Carrer de la Residència de Bellvitge. L’ara i l’abans.

1974. Ermita i el que més endavant seria el Carrer de la Residència. Foto: Arxius de la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

El carrer de la residència de Bellvitge és transversal als carrers Ermita i a l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge. El seu nom es deu a la residència i Centre de dia de la Generalitat de Catalunya Laia González, tot i que també podria respondre a com era conegut l’actual Hospital Universitari Bellvitge, abans “Residència Prínceps d’Espanya”.

1965. Inici de la construcció del barri. Els dos primers blocs de pisos entre el Carrer Ermita i l’Avinguda Nostra Senyora de Bellvitge. Davant, el que seria el carrer de la Residència. Foto: AVV.

És un carrer una mica desconegut pels habitants de barri, però que té un bon nombre de serveis de tot tipus, pel barri, per l’Hospitalet i pel conjunt de les poblacions properes.

1989. Foto: AVV. En mig dels camps la residència Laia González. Fotos: AVV.

Comença al carrer Ermita, travessa el passeig Mare de Déu de Bellvitge i l’Avinguda que duu el mateix nom, els dos carrers més antics del barri.

Carrer de la Residència amb el passeig i l’avinguda marededéu de Bellvitge. AGC

Sortint del barri trobem a un costat dependències de l’Hospital i a l’altre, equipaments esportius del barri i de la ciutat com els jocs de petanca.

Instal·lacions de petanca, passeig i part posterior del poliesportiu municipal Sergio Manzano.

Al costat tenim la residència i Centre de dia de la Generalitat de Catalunya Laia González, també coneguda com a Feixa Llarga.

La residència i Centre de Dia Laia González o de la “Feixa Llarga”. AGC

El camp del “Rugbi club l’Hospitalet”

Camp de Rugby entre la residència i l’estadi de fútbol. AGC.

Nascut dins la “Unió esportista Bellvitge” el 1973 a l’escola pública Bellvitge (abans Mare de Déu de Bellvitge), el que ara és “Rugbi club l’Hospitalet” entrenava al mig del barri.

Anys 80, entrenant a una plaça de la Rambla Marina. Foto: Mauricio Martínez Espada.

L’estadi de beisbol que es va fer per les Olimpíades del 92, reconvertit en estadi de futbol. (Tenim un camp de béisbol a l’Avinguda Marededéu de Bellvitge)

Rampa que puja a l’estadi de fútbol. AGC.
Estadi de fútbol de l’Hospitalet. Al final del Carrer de la Residència de Bellvitge. AGC.

Aquest petit però intens carrer acaba a la Feixa Llarga, l’últim reducte agrari del que va ser la Marina de l’Hospitalet. Un espai necessari per la vida que cal conservar davant els depredadors urbanístics que ja tenen el peu posat.

El carrer de la Feixa LLarga amb Can Masover Nou en autèntic estat de deteriorament i abandó. AGC

Si tornem per l’altre costat del carrer ens fixen millor en les instal·lacions de la part posterior del recinte de l’Hospital. L’antic edifici que es va fer als anys 70 com escola d’infermeria i que actualment allotja odontologia i psiquiatria. Un camp, aquest últim, en el que tot i realitzar una bona tasca, disposa dels equipaments més depriments de tot el conjunt, els que els coneixem segur que estem d’acord que la salut mental necessita un ambient molt millor. Al davant han fet un nou edifici, Delta, el nou espai covid.

L’antiga escola d’infermeria (edifici blanc) i el nou módul Delta. AGC.

Urgències que coneixem millor els veïns i les veïnes del barri.

El nou servei d’urgències de l’Hospital de Bellvitge a la part posterior del conjunt sanitari. AGC.

Tornant al barri, alguns equipaments comercials i un parc de passeig i jocs infantils que ens torna de nou a l’ermita i al parc de Bellvitge.

El carrer de la residència quan encara no sabia que ho seria. AVV

A mi padre, que dejó su vida acompañando a mi madre al Centro de Día de la Feixa Llarga y a mi madre. A los vecinos y a las vecinas de los primeros años.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 4-maig-2021

El Monestir de St. Pol de Mar, clau del Malvige de Provençana? Segles X-XII

Avui us presento dos articles

Antic monestir de Sant Pol de Mar. Foto: Ramon Solé.

Les excavacions arqueològiques realitzades al monestir de Sant Pol de Mar han evidenciat restes d’una construcció preromànica de difícil datació. El monestir de St. Pol apareix documentat al 882, quan queda sota la protecció del bisbat de Girona[1]. Al segle X ja trobem la nomenclatura d’indrets naturals que, millor o pitjor conservats, perviuen al Maresme (Marítima) o la de moltes esglésies i de pobles d’avui que llavors només eren ermites, masos dispersos o veïnats.

En 955 Teudiscle i la seva dona Madavi donen una peça de terra al terme de Buadelles (Sant Pol), a Marítima, al “domum Sancti Pauli”. El terme “domum” indica que era una basílica. En 961 Sisoald dóna terra al terme de Pineda[2] al lloc de Golinons (entre Canet i Sant Pol) i en 991 Egiga, Tudiscle i Gonsalva, femina, donen cases amb corts i horts a la parròquia de Sant Martí d’Arenos (Arenys de Munt)[3].

Santa Susanna, font de Can Gelat, camí de Montegut. Foto: Tito García del blog de fonts naturals, aigua, racons i més: https://fontsaigua.wordpress.com/2014/11/09/avui-destaquem-la-font-de-cal-gelat-de-santa-susanna/

En aquesta primera etapa, St. Pol de la Maresma i St. Feliu de Guíxols són regits per un mateix abat, Sunyer, amb ell reclamen drets i privilegis al rei franc, Lotari, que els concedeix en 968, posant-los sota la regla de St. Benet[4]. Deu anys més tard, a la mort de  Sunyer, ambdós monestirs s’independitzaran.

Sant Pol de Mar, postal antigua.

Posteriorment serà la casa comtal de Barcelona qui es farà càrrec del monestir. En 985 el comte Borrell dóna al monestir un alou a la Buadella[5]. Al seu testament de 993, el comte Borrell dóna un alou que va des de Vilanova de sa Boada (Pineda) a Santa Maria de Ramió (Arenys de Mar). En 1006 els comtes Ramon Borrell i la seva dona, Ermessenda, donen dues finques, una al terme de Caldes (d’Estrac) i l’altre al de Croanyes (Canet) i Boadelles.[6]

En 978 Ató, abat dels servents del domum Sancti Pauli Apòstol, qui est situs in Marítima, permuta amb Guitard, vescomte de Barcelona, terra que tenia l’abadia a Círculo[7], Montjuic, que limitava amb terra que va ser de Manuel, vinyes del presbíter Cixilane, terra d’Oriol, amb la via que va al Port (actual Marededéu del Port a la Zona Franca de Barcelona) i terra de Guitard, per unes vinyes que dóna el vescomte. Aquest document que alguns historiadors han atribuït a Sant Pau del Camp de Barcelona, Udina i Martorell considera que es refereix al monestir de Sant Pol de Mar, degut a com s’anomena el domum de la Marítima (Maresme) i a altres raons. Pensem que Udina tenia raó[8] ja que tornem a trobar un Ató, abat de Sant Pol, al 982, permutant terra al Vallés.

En 994 l’abat Otger de Sant Pol de Mar ven a un altre Otger un alou al terme de Vilar Ramió, al lloc de Cavallons (Arenys de Mar), que limita amb domum Sancti Felicis (ecclesia Pineta), a Canet, amb el litoral, el torrent Malo i, al nord, ipsa creu (Collsacreu, Arenys de Munt)[9].

Platja del Cavaió entre Arenys i Canet. Foto: Ajuntament d’Arenys.

St. Feliu de Canet depenia, com altres ermites, de l’església de St. Iscle de Vallalta. Al segle XIV va passar a dir-se St. Pere de Romeguera i va deixar d’exercir les seves funcions religioses quan es construí la nova església de St. Pere i St. Pau davant del Santuari de la Misericòrdia[10].  Aquella primitiva esglesiola de St. Feliu estava a prop de la casa forta (emmurallada) de Canet, actual castell de Santa Florentina, entre la riera de St. Pol i la de Caldes i entre el turó de Collsacreu i el litoral. Els senyors d’aquesta casa tenien dret d’enterrament al monestir de St. Pol.

2012 visita a les troballes de St. Pere de Romeguera o St. Feliu de Canet.

Al 1008 es convoca un sínode per reformar el clergat, en el fons hi ha la lluita pel domini d’un poder que encara estava dispers en el sí mateix del cristianisme. Cal dir que, en aquests primers temps, tot i que fossin benedictins, no seguien una estricta observança i no ens podem imaginar aquests frares costaners com els monjos del nostre imaginari del “ora et labora” (una norma mai escrita a la regla benedictina), més aviat aquests, com altres de l’època, empunyarien l’espasa més que l’arada, donats els nombrosos conflictes en els que estaven immersos: els de les ràtzies, sí, però també amb altres cristians que, com ells, lluitaven per controlar les propietats i l’espai. Moltes d’aquestes disputes seran, ja al segle XI, amb la baronia de Montpalau (Pineda) que tenia jurisdicció feudal sobre cases aloeres com la de Canet, Sant Pere de Riu a Hortsavinyà (Tordera) o el “Castrum de Boadella” a Sant Pol.

Sant Pere de Riu o de Pineda. Foto: viquipèdia

Montpalau quedarà, al segle XII sota el vescomtat de Cabrera que governava, a més de l’Alt Maresme, bona part de la Selva, l’extrem est del Vallés Oriental i Collsacabra a Osona.

Castell de Montpalau a Pineda de Mar. Foto: viquipèdia

En 1021 un prevere dóna al monestir de St. Pol una propietat a Cruanyes amb cases, torres, vinyes, horts i boscos situades entre el Montnegre, el riu Alfatà (actualment riera de Santa Susanna)[11], el litoral i l’areny de Sant Martí del Vilar de Ramió. En 1041 la comtessa Ermessenda dóna al monestir de St. Pol i als seus servents un mas que Guillem de Canet tenia per ella, situat entre les parròquies de St. Feliu, St. Martí, St. Iscle i St. Cebrià de Vallalta[12]. En 1053 la mateixa comtessa ven un hort per ajudar a apaivagar la fam i la penúria dels monjos.[13]

Durant uns anys el monestir queda en mans d’un administrador: Guillem de Llobató, a qui trobem fent diferents compres, algunes d’elles a dones soles. En 1061 el Comte Ramon Berenguer I i la seva dona Almodis, atorguen cartes precàries al monestir, quan sembla haver quedat abandonat pels benedictins, per fomentar l’establiment i conreu de les seves terres. Quatre anys després donaran el monestir a l’orde benedictina de Lerins (Provença). Sant Pol perd la categoria d’abadia i passa a ser un priorat d’aquesta abadia occitana[14].

En 1150 el Sr. de les Agudes i del Montseny cedeix al monestir un alou que anava des de la costa de la Cabra a llevant (Cabrera de Mar) fins el Farell[15], a ponent, on encara hi ha la torre de la Martina (Sant Pol).

Torre Martina, villae entre St. Pol i Canet. Foto: viquipèdia.

El 6 d’octubre de 1156 Arnau de Canet, senyor feudal de la comarca, dóna al monestir de St. Pol tres peces de terra que eren a Santa Eulàlia de Provençana (actual de l’Hospitalet), al lloc anomenat Osona[16]un mes després el prior de Sant Pol, Ramon Ricard, ven a la Seu de Barcelona aquest lloc dit Osona, situat “in prato cuvili asinorum” (corral d’ases), especificant que ho tenia per cessió d’Arnau de Canet[17].

Recreació de la Provençana del segle XII per Jaume Codina, que tradujo el “cuvili” per conill, un sense sentit.

I aquest lloc del “Cuvili Asinorum”, molt a prop de l’intercanvi de 978, serà la clau per establir la relació entre el mansum de Malvige (probablement la que avui és ermita de Bellvitge)i la finca de la Torre Blanca on s’establirà l’hospital que donarà nom a la nostra ciutat i s’aglutinarà el nucli poblacional (“La Pobla” al plànol).

En 1265 els monjos de Lerins marxen degut a les pèrdues del territori de Provença. La història del monestir de St. Pol de Mar continuarà quan, entre 1270 i 1275 s’instal·li una nova orde, provenint de la Cartoixa de Escala Dei (Priorat). Al segle XV, la cartoixa del priorat de St. Pol, amb la de Vallparadís de Terrassa formaran la cartoixa de Montalegre a Tiana.

Al segle XVI l’ermita de St. Pol, sufragània de St. Cebrià de Vallalta, quedarà sota l’advocació de St. Jaume de qui es celebra la festa el mateix dia que St. Pol. En aquest cas el nom que perdura és el de Sant Pol, cavaller, real o imaginat, dels inicis del cristianisme. Els noms, a vegades, tenen les seves pròpies resistències.

Sant Pol – Sant Jaume. Foto: Ramon Solé

Als que preserven la natura i la història

Autora : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

—————————————————————————————–

[1] Graupera, Joaquím (2016) “El monestir de Sant Pol, un edifici enigmàtic” El Sot de l’Aubó, XV-58, p. 13-23 Centre d’Estudis Canetencs.

[2] El terme Pineda d’aquests temps incloïa Santa Susanna i part de Malgrat.

[3] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, 14 (docs. 3, 4 i 16).

[4] Pérez, 1998, o.c. doc. 6, Udina i Martorell, Frederic, (1951). El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos. Barcelona: CSIC. Doc. 169

[5] Pérez, 1998, o.c. doc. 12

[6] Ibídem, doc. 24.

[7] Círculo perquè les cases es disposaven al voltant de l’estany de Port, a redós de Montjuic.

[8] Udina i Martorell, Frederic, (1951), o.c. Doc. 183

[9] Pérez, 1998, o.c. doc. 17

[10] Sàiz i Xiqués, Carles (2014) “Sant Pere de Romaguera, un punt estratègic per la interpretació de la història de Canet”. El Sot de l’Aubó, XIII-48, p. 3-10 Centre d’Estudis Canetencs.

[11] A Santa Susanna, http://www.stasusanna.cat/santa-susanna/informacio-del-municipi/historia/ i https://quimgraupera.blogspot.com/2010/01/santa-susanna-medieval.html

[12] Pérez, 1998, o.c. docs. 31 i 39

[13] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, doc. 818

[14] Pérez, 1998, o.c. docs. 47 i 49

[15] Els topònims que fan referències a far podrien indicar una xarxa de comunicació interior.

[16] Ibídem, doc. 119

[17] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona. Vol. XI, n. 1751.

Església de Sant Pol de Sant Joan de les Abadesses

Avui us presento dos articles

Les restes l’església de Sant Pol, estan situades en la Plaça de Clavé a Sant Joan de les Abadesses.

Us passo la seva historia :

  • L’església, bastida a principis del segle XII.
  • Fou ampliada el 1728 amb una nau a cada costat, i una façana de coronament ondulat.
  • El 1851 deixà de ser parròquia (funció que passà a l’antiga col•legiata del monestir).
  • El 1936 fou destruïda, i l’abandonament subsegüent menà a la ruïna progressiva de l’edifici.
  • Els anys 1960 se’n consolidà la part subsistent de la construcció romànica.
  • L’any 2008 el timpà va ser traslladat al Museu del Monestir de Sant Joan de les Abadesses on es troba en l’actualitat, la que hi ha es una reproducció.

Actualment de l’edifici només en resta la capçalera i el frontis, ja que ha desaparegut tota la nau que les enllaçava.

Es poden veure els tres absis disposats en forma de trèvol, que sostenen la cúpula sobre trompes que sosté la torre campanar del segle XVIII.

L’absis central, a llevant, presenta com a decoració una simple cornisa sostinguda per petites mènsules.

El de migjorn té al ràfec arcuacions llombardes amb ornamentació esculpida als permòdols.

El de tramuntana té la part superior destruïda.

La portada, situada a la façana de ponent, és d’arcs en degradació, dos dels quals sostinguts per columnes amb capitells i timpà esculpit amb la representació de Crist entronitzat flanquejat per sant Pau i sant Pere i un àngel a cada extrem.

Al seu costat hi ha una curiosa font.

Per a més dades i fotografies, podeu consultar a Art Medieval :

http://www.artmedieval.net/Sant%20Pol%20de%20les%20Abadeses.htm

Cal destacar el nou rellotge de sol, podeu obtindre més dades a :https://www.gnomonica.cat/index.php/gnomonica/dossiers-novella/14-noticies/338-nou-rellotge-de-sol-a-st-joan-de-les-abadesses

Sant Pol és una església romànica del municipi de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès) declarada bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Sant Joan de Les Abadesses i altres.

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel i arxiu Rasola

Aurúcia de Santa Eulalia de Provençana.

Avui us presento dos articles

L’agost de 908 els esposos Bonemir i Ermessenda venen casa amb cort i terreny “in termini de vila Provençana” a Radulf[1], prevere, fill de Guifré el Pilós, que limita amb terres de: Quimerà, Adrià, Maurecado i terra erma[2]. A l’alta edat mitjana el terme “vila” pot fer referència a una masia amb els seus edificis annexos o a un conjunt de cases, agrupades o disperses, a l’entorn de l’església parroquial, aquest últim cas podria ser el d’aquesta venda.

Conjunt catedralici de Vic. Foto: Viquipèdia.

Volem recordar que els visigots havien pactat amb els romans la repartició de les terres d’aquesta manera: “dos terços pel got, un terç pel romà”, habitant ells a les urbs i deixant les “viles” romanes, que generaven tributs, en mans de l’administració de l’Església. En temps dels Comtes aquest repartiment es tradueix en: dos terços pel Comte, un terç per l’Església i s’aplica també a altres tributs, com els de les pastures, els mercats o l’encunyació de moneda.

El Camí Ral separa la Marina del Samontà i sembla assenyalar aquella pràctica de les “terciones”: la família comtal, amb els monestirs, té amplis terrenys en Banyols[3], mentre que el bisbat hauria mantingut la “vila Provinciana” sobre una important via comercial. La troballa del cap de medusa sota la rectoria annexa a Santa Eulàlia de Provençana indica que hi hauria hagut una necròpolis romana sobre la qual s’hauria pogut alçar una església amb la seva sagrera[4], com veiem a altres llocs. Santa Eulàlia de Mèrida, a qui està consagrada la capella, era una figura martirial molt apreciada per hispans i provençals, coneguda des del segle IV, anterior a la re-creació de Barcelona.

El símbol de l’Hospitalet, du el record de Santa Eulàlia: la creu i el llorer.

Banyols, al Sud de Provençana, era una partida molt poblada i dinàmica durant els segles X i XI, amb prats pel bestiar i una varietat d’arbres fruiters, mentre que als terrenys més al nord predomina la vinya. No serà l’única diferència que trobem respecte a “Provençana”, nom amb el qual ens referirem a l’entorn de la parròquia on la Seu domina amb desídia, des de llavors i al llarg dels segles.

Una mostra del patriarcat que el bisbat genera és que els noms gots que comencem a veure en Provençana, solen referir-se a un home, a cònjuges o, en tot cas, a alguna vídua. En Banyols, en canvi, veiem dones que actuen per si mateixes. Per què?, ens preguntem, i observem les dades que tenim.

El trenta de març de 986 el Comte Borrell ven a Aurúcia Deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com “Torres”, “in termini de Sancta Eulàlia Provinciana” que limita amb terra que havia estat d’Ilia i de Just, el prat de Port i terres de la mateixa Aurúcia que havien estat d’Honerada[5] deodicada i dels seus fills, “dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat”[6].

Imatge del comte Borrell II

Aquest és el primer document conegut en que s’esmenta a Santa Eulàlia, el que vol dir que ja havia una església i un culte[7]. Al mateix document es consigna la venda, d’una vinya a “Solfet”, al terme d’Enforcats, que limitava amb terra de la Seu, però no és aquí on trobem el primer esment a “Sancta Eulàlia Provinciana”, sinó a Banyols i apareix vinculat a una dona. Què vol dir? Potser que el culte es donava en aquesta àrea, més viva i la de Provençana estava més abandonada, en mans de propietaris que tenen les seves vinyes.

El bisbe Vives (-995) promou, com els seus antecessors, l’establiment d’una Canònica al costat de la Catedral que disposarà d’Hospital i de Scriptorium. Tot i que encara no funciona plenament, ja es registren els documents de dret que amb ell augmentaran notablement. Impulsa el domini territorial del bisbat legitimant l’autoritat de bisbe davant els senyors amb esglésies pròpies.

Catedral antiga de Barcelona. Foto arxiu històric de l’Ajuntament de Barcelona

Després del pas d’Al-Mansur molts propietaris venen per pagar el rescat dels seus captius i/o refer la documentació. El bisbe Vives és el principal comprador de terrenys i cases a Terrers Blancs (l’actual Collblanc-Torrassa). En 986 compra a Sènior, femina, vídua de Levisind, cases, corts, horts, terres i vinyes a Terrers Blancs i a Bederrida (nom provençal de Les Corts) que havia heretat del seu marit, del seu fill i dels seus néts.[8] Un ampli terreny comprès entre St. Pere Màrtir, la vall del Quart i el rierol que baixa de Pedralbes, origen del terme parroquial que establirà en 989 gràcies a noves compres i permutes, posant-lo sota l’advocació de Santa Eulàlia, tot i que aquest culte ja devia existir[9].

Plànol de Provençana, s. XII. Centre d’estudis de l’Hospitalet

El vuit de novembre de 988 Vives havia comprat unes vinyes a Recesind que eren d’un germà caigut a l’assalt de 985 i feia alguna permuta aglutinant terreny. Al 989 Seniold i la seva dona Guirselma li venen cases i terres en Terrers Blancs que limiten amb terrenys de la Seu. El 991 compra a Gausbert una altra vinya i el cinc de febrer de 992 cases i terres en Provençana a Oderic, anomenat Llobató i a Orúcia, que li ven el seu dècim (la dècima part que el marit donava a la dona al casar-se i de la que ella podia disposar lliurement).

Observant els documents comprovem l’enorme poder de bisbe Vives que va concentrant propietats a Provençals, Sarrià i la “via morisca”: Magòria, Sants i Terrers Blancs. Vives compra propietats als Comtes a canvi d’unces d’or, diners obtinguts, segurament, amb les ràtzies.

Castell de Ribes, que Vives va fer alçar. Foto: viquipèdia

Aurúcia és una dona rica inclosa en el grup dels “homes lliures” pels historiadors[10]. Es relaciona amb potents com el Comte Borrell, el jutge Auruç o el jueu Benvist, però no amb el bisbe, el que no és gens estrany perquè els tractes amb els bisbes sempre els fan homes, cònjuges o alguna vídua, mentre que les dones propietàries, si fan algun tracte per si mateixes, és amb laics, però ella té poder i en aquests casos els bisbes fan excepcions. Potser és Aurúcia qui no vol tractes amb el bisbe.

Al seu testament de cinc de febrer de 992 Aurúcia reparteix les seves possessions entre esglésies, familiars, preveres, pobres i amics. A Edelfred i a la seva dona Sinnulo: cases, corts, terres, vinyes, horts amb pomers i pou a Barcelona i a la Gavarra, a Richaris, familiar seu, li deixa una herència a Quinçà (i aquesta és la primera referència al lloc on, dos segles més endavant, s’establirà la “Torre Blanca” de l’Hospitalet), deixa la botiga que tenia a les portes de Barcelona i una vinya a la seva amiga Grudella deovota. A Bonadona, filla de Gontard li deixa una terra i a Sinnul i Iohane “Boveto”, dones, altres pertinences tèxtils (aquest tipus de deixes sempre són per a dones).

Barcelona, any 1000, rutes comercials i esglésies. Foto: Història de Barcelona.

Entre les donacions a esglésies: un hort que va ser de Bonhome i Sesenanda, “ad domum Sancti Petri cenobium Barchinona” per a cobrir l’església de St. Sadurní, terra per Santa Maria del Mar i Sant Just de Barcelona, unes vinyes en Agudells (Vall Hebron) a St. Cugat, dos casals (solars) que van ser de Guisand a St. Miquel, una vinya que va ser de Gotmar a Sant Celoni i un cens de la meitat de la propietat d’Enforcats a la Seu[11].

Cedeix a Eldelfred, per a la seva venda, l’alou de Banyols, fent constar que l’hi havia venut el Comte Borrell, que era al terme de Santa Eulàlia de Provinciana i que havia estat dels que anomena un per un: Iuda, hebreu, Manchere, hebreu, Felicita, hebrea , Pesat, hebreu, Ava, hebrea, Ilia, femina[12] i Just. Destina la venda d’un alou a Magòria pel rescat de captius i una quantitat pel seu fill Recesind, captiu a Còrdova i, entre altres disposicions, retorna a Folc la vinya que el seu pare, Constantí, li va empenyorar.

A la seva mort en 995, el bisbe Vives, tot i que deixa part de les seves possessions a la Catedral de Barcelona, deixa, com a propietària dels alous de Sènior i de Seniol, (en un primer testament, abans d’anar a Roma i en usdefruit en el segon, abans de morir), a Emmo “commatrem meua”, a qui ja li havia fet donació al 989 i al 994. Deixa propietats que van ser dels captius a les seves germanes Bonadona i Ermetruit i nombrosos llegats a familiars i eclesiàstics[13].

Aurúcia, que participa del comerç i és part activa de la ciutat, sembla estar al mateix nivell estamental del bisbe. És una “Deovota” més afí a les esglésies de St. Miquel, St. Just o Sta. Maria del Mar que a la Seu. Podria pertànyer a un dels grups de predicadors itinerants que comptaven amb les dones, seguien amb més radicalitat l’ètica de l’evangeli cristià i, conseqüentment, no reconeixien un clergat escassament preparat i molt sovint corrupte.

Sant Miquel, avui desaparescut, era una esglèsia molt apreciada pels francs.

Ens sembla estar assistint a l’inici dels que, dos segles després, seran condemnats per no sotmetre a l’Església de Roma, a la que consideraven com “la usurpadora”. Amb paraules d’algú de la pròpia Església: “recordem que els càtars pretenien ser una altra Església i, això, ni eclesiològicament ni sociològicament no podia ser acceptat”[14]. Els que, més endavant, seran categoritzats com “càtars”, eren “només” cristians que treballaven en comú amb catòlics i amb gent d’altres religions, evangelitzaven –amb una presència important i reconeguda de les dones- en llengua vernacular,  mostraven un alt nivell de conseqüència ètica i, decidits a no mentir, declaraven “en justícia i veritat”. Eren coneguts pel veïnatge com a “bons homes” i “bones dones”[15]. No només les dones eren considerades en igualtat de condicions sinó que, sovint era una dona qui hi havia al davant. Potser reconeguda com “Aurúcia”.

“Aurutia deovota” sembla ser Gontevigia femina segons consta en la permuta que fa el bisbe Aeci (995-1010), en 1003, amb Goltred de dos casals de l’església de St. Miquel a Reixac. Al testament d’Aurúcia no consta el lloc dels casals, només diu que eren de Guisand, però la manera en la que es parla d’ella quan la Seu s’anava annexionat les esglésies de St. Miquel, ens ho diu[16].

Text : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel L’H, juny-2020

No tots els cristians, ni totes les cristianes de Catalunya pertanyien a l’església catòlica al segle X.

————————————————————————————————————

[1] Radulf de Barcelona i d’Urgell (885-942) fou lliurat amb tres anys al monestir de Sta. Maria de Ripoll. Al 900 deixa el monestir, reclama el seu dot, es casa i té fills (el concili d’Aquisgrà permetia als clergues casar-se i disposar dels seus bens). En 914 és bisbe d’Urgell.

[2] Descarrega, Fr. Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 1 (Arxiu Capitular de Vic).

[3] Al 984 el monestir de Sta. Maria de Ripoll donava al de St. Cugat terres a prop de Montjuïc (Banyols) a canvi de terres al Vallés. També St. Pere de les Puel·les té terres a Banyols.

[4] La sagrera era el lloc on es guardava el gra i les eines i s’enterraven els morts.

[5] Potser aquest nom origina el de la “Font Honrada” que veiem a l’entrada de Montjuïc.

[6] Descarrega, Fr., o.c. Doc. 6.

[7] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 590.

[8] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. (Vol. II, doc. 70)

[9] L’estructuració de les parròquies, que donarà lloc als municipis, és deguda a l’església. Per altra banda, quan es consagra de nou un terme o una església és perquè ha passat al bisbat.

[10] Bonnassie es refereix a la “monja Aurucia” com a part del clergat urbà i parla de la seva amiga Grudelle, com “una de sus colegas” (Bonnassie I, oc, 1979: 349 i 374)

[11]  Feliu, G. (1971), o.c. vol. I, p. 249

[12] Potser el terme “femina” té a veure amb aquesta distinció entre “hebrea” i “femina”

[13] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, 5. Docs. 37 (Aurucia) i 44 (Vives)

[14] Gil i Ribas, J. (1999) El mil·lenarisme, un excés malaguanyat. Lliçó inaugural del curs acadèmic 1999-2000 a la facultat de teologia de Catalunya. Barcelona.

[15] Els “bonhomes” i les “bonesdones” que testifiquen als judicis no es poden confondre amb els Prohoms, d’una època posterior, ja que el valor d’aquests últims radica al seu poder económic, no tant en el moral, a més de que seran sols mascles.

[16] “Gontevigia femina que cognominabant Aurucia femina, Deovota”. Baucells, Fàbrega, et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona. segle XI. F. Noguera, vol. 37, doc. 35.

Capella de Sant Nicolau de Sabadell

L’ermita de Sant Nicolau, dins del terme municipal de Sabadell, es troba a la banda esquerra del riu Ripoll, al costat del cementiri de Sabadell i en el barri anomenat Sant Nicolau en al·lusió a l’ermita.

Us passo la seva historia :

  • Les primeres dates documentals remeten a l’any 1039 i es tracta d’un testament jurat que féu Sendred, damunt l’altar de Sant Pau Apòstol de l’Església de Sant Feliu d’Arraona.
  • L’església fou bastida sobre les terres dominades per l’alou dels monjos benedictins de Sant Cugat del Vallès.
  • A partir del segle XIII l’església caigué en decadència, era l’hora de la supremacia del terme urbà sobre el rural.
  • En el segle XV l’església fou donada a la família dels Rosseta, la qual construí un mas a les seves parets, el Mas Isern.
  • L’any 1815 la capella fou tancada al culte.
  • El 4 de setembre de 1927, la corporació municipal, presidida per l’alcalde Esteve M. Relat, acordà adquirir ermita i terres per 3.000 pessetes al propietari del moment, Antoni Vilet.
  • El 1928 Ajuntament reconstruí la capella.

La Capella de Sant Nicolau es creu que era el braç dret de la creu de la parròquia de Sant Feliu d’Arraona.  Està emplaçada sobre abundants restes romanes.

Consta d’un petit oratori rectangular amb una petita nau transversal, té una volta de canó encanyissada i en un extrem, un portal de punt rodó que comunicava amb la nau central i lateral.

El portal d’entrada a l’església es troba tapiat.

Els paraments són llisos de dalt a baix i en els de llevant s’obren dues finestres en forma de creu llatina, a migjorn hi ha una finestra de punt rodó.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Sabadell

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Santa Margarida i jaciment arqueològic de Martorell

L’església de Santa Margarida, esta al costat del cementiri de Martorell.

S’accedeix des de la carretera de Martorell a Gelida (km. 0,5), seguint el desviament que condueix al cementiri municipal de Martorell, esta indicat per cartells.

De fet , l’església de Santa Margarida de Martorell és un jaciment arqueològic format per una basílica paleocristiana, una necròpolis paleocristiana i medieval, un nucli d’hàbitat, una sagrera medievals i una església romànica.

Dades històriques :

  • De l’església paleocristiana no es conserva documentació.
  • Datada al segle VI per la seva estructura tipològica.
  • No es sap, si en origen fou parròquia o, potser, monestir.
  • Sobre les restes de l’antiga al s. XII (finals) hi fou construïda una església romànica, que seria la parròquia de l’antic priorat de St. Genís de Rocafort, documentat el 1042 quan fou dotat per Guillem de Castellvell.

El jaciment és gestionat pel Centre d’Estudis Martorellencs, té la condició d’extensió del Museu Municipal Vicenç Ros de Martorell.

És objecte d’un projecte de recerca arqueològica que impulsa el Centre d’Estudis Martorellencs des de l’any 1972, al que s’incorporà el Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la Universitat de Barcelona a partir de l’any 1981.

L’església de Santa Margarida és situada al centre de la plana de suau pendent que s’estén entre la serra de l’Ataix i el Montgoi i el riu Anoia, al terme municipal de Martorell.

Un espai que correspon a l’àmbit territorial de l’antic monestir de Sant Genís de Rocafort. Es tracta de terrenys dedicats al cultiu durant bona part de la seva història i avui fortament pressionats pel traçat de l’autopista AP-7 i per la presència d’algunes activitats extractives i industrials del ram de la construcció.

L’església és de tipus paleocristià construïda en època visigòtica només es conserva en planta.

És situada sota de l’església, que fou parròquia del priorat de Rocafort, de Santa Margarida (romànica).

L’església paleocristiana és de nau única, amb capçalera tripartida formada per tres cambres arrenglerades i adossades a un mur de fons recta.

L’abissis és de secció semi circular (dibuixa un arc de ferradura) i conté basament d’obra de l’altar. Les cambres laterals, segurament, sagristies, són de planta rectangular. Dins de l’absis hi ha tres nivells de paviment, l’inferior dels quals en fou arrencada la capa superficial, i les altres dos són d’ opus signinum.

L’aparell és fet amb còdols i pedres sense treballar, amb carreus bastant gran.

Per saber mes dades arqueològiques de Santa Margarida, podeu consultar a :

https://sites.google.com/a/intranetcem.net/santa-margarida/

L’església de Santa Margarida, és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades gràcies a Viquipèdia i a altres fons consultades

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Monestir, Església i Parròquia de Sant Pere de les Puel•les de Barcelona

Abans del 945, en aquest punt on ara és la plaça de Sant Pere,  ja hi havia una capella d’origen visigòtic.

Els comtes de Barcelona van voler fundar un Monestir per les monges benedictines.

Aquest edifici no és l’original, donat que a la llarg dels segles ha patit diverses destruccions, com en els segles X i XII.

Les reconstruccions i reformes van alterar l’estructura original romànica.

El claustre i altres dependències van ser destruïdes en el any 1873.

A principis del segle passat, al 1909 va ser cremada l’església i restaurada de nou en el 1911.

L’actual portada és gòtica del segle XV.

Per tant, podem entendre fàcilment que Sant Pere de les Puel•les,  te diferents estils segons l’època de la restauració.

Podeu completar la informació, consultant a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Pere_de_les_Puel%C2%B7les

Sant Pere de les Puel•les de Barcelona, de Monestir ha passat actualment a ser una Parròquia de Barri…

A la plaça hi ha aquesta curiosa font.     

 

Recull de dades històriques, Text i Fotografies : Ramon Solé