Molí i pont de Bojons i riera major de Sant Sadurní d’Osormort

El Molí de Bojons està situat en la Ctra. BV-5201, km 13,5 de Sant Sadurní d’Osormort.

Us passo la seva historia :

El lloc de Boxos (Bojons) el trobem esmentat ja el 937.

C Torrents – 1990 / Generalitat de Catalunya

Antic molí situat a la riba de la riera Major que pertany a la parròquia de Sant Sadurní d’Osormort que en principi fou terme de Sant Llorenç del Munt o de Cerdans, més tard s’uní a Espinelves i ara és independent.

La notícia del molí es troba lligada a la del mas, també anomenat Bojons el qual el trobem en els fogatges de la parròquia de l’any 1553, quan habitava el mas un tal “Anthini Boyons”.

En el nomenclàtor de la província de Barcelona de l’any 1860 tenim notícia de l’existència de “dos fàbricas de papel de estraza” i d’un “molino harinero”, però no disposem de prou dades per saber quin d’aquests es correspon amb el Molí de Bojons.

C Torrents – 1990 / Generalitat de Catalunya

Presenta un cos central de planta quadrada amb el carener perpendicular, amb les vessants cap als costats nord i sud.

La façana de migdia no hi ha cossos annexes a cada costat del principal s’hi obren diverses finestres i alguna espiera, també hi ha un balcó.

La façana de l’hostal es troba a llevant i en el cos annex amb el carener perpendicular al principal i adossat a l’extrem esquerre hi ha un portal protegit per un teuladet a dues vessants, dues finestres a la planta i una al primer.

En aquest sector s’hi annexiona un petit cos amb el lavabo. A la resta de l’edifici hi ha diverses obertures. En la part de darrera dona a la riera Major.

L’estat de conservació és força bo per bé que les reformes han desmerescut l’estructura primitiva.

Antic molí convertit en hostal i restaurant.

El Molí de Bojons és una obra de Sant Sadurní d’Osormort (Osona) protegida com a bé cultural d’interès local.

Cal remarcar que a sobre la riera i a l’extrem de llevant s’hi adossa un bonic Pont de pedra, que avui ha estat substituït per una altre, és un pont de pedra romànic d’un arc de mig punt que salva la riera major de Sant Sadurní Osormort,

eixamplat, pla i si poden diferenciar perfectament les dues èpoques, la par més antiga és de pedra i la més nova és amb maons.

i El Pont de Bojons és una obra romànica de Sant Sadurní d’Osormort (Osona) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Masia i Molí de La Llavina de Centelles

El Molí de La Llavina esta en el carrer Molí de la Llavina s/n, en zona rural i de bosc de Centelles.

Us passo la seva historia :

  • El Molí de la Llavina data de l’any 1040.
  • Per un document de Sant Pere de Casserres datat  ja l’any 1331 sabem que havia un infermer al molí del cup o de l’Ollic.
  • La família Llavina se’n farà càrrec a l’any 1497 i fins els nostres dies.
Dades historiques

És un dels molins mes ven conservats de Catalunya i que conserva els seus elements bàsics com a molí. Tot i les nombroses reformes que ha patit tant el mas com el molí, encara avui es pot observar la seva magnificència.

El conjunt d’edificis i elements arquitectònics conservats per la propietat així com el propi molí i la bassa fan d’aquest indret un lloc molt interessant.

Ens transporta a una època on l’aigua era l’única font d’energia existent capaç de fer girar el rodet que mou el molí.

El molí és l’eix vertebrador de la casa, que ha estat construïda en diverses parts datades en èpoques ben diferents i que conforma un conjunt divers, on destaquen les basses, la torre de defensa, els porxos i la masoveria on també hi ha restes d’un altre molí.

Les parts més modernes de la casa corresponen a les instal·lacions de la formatgeria.

El Molí de la Llavina també és, doncs, una formatgeria artesanal, que des de l’any 1985 elaboren setmanalment formatges i en destaca el formatge Blau, del que son pioners a Catalunya.

Molí de la Llavina amb neu

Les instal·lacions, tot i que petites, permet que ells mateixos a nivell familiar  puguin elaborar tots els productes de forma artesana.

Recull de dades : Molí de la Llavina, Ajuntament de Centelles i altres. Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Pont i Molí de can Fumat de Molló

Avui us presento tres articles

El Pont i el Molí de can Fumat estan situats al veïnat del Riberal a les fondalades del municipi de Molló a la ribera del riu Ritort (afluent esquerra del Ter).

Vista del pont i el molí de can Fumat de Molló- Fotografia de INSPAI

Fotografia : Joan Tous i Casals – 1980 – Generalitat de Catalunya

Aquest veïnat havia concentrat el major nombre de molins del municipi les turbines dels quals van donar llum al poble de Molló l’any 1900.

El pont del Molí Fumat és una obra inventariada, és un pont fet tot de pedra, amb una sola obertura d’arc de catenària i té baranes, també de pedra.

Es troba a l’antic camí que portava al molí, sobre el Ritort, afluent esquerre del Ter.

camí procedent de Molló i que va al riu i al pont.

El Molí de Can Fumat n’és un dels més representatius juntament amb els de Can Coronel, Can Vidaló, Can Biel o La Costa.

Passera camí de França –  Camí de la Retirada

Dels ponts del municipi de Molló, almenys tres d’aquests ponts formen part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Molló

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Els enamorats de Santa Margarida d’Olèrdola

Avui us presento dos articles

Mapa d’Olèrdola del cómic: Olèrdola, 1058, terra de fromtera d’ Oriol García Quera, editat per Refael Dalmau

El terme d’Olèrdola s’estenia per una part important del Pla del Penedès i el Garraf, arribant fins el mar[1]. Anem a la part Nord-Occidental d’aquest territori, la que és a tocar del riu Foix, justament a l’aiguabarreig amb la riera de la Maçana (de la Bruixa, actualment), on hi ha l’antiga església de Santa Margarida i el municipi dels Monjos[2].

Restes de l’esglèsia antiga de Santa Margarida. Foto: Wiquiloc

En 978 el levita Seniofred i Na Ermengodo, sa cosina, donen al monestir de Sant Cugat, vinyes, molí i molinars, aigües, recs, horts amb arbres, prats i pastures, pèlags[3] per pescar i la selva amb els seus conills, les vinyes que són a la Torta, els farraginals, les cases, les sitges junt a Sagoma, els pous d’aigua, terra i arbres que és a la Vallmoll[4], la terra de la costa amb figueres… Tot situat a la ciutat d’Olèrdola, sota les muralles.

Pèlag o bassa del Foix. Foto: Agnés Casanovas al blog de https://fontsaigua.wordpress.com/tag/parcs/

La torre, el seu alou amb les vinyes i els molins limita a l’est amb el gual de Santa Margarida, inclou el riu i els pèlags, passa per la terra que va pel peu de les Ribes del Castellar fins una peça de terra amb el molí dels donadors. Al sud comença amb els molins i passa junt a la terra de Sunifred Llobet, ardiaca de la Seu, fins la Calçada Francisca. Les vinyes de la Torta limiten amb les vinyes de Santa Creu i Santa Digna. Les cases limiten amb cases de Sant Miquel, amb la cisterna, amb les cases de Pulcra i dels seus dos fills i amb “las pinnas subtiranas de Civitate Olérdula” (citem només algunes de les dades que el document ens dóna).

Seniofred dóna també altres pertinences com: mobles, estris, roba, calçat i dos mapes, es reserva l’usdefruit de les propietats i afegeix que si ell mor abans, la seva cosina donarà la meitat al monestir quedant-se ella l’altra meitat en usdefruit “sempre que visqui justament i no hagi marit”. En 979 Seniofred deixa la meitat dels seus bens a na Ermengodo i aquesta farà donació a Sant Cugat en 988[5].

Aquests fets documentats ens permeten analitzar, relacionar e interpretar diverses qüestions.

Perquè diem enamorats? Un levita i la seva cosina…

Levita és una paraula que defineix a algú que ha estudiat, a un predicador… es relaciona amb l’església dels temps visigòtics. Recordem que els jueus tenien els seus levites i el cristianisme inicial va ser jueu, arrels comuns, per tant. El levita podria ser com un diaca, figura més reconeguda a l’església imperial.

El concili d’Aquisgrà permetia als clergues que tinguessin esposa i propietats. Fins el segle XI, amb la reforma gregoriana, no es completarà la imposició del celibat  i la prohibició de revendre càrrecs o propietats als preveres, però el procés ja havia començat i en nombrosos concilis es fa menció a aquests fets que eren perseguits i condemnats.

El levita Seniofred dóna tot el que té a un poderós monestir que introduïa un cristianisme que volia acabar amb certes costums germàniques com les de les unions entre pròxims. Aquests pròxims no eren necessàriament cosins germans, a vegades eren famílies encreuades: dos germans d’una família amb dues germans d’un altra família, com els fills del vescomte de Barcelona, Guitard amb les filles del Comte Borrell. Normalment eren les mares les que decidien aquestes unions que buscaven consolidar poder. Un poder que absorbirà la església, també establint casaments.

Seniofred dóna reservant-se l’usdefruit i deixant molt clar que si la cosina li sobreviu i no hagi marit es quedarà amb la meitat dels seus bens mentre visqui. El fet que faci constar, com es fa en moltes deixes testamentàries d’aquest segle, que la condició és que no es casi de nou, implica que són parella, potser casats sota una tradició que s’anava perdent. En aquests segles el més important per la qüestió religiosa és rebre el bateig, participar d’alguna festa religiosa i ser enterrat a sagrat.

S’ha fet un pacte: es donen propietats a canvi de viure. No és un tracte com els que es dediquen a millorar terres o fer obres, que intercanvien la meitat de les millores per altres terres per seguir guanyant-se la vida. No es fa a canvi de diners, com veiem entre els potents, Seniofred i na Ermengodo, han de fer-se perdonar una conducta que començava a ser perseguida i que serà abolida sota pena d’excomunió amb la reforma del Cluny.

Castell-convent de Penyafort a Santa margarida i els Monjos. Foto: viquipèdia

 

Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

L’Hospitalet de Llobregat, 07-07-2020

————————————————————————————

[1] Bolòs, Jordi i Hurtado, Víctor (2018) Atles del Comtat de Barcelona (801-993). R.Dalmau ed.

[2] El topònim dels monjos prové d’un molí fariner que tenien els monjos de Santes Creus, ja en segles posteriors.

[3] Un pèlag és un toll o gorg, un punt del riu on el llit és més profund i l’aigua s’estanca. http://rodamots.cat/pelag/

[4] Vallmoll o una Vall suau entre Vilafranca del Penedès i Sant Pere Molanta: Muntaner, Ignasi M. (2009) “la Vallmoll i la via morisca” Del Penedés, n. 20

[5] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat vols IV, n. CXVII (978), CXXII (979) i CLXXIV (988).

Fem un ull fora de Catalunya … : El Museu Molí d’Arròs d’Almenara (Castelló)

edifici Museu Molí d’Arròs d’Almenara

El Museu Molí d’Arròs d’Almenara, esta situat en la Plaça del Molí, s/n, d’Almenara, Castelló al País Valencia.

Va començar en l’any 1753 com a magatzem  de palla de la vil·la, per tal de donar menjar als cavalls de les tropes allotjades en Almenara.  En 1889 es mencionat com magatzem de taronges per  l’exportació.

Després de la passada Guerra Civil, l’edifici esdevingué  un molí arròs. Actualment dins de l’edifici es fan exposicions itinerants.

Us passo un enllaç amb mes dades :

https://www.castelloninformacion.com/col%C2%B7leccio-museografica-del-moli-darros-dalmenara/

 

Recull de dades : Ramon Solé

Fotografies : Anna Maria Molinero

Molí de Sant Roc d’Olot

El Molí de Sant Roc està situat en el carrer de Sant Narcís, barri de Sant Roc d’Olot, a tocar al riu Fluvià.

Us passo la seva historia :

  • El Molí de Sant Roc és un dels més antics del municipi d’Olot.
  • Segons els propietaris del Molí de Sant Roc, l’any 1601, el notari d’Olot -el Senyor Bassols-, va donar permís per la construcció del canal que menaria les aigües del molí.
  • Aquest, es va iniciar primer, amb la fabricació de paper i més tard s’especialitzaria en cereals.
  • El Molí va resultar molt malmès durant l’aiguat de l’any 1940 i a partir d’aleshores es va encetar la remodelació de tota la façana.
  • El Molí de Sant Roc va estar en funcionament fins fa uns trenta anys, moment en què va morir l’avi de la casa i cap dels seus fills va seguir amb l’ofici.

Disposa de planta baixa i dos pisos superiors, més els soterranis on hi estan ubicades les moles, el trull i altres eines necessàries per un molí fariner.

Va ser bastit amb pedra volcànica i carreus ben tallats als cantoners.

Té teulat a dues aigües, amb els vessants vers les façanes principals.

El Molí de Sant Roc és una obra d’Olot protegida com a bé cultural d’interès local.

Fotografia d’Olga Sacrest i Roca – Generalitat de Catalunya

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text  : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador / Fotografies antigues : Arxiu Rasola

L’antic Pont del Molí del Collell d’Olot

Per anar aquesta antic Pont del Moli de Collell i poc conegut, cal sortir del final del carrer Sant Feliu en el barri de Sant Roc d’Olot, allà trobareu un camí de terra que al principi ressegueix la balla de l’escola Sant Roc i va entre horts…

arribareu a la via verda de l’antic ferrocarril Girona – Olot,

seguiu recta deixant la via verda i aviat passareu pel costat del camp de futbol del Collell,

segui el ample camí

ara travesseu  el riu Fluvià per una passera

i arribareu a una cadena,

al poc ja estareu davant de les restes del Pont.

Sols queda algun tros dels pilons que aguantaven les arcades, en cada costat de la riba del riu.

Aquest Pont medieval estava situat davant del Molí del Collell, servia com accés al Molí, que era a la vegada habitatge familiar.

Te una trista historia, durant el mes d’octubre de 1940 va ploure molt fort durant alguns dies, però el dia18 d’octubre, el Fluvià es va desbordar al seu pas per Olot, popularment, es coneix com “l’aigat” o aiguat. La força de l’aigua es va endur, entre d’altres, l’antic pont del molí i va causar nou morts, vuit dels quals pertanyien a la mateixa família, que vivia al Molí del Collell.

No es va tornar a aixecar, per anar-hi ara hi ha una  passera propera al Molí, des de fa anys aquest esta tancat.

Us passo imatges de com era el pont abans del seu enfonsament :

 

Text : Ramon Solé

Fotografies actuals : Dora Salvador

Postals antigues : Arxiu Rasola

Casa Espanya, seu del Museu de l’Hospitalet de Llobregat

La Casa Espanya, està situada en el carrer de Joan Pallarès s/n, L’Hospitalet de Llobregat.

Us passo l’historia de La Casa Espanya :

  • Es va construir el 1563 per la família Llunell, que passà més tard a ser propietat dels Molinès i, finalment, de la família Espanya.
  • Va ser reformada el 1735.
  • Per enllaços matrimonials va passar a formar part de la família Molines i més tard dels Espanya.
  • El 1969 fou restaurada.
  • Des del 1972 alberga el Museu d’Història de la ciutat i l’Arxiu Històric.
  • Forma part de la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona.

És un edifici de planta rectangular, amb les tres plantes característiques de l’arquitectura civil de l’època. La teulada és a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana principal. Al centre de la planta baixa s’obre la porta d’accés d’arc de mig punt amb grans dovelles i, a banda i banda, dues finestres quadrangulars.

Seguint el mateix eix les obertures de la planta baixa, al primer pis hi ha tres balcons; les llindes de les tres obertures estan decorades amb arcs conopials en relleu i un escut al centre que corresponen als antics propietaris de la casa: la mitja lluna dels Llunell i la roda de molí dels Molines.

A la planta superior, sis finestres d’arc rebaixat es reparteixen en dos grups de tres, a banda i banda d’un matacà central.

Les col·leccions del museu són molt diverses:

Compta amb un fons d’art contemporani que s’exhibeix periòdicament en exposicions temporals, format per obres d’artistes de la segona meitat del segle XX com Dalí, Miró, Tàpies, Guinovart, Solanich, Manolo Hugué i Josep Serra, entre d’altres; i el conjunt de vuit pintures de Rafael Barradas. El museu també compta amb un conjunt de retaules religiosos dels segles XVI i XVII, procedents de l’antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida, entre els quals destaquen el retaule de sant Roc i el retaule de les ànimes, atribuïts a Jaume Huguet I i Jaume Huguet II.

L’edifici va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional el 1975.

 

Recull de dades : Museu de l’Hospitalet de Llobregat i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé