Masies de la Marina de l’Hospitalet a Bellvitge i els seus voltants

L’ermita de Bellvitge a començaments del segle XX. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.

Del  primer lloc de la Marina que en tenim constància, mil anys enllà, encara en trobem vestigis, era el reg d’Amalvígia, citat entre els segles X-XIII. La propietària Amalvigia era, probablement, família del llavors vescomte de Barcelona. El 1001 es ven la propietat, que al 995 només era un prat junt a un rec i a un curs mort del riu (Llobregadell vell), amb terra, casa, cort, pou i arbres a Banyols. Sembla que aquesta casa seria el mas de Malvige, amb església, de 1057 i, posteriorment (s. XIII), l’ ermita de Bellvitge. Tot i que hem qüestionat la evolució dels noms, tot apunta a que seria el mateix lloc.

A més dels usos espirituals o d’enterrament que pogués tenir la capella, els voltants eren terres conreades i ermes (per a pastura dels ramats) on treballaven les persones que tenien cura de l’ermita i altres pagesos i pastors.

Els Campreciós eren pagesos que treballaven a prop de l’ermita a la que estimaven i cuidaven. Joaquim Campreciós va fer el camí que portava de la Gran Via a l’ermita on hi va plantar pins i rosers. Mentre el feia pensava que si li deien alguna cosa ho deixaria de fer, però com que no li van dir res, el va acabar[1]. Els que vinguérem al barri als inicis coneguérem aquell camí.

1966. L’ermita a l’inici del barri. Foto: parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Joan Casas al primer conte de Pols de terrat: “Un cinturó de joncs”, ens remet als paisatges encara bucòlics de l’ermita durant les seves transformacions.

“Sobre els camps daurats, a punt de sega, amb farbalans de patateres i feixes de cols, bledes, enciams i carxofers, es veia la rotllana de xiprers que encerclava l’ermita. Més enllà la carretera era un riu incessant de camions i cotxes. (…) Van deixar les bicicletes davant la porta de l’ermita, dins el tancat de boix, llorer i baladres. (…) Van trucar a la porteta del costat, on els ermitans tenien la casa i venien berenar i begudes. (…) Estirà la galleda que tenia al fons del pou, amb la beguda fresca i en va treure les dues gracioses…”(Casas, 1980: 17-19).

1967. Ermita i ramats. Foto-Bellvitge, concurs.

Des de la primera meitat del segle XVI ja existia una vintena de masies en la Marina hospitalenca, alguna de les quals s’han conservat fins ara i es mantenen a la vora de Bellvitge, com la de Ca l’Esquerrer, a la Carretera del Mig o “Camí del Mig” com apareix anomenat des de principis del segle XIII, més o menys com la barca de passatge per creuar el riu i l’ermita de Bellvitge.

Als terrenys que ara ocupa Bellvitge n’hi havia algunes masies i altresmés a les vores mateixes, d’algunes ja hem parlat, farem un recull amb aquestes i altres que ens són menys conegudes.

Al bell mig, a la Rambla Marina, on ara hi ha el metro, s’alçava Cal Rei que va resistir fins que van urbanitzar l’eix central del barri.

1970. Cal Rei al mig de la Rambla Marina. Foto AVV.

A l’Avinguda d’Europa, al lloc que ara ocupa l’institut Europa, hi era Can Creixells o Cal Tubau la masia on va néixer la puntaire Rosa Creixells i Valls.

Can Creixells, on ara està l’institut Europa.

Cal Miquel del Ros o Manso Guinardí, estava sota la Gran Via, era una antiga vaqueria que, als anys 30, era propietat de Joan Vinyals Segalés. Quan es van fer els plans d’aquest tram de la Ronda Litoral, als anys 70, es van expropiar moltes masies com aquesta i Cal Xic de la Barca, situada una mica més cap a l’oest. Només ens resten les fotografies i alguns records.

Cal Miquel Ros, 1980

A l’altra banda de la Gran Via, es conserven algunes, amb usos diferents als estrictament agrícoles,

Cal Rovira ó “Casa Llarga” estàsituada al camí de Pau Redó, 8, entre l’hospital oncològic i les instal·lacions del Tenis Gran Via. En l’actualitat els néts dels Rovira han reformat la masia i l’han convertit en un estudio fotogràfic.

1965. Els camins d’accés a l’ermita des de la Gran Via i Ca la Llarga a l’altra banda, quan encara no n’hi havia l’hospital oncològic. Foto: Petra, parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Cal Capellà és al carrer Feixa Llarga, entre la Ronda litoral i la Zona Franca, darrera de la Gran Via, era una antiga masia que ha perdurat gràcies a la gestió i l’interès dels seus propietaris que han fet d’ella una masia restaurant.

Cal Capellà, avui restaurant Marina. El Sr. Masferrer, propietari amb la seva dona Mª Àngels Malet, treballant un hort que encara és regat pel Canal de la Infanta. Foto: AGC, 2021.

A la carretera antiga del Prat, actualment al carrer Ciències amb Salvador Espriu, al polígon Pedrosa i a tocar del sector conegut com Gran Via II, es troba Can Gotlla, molt reformada. Actualment és la seu del Consorci de la Reforma de la Gran Via a L’Hospitalet, el que no deixa de resultar irònic, ja que aquests plans estan canviat el poc vestigi rural que ens queda pel totxo i el ciment.

Cal Gotlla, on es fan els plans de Reforma de la Gran Via. Foto: AGC., 2021.

La Torre Gran, a tocar del riu, una casa pairalque fins fa poc explotava les terres del voltant i que actualment està en greu estat d’abandonament.

La Torre Gran. Foto: AGC, 2021.

De Can Jaume la Vidala (també anomenat Cal Terol·lo) de la que només queda alguna façana a prop de les cotxeres de TMB. Al 2009 llegíem:

ECODIARI “L’Associació Els Verds” ha presentat una denúncia davant la fiscalia de Medi Ambient del Tribunal Superior de Justícia ( TSJC) per l’estat de degradació que és troba el sector de Cal Jaume de la Vidala de L’ Hospitalet de Llobregat. Aquesta zona és troba un abocador il·legal de residus, de neumàtics, de peces de cotxes, de productes químics, de runa que constitueix un perill de contaminació del subsòl, de l’aqüífer així com de ris d’incendi. El sector de Cal Jaume de la Vidala és troba dins del districte econòmic de  L’Hospitalet i és troba limitat per la Gran Via, el camí de Cal Pau Redó, la carretera antiga del Prat i la Ronda Litoral. Aquest terrenys formen part de particulars, de RENFE i de l’Ajuntament de L’ Hospitalet”.

A la Feixa Llarga, encara trobem Can Masover Nou del segle XVII, abandonada i molt malmesa, amenaça runa amb esquerdes als murs finestres esbotzades i enfonsament parcial de la teulada de sobre les golfes.

Cal Masover Nou en greu estat d’abandonament. Foto: AGC, 2021.

Una mica més amunt, al camí de la Cadena, al final de la Travessia Industrial, encara perdura Can Trabal amb una extensa zona agrària al seu voltant que encara és regada amb el Canal de la Infanta. Actualment amenaçada pels plans que volen canviar la qualificació del terreny.

Can Trabal encara és regat amb el Canal de la Infanta, al costat, horts urbans.

Ambdues tenen més de 200 anys d’història cadascuna.

Ca l’Esquerrer és una casa senyorial de finals del segle XVI, a la Carretera del Mig, a tocar de Cornellà. Està ben conservada, els amos tenen un pàrquing al costat, no ens van permetre l’accés per a fer fotos des de l’exterior.

Al que ara és la Travessia Industrial n’hi havia unes quantes: A tocar amb l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge es trobava Can Bengala, més cap a la Rambla de la Marina, Cal Pepet de la Casa Llarga i a l’altra banda de la Rambla, cap a l’Avinguda Fabregada, Cal Quimet Garro i Can Pere la Coixa.

1967. El Carrer Prat de Bellvitge a tocar de la Travessia Industrial, es poden veure Can Bengala i Cal Pepet de la Casa Llarga a tocar de la Rambla Marina.

Entre la Travessia Industrial i la Carretera del Mig n’hi havia moltes masies de les que només mencionarem algunes més properes al nostre barri.

El Passatge Can Polític ens recorda una de les masies de les que hi havia, Can Marcé i molt a prop Can Durban.

Ca la Marieta, a la Carretera del Mig, entre la Fabregada i la Riera dels Frares, avui núm. 74, abans número 30 i antigament al Barrí de la Marina núm.159 és una masia ocupada per la família Campamà des de l’any 1860. Al costat de Ca la Marieta, hi havia Ca la Farrereta i davant seu Cal Xic de la Laieta.[2]

A la Carretera del Mig, hi havia una altra masia, avui desapareguda, que li deien Can Modolell (no s’ha de confondre amb Can Modolell de la Torre, de la que ens queda la Talaia). Can Modolell, estava situada entre el Carrer de Campoamor i les vies del tren, al que havia estat “Barri de la Marina”.

Can Modolell, a tocar del Carrer Campoamor. Foto: Mauricio Martínez Espada.

Una de las poques masies de la Marina que perduren a l’Hospitalet és la de Can Salvador del Roig, de la família Colominas, al Carrer de Sant Roc amb el camí de la Riereta, tocant a l’Avinguda Carrilet, on fa poc temps van enderrocar les masies de Can Mas (o Cal Senyor) i de Can Borni, que havia estat seu de l’escola bressol Patufet.

Cal Peret massaguer a la Rambla Marina entre la carretera del Mig i l’Avinguda Carrilet. Per aquest camí anàvem alguns dels primers infants de Bellvitge a l’escola de Can Bori.

A la Marina, en el territori que anava des de la via del Carrilet (inaugurat l’any 1912) fins el mar, hi havia a l’inici del segle XX, més de 150 masies!. En donarem comte de totes les que puguem.

Autora : Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 03-06-2021

Als i a les que es senten dfraudats amb els canvis que aquesta ciutat fa i ha fet.

———————————————————————————————————————————–

[1]Arxius de la parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge.

[2] Campamà, Josep (2015) “Quan Bellvitge eren camps”, conferència a Bellvitge 50.

Can Borni de l’Hospitalet de Llobregat, l’oblit d’un espai singular.

Can Borni que va acollir l’escola Bressol Patufet de l’Hospitalet de Llobregat entre 1980 i 2015. Foto: E. B. Patufet

Can Borni estava situat a la confluència de dos carrers molt antics de l’Hospitalet agrari: el Camí de la Riereta i l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge amb el carrer Príncep de Bergara que dona a l’Avinguda Carrilet que, com el seu nom indica, era per on corria el “Carrilet” un tren que connecta Barcelona amb el Baix Llobregat i que ara tenim soterrat formant part de la TMB.

2019. Can Borni al carrer Príncep de Bergara, un any abans de ser enderrocat. Foto: Google.

Els primers infants que habitarem Bellvitge, al 1965, no teníem escoles, alguns “fèiem via” en grup cap a l’escola de Can Bori, entre el Carrilet i les línies de RENFE (ara ADIF). Anàvem acompanyats per alguna mare o per alguna noieta més gran. No sempre enfilàvem per la Mare de Déu de Bellvitge, però si ho fèiem sempre mirava aquella casa que feia cantonada i que disposava d’un pati similar al que havia deixat al poble. Potser també tindria el seu pou?, em preguntava.

1965. Inicis de Bellvitge. A un costat l’ermita i a l’altre l’Avinguda Nostra Senyora de Bellvitge, per on, a vegades, anàvem a l’escola de Can Bori, passant entre camps, masies, industries i clavegueram. Foto: AVV Bellvitge.

Xavi, un veí que ha nascut allí i que ara viu a prop, em va explicar que era molt gran i que n’hi havia carros i cavalls. Són els records que li queden o, potser, els que vol comentar amb una desconeguda.

El Pati de Can Borni quan era escola bressol. Foto: E. B. Patufet

A les tardes, si tornàvem per aquest camí, fèiem una aturadeta, abans de creuar la via, a la placeta Verge de Montserrat on bevíem de la font i ens gronxàvem una estona. Una paradeta amable abans de travessar la zona industrial amb el seu clavegueram, massa breu, ja que havien de tornar a casa abans que es fes de nit.

Font a la Plaça Verge de Montserrat de l’Avinguda Carrilet. Foto: AGC

Al 1980 aquella caseta es convertia en el “Patufet”, una escola bressol, en règim de cooperativa i propera a l’escola pública del mateix nom. L’escola bressol Patufet, que des de 2015 ocupa uns espais d’una de les antigues cavallerisses de l’antiga caserna de la Remunta, sempre ha estat molt ben valorada per la població. Temps enrera algunes mares o pares feien cua a la nit per matricular els seus infants. Són 35 anys de bon fer en un espai que era una llar acollidora i alegre tot respectant els elements tradicionals.

Can Borni-escola Bressol “Patufet”, entrada principal. Foto: Escola Bressol Patufet.

El juny de 2010 es va encarregar al Consorci per a la Reforma de la Gran Via dur a terme el desenvolupament l’ARE de La Remunta a l’Hospitalet de Llobregat que ocupa un àmbit de 10 hectàrees i està situada a l’antiga caserna militar de La Remunta i el barri de la Fonteta (sector Sant Feliu de l’Hospitalet).

Can Gotlla, al carrer Ciències, seu del Consorci per a la Reforma de la Gran Via. Foto: Centre d’Estudis de l’Hospitalet.

El novembre de 2010 el Consorci del que formen part l’Ajuntament de l’Hospitalet i la Generalitat de Catalunya, constituït el 2002, convocà un concurs públic pel contracte de la redacció del projecte per a l’adequació d’un edifici de l’antiga caserna de la Remunta com a futura escola bressol. Sobre l’espai de la Remunta:

https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/07/14/caserna-de-la-remunta-1987/

A l’inventari de masies de l’Hospitalet de 2011 Can Borni ja apareix com “no existent”, quan la llar perdurà fins 2015 i l’edifici fins 2020.

Sala d’entrada. Foto: E. B. Patufet.

En 2012 el Periódico posava l’accent en els pisos de protecció oficial que es farien a la Remunta: “Durante los próximos meses, el centro de l’Hospitalet ganará espacio con la urbanización de la antigua caserna militar de La Remunta, un espacio de 52.000 metros cuadrados -proporciones similares a un Camp Nou- que se encuentra entre L’Hospitalet y Cornellà. La planificación prevé la construcción de equipamientos públicos, cuatro hectáreas de zonas verdes y casi 800 pisos, de los cuales el 60 por ciento se destinaran a viviendas de protección oficial”.[1]

Lo de “ganar espacio” és una manera de veure-ho, perquè d’espai ja n’hi havia.

Espai de las instal·lacions de la Remunta al 2012 http://territori.scot.cat/cat/notices/2012/10/transformaciO_urbana_de_la_caserna_de_la_remunta_l_hospitalet_de_llobregat_3162.php

Actualment, els pisos de la primera fase d’habitatge social tenen un cost de prop de 250.000 euros, amb piscina i zona comunitària i es poden adquirir encara que es tingui un altre immoble en propietat.[2]

En abril de 2013, BAAS Jordi Badia SLP va resultar adjudicatari per a redactar el projecte de la nova escola bressol (Font: Ajuntament Impulsa.cat).

El mateix any el portaveu de Cs a l’Ajuntament de l’Hospitalet recordava que “el Parque de la Remunta fue inaugurado en 2013 y todavía varios de los edificios del recinto están en desuso” i reclamava que “se destinen a equipamientos sociales que tanto necesita la ciudad”.[3] És el joc de la política.

L’H digital informa en 2014 de l’adjudicació d’obres de la nova “llar d’infants Patufet” a un dels edificis històrics de la Remunta (una antiga cavallerissa). L’agència informativa de la ciutat, diu que “es tracta d’un edifici antic amb molt d’encant, però amb algunes deficiències per acollir infants. A més, l’edifici està afectat per un pla urbanístic des de fa molt de temps”[4]. És una manera més propera de conjugar els sentiments de la població amb els fets que se’ns imposen.

Entrada lateral de l’escola bressol al carrer Príncep de Vergara. Foto: E. B. Patufet.

La Vanguardia, del 04 de juny de 2014[5] es fa ressò del que explicava la plataforma Ajuntament Impulsa.cat “La primera empresa 2.0 que conecta proveedores y administración local” a la seva web.[6] Ens preguntem com és que no n’hi ha una plataforma similar que connecti amb els ciutadans i les entitats.

LAS OBRAS DE LA GUARDERÍA DEL PARQUE DE LA REMUNTA DE HOSPITALET COMENZARÁN EN LOS PRÓXIMOS MESES

“El parque de la Remunta acogerá la nueva sede de la guardería Patufet, situada actualmente en la calle del Príncipe de Vergara. La empresa Copisa, con un importe de más de 731.700 euros, ha sido la adjudicataria del proyecto de obras de uno de los edificios destinados a equipamientos del nuevo parque de la Remunta. Así lo anunció el Consejo del Consorcio para la Reforma de la Granvia, encargado del proyecto, en la reunión que tuvo lugar anoche. El proyecto tiene un plazo de ejecución de 9 meses a partir del inicio de la obra. El edificio que se adecua, situado dentro del actual parque de la Remunta, consta básicamente de planta baja, en el cuerpo central de la cual se alza también un piso, en una parcela de 1.350 metros cuadrados”.

A la Guia de recursos educatius de l’Hospitalet de 2015, a la pàgina de l’escola bressol Patufet, trobem una foto del pati de Can Borni amb la nova adreça del Parc de la Remunta que devia estar encara en obres quan es feien les preinscripcions, ja que la nova escola bressol obrí les portes al setembre d’aquell curs 2015-2016. De nou Can Borni, amb el bonic pati que es va fer servir amb infants de la ciutat durant 35 anys, és obviat. Ni un peu de foto li van posar a la guia.

Pati de l’escola bressol. Foto: E. B. Patufet. Aquesta foto és la que es va posar a la Guía de 2015.

Cal recordar que per fer els nous pisos a la Remunta van treure un pi de quasi 200 anys que va ser trasplantar en un altre lloc, davant de les protestes quan la gent es va assabentar que el volien tirar, per acabar morint al cap d’un any[7]

El Pi de la Remunta, del blog de Ireneu Castillo S

Sobre el Pi de la Remunta i altres aspectes històrics d’aquest espai, com les torres carlistes:

https://ireneu.blogspot.com/2020/08/pi-remunta.html

https://ireneu.blogspot.com/2020/09/torres-carlistas-remunta.html

En aquests últims anys, abans de que la “inexistent però encantadora” Can Borni fos enderrocada la casa es va “okupar”.

Terra i paret del menjador de l’antiga escola bressol. E. B. Patufet

Cal tenir en compte que el moviment okupa mai es posa a un habitatge particular, la seva acció va encaminada a denunciar l’especulació i a oferir espais de trobada on la cultura alternativa, solidària i assembleària així com la sostenibilitat i millora del medi ambient sigui l’empremta que deixen allà on s’instal·len per un temps. Una petjada a la sorra.

Arrenjament d’una sala pel moviment okupa, respectant les restes de les rajoles hidraúliques que quedaven.

2020 Enderroquen la masia i edifiquen pisos d’obra nova.

Can Mas o Cal Bon Senyor a l’avinguda Carrilet, poc abans de ser enderrocada al 2019. Foto: Manuel Domínguez

De tot plegat el que no ha deixat de cridar-nos l’atenció és aquesta presa per eliminar tot vestigi de la existència d’aquest com d’altres edificis històrics. L’Hospitalet, la ciutat més densa d’Europa, no només es permet enderrocar el seu patrimoni històric i natural per densificar encara més els 12,4 Km2 de la segona ciutat més poblada de Catalunya, sinó que no mostra cap interès per recollir un passat que ens pertany a totes i a tots.

A la nostra ciutat recordar la història, tant la més llunyana, com la més recent és una manera de resistir.

Foto: Escola Bressol Patufet.

Tornarem al rebedor de l’escola bressol Patufet,

quan era a Can Borni,

i farem memòria d’un passat

que pertany als que per la seva llar van passar.

Espai lliure que hi havia davant de Can Borni, a l’avinguda Carrilet.

Autora ; Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 20-01-2021

A les persones que lluiten per la preservació del nostre patrimoni.

A les que han donat els millors anys de la seva vida tenint cura dels infants.

————————————————————————————————————————————————————————-

[1] https://www.elperiodico.com/es/hospitalet/20120702/la-remunta-pisos-proteccion-oficial-vivienda-hospitalet-2011761

[2] https://cronicaglobal.elespanol.com/vida/vivienda-social-hospitalet-piscina_71028_102.html

[3] https://www.tot-hospitalet.cat/actualidad/cs-lhospitalet-pregunta-por-el-abandono-de-los-edificios-del-parque-de-la-remunta/

[4] https://lhdigital.cat/web/digital-h/noticia/ciutat/-/journal_content/56_INSTANCE_43Th/11023/8256246

[5] https://www.lavanguardia.com/local/baix-llobregat/20140604/54408679700/l-hospitalet-caballerizas-remunta-guarderia.html

[6] https://www.ajuntamentimpulsa.cat/es/las-obras-de-la-guarderia-del-parque-de-la-remunta-de-hospitalet-comenzaran-en-los-proximos-meses.aspx

[7] La Vanguardia 06/09/2017 https://www.lavanguardia.com/local/baix-llobregat/20170906/431091180840/talan-pi-remunta-arbol-antiguo-hospitalet.html#:~:text=El%20Pi%20de%20la%20Remunta%20era%20de%20una%20especie%20llamada,per%C3%ADmetro%20de%202%2C6%20metros.

Cal Miquel del Ros i Cal Xic de la Barca. Dues masies desaparegudes de Bellvitge de L’Hospitalet de Llobregat

Cal Miquel del Ros. imatge del llibre :Una mirada a la Marina d’ahir (1980) de Francesc Marcé.

Cal Miquel del Ros o Manso Guinardí, estava sota la Gran Via, era una antiga vaqueria que, als anys 30, era propietat de Joan Vinyals Segalés.

Dels seus estudis de 2011 i 2014 sobre les masies de l’Hospitalet, l’arquitecta Marta Piera ens diu:

“Cal Miquel del Ros era una masia de tipus basilical organitzada en tres plantes. A la planta baixa hi havia l’entrada principal per accedir a tots els espais. Una gran sala obria l’espai que feia l’ús de menjador amb una gran taula, una banc i una llar de foc. Cap a l’esquerra s’accedia a una cuina que amb el temps s’havia dividit entre cuina i cosidor. A la dreta hi havia l’habitació dels mossos que ajudaven al treball del camp però que també hi vivien, i un passadís que donava accés a altres volums annexos com el paller i diferents estables. A aquests volums també s’hi podia accedir des de fora, que era l’entrada del animals i les collites. Una escala portava a la planta principal on es trobava una gran sala central que amb el temps es va convertir en el menjador de la família. Als costats les habitacions, la comuna, després el bany i l’habitació de les minyones. La planta sotacoberta es feia servir únicament com a traster i també hi havia un dipòsit d’aigua. La casa anava adaptant-se als temps i s’anava actualitzant segons les necessitats. Aquesta distribució és la que recorda la Maria Antònia Vinyals de la casa familiar, cap als anys 50 i inici dels 60”. A la masia hi havia un galliner, una bassa, un jardí, un hort, un safareig…

Cal Miquel del Ros. Del llibre: Cop d’ull als Motius de L’Hospitalet (1991) de Matilde Marcé. Ateneu de Cultura Popular. Foto cedida per Elena Visuà.

Quan van fer aquest tram de la Ronda Litoral, entre 1980 i 1983, van expropiar-la, juntament amb la masia de Cal Xic de la Barca, situada una mica més cap a l’oest. Van desaparèixer, però ens resten les fotografies i els records[1].

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 1980-anos-cal-xic-de-la-barca.png
Años 80. Cal Xic de la Barca

La barca per creuar el Llobregat entre “l’espai dellà l’aigua amb el de deçà l’aigua (els actuals Hospitalet i  Prat de Llobregat) està documentada des del segle XIII, sent propietat de Barcelona, tot i que els habitants de Banyols tenien la concessió.

Barca al Prat de Llobregat. Principis segle XX.

“Al 1234 aquesta part deltaica de Provençana ja disposa d’una barca de passatge al riu. És, després de l’hospital, el primer servei públic de la Comunitat”.[2]

És la barca dels Banyols, més tard anomenada del Prat, un servei col·lectiu que permetia als habitants de les maresmes accedir a un altre servei de la comunitat, el d’una ermita, la de Bellvitge, just al costat de la barca de passatge al riu.

Años 80. Cal Miquel del Ros. La Marina inundada.

Del 1343 tenim l’establiment de les ben curioses tarifes de la barca de passatge imposades per part dels consellers de Barcelona:

“Les tarifes de passatge, estipulades, són les mateixes de cinc anys abans: Home i cavall forasters, 2 diners; foraster a peu, 1 diner; barceloní i cavalcadura, 1 diner; barceloní a peu, 1 malla; centena de caps de llana, 10 diners; un porc, 1 malla; una truja amb porcells, 1 diner; un bou, 1 malla; una vaca amb vedell, 1 diner; naturals i eclesiàstics, francs”.[3]

Matilde Marcé i Piera explica que, segons la tradició oral:

“Fa moltíssims anys, no hi havia cap pont per passar d’una riba a l’altra del riu. Es feia servir una barca per a transportar persones bèsties i carruatges. A tocar de la masia, hi havia un canal que duia fins al riu i on es resguardava la barca quan el Llobregat sortia de mare”[4].

Pont sobre el riu Llobregat. Principis segle XX.

L’últim barquer conegut com a “Xic de la Barca”, es deia Francesc Pau Bruguera, va ser arrendatari de la barca que creuava el Llobregat entre 1862 i 1873, quan es va construir el primer pont per creuar el Llobregat en aquesta zona.[5]

El 1934 es va rodar un curt amateur mut i surrealista: Memmortigo? (“Em suïcido?”, amb un final feliç gràcies a una dona), en algunes escenes es divisa la desapareguda masia de Xic de la Barca.[6]

1934 Fotograma del film Memmortigo? de la Filmoteca de Catalunya. Al fons: Cal Xic de la Barca.

Elisa Tubau, filla de l’últim pagès que va viure a Cal “Xic de la barca”, en Josep Tubau, va passar la seva primera infantesa jugant en aquests terrenys a prop de l’ermita. Ens explicà que antigament els xics dels masos propers venien a nedar al rec i a jugar amb les barques que havien per travessar el riu.

Recorda que el seu pare la duia amb bici a una escola del Prat. Quan els van expropiar, els van donar un pis a l’Avinguda Europa, llavors va continuar la seva escolaritat a l’escola P. Enric d’Ossó de Bellvitge, on vam coincidir amb un curs de diferència. Actualment, els seus pares viuen al Prat on continuen conreant uns terrenys[7].

1968. Benzinera que hi havia a la entrada al barri per la Ermita, des de la Gran Via.

Va ser dissenyada pel mateix arquitecte de l’escola P. Enric d’Ossó: Joan Salichs

La seva àvia, Josefa Solanes, va ser propietària de la benzinera que hi havia a l’entrar a Bellvitge. El seu avi era Agustí Tubau, pare d’en Josep i d’en “Sisquet” i germà d’Antón Tubau, conegut com “el Tonet de Bellvitge”. El Tonet i la seva mare, Pepeta, van amagar la imatge petita de Nostra Senyora de Bellvitge entre uns feixos de llenya durant la Guerra Civil, així la van preservar.[8]

1940. Ermitans de Bellvitge. El nen del mig es el “Tonet” de Bellvitge. Del Llibre de A. Valcárcel: Ermita de Bellvitge.

En 1975 es van fer unes instal·lacions esportives (tres camps de futbol), que només van durar dos anys[9].

1975. Instal·lacions esportives efímeres. Per quin motiu?

El PSUC va demanar comptes a l’ajuntament sobre les despeses que aquesta i altres actuacions irregulars van generar. [10] Si estava previst que per aquesta zona passaria el cinturó del litoral… perquè es van fer?, ens preguntem encara. Potser situacions actuals venen de molt lluny.

2009. La Marina de l’:Hospitalet segueix donant fruits, mentre s’abandonen les masies.

Cal Miquel del Ros i Cal Xic de la Barca, sols ens queda el seu record.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 12-1-2021

Als treballadors de la Marina. Als que denuncien els abusos contra la població.

——————————————————————————————————————————————————-

[1] AVV Bellvitge, https://avbellvitge.wordpress.com/tag/cal-xic-de-la-barca/

[2] Codina, Jaume (1987) Els pagesos de Provençana vol. I, p. 82 i 112

[3] Codina, J., oc., p. 170

[4] Bagán Lluis. L’Hospitalet de Llobregat imatges retrospectives d’una ciutat:  https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/05/01/cal-xic-de-la-barca-i-la-barca/

[5] Sobre aquest pont i el següent o “Pont de les voltes”: http://elpobledelesfebres.blogspot.com/2013/02/el-pont-de-les-voltes.html

[6] Filmoteca de Catalunya: Memmortigo?: https://www.youtube.com/watch?v=uviZZTRup_U

[7] Conversa entre Elisa Tubau i Mª Àngels García-Carpintero a 2016, amb motiu del retrobament de la primera promoció de l’escola teresiana P. Enric d’Ossó relatada al llibre d’Amatxus. CEL’H, 2018

[8] Valcárcel A. (2011) Ermita de Bellvitge ayer y hoy del s. XI al XXI, p. 136

[9] Bellvitge José: http://bellvitgejose.blogspot.com.es/2009/04/39-sucedio-en-bellvitge-en-1975.html [10] La Vanguardia de 31 de maig de 1978, pàg. 33, http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1997/03/04/pagina-33/33733850/pdf.html?search=Cal%20Xic%20de%20la%20Barca

Cap d’Any, un recull de com ha sigut l’any 2020… en aquest Blog

Han sigut 365 dies, uns bons i altres no tant…avui fem un recull de com ha sigut en aquest Blog aquest any 2020, on han sortit un o més articles cada dia de l’any, amb :

Esglésies

Balnearis

Convents

Monestirs

Castells

Cases destacades i modernistes

Ponts

Creus de Terme

Ajuntaments

Masies

Ermites i Capelles

Mercats

Antigues industries

I molt mes …

Senzillament, us desitjo a totes i tots els seguidors i col·laboradors del Blog, un Bon Any 2021.

Text : Ramon Solé

Fotografies gràcies a Fidel Rodríguez, Ramon Badia i Celia Peix, Dora Salvador, Oriol-Ramon Solé, Maria Àngels García-Carpintero i Ramon Solé

Xemeneies d’arreu de Catalunya – 4ª Part #

Avui us presento dos articles

Molt dels antics arquitectes, sobre tot de principis del segle XX, destacaven molt la bonica construcció de les xemeneies, amb ceràmica i fent formes diverses i amb l’estètica del edifici; no és com actualment que ja les posen en la majoria del casos, de sèrie.

Avui us passo 15 exemples de xemeneies que m’han cridat l’atenció, situades en  antigues mansions senyorials, fabriques, masies, cases senzilles, xalets … d’arreu de Catalunya, sigui en l’interior i a prop de la costa :

Text i Fotografies : Ramon Solé

Nota : No indico la ubicació perquè són en edificis privats.

Llibre recomanat : Masies i Vida Rural a Collserola. Històries de Collserola

Avui us presento dos articles

Fitxa Técnica

Autor : Casanova Solanes, Eugeni

ISBN13     9788461762576

ISBN10     8461762576

Tipus : LIBRO

Pagines     144

Edició        2016

Idioma       Català

Enquadernació Cartone

Preu : 18,00€

Descripció

A la serra de Collserola hi ha més de 150 masies. Algunes d’elles tenen més de quatre segles d’antiguitat i mantenen encara el nom del llinatge dels seus fundadors.

Totes elles, amb les seves particularitats i diferències, tenen en comú aquest impressionant àmbit natural que les embolcalla i que les condiciona en la seva manera de viure.

L’objectiu d’aquest treball és recollir i narrar històries particulars de la serralada metropolitana a partir, especialment, dels testimonis dels propietaris de les masies de la zona, autèntics protagonistes d’un món que en els darrers decennis ha sofert una gran transformació i que és a punt de desaparèixer tal com el coneixem ara.

Volem que mitjançant aquest llibre esdevinguin els principals referents del pòsit sociocultural que ha configurat la manera de viure a la serralada.

Recull del Llibre : Ramon Solé

Portes que ja no s’obren …

Avui us presento dos articles

A Ciutats i Pobles, sempre podeu trobar algunes portes antigues o molt antigues, que ja no s’obren… però hi són presents.

Son aquelles portes de cases, masies, entrades a conreus o qualsevol lloc que ja no te utilitat o, inclús, esta abandonat el lloc o habitatge.

Avui us he fet una selecció de portes que he anat trobant amb aquestes característiques a la llarg d’un any, algunes ven curioses :

Si mireu be, segur que en veure a prop de vosaltres, unes portes que ja no s’obren…

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Llibre recomanat – Fonts i Masies, naturalment, de les Fonts

Com cada Diumenge us presento dos articles

Avui en lloc de presentar-vos una masia, el que us vull és destacar-vos un antic llibre sobre Fonts i Masies dels municipis de Sant Quirze del Vallès i Terrassa.

El seu títol és,  Fonts i Masies, naturalment, de les Fonts.

Aquest llibre va sorgir amb motiu de La Festa Major de la Mare de Déu del Roser, celebrada el mes d’Octubre de 1997, es va realitzar una exposició que recollia gràfic sobre les Fonts i Masies de Les Fonts.

L’autor i organitzador de l’exposició va ser el Sr. Artur Travesa , a portant la majoria de les fotografies i dades generals.

I durant l’any 1998, va sorgir l’edició d’aquest llibre, per part de l’Ajuntament de Sant Quirze del Vallès, amb la col·laboració de la Caixa d’Estalvis de Terrassa i Cespa.

Es pot gaudir de masies i fonts, algunes d’elles, ja no existeixen.

 

Recull del llibre i adaptació al Text : Ramon Solé

Avui es l’aniversari d’aquest Bloc, tres anys amb vosaltres !

Avui us presento tres articles, per celebrar l’Aniversari d’aquest Blog !

El dia 1 de Juliol de 2017, vaig fer la presentació del que seria  aquest Blog de Terra, Aigua i Racons, gràcies a valuosa experiència de Tito Garcia,  qui em va ajudar a crear aquest Blog i animar-me a seguir amb ell.

Al principi i durant els primers mesos van ser articles esporàdics, amb poca experiència en el redactat i també, els seguidors i les visites eren poques.

Des del seu inici i veient l’experiència del primer Blog : Fonts naturals, aigua, muntanya i mes …, vaig decidir, que cada dia sortís un article i que toques una diversitat de temes,

amb material fotogràfic bàsicament propi o dels col•laboradors, amb imatges actuals o antigues del meu Arxiu Rasola, realitzat durant mes de 45 anys de la meva vida.

Els temes, com molts seguidors sabeu, són, Masies, Torres senyorial, Esglésies, Capelles i Ermites,

Castells, Pont, Balnearis, Informació de temes actuals, i un llarg etc…

Veient el gran interès pel Blog, vaig ampliar temes a cada dissabte i diumenge des de aquest any, publico dos articles.

Des del Blog i amb el seu aniversari d’avui, voldria expressar la meva gratitud als col•laboradors que ajudant voluntàriament aportant fotografies, i a tota la gent que seguiu el Blog,

i molts se que ho feu dia a dia,  aquells que m’han donat informacions i dades amb les que jo poder ampliar o corregir alguna errada.

Per tant, entre tots vosaltres feu que segueixi aquets bloc.!

Gràcies i Felicitats a totes i tots !!!

 

Text : Ramon Solé

Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Llibre recomanat : Masies de Terrassa – Recull Fotogràfic, Històric i Genealògic

Dades Tècniques :

ISBN : 978-84-87871-27-6

Enquadernació : SENSE ESPECIFICAR

Data d’edició : 01/11/2015

Any d’edició : 2015

Idioma : CATALÀ

Autors : CANYAMERES I RAMONEDA, ESTEVE/SALUDES I CLOSA, MONTSE

Nª de pàgines : 356

Preu : 60 euros

 

Descripció del Llibre :

L’Arxiu Tobella, conjuntament amb la Fundació Privada Terrassenca Sant Galderic, va editar un llibre exhaustiu sobre les masies actuals i passades del municipi.

Aquest treball de llarga investigació i recerca va estar realitzat per l’historiador genealogista Esteve Canyameres i Ramoneda.

La fotògrafa Montse Saludes i Closa va portat a terme la complexa selecció i recopilació dels fons de l’Arxiu, així com els reportatges de les masies actuals.

El llibre està prologat per Armand de Fluvià i Escorsa, assessor d’Heràldica i Genealogia de Catalunya i Creu de Sant Jordi 2000.

 

Recull del Llibre : Ramon Solé