Can Camps o Cal Porquer esta situat en el carrer de la Parròquia, 21, a la Plaça, al nucli més antic del poble del Bruc.
Historia:
Possiblement en aquest conjunt hi ha parts que corresponen a les primeres edificacions medievals del nucli del Bruc.
En el capbreu del 1496 s’anomena el mas Castellar.
En les afrontacions que es detallen al document ( al sud el mas Domènech i tocant al camí públic) es podria situar aquest mas en l’indret de l’actual conjunt, avui situat al peu del carrer de la Parròquia, antic camí medieval.
A inicis del segle XIX, la família Camps hi va anar a viure i avui encara en són propietaris.
Conjunt de diverses edificacions. La principal, orientada al sud, ocupa una de les façanes de La Plaça. Està composada per un cos principal, que correspon a una primera edificació amb tipologia de masia amb planta, pis i golfes.
Te una porta adovellada amb brancals de pedra. A l’interior es conserva l’escala original de graons de pedra. A banda i banda es van construir dues edificacions que es reconeixen adossades als carreus de pedra de les cantonades de la principal i per la forma del carener de la teulada.
El de la dreta presenta un portal d’arc escarser de maó i un balcó a la planta. El de l’esquerra, és de menors dimensions i també te portal d’arc escarser de maons.
A l’interior es comuniquen les tres parts formant una única finca. A la part posterior d’aquest conjunt hi ha quatre edificacions més.
D’aquestes, en destaca, un casal de molta alçada amb les parets de carreus a la base i murs de tapia ben conservats en els que es reconeixen els encofrats, unes escales de pedra d’accés a un cup i l’edificació que te un arc apuntat de dovelles i una sortida a l’antic camí medieval de Barcelona cap a la Guàrdia.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa : Gemma Estrada Planell i Josep-Vicenç Mestre i Casanova
Font de Sant Pere a la casa que fa cantonada entre el carrer de Sant Pere i el de Sant Pere més alt de Sant Boi. AGC, 2021.
El nucli més antic de Sant Boi de Llobregat és el barri de Sant Pere, on el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona s’encarregava de la capella de Sant Pere, enderrocada el segle XIX.
Ja hem vist en diversos articles com l’advocació de Sant Pere a l’alta edat mitjana indica que la capella s’havia alçat sobre una vil·la romana. En aquest cas les excavacions realitzades el 1984 al barri de Sant Pere, a l’antiga fàbrica tèxtil de Can Massallera, van treure a la llum vint-i-vuit tombes, cobertes de llosses, totes individuals excepte una doble i una d’elles tipus cista (caixa). En principi es van datar dels segles IX-X, però estudis més recents del C 14 indiquen que podrien ser més antigues. Malauradament aquest jaciment es va destruir en 1986. Molt a prop ja s’havien trobat, poc abans, tombes i restes que mostraven la continuïtat d’hàbitat en aquest lloc, amb troballes dels ibers, àmfores i tegulae (teules) romanes, ceràmiques medievals i pedres vidrades modernes.[1]
L’església parroquial de Sant Boi va ser alçada sobre una cisterna romana. AGC, 2021.
En tot cas aquestes restes confirmen l’espai de sagrera que tindria la malaurada ermita de Sant Pere i la masia propera, Can Trias, últimament coneguda amb el nom del seu masover, Pere Rossinyol, nom que s’ha conservat en un carrer d’aquest barri.
Carrer de Sant Pere. Al fons: Baixada de Pere Rossinyol AGC, 2021.
La capella depenia de la parròquia de Sant Boi des del s. XV, quan l’ermita de Sant Pere tenia al seu servei donats i, més endavant, ermitans. A partir del segle XVI ja estava en mal estat i, tot i que es volia reparar, va ser enderrocada entre 1835 i 1837 degut als esdeveniments polítics. El 1826 es va traslladar a l’església parroquial una talla de marbre de la “Verge del Bon Part”.[2]
Restes de la capella romànica de St. Boi (St. Baldiri, figura martirial de la Provença occitana, no conegut a la hispània tarraconense). AGC, 2021
Però nosaltres viatjarem, com fem normalment, als inicis de la documentació a casa nostra, als segles X i XI, deixant constància de la presència manifesta de l’activitat de les dones de fa mil anys.
Al testimonial de Sant Pere de les Puel·les de 992 s’indiquen vuit alous que el monestir tenia a Sant Boi de Llobregat, llavors anomenat “Chastellone, Alcalà o Lanaria”, termes que remeten a la presència islàmica, a una fortificació com seria el Castell de Sant Boi (esmentat a la documentació el segle XI) i a la proximitat deltaica, on hi havia l’estany de Llanera i la via de Lanera o camí ramader que anava del Delta del Llobregat a Barcelona. Tot i que és difícil de precisar la seva ubicació, sí que mostra que la presència del monestir era important. El professor Jordi Gibert dona algunes interpretacions d’alguns llocs citats com la terra de “Helos, Sancti Juliani et de Sancta Eulalia” que serien la torre d’Eles (Torre Salvana), Sant Julià de Montjuic i la torre del Llor (a Marianao).
Entre els propietaris que s’anomenen als límits trobem altres institucions religioses, com el monestir de Sant Cugat, la Seu de Barcelona o l’església de Sant Julià de Montjuïc, veguers o senyors dels castells propers (Eramprunyà i Cervelló) i altres hisendats locals dels que es parla àmpliament Gibert.[3]
Nosaltres volem ressaltar alguns noms de dones que ens ressonen, com el de “Lívul” que surt quatre vegades al testimonial de Sant Pere. Una a Sant Boi: “un alou que fou de Bulgarà (home) o de Lívul” (devien ser marit i muller), dues a Provençana: una referència de unes vinyes que van ser de Lívul, Deovota (potser ja era vídua o vivien separats com s’esmenta en altres casos[4]) i una altra del “Pontenare de Lívul” al coll d’Enforcats entre Montjuic, Sants i Provençana (l’actual Pl. Espanya de Barcelona) i una més a Barcelona, prop de la “Boadella” i de la via que controlava el vescomte Udulard (prop de Sant Pau de Barcelona). El fet de que donessin el nom de Lívul al que devia ser un lloc de pas vol dir que aquesta dona tenia rellevància entre els propers.
Vistes des del carrer (abans camí) de Sant Pere. Al fons: Montjuic. AGC, 2021.
Podria ser la mateixa i estar lligada als inicis de Sant Pere de les Puel·les, tot i que no necessàriament formant part de la pròpia comunitat, potser que, lliure dels compromisos matrimonials, s’encarregava d’alguna capella com podria ser la de Sant Julià de Montjuic. Recordem que a una zona propera, Espodoia (el que avui és la ciutat de la justícia) en parlar de la “Torre d’Emma” anomenada a finals del segle XI, trobàvem uns probables orígens en “Sendred Lívul”, un home que agafa com a cognom el nom de la mare, cosa gens freqüent.[5] En una altra afrontació trobem la dona Chixilo, un nom freqüent entre les dones del segle X i del que ja vam parlar en un article.[6]
No queda res de l’ermita de Sant Pere, ni una fita que recordi on era, però tenim, al final del carrer de Sant Pere (antic camí que unia aquest sector amb l’església parroquial), a la casa que fa cantonada amb el carrer paral·lel de Sant Pere més alt, on aquest puja al castell (avui hotel), la font de Sant Pere que, tot i ser d’èpoques posteriors ens pot servir de record, així com els noms dels carrers i aquest barri antic en el seu conjunt que esperem es conservi.
Casa on hi ha la font de Sant Pere, darrera es veu Can Cisternas, un nom suggestiu del lloc d’emplaçament d’una ermita situada com abans les vil·les i els poblats, prop de l’aigua. AGC, 2021.
Aquesta església és documentada per primer cop el 1004 quan Geribert, fill d’Astoval (un dels primers propietaris de la zona) amb la seva dona Blanqueta donen a Sant Cugat (segurament per a quedar-se en règim d’usdefruit) cases i arbres que tenien a “Alchale que diuen Lanera”, als límits trobem el mateix Sant Cugat, la Seu de Barcelona, algun particular i l’església de Sant Pere del cenobi de Sant Pere de les Puel·les. En 1011 l’abat de Sant Cugat porta a judici (amb presència dels comtes i de nombrosos senyors feudals del moment) a Geribert per haver empenyorat una propietat prop d’aquesta església de Sant Pere, evidentment Sant Cugat guanya el plet com acostumava a succeir.
Carrer Sant Pere més alt, sota l’antic castell de Sant Boi, avui hotel-restaurant.
És el mateix temps en que un altre Geribert, el que es feia anomenar “Comte Mir” de la família vescomtal, estableix també un plet amb Sant Cugat pels béns del seu germà Adalbert, suposadament llegats al monestir del Vallés. Temps de lluites entre els que volen centralitzar més el poder i els que volen prendre una millor part. En aquesta lluita n’hi haurà un clar perdedor: el protagonisme de les dones que hauran de quedar relegades a la família o als claustres.
L’església de Sant Boi des del carrer Sant Pere més baix. AGC, 2021.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 15-01-2022
A les que i als que tingueren i tenen cura de les ermites.
————————————————————————————————————————-
[1] VVAA (1992). Catalunya romànica. Vol. XX, Barcelonès, Baix Llobregat i Maresme. Fundació Enciclopèdia Catalana.
[2] Informació donada pel museu i l’ajuntament de Sant Boi
[3] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 125-130.
[4] El 986 el Comte Borrell ven a Aurucia deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana» que limitava amb terres de la mateixa Aurucia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat».
[6] García-Carpintero, A. (2020) “Amalvigia i les dones soles de Banyols. La Marina de l’Hospitalet de Llobregat, segles X-XI” Quadern d’estudi 34. Centre d’estudis de l’Hospitalet, p. 25
La història que intentem refer a partir dels primers documents escrits que tenim és com el curs alt d’un riu, potser no és ben bé el naixement, però és la part des d’on tot comença, amb una toponímia que ha perdurat i que cal no oblidar.
La Serra de Galliners[1], entre Sant Cugat, Bellaterra, Terrassa i l’actual Sant Quirze del Vallés (independent de Terrassa des de fa poc) i entre mig de les conques del Besós i del Llobregat, és un petit racó del món maltractat per alguns que no respecten la natura i conservat per d’altres que l’estimen.
Recordar els orígens històrics potser contribuirà a fomentar aquesta estima.
El Camí dels monjos era una via de comunicació entre les serres de Collserola i de Sant Llorenç de Munt.
El Mont Galliners es menciona al 985, quan els almoiners del difunt Winads donen una mujada de vinya al monestir de Sant Cugat, probablement per a tenir el dret de ser enterrat a sagrat.
En 992 Ató, fill d’Eldemar, difunt, ven a St. Cugat terres, vinyes, cases, arbres, horts i garrigues a Cerdanyola, al lloc de Budigues que limita al nord amb la “guàrdia de Mataric” (el turó de Mataric, al sud est dels Galliners, és actualment el de Can Camps), a l’est amb la via que va al puig Ventaiol, al sud amb l’alou de Sant Cugat i les franqueses d’Aquallonga (Valldoreix) i a l’est amb la riera de Rubí que desemboca al Llobregat, per vint-i-quatre unces d’or. Aquesta venda assenyala alguns aspectes importants del lloc dels Galliners, com són les vies de comunicació o els llocs de vigilància, com indica el terme de “guàrdia”.
En 987 aquest mateix Ató permutava amb el mateix monestir uns alous que tenia a Cerdanyola –un d’ells, al lloc de Saltells, limitava amb el Riu-Sec i amb terres de Lobeta i els seus fills- per un altre en Barberà. En altres articles hem anat veient que aquestes permutes i vendes amb el monestir responien a una estratègia de millores amb les que algunes persones es guanyaven la vida, mentre que d’altres engrandien els seus dominis.
Serra de Galliners. Riera. Foto: Ramon Solé
En 998, Ermenir, veguer, permuta amb St. Cugat un verdaguer amb aigua i arbres a Palazio Auzid (Ripollet) que limita amb un molí que va ser de Guisemir i amb terres de St. Cugat, rebent a canvi vinyes al “Mont Gallinario”.[2] Amb aquests documents ja veiem el gran domini del monestir en una zona que no sembla estar molt poblada, però sí que devia ser estratègicament important pels camins i els cursos d’aigua que la travessen i pels llocs de guaita.
Els noms que anem veient remeten al pas dels romans, les construccions dels quals eren aprofitades per altres civilitzacions que van passar i es van establir, com l’andalusí o la hispana-goda, els descendents dels quals conviurien amb els de procedència goda o franca que s’anaven instal·lant i amb els que el control del poder anava passant a l’església i a les seves institucions.
A Can Feliu, el torrent de la Betzuca recull l’aigua de dues mines. Foto: Ramon Solé
En 1005 trobem de nou la “guàrdia de Mataric” quan els esposos Ramon i Cusca venen als esposos Muradell i Quiniverga terres amb cases i corts i unes vinyes amb arbres diversos a Terrassa, al lloc anomenat Sot, que limitava pel sud amb “ipsa guàrdia de Mont Galliner”[3].
En 1013 els comtes de Barcelona, Ramon Borrell i Ermessenda, permuten els seus drets sobre el monestir de Sant Llorenç del Munt al de Sant Cugat a canvi de dues onzes d’or i de l’hostalatge que havia estat del difunt Baio i de la seva dona Ellege a Vilamilans, que consistia en terres, vinyes, cases, corts, horts, garrigues, fonts, prats i pasturatge i que limitava a l’est amb el riu que va de Banyeres fins el riu Sec, amb el Vall de Bastons de Cerdanyola al Sud, el lloc de Budigues que va al riu Rubio (riera de Rubí que al passar per Terrassa s’anomena de les Arenes) a ponent i la via que va a Sant Feliu i a Palatio Fracto (Terrassa) fins el Mugial, al nord.[4]
Sant Feliu de Vilamilans, com el mateix monestir de Sant Cugat i d’altres esglésies del Vallés Occidental i del Maresme (Premià), havien estat concedides pel rei franc Lluís el Tartamut en 878 a la Seu de Barcelona, amb l’encàrrec de restaurar la Canònica. Sant Cugat serà el braç armat de la reforma romanitzadora dels francs, com més endavant ho serà sota la mateixa Roma. Baió de Terrassa havia estat, amb alguns preveres que seguien la litúrgia hispano-goda, acusat de rebel pel bisbe Frodoí en 874, els seus béns passaren a la Seu de Barcelona.[5] En 1013 l’alou que aquell “rebel” tenia a Vilamilans passa als Comtes, a canvi ells renuncien al seu domini sobre el monestir del Munt, que també queda sota el poderós Sant Cugat.
Aquesta transacció respon a l’estratègia de l’església de treure als nobles del domini sobre esglésies i monestirs, però representarà, en realitat, una major implementació del feudalisme centralitzat i comportarà, sens dubte, tant la desaparició dels noms de les dones que actuen per sí mateixes, com la de les altres maneres de fer cristianes que encara no estaven sotmeses a Roma.
L’historiador terrassenc Salvador Cardús deixava constància de que la primera notícia de l’església de St. Quirze és la d’un document de 996 pel qual la dona Indebeia donava al monestir de Sant Cugat aquesta església amb totes les seves oblacions, delmes i primícies dels fidels, manifestant que la tenia perquè el comte Borrell li havia fet donació uns anys abans[6]. Per què el Comte va donar una església a una dona? Potser perquè elles en tenien cura? Era part d’un cenobi femení, encara ben considerats? i… Perquè Indebeia, poc després de la mort del Comte Borrell (-993), la dona a Sant Cugat? Són preguntes que podem fer-nos, deixant-les obertes de moment.
En 1050 es consagra Sant Quirze de Terrassa bastida arran del camí que des de Barcelona anava a Manresa passant per Terrassa; travessava el riu Sec, després de Sant Pau de Riu-Sec, pujava a la sagrera de Sant Quirze, seguia el riu Mulnell (actual torrent de la Betzuca) per la vall del Mujal vers el monestir de Santa Margarida del Mujal (actualment al polígon de Can Parellada al Sud Terrassa)[7].
La ermita romànica de Santa Margarina del Mujal, dins d’un polígon industrial, és una propietat privada. Foto: viquipèdia.Santa Magdalena de Puigbarral, al nord de Terrassa, on van anar les deodonades expulsades del Mujal, una història molt comú als segles XIII i XIV. Foto: Viquipèdia.
A l’acta de consagració de 1050[8], se’ns donen moltes més referències topogràfiques. Aquestes són algunes: … a l’est la “riaria Arenis” i el torrent de Sallent, que va riera avall junt a la via que va a Barcelona i porta a l’alou de “militis Rivo Sicco”…, al sud la “riaria de Rivo Sicco” i el camí que lleva al “montem Gallinerum” passant pel mig del puig “Rosatum” i per la via que va de Sabadello a Sant Cugat…, a ponent amb el puig de la Guàrdia…, al nord el torrent que corre per Banyeres cap avall, al torrent de Guaspins (esmentat a la consagració de Sant Pau de Riu-Sec).
Sant Pau de riu Sec, a la carretera de Bellaterra a Sabadell, un camp de pràctiques d’arqueologia. S’han trobat restes del s. II. Foto: viquipèdia.
“Arenis” és un terme que descriu les zones properes a rius i torrents com la confluència que hi havia entre la riera de Sobarbar (Can Feu de Sabadell) i el torrent de Vallcorba[9] que neix a Torre Bernardo, on avui en dia podem trobar el Mas Duran[10], una finca que disposava de molta aigua en el seu aqüífer, amb dues fonts conegudes per les contrades amb el nom tan suggestiu de “Les fonts de les Morisques”.[11] Molt a prop trobem el topònim de Can Llobet, antic propietari de Mas Duran i actual polígon industrial del Sud de Sabadell.
Parc de Mas Duran a Sant Quirze del Vallés. Font de les morisques. Foto: Ramon Solé.
El cavaller de “Riu-Sec o “militis” ens remet a Sant Pau de Riu-Sec que al segle XII serà cedit pel comte Berenguer IV a l’ordre del Temple. Un bon estudi entre la relació dels topònims del segle X i els cognoms que més endavant prendran els potents de la zona ens l’aportava Pere Mañé a l’estudi sobre el “Palatio Serpentis”, o Palau del Serpentí, nom que es deu als revolts de la riera de Can Torras, continuació de la de Sobarbar, abans de creuar el Riu-Sec, el que sembla molt encertat, només caldria afegir que estudis més recents han mostrat que el terme “Palau” indicaria un establiment rural i fiscal.[12]
El puig “Rosatum” deu ser l’actual turó de Can Rossell al sector occidental de la Serra de Galliners on neix el torrent dels Alous, afluent per l’esquerra de la riera de Rubí.
Torrent dels Alous. Foto: Ramon Solé
El torrent de Banyeres (actual torrent de la Grípia) o “de la torre” baixava des d’un petit estany natural que recollia les aigües del torrent, d’aquí el nom de “Banyeres”, a ponent del paratge conegut com la Torre de Mossèn Homs en la inserció de camins entre Terrassa i Castellar i entre Sant Quirze i Matadepera. Paral·lel a aquest corre el llarg e intermitent torrent de la Betzuca que en entrar en Sant Quirze per Can Vinyals, recull les aigües d’altres torrents com el de Llobateres i la Grípia originant la riera de Sant Quirze que desguassa al Riu Sec denominat així pel seu escàs cabdal excepte en èpoques de pluges.
Torrent de la Betzuca al seu pas per Sant Quirze. Foto: Ramon Solé.
Aquest torrent de la Betzuca que avui en dia s’està netejant i recuperant, segles abans anomenat Riu Mulnell, el trobem anomenat poc després, al 1053, en una venda de Ramon Bonfill i la seva esposa Alsava a Berenguer Sala d’un alou, al lloc anomenat “Riu Mulnel” o “Rimulnell” de la parròquia de Sant Quirze, amb cases, corts, terres, vinyes, arbres, fonts i aigües. No en tenim molts documents de Sant Quirze, però normalment trobem referències a l’aigua. Al 1085 sens parla del lloc de “Canal”, de la parròquia de Sant Quirze del Mont Gallinari i de la tasca que el propietari ha de pagar al monestir de Sant Llorenç del Munt per la seva vinya. L’alou se’ns presenta envoltant de vinyes.[13]
En 1076 es juraren les disposicions testamentàries d’Ermengol Llobató (fill de la Lobeta del 987?) sobre l’altar de Sant Pere del riu Mulnell (Sant Pere dels Torrents)[14]. Aquesta ermita, amb aquest nom que dona compte de la quantitat d’aigua que devia recollir, va ser enderrocada al segle XVII, sent els seus materials aprofitats per refer l’església de Sant Quirze. El paratge, a la confluència entre la riera de Vallcorba i el riu Munnell o torrent de la Betzuca, és el de l’actual Can Barra on encara es conserva el topònim del “camp de Sant Pere”, sota el que es van fer excavacions arqueològiques al 2003, trobant tombes del segle X i posteriors, el que es correspon amb aquesta capella[15].
Parc forestal de Can Barra on hi havia la desapareguda ermita romànica de Sant Pere dels Torrents. Foto: Ramon Solé
Ja al segle XII molts noms, especialment els d’ells, afegeixen cognoms relatius a les seves terres com Canals, Sobarbar, Barberà o Togores, entre d’altres. Tornem a trobar a Sant Pere dels Torrents al 1159 quan Arsendis i els seus fills venen al monestir de Sant Cugat una hisenda al lloc dit “Arenes” a la parròquia de Sant Quirze que limitava con tres alous del monestir de Sant Llorenç de Munt i un de Santa Maria de Ripoll (Sant Pere dels Torrents) al sud.
Molt a prop es troba Can Feliu amb un sistema de regadiu que aprofitava l’abundància d’aigua que tenia la finca i va esdevenir concessionari d’aigua potable del poble. A prop de la masia hi havia la font de la Mina, l’aigua de la qual actualment, s’utilitza per al llac del parc de Can Feliu. Fins no fa massa anys, aquesta masia estava envoltada de boscos, però amb la construcció de Sant Quirze Jardí, no tant sols es talaren els boscos, sinó que s’enderrocaren la totalitat de les masoveries, el celler, els cups i el moll[16]. Una mica més enllà els aiguamolls de Can Ponsic, que s’estan intentant recuperar, tot i que no podem més que lamentar el patrimoni històric i cultural que ha desaparescut.
Torrent de la Betzuca, aiguamolls de Can Ponsic. Foto: Ramon Solé.
A les persones que netegen els cursos de l’aigua i els de la història
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 19-12-2020
[1] Etimològicament sembla que l’arrel de Galliners seria un mot del català arcaic: Galla o Gall, que significa roca, el mot de procedència llatina “gallíca” o galga, també es relaciona amb les pedres.
[2] Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n CLIV, CCXLVII, CLXXVII i CCXCIV.
[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 9, n. 118.
[4] Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, CCCXXXII i CCCXXXIII.
[5] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, documents 1 i 3.
[6] Cardús Florensa, Salvador. «Terrassa medieval: castells, esglésies i masos». Terme, [en línia], 1999, Núm. 14, p. 52-62
[7] Santa Margarida del Mujal havia tingut una comunitat de donades, fins que, al segle XIV van ser expulsades pel bisbe, acollint-se al monestir de Santa Magdalena de Puigbarrall, al nord de Terrassa.
[8] Ordeig i Mata, Ramon(1983). Inventari de les actes de consagració i dotació de les esglésies catalanes. Anys 1000-1050.
[9] Neix a torre Berardo o Castell d’Arnau, adscrita a la parròquia de Sant Julià d¡Altura.
[12] Mañé i Llonch, Pere. «Estudi i identificació d’un topònim arrahonès: “Palatio Serpentis». Arraona: revista d’història, [en línia], 1980, Núm. 9, p. 11-30,
[13] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., vol. 10, n. 368.i 465
[14] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 40, n. 1307.
Castell de Vallparadís a Terrassa regentat pels “Terrassa”. Foto: Ramon Solé
A la genealogia dels Terrassa explicada per Joaquim Verdaguer[1] podem veure algunes relacions entre dones i la història d’alguns monestirs femenins alt medievals que han quedat relegats a l’oblit.
La benedictina Maria de Terrassa (-1244), filla de Guillem II de Terrassa i de Berenguera i germana de Guillem III, senyor, com el seu pare, del castell de Vallparadís, fundà en 1214, amb llicència del llavors bisbe de Barcelona, Palau, el monestir femení benedictí de Sant Vicenç de Jonqueres.
La història d’aquest monestir és molt breu i encara resta a les fosques. Sabem que el monestir de Sant Pere de les Puel·les tenia propietats a la zona als segles X i XI. A l’article anterior sobre Arraona (Sabadell) ja donàvem notícia de que al 991, al testimonial de Sant Pere de les Puel·les, es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncarias que “Filmera abbatissa cum sororibus” permutà amb un tal Calvello. En 1030 els almoiners de Llobet donen a Preciosa terres, vinyes, cases amb cort i arbres, atuells, eines i un parell de bous amb llur aper a Togores i a Jonqueres que afrontaven amb terres del monestir de Sant Pere[2].
Canyars o “Jonqueres” al riu Ripoll. Foto: Ramon Solé
El territori de Jonqueres que al 973 s’anomena “vila”, serà reconegut com a “domum” (basílica, o església amb comunitat) de Sant Vicenç a principis del segle XI en els límits de diverses transaccions referents a l’ús de molins hidraùlics. Des de 1036 Sant Vicenç és reconeguda com a parròquia. En 1093 es torna a anomenar vilar, però el mot no deu tenir el mateix significat que al 973, ja que que el primer podria referir-se a un terme rural i el segon podria ser ja un mas. [3]
La presència de vàries Deodicades a finals del s. X i principis del s. XI (Maia, 969, a “el Vilar”, Teodesera, 991, a Jonqueres o Guifreda, en 1006 totes tres a Arraona)[4] i Fruiló, que al 996 dóna a Sant Pere de Ègara cases amb corts, terres, vinyes, arbres, terra de conreu i erma i tots els seus béns mobles a Rosdors i l’Avellanet entre el riu Ripoll a l’est, Ullastrell, al sud, Voltrera (Abrera) a ponent i el bosc de Gaià al nord, un ampli alou al sud de Terrassa[5]), ens dóna la idea de que podrien ser dones properes al monestir de Sant Pere de les Puel·les les que regentarien el “domum” i, a meitat del segle XI, la parròquia, el fet de ser dones explica el que la seva acció eclesial no hagi estat considerada.
Cal tenir en compte que entre 1027 i 1028 Berenguer Ramon I i la seva segona esposa, Guisla de Lluçà, lliuren a la Catedral i al seu bisbe Deudat el monestir de St. Pere de les Puel·les (cosa que no van aconseguir fer amb St. Cugat), amb les seves terres i esglésies[6]. A partir de llavors les permutes o donacions a St. Pere seran sempre a benefici de la Seu i dels seus cercles pròxims. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. El 1072, el monestir de St. Pere de les Puel·les rep, gràcies a l’abat de Cuixà, una butlla papal per la qual queda lliure del domini episcopal i amb el dret de donar sepultura i rebre oblacions. Durant aquest segle el monestir femení perdrà alguns dominis adaptant-se a les exigències dels potents per tal de sobreviure amb alguns altres.
Si en 1214 es fundà el monestir de Santa Maria de Jonqueres deuria ser perquè la família de la benedictina Maria de Terrassa tenia propietats per fer-ho, però potser també perquè les benedictines havien tingut aquí una trajectòria antiga. En 1273 es traslladen a Sabadell i vint anys després a Barcelona, a l’actual carrer de Jonqueres, entre Santa Anna i Sant Pere de les Puel·les. L’església de Sant Vicenç continuarà exercint funcions parroquials sota el domini de Sant Pere d’Ègara.[7]
Aquests trasllats s’explicaven en funció d’una millor protecció envers les germanes, però el que comportaven, sovint, era un major control de la cúria sobre elles i els seus bens. Posteriorment seran comanadores de Sant Jaume les que regentaran el monestir de Santa Maria de Jonqueres, una ordre amb una vida més activa i amb formes de vida mixtes, on les “dames” podien casar-se i ensenyaven als fills i les filles dels cavallers, el que causarà litigis i conflictes amb altres institucions eclesials, com les cistercenques[8].
L’edifici gòtic es traslladà a l’actual església de la Concepció al Carrer Aragó amb Llúria, però tot això forma part d’una història que aquí no tractem. Ens endinsem en les coves dels primers segles medievals, traient dades dels documents per relacionar-les e interpretar-les a mesura que en recollim més.
Una descendent de la nissaga dels Terrassa, Blanca de Centelles (- 1349), sobre qui va recaure un gran i divers domini feudal després de dos matrimonis i d’una vida atzarosa[9], fundà al final de la seva vida (1345) la cartoixa de Vallparadís que més endavant s’unirà a la de Sant Pol de Mar, establint-se a l’actual edifici de la Conreria al terme de Tiana, on hi havia la ermita de Santa Maria de Montalegre, “Mont Alacris” amb una comunitat de donades.
Castell-Cartoixa de Vallparadís. Foto: Ramon Solé
En 1250 el bisbe de Barcelona, Arnau de Gurb, consagrà l’altar de Santa Maria de Montalegre, deixant a les germanes encarregades de la parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes[10], al terme de Sant Fost de Campsentelles, quedant sota la protecció feudal d’aquest llinatge i regint-se per la regla de Sant Agustí, una regla més laxa que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies, el que les hi permetia viure
El 1319 hi va haver un conflicte amb el bisbe Ponç de Gualba, encarregat de les obres de la Catedral de Barcelona, per les rendes de que el monestir disposava. La priora del moment, Blanca Desgatell, optà per vendre la Conreria el 1362 als canonges de Santa Eulàlia de Barcelona que ho van vendre a uns preveres ermitans, passant més tard a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu de qui ho va adquirir el prior de la cartoixa de Vallparadís al 1413, fent vida fins que, mig segle després, els cartoixans de Vallparadís amb els de Sant Pol es traslladen al nou edifici, quedant la Conreria com a granja de la Cartoixa.
La Cartoixa de Montalegre a Tiana, amb l’edifici de la Conreria al fons. Foto: Ramon Solé.
Aquests traspassos entre senyors feudals i canonges i, més tard, amb la “Pia almoina”, són força habituals en aquests segles, especialment amb els béns que administraven senyors feudals i/o comunitats de dones, siguin religioses o siguin Deodonades seglars que van passant als grans monestirs o als bisbats.
La Cartoixa de Montalegre adquireix, en 1434, la jurisdicció feudal de Sant Fost i de Cabanyes; la de Martorelles i la Santa Perpètua van passar amb la compra de la baronia de Mogoda a la Pia Almoina i així seguirà, amb altres compres, aconseguint tenir un bon domini que el permetrà subsistir fins avui[11].
Les germanes agustines de la Conreria, en canvi, es van traslladar a Barcelona quan van passar els anys més durs de la pesta negra d’aquell temps. El nou emplaçament serà a l’actual barri del Raval on edificaren una església sota l’advocació de Nostra Senyora de Montalegre, inaugurada al 1362, de la que queda una petita imatge al carrer Valdonzella junt a la Casa de la Caritat, que havia estat seu del monestir de Valdonzella (cistercenc).
Hornacina del Carrer Montalegre. Foto: AGC
La congregació de canongesses agustinianes va florir durant uns segles en concòrdia amb el convent i rector de Santa Maria del Pi, però va desaparèixer arran del concili de Trento (s. XVI), quan es van negar a acceptar la clausura que se les exigia al·legant que això no entrava en la seva constitució que ja havia estat acceptada de molt abans, la qual cosa era ben certa.[12]
Conreria: font de les monges. Els noms s’obstinen en dur-nos el record. Foto: Ramon Solé.
Van desobeir i es van extingir.
Van ser fidels a la seva llibertat i han quedat amagades als racons de la història de les grans institucions religioses que sobrevisqueren plegant-se als dictats androcèntrics de Roma.
Si comparem les dades del monestir de Jonqueres amb el de Santa Maria de Mont Alegre, i tal com anem veiem en relació a d’altres ermites i cenobis femenins, no és que no hagin existit monestirs medievals de dones, sinó que les seves notícies que al segle X-XI i principis del XII veiem relacionades amb noms i comunitats de dones, passen, als segles XIII-XIV a quedar sotmeses a l’administració curial i relegades o, senzillament eliminades, elles i les seves empremtes, endemés de, molt sovint, quedar calumniades.
Podem considerar per a la història, les dades que ens donen els documents medievals, però cal deixar de banda les valoracions dels prelats, sempre subjectives, és així com sens mostra el que s’havia amagat.
Vallparadís. Un castell des d’on actuaren alguns senyors i algunes dames. Foto: Ramon Solé
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
A les dones que no es van sotmetre al patriarcat de Roma.
[2] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, vol II, doc. 222
[3] Ibídem, documents varis entre 973 i 1093.
[4] Puig i Ustrell, P (1995) …Sant Llorenç del Munt… Doc. 36 (969), 75 (991) i 119 (1003)
[5] Puig i Ustrell, P. i altres (2001) Diplomatari de Sant Pere i Santa Maria d’Ègara Terrassa 958-1207. Fundació Noguera. Diplomataris, 24, doc. 10
[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona. Vol. IX, n. 434.
El Pont Vell de Manresa, aixecat sobre el riu Cardener, es troba a l’entrada de la ciutat, de la qual constitueix una de les siluetes més clàssiques.
Us passo la seva historia :
El pont es deuria fer al pas del segle XIII al XIV, sobre un antic pont romànic del segle XII, del qual es veuen les bases en els fonaments de l’arc central.
S’ha dit, sense cap versemblança que el pont romànic fou aixecat al lloc d’un antic pont romà del Baix Imperi, del qual hauria aprofitat els fonaments.
És, en tot cas, el pont més antic de la ciutat, i és a partir del segle XIV, quan se’n fan d’altres, que comença a ser designat com a Pont Vell..
Destruït en part al final de la guerra civil , el 24 de gener de 1939.
L’arquitecte J. Pons Sorolla, de la direcció general d’Arquitectura, en restaurà els arcs centrals en els anys 1960-62, i el tornà a deixar en el seu estat originari.
La recent demolició d’un edifici situat al seu costat sud-est permet avui dia la seva plena contemplació.
És un pont romànic de vuit arcs de mig punt, un dels quals va ser mig tapiat en construir-se la carretera d’Esparreguera, a la dreta del riu.
Té uns 113 m de longitud, 3’60 m d’ample i 25 m d’alçada màxima sobre el nivell del llit del riu. Té la clàssica silueta d’esquena d’ase de molts ponts medievals, amb l’arc central més esvelt, de tradició romana, i els altres en degradació simètrica a cada banda.
A tots dos costats de l’arc principal hi ha una finestra o arc de descàrrega, per tal d’oferir menys resistència en cas de riuada. Els pilars de talla-aigües o angles avançats, no arriben fins a les baranes del pont sinó que s’aturen a l’arrancada dels arcs. Fet amb carreus de pedra.
Us passo informació sobre desbordaments del riu Cardener al pas per el Pont Vell a Manresa:
Editor: Generalitat de Catalunya (23 de juliol de 2012)
Colección: Som i Serem
Idioma: Catalán
ISBN-10: 8439345925
ISBN-13: 978-8439345923
Preu : 33 euros
Sinopsis :
Mitjançant més de tres centenars de fotografies, acompanyades per descripcions i observacions al voltant dels ponts medievals i alguns d’èpoques més recents.
Tant de Catalunya com de la Franja de Ponent i d’Andorra, aquesta obra atraurà, certament, l’atenció del públic i fins i tot la de les institucions públiques vers una part tan notable del nostre patrimoni artístic i arquitectònic.
La Casa Gaietà Vila està situada en la Plaça del Rector Ferrer, 8 amb cantonada amb pg. d’en Blay, 60 i Font l’església de Sant Esteve d’Olot.
Església de Sant Esteve
Edifici modernista construït l’any 1905 , és obra de l’arquitecte olotí Alfred Paluzie.
Edifici de tres façanes, cada una de les quals té composició pròpia, destacant, a totes elles, l’exuberància decorativa i cromàtica. La del nord té una tribuna i és la més pobra en decoració. La de l’est té balcons amb arcs conopials. La del sud té una tribuna amb balcons a sobre.
Els acabats de la casa imiten els castells medievals amb diferents elements. Tota ella està molt decorada, tant amb motius vegetals com amb ceràmica vidriada.
Edifici d’habitatges i baixos comercials recentment restaurats, a la planta baixa trobem la coneguda llibreria “El Drac”.
Casa Gaietà Vila és una obra d’Olot protegida com a bé cultural d’interès local.
Terra, aigua i racons 