El Caramell d’Abrera (Baix Llobregat)

El Caramell  està a prop del Camí dels Sagraments (Polígon industrial de Sant Ermengol II ), emplaçat a 20 metres al sud en direcció al Torrent Gran.

Dades de la construcció :

  • L’Ajuntament d’Abrera va encarregar l’obra l’any 2018.
  • En col·laboració amb Land Art Associació Catalunya (LAAC), pretén reivindicar el ric patrimoni històric i natural d’Abrera.

Instal·lació artística a la natura realitzada amb la tècnica de la pedra seca, les seves mides són 10,40 m de longitud x 1,50 m alçada màxima x 2,20 m amplada màxima. En planta, la seva forma és d’un triangle isòsceles. El volum, tronco-cònic, és irregular, més alt al costat més curt i en decreixement fins arribar al vèrtex que formen els dos costats més llargs. Els còdols de pedra conformen un monument d’angles sinuosos emplaçat en un camp d’oliveres a la zona del torrent Gran de la vila, un dels espais d’interès natural més rellevants del municipi.

La construcció s’emmarca dins del corrent artístic de Land Art, en el qual s’inspira els seu autor: Víctor Mata Ventura. L’obra es circumscriu harmoniosament en el paisatge, la forma imita els caramells de gel que forma l’aigua glaçada quan regalima d’una font, teulada o pedra. 

Pou de glaç d’Abrera

L’autor, considera la seva obra tributària del pou de glaç d’Abrera, el qual li ret homenatge, també a la climatologia que el va fer possible i al desaparegut ofici de nevater.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Josep Anton Pérez Arriaga (Tríade Serveis Culturals)

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell o La Torre de Castellnou de Bages (Bages)

El Castell o La Torre de Castellnou de Bages juntament amb altres restes conforma un castell que s’aixeca dalt d’un carener en un indret dominant de la vall del Llobregat. Fou una fortificació des de mitjan segle X, anomenat llavors castell del Buc (de «Bugo» o «Buco»), que actuava de guaita per a prevenir atacs enemics, precedent del nom Castellnou.

Us passo la seva historia:

  • Aquest castell no apareix documentat fins a principis del segle XI.
  • l’any 1001, dins el terme de Buc (Buco, Bugo o Bugu).
  • Aquest, documentat des del 952, no tenia castell propi per tenir a prop el Castell d’Or al límit amb Santpedor.
  • En ésser destruït aquest per Al-Mansur el 999, empenyé a la construcció del castell de Castellnou. El domini eminent estava en mans dels comtes de Barcelona, que l’infeudaren a Guifré de Cerdanya.
  • El domini feudal era a mans de la família Balsareny. Està documentat que l’any 1020 Guifré de Balsareny el va vendre a la seva muller Ingilberga.
  • Aquesta dama el deixà en testament l’any 1038 al seu fill Bernat Guifré de Balsareny.
  • L’any 1045, per herència, quedà incorporat al patrimoni del vescomtat de Barcelona fins que l’hereu del patrimoni Berenguer de Guàrdia,
  • L’any 1187, el deixà en testament a Arbert de Castellvell en alou franc i lliure.
  • S’ignora com passà a mans del rei però l’any 1246, el rei Jaume I el permutà al bisbat de Vic per diverses propietats a València, juntament amb el castell i la vila de Sallent. Els bisbes uniren el castell de Castellnou de Bages, el castell de Sallent i el castell d’Artés, que ja posseïen, sota una mateixa baronia.
  • L’any 1321, el bisbat de Vic requerirà al rei Jaume II la confirmació de la jurisdicció dels tres castells. El domini del bisbat de Vic pervisqué fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals.

De l’antic castell només en resta una gran torre cilíndrica dalt d’un turó amb bones vistes, força malmesa, amb restes de murs i fossat de l’estructura primitiva tot al seu voltant. Està assentada en un terreny abrupte, amb desnivell. Al voltant de la torre hi ha restes de d’edificacions molt malmeses que es creu que formarien part de l’estructura primitiva.

La torre, de secció circular, té uns 12 m. d’alçada i un diàmetre exterior de 703 cm., mentre que al seu interior és de 213 cm. El gruix del mur és de 245 cm. i consta de tres pisos que van reduint la seva alçada a mesura que creixen en altura. No existeixen obertures tot i que sembla que devia comptar amb una porta a l’altura del segon pis. L’aparell està fet a base de blocs de pedra disposats en fileres i units amb morter gris. Hi ha restes d’arrebossat en els murs exteriors.

L’alçada és menor en cada nivell; el superior és el més baix. No es conserven vestigi d’obertures però es creu que només devia tenir una porta encarada a llevant a l’altura del segon tram. Atesa la manca de finestres, devia tenir un terrat o galeria des d’on atalaiar els voltants i fer senyals. L’aparell és fet amb blocs de pedra escantonats disposats en rengleres horitzontals i fixats amb un morter molt compacte de calç i sorra. Als paraments externs hi ha grans clapes de morter que denoten que la torre havia estat totalment arrebossada a l’exterior. Pel que fa a la datació, aquesta torre s’integra plenament a les construccions militars del segle XI.

A la banda de migjorn de la torre hi ha restes d’una construcció rectangular amb murs de 110 cm de gruix que s’enfonsen uns 70 cm a partir del nivell del sòl. El rectangle fa 290 cm d’amplada en la cara de ponent. La mida de les altres cares no es pot determinar tot i que el mur sud s’estira fins a 435 cm i el nord fins a 245 cm. A llevant de la torre, situat en el pendent, hi ha un mur de 6,60 m de llarg i 1 m d’alt que devia ser un mur de contenció.

L’aparell és més desordenat que el de la torre, amb filades horitzontals amb la majoria de blocs ajaguts. Els carreus, aquí, són fixats amb fang. El turó on s’alça la torre, sobretot a migjorn, és tallat per un vall (fossat) en forma de “V”.

La torre de Castellnou de Bages és un edifici de Castellnou de Bages (Bages) declarat bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Pont de la Rovira de Sant Pau de Segúries

El Pont de la Rovira de Sant Pau de Segúries és un pont conegut popularment com el Pont vell de la Rovira,

representa un dels valors més interessant en el patrimoni de Sant Pau juntament amb la coneguda Via romana.

El Pont data del segle XIV i es considera com una obra arquitectònica de gran qualitat tant pel que fa a l’estructura com per la qualitat constructiva on els materials utilitzats.

Fa poc temps va ser declara com a be cultural de interès local :

https://www.ripollesdigital.cat/noticia/117503/el-pont-de-la-rovira-de-sant-pau-de-seguries-es-be-cultural-dinteres-local

No confondre amb l’antic pont que esta trencat també al costat del pont de la carretera direcció Camprodon.

Text : Ajuntament de Sant Pau de Segúries

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Santa Maria de Cardet de La Vall de Boí

Santa Maria de Cardet és l’església parroquial romànica del poble de Cardet, en el terme de la Vall de Boí. Aquesta església està situada al cap de la Plaça s/n de Cardet.

Imatge de Google

Us passo la seva historia:

  • La documentació dels s.XI-XII, on s’esmenta la vall de Boí, no parla tant de l’organització per parròquies, sinó de viles. Això i el fet que les esglésies es troben segregades en els sectors extrems dels pobles i que no constitueixen elements generadors de nuclis de població, sembla indicar una implantació eclesial sobre un espai ja estructurat, en el qual els temples no varen tenir una incidència massa destacada.
  • Segons això, la implantació de les esglésies hauria estat posterior a la formació de nuclis de poblament, dels quals es desconeix l’origen.
  • La implantació de l’església de Cardet seria posterior als primers anys del s. XIII, i com el resultat d’una operació promoguda pel monestir de Lavaix, senyor del lloc.
  • Les parts romàniques del temple actual han de situar-se dins d’aquesta cronologia, que ve a coincidir amb la del frontal que procedent del temple es conserva al Museu d’Art de Catalunya (Barcelona)

El temple es va construir sobre el fort pendent de la muntanya, aprofitant el desnivell del terreny per construir una petita cripta a l’interior, l’única de tot el conjunt.

El temple de Santa Maria és d’origen romànic, d’una sola nau amb absis semicircular, sent la més espectaculars de la vall, i s’adapta al pendent natural del terreny mitjançant la superposició de dues plantes, de manera que una part de l’edifici presenta un nivell semisoterrani.

La capçalera, decorada exteriorment amb arcuacions i lesenes contínues, tant a la planta inferior com al nivell de la nau. El nivell inferior correspon a un àmbit de planta absidiada amb volta semiesfèrica de pedra amb traces d’encanyissat del cindri, a la que s’accedeix des del pla de la nau. La coberta primitiva del cos de la nau queda oculta per diverses obres de reforma.

A diferència de la resta d’esglésies de la vall, aquí el campanar és d’espadanya, fruit de les transformacions barroques que tingué el temple. En la darrera restauració s’ha volgut mantenir l’interior de l’església tal i com era a principis del s.XX.

Santa Maria de Cardet és una de les esglésies romàniques de la Vall de Boí declarades Patrimoni de la Humanitat.

Recull de dades : Viquipèdia i Centre del Romànic de la Vall de Boí

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel  i Arxiu Rasola

Llibre recomanat : Can Ricart i el Patrimoni Industrial de Barcelona

Avui us presento dos articles

Fitxa Técnica

Autor : CLARÓS I FERRET, SALVADOR

Editorial: UNIVERSITAT DE BARCELONA

Any d’edició: 2016

Matèria : Història de Barcelona

ISBN: 978-84-475-4024-2

Pàgines: 180

Enquadernació: Rústica

Idioma: Català

Preu : 18 euros

Sinopsi

La transformació urbanística del llevant nord de Barcelona, iniciada amb els Jocs Olímpics del 1992, va representar una amenaça per al patrimoni industrial del districte de Sant Martí. En aquell moment Can Ricart, la fàbrica més representativa del Poblenou, va esdevenir el principal escenari de les lluites en què es debatia un futur urbà amb canvis i continuïtats.

En una etapa dominada pel neoliberalisme i coincidint amb la bombolla immobiliària, la reconversió del sòl industrial a través del Pla 22@ va començar a devorar el paisatge de fàbriques que tenien un segle i mig d’història, alhora que els governs es van proposar de promoure noves oportunitats productives d’acord amb les innovacions afavorides per l’onada tecnològica del segle XXI.

Can Ricart i el patrimoni industrial de Barcelona és una crònica del procés que involucrà agents socials, polítics i econòmics per redefinir el projecte, i convida a reflexionar sobre les contradiccions dels protagonistes, el conflicte social i el model de desenvolupament urbà.

 

 

Recull del Llibre : Ramon Solé

Llibre recomanat : Els Ponts de pedra de Catalunya

Fitxa Tècnica:

Autors : Manuel Maristany Sabater

Tapa dura: 292 páginas

Editor: Generalitat de Catalunya (23 de juliol de 2012)

Colección: Som i Serem

Idioma: Catalán

ISBN-10: 8439345925

ISBN-13: 978-8439345923

Preu : 33 euros

 

Sinopsis :

Mitjançant més de tres centenars de fotografies, acompanyades per descripcions i observacions al voltant dels ponts medievals i alguns d’èpoques més recents.

Tant de Catalunya com de la Franja de Ponent i d’Andorra, aquesta obra atraurà, certament, l’atenció del públic i fins i tot la de les institucions públiques vers una part tan notable del nostre patrimoni artístic i arquitectònic.

 

Recull del Llibre : Ramon Solé

Museu de can Xifreda de Sant Feliu de Codines

El Museu de can Xifreda, esta situat en el Passatge Martina, 7, i els jardins Xifreda, de San Feliu de Codines.

La torre modernista coneguda com a Can Xifreda, inspirada en un castell mossàrab.

Obert com a Museu des del 1988, amb la col·lecció de troballes fetes pel “Grup Talp” al llarg dels anys 50, 60 i 70, que van esdevenir patrimoni municipal l’any 1970.

El museu ofereix una exposició permanent d’arqueologia, paleontologia, mineralogia i història local i una sala d’exposicions semi permanent d’eines i estris de la ramaderia catalana, una de les col·leccions més completes de Catalunya. Una peça important és la senyera de l’Orfeó Feliuà, dissenyada per Antoni Gaudí.

Per a mes informació, podeu consultar a :

http://www.santfeliudecodines.cat/sant-feliu/guia-del-municipi/equipaments-municipals/museu-municipal-can-xifreda

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Feliu de Codines, Viquipedia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Creu de Terme de Martorell

La Creu de Terme, està situada en la Plaça de la Creu de Martorell, per aquest motiu és coneguda com La Creu de la plaça de la Creu.

Us passo informació de la seva historia :

  • La primitiva creu va ser erigida l’any 1576 pel comú de Martorell, i era situada a l’entrada de la vila, al peu de la cruïlla de camins entre el Congost i el Pont del Diable, davant el portal d’en Subirats, que, a partir d’aquell moment va ser conegut com a portal de la Creu.
  • L’antiga Creu de Terme va ser destruïda el 1869.
  • El dia de sant Joan del 2000 es va fer la inauguració de les obres d’urbanització de la plaça de la Creu, hi allí es va instar-lar la reproducció actual de La Creu de Terme.

Es tracta d’una creu de pedra erigida damunt una base de dos graons, de planta circular. Al centre es disposa la columna de planta hexagonal amb un volum a la part inferior més ample.

A la part superior, s’hi encasta la magolla o capitell, també sisavat rematat per dues motllures planes i amb les cares decorades per figures de sants i/o evangelistes, entre les que s’identifica sant Isidre, canonitzat el 1622. La creu pròpiament dita és de tipologia llatina amb el braços acabats amb formes vegetals que recorden la flor de lis.

Cal dir, que la magolla o capitell és una peça recuperada que temps enrere havia format part d’altres dues creus de Martorell: la creu de l’illa Santacana, construïda l’any 1922 per Francesc Santacana i Romeu i enderrocada l’any 1936 durant la Guerra Civil, i la creu del jardí del Museu de l’Enrajolada, erigida el 1968 i enderrocada per la caiguda d’un arbre el 1988.

Els plans mostren, a l’anvers, la imatge del crucificat i, al revers, motllures nerviades.

La Creu de la plaça de la Creu és una obra del municipi de Martorell i està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall

Sant Cristòfol de Lliçà és una església al municipi de Lliçà de Vall, situada a la confluència dels carrers de passeig de l’església i avinguda dels Pins.

Edifici de nau única amb absis poligonal sostingut per dos contraforts, és cobert amb volta de creueria amb claus esculturades.

El cor també és amb volta de creueria i té una balustrada de ciment.

La porta és rectangular, els brancals estan decorats amb motius circulars i l’arquitrau amb motius rectangulars.

El campanar quadrat té dos cossos, el primer arrebossat amb ciment i el segon de carreu.

La pica baptismal presenta planta estrellada amb vuit puntes amb els segments entre arestes còncaus. Està coberta per una tapa metàl·lica. El peu és segmentat i treballat. Hi ha una inscripció il·legible.

Us passo la seva historia :

  • Existia un edifici romànic del qual es tenia constància documental des de l’any 1113.
  • A la visita pastoral del 1421 es deia que la capçalera amenaçava ruïna.
  • L’any 1594, el vicari general de Barcelona va donar permís per enderrocar l’edifici.
  • Aquest es va acabar de construir entre els anys 1666-1669.
  • Va ser reformat l’any 1756.
  • Després de la Guerra Civil només van quedar els murs, es va fer l’edifici actual.

La seu de la Rectoria està en un dels costats de l’església.

Sant Cristòfol de Lliçà de Vall  està catalogada a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades, adaptació al text i Fotografies : Ramon Solé