Santa Creu del Mujal de Navars o Navàs (Bages)

Setmana dedicada a Navàs

L’església de Santa Creu del Mujal està en El Mujal municipi de Navars

Us passo la seva historia:

  • El lloc del Mujal és esmentat en la documentació medieval, lligant-lo amb Sant Cugat del Racó i amb el Castell de Castelladral.
  • “Muial” apareix sovint als s.XI i XII.
  • L’any 1358 el Mujal figura com a quadra.
  • El Mujalt, juntament amb altres llocs d’aquestes contrades passà al domini de la ciutat de Manresa.
  • Així, al llibre “D’Inventaris” figura que l’any 1370 “la ciutat ha venuda la jurisdicció de Santa Creu de Mujalt i de St. Genís de Macadella a Ramon de Peguera, pel preu de 500 lliures barcelonines, les quals s’empraran per les obrers dels murs”.
  • L’any 1632, “Muial” apareix ésser de “Baró”.

És una església d’una sola nau amb la façana principal orientada a ponent.

La porta d’arc de mig punt i amb arquivoltes en degradació és a la façana de ponent. L’església fou ampliada a mitjan segle xix amb l’engrandiment de la nau i la construcció del campanar a ponent.

Albert Benet i Clarà – 1981 / Generalitat de Catalunya

La primera església del Mujal era segurament d’origen romànic, malgrat que les restes no permetin confirmar-ho. El campanar és una construcció de l’any 1854.

Santa Creu del Mujal és una església del municipi de Navars (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Església de Sant Mateu de Bages (Bages)

L’església de Sant Mateu està situada en la Plaça de l’església de Sant Mateu de Bages.

Us passo la seva historia:

  • De l’església no en consta cap notícia anterior al segle X, però de les restes que n’han quedat del primitiu temple es demostra la seva existència en aquest període.
  • L’any 983 es consagrà l’església a Sant Llorenç, moment en què el campanar ja hi figura.
  • L’església consta com a donació del comte de la Cerdanya, Oliba Cabreta, al monestir de Sant Llorenç prop Bagà.
  • És l’any 1078 quan apareix documentat per primera vegada quan se li fan uns llegats.
  • Al segle XIII passa a ser parròquia.
  • En el 1359 tenia 37 focs.
  • L’any 1936 durant la Guerra Civil espanyola, tot el que hi havia a l’interior de l’església va ser destruït.

Sant Mateu de Bages és l’església parroquial que domina la vila del mateix nom a la comarca del Bages. En la seva majoria és de principis del segle XIX en què es va reconstruir i ampliar per ser massa petita i estar en molt mal estat.

L’edifici és de planta rectangular, sense creuer, adossada a una casa a la part posterior. Presenta una nau central amb altars laterals.

La façana és molt simple: un portal alçat que s’accedeix per una petita escalinata, i un òcul a sobre, coronat per una inscripció gòtica.

La coberta és a dues aigües. Just sobre l’altar hi ha un cos sobresortint que ressalta aquesta part en l’exterior. Destaca com a element important, el seu campanar de torre quadrada situat al lateral esquerra -al mig- i que data del segle X. L’interior és senzill i relativament ben conservat.

El campanar de la torre, preromànic de torre quadrada està constituït per tres pisos i amb finestres amb els característics arcs de ferradura a quatre cares, els quals contenien uns capitells corintis rústics -avui localitzats al Museu Comarcal de Manresa es conserven quatre capitells d’aquest campanar del segle x d’estil corinti.

El campanar es tracta d’un prisma de 2,97 m de costat x 15,80 m d’alçada, les parets internes del qual s’aprimen per mitjà d’un graó als 5,10 metres de terra.

Destaca per esser de construcció irregular, de pedres escairades a cop de martell en filades d’alçada desigual, units amb morter de calç, sorra i pinyolenc. És originari de l’any 983, i conserva totes les seves parts menys la coberta.

L’església de Sant Mateu és una església romànica inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i protegida com bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell de Castellolí (Anoia)

El Castell de Castellolí es situat en el camí de Cal Bruguers de Castellolí .

El conjunt de ruïnes de l’antic castell es troben ben a prop del camí que uneix Igualada i la Conca d’Òdena amb Barcelona a través dels Brucs.

Va ser construït en un indret ben estratègic pel que fa a la defensa de les terres situades a la riba esquerra del Llobregat (la Catalunya Vella) esdevenint doncs un pas vital en aquest sentit.

Us passo la seva historia:

  • Les primeres notícies del castell daten del juliol de 990 amb motiu de la donació de Senderedus i muller a l’església de Santa Maria del terme del castell de Claramunt i del comtat de Barcelona, d’uns terrenys que es trobaven al comtat de Manresa «in terminio de castrum Audelino». Aquesta denominació prové, segons afirmà Francesc Carreras i Candi (1907), del nom d’un noble anomenat Eulí, Aulí o Odelí, el qual amb el temps es convertí en Olí.
  • El desembre de 1003 fou proclamat el testament sacramental d’«Audesindo», qui, en acudir a defensar el «kastrum Audelini» contra els sarraïns que hi posaren setge va ser mort. En confirmar el papa Silvestre II els béns del monestir de Sant Cugat del Vallès fa esment del castell Odelino.
  • D’aquest castell hi ha documents sota les denominacions Adolino (1046), Odolini (1058), Udulini (1063) i Odolino (1068) amb motiu de vendes i referències a descripcions de territoris.
  • Una nova confirmació de béns del monestir de Sant Cugat datada el 1098 també parla d’aquest castell, ara anomenat Odilone.
  • El 1131 torna a aparèixer en el contenciós obert entre Ramon Guillem d’Òdena, senyor de la baronia del mateix nom, amb l’abat de Sant Cugat. En aquest document es parla de la seva castlania la qual va encomanar Ramon Berenguer IV al vescomte Reverter, junt amb altres castells. El vescomtat de Barcelona s’extingí, però l’any 1268 el rei Jaume I va escriure al vescomte de Cardona, Ramon Folc, ordenant-li que lliurés a Joan Pere Sabata, batlle de Montblanc, la possessió dels castells que per ell tenia en feu, i entre ells figurava el de Castellolí.
  • El 1337, Guillem de Castellolí, (documentalment consta com de Castell Auli) tenia també el castell d’Òdena en nom del rei Pere el Cerimoniós i amb vinculació a Ramon de Cardona. Aquesta vinculació no agradava als jurats d’Igualada cosa que manifestaren en diverses ocasions al rei.
  • Uns anys després un fogatge dimanat de les Corts de Cervera (1359) indica l’existència de 27 focs per «Castellaulí dels Comtes de Cardona».
  • Quan es creà el comtat de Cardona, el 1375, Castellolí consta com integrat en ell. D’aquests temps hi ha notícies de picabaralles entre els bàndols dels «Castellaulins» i els «Ocellons», havent de ser pacificats el 1384 pel mateix rei Pere.
  • El 2 de juliol de 1416 té lloc una sentència en la que el jutge declarà que el comte Joan Ramon Folc de Cardona havia de pagar 2.500 florins d’or d’Aragó al donzell Bernat d’Argençola pels drets que li pertanyien en el castell de Castellolí. De fet, el castell de Castellolí, juntament amb el d’Òdena i el de Claramunt, possessions dels Cardona, mantingueren un antagonisme amb Igualada, vila reial, situació que perdurà fins al segle XVII.
  • Durant la Guerra dels Segadors (1640-1652) Castellolí i el seu castell jugaren un paper important en l’estratègia d’intentar tallar el pas a les tropes castellanes.
  • L’últim episodi que viuria el castell va ser durant la primera guerra carlina, quan Castellolí fou centre d’un destacament militar per defensar el camí i l’accés a Igualada.
Pere Catalá i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

El castell de Castellolí, antigament conegut com a castell d’Aulí, és un castell molt enrunat, situat al municipi de Castellolí, Anoia.

Pere Catalá i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

Del recinte encara es conserven importants fragments de muralla, una gran cisterna i dues estances cobertes amb volta de mig punt.

En un dels extrems es conserven l’absis guarnit amb bandes llombardes de la que va ser església romànica de Sant Feliu, i que, posteriorment dedicada a Sant Vicenç, fou parroquial fins a l’any 1705.

Es conserven algunes poques restes del castell, com són murs i restes de voltes de canó i també una torre quadrangular més tardana, de telegrafia òptica, amb una sèrie d’espitlleres.

Hi ha, entre les ruïnes, restes posteriors a època medieval. És de pedra local unida amb argamassa.

Els murs són de blocs de pedra grans, ben quadrats.

L’antiga església parroquial de Sant Vicenç és una església romànica que estava al costat del castell. Era d’una sola nau, amb volta de canó.

A l’exterior i al llarg de la nau presenta a distàncies regulars, una mena de petits contraforts que sobresurten de l’estructura de la paret.

El material constructiu és la pedra ben tallada en blocs petits i regulars.

Pere Catalá i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

El sostre devia ser de teules. L’absis conserva arcuacions llombardes i lesenes.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Masia de Sant Iscle de Sant Fruitós de Bages (Bages)

Mas de Sant Iscle de Bages és un poble rural de masies disperses del terme municipal de Sant Fruitós de Bages.

L’església, el mas i altres cases de Sant Iscle formen un petit nucli, a l’extrem NW del terme de Sant Fruitós,

entre la carretera i la via del tren de Manresa a Santpedor, a tocar de la urbanització de la Pineda de Bages.

El mas, al bell mig del Pla de Bages, està en una situació que va ser estratègica durant molts anys,

actualment  en l’encreuament de l’Eix Transversal (C-25) i el camí reial Barcelona-Cardona.

per allà passa el Camí Ral que va de Barcelona a Cardona, i també la Sèquia, que porta l’aigua de Balsareny a Manresa.

La història del Mas de Sant Iscle es remunta fins a l’any 950, època en què es funda el monestir de Sant Benet de Bages.

La propietat cultiva la vinya, ha estat una constant en aquest indret i encara actualment existeix un celler d’elaboració de vins i cava.

Dins la propietat hi ha l’església romànica de Sant Iscle i Santa Victòria.

També hi ha un Celler i un destacat restaurant i berenador,

on sobre tot es reuneixen els festius, senderistes, ciclistes, famílies es reuneixen per gaudir de bons àpats.

Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Creu de terme de l’Agulla de Manresa (Bages)

La Creu de terme de l’Agulla està situada en el centre de la rotonda de la carretera de Manresa a  Santpedor BV-4501, km 2,5 i front al Parc de l’Agulla,

És una creu de terme que presenta una estructura de cos circular a la base, la qual s’eixampla en un collaret i immediatament es torna a fer més petita a mesura que puja en tres cercles concèntrics superposats.

A. Torruella / Generalitat de Catalunya

El fust de la columna també és cilíndric i està coronat amb un capitell decorat i rematat amb una petitona teulada molt senzilla.  Tota aquesta estructura és de pedra, mentre que la creu que la corona és de ferro.

La Creu de terme de l’Agulla és una obra del municipi de Manresa (Bages) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Fortí de la Rapinya de Sallent (Bages)

Castell Carlista o Fortí de la Rapinta esta a poca distancia del carrer Balmes de Sallent.

El Fortí de la Rapinya o Castell Carlista és un castell o fortí construït als inicis de la Primera Guerra Carlina. Aquesta fortificació dominava el camí de Manresa a Berga, que passava pel pla de la Rampinya, ensems dominava el pont d’entrada a la població. Després fou abandonat, subsistint la teulada a principis del segle XX.

L’edifici té planta rectangular, estava cobert amb una teulada de doble vessant. L’entrada està a migdia amb una petita porta. Els murs estaven foradats per dues fileres d’espitlleres i tres finestres permetien d’ús de canons en el pis superior.

Viquipèdia

A l’interior no resta més que alguns pilars i de voltes. El material emprat en la construcció és de poca qualitat, només les cantonades estan fetes amb bons carreus relativament grossos.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

El Fortí de la Rapinya o Castell Carlista és un castell catalogat a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Església vella de Sant Joan de Vilatorrada (Bages)

Església vella està en el carrer de les Alzines, dins del mas Sant Joan de Sant Joan de Vilatorrada.

El mas Sant Joan és un casal que hi ha dalt d’un puig a la riba dreta del Cardener a la part vella del poble.

Us passo la seva historia:

  • Fou una de les filials de la seu de Manresa fins al segle XVIII.
  • Està documentada des de l’any 1022 i deuria tenir únicament funcions particulars.
  • A partir de l’any 1032 és citada la seva sagrera.
  • A mitjans del segle XII fou ja parroquial, categoria que conservà fins al 1756.
  • Fou llavors, quan va ser unida a l’església de Sant Sadurní de Salelles com a sufragània. Recuperà la seva titularitat el segle XIX
  • Però des del segle XVII els seus rectors foren nomenats pel paborde de la Seu de Manresa.
  • Serví de seu parroquial fins al 1908, data de consagració del nou centre religiós al centre del nucli modern. És la primera església de Sant Joan de Vilatorrada, situada dins l’antic terme de la ciutat de Manresa, depengué durant molts anys de Santa Maria de Manresa.
  • Actualment fa funcions de sala de concerts de l’Escola Municipal de Música, ubicada al mas Sant Joan.

El temple consta de dues naus, sense absis i porta de mig punt adovellada a ponent. Es tracta d’un edifici singular de dues naus paral·leles, construïdes en èpoques diferents, sense absis i unides per una àmplia arcada, avui tapiada.

Rosa Serra Rotés – 1985 / Generalitat de Catalunya

La nau sud és una obra romànica del segle XIII amb volta de canó, mentre que la nau nord amb volta apuntada és gòtica del segle XIV – XVII, si bé manté una paret d’una església preromànica del segle IX.

Les portes actuals són posteriors a la construcció de les naus i la porta original deuria ser al mur de migdia, al mig de dos arcosolis.

Dues úniques finestres rectangulars il·luminen l’interior de l’edifici.

L’Església vella de Sant Joan de Vilatorrada és una església romànica del municipi de Sant Joan de Vilatorrada (Bages), és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Seu de l’Escola Municipal de música

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Mas de Sant Joan de Sant Joan de Vilatorrada (Bages)

Mas de Sant Joan està en el carrer de les Alzines de Sant Joan de Vilatorrada.

Us passo la seva història :

  • La masia de Sant Joan sempre vinculada a la parròquia i església de Sant Joan de Vilatorrada, degué consolidar-se definitivament com a mas al perdre la categoria de parròquia l’església de Sant Joan.
  • L’any 1553 no és esmentat al fogatge i hem de pensar que fins al segle XVIII no adquireix les funcions pròpies d’una masia.
  • Recordem que l’any 1908 fou totalment abandonat el culte a l’església de Sant Joan al construir-se el nou edifici al mig del poble que començava a créixer a un lloc més pla i proper al camí de Manresa.

És una construcció Civil, es tracta d’una masia que s’amplià a partir de l’església romànica de Sant Joan de Vilatorrada

que avui ha quedat totalment inserida dins l’obra de la casa i no és visible des de l’exterior.

El mas veí i annex a la primera església s’amplià al segle XVIII amb la construcció d’un esquema de masia clàssic,

amb planta basilical, coberta a doble vessant i amb el carener paral·lel a la façana, orientada a migdia.

Al costat de llevant s’hi varen construir les dependències annexes del graner, corts, pallisses, etc.

En una de les seves està l’Escola Municipal de Música.

El Mas de Sant Joan és una masia del municipi de Sant Joan de Vilatorrada (Bages) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª. Àngels Garcia – Carpintero

Pont de Cabrianes i el seu nucli urbà abandonat… (Bages)

El pont de Cabrianes és conegut com el pont trencat del Llobregat, però Pont de Cabrianes, entre Sant Fruitós i Sallent, és també el que queda d’un nucli humà que es va aglutinar a redós d’aquest indret.

A l’Edat Mitja el lloc de Pont de Cabrianes era un pas estratègic a l’antic camí ral de Manresa a Vic.

El pont és gòtic, del segle XIV, però es va alçar sobre un altre romànic del que encara queden alguns vestigis. Va ser enderrocat per l’exèrcit republicà el 1939 quedant amb dos pilars sencers amb la seva arcada i un altre mig destruït.

A Pont de Cabrianes la família Bertran (família pagesa ennoblida, coneguda des del segle XVII) va bastir, a finals del segle XIX, una fàbrica amb el projecte.

inicial d’aprofitar el salt d’aigua per proveir de llum el municipi veí de Sallent, però els sallentins ja tenien prou amb la il·luminació de gas i, a principis del segle XX, l’edifici es va llogar i es va convertir en unes filatures que originaren,a principis del segle XX, una barriada pròspera amb habitatges, hostal, església, escola…

Malauradament en 1962 van ser acomiadats els 65 treballadors i treballadores que restaven.

Poc a poc el lloc es va despoblar i avui en dia podem contemplar la desertització humana i el deteriorament dels edificis entre la natura que segueix el seu propi camí.

La església que s’alça dalt del turonet al revolt de la carretera és Sant Jaume de Pont de Cabrianes que pren el nom de Sant Jaume d’Olzinelles, una ermita romànica del segle XII, bastida sobre una anterior del segle X, que havia estat parroquial i a la que pertanyia Pont de Cabrianes.

La Casa Gran de Pont de Cabrianes, un mas de la família Bertran, va ser venuda als anys 80 del segle XX

i convertida, pels nous propietaris, en un restaurant.

Malgrat la despoblació, els que van ser veïns d’aquest nucli humà continuen arreplegant-se el dia de Sant Jaume a l’església de Cabrianes, que va ser parròquia des de finals de segle XIX fins el 1974.

Text : Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel

Fotografies: Maria Àngels Garcia-Carpintero i Ramon Solé

Poble de Salelles – antiga Sagrera – de Sant Salvador de Guardiola (Bages)

Al Poble de Salelles s’arriba per la carretera C-241de Manresa a Sant Salvador de Guardiola, una pista que passa pel mig de naus industrials hi porta.

Us passo la seva historia :

  • En documentació molt antiga (segle X) ja apareix esmentat el “lloc de Salelles”.
  • El lloc de Salelles, situat dins l’antic terme de Manresa, és esmentat per primera vegada l’any 961 en documents de Sant Benet de Bages, concretament en una afrontació de la Vallformosa.
  • L’església apareix citada el 1053, i amb la categoria de parròquia es troba documentada entre el 1025 i el 1050, i confirmada en una relació de parròquies anterior al 1154.
  • A l’entorn de l’església es documenten el cementiri (1119) i una sagrera (1131).
  • A part de la Seu de Manresa, des del segle X el monestir de Santa Cecília de Montserrat tenia possessions també a la parròquia de Salelles, cedides per diversos fidels.
  • El lloc de Salelles estava situat al costat de l’antic camí, probablement d’origen romà, que comunicava Manresa amb Igualada (PIÑERO, 2013).
  • En la documentació del segle XI aquest camí apareix com a “carretera que va a Salelles” (any 1009). Albert BENET (1985: 455) considera que el camí continuaria cap a Sant Salvador de Guardiola i, potser, cap a Òdena. Des de l’any 1131 apareix esmentada explícitament una sagrera al voltant de l’església. La seva forma no devia ser gaire diferent de la que té el poble actual: un petit conjunt tancat en un clos que formen les façanes de les mateixes cases i que es pot considerar la imatge característica del que van ser les sagreres medievals. L’antiga sagrera incloïa el cementiri i devia tenir un o dos portals.
  • Entorn del segle XIV l’antic terme de la ciutat de Manresa va disgregar-se i diferents pobles de la perifèria, com Santpedor o Sant Fruitós de Bages, van esdevenir independents. Aquest va ser també el cas també de Salelles, tot i que no està del tot clar si fou en aquest moment o una mica més endavant. Un altre moment rellevant és a finals del segle XVI.
  • El 1582, després del Concili de Trento, la Seu de Manresa va perdre la facultat de nomenar els rectors de Salelles, que va passar al bisbe de Vic juntament amb la facultat de cobrar la part dels delmes i primícies.
  • El 1592 el papa Climent VIII suprimí les canòniques regulars catalanes i, segons alguns autors han suggerit, aleshores la jurisdicció de Salelles podria haver passat a la Corona definitivament (GÓMEZ, 1988: 422). En tot cas, aquest podria ser un nou punt d’inflexió en què es confirmés la independència municipal de Salelles.
  • De fet, els pocs documents que ens han arribat pertanyents a l’arxiu municipal de Salelles (i actualment conservats a l’Arxiu parroquial) comencen entorn del 1600.
  • Com a mínim des del segle XIV Salelles comptava amb un batlle i dos jurats que exercien la jurisdicció civil immediata, cosa que va perdurar fins a principis del segle XIX.

Petit nucli urbà que té el seu origen en una sagrera medieval. El poble de Salelles ha mantingut de manera molt notable la seva forma i fesomia tradicional, fins el punt que es pot considerar un dels exemples modèlics de sagrera que es conserven al Bages, juntament amb el cas de Sant Fruitós de Bages.

El recinte de l’antiga sagrera es pot deduir perfectament a partir de la forma de les cases. La majoria s’han ampliat lleugerament i han donat peu a passatges porxats sota voltes.

Actualment hi ha només quatre cases que es troben dintre de l’antic recinte de la sagrera: la Casa Gran, cal Tatjé, cal Genovès i la Volta, a més de l’església, la rectoria i l’antic casal Santmartí.

Les actuals, però, són fruit de successives absorcions de les cases veïnes, de manera que s’han acabat constituint aquests quatre grans casals o quatre masos que formen el nucli del poble. Ja més recentment, al segle XVIII, es van edificar de nova construcció, a tocar del poble però fora de l’antic recinte, dues cases més: la Casablanca i cal Sastre.

L’antiga muralla de la sagrera, formada pels murs exteriors de les cases, encara és perfectament visible en algunes façanes. Es caracteritza per un tipus de parament sòlid i compacte, fet amb carreus de tamany mitjà o petit més o menys escairats, pràcticament sense obertures (excepte les que s’hi ha obert recentment) i amb tendència a un cert atal·lussament a la part inferior.

En trobem mostres a la façana sud de la Casa Gran, a les façanes sud de cal Tatjé i també oest (sota el passatge amb volta), a les façanes est i sud de cal Genovès (en una d’elles s’hi conserven dues espitlleres) i a la façana nord de la Volta (tot i que en aquest cas el tipus de parament és menys indicatiu).

En diversos casos (la Volta, cal Tatjé, cal Genovès) el parament exterior de la muralla ha quedat tancat a l’interior de passatges coberts amb volta que van permetre a les cases ampliar-se exteriorment i guanyar espai bo i respectant els passos exteriors de l’antic recinte murat.

L’entrada a l’interior de la Sagrera es devia fer pel costat de llevant mitjançant el carrer actualment anomenat el Carrerot, el qual condueix a la plaça central, que antigament era més petita, ja que era ocupada per una casa (la Casa dels Lleons) enderrocada a les darreries del segle XIX.

Aquest accés comunicava per llevant amb el camí ral de Manresa a Igualada, que venia més o menys per on passa actualment la pista asfaltada. Aquest camí devia sortir del poble per l’angle sud-oest i continuava en direcció a Guardiola.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 5-7.jpg

Concretament, passava prop de cal Víctor, on seguia vers la riera de Guardiola, al costat del pont. Els dos passatges amb volta, alguns dels quals tenen forma de portals, ja hem dit que són posteriors, probablement dels segles XVII-XVIII, i permetien vorejar la sagrera sense acabar d’entrar-hi.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 1-11.jpg

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Piñero Subirana

Adaptació sal text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero