Montjuïc, el mont dels jueus, s. X.

Avui us presento dos articles

Mapa antic de Barcelona, àrea de Montjuïc.

La paraula “Montjuïc” significa “mont dels jueus”, era el lloc on enterraven els seus morts, fora de les ciutats on vivien. El de Barcelona no és l’únic Montjuïc de Catalunya, existeixen altres turons que eren cementeris de jueus o “Montjuïcs” a Girona, a Vilafranca del Penedès i a Besalú[1].

En 938 Cast donà terres a la Seu de Barcelona que eren a Montjuïc al terme de la “Vila Nova” amb la condició que quedés en la família de Teudiscle, sagristà,[2]. El terme “Vila Nova” indica que hi hauria una nova concentració. L’historiador Philip Banks diu: “Al segle X, a la zona sud de Montjuïc existia un empori comercial i un dinamisme de difícil explicació, però que explica el limitat creixement del raval urbà de Barcino”[3].

Portal de Santa Madrona a les muralles de Barcelona. Foto : Ramon Solé

En 962 els marmessors de Teudiscle fan donació d’un camp en el terme de la “Fonte Onrada“[4] (Montjuïc) a l’església de St. Miquel de Barcelona i en 963 Teudulf dona a la mateixa església terres a la “Fonte Cova”  (la popular Font del Gat), quedant-se, ell i els seus descendents, en règim d’usdefruit, pagant anualment la tasca corresponent. Als límits trobem a Dac (potser un jutge de l’època), Maier, hebreu, el mar al sud i “el far” a ponent. Entre d’altres, signa Bonafilla, probablement la seva dona[5].

La popular font del gat de Montjuïc. Foto: Ramon Solé

El far, que senyala l’existència d’un Port, estaria a l’actual Zona Franca prop d’on és l’actual parròquia Mare de Déu del Port[6]. Des d’aquest Port, on es donaven intercanvis comercials, s’embarcava, a l’època dels romans, la pedra de Montjuïc cap el “Mont Taber” (on és l’actual Catedral)

El far que era de l’Hospitalet i encara perdura a la Zona Franca.

Al segle X, quan comencem a tenir documentació escrita, aquesta zona ja s’estava dessecant amb els dipòsits que les rieres i torrenteres arrossegaven.

Entre el 970 i el 975, es consignen unes vendes a Montjuïc de l’estany del Port, “d’aigua” i “d’aigua i terra”, el que mostra la importància que és dóna a un bé tan preuat. Eroig o Ervigi, veguer, compra, tot i que aquest nom presenta diferents identitats, segons les filiacions[7].

La Marina hospitalense i el far a principis del segle X

Algunes propietats de Montjuïc són al voltant de l’estany del Port, una zona coneguda com a “Cercle”. En 978, Ató, abat de St. Pau, “qui est in Maritima”[8], permuta amb Guitard, vescomte de Barcelona entre el 974 i el 985, terra en “Monte judaic, in locum ubi dicunt ad ipso Circulo” que afrontava amb terres del propi Guitard, a canvi de vi i vinyes.

Guitard, repobla la frontera amb gent a la qual cedeix terres, en 954, a Frexano (Foix) a canvi d’alçar torres de defensa. En 971 Guitard viatja a Còrdova com ambaixador, amb el Comte Borrell II (927-992) estableix acords de pau amb el califa Abderrahman III. En 975 el Comte Borrell ven a Guitard el castell de Queralt. Casat amb Geriberga, Guitard comença una genealogia hereditària de vescomtes de Barcelona. Dos dels seus fills: Udulard I (-1014), defensor de Barcelona i captiu durant la presa d’Al-mansur i Geribert (-1020) es casen amb dues filles del Comte Borrell i Letgarda de Tolosa: Riquilda (-1041) i Ermenganda (-1030), respectivament, generant una saga de cosins creuats. El vescomte de Barcelona controlava torres a la frontera i a la ciutat de Barcelona, així com els fluxos comercials, també administrava justícia. Guitard, al final dels seus dies, mana construir el castell del Port i un hospital a la ciutat[9].

Restes d’una torre a Montjuïc 1910.

Aquesta àrea, prop d’una important via comercial, en un terreny fèrtil amb força aigua, es fa desitjable per a tots els potents. En 984 Joan, abat de St. Cugat, permuta amb Seniofred, abat de Sta. Maria de Ripoll, terres al terme de Corró, al Vallès, a canvi de terra amb torre i cort a Montjuïc i a Banyols, on trobem, als límits, “el prat”, terres de Dac, de Sendred, de Virgilia i d’Orucia i els seus fills[10]. “El prat” i “el rec”, que trobem a diversos documents sense més referències, remeten a uns béns compartits i un fer comunal a Banyols, prop de Montjuïc.

En record del Castell del Port

El tres de març de 986, Geribert, fill del vescomte Guitard, fa una donació a la Seu per reparar una culpa que va cometre contra la catedral. Entre els limitis trobem a Virgilia Deodicata, Sant Pere de les Puel·les, dues vies, una al nord i l’altra al sud i, entre d’altres més, a Benvenisti Ebreo”.[11]

Veiem, doncs, noms de jueus en aquesta zona com, també, noms de dones que actuen per si mateixes, algunes de les quals amb l’afegit de “Deovota” i/o “Deodicata”.[12] Aquests noms són un exponent del dinamisme que hi havia a la zona sud de Provençana coneguda com a Banyols que no trobem a l’entorn de la parròquia de Provençana, marcada, durant segles, per l’absentisme dels rectors i la revenda de càrrecs i propietats.

Plànol antic de Barcelona i el seu entorn.

Considerats els jueus com a propietat del Comte, aquest fa ús dels bens “heretats” dels jueus caiguts al 985. Al 994 (ó 993 segons datacions) permuta amb Sant Cugat terra de Montcada, on el monestir s’anava fent amb diverses possessions, a canvi de terra a Montjuïc[13].

Els jueus no estaven obligats a pagar rendes a l’església, doncs eren serfs del Comte, però l’església va trobar la fórmula, considerant que pertanyien a una parròquia. El bisbat, de fet, té molt d’interès en una zona de vinyes. En 996, Regiat i Guinidilda donen una terra a Montjuïc al bisbe Aeci a canvi d’una vinya als Enforcats[14]. Al 1006, a una venda de vinya que fan Sunifred “Narbonés” i la seva dona Edolvara a Joan, levita, es diu que la tenien per com-plantació a l’església de St. Julià a la vila de Sants[15]. Sant Julià va ser la parròquia a la que estava adscrit el cementiri de Montjuïc i algunes capelles disperses com l’ermita de Santa Madrona, actualment dins el Palau Albèniz. Al segle XIV hi ha documentada l’existència de Deodonades que atenien l’església.

Ermita de Santa Madrona, al recinte del Palau Albèniz, prop del MNAC Foto : Viquipèdia

Dues històries expliquen com moltes de les propietats, que al segle X gestionaven les dones en igualtat de condicions que els seus familiars, van passant, durant el segle XI a les mans de l’església.

Elies, espòs de Aurofacta va morir a l’atac d’Al-Mansur. A ella i als seus fills els van fer captius. Quan torna, en 986, troba que els parents del seu marit s’han repartit les seves propietats. Reclama al vescomte en funcions, Geribert, que actua mentre Udulard I està en captivitat, i al jutge Odesind, que li restitueix les seves propietats. Poc després Orfeta (anomenada com Orfeta, signa com Aurofacta) ven al vescomte Guitard una terra al terme d’Enforcats[16] i una vinya a Montjuïc que havien estat de dos matrimonis que la havien empenyorat a Elies[17]. El bisbe Guislabert (1035-1061), fill de Udulard I i de Riquilda, cedirà a la catedral, en 1048, la tercera part d’aquestes heretats a Montjuïc i als Enforcats[18]. En 1015 en una permuta d’Orfeta i el seu marit, Guilmon s’anomena la font Occua de Montjuïc i l’“exio comune” (entrades a les cases)[19].

El 3 de març de l’any 1000 el comte i marqués Ramon ven a Bonhome, fill de Guisand, terres i vinyes a Magòria[20] que posseïa per “successió hereditària dels jueus morts a Barcelona”. Entre les nombroses signatures, trobem a Gilmund, Sesenand i Edelfred com a coneixedors de l’hebreu Mosse[21]. Aquell any, Madrona, germana de Bonhome, torna de captivitat i reclama els seus drets sobre la herència del seu pare. Un tribunal presidit per la comtessa Ermessenda de Carcassona obliga a restituir els bens a Madrona, cosa que farà el bisbe, però Madrona donarà després aquestes terres a St. Miquel, quedant-se ella en usdefruit. És a dir, Bonhome devia donar o vendre les propietats de la seva germana a l’església, ja que és la institució que li retorna, però l’església recuperarà les propietats en deixar a Madrona en usdefruit[22].

Estany de la Foixarda a Montjuïc. Foto: R. Solé

 

Autora : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’H juny, 2020

En memòria de Deovotes com: Honerada, Aurucia i Virgilia.

—————————————————————————————

[1] Forcano, M. (2014). Els jueus catalans. La història que mai t’han explicat. Barcelona: Angle.

[2] El sagristà és una figura vinculada a l’hospital, l’acció social d’aquell temps.

[3] Banks, Ph. (2005) “El creixement físic de Barcelona, segles X-XIII” Quadern d’Història de Barcelona. La zona esmentada és Banyols, l’actual Zona Franca i la marina hospitalense.

[4] La Font Honrada és el nom d’un carrer del barri de Poble Sec de Barcelona, a la falda de Montjuïc, prop de l’església de Santa Madrona.

[5] Feliu i Montfort, G. (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 11 (938), 28 (962) i 30 (963).

[6] Esmentada al 1030, entre les donacions testamentàries d’Ermenganda, filla del Comte Borrell.

[7] Descarrega i Martí, Fr. Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació) doc. 2 (970) i docs. 3 y 4 (975).

[8] Probablement St. Pau de Camp (Ruiz-Domènec, doc. 3), tot i que Udina i Martorell pensava que podia ser St. Pol de Mar. (El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X, doc. 183).

[9] Mencionat en 1045 quan els comtes Ramon Berenguer I i Elisabet fan donació a l’Hospital de pobres de Guitard, mig en ruïnes, de la desena part de el gra dels seus molins des del Besòs a Barcelona, confiant que algú s’ocuparà d’aquest hospital (ACB, FN vol. 39, doc. 683).

[10] Descarrega, o.c., doc. 5

[11] Feliu, G., o.c., doc. 65

[12] Les Deovotes i Deodicades eren dones que es consagraven al cristianisme sense necessitat de seguir una regla. S’han trobat aquests termes a les inscripcions funeràries de la Hispania visigòtica. Al segle X els veiem afegits a les germanes dels monestirs de Sant Joan de les abadesses o de Sant Pere de les Puel·les, però també les veiem, en aquesta època, en altres dones, probablement vídues, que actuen lliurement respecte als seus bens.

[13] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV,CCLVIII

[14] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona vols. IX, n. 162

[15] Feliu, G., o.c., doc. 158

[16] Enforcats: encreuament de camins entre Provençana, Sants i Montjuïc.

[17] Salrach, J. M. i Montagut, T. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera. Textos jurídics catalans, 2, docs. 94 i 95.

[18] Baucells, Fàbrega, et al. (2006), o.c., Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera (FN), vol. 39, doc. 740

[19] Baucells, Fàbrega, et al. o.c.,  vol. 38, docs. 240 i 241

[20] El nom de “Magòria” fa relació al color magenta de la riera del mateix nom.

[21] Arxiu de la Corona d’Aragó. Pergamins Comte Borrell, n. 45

[22] Baucells J., Fàbrega, A., et al. o.c., vol. 37, docs. 13, 25 i 26.

Restaurant de La Font del Gat i la seva Font a Montjuïc de Barcelona

Recordeu, a partir d’aquest mes cada diumenge dos articles

El Restaurant de La Font del Gat i la Font, estan en el Passeig de Santa Madrona, 28 en Montjuïc a Barcelona.

Us passo la seva història :

  • Durant l’any 1908 l’Ajuntament de Barcelona va comprar a Josep Laribal una amplia finca, situada en un costat de la muntanya de Montjuïc, per a convertir-la en els anys, en un dels primers jardins públics de la ciutat.
  • Posteriorment, entre el 1916 i el 1919, Jean Claude Nicolas Forestier i Nicolau M. Rubió i Tudurí reestructuren el jardí.
  • Davant mateix de la font, hi ha un edifici noucentista de 1918 que havia tingut funcions de restaurant, obra de Josep Puig i Cadafalch.
  • Pel que fa a l’edifici conegut també com a Font del Gat, es va construir cap el 1925 com a lloc per a batejos, comunions i altres festes de caràcter familiar per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, segurament també per a l’Exposició Universal de Barcelona del 1929.
  • L’edifici va ser restaurat el 2002.
  • A principis del segle XXI torna a tenir la funció de restaurant i va allotjar la seu de la Reial Federació Espanyola de Tennis. I la seu del Centre d’Estudis Olímpics Joan Antoni Samaranch, gestionat per la Fundació Barcelona Olímpica.

La Font del Gat, un dels llocs més populars de Montjuïc, es troba als jardins Laribal.

El 1908 es converteix en un dels primers jardins públics de la ciutat i ja des de principis del segle XX

,

hi ha en un dels berenadors més freqüentats de la ciutat amb la Font del Gat com a centre de les trobades.

L’espai presenta un recinte tancat, en origen era privat, pel qual s’accedeix a través d’una portalada amb un arc de mig punt al final d’unes escales.

Al pinyó un plafó ovalat mostra dos gats simètrics negres que sembla simètricsa la tarja hi trobem la inscripció “1884” i, per tant, anterior a la intervenció de Puig i Cadafalch.

Tan popular era la font, que el periodista i autor teatral Joan Amich li va dedicar una cançó: La Marieta de l’ull viu, que narra els amors de la Marieta amb un soldat, i que es va convertir pràcticament en un himne.

 

Efectivament, la font del gat brolla al fons d’una cova i segons diu la veu popular, deu el seu nom al fet que fou trobada per un gat el 1855, i que per això la font és coronada per l’escultura d’aquest felí.

A les tardes dels diumenges s’hi feia ball al so del piano de maneta,

i, segons és diu, freqüentaven l’indret soldats i criades i tota mena de nois i noies de classe treballadora i entre ball i ball degustaven el menjar que es venia al taulell.

La seva fama fou tan gran que la popular Colla de l’arròs va fer construir un elegant restaurant molt a prop de la font, que seria el antecessor de l’actual Restaurant.

La Font del Gat és una font de Barcelona inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Ajuntament  de Barcelona, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i  Fotografies : Ramon Solé

El Polvorí i el cos de guàrdia de Montjuïc de Barcelona

Cos de guardia del Polvorí

L’Antic Polvorí i el cos de guàrdia de Montjuïc,  esta situat en el carrer o camí del Polvorí de Barcelona.

El Polvorí de Montjuïc és un edifici construït a la muntanya de Montjuïc a la ciutat de Barcelona, situat al costat oest de la muntanya de Montjuïc, i que va donar nom al barri del Polvorí que l’envolta.

Eren dues construccions auxiliars del Castell de Montjuïc, formant així part del conjunt d’instal·lacions militars que l’exèrcit espanyol va erigir després de la Guerra de Successió Espanyola per controlar la ciutat.

Els edificis, si bé són de caràcter militar, tenen en comú una retirada amb les nostres masies. Damunt un dels portals del pavelló principal, hi ha un escut borbònic amb la data 1733.

El conjunt del Polvorí està encerclat per una muralla amb espitlleres i torretes de sentinella.

Construït en pedra amb planta rectangular de 40m x 15m. té una sola planta sustentada per sis columnes interiors i contraforts exteriors.

Aquest conjunt militar fou restaurat l’any 1849. Actualment està totalment fora de servei.

La veu popular diu, que, des del Polvorí, existeix una mina subterrània que comunica amb el castell de Montjuïc.

Després d’un procés d’abandonament i degradació, l’edifici, propietat de l’Ajuntament de Barcelona, va ser rehabilitat el 2005 i, actualment, acull en règim de cessió la companyia teatral “Teatro de los Sentidos d’Enrique Vargas.”

Us passo un article de l’any 2018 de naciodigital, sobre el Polvorí i el barri del mateix nom :

https://www.naciodigital.cat/noticia/167483/polvori


L’Antic Polvorí i el cos de guàrdia de Montjuïc, estan protegits com a bé cultural d’interès local.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona i Viquipèdia

Adaptació al Text  i Fotografies : Ramon Solé

Ajuntament de Terrassa

L’Ajuntament de Terrassa, està situat en el Raval de Montserrat, núm. 14-20 de Terrassa.

L’Ajuntament de Terrassa és un edifici neogòtic , va ser una obra de Lluís Muncunill dels anys 1900-1902, construïda al solar de Can Galí en substitució de l’antiga casa de la vila, on va tenir posteriorment la seu el Centre Excursionista de Terrassa, al mateix Raval, al número 13, davant per davant de l’actual Ajuntament. Constitueix una de les primeres obres terrassenques de l’aleshores arquitecte municipal, que seguia les tendències historicistes medievals que més tard el van conduir cap al modernisme.

Us passo dades històriques de l’Ajuntament :

  • L’encàrrec data de 1900, any en què es va enderrocar l’edifici existent al solar.
  • Muncunill va presentar el projecte en tres fases: el projecte d’estructures, el 1900; la façana, la galeria i la decoració interior el 1902, i el plec de condicions i el pressupost per als acabaments interiors el 1903.
  • Quan, el 16 de juliol de 1903, Muncunill va ser destituït com a arquitecte municipal, ja estava construït fins al primer pis; el saló de sessions s’havia inaugurat oficialment el 6 de juliol d’aquell any.
  • L’obra la va continuar el nou arquitecte municipal, Antoni Pascual i Carretero. El projecte va ser respectat, en línies generals, si bé la galeria amb deu buits d’aire neogòtic que Muncunill havia dissenyat per al segon pis i el gablet central que havia de contenir un rellotge varen ser eliminats.
  • En una restauració de 1986 es va poder recuperar el pinacle central i els que coronen la façana.

El material principal és pedra sorrenca de la muntanya de Montjuïc, un material que es troba a tota la façana i a bona part de l’interior, especialment el vestíbul, l’escala i la sala de sessions. L’ornamentació, esculpida també en pedra, s’inspira en el moviment organicista que obté les seves referències a la natura i que va ser impulsada pels teòrics Viollet-le-Duc, clarament medievalista, i Ruskin, impulsor del simbolisme anglès.

L’edifici consta de planta baixa i dos pisos, amb una façana profusament decorada on es combinen diversos elements arquitectònics i ornamentals propis de l’estil gòtic com els tres arcs apuntats de la portalada que configura un atri, les finestres del pis principal, les balustrades, els pinacles, els gablets o els relleus de temàtica vegetal.

El primer pis compta amb una gran balconada a la qual s’obren cinc portes d’arc apuntat molt decorades. Al segon pis hi ha només quatre finestres amb una decoració menys profusa i el gablet projectat originalment i construït el 1986, que al centre allotja l’escut de la ciutat i un rellotge.

A l’interior hi destaca la gran escalinata de pedra coronada amb una claraboia amb vitralls, així com els enteixinats de guix de Jeroni Ablabó que guarneixen els sostres del saló de sessions i la sala de l’alcaldia. Del saló de sessions cal esmentar-ne també la triple portalada gòtica d’ingrés, els treballs de fusteria de l’arrambador i les motllures apuntades de les portes d’accés, obra de Pau Güell i la Galeria de Terrassencs Il·lustres, amb els retrats dels personatges destacats de la ciutat, segons una iniciativa sorgida el 1914 amb motiu de l’homenatge a Joaquim de Sagrera. En aquesta zona noble del primer pis s’ubiquen, als dos costats del saló, l’alcaldia, la secretaria, el despatx de l’arquitecte municipal i la comptadoria.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Terrassa

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Vicenç de Tossa de Mar

L’Església de Sant Vicenç està situada en la Pl. de l’Església a Tossa de Mar.

No s’ha de confondre amb Església Vella de Sant Vicenç.

Us passo la seva historia :

  • La primera església de Sant Vicenç es va construir en un indret elevat de l’antiga vila de Tossa, on hi havia hagut el poblat ibèric i, més tard, la colònia romana. Al segle X va ser quan el temple va quedar subordinat al monestir de Ripoll, després que el comte Miró de Barcelona li fes donació de l’alou de Tossa.
  • Fins el segle XVIII (1755), no es construiria l’actual església de Sant Vicenç de Tossa de Mar, quan la població va sortir de les seves muralles i va anar-se assentant a la plana.
  • El nou temple es va consagrar al cap d’11 anys, el 1776, i es va fer una processó solemne per fer el trasllat simbòlic del culte de l’antiga a la nova parròquia.

Sant Vicenç de Tossa és un edifici de grans dimensions situat al mig de la Vila Nova de Tossa que es basa en una nau central i capelles laterals.

Està adossat a les actuals dependències de l’Ajuntament i del Consell Comarcal, amb les quals forma una illa de cases.

El disseny de la planta de l’església és d’arrel contrareformista (segles XVI-XVII) i va ser dirigida pels mestres de cases Josep Petit i Salvi Lliura, en dues etapes.

La nau central és molt voluminosa i a tot voltant hi ha diferents capelletes, cinc per banda, les quals estaven totes decorades amb retaules que es van cremar durant la Guerra Civil. Tant sols se’n va salvar un: el de la Puríssima.

Les parets presbiterals i la volta del temple estan decorades amb pintures murals.

La façana, d’estil barroc tardà, va ser alçada en pedra de Montjuïc (Barcelona), i sobre la porta d’entrada, destaca l’escut de la població i la imatge del sant patró.

Cal destacar, a més la gran devoció que genera a la gent del poble una imatge de Sant Sebastià. Aquesta devoció es referma cada any amb el vot de la vila quan els dies 20 i 21 de gener els feligresos fan una caminada fins a Santa Coloma de Farners per commemorar el fet que Sant Sebastià els salvés de la pesta.

Sant Vicenç de Tossa forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Tossa de Mar i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

La Creu de Terme de Montjuic a Barcelona

Aquesta Creu de Terme, està situada al costat de les guixetes i front a una de les entrades al Poble Espanyol de Montjuic de Barcelona.

És una creu relativament recient , del segle XX, per aquest motiu la podem veure que es conserva en bon estat.

De fet, va ser un regal de l’alcalde de Santiago de Compostela a Barcelona  en l’any 1970.

Per aquest fet no te cap detall o historia a comentar.

Es molt senzilla en el seu conjunt, com moltes te una cara amb Jesucrist crucificat i la Verge amb el nen a l’altre cara.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

 

La capella d’en Marcús o de la Mare de Déu de la Guia de Barcelona

La capella d’en Marcús o de la Mare de Déu de la Guia, esta entre els carrers de  Carders i de Montcada de Barcelona.

L’any 1150, sota la iniciativa del burgès Bernat Marcús, es va construir, aquesta Capella romànica que originàriament formava part d’una pensió per a viatgers, un hospital per a pobres, i un cementeri, situats al camí que conduïa al Vallès, avui el carrer Carders. El bisbe li concedí l’autorització el 1147, però sembla que les obres no s’iniciaren fins al 1166, i van acabar el 1188.

Al final del segle XIII, la confraria dels “Troters de bústia”, formada pel servei de correus creat pel mateix Marcús, es posava sota l’advocació de la Mare de Déu de la Guia, ubicada a la capella.

La capella és l’únic element que resta del conjunt. Construïda amb carreus ben tallats de pedra de la muntanya de Montjuïc, és de planta rectangular coberta amb volta de canó. L’absis suprimit el segle XVIII i substituït per una testera recta, ens és desconegut i tampoc no sabem quan fou construïda la cripta que es compon de tres petites naus, una de volta de canó i dues de creuament amb planta quadrangular i octogonal, respectivament.

Els murs exteriors apareixen articulats en tot el seu perímetre visible per un registre d’arquets cecs sota el ràfec, d’influència lombarda, sostinguts per mènsules, algunes figurades. Al mur lateral hi ha una porteta secundària i sota un arc cec, una Mare de Déu gòtica.

L’accés principal és a la façana i, com aquesta (incloses la teulada, la finestra i l’espadanya) fou refet el segle XIX.

Entre 1916 i 1917 s’afegí la reixa que alinea la capella amb l’edifici del Carders al qual s’adossa.

La decoració ha sofert diverses modificacions, patí els incendis de la Setmana Tràgica i de la Guerra Civil i fou restaurada el 1954, moment en què se suprimí el pis superior.

La Mare de Déu original va ésser substituïda i a la sagristia es guarda una petita capelleta portàtil, que es duia a casa dels malalts que la demanaven, on hi ha una imatge de la Verge de la Guia, reproducció en petit de la que es venerà a l’altar major fins al 1936.

Per a mes informació podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Capella_d%27en_Marc%C3%BAs

 

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Les Cases del carrer de la Font Florida a Montjuic de Barcelona

En el carrer de la Font Florida quan entreu en aquest carrer feu mirada per un i l’altra costat del carrer, les cases moltes d’elles son casi iguales.

Son cases baixes, adossades i amb jardí propi, es van edificar entre 1930 i 1934, tal com podem comprovar per les dates inscrites al capcer de les façanes.

Per ho, retrocedim en el temps…, va comprar uns terrenys sota de la muntanya de Montjuic, al baró d’Esponellà on hi va fer un seguit de torretes amb jardí, a l’estil anglès i al poc temps, van ser adquirits per la Cooperativa d’Obrers i Empleats Municipals, i van anar a viure molts dels seus empleats.

La major part de les cases son d’un estil uniforme, ornamentades amb senzills esgrafiats i fa pensar que en un principi totes devien ser iguals.

La gent actual que hi viu, esta molt contenta de tenir una d’aquestes cases, consideren que son úniques a Barcelona, es un carrer molt tranquil, com si foren situats en un carrer d’un poble…

Podem admirar que les cases en la gran majoria estan en molt bon estat, ven pintades, els jardins verds i polits amb alguns casos fins i tot exuberants.

Durant la República, cada mes de juny organitzaven una festa major de carrer que ara ha fet seva tot el barri.

 

 

Recull de dades, Text i Fotografies : Ramon Solé

L’antic Jardí Botànic Històric de Barcelona, és tota una modernitat i digne de ser visitat

Aquest Jardí Botànic és diu Històric, donat que és el mes antic que hi ha ?

Pues a Barcelona va existir a finals del segle XVI el primer, estava situat a l’Estudi General dels caputxins a la plaça Reial.

Per ho, a Sant Joan Despí, va ser el primer amb vocació científica fou el jardí botànic creat a finals del segle XVII per Jaume Salvador i Pedrol, la majoria d’aquesta família eren reconeguts botànics catalans (del segle XVII al XIX).

Amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929 les autoritats Barcelonines van proposar-se convertir Montjuïc en un gran parc urbà.

Dins el projecte de transformació verda hi havia la Foixarda.

El farmacèutic i botànic d’origen lleidatà Pius Font i Quer, va portar a terme el projecte de fer créixer un jardí botànic en els dos fondals (Antigues pedreres) de la Foixarda.

Se’ls coneixia per al sot de l’Estany i al sot de la Masia,  primer és van plantar especies  endèmiques i rares de la Península i les illes Balears.

Passat un temps,  és van plantar noves espècies  pròpies dels Pirineus i del nord d’Àfrica i, fins i tot, exemplars propis de climes més freds, com que queda mes soterrat que a nivell del carrer, el clima sempre son 4 graus mes baix, i és van aclimatar perfectament.

Actualment, és un Jardí molt enriquit i conservat en tots el racons del Jardí.

Hi ha cartells de les especies mes destacables.

Arbres centenaris i arbres de gran interès, acàcies, freixe, aladerns, boixos, savines i nogueroles…

En la vessant de La Masia podem trobar, un conreu ven mediterrani,

Cal destacar una Masia, que no és antiga…

amb tot tipus de verdures segons la temporada,

una roda de molí, un hotel per insectes o abelles,

un típic pou amb aigua,

molts vegetació i flors típica de muntanya,  plantes medicinals,

alguna caixa niu per aus insectívores,  amb un llarg etc.

I al mig de tot,  un racó amb una font de xarxa.

En l’altra, situat al vessant de l’Estany ,

hi ha un petit estany artificial,

i una frondositat gracies a les plantes i arbres que acull.

Podem fer tot el recorregut seguin els camins que hi ha.

És diu, que amb menys de 100 anys és manté un Jardí dels mes admirats de la ciutat de Barcelona.

 

He recollit les dades : de l’Ajuntament de Barcelona

Text i Fotografies : Ramon Solé

La Masia del Jardí Botànic Històric de Barcelona

Aquesta masia molt ven conservada i situada en el fondal esquerd del Jardí Botànic Històric de Barcelona.

A molts fa exclamar : “ Quina Masia, que maca, deu de ser antiga“. La veritat que sols te cent anys, l’Autor va ser Eduard Balcells Buïgas. Encàrrec de  l’Associació de Ramaders com a granja model per a l’Exposició Universal de 1929.

Durant l’Exposició Universal de 1929, s’hi accedia per una glorieta-mirador  i un camí que feia baixada, fins on hi havia tot un plegat petits edificis o casetes per a l’exhibició de bestiar i per la compra i consum de productes.

Avui en dia, cal entrar per la porta d’accés al Jardí Botànic Històric (Montjuic)i agafar per on és passa per una arcada, i allí descobrireu aquesta masia.

Cal destacar un curiós rellotge de sol.

L’Escut sobre la porta principal.

Les finestres.

I en un lateral una terrassa.

Per últim, els horts que son d’admiració, tal com podríem trobar en una masia fora de ciutat

Un racó mes per anar a conèixer i fer nombroses fotografies de la Masia i el seu entorn.

 

Text i Fotografies . Ramon Solé