Ermites del Maresme. Les seves Deodonades.

Icono de Santa Anastàsia, coneguda com “la guaridora”.

Santa Anastàsia de Premià de Mar

L’església de Santa Anastàsia[1] de Premià apareix documentada al 987 quan els marmessors de Viader donen a la Seu de Barcelona una vinya a Premià sobre la casa de Santa Anastàsia (capella “antiquíssima”[2] de Premià de Dalt).[3]

Premià de Dalt. Capella de Santa Anastàsia o de Santa Anna. Foto: Ramon Solé.

Que es tractava d’una primitiva església ho proven les excavacions que s’han fet a la zona, entre Premià i Vilassar, on hi ha actualment un parc aquàtic, en les que s’ha trobat, entre altres elements del període romà, un anell signatori amb un crismó i un colom, probablement del segle V d C. L’advocació d’una figura martirial molt antiga reforça la tesis.[4]

No trobem més notícies fins segles després. Entre 1354 i 1356 s’esmenta la deodata Benvinguda en un capbreu.  En 1371 tenim constància de l’existència d’una comunitat mixta amb un donat i donades que compren un terreny a Vilassar. La capella consta com alou i domini de Santa Maria de la Cisa de Premià. En 1378 la capella apareix com a beneficiada per part dels senyors feudals Bernat de Sant Vicenç i Sança Desbosc. En 1446 el visitador pastoral mana l’apertura del pas entre l’ermita i la casa d’un donat.

Santa Maria de la Cisa. Les marededéus amb la bola del món és una representació habitual del romànic.

A partir de 1513 consta l’advocació de Santa Anna als documents, segurament en un intent de canviar una figura martirial oriental per una Santa més propera a l’advocació de Maria que impera en aquests segles. En aquesta època es fan una sèrie de reformes de l’edifici, una de les quals serà el canvi d’orientació.

Popularment es manté el nom de Santa Anastàsia i així la trobem citada, a la segona meitat del segle XVI, en un nou capbreu, a les afrontacions de l’alou d’un pagès d’Argentona, en Joan Vinyals.[5]

Sant Salvador de Can Boquet de Vilassar

La capella apareix esmentada al 1055. L’any 1303 s’instal·là una comunitat mixta de donades i donats. El rector de Vilassar gestionava la propietat i el cobrament de lloguer a aquesta comunitat que es va dissoldre als pocs anys. Al 1420 la congregació encara tenia activitat. Després van haver-hi diferents canvis d’ermitans. Al segle XVI ja només consta un ermità. En un document de 1580 es menciona la ocupació per un tal Boquet, que va donar nom a l’indret. Es conserva la capella romànica, tot i que modificada.

Sant Salvador de vilassar de Dalt, capella romànica refeta. Foto: wikilok

Santa Margarida del Viver a Cabrera de Mar

Estava dedicada inicialment a Sant Cebrià. El seu origen és força antic ja que, d’època paleocristiana, va ser alçada sobre un hàbitat de l’època romana. Entre el 1294 i el 1310 hi existí una comunitat de donades. La seva superiora, Arsendis Verdaguera, fou acusada l’any 1304 de malversar béns de la casa, el bisbe Ponç de Gualba encarrega al seu nebot i al rector de la parròquia que elegissin un administrador a qui elles havien d’obeir. Els beneficis i els drets de patronatge van ocasionar nombrosos litigis entre el rector i els parroquians de Cabrera. El 1436 un pescador de Sant Genís de Vilassar, Pere Camps, amb uns companys, va tirar la porta de la capella i s’endugué l’esclau que la guardava, el que dona a entendre que llavors ja no hi havia deodates.[6]

L’ermita va ser enderrocada pel propietari particular al 1950. Com deia Marià Ribas que ens va deixar aquest dibuix de 1925: “amb la destrucció (…) emmudí el llenguatge d’uns remots vestigis arqueològics que ens havien explicat coses interessants que no deien els documents escrits”.

Santa Margarida del Viver, Cabrera de Mar. dibuix que va fer l’historiador Marià Ribas al 1925

Santa Eulàlia ó Sant Llop de Dosrius

Consta que hi havia una comunitat de donades l’any 1340. A partir del segle XVI és coneguda amb el nom de Sant Llop i Santa Eulàlia, el lloc serà ocupat per un ermità i es convertirà en santuari. Des del segle XVIII, només tindrà l’advocació de Sant Llop.

Goigs a llaor de Sant Llop, al que se li demanava protecció davant del mal de coll. Les figures femenines són absorvides per les múltiples variants de les marededéu.

Sant Pere del Morrell (St. Andreu de Llavaneres)

Hi consta que l’any 1368 tenia una comunitat de donades. A tocar de la riera de Llavaneres i a prop de la seva desembocadura al mar, la primitiva capella tenia al voltant una sèrie d’espais al voltant de la capella, anomenades botigues, que la parròquia llogava als pescadors per a guardar els estris de pesca. Des del segle xvii fou seu de la confraria de pescadors i en aquesta època fou restaurada o reconstruïda. Ha estat refeta modernament.

Esglèsia vella de Sant Andreu de Llavaneres.

Esglèsia vella de Sant Andreu de Llavaneres.

Roca-rossa (Tordera)

L’origen és confús, podria tractar-se d’un petit monestir benedictí, un ermitori, o bé una comunitat de donats, de donades o mixta convertida en priorat canonical. A finals del segle XII comencen a trobar-se documents que fan referència a la comunitat de canonges. La casa gaudia d’una època d’esplendor i era beneficiària de donacions, sobretot de la casa dels Cabrera.

Tordera (Alt Maresme). Ermita-Monestir de Rocarossa. Foto: viquipèdia.

Quines conclusions podem extreure de tot plegat?

Trobem uns fets similars en relació a les Deodonades de la geografia catalana:

Elles es feien càrrec de moltes capelles, hospitals i parròquies, com també ho feien les comunitats de benedictines o d’agustines.

Al segle XIII, les que no havien fet vots, van  posant-se sota una regla si volen continuar, sovint és la de Sant Agustí, que permetia una vida més activa.

Tot i així, la seva duració al davant de la institució que regeixen amb probitat és escassa, especialment des de principis del segle XIV i amb el bisbat de Ponç de Gualba (-1034) que, d’acord amb alguns rectors, aconsegueixen fer fora les dones i fer-se amb l’administració dels béns de les seves comunitats.

Freqüentment es canvien les advocacions orientals com la de Santa Anastàsia per noms de sants o per la de Nostra Senyora, una figura idealitzada per ments masculines per a sotmetre a les dones.

Durant el segle XV moltes ermites rurals van quedant en mans de donats o ermitans que viuen sols o amb la seva família. Al segle XVI ja només trobarem ermitans al davant de les ermites. De les dones, ni que fossin les seves esposes i tinguessin cura com ells, ja no es parla.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17-03-2021

A les Deodonades, que ressorgiran de l’oblit i la difamació.

[1] Santa Anastàsia, màrtir siriana, era venerada a diversos llocs d’Orient i d’Europa des del segle IV. Al poble del Montseny hi havia també una antiga ermita dedicada a ella.

[2] En paraules de l’arxiver Mn. Josep Mas (Premià de Dalt, 1860 – Vilassar de Dalt, 1942).

[3] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 88.

[4] Coll i Járrega (1996) “L’anell signatori de la necròpoli paleocristiana de Santa Anna (Premià de Dalt, el Maresme). Dades i problemàtica d’un jaciment poc conegut”. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins.

[5] Graupera, J. (1996) “Noves aportacions sobre el pre-romànic del Baix Maresme. La capella de Santa Anastàsia de Premià de Dalt”.

[6] Ribas i Bertran, Marià. «El temple de Santa Margarida de Cabrera de Mar. Casa de Deodates». Sessió d’Estudis Mataronins, [en línia], 1985, Núm. 2, p. 33-42, https://www.raco.cat/index.php/SessioEstudisMataronins/article/view/113408 

Santuari de la Nostra Senyora de la Cisa de Premia de Dalt

Avui us presento dos articles

El Santuari de la Nostra Senyora de la Cisa esta situat al costat del camí que va de Premià de Dalt a Vilassar de Dalt.

Us passo la seva historia :

  • La seva història és mil·lenària, doncs el terme ja es troba citat en un document de l’any 995.
  • Del mas se’n tenen referències al 1190 i es situa cap al segle XIV la construcció de l’ermita i la casa dels ermitans.
  • El 1543 es construí un temple nou que fou incendiat per les tropes de Felip V l’any 1713.
  • L’actual temple data del segle XVIII.
  • La imatge de la Verge Bruna s’atribueix als segles XIII-XIV.
  • És la patrona de l’Arxiprestat de la Cisa, format per 12 de les parròquies properes al Santuari.
  • La petita imatge de la Mare de Déu de la Cisa, del segle XIV, va ser restaurada després de 1936.

Església d’una sola nau coberta amb una teulada de dues vessants. Ha estat reformada en diverses ocasions.

L’obra major és de maçoneria, i totes les obertures estan realitzades amb carreus de pedra, de la mateixa manera que els angles de l’edifici.

Fotografia : J.Contijoch Generalitat de Catalunya

En el conjunt destaca fonamentalment la façana de tipus barroc, encara que de gran simplicitat: una gran portada allindada amb motllures;

petita fornícula a la part superior amb una imatge de la Mare de Déu; i tres finestres, dues laterals i una rodona al centre.

El tester és típicament barroc.

Els esgrafiats de la façana són de l’any 1925 i dibuixen orles i garlandes.

Us explico la seva Llegenda :

“La llegenda explica que la imatge de la verge fou trobada per una pastora del Mas Cisa quan el bou que pasturava va enfonsar els peus a l’interior d’una petita cova de la que sortia aigua que desprès va ser la font. La imatge va tornar al lloc de la troballa, fet que es va repetir tres vegades, la gent va entendre que es tenia de fer un ermitatge en aquell lloc a prop de la font…”

Com a fruit de la devoció popular que al Maresme suscita aquesta Mare de Déu, se li demana la protecció dels navegants i pescadors del maresme i disposa de nombrosos goigs i pregàries populars.

Us passo l’enllaç del Blog de mn. Josep Maria, on podreu gaudir de diversos “Goigs” que fan referencia al Santuari de la Cisa :

https://algunsgoigs.blogspot.com/2011/06/goigs-i-pregaries-la-mare-de-deu-de-la.html

Nostra Senyora de la Cisa és una església protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text , Fotografies i Imatges antigues : Ramon Solé –Arxiu Rasola

Pont de la via del Tren de Sant Pol de Mar

Si entreu a Sant Pol de Mar amb el tren, hi ha un pont que creua la Riera de Sant Pol de Mar.

Prou important des de que hi ha tren… això era per allà el any 1859.

Ha resistit, a fortes avingudes de la Riera i turmentes de la Mar.

Quan viatgem en tren pel Maresme, no donem la importància de tenir ponts de la via de Tren,  com el que va tindre i el te…Sant Pol de Mar.

 

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

El Parc Central de Mataró, 1ª part #

El Parc Central de Mataró és una zona molt ben enjardinada de la ciutat de Mataró .

Va ser inaugurat l’any 1893 en el marc d’un projecte recreatiu de gran envergadura que incloïa un parc d’esbarjo privat i un velòdrom al que en aquells moments encara eren els afores de la ciutat, no com ara amb el creixement casi imparable d’edificis, està al cor de Mataró.

L’any 1894 també s’hi va aixecar una plaça de braus que va tenir molt poca durada.

Sols entrar, veurem els arbres mes monumentals del Parc, cal destacar : pins, eucaliptus, xiprers, entre altres arbres.

Actualment, la zona enjardinada disposava d’avingudes arbrades,

estanys o sortidors d’aigua,

una cascada i fonts,

un lloc de patinatge,

un cafè, lavabos…

i diverses escultures, com  del popular “negrito”, Anselm Clavé entre altres.

Té un valor especial la tanca del parc formada per pilars quadrats d’obra vista i pedra artificial. Damunt els pilars de la part central, una cornisa serveix de base per la col·locació de les lluminàries. Entre els pilar hi ha unes reixes de ferro amb motius geomètrics.

Un espai per els mes petits

El Parc en que es de dimensions quadrades, al fer el passeig per dintre d’ell, pot donar la sensació de ser esfèric,

donat que el circuit lateral i la plaça central dedicada a Honorat Vilamanyà, son circulars.

En un angle del Parc Central, hi ha el Casal per la Gent Gran.

Aquest Parc Central està protegit com a bé cultural d’interès local.

  • Dema veurem la part nova d’aquest important Parc de Mataró i del Maresme.”!

 

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Moren les Figueres de Moro a Catalunya?

Cànoves – Vallès Oriental

De fet, en els últims 4 – 5 anys, les Figueres de Moro les veiem que son atacades per un insecte xuclador anomenat cotxinilla, molt petit i blanc , que el cobreix i li xucla el líquid fins que el mata, podrem veure que  tota la planta és seca en poc temps …

Mataró – Maresme

En alguna ocasió l’avi o pare ha ofert  a un nen/nena petit /a el fruit d’una Figuera de Moro ? … De fet,  jo si em recordo que el meu pare ho havia fet, mostrant-me que era un fruit deliciós…!

Cardedeu – Vallés Oriental

La Figuera de Moro és una planta originària de Mèxic.

Collserola – Barcelona

És una espècie invasora a tot el territori Català, hi és molt present sobre tot a la zona costera o litoral perquè aguanta molt la sequera i la marinada.

Montornes

El 2007 es va localitzar a Múrcia per primera vegada a l’estat Espanyol.

Mataró – Maresme

Des de 2014,  a Collserola, Maresme i el Vallès Occidental, ha començat a presentar les Figueres de Moro la malaltia. És una plaga que s’estén molt fàcilment. Aquesta any 2017 ha passat al Vallès Oriental.

Vall d’Hebron – sortida Metro – Barcelona

D’una Web del Consorci del Parc de Collserola, llegim :

“…La cotxinilla, a més de convertir-se en la solució de Collserola per controlar una espècie invasora, té una altra curiositat. Segons explica Joan Vilamú, tècnic del servei de medi natural del Consorci del Parc de Collserola, “aquesta plaga la cultivaven expressament, ja en època dels inques, com a tint natural”. I és que quan els insectes s’esclafen tenyeixen d’un color vermell molt intens. El fruit de la figuera de moro és apte per al consum i molts usuaris del parc s’havien acostumat a collir-ne. Probablement, aquests usuaris sí que trobaran a faltar aquest cactus invasor…”

Per a mes informació podeu veure una explicació de beteve :

http://beteve.cat/plaga-figueres-moro-cactus-malalt/

Badalona – Barcelones

El Periódico de Catalunya, es va fer reso en l’any 2016, us passo l’article :

http://www.elperiodico.cat/ca/medi-ambient/20160610/figueres-de-moro-moren-insecte-cotxinilla-catalunya-5162374

Veurem com acaba aquest tema…

 

Recull de dades, Text i Fotografies : Ramon Solé