Com era el Balneari de Can Rius de Caldes de Montbui

L’edifici de l’antic Balneari de Can Rius esta  situat en el carrer de Santa Susanna, 2 de Caldes de Montbui.

Us passo la seva historia :

  • Es va situar a la Plaça de l’Oli, era un conjunt de cases propietat de Joan Destorrent, que foren derruïdes.
  • Aquest les havia venut l’any 1555 a Joan Bou, mercader de Barcelona. Donaven en part al carrer del Pont i el Pla de Marc Savall. Enganxat hi havia un hort que arribava a la riera. Estava just al costat de la Capella de Santa Susanna, que es comunicava per una tribuna.
  • Aquestes cases i l’hort eren el que posteriorment serà anomenat com a : “Can Rius”, “Casa ab instantias de banys” (1618), “Casa de banys Rius” (1867), “Gran establecimiento de baños llamado Rius” (1873), “Casa de banys coneguda per Casa Rius, propietat de l’il•lustrat català de cor D. Marià de Sans”, “Balneari Rius” (1922).
  • La família Rius posseïa la Casa Carerac i la Torre d’en Negrell, adquirida aproximadament l’any 1702.
  • L’any 1853 es realitzà l’engrandiment d’una manera considerable del complex de Can Rius a partir d’un projecte de l’arquitecte Miquel Garriga i Roca.
  • Un pont construït el 1878 uneix Can Rius amb el parc de l’altre canó de la riera.
  • La realització de la plantació dels arbres del parc es va començar a fer l’any 1878.
  • Tancat el balneari, Can Rius passà a ser de propietat de la Casa de Ntra. Sra. de Montserrat, residència de l’orde dels cooperadors parroquials de Crist Rei l’any 1960.
  • La idea era fer de Can Rius un seminari, però això no prosperà.
  • Ja en el segle XX, l’edifici va ser ocupat per una orde de monges, es podien prendre espirituals portada per un orde de monge.

L’edifici presenta la tipologia típica d’aquests conjunts termals, amb una galeria de banys, unes zones de servei i de comunicació, una zona de dormitoris força ben distribuïda i ordenada, unes zones nobles de grans dimensions (sales de reunions, salons i menjador) i un ampli jardí per passejar.

A Can Rius hi ha una clara distinció dels diferents volums segons el seu ús i la seva utilització. Cada element té la imatge que li pertoca pel seu ús determinat.

L’estructura és fonamentalment de parets de càrrega i forjats unidireccionals.

Cal destacar l’estructura feta de petits pilars de ferro utilitzats per alleugerir i donar més transparència a la galeria.

En el conjunt hi ha diferents tipus de cobertes (coberta plana no transitable i inclinada de teula aràbiga).

Les façanes importants són les que donen a la riera.

Totes elles presenten un ordre en la seva composició, totalment modulades i pautades amb una sèrie d’eixos o franges d’alineació dels diferents forats.

Cal destacar la façana de la galeria, aquesta simètrica, amb un component vertical marcat per una sèrie de pilastres i pels pilars metàl·lics.

Presenta un clar canvi de materials segons l’alçada.

La part baixa de serveis fa de basament a la part noble, molt més delicada, lleugera i transparent.

Conserva a la façana estucada un gran nombre de relleus d’un gran treball escultòric.

A la façana de l’edifici més alt d’habitacions hi ha un ordre en la disposició dels forats, tant en sentit vertical com horitzontal donant una imatge d’homogeneïtat. Es disposen tots en diferents eixos i perfectament alineats.

De Can Rius s’ha de destacar també el pont, el jardí i la part de muralla de l’antiga vila que envolta l’antic balneari per la banda de ponent.

Dit això doncs podem dir que Can Rius es un dels majors balnearis de Caldes de Montbui, que va arribar a tenir una galeria de banys de 40 piles i més de 100 habitacions, salons, restaurants, teatre etc. disposat al llarg de la Riera.

Teatre

Can Rius és una casa amb elements eclèctics i modernistes de Caldes de Montbui protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Ajuntament de Caldes de Montbui i Viquipèdia

Adaptació al Text , Fotografies i imatges antigues : Ramon Solé i Arxiu Rasola

L’antic Balneari de la Puda d’Esparraguera

La Puda o La Puda de Montserrat està situat a la vora esquerra del riu Llobregat, tot just passat el Congost del Cairat, des de la carretera C-55 hi ha un camí  que hi porta directament.

Us passo dades històriques :

  • El 1829 es concedeix a Salvador Garriga d’Esparreguera el permís d’obres de dos edificis de banys a cada vora del riu.
  • El 1839 es fan càrrec de les aigües el Sr. F. Pedrosa i el Sr. F. Castell de Pons.
  • El 1842-1843 unes riades destrueixen els dos edificis construïts; és aleshores quan una societat d’accionistes amb el doctor Pujades projecta l’edificació d’un nou edifici , projecte de Josep Oriol Bernadet 1846.
  • El 1858, al costat de l’establiment balneari, es va construir un pont de fusta sobre el riu Llobregat.
  • Des del 18 de març de 1868 pertany a la parròquia de Santa Maria d’Olesa de Montserrat.
  • El balneari es va edificar el 1870 i es va anar ampliant durant les dues dècades següents.
  • El seu moment d’esplendor va ser a finals del segle XIX i principis del XX, quan es posà de moda entre la burgesia barcelonina, que s’instal·lava a l’hotel Gori d’Olesa, amb el qual l’unia un servei permanent de diligències.
  • Es va tancar el 1958 i el 1971 patí moltes destrosses per una crescuda del Llobregat
  • A principis dels anys 1980, l’edifici era d’un fabricant olesà que tenia pensat reconvertir-ho en un hotel.
  • Després el va tornar a vendre a l’ajuntament.
  • Actualment és en estat ruïnós.

La Puda és un edifici de grans dimensions, constituït per diversos cossos, i construït amb maó.

El cos principal té planta baixa, dos pisos i un pis inferior.

Unit a aquest, hi ha altre edifici, de forma semicircular, que es compon de planta baixa, dos pisos i golfes.

 A continuació hi ha altre edifici de planta baixa i dos pisos i, per últim, altre cos de només planta baixa.

A la façana es poden distingir elements classicistes: la simetria i l’austeritat del conjunt, les pilastres d’estil jònic, el parament encoixinat i el ritme de les obertures exteriors.

Pel que fa a l’interior, la planta baixa estava destinada al balneari pròpiament dit i a zona d’esbarjo;

les plantes superiors corresponien a les habitacions dels banyistes.

La gran galeria de banys, està formada per un corredor central amb cubícles o habitacles a banda i banda.

Font

Cada habitació consta d’una banyera de marbre i un agafador amb enrajolat fins a mitjana alçada de color groc i blanc.

El conjunt constitueix una nau de notable alçada amb una estructura d’arcs que sosté una volta cilíndrica correguda al llarg de l’edifici.

Sobre l’antiga galeria de banys, un cos amb habitacions articulat amb un nucli d’escales i ascensors dóna pas a una part circular, amb més habitacions, que acaba en el cos central on es situen els salons, restaurants, menjador i bar.

A l’extrem de la construcció es conserva part de la capella.

Us passo un Article molt extens i sobre tot fotogràfic, que ens pot donar una idea de com esta actualment l’edifici del Balneari La Puda de Montserrat :

http://forgottenmagicplaces.blogspot.com/2013/01/el-balneario-la-puda.html

La Puda o La Puda de Montserrat és un antic balneari d’Esparreguera inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Cartoixa de Montalegre de Tiana

Avui us presento dos articles

Entrada per la carretera de la Conreria de Tiana o Badalona a Mollet del Vallès.

Us passo la seva llarga historia :

  • L’any 1247 ja hi ha notícies de l’existència en aquest indret del convent femení de Montalegre, construït per acollir una petita comunitat femenina de monges agustines.
  • El convent s’edifica en un solar donat pels senyors feudals de la família Campsentelles.
  • El dia 31 de juliol de 1250, el bisbe de Barcelona puja a Montalegre i beneeix la capella del convent de Montalegre.
  • El 1286 el monestir va rebre una donació generosa gràcies a Ramon de Sentmenat, senyor de Campsentelles, i de la seua muller.
  • Tot i així, l’any 1362, a causa de la soledat i aïllament del lloc on es trobava el convent, la comunitat decidí traslladar-se a Barcelona, a l’indret on actualment hi ha l’església de Santa Maria de Montalegre de la Casa de la Caritat de Barcelona.
  • El 1399, s’hi instal•la un grup d’ermitans, entre ells Arnau de Torrevella.
  • El conjunt monàstic va passar per diversos compradors fins que l’any 1409 el va adquirir l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona.
  • L’any 1415 la necessitat de diners de l’Hospital, el va fer vendre el monestir.
  • Els cartoixans de Vallparadís (Terrassa) s’establiren el 1415 a l’antic priorat femení de Montalegre, mentre construïen al seu peu un monestir.
  • Els cartoixans de Sant Pol (Maresme) s’hi reuniren el 1434, any en que es començà a construir el monestir actual, que tingué la seva màxima esplendor als segles XVII i XVIII.
  • El 1441 adquirí el domini sobre Tiana.
  • Les obres finalitzaren l’any 1463. Les obres foren dirigides per Joan de Nea, monjo de Portaceli, procurador i ecònom de Montalegre entre 1423 i 1459.
  • La desamortització feu que s’abandonés definitivament el 1835.
  • El 1901 s’hi instal•là una comunitat de cartoixans francesa, després d’adquirir totes les terres.
  • Després de la Guerra Civil s’establí una comunitat de monjos catalana, en la qual s’instal·là el seminari menor de la diòcesi.
  • Aquest seminari va tancar el 1998 per la seva inviabilitat econòmica.

Fotografia – Generalitat de Catalunya

Conjunt d’edificis religiosos dividit en tres sectors. El primer està habitat per conversos, amb porteria, fusteria i al tres dependències. El segon té dependències comunes, com l’església, bastida el 1415-63, gòtica, amb un portal afegit el 1625, el menjador, la sala capitular i les capelles entorn un petit claustre. El tercer sector és el destinat a la vida eremítica, està format per dos grans claustres amb 30 cel·les al voltant.

Església format per una sola nau alta i esvelta, de 35,40 m de llarg per 8,4 m d’amplada. No presenta capelles laterals, com mana la norma dels cartoixans. La nau està coberta amb tres voltes de creueria ogivals i el presbiteri amb una volta d’arestes que conflueixen en una clau, Dos fragments de mur i una reixa separen el cor dels cartoixans i el dels aliens a l’orde. A l’esquerra de l’absis hi ha la sagristia i, al fos del presbiteri s’obre el Sagrari. La porta principal del temple és d’estil gòtic, molt ben treballada, amb arquivoltes molt fines i dos pinacles adossats al mur que la flanquegen.

Gran Bassa d’aigua de Mina i conrreus

La cartoixa consta de tres claustres, el més antic és el més petit i es comunica directament a l’església, és quadrat, de 17,5 m de costat, amb sis arquets a cadascun d’ells, suportats per columnes cilíndriques, amb basa i capitell octogonals, sense escultura. Els arcs estan agrupats de tres en tres sota un arc exterior. Les voltes són ogivals amb arestes vives. El claustre central mesura 53,7 m de costat i l’últim fa 53,7 m x 46,5 m. Ambdós presenten columnes i voltes similars a l’anterior. Estan envoltats de cel·les individuals, que encara que molt senzilles presenten una petita sala amb xemeneies, una alcova, menjador, lavabo i jardí. Es combina la pedra dels elements arquitectònics amb el maó dels murs. Entre els dos claustres hi ha una torre de defensa medieval, restaurada, procedent de la primitiva construcció.

Fotografia Generalitat de Catalunya

Torre de defensa de planta rodona que possiblement pertanyia a una antiga masia. Actualment forma part de les dependències de la Cartoixa de Montalegre. Modificada a la seva part superior amb uns acabats i una teulada d’èpoques més recents. Conserva la corsera i diverses espitlleres.

Per a mes informació podeu accedir a aquest enllaç :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Cartoixa_de_Montalegre

 

Recull de dades : Generalitat de Catalunya i Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Generalitat de Catalunya i Ramon Solé ( Arxiu Rasola)

Masia Freixa de Terrassa

La masia Freixa està en la Pl. de Josep Freixa i Argemí, 11, concretament situat  dins al parc de Sant Jordi, antics jardins i terreny adjacent a la masia, ubicat al barri de Ca n’Aurell de Terrassa.

La Masia Freixa és un edifici modernista de la ciutat de Terrassa, construïda el 1896, va ser pensada originalment com a fàbrica de filats i va ser reformada entre el 1907 i el 1914 per Lluís Muncunill i Parellada, que la va transformar en la residència familiar de l’industrial tèxtil Josep Freixa.

L’arquitecte la va convertir en una de les joies del modernisme terrassenc, amb la seva estructura d’arcs i voltes d’inspiració gaudiniana i els murs pintats de blanc, d’on sobresurt una alta torre.

Durant molts anys ha albergat el Conservatori Municipal de Música, que actualment ha estat traslladat a un edifici de nova construcció al Campus Universitari, al barri del Cementiri Vell.

Actualment acull les oficines del Síndic Municipal de Greuges i de l’Oficina de Turisme de l’Ajuntament,

i també és la seu de la Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya.

Cal destacar :

La teulada sinuosa, amb una estructura de voltes de maó pla que conjugaven la tradició de la volta catalana amb la modernitat dels nous materials; el revestiment de morter té petits vidres incrustats que li donen l’aparença d’un gris brillant.

Els arcs parabòlics inspirats en l’obra de Gaudí, que conformen les finestres del cos principal i les obertures dels porxos d’entrada i del costat sud i oest.

L’arrambador ceràmic blanc del porxo, obra també de Muncunill, que ocupa la part inferior de les parets arrebossades i pintades de blanc.

La rotonda del costat est, com a afegitó de dos nivells al cos de l’antiga fàbrica; els finestrals de la planta baixa són d’arc rebaixat, per permetre més entrada de llum, a diferència dels de tipus parabòlic de la resta d’obertures de la façana.

La torre de l’angle nord-est, que sobresurt del cos inferior quadrat; té un cos octagonal de quatre nivells, l’últim dels quals voltat d’una balconada mirador.

La façana d’accés, la part nord, és la més austera, amb els finestrals parabòlics, on sobresurt el gran pòrtic d’entrada concebut com un dels trams de la galeria, i seguint les formes sinuoses generals de l’edifici.

L’interior, molt reformat, però que encara conserva el mobiliari del menjador i del despatx, dissenyat per Joaquim Vancells.

El jardí dissenyat per Rafael Benet i Vancells, un dels pintors destacats de l’època, és d’estil romàntic i, junt amb el de la casa Alegre de Sagrera, és el millor exemple dels jardins terrassencs de la primeria del segle XX.

El seu estat de conservació, pel que fa a les característiques originals, no és el que correspondria a un jardí històric de Terrassa.

Per a mes dades :

http://visitaterrassa.cat/es/visita-la-masia-freixa/

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé