Castellciuró de Molins de Rei (Baix Llobregat)

Castellciuró és un castell ubicat al municipi de Molins de Rei, al Baix Llobregat,

dins la serra de Collserola, a prop de l’ermita de Santa Creu d’Olorda i del Puig d’Olorda.

Us passo la seva historia:

  • Els basament pertanyen a l’alta edat mitjana.
  • Aquest edifici primerenc potser va ser destruït arran de la ràtzia d’Almansor de l’any 985.
  • Al segle XII els Cavallers Hospitalers de l’orde de Sant Joan de Jerusalem la van reconstruir.
  • Al segle XIII, Jaume II recuperà el domini directe de les ruïnes de Ciuró fins a l’any 1347 en què passà a mans del convent de Santa Clara d’Oristany.
  • L’any 1366, la reina Eleonor recuperà els drets de paratge, concedint a Bernat de Relat el castell amb termenat l’any 1368.
  • Al segle XVI passà a la família Requesens fins a l’any 1811 en què les Corts de Cadis aboliren els drets senyorials.
  • Documentat el 1066, la part més antiga de les restes d’aquest castell és un mur d’opus spicatum (obra de pedres inclinades, alternant el sentit de la inclinació en cada filada) molt ben construït, que podrien ser d’origen visigòtic (segle VIII) o preromànic (segle X) i van ser destruïdes cap a l’any 985 per les hordes sarraïnes d’Almansor. De les seves restes escasses destaquen un parell de murs i una cisterna enclavada en la roca.
  • El castell fou construït on hi havia la torre de Guadallo (esmentada l’any 998), a 155 metres d’alçada i en un lloc força estratègic. És situat en el turó més occidental del brancal que surt del turó de can Ribes unit, i a molt poca distància, amb el puig d’Olorda. Aquesta situació fa que tingui una bona perspectiva del curs del Llobregat i de la vila de Molins de Rei.
  • Fou concedit als hospitalers en el segle XII segons consta en un document del 1162 en el que és conegut com a «Cidró».
  • L’any 1202 era propietat de l’Orde del Temple. Un segle després el castell passaria al domini directe del rei Jaume el Just.
  • L’any 1320, el sobirà concedí permís a Simó des Llor (de Lauro) per edificar un nou castell a l’indret, i el 1332 Molins de Rei i el lloc de Ciuró foren venuts per 10.000 sous.
  • L’any 1347 passà a mans del convent de Santa Clara d’Oristany.
  • L’any 1366, la reina Eleonor recuperà els drets de paratge, i ven a Berenguer de Relat la vila de Molins de Rei, per 85.500 sous de Barcelona, l’any 1368 el rei Pere el Cerimoniós converteix el castell amb termenat (a la vila de Molins de Rei), tot concedint-lo a en Berenguer.
  • Al segle XVI passà a la família Requesens.
  • El 1632, «Molins de Rei» i «Santa Creu d’Olorda» consten com a llocs propietat de la comtessa Benavent si bé aleshores el castell ja devia trobar-se en molt mal estat de conservació.
  • Des de l’any 1971, forma part de la vila de Molins de Rei, a la donació, de la Sra. Mercè Balaguer Ros (Família Vila Balaguer de “Cal Lluís de les eres”).

Sols queden les ruïnes d’un castell situat en un petit turó.

Aquesta construcció té els seus orígens en una possible torre de defensa de planta circular al damunt de la qual es van aixecar construccions posteriors.

Actualment es poden veure les restes d’una torre de planta quadrada adossades a una construcció de planta rectangular.

Als basaments de ponent hi ha restes d’opus spicatum.

Avui en dia forma part de la vila de Molins de Rei.

Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

Castellciuró és un Bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Capella de la Mare de Deu del Roser de Molins de Rei. (Baix Llobregat)

Capella de la Mare de Deu del Roser esta en l’avinguda Castellví, 18 (Barriada de La Rierada) de Sant Bartomeu de la Quadra en Molins de Rei.

En un principi l’edifici va acollir un cafè fins que l’any 1943, en aquests any s’hi va celebrar la primera missa.

Gràcies a aportacions dels feligresos es va comprar la finca i l’any 1978 s’hi celebrava la benedicció de l’església.

Actualment es celebren poques misses al mes.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 44.jpg

Exteriorment esta molt plena de vegetació i despintada,

creiem que caldria fer una neteja de vegetals que creixen lliurement i una pintada a tot l’edifici.

Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Ermita de Sant Quintí de Castellbisbal

Dins el terme de Castellbisbal, al sud, a l’aiguabarreig de la riera de Rubí amb el Llobregat, límit amb Papiol, es troba l’ermita romànica de Sant Quintí de Can Pedrerol de Baix, una de les millors conservades del municipi.

La capella, datada del segle XII, és d’una sola nau, capçada per un absis semicircular, arrebossat exteriorment, i amb una absidiola a migdia.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es a.png

Va ser alçada sobre una vil•la romana descoberta a les excavacions realitzades a l’entorn, especialment les de 2004, quan es trobarem materials i àmfores que indiquen que la vil•la devia estar dedicada a la producció i comerç del vi. Els materials van ser classificats i són exposats al Museu de Molins de Rei. 

Formava part de la parròquia del “Castell del bisbe” o Castellbisbal, abans dit Benviure. El bisbe era el senyor feudal de la zona però els litigis amb els senyors feudals locals eren freqüents i més si tenim en compte que en 1045 el bisbe de Barcelona, Guislabert, empenyorà als comtes el seu “Kastrum de Lobregad quod vocant Episcopale”. 

Josep Salvany i Blanch / Generalitat de Catalunya

Cap al 1051 el Guislabert estableix l’església de Sant Vicenç del castell com la parroquial, determinant els seus drets sobre la producció dels habitants del terme. Ho trobem reflectit en una reparació d’escriptures de 1167, feta després d’un misteriós incendi. Aquí trobem esment a “Sant Quintini ante Rocham de Drach”, com a feu del bisbe.

Entre el 1137 i 1160 el bisbe Arnau Ermengol, es queixà per les moltes injuries que li havia fet en Ramon Bremon de Castellbisbal, entre les quals hi havia la venda, “sense el seu consentiment”, de la vil•la de Sant Quintí, el que li comportava la pèrdua de la meitat dels seus drets, entre els quals els de tragina i host.

Agents Rurals – 2016 / Generalitat de Catalunya

Un altre document del 1246, firmat per Guillem de Rovira i la seva muller Guillermina a favor de Llorenç Bartomeu, fa esment de l’establiment d’una peça de terra al Pla de Sant Quintí. El document era signat per P. Donati de Sant Quintí. Potser un donat que era al servei de la capella.

El 1508, amb motiu de una visita pastoral, es menciona que l’ermita es troba tancada i amb la teulada en bon estat. Tenia una campana i al seu interior dos altars, un dedicat a Sant Quintí, amb un antic retaule, i un altre dedicat a Santa Coloma, amb una imatge de la Mare de Déu.

La cura i el manteniment de la capella anava a càrrec, des de molt antic i durant segles, dels propietaris de la veïna masia de Can Pedrerol de Baix, situada a escassos metres.

Agents Rurals – 2016 / Generalitat de Catalunya

El 1686 hi ha notícies de les processons que es feien el tercer dissabte de maig. També sabem de l’assistència dels veïns de Papiol a aquestes processons al llarg del segle XVIII i organitzades pel mateix rector de Papiol, però el bisbe prohibí que les processons es feren fora de la parròquia i el visitador del bisbe amenaçà d’excomunió major al rector si continuava fent la processó de Sant Quintí. El problema devia ser la disminució de beneficis.

Gemma Estrada i Planell – 1983 / Generalitat de Catalunya

Nous documents del segle XVIII i XIX mostren que a redós de la capella es donava sepultura als familiars de la casa, que en aquests segles eren els Srs. Gomis de Barcelona. La llunyania de la masia de Can Pedrerol respecte de la parròquia de Sant Vicenç devia afavorir aquest fet. 

La capella ha continuat vinculada a la casa, on a finals del segle XIX, i per iniciativa de la propietària, es començà a celebrar l’aplec de Sant Quintí, on es repartia menjar pels més pobres. Es va salvar de la crema del 1936-1939 al•legant els seus propietaris que era el lloc de sepultura de la família. L’aplec, amb altre caràcter, ha continuat celebrant-se el dia del Pilar, des de 1978. Vers 1980 fou restaurada pels propietaris que asfaltaren també l’entorn. 

Gemma Estrada i Planell – 1983 / Generalitat de Catalunya

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 04-08-2021

———————————————————————————————————————————-

1 – Jordi Gibert Rebull (2019) En els orígens el Castrum Benviure quem vocant Episcopale. El terme de Benviure/Castellbisbal, de l’antiguitat a l’Edat Mitjana. Ajuntament de Castellbisbal.

 2 – Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 19, n. 327

3 – Albert Ruiz i Elias (1998). Notes històriques. Parròquia de Castellbisbal. Premi Mn. Josep Sanabre. 1998. Parròquia de Sant Vicenç de Castellbisbal

Església de Santa Creu d’Olorda, depen de Barcelona i Molins de Rei

Avui us presento dos articles sobre Esglésies a Collserola

L’Església de Santa Creu d’Olorda està situada en una clariana, al costat de la carretera BV-1468; és una ermita i també rep aquest nom l’enclavament on està construïda, que pertany administrativament al districte de Sarrià-Sant Gervasi al municipi de Barcelona, però separat lleugerament de la resta del terme municipal.

El paratge es troba en plena serra de Collserola envoltat per alguns dels seus cims com són el Puig d’Olorda, el Turó Rodó, el Turó del Xai. En l’enclavament també hi ha el Castell d’Olorda.

Us passo dades històriques :

  • Encara que no hi ha prou informació per assegurar-ho, tot fa pensar que els elements preromànics de l’església, centrats en l’absis, daten de la fi del primer mil·lenni.
  • Aquesta tesi la corroboren documents conservats dels anys 1032 i 1066.
  • De l’absis primigeni (segles VIII–IX) parteix, potser, tota l’evolució arquitectònica: El creuer elevat d’estil carolingi (segles IX–X).
  • El campanar d’espadanya (segle xiv), i reformat a partir del 1619.
  • La porta renaixentista actual (segle XVI), la rectoria i les diverses dependències modificades al llarg del temps.
  • Tot això va ser cremat l’any 1936 i posteriorment restaurat pel grup excursionista Els Blaus de Sarrià.

L’església formava part de l’antic municipi de Santa Creu d’Olorda. En desaparèixer aquest municipi el 1916, el seu territori es va dividir entre els municipis de Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat i Sarrià. L’ermita i el seu territori circumdant varen passar a Sarrià i posteriorment a Barcelona.

Fotografia : Ruiz de Mendoza, Elena 1987 / Generalitat de Catalunya

Actualment aquest territori, juntament amb el terreny veí anomenat Peça de Can Mallol, formen els dos enclavaments que té la capital de Catalunya.

Altres dades :

  • Al gener del 2014 l’Ajuntament de Molins de Rei va aprovar una moció en què es reclamava que Santa Creu d’Olorda formés part del seu terme municipal. Aquesta moció argumentava els vincles històrics entre aquest territori i el municipi. El maig d’aquell any s’iniciaven els tràmits oficials per fer-ho efectiu.
  • Al novembre de 2016 s’anuncia que, a causa de l’estancament de la moció, Santa Creu seguirà a Barcelona però la seva gestió passarà a mans del bisbat de Sant Feliu, nomenant un mossèn de Molins de Rei com a administrador.
  • Al gener de 2017 l’acord és firmat i entra en vigència.

Us passo un enllaç de l’ajuntament de Barcelona que parla de la segregació i annexió del antic municipi de Santa Creu d’Olorda :

https://ajuntament.barcelona.cat/arxiumunicipal/es/noticia/segregacion-y-anexion-del-antiguo-municipio-de-santa-creu-dolorda_698929

Annex a l’Església i hi ha un bar i en front un Berenador – Restaurant amb ampli aparcament.

Recull de dades : Viquipèdia  i Ajuntament de Barcelona

Adaptació al Text i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Ca n’Ametller, el Museu Municipal de Molins de Rei

Fotografia de mitats del segle XX

Ca n’Ametller, situat a la Plaça Catalunya, era una casa pairal de principis del segle XIX, que es va reconvertir a edifici senyorial. L’edifici ha estat sotmès a diverses remodelacions, les més destacables van ser al segle XIX i el segle XX.

Ca n’Ametller captiva la mirada de la seva façana. El portal de l’entrada, de grans dovelles, marca la simetria i l’ordre compositiu de les finestres i balcons de la façana.

A lapremsadelbaix.es, del dia 22 de  Maig de 2018, hi podem llegir :

“ La historia :

El Museu de Molins de Rei va començar la seva activitat l’any 1953 per la iniciativa d’un grup de persones que treballaven a la fàbrica tèxtil Samaranch i que compartien l’interès per conservar i difondre  la cultura molinenca.

El 1968, un grup de col·laboradors es va constituir com l’Associació d’Amics del Museu Municipal de Molins de Rei. El fons del Museu s’ha anat formant amb objectes procedents de les aportacions de moltes persones de la vila.

També  des del Museu s’ha exercit una tasca de recuperació i conservació del patrimoni arquitectònic i arqueològic de la vila i el seu entorn.”

En l’actualitat es el Museu Municipal de Martorell i disposa de Salas d’exposició temporals.

 

 

Recull de dades gràcies a l’Ajuntament i Museu de Molins de Rei i altres fonts.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Miquel Arcàngel de Molins de Rei

Segons documentació, la primera església de Molins de Rei va ser construïda l’any 1209. Mes tard, va ser ampliada a començament del segle XVII. Entre els anys 1850 i 1870 es va construir en el mateix lloc, un nou temple d’estil neoclàssic, de més grandària; aquest edifici va ser enderrocat durant la guerra civil  l’any 1936.

Finalitzada la guerra, novament és va aixecar  l’església tal com la veiem avui en dia, va ser inaugurat l’any 1945.

És obra de l’arquitecte municipal Gumà Cuevas, consta d’una nau central i dues de laterals;

la decoració de la cúpula, amb 24 vitralls, igual que la interior, és obra de Santiago Padrós, que emprava el procediment de mosaics en petites tessel·les.

Des dels seus orígens, l’església de la vila ha estat sota l’advocació de Sant Miquel Arcàngel.

Podeu consultar per a mes informació a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Miquel_de_Molins_de_Rei

 

Text, Fotografies : Ramon Solé

El Palau de Requesens de Molins de Rei

Llegim en la Web de l’Ajuntament de Molins de Rei sobre aquest Palau :

“ Va ser l’antic Palau i centre de Govern de la baronia de la família Requesens, els quals van ser senyors de la vila de Molins de Rei gràcies a un privilegi de donació fet per Alfons el Magnànim a Galceran de Requesens i de Queralt el 1430. El llinatge dels Requesens, com a senyors de Molins de Rei, es va extingir amb Mencia de Requesens el 1618. Els drets senyorials que posseïen van continuar en altres nissagues que els van succeir,  fins a l’extinció d’aquests drets en el segle XIX.

Alçat al costat de la vila medieval, però en la seva part exterior, el perímetre de la propietat incloïa el palau, l’hort i el jardí, els quals, protegits per murs, s’estenien a tocar del Camí Ral, fins a l’actual plaça de la Creu.

Constava d’un edifici principal de forma rectangular amb una torre en un dels laterals i una gran cisterna d’aigua. Disposava de construccions annexes, que acollien cavalleries, magatzems i altres espais necessaris per a les tasques agrícoles, i d’una font a la qual podien accedir els veïns de la vila.

Era una edificació senyorial, amb trets  gòtics i renaixentistes, de gran presència, en la qual s’hi hostatjaren reis, com Carles V, i grans personatges de l’època. Les façanes incorporaven grans finestrals i portals d’accés amb arcs adovellats. Tant en l’ornamentació de les estructures com en els motius escultòrics s’hi exhibien elaborats treballs de pedra.

Amb el pas dels anys, deixà de ser lloc de residència de la noblesa. Les guerres napoleòniques i carlines i els incendis posteriors afectaren el seu estat de conservació.  Per aquest motiu se li practicaren diferents reformes per redistribuir-lo i dedicar-lo a altres usos. Es parcel·là l’hort i el jardí, una actuació que possibilità la construcció, durant el segle xix, del carrer Major de la vila. La urbanització de l’actual plaça davant del Palau es va renovar i enjardinar el 2014.

El Palau és el resultat de les múltiples intervencions fetes en el decurs dels segles. “

Està declarat Bé Cultural d’Interès Nacional .

 

Dades integres al Text : Ajuntament de Molins de Rei

Fotografies : Ramon Solé

Racó de Margarida Xirgu i Subirà a Molins de Rei

Margarida Xirgu va ser una gran actriu catalana nascuda a Molins de Rei el 18 de juliol de 1888 i morta a Montevideo, Uruguai, el 25 d’abril de 1969.

Va representar nombroses obres de teatre i també va treballar en cinema.

Va debutar en el teatre el 1902 i el 1911 ja va fundar la seva pròpia companyia de teatre i el 1913 començà la seva carrera internacional, que la portà a l’Argentina, Uruguai i Xile.

El 1936, any de l’inici de la Guerra Civil, començà una gira per Amèrica del Sud amb obres de Lorca. L’esclat de la guerra i la posterior dictadura espanyola van fer que es quedés a l’exili fins al dia de la seva mort.

L’any 1980 se li va retre un homenatge en forma de monument, prop de la casa on va néixer.

Es tracta d’una escultura de pedra vermella, procedent del desaparegut pont de Carles III, amb el bust de l’actriu de terra cuita, obra de l’artista Carme Rodón Badia, amb l’entorn enjardinat.

L’any 1990 se li va fer un nou homenatge amb motiu del trasllat de les seves despulles de Montevideo al cementiri de Molins de Rei.

 

Recull de dades : Ajuntament de Molins de Rei

Fotografies : Ramon Solé

Creu de Terme de Molins de Rei

La Creu de Terme de Molins de Rei esta situada a la plaça de la Creu.

De fet, aquesta que hi ha en l’actualitat  és una reproducció de l’antiga Creu de terme del segle XVI o XVII que va ser destruïda als inicis del segle XIX, durant la guerra del Francès, les restes de la Creu original es conserven al Museu Municipal de la població.

Durant l’any 1944 va ser substituïda per una Creu moderna, que no va agradar als veïns de Molins de Rei.

Gràcies al conservar  la Creu original, es va fer la reproducció, que en l’any 2007 va tindre lloc l’acta de la inauguració de l’actual Creu.

A dalt, en una cara hi ha Jesucrist crucificat i en l’altre cara la Verge amb el nen, a la base hi ha un seien rodo.

Text i Fotografies : Ramon Solé