El campanar de l’antiga església de Sant Menna a Sentmenat del Vallés (s. XI) és el testimoni visible de l’església vella esfondrada el 1745, quan va ser inaugurada la moderna església parroquial.
Però amb l’antiga rectoria associada a l’església (avui biblioteca) i la necròpoli annexa trobada en les excavacions d’entre 1992 i 2002 forma un conjunt arqueològic-arquitectònic que mostra una continuïtat històrica.
En primer lloc cal dir que Sant Menna va néixer el 285 a Menfis, el seu pare, asceta, va morir quan ell tenia catorze anys, es va fer soldat romà als 15 anys. Tres anys després va deixar l’exercit per fer-se anacoreta. Va morir decapitat per confessar a Crist el 309 a Frígia. És un màrtir històric venerat per diferents confessions cristianes (coptes, ortodoxos o catòlics), patró dels peregrins i mercaders i també dels acusats injustament.
Tenim, doncs, una advocació d’un màrtir del primer cristianisme del que no queden dubtes de la seva existència. El primer cristianisme a occident va arribar del nord d’Àfrica i apareix associat a les peregrinacions, els màrtirs i els pares del desert, com va ser Sant Menna.
A les excavacions de 1992 es va identificar una església paleocristiana d’una nau i absis rectangular de la segona meitat del segle V amb una necròpoli al seu voltant. Aquest primer edifici es conservà fins el segle XI en què es construeix una nova església romànica damunt l’anterior bastint el campanar que podem observar sobre l’antic absis.
Es va trobar una necròpolis d’època visigòtica amb tombes fora i dins[1] dels murs de l’església i un aula annexa que podria tenir un ús funerari. Els enterraments datats d’aquesta primera fase van des del segle V fins el VIII. Aquesta estructura d’una nau amb absis rectangular i aula annexa és rar entre els tipus peninsulars paleocristianes però similar al de la presó de Sant Vicent (València), la capella de Sainte-Geneviève (Saint-Dennis, París) i l’església de Tiffeltassine (Algèria). [2]
Per una altra banda, a les excavacions del 1999 i del 2002 sota l’antiga rectoria es van trobar nous enterraments d’entre el segle IX i el XIII, que correspondrien a l’espai de la sagrera. L’edifici de la rectoria va ser bastit al segle XVI, va tenir reformes puntuals i ampliacions que no han alterat significativament la seva estructura. Les troballes d’aquestes èpoques són de caràcter domèstic i productiu, com un forn de vidre del segle XVI i un celler del segle XVIII.[3]
Documentalment troben el primer esment al terme de “Sancti Minati” el 972 quan una dona, Trasleva dona a l’església de Sant Miquel de Barcelona una terra a Canyelles (actualment Mas Canyelles a Castellar del Vallés) a condició de tenir-la en usdefruit ella i la seva descendència. Altres documents de 961 de Guisand i de Nevolenda també fan referències de donacions a la mateixa església i zona. El 962 una altra dona de nom Barcelona deixa un llegat a la Seu de Barcelona de vinya i terra a la Capella (un lloc de Sentmenat, com veurem reflectit en altres documents del s. XI).[4]
El 992, en el testimonial de Sant Pere de les Puel·les, es menciona l’alou que les germanes tenien en Palatio Salathan (Palau-Solità) i en altres llocs com Sancti Minati o Polignano.
Constatem novament la presència activa i reconeguda de les dones al segle X, que anirà desapareixent dels documents i sent obviada per la història.
Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 10 d’agost, 2021
Als arqueòlegs e historiadors que posen a l’abast els seus estudis
———————————————————————————————————————————–
[1] Els enterraments d’alguns adults i, especialment, d’infants dins les esglésies no és estrany en aquestes primeres èpoques.
[2] Coll i Riera J. M., Molina, J. A i Roig, J. “L’església vella de Sant Menna (Sentmenat, Vallés Occidental): Fase I
[3] Coll i Riera J. M. “Memòria de la intervenció arqueològica a l’església vella de Sant Menna (Sentmenat, Vallés Occidental), 2002
[4] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB, vol. II, doc. 26, 27 (961) i 49 (972)
Terra, aigua i racons 