Casino del Centre de l’Hospitalet de Llobregat

El Casino del Centre està en el carrer d’Enric Prat de la Riba, 337-339 de l’Hospitalet de Llobregat.

Us passo la seva historia :

  • Va ser edificat el 1874, com diu la data que es pot llegir a una llosa que hi ha a sobre de la porta principal.
  • Va ser fundada pels pagesos benestants de l’Hospitalet com una entitat cultural i d’esbarjo.
  • El 1920 es bastí un envelat, per a la Festa Major, al pati del Casino i dins era on se celebraren uns Jocs Florals als qui fou guardonat Josep Carner.

És un edifici amb coberta a quatre vessants que consta de planta baixa, un pis i terrat. A la planta baixa s’obren cinc obertures, la del centre més ample, les dos següents una mica més estretes i les dels extrems encara més estretes. Totes són d’arc rebaixat i estan emmarcades per unes motllures decoratives. Als extrems del primer pis, l’arrebossat fa la forma de carreus.

Gaspar Coll i Rosell 1983 / Generalitat de Catalunya

Una cornisa motllurada separa la planta baixa del primer pis. En la planta noble s’obren tres portes allindanades que donen pas a tres balcons; les obertures estan decorades amb un frontó semicircular. En aquest pis hi ha quatre pilastres d’ordre jònic que aguanten un fris amb tríglifs i mètopes.

Per sobre hi ha el mur que fa de barana del terrat, amb la part central sobrealçada, emmarcada per pilastres, i amb l’emblema del casino pintat al centre. Al costat esquerre hi ha una petita ampliació que trenca la simetria de la façana.

A l’interior hi ha un cafè i unes sales de teatre. A l’exterior, davant la façana principal hi ha un petit pati.

Gaspar Coll i Rosell 1983 / Generalitat de Catalunya

El Casino del Centre és una entitat cultural de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès). L’edifici de la seu està protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Els pagesos de la Marina i l’ermita de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat

Can Salvador Roig al Carrer Sant Roc amb el camí de la Riereta. Foto: AGC

Una de las poques masies de la Marina que perduren a l’Hospitalet és la de Can Salvador del Roig, de la família Colominas, al Carrer de Sant Roc amb el camí de la Riereta, on fa poc temps van enderrocar la masia de Can Borni.

La masia és una típica casa pairal catalana. “De formes senzilles, té una decoració reduïda  i limitada a les baranes dels balcons, els petits respiralls i a una imatge de la Moreneta situada sobre una font adossada a la façana del camí de la Riereta”.[1]

A Bellvitge els Colominas han tingut presència activa. Intentant conèixer una mica més, ens hem endinsat una mica al teixit que hi havia entre els pagesos de la Marina del Llobregat, a banda i banda del riu, amb els seus noms i cognoms i amb els seus motius que tant es podien referir a ells mateixos com a les seves cases, l’origen dels quals es perd en la memòria dels que els feren servir sense saber ben bé d’on venien.[2]

Cal Pepet l’islenyo o Manel Nolla El motiu d’Islenyo podia venir perquè en inundar-se la zona es quedaven aïllats

El 1920 (l’any anterior a l’annexió de Sarrià) les autoritats van segregar 900 ha., el 40% del nostre terme i el van afegir al barceloní per ampliar el Port. La frontera fou traçada amb regle uns 600 m per sota de Bellvitge. En la zona de la Marina cedida a Barcelona hi havia unes 70 masies.

La Conxita Nolla va néixer en 1935 a Cal Pepet l’Islenyo ó Cal Manel Nolla, a la Zona Franca, on ara hi ha el Makro. Al llibre de Els pagesos del Prat explica, entre altres interessants històries, que anaven a buscar aigua al pou de Can Salvador Salvadó o Can Ramon Saió, perquè era més bona [3].

Cal Salvador Saió abans de ser enderrocada per fer la zona portuària.

En Jaume Colominas va néixer en 1930 a una modesta casa del Prat: Can Met de la Torrera, el seu pare era de Sant Boi i feia de mosso a Cal Vermell i altres cases de pagès d’aquesta banda del riu.

1980 Dibuis de Rafael Garric pel llibret de Francesc Marcé i Sanabra: Una mirada a la Marina d’ahir. Les nostres masies.

Beatriz Colominas i Joaquim Campreciós, de les masies de la Marina, donaren en 1960, la campana de l’ermita de Bellvitge en memòria del seu malgrat fill Jaume Campreciós i Colomines que havia estat administrador de l’ermita. La campana es diu Eulàlia i pesa més de 300 Kgs., la van fondre a Olot.[4]

La Campana “Eulàlia” de la ermita de Bellvitge. Donada por la família Campreciós Colominas.

Els germans Campreciós, en Pau Durban, en Jaume Layola (la família Layola va donar la placa de la font que hi havia a l’ermita de Bellvitge) i en Lluís Marcé són alguns dels propietaris de terres que van impugnar el Projecte d’edificar a Bellvitge, degut a les dificultats d’evacuació de les aigües.[5]

Placa realitzada a ceràmiques Bellvitge que hi havia a la font de l’ermita.

El projecte, com tots sabem, va tirar endavant, malgrat l’oposició d’alguns tècnics de l’Ajuntament i d’alguns pagesos, com hem vist, tot i així, en 1965, Joaquim Campreciós va fer el camí que arribava a l’ermita des de la Gran Via, plantant rosals i pins (Arxiu parròquia M. D. Bellvitge).

El camí que anava a l’ermita i al barri de Bellvitge des de la Gran Vía, amb arbres i plantes que plantà el Sr. Corominas, pagès de la Marina del Llobregat.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 13-02-21

Als pagesos de la Marina del Llobregat

————————————————————————————————————————————————————-

[1] Giménez, P. et. al. (1992) Descobrir l’Hospitalet de Llobregat. AMB

[2] Cornelles i Pujol, Montserrat (1990) Els motius de les antigues cases de pagès de l’Hospitalet. Quadern urbà, n. 5 Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.

[3] Piera González, Marta (2011). Les masies de l’Hospitalet. CEL’H. Quadern d’estudi  n. 27. Abelló, Núria (2018) Pagesos del Prat Cal Met de la Torrera. Jaume Colominas i Conxita Nolla, p. 44-51: https://issuu.com/tintablavaissuu/docs/llibre_pagesos_prat_2018

[4] Valcárcel, A. (2012) La ermita de Bellvitge, ayer y hoy, del siglo XI al XXI, p. 149.

[5] Campamà Solanes, Josep (2015) Conferència: “Quan Bellvitge eren camps”

Capella de Santa Fe de Besalú

La Capella de Santa Fe de Besalú és coneguda des d’època moderna sota l’advocació de Sant Jaume. És situada davant l’església de l’antic Monestir de Sant Pere, a l’indret anomenat Prat de Sant Pere on, fins al començament del segle XIX, hi hagué un antic cementiri monacal del qual era capella del Monestir.

Us passo la seva història :

  • La primera notícia documental apareix en la delimitació de drets a Besalú acordada, l’any 1126, per Bernat, abat de Sant Pere, i Albert, prior de la canònica de Santa Maria de Besalú on s’afirma que la jurisdicció del primer s’estenia des de l’església de Santa Fe fins al riu Fluvià.
  • Durant casi cents anys, hi ha poques dades sobre l’església de Santa Fe.
  • L’any 1235, en el testament del clergue de Sant Martí de Capellada apareix «Sancta Fide».
  • En la venda d’una casa feta el 1524 per Isabel Oliver a Elionor Català s’esmenta l’església de Santa Fe com a afrontació.
  • L’any 1835, a causa del decret de desamortització, Santa Fe fou tancada al culte i esdevingué propietat de l’estat, que la vengué, juntament amb el monestir i els horts del claustre de Sant Pere a J. Bover per 3.771 duros el 1849.
  • A partir d’aquest moment passà per diversos propietaris, entre ells la Germandat de Pagesos i fou utilitzada com a magatzem.
  • Després de la guerra civil fou adquirida per la família Solà-Morales.
  • En l’actualitat curiosament, és un restaurant.

L’estructura original ha estat molt alterada per la supressió d’un probable absis de la façana de llevant, situat a l’indret on actualment s’obre la porta. L’edifici, de reduïdes dimensions, consta d’una sola nau rectangular, coberta amb volta de canó i teulada de dues aigües.

A la façana sud s’obre una finestra de doble esqueixada amb arc de mig punt prop del lloc on sembla que s’obria la porta original, ara cegada, i que conserva encara el ràfec de pedra original.

L’aparell, en les parts visibles, i és de petits carreus no gaire escairats amb una talla més acurada en elements singulars com la finestra que, d’altra banda, sembla modificada com ho ha estat tot el conjunt. Amb certes reserves, se li atribueix una filiació corresponent a les formes senzilles de l’arquitectura del segle XII.

Santa Fe de Besalú és una antiga capella de Besalú declarada bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Besalú, Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Masia de can Pacià de Mollet del Vallès

La masia de can Pacià, és una casa pairal situada a la cantonada dels carrers de Can Pacià 7 i 11 i de Gaietà Ventalló, en el nucli antic de Mollet del Vallès.

El seu origen es remunta a la segona meitat del segle XV, quan arran de la sentència arbitral de Guadalupe, els pagesos van passar a ser propietaris de les terres que treballaven.

Originalment es coneixia com a can Plansó fins que l’any 1906 hi va anar a viure Pacià Ros Duñó, que venia de can Falguera. A partir de llavors, la casa va passar a anomenar-se can Pacià.

Cal destacar en la façana lateral un finestral esculpit gotitzant.

L’any 2013, els descendents de can Pacià van tancar la masia i actualment l’edifici acull una escola bressol, que agafa el nom de l’antiga masia de can Paciá.

 

Dades recollides de l’Ajuntament de Mollet del Vallès

Adaptat al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

 

Mercat del Ninot de Barcelona

El mercat del Ninot és un mercat municipal a l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona, delimitada pels carrers Mallorca, Casanova i Villarroel.

Fou dissenyat per Antoni de Falguera i Joaquim Vilaseca i inaugurat l’any 1894.

Es tracta d’un edifici aïllat en un solar de planta rectangular, el conjunt està tancat per una paret de maó vist fins a uns tres metres d’alçada.

A sobre hi ha persianes que permeten la ventilació i un últim tram sota un potent ràfec tancat per vidre, que permet la il·luminació del mercat.

Us passo la història del Mercat del Ninot :

  • Als anys 80 del segle XIX, en la taverna de Joan Clapés situada al carrer València núm. 9 (ara 107), es posà com a mostra un ninot. Aquest fet va donar nom a la taverna i al barri.
  • En aquell moment alguns pagesos de les Corts anaven a vendre els seus productes al voltant de la taverna, per evitar pagar els impostos d’entrada de productes a Barcelona.
  • L’any 1889 l’Ajuntament de les Corts instal·la un mercat descobert a l’indret actual.
  • L’any 1912 l’Ajuntament compra els terrenys per ampliar i construir definitivament el mercat.
  • L’any 1933 es fa la inauguració del mercat actual, obra dels arquitecte Antoni de Falguera i Joaquim Vilaseca.
  • En la porta principal hi ha una còpia del ”Ninot “, ja que l’original es troba al Museu Marítim de Barcelona.

Durant uns anys, des de l’octubre del 2009 fins l’any 2012, amb motiu d’unes reformes integrals, les parades es van traslladar a un envelat al carrer Casanova, entre Còrsega i Provença, davant la facultat de medicina de l’Hospital Clínic.

Des de la reinauguració del Mercat del Ninot,  el barri compta amb un mercat dels mes moderns de Barcelona

. 

El mercat del Ninot és  una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona i Viquipèdia

Adaptació al Text i fotografies : Ramon Solé