Xemeneia de can Batlló de Barcelona

Dins del recinte de l’antiga fabrica de can Batlló, que a començaments del segle XX va ser convertida en l’Escola Industrial depenent de la Diputació de Barcelona, situada en el carrer del Comte d’Urgell, 173-215,de Barcelona, es conserva una magnifica xemeneia de la fabrica.

L’extraordinària xemeneia és tota de maó, en forma de piràmide truncada de secció hexagonal, amb una base de 60  m²,

i una alçada de 65 metres,

amb uns 150 metros de galeria sota terra.

Encara avui es troba en perfecte estat i exemplifica a la perfecció l’embalum de la fàbrica que la contenia.

El seu autor es l’arquitecte valencià, Rafael Guastavino i Moreno.

Podeu tindre mes informació sobre La fàbrica de Can Batlló de Barcelona,  en l’enllaç que us adjunto :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Can_Batll%C3%B3_(Eixample)

 

Recull de dades : Viquiopèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé – Fotografies : Fidel Rodríguez

Mercat municipal Galvany de Barcelona

El Mercat Municipal Galvany  està situat al carrer de Santaló, 55, al districte de Sarrià-Sant Gervasi, ocupant la totalitat de l’illa, és de planta rectangular delimitada pels carrers Madrazo, Santaló, Calaf i Amigó.

Us passo la seva historia :

  • Dues plaques que hi ha al portal d’accés enfrontat al carrer Santaló, la seva construcció es va iniciar l’any 1868 en uns terrenys cedits per Josep Castelló i Galvany,
  • Es va inaugurar oficialment, el 26 de febrer de l’any 1927.
  • L’obra va ser iniciada per Pere Falqués i finalitzada per Antoni de Falguera.

Es tracta d’un edifici aïllat, situat al centre del solar, que disposa de quatre façanes afrontades a les quatre vies, on es troben disposats els accessos.

L’edifici s’organitza en quatre cossos longitudinals de secció basilical articulats al voltant d’un gran espai octogonal sustentat per quatre grans arcs i coronat per un cimbori, tot formant una planta de creu grega, on els braços que afronten als carrers Madrazo i Calaf arriben fins al carrer, mentre que els afrontats als carrers Amigó i Santaló tenen un espai obert al seu davant.

La disposició dels braços permet alliberar a l’exterior les quatre cantonades, utilitzades com a zona de càrrega i descàrrega de mercaderies.

Tanca el recinte un potent mur de pedra irregular amb pilars de maó.

Les façanes s’articulen mitjançant un sòcol de pedra on reposen les parets de maó vist que a la part superior tenen grups de finestrals triforats rematats per arcs peraltats.

A la part superior dels arcs hi ha un vitrall de colors.

Els portals d’entrada estan emmarcats per columnes de pedra que s’aixequen des del sòcol, amb capitells ornats amb motius florals i coronades per un arc de mig punt motllurat que a la clau contempla l’escut de Barcelona.

A sobre hi ha un mosaic policrom amb motius vegetals, mentre que al timpà que remata la part central de la façana hi ha un altre mosaic, en aquest cas amb l’antic escut de la ciutat.

L’interior presenta grans espais lliures, sense compartimentacions, gràcies a la utilització de 28 pilars de ferro. Aquest material és també utilitzat en les encavallades, que permeten sostenir la coberta a dues vessants.

Al centre del mercat, com a element singular, trobem un fanal modernista amb un rellotge d’època a la part superior.

Bastit en obra vista segueix un llenguatge molt proper al noucentisme, encara que també presenta elements decoratius modernistes.

Mes informació a :

https://www.barcelona.cat/ca/coneixbcn/pics/atractius/el-mercat-de-galvany_92086009458.html

Us passo la relació de parades per tipus de mercaderia :

http://www.mercatgalvany.es/shops/categories

El Mercat Galvany és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Masia de can Coll de Cerdanyola del Vallès

La masia de can Coll està ubicada en la carretera  BV-1415 de Cerdanyola a Horta, en el  Km.2 de Cerdanyola del Vallès.

Us passo la seva historia :

  • Abans de1495 era coneguda com a Manso Portell, però en aquest any un fogatge ja parla d’una persona amb el cognom Coll com a propietari.
  • Al llarg dels segles posteriors, la masia creix i s’amplia diverses vegades, fins a la construcció de la capella adossada a la casa el 1845.
  • Al llarg del temps se li va afegir tot un seguit de cossos i dependències agrícoles ordenades al voltant d’un gran pati i, al segle XIX, la capella.
  • A l’exterior hi ha l’era, font i una bassa.
  • Tot i el pes de les activitats forestals, el conreu de la vinya i la producció de vi van ser les activitats agrícoles més importants que s’hi desenvolupaven.
  • La família Coll va ser molt influent a Cerdanyola.
  • Va ser adquirida l’any 1928, quasi en estat de ruïna, per Joan Serra Sian, que hi va fer grans obres i la va convertir en una explotació agrícola moderna.
  • El 1987, la finca és adquirida per la Corporació Metropolitana de Barcelona.
  • Un any després, es rehabilita una part de la masia i s’inaugura el Centre d’Educació Ambiental Can Coll.
  • Ha sigut reformada en diverses ocasions, la darrera el 1992.
  • Avui, a més de centre d’educació ambiental del Parc Natural de la Serra de Collserola, que acull escolars d’educació infantil, primària i grups d’Eso i Batxillerat, funciona també com a centre d’informació i acollida del Parc els diumenges.

Can Coll, és formada per un conjunt d’edificis de diverses èpoques i estils. L’edifici principal té planta baixa, un pis i golfes, amb coberta de teula a quatre vessants.

La façana principal, a migdia, és formada per dos cossos unificats d’estructura simètrica i dues construccions laterals afegides. El cos esquerre presenta una gran porta d’accés adovellada d’arc de mig punt; la resta d’obertures són rectangulars i estan emmarcades en pedra a la planta i al pis, i d’arc escarser a les golfes. El cos dret té la porta d’arc escarser, i la resta d’obertures són de la mateixa tipologia que les de la banda esquerra.

A la part davantera hi ha un altre edifici de maó, unit a la construcció principal per una tanca que delimita un gran pati. Aquest segon edifici s’obre al paisatge de Collserola mitjançant una gran terrassa amb columnes salomòniques de maó.

Algunes de les activitats que es desenvolupen són:

  • visites a la masia
  • exposició ‘L’home i el medi a Collserola’
  • audiovisuals
  • itineraris senyalitzats
  • visites guiades a la granja
  • observacions d’aus

Un lloc per passar-hi tot un matí amb la família i amics.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia, can Coll i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Tito Garcia i Ramon Solé

Modernisme a Cardedeu : casa Balvey

La casa Balvey esta ubicada en la ctra. de Cánoves, 9 cantonada Lluís Llibre de Cardedeu.

Us passo la seva historia :

  • Joan Balvey i Bas era membre de la família Balvey que des del segle XVII varen ser farmacèutics de Cardedeu.
  • Havia heretat els terrenys on s’hi ubica aquest finca juntament amb una antiga casa al costat. La zona, coneguda en aquell moment com “el Puntarró”, se situava a la carretera de Cànovas en la sortida nord del nucli amb construccions de caràcter rural.
  • Va ser una de les primeres edificacions residencials d’una expansió urbanística que es concretaria en el «Pla de Reformes del sector Nord» de 1930.
  • Balvey va encarregar l’abril de 1915 la construcció de la casa a Joaquim Raspall, que era l’arquitecte municipal de Cardedeu des de 1905 i que seria l’autor del pla urbanístic esmentat.
  • L’any 1994 es varen fer reformes interiors.
  • Després d’uns anys d’abandonament, va ser rehabilitada cap al 2013.

Edifici de la casa Balvey,  en la part inferior esquerra de la imatge

Es tracta d’un edifici ubicat en una cantonada amb les façanes alineades al carrer i jardí a la resta del terreny, destinat a habitatge unifamiliar.

Consta de planta i un pis amb coberta a dues vessants. L’estructura és de murs de paredat comú i totxo, amb forjats de bigues de fusta i revoltons de rajola.

Les bigues de la segona planta tenen reforços metàl·lics. L’escala interior està feta amb volta de maó de pla.

De planta rectangular compost de planta baixa lleugerament sobreaixecada del nivell del carrer i planta sotacoberta en la part central.

Està estructurat en dues crugies perpendiculars a la façana que dóna a la carretera de Cànoves. Accés lateral. Coberta a dues vessants i terrat pla no accessible. Escala de dos trams d’accés a la planta sotacoberta.

Fotografia Generalitat de la Catalunya

Les façanes són compostes sobre eixos verticals, caracteritzades per un guardapols en forma d’arc carpanell, que conté motius ornamentals en baix relleu consistents en una orla central i fullatges laterals simètrics.

El capcer té un ull de bou oval central i una motllura esglaonada que enllaça amb la cornisa perimetral que incorporava pilastres i regruixos de paraments coronats en certs punts per una barana de ferro forjat.

Casa Balvey és una obra del municipi de Cardedeu protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Cardedeu, Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església i l’antic convent de les Saleses de Barcelona

Avui finalitzem els articles dedicats a les Esglésies de la província de Barcelona que us he ofert durant els últims 6 dies.

L’Església i l’antic convent de les Saleses, esta situat al  Pg. Sant Joan, 88-92 , carrer de Roger de Flor, 171 i carrer de València, 370 de Barcelona.

Us passo la seva història :

  • La primera pedra d’aquest conjunt conventual dissenyat per l’arquitecte Joan Martorell i Montells es col•locà el 28 de Març de 1877.
  • El 6 de setembre de 1878 la comunitat ja s’havia instal•lat en aquestes noves dependències.
  • Tanmateix, la construcció de l’església fou més tardana i no s’inicià fins al 18 de Maig de 1882,
  • El temple va ser consagrat sota l’advocació del Sagrat Cor de Jesús el 26 d’Abril de 1885, amb la presència del bisbe Jaume Català i Albosa, bisbe de Barcelona, Tomàs Costa, bisbe de Lleida, i Salvador Casañas i Pagès, bisbe d’Urgell.
  • Durant els fets de la Setmana Tràgica el convent i l’església foren malmesos.
  • El Juliol de 1936 l’església fou novament assaltada, donant lloc a la famosa exposició de mòmies de monges al Passeig de Sant Joan, recollida pel cèlebre fotògraf Josep Brangulí.
  • Després de la Guerra Civil, l’any 1942, els germans Maristes adquiriren l’antic conjunt conventual per tal de convertir-lo en escola, donant lloc a nombroses reformes a partir de1943 .
  • El 9 d’Octubre de 1945 el bisbe Modrego convertí l’antiga església conventual en una nova parròquia sota l’advocació de Sant Francesc de Sales que començà a funcionar el 16 de Gener de 1949.
  • L’any 1960 l’arquitecte Miquel Brullet i Monmany construí una piscina i un gimnàs. A partir de 1967 l’arquitecte Miquel Ponsetí Vives va realitzar els locals administratius, la biblioteca, el laboratori i l’aula de música.
  • L’any 2010, es van celebrar els 125 anys de la consagració del temple, fet que es va fer constar amb una inscripció sobre la porta.

El conjunt presenta façanes orientades als tres primers carrers i l’accés principal a l’antic convent , avui escola, es localitza al xamfrà on conflueixen els carrers de València i de Roger de Flor.

L’antic convent, de pedra i maó vist, mostra un estil d’influència mudèjar, mentre que l’església és un exemplar neogòtic de Barcelona influenciat per Viollet-le-Duc, amb paviments ceràmics.

L’església, va ser projectada com a temple d’una sola nau amb capelles laterals, però aquestes es van suprimir posteriorment. Disposa de creuer amb cimbori i absis poligonal amb deambulatori.

A l’exterior hi ha maó vist combinat amb ceràmica i pedra. El conjunt està remarcat per la llarga i esvelta agulla del campanar poligonal.

L’edifici del convent és format per tres cossos disposats en forma d’ “U” amb els angles aixamfranats.

El fals paredat comú de llurs façanes queda contrarestat per la presència de pilastres i motllures horitzontals sobre la línia de forjats, fetes de maó disposat de manera decorativa.

Per la seva banda, les obertures de l’edifici també es presenten acabades amb maó decoratiu i amb detalls de pedra tallada de Montjuïc.

La planta baixa s’obre al carrer per mitjà de grups de tres arcs apuntats, mentre que la primera planta presenta finestres coronelles amb timpà ornat a base de gelosies de maó.

El darrer pis només mostra òculs circulars, encara que el principal interès d’aquest nivell rau en el cornisament de l’edifici, a base d’entrants i sortints de maó.

És una obra protegida com a bé cultural d’interès local.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona  i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església parroquial de Santa Maria de Martorell

Els propers sis dies us presentaré diferents Esglésies d’arreu  de la província de Barcelona.

L’Església parroquial de Santa Maria està ubicada en la plaça  de l’Església de Martorell.

Us passo la seva història :

  • L’església parroquial de Santa Maria de Martorell és documentada l’any 1033.
  • El primitiu edifici romànic va ser substituït per una nova església, d’estil gòtic-renaixentista, al segle XVI.
  • Va ser destruïda a l’inici de la Guerra Civil durant l’any 1936.
  • L’església actual fou construïda entre 1941 i 1944.
  • El projecte original de l’arquitectura no fou respectat plenament i un bona part de l’edifici resta per acabar.
  • La part baixa del mur nord és on es conserven les restes més nombroses de les edificacions anteriors.
  • L’altar actual fou consagrat el 5 de març de 1944.
  • La façana renaixentista del segle XVI, va set conservada al Museu Municipal Vicenç Ros de Martorell, després de la Guerra Civil, va retornar al seu lloc d’origen l’any 1992.

La nova església va ser obra de l’arquitecte Francesc Folguera, que era ajudant de Gaudí a les obres de la Sagrada Família.

L’edifici actual és construït amb pedra i maó, aprofitant part de les estructures de l’església anterior però sense respectar la construcció original.

Té una entrada frontal i una de lateral; el seu interior és de tres naus, separades per columnes de maó.

Solament te capelles lateral al cantó nord.

El campanar va ser reconstruït el 1992, coincidint amb el quatre-cents aniversari de l’església.

L’Església parroquial de Martorell és una obra del municipi de Martorell inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Per saber mes d’aquesta església, podeu consultar a :

http://amartorell.com/html/public/portal?showContent=SECCIONS&content=74293

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Martell, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Que es la Volta de Maó Catalana ?

La volta de Maó Catalana, ens  permet cobrir un espai mitjançant rajoles o maons col·locats per la part plana.

Tradicionalment s’ha construït per la formació de sostres, de cobertes, per formar escales i altres espais.

La trobem tant en la construcció popular com en la monumental, i també en els inicis de l’arquitectura industrial.

Ha estat molt emprada per la seva versatilitat i adaptabilitat.

És un sistema lleuger, econòmic i de construcció ràpida.

A Vilassar de Dalt, tenim una mostra en petites dimensions d’una Volta de Maó Catalana,

està situada en la Plaça del Teatre, i front del Teatre La Massa de Vilassar de Dalt.

Us passo mes informació al respecta :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Volta_catalana

i també, podeu consultar a :

http://www.bioarkiteco.com/la-volta-catalana.html

 

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Romà de Lloret de Mar

L’ Església de Sant Romà, està situada en la plaça de l’Església, amb cantonada al carrer de la Vila, a Lloret de Mar.

Us passo la seva historia :

  • En 1455 el Bisbe de Girona va concedir les indulgències a tots els que contribuïssin a l’obra de la nova església.
  • El 1509, sota la benedicció del bisbe Guillem de Boïl, es van iniciar les obres de construcció al lloc anomenat Sa Carbonera”.
  • La finalització de les obres a l’any 1522. L’Església és consagrada el 1522 que va substituir com a parròquia
  • Es creu que l’església original, era d’una sola nau, estava dotada de varis elements de defensa i fortificació, com una porta llevadissa.
  • El retaule de l’altar major fou encarregat pels jurats de la Universitat de Lloret, el 1541, als reconeguts pintors Pere Serafí “lo Grec” i Jaume Fontanet, que l’acabaren el 1559.
  • Les capelles laterals i les ampliacions d’aquesta nau única original es van fer durant els segles XVI i XVII (1634).
  • A principis del segle XIX es va pensar d’edificar una nova església, però la proposta no va tirar endavant.
  • El retaule fou desmuntat i transformat entre 1913 i 1914, i , com la major part de la decoració de l’església fou malmès durant els inicis de la Guerra Civil.
  • Al 1920 es van inaugurar les escoles parroquials i la rectoria, que estan situades a tocar del temple, un altre exemple de l’arquitectura modernista de Lloret.
  • El 1993 foren restaurats els mosaics exteriors dels apòstols.

A principis del segle XX, amb el potencial econòmic concentrat a Lloret de Mar, sobretot amb el repatriament de capital dels “americanos”, s’hi feu una gran reforma.

La capella del Santíssim, amb cúpula i mosaics modernistes, fou construïda per l’arquitecte de família lloretenca Bonaventura Conill fou titulat com a arquitecte el 1893 i fou seguidor de l’obra d’Antoni Gaudí.

Aquesta capella i les seves immediacions al voltant de l’església parroquial de Sant Romà, formen un conjunt modernista important que va ser destruït en bona part l’any 1936  i restaurat posteriorment.

La construcció de la capella nova del Santíssim Sagrament fou possible gràcies al donatiu de l’”indiano” Narcís Gelats i Durall (1845-1929),

un banquer i negociant que s’estigué a La Habana, la capella fou construïda en record a la seva esposa.

Sobre la base gòtica de Bonaventura Conill va aplicar el nou corrent decoratiu modernista o va aconseguir un conjunt espectacular amb reminiscències bizantines, musulmanes i renaixentistes.

Les obres de restauració, bàsicament decoració interior i la capella del Santíssim Sagrament, foren inaugurades el 1914.

Durant les reformes de 1909-1916 l’atri de l’entrada, actualment desaparegut, també fou transformat.

Les façanes laterals externes del temple foren revestides amb altars adossats a la paret i altres elements ornamentals, a base de mosaics, trencadís i peces de ceràmica, maó i pedra.

Bonaventura Conill potencià el treball artesanal de picapedrers, vitrallers, ceramistes i mosaïcistes.

L’Església de Sant Romà de Lloret de Mar, forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Lloret de Mar, Viquipèdia, Catalunya Medieval i altres

Adaoptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Edifici de l’Antiga “Societat General d’Electricitat “ de Terrassa

La Societat General d’Electricitat estava situat en el carrer  Unió amb el carrer Joan Coromines de Terrassa.

Us passo la historia de La Societat General d’Electricitat :

  • Es va crear l’any 1896 al carrer Cremat, per produir electricitat i arrendar-la per a l’enllumenat públic, per a ús particular i per a altres usos. La societat es va constituir amb 60.000 pessetes de capital, en accions de 250 pessetes cada una, i el gerent n’era Jaume Parrot.
  • El 31 de gener la central elèctrica començà a subministrar fluid elèctric per a l’enllumenat als seus abonats, que eren famílies acomodades, ja que costava 70 cèntims el kWh. Funcionava a partir d’un generador de vapor, tres motors de gas Crossley i unes quantes dinamos Crompton; en total, 14.600 candeles a plena potència que generaven 34.080 watts.
  • La Societat va construir una nova central productora al carrer de la Unió, l’edifici actual, obra de Lluís Muncunill, inaugurat el 1908, amb elements característics d’algunes de les seves fàbriques industrials: coberta amb volta de maó pla i parament de maó vist.
  • La Societat va instal•lar el 1911 un nou motor amb dinamo de 100 CV per respondre a l’augment de la demanda de fluid local, i també contracta fluid de la Companyia Barcelonesa d’Electricitat.
  • És l’època en què comencen a demanar fluid elèctric les empreses tèxtils, que van abandonant les antigues màquines de vapor.
  • Fins aleshores la Societat General d’Electricitat tenia el monopoli de la producció del fluid elèctric a Terrassa, però el 1912 hi va entrar en competència la societat Energia Elèctrica de Catalunya i, més endavant, també Regs i Força de l’Ebre, que va acabar comprant les dues primeres societats amb què es repartia les zones entre Terrassa, Sabadell i Manresa.
  • L’any 1952 va ser adquirida per la FECSA.
  • Després d’estar tancat durant molts anys, durant el 2002 l’edifici fou reformat per transformar-lo en un establiment de restauració d’una important cadena.

A la façana té un rètol de trencadís amb el nom de la companyia. És un edifici de caràcter industrial format per dues naus de planta rectangular i unides longitudinalment, una de les quals de majors proporcions i qualitat que l’altra.

La nau principal, de doble alçada, és coberta amb voltes a la catalana, de revoltó, atirantades, que donen un joc de cobertes sinuoses que deixen a cada inflexió una eixida del baixant del desguàs. Als panys de paret que queden entre aquest ritme de baixants s’hi obren un finestral a nivell de planta i un grup de tres finestres de ventilació al cim.

Totes les obertures són d’arc carpanell i fetes amb maó, així com la cornisa de remat que segueix la sinuositat de les cobertes. Tot l’edifici està vestit amb maó vist. A l’interior resta un tros de sòcol original de ceràmica vidriada. La segona nau, de menys alçada, també és feta amb coberta a la catalana i maó vist.

Us passo un interessant article sobre l’arribada de la llum a Terrassa :

http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2012/11/larribada-de-lelectricitat-terrassa.html

La Societat General d’Electricitat és un edifici  protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Dues cases emblemàtiques : Cal Guinard i Casa Joan Anglada de Viladecans

Cal Guinard  està situat en l’Avinguda de la Generalitat, 29 de Viladecans.

Es un edifici residencial d’estil Modernista construït per Agustí Planella Poletti, durant el període de1911-1929. També aquesta casa es coneix  com Cal Magret.

Casa de planta rectangular construïda amb pedra i maó i amb les façanes arrebossades. Consta de planta baixa, pis i terrat amb torre emmerletada. Destaca la simetria i l’alineació de les obertures. A la planta baixa, a la façana principal, hi ha dues portes que centren una finestra i al primer pis un balcó corregut amb barana de ferro forjat i tres sortides.

A la façana lateral hi ha quatre finestres distribuïdes simètricament, dues al primer pis i dues a la planta baixa; les de baix tenen fals guardapols (pintat), mentre que les del primer pis tenen l’arc en relleu. La barana del terrat es troba dividida en set trams tot formant una ondulació. Tots els arcs guardapols, tant de finestres com de portes, són esglaonats.

Fa anys que es una casa okupa, fet que es posa de manifest en les pintades que embruten les façanes i l’estat deplorable en general, tota una verdadera pena.

En el cas de La Casa Joan Anglada, està situat en l’Avinguda de la Generalitat, 51 de Viladecans.

Es un edifici residencial d’estil Modernista construït per Ezequiel Porcel Alabau, durant el període de1911-1929.

Es tracta d’una casa de planta baixa, pis i terrat interessant per la decoració de la façana. A la planta baixa hi ha la porta emmarcada per dues finestres, mentre que al primer pis hi ha una finestra emmarcada per dues portes de balcó. Totes les obertures són emmarcades per arcs guardapols: els de la planta baixa apuntats i els del pis mixtilini. La façana és coronada per un seguit d’arcs cecs d’intradós força ample sostingut per mènsules. El terrat és tancat per una barana de trams esglaonats.

Tant els arcs guardapols com els arcs cecs i el passamans esglaonat de la barana del terrat són fets amb maó vist pintat de color vermell. Al damunt mateix de la porta hi ha una estrella, dibuixada amb llistons de maó, que sembla contenir unes inicials inscrites.

La Casa Joan Anglada esta inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Viladecans, Relats en Català i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé