El domini del castell pertanyia en aquell moment a Sendred Domnuç, senyor de Calders, branca lateral dels vescomtes d’Osona. Els castlans eren la família Viladecavalls, que prengueren el nom de la parròquia pròxima.
El 1023 el castell i la seva jurisdicció pertanyien a la comtessa Ermessenda, vídua de Ramon Borrell, que el degué rebre en dot, juntament amb altres castells de la Catalunya central.
La mateixa comtessa donà aquest castell, i d’altres, al seu fill Ramon Berenguer I el Corbat com a penyora de pau.
El 1067 apareix vinculat a aquest castell Guillem Ramon de Calders, casat amb Guilla, filla de la comtessa Ermessenda de Cardona. Aquest primer castlà o senyor de Calders llega en el seu testament el castell de Calders i les parròquies del seu entorn als seus fills Artal i Ponç, dels quals passa al fill de Ponç, Arnau, que ja consta com a senyor de Calders.
Més endavant dos Calders, Guillem i Pere, apareixen com a signataris del testament de Guillem de Berguedà. Són germans, com consta en diversos documents de l’època.
El castell romangué fins al 1336 en mans dels Calders, que passaren per alguns moments on tingueren molt presència entre les classes dirigents catalanes com, per exemple, el 1313, any en què el comte-rei envià Blanca de Calders (Blanca de Centelles, casada amb Guillem de Calders) a Alemanys per tal d’acompanyar la filla del rei, la infanta Isabel, que anava a contraure matrimoni amb el duc d’Àustria.
Poc després, la família Calders entrà en crisi i el 1347 es vengué el castell i les seves parròquies a Bernat de Talamanca.
Tot seguit, un any més tard, el tornà a vendre a Ramon Berenguer de Dusfort, però hagué de fer-se en part enrere, i en retornà la meitat del domini a Bernat de Talamanca, del qual passà al seu fill Berenguer.
Alhora, a finals del segle XIV, el rei Pere III ordenà el reforçament de les fortificacions del castell, i s’inicià una ampliació que no es va arribar a acabar mai.
A partir del segle XV el castell va sofrir una decadència progressiva.
El 1410 Bernat de Talamanca es casà amb Aldonça de Planella i de Togores, filla del senyor del castell termenat de Castellnou de la Plana i de Violant, de la influent família sabadellenca dels Togores i germana de Ramon de Planella i de Togores, senyor de Granera, Mura, Castellcir i Tona, entre altres senyories properes.
Ramon de Planella comprà el senyoriu a la seva germana i el seu cunyat, i un descendent seu, Manuel de Planella, s’anomenava senyor de Calders i Talamanca el 1440.
A partir d’aleshores, però, el castell de Calders perdia importància estratègica i era pràcticament abandonat. El senyoriu, ja baronia, de Calders passà dels Planella als Amat, barons de Maldà, i d’aquests, sempre per via matrimonial, als marquesos de Castellbell, que en teoria encara en tenen la senyoria.
És un conjunt medieval majoritàriament del segle XI bastit damunt un turó de 471 m d’altitud encerclat per un antic meandre del Calders.
Està format per la torre mestra de planta circular, una muralla perimetral, una construcció posterior i les restes de la capella del castell, Santa Maria del Castell de Calders.
Aproximadament la meitat de la torre s’ha esfondrat, juntament amb el bancal de roca on se sustentava, es tracta d’una construcció senzilla amb un aparell matusser.
Recentment ha estat consolidat la base de la roca amb un mur de totxo. La muralla, que es conserva parcialment, ressegueix el perímetre de l’esplanada al cim del turó.
Té un baluard quadrat. Adossat a la muralla s’aixequen les restes d’una construcció posterior al castell dels segles XVII i XVIII, possiblement es tracta d’una masoveria, amb un soterrani que devia servir com a cisterna.
Fou seu d’una castlania, després senyoria i més tard, la baronia de Calders, tot i que els titulars no hi degueren viure més enllà del segle XII.
Santa Maria del Castell de Calders és l’antiga capella del Castell de Calders, al cim del turó, entre les restes d’aquest castell, del qual formava part.
Només en queden dempeus alguns fragments de mur, a més de poder-se’n reconèixer el recinte, entre les ruïnes del castell, en el seu costat de llevant.
El Castell de Catllar esta situat en la Plaça del Castell de Catllar, s’alça a la part alta de la vila del mateix nom, damunt les restes d’un poblat fortificat a l’edat del ferro (segles VII-V aC) en un turó que domina un dels meandres del riu Gaià a la riba esquerra.
Us passo la seva historia:
Tot i que la documentació escrita sobre el castell del Catllar situa el seu origen al segle XI, moment en què el riu Gaià era la frontera entre els comtats catalans i l’Àndalus, les excavacions arqueològiques fetes indicarien un origen musulmà, o fins i tot anterior.
Segons l’historiador E. Morera, l’any 1066, el terme del Catllar estava integrat dins el territori del lloc de Puigdelfí, cedit aquest mateix any pels comtes de Barcelona a Ponç de Montoliu amb la finalitat de bastir-hi una fortalesa.
El lloc i el castell restà en possessió del llinatge dels Montoliu. Consta que Humbert de Montoliu, l’any 1344, va vendre a Pere de Requesens els drets que tenia sobre el castell i la vila.
La introducció del llinatge Requesens també s’atribueix al matrimoni de Berenguer de Requesens amb Blanca de Montoliu senyora del Catllar i de Puigdelf-i. Això no obstant, en el fogatjament de l’any 1358, figura com a senyor del Catllar Bernat d’Olzinelles, tresorer de Pere III.
Aquest any hi hagué una revolta de cavallers, inquiets per les imposicions sobre queviures bàsics acordades a les corts de Girona per ajudar el rei Pere III en la guerra contra Castella. Es fortificaren al castell de Catllar però les tropes reials assetjaren la vila. La revolta fou anorreada i els cavallers insurgents deportats a Sardenya.
Una descendent de Bernat, Beatriu d’Olzinelles, es casà amb Guerau de Queralt. La filla, Joana de Queralt, senyora del castell, es casà amb Ramon de Castellar i la filla, Elionor de Castellar fou instituïda senyora del feu que era en aquest moment enterament reial i lliure de tota altra jurisdicció, gaudint el senyor dels mer i mixt imperi i del domini sobre el terme i el poblat.
L’any 1428, l’esmentada Joana de Queralt protagonitza, amb la senyora del castell de l’Argilaga, un enfrontament per afers jurisdiccionals. Aquest castell fou tingut en compte durant la guerra de la Generalitat contra el rei Joan II.
L’any 1463, per tal de socórrer i armar la fortalesa, fou nomenat capità Roger de Clariana sota la senyoria d’Elionor de Pallars, filla d’Elionor de Castellar i de Roger, comte de Pallars.
L’any 1466, morta sense fills Elionor de Pallars, rebé la senyoria Pere (IV) de Queralt.
Ja en el segle XVI, destacà la defensa del castell que feu Guerau de Queralt, senyor del Catllar l’any 1592 contra més de cent homes que causaren danys importants.
Els descendents dels Queralt retingueren la senyoria fins a l’extinció de les senyories el segle XIX.
Arquitectura:
En la fortificació, situada al cim d’un turó, la muralla s’estén de nord a sud. Als extrems hi ha dues torres que són els elements constructius més importants que s’han conservat del castell.
A la banda est, la muralla que unia les torres s’adapta al terreny i és més arrodonida. A l’oest, és rectilínia amb un únic angle al mig.
Les torres són lleugerament rectangulars d’uns 6 m de costat i una alçada de 12 a 14 m amb diverses espitlleres i finestres. A la torre més al nord hi ha una porteta a uns 6 m de terra.
L’aparell constructiu de les torres és fet de pedres poc o molt treballades col·locades en filades. Els caires són fets de carreus més treballats. La datació se situaria al segle XIII.
En el mur occidental hi ha algun «opus spicatum» segurament coetani a les torres o fins i tot posterior.
L’estructura que es pot veure actualment, és el resultat del seu creixement a partir de la muralla i torres originals a les que s’hi van afegir edificis i dependències majoritàriament entre els segles XIII i XVI.
El Castell de Fontanet o de Piera està situat sobre un petit turó, per de munt del carrer de Salvador Claramunt,
o, podem arribar-nos per la plaça de l’Església de Piera.
Us passo la seva historia:
Es tenen dades de la seva existència des de l’any 955, com a castell de Fontanet.
El castell, en ple procés d’assentament de la toponímia, era conegut al segle XI encara com de Fontanet (Fontanetum) però la pròpia documentació afirma que ja es coneix també amb un altre nom, el de Piera (Apiarie).
Primer estigué dins l’àmbit dels vescomtes de Barcelona, per passar al segle XI al comtes reis de Barcelona, situació que va mantenir fins el 1380, exceptuant un petit període (1285-1291) que fou domini de Poblet.
El 1380 el rei Pere III el va vendre al comte de Cardona.
El 1431 de nou el rei Alfons IV el va adquirir per vendre’l seguidament a Pedralbes, que el va posseir fins a l’eliminació dels sistema feudal.
El 1916 el seu besnét, el baró Ramon de Viala i Ayguavives, hi va fer una profunda intervenció d’estil neomedieval consistent a reconstruir la torre de l’homenatge i tota la muralla de tancament;
es van obrir nous finestrals i també es van aixecar una masoveria merletada i una cotxera neogòtica, intervenció que pretenia reproduir l’esplendor medieval del castell-palau.
La porta d’accés adovellada és un dels testimonis del castell original.
L’edifici està format per un sol cos amb una torre adossada culminada per merlets, envoltat per una muralla també emmerletada, en recerca d’aquest cert regust medieval.
L’any 1941 va ser adquirit per Justo Oliveras Llopart.
En l’actualitat segueix sent propietat dels seus descendents, que l’habiten i el conserven.
La Muralla del recinte sobirà de la Força es situada en el Nucli antic de La Força de Sant Pere de Vilamajor,
situat a l’entorn de l’església parroquial i als carrers adjacents.
Historia :
Entre els segles X i XII, a Vilamajor convivien dues senyories, la comtal i l’eclesiàstica, amb les seves respectives seus jurisdiccionals, el castell i la parròquia de Sant Pere amb la sagrera murada.
La sagrera de Vilamajor es trobava envoltada de muralles i valls, amb almenys un portal, situat just a l’accés tradicional a la vila pel carrer de Brugueres, a la part nord-occidental. Els trams més visibles d’aquest recinte fortificat els trobem a la plaça i pujada de l’església i al fossat del Ripoll (muralla nord).
Els fossats sud i nord estan dessecats i només es conserva la riera que en feia aquesta funció a la banda est.
També s’han conservat alguns trams de muralla dins de les cases del centre històric.
Actualment, es desconeix si el castell es trobava al mateix indret que la sagrera emmurallada o bé es trobaven un a tocar de l’altre.
Segons la documentació de l’època es dedueix que l’estament eclesiàstic i el civil compartien seu al turó, pel que és probable que es trobessin separats un a tocar de l’altre però encabits en un únic recinte emmurallat. Aquesta hipòtesi és corrobora també pel nom de “La Força” i per l’existència dels vestigis d’una altra torre circular, la Torre Negra, situada a una vintena de metres de la façana de l’església, i de la torre de planta quadrada de can Vila.
D’altra banda, els comtes de Barcelona tenien a Vilamajor un palau residencial, del que es troben referències documentals des de l’any 1079 (AA.DD., 2000:97). Actualment no es disposa de dades precises de la localització del palau comtal tot i que, segons la tradició, es trobava al nucli de La Força.
També es desconeix si existien de forma coetània, un palau i un castell; o bé si el palau i el castell eren la mateixa edificació. Només mitjançant les intervencions arqueològiques a la zona de La Força, és possible l’obtenció de dades precises sobre els orígens i evolució d’aquest indret de gran valor històric.
La muralla anomenada “del recinte sobirà”, correspon a la de la zona de l’entorn del monticle de l’església,
i als murs que sostenen l’antic cementiri.
El parament és de còdols de riera lligats amb morter de calç.
Presenta diverses reparacions de factura contemporània: a mitjans de la dècada dels anys quaranta del segle passat, després d’unes pluges intenses, part de la muralla va cedir, i es va reconstruir l’any 1950; l’any 1986 s’hi va tornar a intervenir; finalment, l’any 2014 es va dur a terme una nova reparació.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
El Castell de Sant Vicenç de Castellet és una fortificació que es pot pujar per la carretera del Castell, un carrer que surt d’una zona industrial.
Xavier Oms – 2010 / Generalitat de Catalunya
Us passo la seva historia:
El castell s’edificà per a defensar un terme anomenat Castellet de Bages que comprenia pràcticament el territori de l’actual Sant Vicenç de Castellet.
L’any 1099 en la butlla del papa Urbà II al bisbe Ot d’Urgell se cita Castellet com a propietat a Manresa exceptuant la jurisdicció parroquial del bisbe d’Osona.
El castell és documentat l’any 1001 quan l’obra de repoblació avançava per les terres del Bages; el lloc degué ésser pres per un home important que adquirí les propietats de l’alou i el cedí al Bisbat d’Urgell. Aquesta propietat tan llunyana devia ser difícil de controlar pels bisbes urgellencs, que després de dos segles el vengueren als comtes de Barcelona.
Els comtes infeudaren el castell a una família que s’anomenà Castellet i sabem que l’any 1277 fou destruït i assassinat el seu senyor. El castell tornà a alçar-se i d’aquesta segona obra és la torre que encara es conserva.
Els comtes infeudaren el castell a una família cognominada Castellet; degut als diversos castells i famílies que reberen aquest nom, no es documenta de manera segura fins al 1277: un Guillem de Castellet, assassinat en ser destruït el castell que es reconstrueix i la família continua en la persona de Bertran de Castellet.
El 1279 posseïa el castell Humbert de Rocafort, castlà de Castellbell casat amb Sibil•la de Castellet.
La família continua amb el domini del castell fins al segle XVI, Introduint-s’hi altres cognoms (els Cirera, els Segalers i posteriorment els Muntanyans) per casament o adopció.
El 1343 la família Cirera adquirí del rei Pere II el dret alodial i directe que tenia el rei.
A mitjan segle XVI apareix un Onofre de Cardona com a senyor de Castellet i per matrimoni passà a la família Amat de Terrassa que foren senyors del castell fins al segle XIX, quan s’aboliren les dependències senyorials.
De les construccions castelleres, l’únic element que roman dempeus és la torre, que s’aixeca a l’extrem sud del turó, una part del mur i restes d’estances. Tenint en compte l’estructura de l’aparell, les obertures (porta i finestres) i la construcció, es creu que la torre fou construïda a finals del segle XIII, després de la destrucció de l’any 1277. Les altres restes podrien ser anteriors a aquesta data.
A. Daura, J. Galobart, E. Sánchez 1988 / Generalitat de Catalunya
L’únic element que es conserva del conjunt medieval del Castell de Castellet és la torre i alguns fragments de muralla del costat de migdia.
La torre és de planta quadrada amb parets de 90 cm de gruix i amb una alçada de 9,7 m.
Té tres nivells i l’aparell és fet amb carreus força gruixuts i grans col·locats en filades horitzontals.
Xavier Oms – 2010 / Generalitat de Catalunya
La porta d’ingrés és d’arc de mig punt dovellat i de proporcions notables, obrint-se a llevant.
Sembla ser una construcció del segle XIII, mentre que les restes de la muralla semblen anteriors.
Xavier Oms – 2010 / Generalitat de Catalunya
Actualment el carrer que hi puja esta barrat el pas.
Xavier Oms – 2010 / Generalitat de Catalunya
El Castell de Sant Vicenç de Castellet és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.
El Castell de Collbató és bastit dalt d’un turó cònic sobre el poble de Collbató, amb vistes molt belles de la muntanya de Montserrat.
Us passo la seva historia :
La vila és documentada ja l’any 931 quan el prevere Guadamir i els seus germans venen al comte Sunyer els alous que tenen al terme del castell de la Guàrdia, a Collbató i a Almedòvar que havien obtingut en part per aprisió.
L’any 945, el mateix comte Sunyer els compra alous i terres als mateixos llocs de Collbató i Almedòvar.
El castell de Collbató és documentat per primer cop l’any 1113 quan el vescomte Guislabert Udalard el cedí a la seva filla Ermessenda, casada amb Bartomeu. Els límits del terme especificats en el document són el Llobregat i Esparreguera a llevant, Pierola a migdia, Santa Maria del Bruc a ponent i amb el torrent de Santa Maria a tramuntana.
El 1201, Guillem de Montserrat, successor dels vescomtes era senyor de la Guàrdia i de Collbató.
El 1205, aquest mateix Guillem de Montserrat, amb la seva esposa Beatriu i la seva mare Guilla, donà terres del terme de Collbató a Santa Maria de Montserrat.
El 1215, donen al seu fill Berenguer el castell de Collbató del qual tenien el domini vitalici.
Berenguer senyorejà Collbató fins al 1260, data en què el succeí el seu fill Berenguer.
L’any 1292 el fill d’aquest, Guillem, vengué la fortalesa i les cases que hi havia, en franc i lliure alou, al seu nebot Guillem Durfort, amb tots els honors, possessions, pertinences, homes i dones per 27.000 sous de moneda de Barcelona de tern.
Finalment, el 1375, Guillem Durfort el deixà en el seu testament a Santa Maria de Montserrat.
Les restes anteriors al 1113 són escasses però permeten deduir quina era la seva estructura. Una torre envoltada d’una muralla rectangular. La torre era semicircular i estava situada al punt més alt del turó. Se’n conserva només la meitat però té la base sencera. El diàmetre exterior és de 5,20 m, l’interior és de 2,20 m i els murs fan 1,50 m de gruix. La base té una alçària d’un metre i el fragment de mur uns 2,50 m. No s’hi veu l’arrencament de cap volta. Era revestida de carreus i el reomplert de l’interior del mur és format per llits de pedres travats amb morter. A l’exterior els carreus formen filades regulars, amb els trencajunts a mitja peça.
Fotografia : Viquipèdia
Entre la torre i la muralla hi ha restes de dos murs quasi paral·lels al traçat dels murs de llevant i de tramuntana de la muralla i distants 1,5 m i 3 m, respectivament, que devien delimitar unes cambres, essent un dels murs la mateixa muralla exterior. La muralla, tancava un recinte rectangular d’uns 228 m2.
El Castell de Collbató és Bé Cultural d’Interès Nacional.
Santpedor es tracta d’una vila reial fortificada, és ben visible el recinte, abans clos, per tant disposa de diferents antics i vent conservats, com cases, carrers, murs i portals.
Us passo la seva historia :
L’any 1927 el rei concedí la facultat d’engrandir les cases que estiguessin adossades al mur utilitzant el terreny de mur necessari.
La vila creixia i es feia necessària la construcció d’una nova muralla amb els seus portals i barreres.
Les obres començaren el 1369
En una relació escrita de 1396 hi ha esment del “portal de Berga”, de “lo portal apellat de les Verjes”, el “portal de Vich”, “el portal den Niseta”, el “portal tancat i el “portal de Sant Francesc”.
Cal destacar dins del centre de santpedor, els carrers del Born, Santa Maria, dels Arcs, Sant Pere i la casa Missals.
Es conserven tres portals de la tercera muralla construïda a Santpedor, datada al segle XIV,
tot i que han patit modificacions produïdes pels habitatges de la part superior i per la seva adaptació al trànsit rodat.
Portal de Sant Franccesc, anomenat de Sant Francesc perquè antigament portava a l’ermita homònima. Portal format per un arc de mig punt adovellat (tapat en la part superior pel balcó de l’habitatge), amb dues espitlleres estretes i allargades situades a banda i banda. El parament de la part baixa és fet de carreus majoritàriament rectangulars disposats en filades horitzontals, mentre que la part superior està arrebossada.
Pere Català i Roca – 1882 / Generalitat de Catalunya
El Portal de Berga, era un dels portals més importants de la vila, i per tant, era un dels més imponents. D’aquí sortia el camí ral de Berga i el Berguedà.
Pere Català i Roca – 1882 / Generalitat de Catalunya
A l’exterior està format per un gran arc de mig punt adovellat, amb dues espitlleres estretes i allargades situades a banda i banda. A l’interior és d’arc apuntat.
Pere Català i Roca – 1882 / Generalitat de Catalunya
Portal de les Verges, d’aquí sortia el camí que portava a l’església de Santa Úrsula i les onze mil verges, situada on actualment hi ha l’Escola Riu d’Or. Format per un arc de mig punt adovellat a l’exterior i un arc rebaixat a l’interior, amb dues espitlleres a banda i banda.
Pere Català i Roca – 1882 / Generalitat de Catalunya
El parament de la part baixa és fet de blocs de pedra rectangulars disposats en filades horitzontals, mentre que sobre les dovelles aquest és petit e irregular, del segle XVIII. La part superior del portal està ocupada per un habitatge.
Pere Català i Roca – 1882 / Generalitat de Catalunya
Les cases, carrers, murs i portals de Santpedor és una obra del municipi de Santpedor (Bages) declarada bé cultural d’interès nacional.
Claustre del monestir de les dominiques de Montsió a Esplugues de Llobregat. AGC, 2021.
Els germans de la penitència o “frares del sac”, orde exterminada
Des de 1261 hi ha constància de l’establiment a Barcelona dels Germans de la Penitència, coneguts popularment com a “Frares del sac” per la seva indumentària. Aquests frares mendicants tenien força popularitat i rebien prou almoines i donatius. Ells van iniciar la construcció del convent del recinte protegit per la nova muralla, a la “plaça” de Santa Anna[1], en uns terrenys donats per Berenguer d’Espiells, xantre de la Seu de Barcelona, que es van ampliar amb la compra de finques veïnes al llarg del segle XIII. Actualment aquest espai correspon a la cantonada de l’avinguda del Portal a l’Àngel amb el carrer de Montsió. Les dependències es van estendre fins a l’actual carrer d’ Espolsa-sacs.
Placa al Carrer Espolsa-sacs. Foto: Ajuntament Barcelona
La comunitat va tenir una curta existència degut a la supressió de diverses ordes mendicants en el Concili de Lió de 1276, que només va confirmar els privilegis de quatre d’aquestes ordes: dominics, franciscans, agustins i carmelites. La supressió dels frares del sac no tingué efectes immediats a Barcelona, ja que es mantenia l’esperança de que l’església reconsiderés la seva decisió, però el cert és que va acabar desapareixent. Malgrat l’escassetat de documentació, es deixa entreveure que era una comunitat àmplia, culta i curosa amb els seus afers.
Els canonges de Santa Eulàlia del Camp, sota el bisbe
Els orígens de Santa Eulàlia del Camp són incerts, en general s’accepta que el primer monestir era entre Sant Pere de les Puel·les i Santa Maria del Mar i sabem passà a ser “de dret de l’església” el 1155quan el bisbe de Barcelona li confereix els terrenys que l’envolten, constituint-se com a canonges reglats de Sant Agustí, quedant directament sota seu amb la ordre explícita que “no poden sepultar a ningú sense llicència del bisbe”.[2] El 1173 Alfons I va encomanar als canonges de Santa Eulàlia el culte de la capella del Palau Reial dedicada a Santa Maria (ara Santa Àgata, bastida el 1302 amb Jaume I).
Actual capella de Santa Àgata a la Plaça del Rei. Foto: Ramon Solé.
El 1293 la canònica de Santa Eulàlia del Camp va traslladar-se al convent dels frares del sac. Els cinc últims frares que quedaven, es van fer canonges. El trasllat va ser autoritzat per una butlla papal de 1295, que va encomanar al bisbe negociar la venda del convent. Degut a discrepàncies en el preu, la compra no conclou fins el 1308. Amb el suport de Joan I, es va bastir, el 1388, una primera capella annexa dedicada a Santa Maria de Montsió.
Durant el segle XIII es va crear un annex hospitalari on s’hi va instal·lar l’orde de la Mercè, afavorida per Jaume I. Aquest hospital, amb donats i donades al seu servei, quedarà integrat, el 1401, a l’Hospital de la Santa Creu. El 1420 la canònica de Santa Eulàlia es va fusionar amb la del Sant Sepulcre de Santa Anna constituint el Priorat de Santa Anna i Santa Eulàlia, al que es van adscriure les ordres religiós-militars i hospitalàries.
La creu doble del Sant Sepulcre és una creu patriarcal d’orígen bizantí. Foto: Ramon Solé, Santa Anna de Bercelona.
Les germanes dominiques. El suport reial.
El primer monestir de l’orde femení dominicà a Barcelona es va edificar al costat de les Drassanes Reials de Barcelona, fora muralla, gràcies al llegat de la infanta Maria d’Aragó i d’Anjou (1299-1347). Filla de Jaume II, es va casar el 1311 amb l’infant Pere de Castella que set anys després moria a Granada, vídua als cint anys i amb una filla póstuma, Blanca, va optar per entrar al monestir de Sixena (Osca) de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, on hi havia la seva germana, Blanca, priora des de 1321. Després, va entrar en contacte amb l’orde dels predicadors i va aconseguir els permisos per la fundació de la primera comunitat de dominiques a Barcelona. En morir va llegar tots els seus béns per la construcció del nou convent.
El 1351 es posà la primera pedra extramurs de la ciutat, a les Drassanes, al lloc conegut com Mas d’en Bissanya, on avui hi és el Museu Marítim. La primera comunitat de germanes, amb la primera priora Constança de Bellera (-1375)[3], provenien del Llenguadoc, del convent de la Prouille fundat per Sant Domènec el 1206.[4] Durant les obres s’allotjaren en una casa del portal de Jonqueres i en 1354 van ocupar l’antiga encomanda templera de Santa Maria del Palau, clausurada el 1317.[5] El 1357 les dominiques van ocupar el nou monestir que anomenaren “Sant Pere Màrtir”.
Santa Maria del Palau de l’orde del Temple es va convertir en Palau Reial Menor, del que només queda la capella de la Mare de Déu de la Victòria i les imatges. “Sala dels cavalls”. 1858. Arxiu de Barcelona.
L’atac a Barcelona de 1359 de Pere el Cruel de Castella i la inseguretat davant les incursions dels pirates, van motivar el trasllat de la comunitat de dominiques dintre del recinte emmurallat de la ciutat, allotjant-se, a partir de 1371, a Can Porta (avui Plaça Gardunya), un pedrís amb casa i patis cedit pel rei Pere el “Cerimoniós”, prop de l’Hospital d’en Colom, que seria aprofitat, el 1400, per la reconversió de sis petits hospitals en l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona (avui Biblioteca de Catalunya).[6]
“Corralet” de l’antic Hospital de la Santa Creu. Postal antiga.
Mentre els frares agustins de santa Eulàlia del Camp negociaven per passar al convent de Santa Anna, sent abadessa Elisenda de Togores i gràcies a la llarga mediació de la reina Maria de Castella (1401-1458), esposa d’Alfons el Magnànim, les dominiques s’instal·len en el convent de Montsió (1423), prenent aquest nom i deixant els edificis de Can Porta als canonges. Aviat la comunitat comença a ampliar edificis iniciant una època d’esplendor durant la qual s’hi van edificar l’església, el claustre gòtic i la majoria de dependències. Cal dir que les propietats eren de la mateixa comunitat, ni del bisbat, ni dels dominics.
Antic monestir de Montsió, prop de l’Hospital de la Santa Creu. Foto: Arxiu Gavin.
Amb la invasió francesa de 1808 comença la destrucció d’obres religioses de la ciutat: els francesos fan servir el monestir dominicà de magatzem de les obres d’art robades. El 1835 les monges foren exclaustrades a causa de la desamortització. Entre 1835 i 1845, en les dependències s’hi va instal·lar una caserna miliciana[7] que es va convertir en sala de ball i en el Teatre Montsió, inaugurat el 1837, quan es va suprimir el batalló. Aquest Teatre va ser la primera seu del Liceu que finalment es va instal·lar a les Rambles.
Imatge antiga del claustre de Montsió a l’eixample, al que avui és l’església de Sant Ramon de Penyafort.
Les germanes retornaren entre el 1846 i 1868 però després de la Revolució de 1868 (La “Gloriosa”), el govern torna a confiscar el convent. Durant aquest temps s’allotgen amb les dominiques del Convent dels Àngels (avui a Sant Cugat). Els és retornat el 1875, però degut al seu estat ruïnós opten per traslladar-se a un altre indret.
Convent dels Àngels de Barcelona, abans de les dominiques. AGC, 2020
Entre el 1882 i 1888 l’església, el claustre i la sala capitular foren traslladats, pedra a pedra, a la Rambla de Catalunya, a la vila de Gràcia, encara municipi independent. El restant de l’antic monestir de la plaça de Santa Anna es va vendre i va ser enderrocat, aixecant-se en el seu lloc els edificis que avui encara es conserven.
Claustre Santa Maria del Montsió. Postal antiga.
Durant la Guerra civil el monestir de la Rambla de Catalunya va ser assaltat i va sofrir diversos desperfectes, entre els destaca la desaparició de la cripta gòtica de l’església que albergava els sepulcres de la infanta fundadora de l’orde, Maria d’Aragó i de la seva germana Blanca.
El 1947, davant la impossibilitat econòmica de restaurar el monestir, la comunitat decidí tornar-se a traslladar. Compraren el mas Can Casanovas a Esplugues, amb una torre modernista que havia estat reformada el 1915 per Lluís Domènech i Montaner, amb horta, bosc i una mina d’aigua.
Convent de Santa Maria de Montsió a Esplugues.
Traslladaren el claustre gòtic de nou, pedra a pedra, edificant una església dedicada a l’Assumpció. La resta de dependències del monestir de la Rambla de Catalunya, incloent la sala capitular gòtica, van ser venudes i enderrocades, excepte l’església, que esdevingué parròquia de Sant Ramon de Penyafort. La comunitat es traslladà finalment a Esplugues el dia de Tots Sants de 1950.
Esglèsia de l’Assumpció al costat del convent de Montsió. AGC, 2021
El claustre de les dominiques de Montsió és de la mateixa època que el de la Concepció que havia estat de les comanadores de Sant Jaume de Jonqueres i també va ser traslladat. El de Montsió constava, en el seu primer emplaçament, amb 82 ogives. Dintre del claustre, també es pot admirar, el sepulcre de Caterina Amat de Palou (-1530), priora del monestir, i una font gòtica.
Font gòtica al claustre de Montsió d’Esplugues.
L’any 2019 les poques religioses que romanien allà es van traslladar a dos convents, el de Manresa i el de Sant Cugat,;elles, com a depositàries del seu llegat estan en tràmits de decidir què fer amb l’edifici d’Esplugues.
Resumint, la vida del convent de les dominiques de Montsió seria així:
1347 Fundació de la orde de les dominiques de Barcelona per la infanta Maria d’Aragó (-1347)
1357 Primera comunitat de germanes provinents de Llenguadoc. Primer convent de “Sant Pere Màrtir” a les Drassanes.
1371 Trasllat a Can Porta, prop de l’Hospital de la Santa Creu.
1423 Convent de Santa Maria de Montsió, al carrer del mateix nom, que havia estat dels “frares del sac” i de Santa Eulàlia del Camp. Claustre.
1808-1875 Guerres i revolucions: sortides del convent.
1882-1888 Trasllat a la Rambla Catalunya, on avui hi és la parròquia de Sant Ramon de Penyafort.
1950 Trasllat a Esplugues.
2019 Les germanes que queden s’incorporen a altres monestirs de la mateixa ordre.
Com podem veure, una història no gaire fàcil. Són cinc trasllats del convent i nombroses sortides de la comunitat. Malgrat tot, van sobreviure, degut principalment a ser una orde reconeguda eclesialment i degut també a la pròpia gestió dels seus béns, el que no era gens fàcil per a les dones.
Claustre de Montsió. Postal antiga.
Hem vist altres corrents i ordes que, tot i ser cristianes, no ho han pogut fer, havent estat perseguides o menys tingudes pel catolicisme: els frares del sac, els càtars, l’ordre del Temple o les comanadores de Sant Jaume. De tot això que va ser i no va poder resistir anirem parlant.
Per acabar, i en reconeixement a les persones que integren aquesta orde religiosa, deixo constància d’una experiència personal. Fa uns anys van fer un seminari a la casa de les dominiques de Sant Cugat, entre les activitats programades havia una trobada amb les monges, sent totes elles de clausura i molt grans, vam mantenir una bona conversa sobre la vida política, social i cultural del país de la que estaven assabentades. Per una altra banda l’esperit d’austeritat i disciplina les feia connectar amb els més pobres o amb els obrers que es lleven tan d’hora com elles. Tot un xoc per fer-nos sortir dels prejudicis.
Monestir de les dominiques a Sant Cugat, un recinte de pau per obrir uns sentits nous. AGC, 2005
A les germanes dominiques de Montsió i a les del convent dels Àngels per la seva vida activa i generosa envers els altres.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 16-08-2021
———————————————————————————————————————————–
[1] La plaça de Santa Anna era llavors un carrer més ample que la resta. També s’anomena així el portal d’entrada a les noves muralles del s. XIII de gent provinents del Pla de Barcelona.
[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (vols. IX-XII), p. 165, n. 1730
[3] Roca, M. Carme (2014). Abadesses i Priores a la Catalunya Medieval. Barcelona: Ed. Base.
[4] La primera comunitat de Prouille es va constituir amb dames de la noblesa que abandonaren el catarisme: El Monasterio de Monte-Sión, su historia y su arte. Comunidad Dominica.
[5] En 1312 els béns del Temple van passar a l’ordre de l’Hospital, després que el 1307 fossin cremats vius els Templers de França, acusats injustament pel rei que volia fer-se amb els seus béns. De Santa Maria del Palau només queda la capella (avui Nostra Senyora de la Victòria), l’edifici es convertí al segle XIV en Palau Reial Menor, enderrocat el s. XIX.
Al petit poble baix-empordanès de Púbol, d’aspecte feudal, situat a la zona més enlairada del nucli de La Pera, hi podem trobar el seu famós castell juntament amb l’església, una fortificació del segle XI, considerat com a bé cultural d’interès nacional. Està envoltat per cases protegides per les restes de la muralla medieval.
Aquest castell, que esdevingué centre de la baronia de Púbol, està format per diferents cossos dipositats a l’entorn d’un pati central, estret i de gran alçària.
Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya
Tot i que al llarg dels segles va viure diverses transformacions i incorporacions, encara conserva gran part de les estructures i elements originals de l’època, amb una notable síntesi d’elements gòtics i renaixentistes, especialment visibles als tres pisos de la nau actual i al pati central.
El 1969 fou adquirit per Salvador Dalí com a regal a Gala, la seva musa, font d’inspiració de moltes de les seves obres. Sota les ordres d’aquest genial pintor, el castell va ser restaurat considerablement, amb una decoració molt personalitzada a l’interior; gran part dels espais es van convertir en una obra d’art seguint el seu particular estil surrealista.
Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya
El 1996 es va obrir al públic com a Casa-Museu Castell Gala-Dalí. A l’interior, a més de ser exposades les seves pintures i dibuixos, escultures, mobiliari i nombrosos objectes amb què van decorar el castell, hi podem trobar una col•lecció de vestits d’alta costura de Gala.
També es pot visitar la cripta on estan dipositades les restes de Gala, que morí el juny de 1982. Salvador Dalí va viure fins al gener de 1989. Les restes d’ell es varen dipositar a la seva tomba a sota de la cúpula del museu de Figueres.
Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya
Actualment, el castell de Púbol forma part de la ruta de museus integrats a la Fundació Gala-Salvador Dalí.
Interior de l’església / Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya.
Voldria destacar que, des que Dalí va adquirir el castell, i fins a la seva mort, l’entranyable matrimoni format per la senyora Dolors Bosch i en Quim Chicot, Déu l’hagi perdonat, propietaris del mas que hi havia al costat del castell, des de fa més de tres dècades transformat en el restaurant Can Bosch, un dels millors de la zona, varen ser els seus majordoms i persones de total confiança.
La senyora Dolors quan parla de Gala i Dalí s’emociona, i la gran estimació i respecte que els tenia ella i el seu marit traspua en les seves paraules. La senyora Dolors és com un llibre obert de records i vivències; dona gust escoltar-la.
Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya
Per a mes dades, podeu accedir a l’enllaç que ús adjunto :
La Creu de Terme, esta situada entre la plaça Major i la Plaça de Sant Roc de Prades,
concretament, davant la porta lateral que s’obre vora el Portal de la Creu de l’antiga muralla i que era una de les sortides a fora muralla en el seu temps.
Segons es creu, pot ser possible que es construís en el segle XIII.
Aquesta Creu de Terme, també es coneguda com la Creu de Sant Roc.
La finalitat de la Creu de Terme era el delimitar les diferents particions o fites del poble; ha Prades hi ha fins a tres Creus de Terme.
Terra, aigua i racons 