La Creu de terme de l’Agulla està situada en el centre de la rotonda de la carretera de Manresa a Santpedor BV-4501, km 2,5 i front al Parc de l’Agulla,
És una creu de terme que presenta una estructura de cos circular a la base, la qual s’eixampla en un collaret i immediatament es torna a fer més petita a mesura que puja en tres cercles concèntrics superposats.
A. Torruella / Generalitat de Catalunya
El fust de la columna també és cilíndric i està coronat amb un capitell decorat i rematat amb una petitona teulada molt senzilla. Tota aquesta estructura és de pedra, mentre que la creu que la corona és de ferro.
La Creu de terme de l’Agulla és una obra del municipi de Manresa (Bages) protegida com a bé cultural d’interès local.
Castell Carlista o Fortí de la Rapinta esta a poca distancia del carrer Balmes de Sallent.
El Fortí de la Rapinya o Castell Carlista és un castell o fortí construït als inicis de la Primera Guerra Carlina. Aquesta fortificació dominava el camí de Manresa a Berga, que passava pel pla de la Rampinya, ensems dominava el pont d’entrada a la població. Després fou abandonat, subsistint la teulada a principis del segle XX.
L’edifici té planta rectangular, estava cobert amb una teulada de doble vessant. L’entrada està a migdia amb una petita porta. Els murs estaven foradats per dues fileres d’espitlleres i tres finestres permetien d’ús de canons en el pis superior.
Viquipèdia
A l’interior no resta més que alguns pilars i de voltes. El material emprat en la construcció és de poca qualitat, només les cantonades estan fetes amb bons carreus relativament grossos.
Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya
El Fortí de la Rapinya o Castell Carlista és un castell catalogat a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Església vella està en el carrer de les Alzines, dins del mas Sant Joan de Sant Joan de Vilatorrada.
El mas Sant Joan és un casal que hi ha dalt d’un puig a la riba dreta del Cardener a la part vella del poble.
Us passo la seva historia:
Fou una de les filials de la seu de Manresa fins al segle XVIII.
Està documentada des de l’any 1022 i deuria tenir únicament funcions particulars.
A partir de l’any 1032 és citada la seva sagrera.
A mitjans del segle XII fou ja parroquial, categoria que conservà fins al 1756.
Fou llavors, quan va ser unida a l’església de Sant Sadurní de Salelles com a sufragània. Recuperà la seva titularitat el segle XIX
Però des del segle XVII els seus rectors foren nomenats pel paborde de la Seu de Manresa.
Serví de seu parroquial fins al 1908, data de consagració del nou centre religiós al centre del nucli modern. És la primera església de Sant Joan de Vilatorrada, situada dins l’antic terme de la ciutat de Manresa, depengué durant molts anys de Santa Maria de Manresa.
Actualment fa funcions de sala de concerts de l’Escola Municipal de Música, ubicada al mas Sant Joan.
El temple consta de dues naus, sense absis i porta de mig punt adovellada a ponent. Es tracta d’un edifici singular de dues naus paral·leles, construïdes en èpoques diferents, sense absis i unides per una àmplia arcada, avui tapiada.
Rosa Serra Rotés – 1985 / Generalitat de Catalunya
La nau sud és una obra romànica del segle XIII amb volta de canó, mentre que la nau nord amb volta apuntada és gòtica del segle XIV – XVII, si bé manté una paret d’una església preromànica del segle IX.
Les portes actuals són posteriors a la construcció de les naus i la porta original deuria ser al mur de migdia, al mig de dos arcosolis.
Dues úniques finestres rectangulars il·luminen l’interior de l’edifici.
L’Església vella de Sant Joan de Vilatorrada és una església romànica del municipi de Sant Joan de Vilatorrada (Bages), és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Mas de Sant Joan està en el carrer de les Alzines de Sant Joan de Vilatorrada.
Us passo la seva història :
La masia de Sant Joan sempre vinculada a la parròquia i església de Sant Joan de Vilatorrada, degué consolidar-se definitivament com a mas al perdre la categoria de parròquia l’església de Sant Joan.
L’any 1553 no és esmentat al fogatge i hem de pensar que fins al segle XVIII no adquireix les funcions pròpies d’una masia.
Recordem que l’any 1908 fou totalment abandonat el culte a l’església de Sant Joan al construir-se el nou edifici al mig del poble que començava a créixer a un lloc més pla i proper al camí de Manresa.
És una construcció Civil, es tracta d’una masia que s’amplià a partir de l’església romànica de Sant Joan de Vilatorrada
que avui ha quedat totalment inserida dins l’obra de la casa i no és visible des de l’exterior.
El mas veí i annex a la primera església s’amplià al segle XVIII amb la construcció d’un esquema de masia clàssic,
amb planta basilical, coberta a doble vessant i amb el carener paral·lel a la façana, orientada a migdia.
Al costat de llevant s’hi varen construir les dependències annexes del graner, corts, pallisses, etc.
En una de les seves està l’Escola Municipal de Música.
El Mas de Sant Joan és una masia del municipi de Sant Joan de Vilatorrada (Bages) protegida com a bé cultural d’interès local.
El pont de Cabrianes és conegut com el pont trencat del Llobregat, però Pont de Cabrianes, entre Sant Fruitós i Sallent, és també el que queda d’un nucli humà que es va aglutinar a redós d’aquest indret.
A l’Edat Mitja el lloc de Pont de Cabrianes era un pas estratègic a l’antic camí ral de Manresa a Vic.
El pont és gòtic, del segle XIV, però es va alçar sobre un altre romànic del que encara queden alguns vestigis. Va ser enderrocat per l’exèrcit republicà el 1939 quedant amb dos pilars sencers amb la seva arcada i un altre mig destruït.
A Pont de Cabrianes la família Bertran (família pagesa ennoblida, coneguda des del segle XVII) va bastir, a finals del segle XIX, una fàbrica amb el projecte.
inicial d’aprofitar el salt d’aigua per proveir de llum el municipi veí de Sallent, però els sallentins ja tenien prou amb la il·luminació de gas i, a principis del segle XX, l’edifici es va llogar i es va convertir en unes filatures que originaren,a principis del segle XX, una barriada pròspera amb habitatges, hostal, església, escola…
Malauradament en 1962 van ser acomiadats els 65 treballadors i treballadores que restaven.
Poc a poc el lloc es va despoblar i avui en dia podem contemplar la desertització humana i el deteriorament dels edificis entre la natura que segueix el seu propi camí.
La església que s’alça dalt del turonet al revolt de la carretera és Sant Jaume de Pont de Cabrianes que pren el nom de Sant Jaume d’Olzinelles, una ermita romànica del segle XII, bastida sobre una anterior del segle X, que havia estat parroquial i a la que pertanyia Pont de Cabrianes.
La Casa Gran de Pont de Cabrianes, un mas de la família Bertran, va ser venuda als anys 80 del segle XX
i convertida, pels nous propietaris, en un restaurant.
Malgrat la despoblació, els que van ser veïns d’aquest nucli humà continuen arreplegant-se el dia de Sant Jaume a l’església de Cabrianes, que va ser parròquia des de finals de segle XIX fins el 1974.
Text : Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel
Fotografies: Maria Àngels Garcia-Carpintero i Ramon Solé
Al Poble de Salelles s’arriba per la carretera C-241de Manresa a Sant Salvador de Guardiola, una pista que passa pel mig de naus industrials hi porta.
Us passo la seva historia :
En documentació molt antiga (segle X) ja apareix esmentat el “lloc de Salelles”.
El lloc de Salelles, situat dins l’antic terme de Manresa, és esmentat per primera vegada l’any 961 en documents de Sant Benet de Bages, concretament en una afrontació de la Vallformosa.
L’església apareix citada el 1053, i amb la categoria de parròquia es troba documentada entre el 1025 i el 1050, i confirmada en una relació de parròquies anterior al 1154.
A l’entorn de l’església es documenten el cementiri (1119) i una sagrera (1131).
A part de la Seu de Manresa, des del segle X el monestir de Santa Cecília de Montserrat tenia possessions també a la parròquia de Salelles, cedides per diversos fidels.
El lloc de Salelles estava situat al costat de l’antic camí, probablement d’origen romà, que comunicava Manresa amb Igualada (PIÑERO, 2013).
En la documentació del segle XI aquest camí apareix com a “carretera que va a Salelles” (any 1009). Albert BENET (1985: 455) considera que el camí continuaria cap a Sant Salvador de Guardiola i, potser, cap a Òdena. Des de l’any 1131 apareix esmentada explícitament una sagrera al voltant de l’església. La seva forma no devia ser gaire diferent de la que té el poble actual: un petit conjunt tancat en un clos que formen les façanes de les mateixes cases i que es pot considerar la imatge característica del que van ser les sagreres medievals. L’antiga sagrera incloïa el cementiri i devia tenir un o dos portals.
Entorn del segle XIV l’antic terme de la ciutat de Manresa va disgregar-se i diferents pobles de la perifèria, com Santpedor o Sant Fruitós de Bages, van esdevenir independents. Aquest va ser també el cas també de Salelles, tot i que no està del tot clar si fou en aquest moment o una mica més endavant. Un altre moment rellevant és a finals del segle XVI.
El 1582, després del Concili de Trento, la Seu de Manresa va perdre la facultat de nomenar els rectors de Salelles, que va passar al bisbe de Vic juntament amb la facultat de cobrar la part dels delmes i primícies.
El 1592 el papa Climent VIII suprimí les canòniques regulars catalanes i, segons alguns autors han suggerit, aleshores la jurisdicció de Salelles podria haver passat a la Corona definitivament (GÓMEZ, 1988: 422). En tot cas, aquest podria ser un nou punt d’inflexió en què es confirmés la independència municipal de Salelles.
De fet, els pocs documents que ens han arribat pertanyents a l’arxiu municipal de Salelles (i actualment conservats a l’Arxiu parroquial) comencen entorn del 1600.
Com a mínim des del segle XIV Salelles comptava amb un batlle i dos jurats que exercien la jurisdicció civil immediata, cosa que va perdurar fins a principis del segle XIX.
Petit nucli urbà que té el seu origen en una sagrera medieval. El poble de Salelles ha mantingut de manera molt notable la seva forma i fesomia tradicional, fins el punt que es pot considerar un dels exemples modèlics de sagrera que es conserven al Bages, juntament amb el cas de Sant Fruitós de Bages.
El recinte de l’antiga sagrera es pot deduir perfectament a partir de la forma de les cases. La majoria s’han ampliat lleugerament i han donat peu a passatges porxats sota voltes.
Actualment hi ha només quatre cases que es troben dintre de l’antic recinte de la sagrera: la Casa Gran, cal Tatjé, cal Genovès i la Volta, a més de l’església, la rectoria i l’antic casal Santmartí.
Les actuals, però, són fruit de successives absorcions de les cases veïnes, de manera que s’han acabat constituint aquests quatre grans casals o quatre masos que formen el nucli del poble. Ja més recentment, al segle XVIII, es van edificar de nova construcció, a tocar del poble però fora de l’antic recinte, dues cases més: la Casablanca i cal Sastre.
L’antiga muralla de la sagrera, formada pels murs exteriors de les cases, encara és perfectament visible en algunes façanes. Es caracteritza per un tipus de parament sòlid i compacte, fet amb carreus de tamany mitjà o petit més o menys escairats, pràcticament sense obertures (excepte les que s’hi ha obert recentment) i amb tendència a un cert atal·lussament a la part inferior.
En trobem mostres a la façana sud de la Casa Gran, a les façanes sud de cal Tatjé i també oest (sota el passatge amb volta), a les façanes est i sud de cal Genovès (en una d’elles s’hi conserven dues espitlleres) i a la façana nord de la Volta (tot i que en aquest cas el tipus de parament és menys indicatiu).
En diversos casos (la Volta, cal Tatjé, cal Genovès) el parament exterior de la muralla ha quedat tancat a l’interior de passatges coberts amb volta que van permetre a les cases ampliar-se exteriorment i guanyar espai bo i respectant els passos exteriors de l’antic recinte murat.
L’entrada a l’interior de la Sagrera es devia fer pel costat de llevant mitjançant el carrer actualment anomenat el Carrerot, el qual condueix a la plaça central, que antigament era més petita, ja que era ocupada per una casa (la Casa dels Lleons) enderrocada a les darreries del segle XIX.
Aquest accés comunicava per llevant amb el camí ral de Manresa a Igualada, que venia més o menys per on passa actualment la pista asfaltada. Aquest camí devia sortir del poble per l’angle sud-oest i continuava en direcció a Guardiola.
Concretament, passava prop de cal Víctor, on seguia vers la riera de Guardiola, al costat del pont. Els dos passatges amb volta, alguns dels quals tenen forma de portals, ja hem dit que són posteriors, probablement dels segles XVII-XVIII, i permetien vorejar la sagrera sense acabar d’entrar-hi.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
La Creu de terme de Salelles està l costat de la carretera C-241, prop la benzinera de Salelles de Manresa.
Us passo la historia:
No la trobem consignada en cap document antic, però com diu Sarret i Arbós en el seu llibre: Les creus de pedra del terme de Manresa, es creu que l’antiga creu era obra del segle XV, i que seria una de les fites que separaven el terme jurisdiccional del senyor de Salelles, que n’era el Pobarde i capítol de la seu de Manresa, del terme del veguer.
A 1913, data de publicació de l’esmentat llibre, la creu encara estava en peu, i el seu autor en fa una petita descripció.
L’actual creu de pedra és obra de l’any 1947, segons la inscripció del seu sòcol.
El seu estat de conservació és en general bo, malgrat que el sòcol està força desgastat.
L’actual creu de terme de Salelles consta de les següents parts: una peanya de dos graons i un cos circular de 40cm. d’alçada, a sobre del qual es recolza el basament d’una columna de base quadrada amb els cantons bisellats per la part superior, la qual cosa permet la transició a una columna de base octogonal. El capitell situat a la part superior és sense cap mena de decoració i culmina amb una creu de pedra, que està força desgastada.
Maria Alba i Joan Oliveras i Rubiralta / Generalitat de Catalunya
La Creu de terme de Salelles és una obra del municipi de Manresa (Bages) protegida com a bé cultural d’interès local.
Mes dedicat a Esglésies, ermites capelles i monestir
Sant Martí de Torroella, està saituat a prop de ctra. de Manresa-Solsona, km 6,8 cal seguir una pista a mà dreta, dins del municipi de Sant Joan de Vilatorrada.
Us passo lac seva història:
Situada a l’antic terme medieval de Manresa, l’església de Sant Martí de Torroella està documentada des de l’any 1022 quan els Comtes de Barcelona varen vendre al monestir de Sant Benet de Bages l’alou i l’església de Sant Martí de Torroella.
L’any 1077 era parroquia.
El 1154 havia perdut ja aquesta categoria encara que seguia vinculada al monestir bagenc.
L’any 1685 depenia ja de la Seu de Manresa
Al segle XIX fou transformada sensiblement.
Rosa Serra Rotés – 1985 / Generalitat de Catalunya
L’església de Sant Martí de Torroella conserva elements romànics dins la nova obra que és del segle XIX, i que modificà totalment l’edifici romànic anterior.
Conserva l’absis, semicircular i llis, i una part del mur de tramuntana i del de ponent, on hi ha una finestra amb doble esqueixada i arquivolta.
L’edifici del segle XIX es construí en sentit transversal al romànic i és de dimensions molt més grans.
L’Església de Sant Martí de Torroella és una església del municipi de Sant Joan de Vilatorrada (Bages) protegida com a bé cultural d’interès local.
La Col·legiata Basílica de Santa Maria, o com es diu popularment, La Seu, és l’edifici més emblemàtic del gòtic religiós manresà. Corona el Puig Cardener, bressol històric de la ciutat, des d’on es contempla un bon panorama sobre el riu.
Ocupa l’espai de construccions religioses i civils més antigues. És, sens dubte, la imatge més clàssica i bonica de la ciutat. És una obra declarada bé cultural d’interès nacional.
El primer nom fa referència al capítol de canonges que acull, mentre que de la denominació de basílica correspon al títol atorgat l’any 1886 pel papa Lleó XIII.
L’any 1931 fou declarada monument historicoartístic de caràcter nacional. Jeràrquicament, és una cocatedral, ja que la diòcesi de Vic, tot i tenir la residència del bisbe a Vic, és bicèfala, amb dues catedrals i dos capítols de canonges: Manresa i Vic.
Espai Oliba de la Seu de Manresa. Aquest espai es va obrir a les visites el dia 15 de juliol de 2020 en motiu de la celebració del Mil·lenari de la redotació de la basílica.
Us passo Imatges d’aquest espai :
Per a més informació sobre la Seu de Manresa, podeu accedir a :
Terra, aigua i racons 