Cap d’Any, un recull de com ha sigut l’any 2020… en aquest Blog

Han sigut 365 dies, uns bons i altres no tant…avui fem un recull de com ha sigut en aquest Blog aquest any 2020, on han sortit un o més articles cada dia de l’any, amb :

Esglésies

Balnearis

Convents

Monestirs

Castells

Cases destacades i modernistes

Ponts

Creus de Terme

Ajuntaments

Masies

Ermites i Capelles

Mercats

Antigues industries

I molt mes …

Senzillament, us desitjo a totes i tots els seguidors i col·laboradors del Blog, un Bon Any 2021.

Text : Ramon Solé

Fotografies gràcies a Fidel Rodríguez, Ramon Badia i Celia Peix, Dora Salvador, Oriol-Ramon Solé, Maria Àngels García-Carpintero i Ramon Solé

Dones dels “Terrassa”. Jonqueres i Montalegre. Monestirs femenins medievals relegats per la història

Castell de Vallparadís a Terrassa regentat pels “Terrassa”. Foto: Ramon Solé

A la genealogia dels Terrassa explicada per Joaquim Verdaguer[1] podem veure algunes relacions entre dones i la història d’alguns monestirs femenins alt medievals que han quedat relegats a l’oblit.

La benedictina Maria de Terrassa (-1244), filla de Guillem II de Terrassa i de Berenguera i germana de Guillem III, senyor, com el seu pare, del castell de Vallparadís, fundà en 1214, amb llicència del llavors bisbe de Barcelona, Palau, el monestir femení benedictí de Sant Vicenç de Jonqueres.

https://estimadaterra.wordpress.com/2020/10/26/sant-vicenc-de-jonqueres-de-sabadell/.

La història d’aquest monestir és molt breu i encara resta a les fosques. Sabem que el monestir de Sant Pere de les Puel·les tenia propietats a la zona als segles X i XI. A l’article anterior sobre Arraona (Sabadell) ja donàvem notícia de que al 991, al testimonial de Sant Pere de les Puel·les, es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncarias que “Filmera abbatissa cum sororibus” permutà amb un tal Calvello. En 1030 els almoiners de Llobet donen a Preciosa terres, vinyes, cases amb cort i arbres, atuells, eines i un parell de bous amb llur aper a Togores i a Jonqueres que afrontaven amb terres del monestir de Sant Pere[2].

Canyars o “Jonqueres” al riu Ripoll. Foto: Ramon Solé

El territori de Jonqueres que al 973 s’anomena “vila”, serà reconegut com a “domum” (basílica, o església amb comunitat) de Sant Vicenç a principis del segle XI en els límits de diverses transaccions referents a l’ús de molins hidraùlics. Des de 1036 Sant Vicenç és reconeguda com a parròquia. En 1093 es torna a anomenar vilar, però el mot no deu tenir el mateix significat que al 973, ja que que el primer podria referir-se a un terme rural i el segon podria ser ja un mas. [3]

Paratge de la Font de la mina entre el molí de Fontanet i el de les tres creus riu Ripoll. https://fontsaigua.wordpress.com/2015/11/22/avui-destaquem-la-font-de-la-mina-de-sabadell/

La presència de vàries Deodicades a finals del s. X i principis del s. XI  (Maia, 969, a “el Vilar”, Teodesera, 991, a Jonqueres o Guifreda, en 1006 totes tres a Arraona)[4] i Fruiló, que al 996 dóna a Sant Pere de Ègara cases amb corts, terres, vinyes, arbres, terra de conreu i erma i tots els seus béns mobles a Rosdors i l’Avellanet entre el riu Ripoll a l’est, Ullastrell, al sud, Voltrera (Abrera) a ponent i el bosc de Gaià al nord, un ampli alou al sud de Terrassa[5]), ens dóna la idea de que podrien ser dones properes al monestir de Sant Pere de les Puel·les les que regentarien el “domum” i, a meitat del segle XI, la parròquia, el fet de ser dones explica el que la seva acció eclesial no hagi estat considerada.

Santa Maria de Toudell a Viladecavalls A: http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2013/02/la-quadra-del-toudell.html

Cal tenir en compte que entre 1027 i 1028 Berenguer Ramon I i la seva segona esposa, Guisla de Lluçà, lliuren a la Catedral i al seu bisbe Deudat el monestir de St. Pere de les Puel·les (cosa que no van aconseguir fer amb St. Cugat), amb les seves terres i esglésies[6]. A partir de llavors les permutes o donacions a St. Pere seran sempre a benefici de la Seu i dels seus cercles pròxims. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. El 1072, el monestir de St. Pere de les Puel·les rep, gràcies a l’abat de Cuixà, una butlla papal per la qual queda lliure del domini episcopal i amb el dret de donar sepultura i rebre oblacions. Durant aquest segle el monestir femení perdrà alguns dominis adaptant-se a les exigències dels potents per tal de sobreviure amb alguns altres.

Si en 1214 es fundà el monestir de Santa Maria de Jonqueres deuria ser perquè la família de la benedictina Maria de Terrassa tenia propietats per fer-ho, però potser també perquè les benedictines havien tingut aquí una trajectòria antiga. En 1273 es traslladen a Sabadell i vint anys després a Barcelona, a l’actual carrer de Jonqueres, entre Santa Anna i Sant Pere de les Puel·les. L’església de Sant Vicenç continuarà exercint funcions parroquials sota el domini de Sant Pere d’Ègara.[7]

Aquests trasllats s’explicaven en funció d’una millor protecció envers les germanes, però el que comportaven, sovint, era un major control de la cúria sobre elles i els seus bens. Posteriorment seran comanadores de Sant Jaume les que regentaran el monestir de Santa Maria de Jonqueres, una ordre amb una vida més activa i amb formes de vida mixtes, on les “dames” podien casar-se i ensenyaven als fills i les filles dels cavallers, el que causarà litigis i conflictes amb altres institucions eclesials, com les cistercenques[8].

L’edifici gòtic es traslladà a l’actual església de la Concepció al Carrer Aragó amb Llúria, però tot això forma part d’una història que aquí no tractem. Ens endinsem en les coves dels primers segles medievals, traient dades dels documents per relacionar-les e interpretar-les a mesura que en recollim més.

Una descendent de la nissaga dels Terrassa, Blanca de Centelles (- 1349), sobre qui va recaure un gran i divers domini feudal després de dos matrimonis i d’una vida atzarosa[9], fundà al final de la seva vida (1345) la cartoixa de Vallparadís que més endavant s’unirà a la de Sant Pol de Mar, establint-se a l’actual edifici de la Conreria al terme de Tiana, on hi havia la ermita de Santa Maria de Montalegre, “Mont Alacris” amb una comunitat de donades.

Castell-Cartoixa de Vallparadís. Foto: Ramon Solé

En 1250 el bisbe de Barcelona, Arnau de Gurb, consagrà l’altar de Santa Maria de Montalegre, deixant a les germanes encarregades de la parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes[10], al terme de Sant Fost de Campsentelles, quedant sota la protecció feudal d’aquest llinatge i regint-se per la regla de Sant Agustí, una regla més laxa que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies, el que les hi permetia viure

El 1319 hi va haver un conflicte amb el bisbe Ponç de Gualba, encarregat de les obres de la Catedral de Barcelona, per les rendes de que el monestir disposava. La priora del moment, Blanca Desgatell, optà per vendre la Conreria el 1362 als canonges de Santa Eulàlia de Barcelona que ho van vendre a uns preveres ermitans, passant més tard a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu de qui ho va adquirir el prior de la cartoixa de Vallparadís al 1413, fent vida fins que, mig segle després, els cartoixans de Vallparadís amb els de Sant Pol es traslladen al nou edifici, quedant la Conreria com a granja de la Cartoixa.

La Cartoixa de Montalegre a Tiana, amb l’edifici de la Conreria al fons. Foto: Ramon Solé.

Aquests traspassos entre senyors feudals i canonges i, més tard, amb la “Pia almoina”, són força habituals en aquests segles, especialment amb els béns que administraven senyors feudals i/o comunitats de dones, siguin religioses o siguin Deodonades seglars que van passant als grans monestirs o als bisbats.

La Cartoixa de Montalegre adquireix, en 1434, la jurisdicció feudal de Sant Fost i de Cabanyes; la de Martorelles i la Santa Perpètua van passar amb la compra de la baronia de Mogoda a la Pia Almoina i així seguirà, amb altres compres, aconseguint tenir un bon domini que el permetrà subsistir fins avui[11].

Les germanes agustines de la Conreria, en canvi, es van traslladar a Barcelona quan van passar els anys més durs de la pesta negra d’aquell temps. El nou emplaçament serà a l’actual barri del Raval on edificaren una església sota l’advocació de Nostra Senyora de Montalegre, inaugurada al 1362, de la que queda una petita imatge al carrer Valdonzella junt a la Casa de la Caritat, que havia estat seu del monestir de Valdonzella (cistercenc).

Hornacina del Carrer Montalegre. Foto: AGC

La congregació de canongesses agustinianes va florir durant uns segles en concòrdia amb el convent i rector de Santa Maria del Pi, però va desaparèixer arran del concili de Trento (s. XVI), quan es van negar a acceptar la clausura que se les exigia al·legant que això no entrava en la seva constitució que ja havia estat acceptada de molt abans, la qual cosa era ben certa.[12]

Conreria: font de les monges. Els noms s’obstinen en dur-nos el record. Foto: Ramon Solé.

Van desobeir i es van extingir.

Van ser fidels a la seva llibertat i han quedat amagades als racons de la història de les grans institucions religioses que sobrevisqueren plegant-se als dictats androcèntrics de Roma.

Si comparem les dades del monestir de Jonqueres amb el de Santa Maria de Mont Alegre, i tal com anem veiem en relació a d’altres ermites i cenobis femenins, no és que no hagin existit monestirs medievals de dones, sinó que les seves notícies que al segle X-XI i principis del XII veiem relacionades amb noms i comunitats de dones, passen, als segles XIII-XIV a quedar sotmeses a l’administració curial i relegades o, senzillament eliminades, elles i les seves empremtes,  endemés de, molt sovint, quedar calumniades.

Podem considerar per a la història, les dades que ens donen els documents medievals, però cal deixar de banda les valoracions dels prelats, sempre subjectives, és així com sens mostra el que s’havia amagat.

Vallparadís. Un castell des d’on actuaren alguns senyors i algunes dames. Foto: Ramon Solé

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

A les dones que no es van sotmetre al patriarcat de Roma.

[1] Verdaguer i Caballé, Joaquim. «Els Terrassa. Genealogia». Terme, [en línia], 2000, Núm. 15, p. 38-46, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/40705 [Consulta: 8-12-2020].

[2] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, vol II, doc. 222

[3] Ibídem, documents varis entre 973 i 1093.

[4] Puig i Ustrell, P (1995) …Sant Llorenç del Munt… Doc. 36 (969), 75 (991) i 119 (1003)

[5] Puig i Ustrell, P. i altres (2001) Diplomatari de Sant Pere i Santa Maria d’Ègara Terrassa 958-1207. Fundació Noguera. Diplomataris, 24, doc. 10

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona. Vol. IX, n. 434.

[7] Verdaguer, J. “Sant Vicenç de Jonqueres, La Creu Alta i Sant Julià d’Altura” https://joaquimverdaguer.blogspot.com/2019/12/sant-vicenc-de-jonqueres-la-creu-alta-i.html

[8] Maria-Mercé Costa (2011). El món de les dames de Jonqueres. Ed. Pagés.

[9] Verdaguer, J. http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2018/02/blanca-de-centelles.html

[10] “El berber que va ser bisbe”: https://www.rondaller.cat/2015/04/30/sant-cebria-de-cabanyes/

[11] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, 14. Introducció.

[12] Roca, M. Carme (2014). Abadesses i Priores a la Catalunya Medieval. Ed. Base. P. 199-2

Aquallonga (Valldoreix), segle X. Res a re-poblar, elles ja hi eren.

Avui us presento tres articles

Sant Cebrià de Valldoreix. Foto: Ramon Solé

Sovint es parla de la tasca repobladora dels monestirs, entre els quals, el poderós Sant Cugat del Vallés, que, a finals del segle X, es va fent amb terrenys i altres possessions en aquesta zona més propera al seu “Castrum Octavià”, que els que havia adquirit prèviament a la frontera del Llobregat i del Penedès, però més aviat hauríem de parlar d’usurpació i control si seguim de prop els moviments que registraren.

Monestir Sant Cugat, sobre les muralles del “Castrum Octavià”. Postal antiga, arxiu Rasola

Són moltes les vendes o llegats que es fan després de la presa d’Almansor (985). Algunes donacions les hem d’entendre com una mena de contracte a precari o en règim d’usdefruit, el monestir tindrà la propietat a canvi d’una certa protecció (la de no espoliar més?) i de l’enterrament a sagrat. Entre aquestes propietats que passen al monestir trobem referències d’algunes primitives esglésies que aniran quedant sota el monestir per acabar desapareixent, com els noms de les dones que encara actuen per si mateixes al segle X. Veiem algunes.

En 965 Joan i Rogada “donen” al monestir de Sant Cugat terres al terme d’Aqualonga a Llaceres, i aquesta és la primera menció coneguda al mas de Llaceres i a la capella d’aquest mateix nom de Sant Cugat. El mateix any Scluva dóna al mateix terme a la zona de Brugario, junt a animals i estris[1].

En 986 Mir i Escolàstica venen a l’abat de Sant Cugat i bisbe de Girona, Ot, terra amb cases, cort amb arbres  al terme d’Aqualonga junt a Sant Pere de Rubí[2], primera menció a aquesta església avui reconstruïda.

Sant Pere de Rubí va ser reconstruida després de la Guerra civil. Foto: Ramon Solé

En 987, un tal Muç o Moció, mor en tornar del captiveri que va patir amb la ràtzia d’Almansor al 985, al seu testament jurat a l’altar de Santa Maria en St. Joan de Valle Vitraria,  deixa, entre altres legats, una vinya a “Sancta Maria qui est sita in Valle Vitraria”, l’església, amb tres advocacions com era habitual a l’època, pertanyia llavors a Sant Cebrià d’Aqualonga. Entre altres disposicions, Muç indica que es vengui una terra que té a St. Vicenç de Sarrià per pagar el rescat de la captiva Ermensinda[3].

Santa Maria de Vallvidrera, postal antiga, arxiu Rasola.

Na Luvilo dóna a Sant Cugat part del seu alou de vinya i terra al terme d’Aquallonga, al lloc conegut com a Llaceres.[4] En 990 els almoiners de na Luvilo (probablement la mateixa) donen a Sant Cugat per disposició de la testadora una parellada de terra a Aquallonga,  “al Prat”, als límits trobem a Llobeta i els seus fills. Ermesinda i els seus fills, Alarde i Nevolenda vendran al monestir una terra al mateix terme al lloc del camp de Saldes[5].

També en 987 Marraziano permuta amb Sant Cugat terra, cases, vinya i verdaguer que comprà a Ermengarda, als límits es recorda a Filmera, a Barcelona, femina i a Filicite o Filicie, difuntes. En 988 Petrone, prevere, dóna a Sant Cugat quedant-se en règim d’usdefruit, a un dels límits es menciona a Sant Pere del cenobi (Sant Pere de les Puel·les). Al 989 és Seniold, femina qui dóna a Aqualonga a la Vall d’Oriola del Vallés[6].

En 991 els almoiners de Sunyer donen al monestir una terra a Campanyà (primera menció a Santa Maria de Campanyà de St. Cugat), posteriorment Sunyer (potser un fill d’aquell) i la seva dona Studia permuten amb St. Cugat tres terres a Aquallonga: a Campanyà, la vall Seca (al puig de Rimila) i el Prat (amb la font de Petro), als límits tornem a trobar a Llobeta i els seus fills[7].

Santa Maria de Campanyà, postal antiga a Tot Sant Cugat.

L’ú de gener de 991 (992 segons datacions) es fa un testimonial sobre les propietats del monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona degut a la pèrdua de les escriptures durant l’assalt de 985. Entre les possessions de Sant Pere, notable document topogràfic de l’època, n’hi ha diferents alous a Aqualonga, als accessos a la “Fonte Calciata” (primera menció a Sant Llorenç de Font Calçada, prop del torrent de Can Cabassa on s’han trobat restes d’una vil·la romana), la serra de Cercitulo, Puig Ventós (Cerdanyola), el Valle Vidraria (Vallvidrera) i “ipsas Canales” (després castell de Canals) més un alou de Bonastre prop d’un del monestir de Sant Cugat i del torrent[8].

Sant Llorenç de Font Calçada. Sant Cugat del Vallés. Foto: viquipèida.

Després d’aquest reconeixement, al 993 l’abadessa de St. Pere de les Puel·les Adelaida “Bonafilla” i les germanes Deovotes permuten amb St. Cugat terres en Aqualonga, per terra en Auro Invento (Provençals)[9].

Sant Vicenç del Bosc o St. Vicenç de Cerdedol una ermita del segle X en runes. Foto: Ramon Solé: https://estimadaterra.wordpress.com/2020/02/27/ermita-de-sant-vicenc-del-bosc-de-sant-cugat-del-valles/

En 993 els almoiners de Fluridio, Filmera i Ovidia donen al monestir terres, vinyes, casals i arbres i en 995 Revella, vídua de Flavi, dóna la tercera part del que el seu marit li va llegar i la resta en son òbit, també Nefridi i la seva dona Casta els que donen terres, vinyes, cases i arbres “al rec i sota el rec” que limiten amb terres del mateix monestir, amb la via pública, amb el riu Rubio i amb alous del veguer Seniofred. El 21 de maig de 996 Engóncia ven a Sant Cugat una terra al terme d’Aquallonga que limita per totes parts amb propietats del monestir excepte al punt que limita amb un rec que va als molins[10].  Veiem, doncs, que el monestir se’n va fent amb alous prop de les aigües, amb els recs i els molins, com s’havia fet amb animals i eines.

El 22 de maig del mateix any es dirimeix un plet entre l’abat de Sant Cugat i el vicari del Castell de Rubí, Seniofred, acusat per aquell de derivar aigües de la riera de Xercavins i d’algunes fonts en perjudici dels molins del monestir. Davant del bisbe de Barcelona, Aeci, del pròcer Bonfill Sendred i dels jutges més reconeguts de l’època, Seniofred diu que la possessió d’aquestes aigües sempre ha estat un dret dels vicaris, com de fet veiem en altres indrets. L’abat de St. Cugat i bisbe de Girona, Ot, presenta testimonis que declaren que fa més de trenta anys que aquestes aigües flueixen cap els molins del monestir, és a dir fa servir el dret d’aprisió de la llei dels gots, un dret del que diuen no saber res en algunes ocasions sobre unes terres que, com hem vist, eren en altres mans. Seniofred evacua les aigües.

rierol de Can Xercavins. Foto: Tot Rubí

També el bisbe Vives de Barcelona mostra interès en l’aigua d’aquesta zona, doncs en 994 compra a Riquilda la quarta part d’un molí al terme del “riu Rubio” amb les seves aigües, resclosa, pedres i moles, rec i cap de rec, ferradura i altres elements per tres mancusos d’or.

En 1017 el nou abat de Sant Cugat, Guitard torna a entrar en plet amb Seniofred de Rubí, en aquest cas davant de la comtessa Ermessenda i el seu fill el comte Berenguer Ramon I, els seus pròcers, el comte de Pallars Jussà i el jutge Bonfill Marc de la cort d’Ermessenda, l’abat acusa al veguer de retenir injustament alous que eren del monestir. Mentre el tribunal discuteix, l’abat presenta dues escriptures: la venda que Seniofred va fer al predecessor de Guitard dels alous ara objecte de disputa i que abans eren de la dona Filmera, i la donació que aquesta va fer a Sant Cugat de tots els alous que tenia als termes del castell de Rubí[11], ambdues coses a la vegada semblen incongruents. La comtessa, seguint el consell dels pròcers, permuta alous fiscals per alous de Sant Cugat, el que sembla indicar que el veguer devia tenir part de raó però que els poders més grans: eclesiàstic i comtal s’uneixen davant del control que anaven prenent els senyors dels castells.

Castell Rubí. Foto: Ramon Solé

Cert és que al veguer de Rubí, Seniofred, el trobem pledejant en nombroses ocasions i amb diferents personatges, però trobem que aquests senyors de les guerres no eren pitjors que altres potents, nobles o eclesiàstics. Tothom exercia el poder que podia amb les eines que tenia: armes, lleis, escriptures, por…, els temps estaven canviant i el domini s’havia de conservar o augmentar.

Torre Canals de Valldoreix. Foto: viquipèida. Entre les torres de Canals, Rubí, Papiol, Castellbisbal o Fumet (Floresta) es comunicaven amb senyals de fum.

El primer Castell de Rubí que trobem mencionat als documents d’aquesta època no sembla estar sota l’actual, segons les excavacions que es van fer al 2009, es suposa que podria estar al costat de la primitiva església de Sant Genís de Rubí de la que només en queden unes restes i la menció documental al testament de 1080 del fill de Seniofred de Rubí, Ramón Seniofred que deixa un llegat, entre d’altres més, a aquesta ermita[12].

Entrat ja el segle XI, les donacions al monestir de St. Cugat en règim d’usdefruit i consignades com a tals, són més nombroses, així com també els plets als que s’ha d’enfrontar l’abat Guitard, per les actuacions dels seus predecessors.  Mentre l’església es va fent amb el control, els noms de dones van desapareixent, oblidats per una història que ha relegat el paper d’elles.

Font de Can Fumat. Foto: Ramon Solé. L’aigua un bé tan preciat avui com ahir.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, setembre 2020

A les que han llaurat la terra que trepitgem. Als i a les que la continuem cuidant.

 ———————————————————————————————————–

[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. LXVII i n. LXVIII

[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona Vol. IX, n. 83.

[3] Feliu i Montfort, G., o.c.Vol. II, doc. 74

[4] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat. Vol. VI, n. MCCXLI

[5] Ibídem. Vol. IV, n. CCXXV i CLXXVIII

[6] Ibídem. Vol. IV, n. CLXXVI, n. CXCIV i CCIV

[7] Ibídem. Vol. IV, n. CXXXI i n. CCXXXIII

[8] Salrach, J. M. i Montagut, T., dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera. Textos jurídics catalans, 2. Doc. 119.

[9] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. CCLVI

[10] Ibídem. Vol. IV, n. CCLIV, n. CCLXVIII, n. CCLXX i n. CCLXXI

[11] Salrach, J. M. i Montagut, T., o.c,. doc. 130 (996) i doc. 174 (1017).

[12] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona, segle XI. Fundació Noguera, 40 n. 1361.

Convent de Sant Sebastià de la Bisbal d’Empordà

El Convent de Sant Sebastià, també anomenat Convent dels Franciscans, es troba en un petit turó a l’extrem sud-oest de la Bisbal d’Empordà on antigament hi hagué una petita capella dedicada a Sant Sebastià.

Tot i que el Convent va ser fundat el 1850, l’església del Convent dels Franciscans va ser iniciada el 1590, i el temple va ser ampliat el 1791. El conjunt arquitectònic està format per l’església i el claustre. Benedetto di Tocco, bisbe de Girona és considerat el seu fundador, i des dels seus inicis albergava la comunitat franciscana.

Durant la guerra civil fou saquejat i els objectes de culte i els altars foren cremats i quatre frares assassinats. També va ser refugi de fugitius de la zona franquista. Més endavant els frares hi pogueren tornar. A partir de donacions de famílies i subvencions de les autoritats, el convent i el calvari van poder ser restaurats.

Però l’any 2003 hi va haver un canvi d’activitat molt important, ja que els últims franciscans varen cedir a la Fundació Acollida i Esperança l’edifici per a ús social, i és a partir de llavors que és un centre d’acollida. La missió de la fundació és promoure espais d’acollida per a persones en situació d’exclusió social, amb la finalitat d’acompanyar-los i donar-los oportunitat de canvis.

Com a anècdota intrigant,  el 4 d’octubre del 2007, coincidint amb la festivitat del seu patró, Sant Francesc d’Asís, i també que l’últim franciscà que hi quedava, en Francesc Costa, que aquell dia l’havien traslladat a un altre indret, un llamp va caure al cim del seu campanar, el qual va quedar totalment destrossat, així com altres dependències del recinte, havent-se de construir de cap a peus.

  • Fotografia molt antiga del convent, extreta de la publicació del llibre L’Abans. És la comunitat de franciscans a principis del segle XX en el claustre de l’edifici.

Us passo un enllaç de Monestirs de Catalunya, on podreu veure fotografies interiors del Convent de Sant Sebastià  :

https://www.monestirs.cat/monst/baemp/bp04seba.htm

Poema : El convent

 Dalt d’un petit turó,

a redós de les muntanyes,

tu, el convent dels franciscans,

tot altiu i orgullós,

la nostra vila acompanyes.

No fa gaire temps,

un llampec esgarriat,

tot cercant el seu camí,

al teu cim va aterrar.

Campanes i campanar,

a fer punyetes se’n van anar.

Fou la caiguda d’un llampec

turmentat pel desamor,

defallit per la manca d’esperança.

Fou un llampec enamorat,

de quelcom que tu tenies.

Ell, per tu, va perdre l’erma.

Avui, per fi, el mal d’amor està arranjat,

i, el convent, de nou, tot altiu ens acompanya.

Avui, ja repiquen les campanes.

 

 

Text, Fotografies, Pintura i Poema : Joaquima Pellicer  i Solà

 Agraeixo aquest bonic article del dia d’avui que ens a regalat al Blog i a tots els seus seguidors,  la Joaquima.

Ramon Solé