectònic harmoniós, de volums equilibrats i espai tranquil; lloc preferit de la gent de Prades i dels visitants, on es pot gaudir d’algun comerç, bars o restaurants.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Prades

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Anna Maria Molinero –  Imatges : Arxiu Rasola