La masia de Ca la Cilia està en la carretera BV-1202 d’Ullastrell en el trencall entre els km. 9-10 en el municipi d’Abrera.
Masia encimbellada en un turó, de planta rectangular, amb coberta a dues vessants de teula aràbiga i amb el carener perpendicular a la façana.
Els murs són de tàpia i estan assentats sobre un sòcol de pedra (còdols de riu lligats amb morter de calç).
El portal està format per un arc de mig punt adovellat. Té tres plantes: baixa, pis i golfes. Encara conserva tines de planta quadrada revestides amb cairons per trepitjar el raïm.
Actualment és un restaurant amb una carta selecta.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Les Tines del Bleda estan situades en la Vall del Flequer al costat del camí de Pont de Vilomara i Rocafort.
Prendrem la carretera BV-1224 que va del Pont de Vilomara a Rocafort, poc abans d’arribar al Km 4. trobarem un trencall a mà dreta que va cap a Ca n’Oristrell i a Cal Flequer. Agafarem el camí a Cal Flequer, el qual segueix el torrent que duu el mateix nom. A 1,5 km aproximadament ens desviarem per un camí a mà dreta, fins la tina on s’emplaça a pocs metres de l’inici del camí. La vegetació de l’entorn en dificulta la visió, tot i que l’entorn immediat està perfectament net. La construcció se situa tocant al llit del Flequer.
Conjunt format per dues tines de planta circular i la seva respectiva barraca. La part inferior de l’edifici que conté els cups de les tines és de pedra unida amb morter de calç, i tenen les parets interiors recobertes de rajoles de ceràmica vidrada.
La part superior dels murs, per sobre de la boca del cup, són de pedra sense material d’unió, i a la part superior dels murs s’estén el voladís realitzat amb pedres planes disposades en horitzontal i sobre el que s’assenta la coberta, que és feta amb el mètode d’aproximació de filades amb lloses de pedra i sobre la que s’estén una capa de sorra i pedruscall.
Cada tina té una porta d’accés oberta a l’est, amb llinda de pedra horitzontal.
Observant el conjunt des de les portes d’entrada a les tines, es descriuen les edificacions d’esquerra a dreta.
La tina número 1, a la banda de tramuntana, té una petita finestreta i sota de la cúpula s’observa un tronc encastat en situació horitzontal en el que es lligaven les cordes emprades per agafar-se durant la trepitjada del raïm. L’estat de les rajoles interiors del cup és bo.
La tina número 2, a la banda sud, també té una finestreta i encara conserva les restes de la frontissa d’una antiga porta de fusta a l’entrada. També té un tronc encastat en posició horitzontal sota la cúpula. L’estat de les rajoles interiors del cup és bo.
Edificacions auxiliars hi ha dues barraques adossades a les tines. Són edificacions en pedra seca amb coberta de falsa cúpula i que segueixen el mateix tipus de construcció que les tines. Es troben a un nivell inferior en el terreny respecte a les tines, ja que a cada barraca surt la boixa de cada tina.
La barraca corresponent a la tina núm. 1 té planta de forma semicircular i una superfície d’uns 6m2. L’entrada té doble llinda, una exterior de 100 x 25 x 17 cm i una altre a la part interior de la porta. La porta d’entrada amida 0,82 m x 1,44 m d’alçada. A l’interior i trobem el broc o boixa de la tina, tallat en un bloc de pedra que sobresurt del mur. El gruix de les parets és de 80 cm.
La barraca corresponent a la tina núm. 2 és de planta rectangular, de 2,40 m d’amplada per 3,20 m de llargada. També té llinda doble a la porta, una exterior de 150 x 36 x 20 cm i una altre d’interior. La porta d’entrada amida 1,02 m x 1,37 m d’alçada. A l’interior trobem la boixa de la tina d’iguals característiques a l’anterior. El gruix de les parets és de 53 cm.
L’estat de conservació de les dues barraques és bo i actualment es comuniquen amb les barraques a través d’ una escala exterior situada a la banda nord. Davant de les tines es conserva la base d’una antiga premsa de pedra que forma part del conjunt i que està relacionada amb l’ús.
És tracta de la pica sobre la que descansava l’estructura de fusta de la gàbia i el cargol que provocava el pes mitjançant un sistema de palanca.
Restaurades pel Consorci de les Valls del Montcau amb la col·laboració del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Es va fer una intervenció al 2005 i una segona al 2007.
El projecte va ser redactat per Geosilva Projectes SL i va ser finançat per la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de El Pont de Vilomara i Rocafort.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
El seu accés es fa des de la carretera de Sabadell a Talamanca, abans d’arribar a la Torre de l’Àngel, a mà dreta de la carretera ha un aparcament i on comença un camí que travessa la riera de les Arenes, cal seguir sempre el camí principal, on en el penúltim revolt abans de Can Robert, hi ha una cruïlla de camins a la dreta, cal seguir el del mig que us portarà al Trull i la seva Bassa.
El Trull està protegit per una tanca perimetral de fusta. Al seu interior, s’hi observa la mola sotana (1’60 m de diàmetre), reforçada amb un muret de pedra (de 30 cm d’alçada) collat amb morter de calç formant un conjunt de 2’30 m de diàmetre total. La mola sotana, jussana o mota està desgastava i presenta l’erosió característica provocada pels agents atmosfèrics ja que no té cap coberta de protecció.
Al centre, conserva l’orifici d’encaix de l’arbre (de 0’20 cm de diàmetre), que no és res més que una biga col·locada verticalment a la qual s’hi colla el mecanisme que fa voltar una mola o rotló (de forma troncocònica o amb les parets lleugerament esbiaixades) . Aquesta segona mola, més petita, també presenta un encaix on la travessa una altre bigueta de fusta, normalment rodona, anomenada perxa que per aquest indret es clava a l’arbre que actua d’eix giratori. A l’extrem de la perxa hi ha la tafarra que no és res més que l’indret on s’hi enganxa una bèstia de tir (burret, mula).
La segona estructura, situada al darrera és una columna d’1’10 m d’alçada per 0’80 m de diàmetre. Està realitzada en pedra collada amb morter de calç. Forma part de la jàssena de premsar, de la qual només se n’ha conservat la pedra. En ella s’hi feia bascular una biga de secció quadrangular feta amb una teia, i fixada al terra en un extrem amb els pujants, mentre que per l’altre oposat basculava amunt i avall.
La jàssena permet aprofitar la primera molta. En el costat basculant, un mecanisme d’espiga que es feia voltar manualment per pujar o baixar exercint molta pressió entre els cofins d’espart farcits d’oliva molta que prèviament s’havien col·locat en el assentador amb una fusta planera al damunt de tot.
La tercera i quarta estructura visible, coincideixen amb l’assentador i els vasos comunicants. Aquestes dues estructures i les restes que s’endevinen malmeses al dessota de la segona, estan relacionades amb l’extracció i depuració de l’oli. El funcionament era senzill; un cop la jàssena exercia la pressió sobre les diferents capes de cofins carregades amb la primera molta d’oliva, l’oli començava a rajar i aquest passava pels vasos comunicants fins a quedar recollit en un dipòsit totalment net d’impureses.
La més gran d’elles, l’assentador, presenta forma de ferradura. Mesura 1’35 m d’amplada total per una alçada de 0’85 m i un gruix de murs de 0’28 a 0’30 m. Està feta de pedra i arrebossada amb morter de calç. El seu interior és circular (0’90 m de diàmetre per 0’57 m d’alçada. S’hi observen les empremtes deixades per dues fileres de maó pla (disposat verticalment), que han desaparegut en els darrers anys.
El fons del dipòsit és totalment pla, amb un orifici que comunica amb el dipòsit o vas situat a un nivell inferior, anomenat fona. Presenta la mateixa forma de ferradura, i el mateix sistema constructiu, però es conserva parcialment. Un cop entrava l’oli en brut a la fona, s’hi afegia aigua calenta en una quantitat precisa.
Aquesta operació anomenada brou, permetia decantar naturalment l’oli, que quedava a la part superior, mentre que al dessota s’hi depositaven totes les impureses. Un cop estabilitzada s’obria l’orifici i passava a un segon dipòsit, anomenat infern, que era on quedava dipositat tot el brou.
Quan ja no quedava res per premsar als cofins, s’hi abocava aigua bullent i es repetia l’operació aprofitant així al màxim la premsada. Un cop finalitzada la primera mòlta, s’iniciava la remòlta en el trull que donava un oli dem més baixa qualitat. El procés consistia en recollir tota la pasta d’oliva esclafada entre els cofins; es tornava a posar a la mola sotana i es tornava a moldre mentre s’escaldava amb aigua bullent.
Es repetia el procés de col·locació entre cofins i aquí sí que es deixava la jàssena amb el còdol (pes) premsant un dia sencer. Ens temps de mancances o per mala collita, encara se’n podia fer una tercera premsada anomenada remoltí i una darrera anomenada sota. L’oli, com a bé preuat, es conservava en tines de pedra i gerres de fang dins els cellers de les cases. Les restes es feien assecar. Els pinyols servien de combustible i la farina que se’n destriava servia per a fer el ranxo pels porcs.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
La Capella de Sant Roc està situada a una banda del pont del riu, és una de les capelletes més conegudes de Balsareny.
Fou construïda per mossèn Roc Garcia després d’acabar les obres del Pont del Riu. És una construcció feta en pedra ben tallada, que a la part central alberga una petita fornícula amb la verge dels Dolors, Sant Joan Baptista i Sant Roc. Les figures han estat restituïdes moltes vegades, essent les actuals d’una factura molt recent.
La dècima que s’hi va esculpir, avui força deteriorada, deia: Virgen Dolorosa, el puente / por Vos, sin mal concluido, / guardad, pues el pueblo unido / lo pide devotamente. / Vos, Bautista penitente, / y vos, mi patrón San Roque, / haced que no se derroque, / ni esta capilla, si os place, / que el Rector Garcia os hace / para que el pueblo os invoque.
R. Serra i Jordi Sarri – 1993 / Generalitat de Catalunya
El conjunt de la capella és coronat per una cornisa de pedra i una coberta de morter coronada per una creu. Al seu costat hi ha una Font.
Altres Oratoris : Passat el pont hi havia hagut un altre pedró amb la imatge de la Puríssima, del qual avui no en queden rastres; i una ven conservada es la Capella de Sant Ambròs.
Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Balsareny
El Castell o La Torre de Castellnou de Bages juntament amb altres restes conforma un castell que s’aixeca dalt d’un carener en un indret dominant de la vall del Llobregat. Fou una fortificació des de mitjan segle X, anomenat llavors castell del Buc (de «Bugo» o «Buco»), que actuava de guaita per a prevenir atacs enemics, precedent del nom Castellnou.
Us passo la seva historia:
Aquest castell no apareix documentat fins a principis del segle XI.
l’any 1001, dins el terme de Buc (Buco, Bugo o Bugu).
Aquest, documentat des del 952, no tenia castell propi per tenir a prop el Castell d’Or al límit amb Santpedor.
En ésser destruït aquest per Al-Mansur el 999, empenyé a la construcció del castell de Castellnou. El domini eminent estava en mans dels comtes de Barcelona, que l’infeudaren a Guifré de Cerdanya.
El domini feudal era a mans de la família Balsareny. Està documentat que l’any 1020 Guifré de Balsareny el va vendre a la seva muller Ingilberga.
Aquesta dama el deixà en testament l’any 1038 al seu fill Bernat Guifré de Balsareny.
L’any 1045, per herència, quedà incorporat al patrimoni del vescomtat de Barcelona fins que l’hereu del patrimoni Berenguer de Guàrdia,
L’any 1187, el deixà en testament a Arbert de Castellvell en alou franc i lliure.
S’ignora com passà a mans del rei però l’any 1246, el rei Jaume I el permutà al bisbat de Vic per diverses propietats a València, juntament amb el castell i la vila de Sallent. Els bisbes uniren el castell de Castellnou de Bages, el castell de Sallent i el castell d’Artés, que ja posseïen, sota una mateixa baronia.
L’any 1321, el bisbat de Vic requerirà al rei Jaume II la confirmació de la jurisdicció dels tres castells. El domini del bisbat de Vic pervisqué fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals.
De l’antic castell només en resta una gran torre cilíndrica dalt d’un turó amb bones vistes, força malmesa, amb restes de murs i fossat de l’estructura primitiva tot al seu voltant. Està assentada en un terreny abrupte, amb desnivell. Al voltant de la torre hi ha restes de d’edificacions molt malmeses que es creu que formarien part de l’estructura primitiva.
La torre, de secció circular, té uns 12 m. d’alçada i un diàmetre exterior de 703 cm., mentre que al seu interior és de 213 cm. El gruix del mur és de 245 cm. i consta de tres pisos que van reduint la seva alçada a mesura que creixen en altura. No existeixen obertures tot i que sembla que devia comptar amb una porta a l’altura del segon pis. L’aparell està fet a base de blocs de pedra disposats en fileres i units amb morter gris. Hi ha restes d’arrebossat en els murs exteriors.
L’alçada és menor en cada nivell; el superior és el més baix. No es conserven vestigi d’obertures però es creu que només devia tenir una porta encarada a llevant a l’altura del segon tram. Atesa la manca de finestres, devia tenir un terrat o galeria des d’on atalaiar els voltants i fer senyals. L’aparell és fet amb blocs de pedra escantonats disposats en rengleres horitzontals i fixats amb un morter molt compacte de calç i sorra. Als paraments externs hi ha grans clapes de morter que denoten que la torre havia estat totalment arrebossada a l’exterior. Pel que fa a la datació, aquesta torre s’integra plenament a les construccions militars del segle XI.
A la banda de migjorn de la torre hi ha restes d’una construcció rectangular amb murs de 110 cm de gruix que s’enfonsen uns 70 cm a partir del nivell del sòl. El rectangle fa 290 cm d’amplada en la cara de ponent. La mida de les altres cares no es pot determinar tot i que el mur sud s’estira fins a 435 cm i el nord fins a 245 cm. A llevant de la torre, situat en el pendent, hi ha un mur de 6,60 m de llarg i 1 m d’alt que devia ser un mur de contenció.
L’aparell és més desordenat que el de la torre, amb filades horitzontals amb la majoria de blocs ajaguts. Els carreus, aquí, són fixats amb fang. El turó on s’alça la torre, sobretot a migjorn, és tallat per un vall (fossat) en forma de “V”.
La torre de Castellnou de Bages és un edifici de Castellnou de Bages (Bages) declarat bé cultural d’interès nacional.
Les ruïnes del Castell de Gaià encara són visibles a dalt d’un serrat entre la riera de Gaià i el nucli d’aquesta petita població del Bages.
Les restes d’aquest castell medieval es troben encimbellades sobre el promontori conegut com “turó de de Santa Àgueda” a peu d’una ermita moderna reedificada recentment sobre les restes del castell.
Restes del castell sobre les que s’edificà l’ermita moderna de Santa Àgueda.
Aquest indret ofereix unes vistes esplèndides a banda i banda. És un castell termenat que, a més de l’actual terme de Santa Maria de Gaià, comprenia el de Santa Maria de Merlès (Berguedà) i part de St. Feliu Sasserra (Lluçanès), amb les parròquies de St. Amanç de Pedrós i St. Miquel de Terradelles (Berguedà).
Sant Miquel de Terradelles o «Sant Miquel vell» a Sta. Maria de Merlès, prop de Gaià.
Sota l’ermita mateixa uns blocs de pedra assenyalen les restes pròpies del castell i, a peu del corriol que condueix a l’ermita, sota l’àrea de pic-nic, trobem vestigis de les muralles de defensa d’aquesta fortalesa castellera.
“Aquests fragments de mur han estat aparellats amb blocs de pedra de mides força voluminoses i sense escantonar, els quals es disposen de manera irregular, sense formar filades. Les juntures apareixen travades amb un morter molt terrós, on la calç és pràcticament inexistent”.[1] És el que es coneix com a “muralles ciclòpies”.
A vegades entre aquestes roques grans es posaven pedres petites per falcar la construcció.
Les restes arqueològiques, trobades en una prospecció de 2002, mostren aquest indret com un lloc habitat des de l’època de l’edat del ferro-ibera, amb presència d’abundant ceràmica ibèrica i romana.
Junt al camí trobem grans blocs de pedra provinents dels despreniments de les cingleres que semblen haver estat aprofitades per protegir el camí i per consolidar el lloc d’habitatge en uns àmbits que se’ns escapen.
Roques junt al camí de pujada al castell
Són poques les notícies i senyals que trobem entre aquestes civilitzacions antigues i la època de la edificació del castell medieval, a l’entorn del segle X, però el més probable és que hi hagués una continuïtat d’habitatge, com es va posant de manifest a altres llocs. Com a bon lloc de vigilància i comunicació deuria ser ben aprofitat per les diferents civilitzacions.
Roques que semblen haver tingut un destí per els humans de civilitzacions antigues
De fet, el terme “Monistrol” de la propera ermita de Monistrol de Gaià, dit també Sant Pere de la Roca (com el mas prop del nucli de Galera) o “de les cigales”, remet a comunitats d’època visigòtica que introduirien el cristianisme dels que trobem evidència en els noms i en alguna pedra que sembla haver estat utilitzada d’altar de la primitiva capella del castell.
St. Pere de la roca o de les cigales, també dit «Monistrol de Gaià», un terme que sembla tenir orígen visigòtic. L’ermita romànica reformada està avui abandonada.
El castell termenat el trobem documentat el 936, quan s’esmenta el “Castro Gaiano in Matamala”. Sembla que el topònim de Gaià prové de l’antropònim llatí “Gaius”, però tenim present que Gaia fa referència a la deessa grega de la Terra o “Gea”. A partir de 1063 el castell de Gaià està relacionat directament amb el castell veí de Balsareny, sent aquesta família feudatària dels comtes.
Al segle XIII el castell de Gaià pertanyia a la família de Pinós, per concessió reial. L’any 1379 el rei Pere va vendre la jurisdicció d’aquesta fortalesa a Ferrer Castellet, procurador de la Baronia de Mataplana.
El poble de Gaià des del peu del camí del castell i de la capella de Sta. Àgata.
Tot sembla indicar que el lloc seria abandonat en benefici de l’actual emplaçament de l’església de Gaià, al peu del serrat, un lloc de més fàcil comunicació pel transport i el mercat.
Resum i fotos de Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. Abril-2022
Als i a les que continuant mantenint poblats i cuidats els indrets rurals.
La masia El Marquet està situada en el carrer F, s/n del Pont de Vilomara i Rocafort.
Us passo la seva historia:
Hi ha molt poca documentació referent al mas. De ben segur la seva història està estretament lligada a l’ermita de Santa Maria de Matadars.
Segons Ballbè (1998), en l’obra Monumenta Historica, de Joaquim Sarret i Arbós, s’esmenta que el 23 d’octubre de l’any 1330 en Pere Sitjar, senyor de Rocafort, estableix a Guillem Marquet del lloc de Matadars, un molí blander i un molí draper, i que aquests es troben a prop del Pont de Vilomara. Això significava que a canvi Guillem Marquet havia de tenir-ne cura com era costum dels moliners.
Hi ha un segon document datat de l’any 1595, on s’esmenta els límits de propietat entre els propietaris, Bernat Maronas i Joan Marquet de Matadars.
Masia situada a tocar de l’ermita de Santa Maria de Matadars, a l’entrada del poble del Pont de Vilomara.
L’antiguitat del mas i les conseqüents reformes al llarg de segles d’història mostren una planta complexa, quadrangular, de diferents cossos, que consta de planta baixa i dos pisos.
La coberta és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana, orientada a migdia. Està construïda aprofitant la roca, com moltes altres cases i masos del municipi. Durant anys va quedar deshabitada, i això provocà que s’acabés enfonsant bona part de la teulada.
Aquesta va ser restaurada ara fa uns anys, i s’ha consolidat la seva estructura general. La façana està arrebossada amb morter, resultat de la restauració; i el mateix s’ha fet amb les diferents obertures.
Els paraments de les altres façanes s’han deixat amb l’arrebossat antic, que deixa entreveure el parament de pedra. La pedra de les cantoneres està més o menys ben escairada i amb les parts visibles desbastades. A la façana orientada a migdia, el portal és dovellat.
Per damunt seu el retalla lleugerament una balconada, amb barana de ferro, afegit posteriorment. Al costat esquerre, tant a la planta pis com a la segona planta hi ha una galeria porxada, amb les obertures simètriques; dues per planta. La majoria de portes i finestrals estan construïts amb brancals i llindes de pedra ben treballada.
Consta de cossos i estructures de producció: pallissa, l’era, els cellers, corts, i segons Ballbè (1998) encara conservaria unes tines i dos forns de pa situats a l’interior de la casa. La façana orientada a l’est conserva la portalada original amb esglaons de pedra que donen accés directament a la planta pis.
Arran de mur, per sobra de la volta s’observen les restes del que devia ser una teulada i que ha desaparegut en alguna de les reformes.
Front la masia hi ha un altre edifici molt mes petit.
Aquest mes dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites.
La Capella de Sant Fruitós està situada en el Camí del Castell, a 1.200 m. del poble de Sentmenat (Vallès Occidental) adossada a la masia de can Fruitos.
R. Brunet – 1983 / Generalitat de Catalunya
Us passo la seva història:
La capella es troba dalt de la carena que va del Pla a Sentmenat, sortint pel carrer de Clament Honet que segueix la Serra de Dalt a l’extrem nord de Sentmenat, al costat de la casa de Can Fruitós.
Aquest edifici primitiu data del 1065.
La restauració més notable va ser al segle XVIII, tot i que han existit altres anteriors i posteriors. Tant l’absis com tota la planta són romànics.
En els primers anys del segle XI, hi ha constància de l’existència d’una torre construïda al llarg de la Vall d’Aiguasma, nom antic del riu que baixa del castell de Guanta.
En un document de l’any 1065, ja apareix l’existència de la capella.
L’any 1113, el senescal Guillem i els seus fills van fer donació de l’església i del cementiri de Sant Fruitós a Santa Maria de Solsona.
És una capella romànica d’una sola nau i absis en forma de semicircumferència. La construcció dels murs és de pedra i morter.
La nau, engendrada per un arc apuntat, està coberta amb volta de canó seguit.
La capella s’il·lumina per tres finestres, una d’arc de mig punt centrada a l’ absis i dues de circulars, situades als murs de migdia i de ponent.
R. Brunet – 1983 / Generalitat de Catalunya
La porta d’accés, totalment modificada, es troba al mur de migdia.
La Capella de Sant Fruitós és una obra del municipi de Sentmenat que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Viquipèdia
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé i Mª Àngels Garcia – Carpintero
El Racó de la Rajola esta en el carrer Lola Anglada amb el passatge de Sant Domènec de Tiana.
Porta amb arc de mig punt realitzada amb maons. La diferència amb les dovelles de pedra picada, amb els maons, els caps són de la mateixa amplada a tots.
La inclinació de les peces que permet formar l’arc de mig punt, depèn de la quantitat de morter que es col·loca entre ells.
L’edifici al qual es troba aquest element arquitectònic no té cap mena d’interès, però s’ha de dir que el nom de l’endret ve donat per la profusió d’elements decoratius realitzats a base de rajola o fragments d’aquests.
El Racó de les Pedres i Rajoles va ser obre d’en Pere Salarich, conegut com l’avi Salarich,
també va decorar la paret de la Font d’en Comes i la font de la Plaça dels Peixos, amb diferents plafons fets amb pedretes i rajoles de colors.
Actualment tot el conjunt esta molt deteriorat pel pas dels anys…
El Racó de la Rajola és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades : Viquipèdia i propi
Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola
El Pont Vell esta situat sobre el riu Llobregat, en el sector septentrional del poble de Castellbell i el Vilar.
Us passo la seva història :
Com consta a la documentació, aquest pot fou construït per Bernat de Sa Rocha, senyor de Castellbell, l’any 1452.
Se sap que al segle XVI el pont era molt transitat i que es cobrava peatge per travessar-lo. Els que eren sorpresos sense pagar se’ls sancionava.
El pont no ha sofert transformacions profundes al llarg del temps i manté les característiques originàries de l’època medieval en què fou erigit.
Amb tot, al segle XVII, es construí un paviment nou a la Caixa.
Al segle XVIII es reféu el primer arc, es reparà el pilar on descansava aquest arc i es construí un nou paviment.
És possible que aquesta reconstrucció coincidís amb l’incendi intencionat del Castell de Castellbell, que el 1719 va provocar el seu propietari, J. Amat i Planella, per impedir que els “Miquelets” francesos se n’apoderessin.
Al segle XIX s’hi feren noves obres que coincidiren amb la fundació de la fàbrica Burés (1874).
Entre els anys 1984-87 el pont ha estat restaurat novament.
Té la forma dels tradicionalment anomenats “d’esquena d’ase”. El parament exterior és molt homogeni i ben treballat, fet amb carreus de gres. Algunes parts, però, han estat refetes amb còdols i morter de calç.
Està estructurat en quatre arcades d’obertura desigual, l’amplada de les quals tendeix a créixer a mesura que s’acosten al centre. La més ampla té 30m i és la que sosté la clau del pont. Les arcades descansen sobre tres pilars de secció quadrangular i presenten els carcanyols cecs.
Cada pilar té adossat, aigües amunt, un tallamar rectangular i, aigües avall, un esperó també rectangular.
La caixa del pont té una amplada de 3,55m, amb dos ampits d’uns 40 cm de gruix.
Us passo el fulletó Celebració de l’acabament de les obres de restauració del pont vell de Castellbell i el Vilar que es va portar a terme el 8 de febrer de 1987, per la Diputació de Barcelona :
Terra, aigua i racons 