Can Barra de Sant Quirze del Vallès

Avui us presento dos articles

Can Barra esta situada en el Passeig de can Barra a l’entrada de la urbanització de Sant Quirze Parc de Sant Quirze del Vallès.

Està documentada des de 1667.

Cal remarcar que consta de dos tipus d’edificacions diferents, una la masia del segle XVII, que era la casa dels masovers,

i al seu costat la gran torre o xalet, que va ser construïda l’any 1888 pels antics propietaris, la família Gorina, fabricants de teixits a Sabadell.

A la masoveria hi ha una gran cuina amb un interessant forn de pa i un gran foc a terra, unes habitacions molt grans, un gran celler, quadres pel bestiar i magatzems propis de l’activitat agrícola.

Bona part del mur que l’envolta està decorat amb grans recipients, hi ha un brollador d’aigua amb tessel·les blaves, modernista.

A la reixa d’entrada, porta forjada al capdamunt les inicials de l’antic propietari i l’any de la seva construcció, que va ser destruïda amb les recents reformes.

A la vessant nord de la finca, hi ha la font de Can Barra, l’aigua de la qual sempre ha estat molt apreciada per la gent de Sant Quirze

i que l’any 1901 va ser legalitzada com font d’aigua potable, però ara, no és així…

A finals de 1936,donat la guerra civil, va haver l’arribada dels refugiats de Madrid, augmentant sobtadament la població infantil, pel que la torre es va convertir en una escola.

Actualment es troba en bon estat i està destinada a centre d’equipaments municipals.

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Quirze del Vallès

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Que es l’Era de batre ?

Avui us presento com cada diumenge dos articles

Una era de batre en l’agricultura és l’espai de terra, aplanat i ferm damunt el qual hom posa els cereals o llegums per a batre’ls i separar el gra de la palla i del boll.

La paraula s’utilitza també per extensió per al local a proximitat on es posa el farratge. El mot prové del llatí area que significa pati, era de batre.

Amb l’aparició de la maquinària agrícola com segadores-recol·lectores, les eres van esdevenir obsoletes.

La seva forma és determinada per la feina del batre i per les condicions climàtiques: si es pot encara separar el gra de la palla, sense vent, per separar els bolls de la grana («desembollonar»), un vent suau és indispensable. La pluja i la humitat són nefasts per la conservació ulterior, com que faciliten la proliferació de corcs (corc del blat) i fongs.

Per això, més circular, poligonal (era a cantons) o oval, com que la feina és rotatiu. N’hi han de terra batuda o d’argila, però més sovint són enrajolades o, a muntanya, enllosades.

Les eres es construïen amb un lleuger pendent, per evitar que s’embassessin amb les pluges.

De vegades estan envoltades de parets. La seva alçada depèn de la força del vent: solien ser alts a la regió de La Seu amb vents forts, o més baixes a Menorca.

Les seves dimensions i formes són variables, encara que com a mínim havien de tenir l’amplada suficient perquè un trill tirat per una mula pogués girar, donant voltes sobre la seva superfície, durant hores, sense forçar massa les corbes perquè l’animal treballés còmodament.

Al costat de l’era, solia construir-se un cobert, per protegir el sacs de gra i que, posteriorment, es va utilitzar per a desar-hi la màquina de ventar, que apareix a partir de començament del segle xx.

Als Països Catalans, la palla es conservava generalment en pallers a cel obert.

A certs pobles, l’era era d’ús col·lectiu amb dret d’empriu. A pobles concentrats, es trobaven generalment agrupades a la sortida.

A disseminats, cada masia té la seva era al costat.

Masovers que no tenien era pròpia, podien llogar-la, el lloguer generalment es pagava amb gra.

Als països més pluviosos, solen tenir teulada o es troben a l’interior d’un graner amb portes amples.

L’operació del batre es limitava a uns pocs dies a l’any, generalment al juliol o a l’inici d’agost.

La neteja de l’era era una tasca tant important com feixuga.

Quan eren eres de terra batuda, la preparació ja començava al maig: rascar, cobrir de fang i compactar amb rodet.

A les eres enrajolades, s’havia d’arrencar les herbes de les juntes i tapar els forats amb argila.

A la fi de juliol, molts pobles dels països catalans organitzen una festa del segar i del batre, a les quals es presenten els oficis agrícoles d’antany a l’entorn de la collita dels cereals i del batre a una era, com entre d’altres La Fuliola i Àvia.

L’era per a altres feines

La paraula «era» així com els diminutius «erol» i «erola» s’utilitzen també per a designar un quadre o rectangle petit de terra on es conreen flors i alguna hortalissa o per a espais plans més petits on es prepara l’argamassa.

A la mineria és un terreny on es pica i es neteja el mineral. A les salines costaneres o de fonts salades, són els espais quadrats o rectangulars on es disposa l’aigua salada perquè la seva evaporació deixi disponible la sal. A la construcció és el terreny on es preparen els morters i l’argamassa.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Antiga masia de ca n’Amell Gran de Barcelona

L’ Antiga masia de ca n’Amell Gran de Barcelona està situada sobre el carrer de Marie Curie de Barcelona, darrera de la Seu de districte de Nou Barris.

Popularment aquesta masia reformada, també és coneguda com “La Masia de la Guineueta “.

En ple funcionament d’aquesta masia, antigament estava rodejada de camps conreats i de vinyes. En la mateixa masia, s’elaborava vi per ser repartit entre als amos i masovers.

 

Antiga masia de ca n’Amell Gran

Curiosament un error va canviar el nom de la masia de ca n’Amell Gran com a Ca N’Ensenya, podem veure un article referent a aquest fet :

http://www.noubarris.net/web40/?p=66498

Actualment la masia de ca n’Amell Gran és propietat de l’Ajuntament de Barcelona, es va portar a terme la seva rehabilitació i així, ser la seu d’un casal infantil, la de joves i en la seu d’entitats, com ara, els Diables de la Guineueta,  l’Ateneu de la Guineueta, entre d’altres.

 

 

Recull de dades gràcies a l’Ajuntament de Barcelona, Districte de Nou Barris i altres.

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Castell de Barberà de Barberà del Vallès

El castell de Barberà està situat en l’avinguda del Castell de Barberà, 33 del municipi de Barberà del Vallès.

El castell està documentat el 1005, es va començar a construir, com gairebé tots, amb una torre voltada d’una llissa o palissada, tal com ho feien els romans, que ja volien aprofitar els llocs de guaita i vigilància dels pobles indígenes de Catalunya.

Al voltant d’aquesta torre, rodona o quadrada, d’una alçada regular (de 10 a 15 m), hi van construir un perímetre emmurallat amb uns petits merlets i sageteres, i uns valls o trinxeres. Al mur hi ha una poterna i a l’interior, una galeria subterrània per poder escapar.

Des del segle XI, el castell va pertànyer a Borrell II, comte de Barcelona, més tard va passar als Ribes, als Montcada i, per últim, Felip III el va cedir com a favor als Galceran del Pinós

.

El 1702 Felip V va nomenar Josep Galceran de Pinós primer Marquès de Barberà.

No obstant això, durant la Guerra de Successió es va mantenir austríac, però Felip V va guanyar la guerra i va manar abatre el castell de Barberà com a càstig a la família Galceran del Pinós.

Més tard es va reconstruir com a masia, tal com es pot veure avui en dia.

L’edifici actual és producte de la reconstrucció realitzada durant els segles XVI-XVIII, tot i que en el segle XIX va ser molt reformat. Conserva, però, elements d’èpoques anteriors.

L’edifici fou habitat per masovers fins al segle XX. A principis dels anys setanta va ser adquirit per una societat immobiliària amb la intenció de transformar-lo en restaurant o hotel però el projecte no es portà a terme. Finalment l’Ajuntament l’adquirí l’any 1988, el qual hi va promoure la instal·lació d’una escola-taller. Entre els anys 1989-1992 es realitzaren treballs de neteja i consolidació.

L’any 2001 es portà a terme un estudi històric i arqueològic sobre l’edifici com a pas previ a la seva adequació per a equipaments públics, després d’haver estat cedit a la Diputació de Barcelona.

El Castell de Barberà és del municipi de Barberà del Vallès  declarat bé cultural d’interès nacional

.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Barberà i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé