El Polvorí i el cos de guàrdia de Montjuïc de Barcelona

Cos de guardia del Polvorí

L’Antic Polvorí i el cos de guàrdia de Montjuïc,  esta situat en el carrer o camí del Polvorí de Barcelona.

El Polvorí de Montjuïc és un edifici construït a la muntanya de Montjuïc a la ciutat de Barcelona, situat al costat oest de la muntanya de Montjuïc, i que va donar nom al barri del Polvorí que l’envolta.

Eren dues construccions auxiliars del Castell de Montjuïc, formant així part del conjunt d’instal·lacions militars que l’exèrcit espanyol va erigir després de la Guerra de Successió Espanyola per controlar la ciutat.

Els edificis, si bé són de caràcter militar, tenen en comú una retirada amb les nostres masies. Damunt un dels portals del pavelló principal, hi ha un escut borbònic amb la data 1733.

El conjunt del Polvorí està encerclat per una muralla amb espitlleres i torretes de sentinella.

Construït en pedra amb planta rectangular de 40m x 15m. té una sola planta sustentada per sis columnes interiors i contraforts exteriors.

Aquest conjunt militar fou restaurat l’any 1849. Actualment està totalment fora de servei.

La veu popular diu, que, des del Polvorí, existeix una mina subterrània que comunica amb el castell de Montjuïc.

Després d’un procés d’abandonament i degradació, l’edifici, propietat de l’Ajuntament de Barcelona, va ser rehabilitat el 2005 i, actualment, acull en règim de cessió la companyia teatral “Teatro de los Sentidos d’Enrique Vargas.”

Us passo un article de l’any 2018 de naciodigital, sobre el Polvorí i el barri del mateix nom :

https://www.naciodigital.cat/noticia/167483/polvori


L’Antic Polvorí i el cos de guàrdia de Montjuïc, estan protegits com a bé cultural d’interès local.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona i Viquipèdia

Adaptació al Text  i Fotografies : Ramon Solé

Ajuntament de Terrassa

L’Ajuntament de Terrassa, està situat en el Raval de Montserrat, núm. 14-20 de Terrassa.

L’Ajuntament de Terrassa és un edifici neogòtic , va ser una obra de Lluís Muncunill dels anys 1900-1902, construïda al solar de Can Galí en substitució de l’antiga casa de la vila, on va tenir posteriorment la seu el Centre Excursionista de Terrassa, al mateix Raval, al número 13, davant per davant de l’actual Ajuntament. Constitueix una de les primeres obres terrassenques de l’aleshores arquitecte municipal, que seguia les tendències historicistes medievals que més tard el van conduir cap al modernisme.

Us passo dades històriques de l’Ajuntament :

  • L’encàrrec data de 1900, any en què es va enderrocar l’edifici existent al solar.
  • Muncunill va presentar el projecte en tres fases: el projecte d’estructures, el 1900; la façana, la galeria i la decoració interior el 1902, i el plec de condicions i el pressupost per als acabaments interiors el 1903.
  • Quan, el 16 de juliol de 1903, Muncunill va ser destituït com a arquitecte municipal, ja estava construït fins al primer pis; el saló de sessions s’havia inaugurat oficialment el 6 de juliol d’aquell any.
  • L’obra la va continuar el nou arquitecte municipal, Antoni Pascual i Carretero. El projecte va ser respectat, en línies generals, si bé la galeria amb deu buits d’aire neogòtic que Muncunill havia dissenyat per al segon pis i el gablet central que havia de contenir un rellotge varen ser eliminats.
  • En una restauració de 1986 es va poder recuperar el pinacle central i els que coronen la façana.

El material principal és pedra sorrenca de la muntanya de Montjuïc, un material que es troba a tota la façana i a bona part de l’interior, especialment el vestíbul, l’escala i la sala de sessions. L’ornamentació, esculpida també en pedra, s’inspira en el moviment organicista que obté les seves referències a la natura i que va ser impulsada pels teòrics Viollet-le-Duc, clarament medievalista, i Ruskin, impulsor del simbolisme anglès.

L’edifici consta de planta baixa i dos pisos, amb una façana profusament decorada on es combinen diversos elements arquitectònics i ornamentals propis de l’estil gòtic com els tres arcs apuntats de la portalada que configura un atri, les finestres del pis principal, les balustrades, els pinacles, els gablets o els relleus de temàtica vegetal.

El primer pis compta amb una gran balconada a la qual s’obren cinc portes d’arc apuntat molt decorades. Al segon pis hi ha només quatre finestres amb una decoració menys profusa i el gablet projectat originalment i construït el 1986, que al centre allotja l’escut de la ciutat i un rellotge.

A l’interior hi destaca la gran escalinata de pedra coronada amb una claraboia amb vitralls, així com els enteixinats de guix de Jeroni Ablabó que guarneixen els sostres del saló de sessions i la sala de l’alcaldia. Del saló de sessions cal esmentar-ne també la triple portalada gòtica d’ingrés, els treballs de fusteria de l’arrambador i les motllures apuntades de les portes d’accés, obra de Pau Güell i la Galeria de Terrassencs Il·lustres, amb els retrats dels personatges destacats de la ciutat, segons una iniciativa sorgida el 1914 amb motiu de l’homenatge a Joaquim de Sagrera. En aquesta zona noble del primer pis s’ubiquen, als dos costats del saló, l’alcaldia, la secretaria, el despatx de l’arquitecte municipal i la comptadoria.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Terrassa

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Vicenç de Tossa de Mar

L’Església de Sant Vicenç està situada en la Pl. de l’Església a Tossa de Mar.

No s’ha de confondre amb Església Vella de Sant Vicenç.

Us passo la seva historia :

  • La primera església de Sant Vicenç es va construir en un indret elevat de l’antiga vila de Tossa, on hi havia hagut el poblat ibèric i, més tard, la colònia romana. Al segle X va ser quan el temple va quedar subordinat al monestir de Ripoll, després que el comte Miró de Barcelona li fes donació de l’alou de Tossa.
  • Fins el segle XVIII (1755), no es construiria l’actual església de Sant Vicenç de Tossa de Mar, quan la població va sortir de les seves muralles i va anar-se assentant a la plana.
  • El nou temple es va consagrar al cap d’11 anys, el 1776, i es va fer una processó solemne per fer el trasllat simbòlic del culte de l’antiga a la nova parròquia.

Sant Vicenç de Tossa és un edifici de grans dimensions situat al mig de la Vila Nova de Tossa que es basa en una nau central i capelles laterals.

Està adossat a les actuals dependències de l’Ajuntament i del Consell Comarcal, amb les quals forma una illa de cases.

El disseny de la planta de l’església és d’arrel contrareformista (segles XVI-XVII) i va ser dirigida pels mestres de cases Josep Petit i Salvi Lliura, en dues etapes.

La nau central és molt voluminosa i a tot voltant hi ha diferents capelletes, cinc per banda, les quals estaven totes decorades amb retaules que es van cremar durant la Guerra Civil. Tant sols se’n va salvar un: el de la Puríssima.

Les parets presbiterals i la volta del temple estan decorades amb pintures murals.

La façana, d’estil barroc tardà, va ser alçada en pedra de Montjuïc (Barcelona), i sobre la porta d’entrada, destaca l’escut de la població i la imatge del sant patró.

Cal destacar, a més la gran devoció que genera a la gent del poble una imatge de Sant Sebastià. Aquesta devoció es referma cada any amb el vot de la vila quan els dies 20 i 21 de gener els feligresos fan una caminada fins a Santa Coloma de Farners per commemorar el fet que Sant Sebastià els salvés de la pesta.

Sant Vicenç de Tossa forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Tossa de Mar i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

La Creu de Terme de Montjuic a Barcelona

Aquesta Creu de Terme, està situada al costat de les guixetes i front a una de les entrades al Poble Espanyol de Montjuic de Barcelona.

És una creu relativament recient , del segle XX, per aquest motiu la podem veure que es conserva en bon estat.

De fet, va ser un regal de l’alcalde de Santiago de Compostela a Barcelona  en l’any 1970.

Per aquest fet no te cap detall o historia a comentar.

Es molt senzilla en el seu conjunt, com moltes te una cara amb Jesucrist crucificat i la Verge amb el nen a l’altre cara.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

 

La capella d’en Marcús o de la Mare de Déu de la Guia de Barcelona

La capella d’en Marcús o de la Mare de Déu de la Guia, esta entre els carrers de  Carders i de Montcada de Barcelona.

L’any 1150, sota la iniciativa del burgès Bernat Marcús, es va construir, aquesta Capella romànica que originàriament formava part d’una pensió per a viatgers, un hospital per a pobres, i un cementeri, situats al camí que conduïa al Vallès, avui el carrer Carders. El bisbe li concedí l’autorització el 1147, però sembla que les obres no s’iniciaren fins al 1166, i van acabar el 1188.

Al final del segle XIII, la confraria dels “Troters de bústia”, formada pel servei de correus creat pel mateix Marcús, es posava sota l’advocació de la Mare de Déu de la Guia, ubicada a la capella.

La capella és l’únic element que resta del conjunt. Construïda amb carreus ben tallats de pedra de la muntanya de Montjuïc, és de planta rectangular coberta amb volta de canó. L’absis suprimit el segle XVIII i substituït per una testera recta, ens és desconegut i tampoc no sabem quan fou construïda la cripta que es compon de tres petites naus, una de volta de canó i dues de creuament amb planta quadrangular i octogonal, respectivament.

Els murs exteriors apareixen articulats en tot el seu perímetre visible per un registre d’arquets cecs sota el ràfec, d’influència lombarda, sostinguts per mènsules, algunes figurades. Al mur lateral hi ha una porteta secundària i sota un arc cec, una Mare de Déu gòtica.

L’accés principal és a la façana i, com aquesta (incloses la teulada, la finestra i l’espadanya) fou refet el segle XIX.

Entre 1916 i 1917 s’afegí la reixa que alinea la capella amb l’edifici del Carders al qual s’adossa.

La decoració ha sofert diverses modificacions, patí els incendis de la Setmana Tràgica i de la Guerra Civil i fou restaurada el 1954, moment en què se suprimí el pis superior.

La Mare de Déu original va ésser substituïda i a la sagristia es guarda una petita capelleta portàtil, que es duia a casa dels malalts que la demanaven, on hi ha una imatge de la Verge de la Guia, reproducció en petit de la que es venerà a l’altar major fins al 1936.

Per a mes informació podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Capella_d%27en_Marc%C3%BAs

 

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Les Cases del carrer de la Font Florida a Montjuic de Barcelona

En el carrer de la Font Florida quan entreu en aquest carrer feu mirada per un i l’altra costat del carrer, les cases moltes d’elles son casi iguales.

Son cases baixes, adossades i amb jardí propi, es van edificar entre 1930 i 1934, tal com podem comprovar per les dates inscrites al capcer de les façanes.

Per ho, retrocedim en el temps…, va comprar uns terrenys sota de la muntanya de Montjuic, al baró d’Esponellà on hi va fer un seguit de torretes amb jardí, a l’estil anglès i al poc temps, van ser adquirits per la Cooperativa d’Obrers i Empleats Municipals, i van anar a viure molts dels seus empleats.

La major part de les cases son d’un estil uniforme, ornamentades amb senzills esgrafiats i fa pensar que en un principi totes devien ser iguals.

La gent actual que hi viu, esta molt contenta de tenir una d’aquestes cases, consideren que son úniques a Barcelona, es un carrer molt tranquil, com si foren situats en un carrer d’un poble…

Podem admirar que les cases en la gran majoria estan en molt bon estat, ven pintades, els jardins verds i polits amb alguns casos fins i tot exuberants.

Durant la República, cada mes de juny organitzaven una festa major de carrer que ara ha fet seva tot el barri.

 

 

Recull de dades, Text i Fotografies : Ramon Solé

L’antic Jardí Botànic Històric de Barcelona, és tota una modernitat i digne de ser visitat

Aquest Jardí Botànic és diu Històric, donat que és el mes antic que hi ha ?

Pues a Barcelona va existir a finals del segle XVI el primer, estava situat a l’Estudi General dels caputxins a la plaça Reial.

Per ho, a Sant Joan Despí, va ser el primer amb vocació científica fou el jardí botànic creat a finals del segle XVII per Jaume Salvador i Pedrol, la majoria d’aquesta família eren reconeguts botànics catalans (del segle XVII al XIX).

Amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929 les autoritats Barcelonines van proposar-se convertir Montjuïc en un gran parc urbà.

Dins el projecte de transformació verda hi havia la Foixarda.

El farmacèutic i botànic d’origen lleidatà Pius Font i Quer, va portar a terme el projecte de fer créixer un jardí botànic en els dos fondals (Antigues pedreres) de la Foixarda.

Se’ls coneixia per al sot de l’Estany i al sot de la Masia,  primer és van plantar especies  endèmiques i rares de la Península i les illes Balears.

Passat un temps,  és van plantar noves espècies  pròpies dels Pirineus i del nord d’Àfrica i, fins i tot, exemplars propis de climes més freds, com que queda mes soterrat que a nivell del carrer, el clima sempre son 4 graus mes baix, i és van aclimatar perfectament.

Actualment, és un Jardí molt enriquit i conservat en tots el racons del Jardí.

Hi ha cartells de les especies mes destacables.

Arbres centenaris i arbres de gran interès, acàcies, freixe, aladerns, boixos, savines i nogueroles…

En la vessant de La Masia podem trobar, un conreu ven mediterrani,

Cal destacar una Masia, que no és antiga…

amb tot tipus de verdures segons la temporada,

una roda de molí, un hotel per insectes o abelles,

un típic pou amb aigua,

molts vegetació i flors típica de muntanya,  plantes medicinals,

alguna caixa niu per aus insectívores,  amb un llarg etc.

I al mig de tot,  un racó amb una font de xarxa.

En l’altra, situat al vessant de l’Estany ,

hi ha un petit estany artificial,

i una frondositat gracies a les plantes i arbres que acull.

Podem fer tot el recorregut seguin els camins que hi ha.

És diu, que amb menys de 100 anys és manté un Jardí dels mes admirats de la ciutat de Barcelona.

 

He recollit les dades : de l’Ajuntament de Barcelona

Text i Fotografies : Ramon Solé

La Masia del Jardí Botànic Històric de Barcelona

Aquesta masia molt ven conservada i situada en el fondal esquerd del Jardí Botànic Històric de Barcelona.

A molts fa exclamar : “ Quina Masia, que maca, deu de ser antiga“. La veritat que sols te cent anys, l’Autor va ser Eduard Balcells Buïgas. Encàrrec de  l’Associació de Ramaders com a granja model per a l’Exposició Universal de 1929.

Durant l’Exposició Universal de 1929, s’hi accedia per una glorieta-mirador  i un camí que feia baixada, fins on hi havia tot un plegat petits edificis o casetes per a l’exhibició de bestiar i per la compra i consum de productes.

Avui en dia, cal entrar per la porta d’accés al Jardí Botànic Històric (Montjuic)i agafar per on és passa per una arcada, i allí descobrireu aquesta masia.

Cal destacar un curiós rellotge de sol.

L’Escut sobre la porta principal.

Les finestres.

I en un lateral una terrassa.

Per últim, els horts que son d’admiració, tal com podríem trobar en una masia fora de ciutat

Un racó mes per anar a conèixer i fer nombroses fotografies de la Masia i el seu entorn.

 

Text i Fotografies . Ramon Solé

La Font de les Palmeres a Montjuic de Barcelona, està a les últimes

La Font de les Palmeres, esta en un espai que molta gent que visita Montjuic, mai deu d’haver passat per on esta situada.

Mireu, abans d’ahir, dilluns, vaig fer un recorregut per fotografiar per fer uns propers articles, i vaig mirar aquesta font que porta anys sense aigua.

Fotografia  de l’any 2009 – Arxiu Rasola

Està situada al costat del Viver municipal de Montjuic. Cosa fa mes estranya trobar a una font antiga amb una estructura que podríem dir notable, i que l’Ajuntament en tots aquest anys no ha fet conduir aigua de xarxa fins la Font de les Palmeres, per mantenir una vivència i record del passat.

Per accedir-hi, simplement aneu front a la Fundació Joan Miro, on trobareu unes escales i un caient d’aigua, quan cau de fet es un espai visualment bonic.

Pugeu per les referides escales  i us caldrà fer un gir a l’esquerra

i unes altres us portaran ja directament a la Font.

Quan va ser la meva sorpresa, que alguna persona irresponsable amb el medi ambient, havia bolcat olis bruts del cotxe dins de la pica d’aquesta antiga font, deixat tot embrutit d’una negror i olor desagradable.

Per lo que veig així quedarà, i em pregunto fins quan l’Ajuntament, no tindrà una actuació per recuperar aquesta Font de les Palmeres…?

Una verdadera llàstima, esta al mig d’unes escales que portant al paratge on havia agut una altra de les fonts naturals de les moltes que hi havien a Montjuic ara fa mes de cents anys en rere, La Font dels Tres Pins, aquesta totalment desapareguda.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé