Com era fa 100 anys enrere, La Font de la Mina de Martorell?

Avui us presento dos articles

La Font de la Mina és situada en el Barri del mateix nom, forma una plaça enjardinada a tocar de l’avinguda de Vicenç Ros i Batllevell de Martorell.

Fa 100 anys enrere, era totalment diferent a ara.

Us passo la seva historia :

  • Al principi se la coneixia com la Font de la Sort.
  • És molt antiga, segons consta en algun escrit ja existia en l’any 1618.
  • Dos-cents anys després, el 1818, va ser cedida pel seu propietari, Joaquim Par i Peiret, un destacat notari de la vila, a l’Ajuntament de Martorell, per garantir l’aigua a les cases properes.
  • En l’any 1965, correspon a la seva reconstrucció.

Era una font molt apreciada per les seves aigües, anava molta gent tot fent un passeig,

amb el càntir a recollir-ne i a passar l’estona a la Font de La Mina, donat que en aquell temps estava en lloc rural.

L’ampliació del municipi i la construcció de l’autopista AP-7, va provocar que quedes com una zona enjardinada,

podem veure darrere de la font, el mur de l’autopista.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé i Imatges : Arxiu Rasola

Molí d’en Gomis de Martorell

Avui us presento dos articles

El Molí d’en Gomis esta en el carrer de Gomis de Martorell.

Fotografia : Alfred Mauri i Marti – 1982 – Generalitat de Catalunya

Al principi el seu nom era Molí d’en Carmona.

Us passo la seva historia :

  • Els orígens era un molí fariner ens remunten al segle XVII.
  • En els anys, es va ampliar i reformar, tot aprofitant l’aigua de l’Anoia a través d’un rec que agafava l’aigua d’una resclosa del terme de Gelida.
  • Inicialment era propietat de Francesc de Carmona.
  • L’any 1790 va ser adquirit per Bonaventura Vallocera, va fer construir al costat un molí paperer, una serradora de fusta i una farga d’aram.
  • L’any 1840 va ser el propietari Francesc Gomis.
  • Es va mantenir l’activitat fins a la dècada dels seixanta del segle passat.

Es tracta d’un edifici de tres plantes, amb dues ales d’edificació perpendiculars entre si. Fou construït i ampliat en molts diversos moments, amb maó i reble.

Es conserva, encara que en molt mal estat, una part de la instal·lació per a l’aprofitament de l’aigua del riu Anoia.

Us passo una proposta per l’edifici del Molí d’en Gomis :

https://noticies.martorell.cat/fonollosa-ofereix-el-moli-paperer-per-fer-un-centre-dinterpretacio-de-les-vies-blaves/

El Molí d’en Gomis és una obra protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del text i Fotografies : Ramon Solé

De Sant Martí Sarroca a Santa Maria de Martorell. Els plets d’Adelaida de Sant Martí i de Mir Geribert.

Guillem de Sant Martí, fill del governador de les fronteres del Llobregat i del Penedès, Galí, i d’Ermengarda, la seva dona, dels qui ja en parlaren en relació a Santa Maria de Castelldefels[1], serà el nou vicari de Sant Martí Sarroca a la mort del seu pare en 994. Guillem, la seva dona Adelaida i els pobladors d’aquelles terres transformaren terres ermes i pantanoses en terra de conreu i pastura gràcies a la rompuda de la terra i a les obres per canalitzar les aigües, treballs que feien homes i dones agrupats en clans familiars, com anem veient.

Castell de Sant Martí Sarroca. Foto: Ramon Solé

Al 1009 Guillem compra unes terres cap el Penedès al comte Ramon Borrell (-1017) i a la seva esposa Ermessenda de Carcassona (-1058), el que vol dir que l’activitat va bé i que vol ampliar el seu domini. Les propietats consistien en muntanyes, coves, molins amb regs i sense, arbres, fonts, terres conreades i ermes, prats, horts, viles…[2] Però Guillem mor en l’expedició a Córdoba de 1010 i és la seva dona, Adelaida, qui hereta les propietats del seu marit i la que, amb els seus fills: Bernat i Dispòsia, encara menors d’edat, continua la feina[3].

Pèlag del Foix. Foto: Foto: Agnés Casanovas al blog de https://fontsaigua.wordpress.com/tag/parcs/

La consideració envers la dona que vèiem al segle X començà a canviar als inicis del segle XI, quan la reforma del Cluny va donant més poder al papat romà que, amb la seva misògina, reformarà els monestirs augmentat el seu poder. L’abat de Sant Cugat, legitimat abans pels francs i ara per Roma, pren possessió d’aquelles terres que havia treballat Adelaida, cosa que no hauria fet quan hi havia un potent al davant i no una dona.

Monestir de Sant Cugat. Foto: Ramon Solé

El 31 de març de 1013 Adelaida es presentà a un tribunal presidit pels comtes, per bisbes de diferents diòcesis i per un grup nombrós de potents reclamant les terres que l’abat de Sant Cugat li havia pres a la zona entre el castell d’Albinyana i els estanys de Calders (El Vendrell). El tribunal la va escoltar però, entre les seves clares raons i el gran poder del monestir, no va gosar dictar cap sentència, limitant-se a donar consell de que s’ho arreglessin entre ells.

Sant Vicenç de Calders. Foto: wikiloc

L’abat tornà a reclamar aquestes terres al 1017 davant dels comtes, del bisbe de Barcelona Deudat, del vescomte Udalard i del jutge Ponç Bonfill Marc (un grup més reduït i més fàcil de manegar). El tribunal dictamina que aquelles terres havien estat del Comte i que ell decidís. El Comte Ramon Borrell ho dóna al monestir. Una de les seves últimes decisions abans de morir en 1017.[4]

La dona del vescomte Udalard, Riquilda i la dona del germà d’Udulard, Geribert, Ermenganda, germanes ambdues de R. Borrell, indignades  pel tracte que han donat a Adelida, casen els seus fills amb els fills d’Adelaida. Mir Geribert amb Dispòsia i Ermengarda, filla d’Udulard i Riquilda, amb Bernat.

En aquesta obra de l’historiador Ruíz Domenec es pot ampliar la informació.

Mir Geribert, que amb el temps es farà anomenar “el comte Mir”, entrarà en nombrosos plets (com va fer el seu pare) amb la Seu i amb Sant Cugat. Un d’aquests plets serà per l’herència dels fills que va tenir amb Dispòsia.

Aquí és on trobem la primitiva església de Santa Maria de Martorell, doncs dels dos judicis que es fan, el primer va ser jurat a Santa Maria de Cornellà, on Mir Geribert no es va presentar, recusant els testimonis de l’abat, i el segon i definitiu és jurat, al 1033, sobre l’altar de Santa Maria “fundada sota el Castell de Rodanes”[5] a Martorell, prop del mercat, sortint-se amb la seva l’abat. Aquesta és la primera menció a la capella romànica de Martorell, per ella sabem que hi havia una capella prop del mercat i que estava sota el castell de Rodanes o de Rosanes.

Santa Maria de Martorell. Foto: Ramon Solé

Mir Geribert és un guerrer defenestrat per l’església que sempre l’ha tractat d’ambiciós i eixelebrat, però també podem veure en ell un justicier, algú a qui, com bé diu Ruiz-Domènec, li hauria calgut una cançó de gesta. Segurament no era millor que els altres, però tampoc deuria ser el pitjor. Va defensar causes perdudes i va perdre, caigut es va convertir en la causa de tots els mals del moment, una mena de xai expiatori pels que s’imposaven els que emparaven les seves violències i ambicions sota el poder més gran del moment, el dels comtes i el de l’església, guardians de la memòria que ens ha arribat.

Llibre antic sobre Mir Geribert

Si deixem de banda les interpretacions que sobre vencedors i vençuts s’han vessat i ens fixem en els petits detalls concrets, trobem els fets significatius que qüestionen la història que s’havia explicat. Al primer judici Mir Geribert reclamava les terres al·legant el dret d’aprisió que les velles lleis reconeixien a aquells primers pobladors (una llei que dictava que després de 30 anys treballant una terra, i si ningú l’havia reclamat, qui l’havia treballada es convertia en propietari, reconeixent a les dones en igualtat de condicions com a membres del clan familiar). L’abat li contestà que ell no sap res de l’aprisió, ell tenia per escrit els preceptes dels reis francs, dels comtes i dels “bisbes romans” (recordem que coexistien els bisbes francs-romans, els de la Hispània visigòtica i, encara, els bizantins). Com que els documents s’havien perdut amb la presa d’Almansor, l’abat treu l’argumentari de que els monjos van convertir la terra erma en conreu amb moltes despeses i exposant-se a molts perills (ja hem vist en altres articles que eren els homes i dones qui ho feien). La sentència dictà que tot era de Sant Cugat després de trenta anys de treballar les terres, “justament” la llei gòtica que l’abat no admetia: la del dret d’aprisió[6].

Liber Iudiciorum, lleis dels gots.

Al document del cartulari de Sant Cugat es diu que Mir Geribert vociferava a dins de Santa Maria de Martorell, dient que Sant Cugat posseïa injustament el que era dels seus fills. La seva veu clama justícia.

Abans d’aquests últims plets, Ermengarda, la filla del Comte Borrell i esposa de Geribert, dóna a Sant Cugat, segons consta al seu testament de 1029 (ó 1030 segons datacions), el blat de moro que té a Santa Maria de Castelldefels,[7] el que sembla indicar que, si més no, l’activitat agrària entorn d’aquell monestir de tan curta vida que va néixer sota una altra Ermengarda, dona de Galí, seguia endavant, que no tota la propietat era encara en mans de Sant Cugat i que les dones mostren, generalment, un tarannà de més conciliació.

Santa Maria de Castelldefels. Monestir creat pel vicari Galí i la seva dona Ermerganda. Foto: Ramon Solé

 

Els noms de dones soles, al 1033, ja fa temps que han començat a desaparèixer, aquest és un efecte àmpliament reconegut del feudalisme, però com tot el que fa referència a les dones, obviat.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

——————————————————————————————-

[1] El monestir de Santa Maria de Castelldefels. historiasdebellvitge.wordpress.com/163

[2] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI.Fundació Noguera (FN), 37, doc. 131.

[3]La història està explica a: Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. FN, Textos i documents, 39, p. 75-80. Aquí la resumint donant la nostra interpretació i afegint aspectes que hem trobat als documents.

[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, CCCXCII i CCCXCIII

[5] Quan parlaven de Santa Maria de Castelldefels també es feia menció al “Castell de Rodanes” que en aquell cas devia fer menció al Castell d’Eramprunyà. Tot i que a llocs diferents el color vermellós de les argiles que baixaven pel Llobregat pot haver-hi originat el nom.

[6] Mas, J., oc, vol. IV,n. CCCCLIII (18-03-1033) i CCCCXLV (28-06-1033)

[7] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 38, n. 437

Torre de l’Àngel de Martorell

Aquesta setmana dedicada a Torres i Cases

Torre de l’Àngel  esta en el carrer de Vistalegre, 32 de Martorell.

Us passo la seva historia:

  • L’ edifici va ser construït durant l’any 1888.
  • L’any 1911 es va adossar al seu costat la casa del masover.
  • S’anomena Torre de l’Àngel perquè damunt de la segona planta hi figura una torre-mirador amb un penell giratori en forma d’àngel.

Fotografia :Alfred Mauri Martí – 1982 – Generalitat de Catalunya

Es tracta d’un edifici de planta quadrada, amb magnífica galeria a la façana posterior.

Fotografia : Viquipèdia

La façana principal està decorada amb esgrafiats i medallons.

La casa, construïda amb maó, té planta i pis al carrer Vista Alegre i soterrani al que s’accedeix des de la Plaça del 25 de Setembre. La façana és molt senzilla, amb balcó de forjats.

Part de la casa s’ha utilitzat com a taller.

La Torre de l’Àngel és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé – Fotografies : arxiu Rasola

Masia de can Poal de la Costa de Terrassa

Avui us presento dos articles

Can Poal de la Costa esta situat en dels turons de la Costa, sobre la Ctra. C-243c de Terrassa a Martorell, km 13,5, a 1.000 m., al costat del camí vell de Ullastrell, en el municipi de Terrassa.

La masia està formada per diversos cossos que s’han anat afegint al llarg del temps.

Fotografia Generalitat de Catalunya

El cos principal presenta una façana plana, de dues plantes, paral·lela al carener, amb ràfec decorat amb imbricacions de teula àrab.

Al primer pis s’obren grans obertures verticals que donen a una gran balconada de ferro.

Domenec Ferran i A Moro – 1983

A la banda nord i llevant hi ha unes galeries d’arc de mig punt, obertes, a nivell de les dues plantes.

Al seu voltant es desenvolupen les dependències d’allotjaments i masoveria, graners, magatzems, amb un clos al davant de la porta principal.

Prop de la casa van aparèixer restes arqueològiques d’època romana.

Can Poal de la Costa és una masia protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Creu dels Caputxins de Martorell

Com cada Diumenge us presento dos articles

La Creu dels Caputxins esta situada en el carrer dels Caputxins  amb avinguda de Vicenç Ros de Martorell.

Us passo la seva historia:

  • És una creu situada a l’entrada de l’antic recinte del convent dels Caputxins, obra del segle XVII.
  • Seguint les prescripcions d’austeritat dels caputxins, la creu original era de fusta.
  • D’aquesta n’hi ha constància en una visita de l’any 1895 realitzada al convent pel canonge Barraquer.
  • Malgrat tot una fotografia de l’any 1913, confirma que la creu ja no existeix doncs probablement va ser destruïda en els fets de la setmana tràgica de 1909.
  • La creu actual està muntada sobre la base de l’antiga i va ser restaurada l’any 1968, segons un disseny de l’artista local Jaume Amat (1924).
  • El projecte es va executar a les pedreres de Sant Vicenç de Castellet i va ser costejat pels “quintos” de la lleva de 1964.
  • La creu, que tenia un crucifix de bronze procedent de l’antiga tomba dels caputxins, va desaparèixer en un acte vandàlic perpetrat la nit del 31 de desembre de 2002 i posteriorment reposada de nou.

De la primitiva creu situada a l’entrada de l’antic convent del Caputxins només en resta la base formada per una roca de pinyolenc lleugerament desbastada, de forma troncocònica.

Així, la columna és de pedra, de perfil sisavat i, la magolla presenta forma de tulipa de vuit pètals de la qual emergeix la creu. Aquesta presenta els extrems rectes i la secció dels braços hexagonal.

La Creu dels Caputxins és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Edifici El Círcol de Martorell

L’Edifici El Círcol,  esta en la plaça  de la Vila, 19 de Martorell.

L’antiga seu del Círcol Democràtic Recreatiu va ser construïda l’any 1917.

Es tracta d’un edifici entre mitjaneres de planta baixa, pis i terrat a la catalana.  La composició de l’habitatge ve donat per la voluminositat de la tribuna.

Accés central per pòrtic de 8 columnes geminades amb capitell ornat i gran escut en relleu damunt la part baixa del fust.

Tribuna correguda de peanya arrodonida, muntans de fusta, coberta de teula àrab i vidres glaçats de colors. Coronament de barana massissa, cos central a manera de frontó doble, motllures i relleus centrals.

Actualment és la seu de la Regidoria de Comunicació, Participació i Cooperació de Martorell.

L’Edifici El Círcol,  és una obra del municipi de Martorell inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Ajuntament de Martorell i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Els esgrafiats dels edificis de Martorell

Aquesta tècnica de l’esgrafiat ha estat utilitzada des de temps molt antics; tenim que al segle XII en l’interior dels temples ja eren decorats amb els esgrafiats; posteriorment va caure en desús, sobretot després del Modernisme.

Concretament a Martorell, en trobem a diverses façanes d’edificis, sobretot a l’entorn de la Plaça de la Vila i a carrers antics,  el més antic data del 1821.

 

Llegim la forma de com és feia :

“Normalment els esgrafiats són aplicats a les parets dels edificis; abans de començar els treballs es fa un dibuix a mida natural en paper, després es prepara l’estuc, es deixa reposar un dia o dos, a continuació es col-loca a la paret la quantitat d’estuc necessari per cobrir la part de mur que s’esgrafiarà en una jornada, i finalment, amb eines de tallar i de rascar, es va fent el dibuix que prèviament s’ha estergit sobre l’estuc fresc. Els tons més utilitzats són els ocres i vermells.”

En Jaume Amat i Bargués és l’artista que seguint el mestratge de Ferran Serra va contribuir en gran mesura en fer de l’esgrafiat un tret característic de les cases de Martorell.

Us detallo les cases mes destacades on hi ha esgrafiats :

  • Banc BBVA: esgrafiat fet per Ferdinandus Serra al 1940 on es representa una al•legoria del treball de camp i la vida rural.
  • Casa de la Vila: esgrafiat fet per Ferdinandus Serra al 1937 on es representa un personatge femení amb el corn de l’abundància. Apareixen també les muntanyes de Montserrat i el Pont del Diable.
  • Edifici de Correus: esgrafiat fet per Jaume Amat al 1984, té una decoració floral i medallons amb l’escut de Martorell i l’anagrama de correus.
  • Plaça de la Vila, 35: edifici de l’antiga confiteria “La Moderna”. Esgrafiat d’autor desconegut, amb data del 1821, i restaurat per Ferran Serra posteriorment. Hi ha motius neoclàssics i alguns símbols al•legòrics de la maçoneria.
  • Plaça de la Vila, 41: edifici de l’antiga “Farmàcia Bujons”. Esgrafiat del 1954 on es representa l’al•legoria d’aquesta professió, la serp entortolligada a una copa.
  • Carrer Anselm Clavé, 5: esgrafiat del 1955 d’autor desconegut. Hi ha una decoració floral, de cintes i angelets.
  • Carrer Nou, 8: en aquest edifici hi havia hagut una fàbrica de paraigües i per aquest motiu la decoració representa una noia amb un paraigua dins una medalla.
  • Carrer Nou, 78: l’esgrafiat és obra de Ferran Serra, feta entre els anys 1942-45 i és una al•legoria de la vida camperola.
  • Carrer Nou, 79: esgrafiat realitzat per Jaume Amat al 1985. Hi ha representats motius florals que vessen d’un cistell.

Us passo aquest enllaç que us explica : La Ruta dels ESGRAFIATS de Martorell // Façanes que expliquen històries. 

https://issuu.com/elmontserrati/docs/paisatges_esgrafiast_martorell

I dos enllaços mes de rondaller, on podreu veure de primera ma, un seguit de fotografies i explicacions molt interessants sobre Els esgrafiats dels edificis de Martorell ,

 

1ª Part :

https://rondaller.wordpress.com/2017/11/08/parets-tatuades-i/

2ª Part :

https://rondaller.wordpress.com/2017/11/11/parets-tatuades-ii/

Ja sabeu, quan estigueu per Martorell, podeu admirar els dibuixos en els esgrafiats dels edificis que us he indicat.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Martorell, la Seva Historia, Viquipedia.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Recordatori de les Inundacions del setembre de 1971 a Martorell

El dia 20 de setembre de 1971 es van produir importants pluges que van afectar a la pràctica totalitat de Catalunya i part de l’Aragó.

Les precipitacions més intenses van correspondre a Girona (Figueres, 223mm) i Barcelona (Esparraguera, 308mm).

L’episodi va durar fins al dia 23, totalitzant-se un màxim de 400,5 mm al Vallès.

Aiguabarreig riu Llobregat amb el riu Anoia

Es va desbordar el riu Llobregat, amb un cabal estimat de 3080m3/s, és a dir, deu metres per sobre del seu cabal normal.

La pluja va ser bàsicament en forma de ruixats i tempestes amb fortes descàrregues elèctriques. El riu Llobregat va causar moltes destrosses al seu pas i alguns morts.

Recordatoride les inundacions del dia 20 de setembre de 1971 a Martorell

Per a mes dades podeu consultar a :

https://www.bibliotecaspublicas.es/martorell/imagenes/contenido_13893.pdf

Anys mes tard a Martorell, es va col·locar a la llera dreta del riu Llobregat, prop del Pont del Diable, un gran mural pel recordatori del salvament de molta gent atrapada a causa de les inundacions del dia 20 de setembre de 1971.

Recordatori de les inundacions del dia 20 de setembre de 1971 a Martorell

 

Recull de dades : Varis

Fotografies de 1971 : Diari L’ Informador del 23 de setembre de 2011

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Al-lusions al Pont del Diable a Martorell

Dins de la mateixa població de Martorell, hi ha diverses al·lusions al Pont del Diable, i que avui us presento :

Casa de la Vila, sobre una de les finestres hi ha esgrafiat el Pont del diable

Font de l’Eudo, amb relleu la seva llegenda, situat al costat del Pont del diable

Maqueta del Pont del Diable  en una petita plaça al costat del carrer de Sant Genís de Rocafort.

Algunes aceres del Martorell podem trobar aquest dibuix

En una casa de Martorell, en el carrer de Sant Genís de Rocafort, podeu veure aquesta recreació del pont fet amb un trencadís de rajoles a colors.

Segur que alguna mes se’n pot trobar…


Bona vigilia de Nadal, Felicitats a Tots i Totes !

Text i Fotografies : Ramon Solé