Torre del Fusteret o Torre de la Pobla de Súria (Bages)

La Torre del Fusteret o Torre de la Pobla esta a dalt d’un petit relleu situat a la riba dreta del Cardener es troba aquesta torre.

Us passo la seva història:

  • Aquesta guàrdia tenia la missió de controlar el camí que, per la vall del Cardener, comunicava Manresa amb Cardona.
  • Possiblement es fa referència a ella en un document datat entre el 1018.
  • El 1023 pel qual el comte Guifre de Cerdanya feu jurament de fidelitat a la comtessa Ermessenda de Barcelona per diversos castells, entre ells la guàrdia de Súria.
A. Torruella – 1982 / Generalitat de Catalunya

La planta és circular, amb un diàmetre intern de 142 centímetres i un d’extern de 535 centímetres; l’interior està dividit en dues plantes. La planta baixa està coberta per una falsa cúpula amb una obertura al centre que comunica amb el pis superior. La porta d’entrada es troba al segon pis, és d’arc de mig punt adovellat amb una filada de carreus que ressegueix l’arc per l’exterior i a un pla una mica més interior té una llinda i unes filades de pedra que omplirien l’espai del timpà.

La part superior de la torres està molt malmesa i no se sap com era originàriament. El parament és de blocs de pedra ben escairats i disposats ordenadament en filades paral·leles. El morter, de color grisenc, és fet amb sorra i calç.

A la part baixa de la torre falten algunes filades de pedra del parament exterior i s’ha obert un forat.

El 2001 s’hi realitzaren dues intervencions arqueològiques prèvies als treballs de restauració. S’hi va documentar un paviment pla basal que regularitzava el contacte amb la roca mare i una sèrie d’estructures muraries adjacents a la torre i d’època més recent.

La Torre del Fusteret o Torre de la Pobla és una torre de defensa en desús del municipi de Súria (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i protegida com a bé cultural d’interès nacional en la categoria de zona arqueològica.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Mas de les Oliveres de Sant Fruitós de Bages (Bages)

El Mas de les Oliveres esta en La Vall dels Horts. Un camí hi porta des del km.2,8 de la Carretera de Manresa a Sallent, al terme municipal de Sant Fruitós de Bages.

Us passo la seva historia .

  • El mas Oliveres és sens dubte un dels masos més antics i més importants econòmicament del terme de Sant Fruitós de Bages.
  • La primera referència documental apareguda referida a un mas anomenat “Olivera” data del 1109.
  • La següent referència documental apareix el 1295.
  • A partir del segle XIV, i almenys fins el segle XVII, s’ha de diferenciar entre el mas Oliveres i el mas Oliver.
  • Aquest darrer exisití almenys fins el segle XVII.
  • Al segle XIII compta amb una part de les terres del mas Om.
  • Al fogatge del 1497 apareix com un dels masos de la parròquia de Sant Genís de la Vall dels Horts.
  • El 1553 com a decarant del mas Oliveres apareix un personatge anomenat Antoni Oliveres SALVADÓ
R Serra Jordi Sarri -1993 / Generalitat de Catalunya

Fou en aquella centúria quan es consoliden els grans masos d’aquesta contrada, i els establiment en emfiteusi a rabassa morta en són els principals responsables.

El cos central d’aquest mas és de planta quadrangular, amb coberta a dos vents, i amb el carener perpendicular a la façana i coronat per una torreta de dos pisos, acabada en terrat. L’edifici, de tres plantes, té l’accés per un portal amb arc rebaixat, on hi ha uns picaportes de ferro que imiten un lleó.

R Serra Jordi Sarri -1993 / Generalitat de Catalunya

Totes les obertures són de carreus de pedra picada. Al cantó del migdia té dues galeries de cinc arcs; la del primer pis té un balcó corregut suspès sobre mènsules de pedra i la del pis superior és oberta. Al cantó nord, adossat al mas, hi ha un gran pati porxat de dimensions superiors a la planta de la casa. A la façana nord té un pou cisterna. Una llinda d’un portal annex a la casa porta la següent inscripció: “Valentí Oliveras, 1716”.

Als voltants té altres dependències cobertes com ara, per exemple, els estables. A uns 50 m del mas hi ha la base d’un molí de vent per extreure aigua, formant part d’un conjunt hidràulic important. A 150 m del mas hi ha una edificació circular d’uns 3 m de diàmetre, que ressegueix el contorn d’un pou, i albergava una sínia.

El Mas de les Oliveres és una masia al terme municipal de Sant Fruitós de Bages (Bages) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia i Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Text i Fotografies: Ramon Solé

Santa Magdalena de Bell-lloc de Sallent (Bages)

Santa Magdalena de Bell-lloc és una església romànica en ruïnes, vora el mas Martorell, al municipi de Sallent (Bages).

S’hi va pel camí dels masos de les Coves i Martorell, que surt a mà esquerra i dreta de la carretera de Manresa a Sallent, prop de la gasolinera “El Lleó”, i també des d’aquesta gasolinera a través del vial.

Us passo la seva historia :

  • Hi ha notícies escrites de la capella i de les cases de la seva sagrera, entre elles el mas Bell-lloc des del 1315, per bé que la capella s’hi va erigir al pas del segle XI al XII, a l’època de la forta creixença demogràfica rural, estroncada a mitjan segle XIV.
  • Està documentat que va ser una fita curiosa en la història de la séquia de Manresa, quan un dia de l’any 1345 representants del bisbat de Vic i de Manresa s’hi varen trobar per tractar de resoldre les diferències que havien sorgit entre la ciutat i el bisbe a causa d’aquella obra tan important.
  • No gaire lluny de l’antiga, a finals del segle XVI s’hi va construir, al bell mig dels conreus del pla, l’església nova de Santa Magdalena.

Altres dades:

La capella de Santa Magdalena de Bell-lloc presideix una planera de conreus, quasi a l’extrem S.O. del terme de Sallent, no lluny de la vella sufragània de Sant Ponç. L’existència de les antigues capelles amb caràcter parroquial o sufragani de Sant Jaume d’Olzinelles, Sant Ponç, Santa Magdalena i Santa Anna de Claret, i més tardanament la de Sant Ramon de Cabrianes, en un reduït espai d’aquest racó del Pla de Bages, indica que fou molt poblat en temps passats, tal com ho demostren les troballes ibèriques, romanes i la necròpolis del Serrat dels Morts i la de les Bruixes. Es tracta d’un lloc planer molt apte per a l’agricultura. La capella actual es troba a una distància d’uns deu minuts de camí, vers llevant, del mas Martorell.

La primitiva capella s’aixecava sobre un petit puig, a tocar el mas, i en resta encara bona part de l’absis i el quadrat dels murs de la seva nau coronant el tossalet en el qual s’endevinen també restes de les velles edificacions que formaven la sagrera o petit nucli de cases posat sota la protecció de la capella.

Viquipèdia

El que resta permet d’identificar-la com un magnífic exemple d’esglesiola romànica amb una bonica finestreta al mig de l’absis, i un bon carrer en els seus murs. Devia trobar-se en ruïnes o ruïnosa a mitjans del segle xvi, quan hi hagué un primer intent, no reeixit, de reedificar-la; finalment els hereus de les masies Martorell i de les Coves, els principals de la seva feligresia, el 1576 concertaren amb els mestres de cases francesos, Pere Tomàs i Antoni Cassany, residents a Sallent, la reedificació de la capella actual. La nova capella fou edificada en el pla, amb una bona pedra i en dues repeses o amb un canvi de material a una altura determinada, que dona una tonalitat diferent a la part superior. A desgrat de l’època en què es va fer, té la planta i disposició d’un temple romànic, amb la seva nau dividida en tres trams per arcs torals i un absis, si bé l’aparell, disposició i arrebossat indiquen que és una obra tardana i d’imitació. Pel 1685 se la considerava encara sufragània, però sense fonts baptismals ni cementiri.

Tenia, però missa cada diumenge per altre que hi celebrava un sacerdot de la comunitat de preveres de Sallent. El Bisbe Marimon, el 1741, la feu emblanquinar i agençar. El capgirament parroquial i religiós del segle passat li feu perdre el seu antic caràcter de sufragània, i quedà, des d’aleshores, com a simple capella rural, amb un altaret neoclàssic i amb un culte limitat a la festa de la Santa i en comptades ocasions de devoció. (Full Parroquial de l’1-6-1975). Sallent hi venia algunes vegades en processó en ocasió de pregàries per la pluja.!

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé

Creu de Beca d’Olesa de Montserrat (Baix Llobregat)

La Creu de Beca esta situada en el camí que segueix del carrer Urgell, passada la zona esportiva de les Planes d’Olesa de Montserrat.

Historia:

  • La primera referència documental de la creu és de 1522. En aquesta data i durant el segle següent sol anomenar-se creu de Bequer i més tard, Creu de Beca.
  • Probablement l’actual creu de ferro hi fou afegida més tard.
  • El camí ral que anava cap a Vacarisses i Manresa deriva probablement d’un camí romà que seguia més o menys la vall del Llobregat.
  • Als segles XVIII i XIX el camí pujava per la vall del Torrent de la Creu de Beca i la Roureda, passant per la font de la Pastora, fins al pla del Fideuer. Allà es bifurcava d’una banda entre el que es dirigia en direcció nord-est cap a Vacarisses, passant per l’estret coll de la Pedra de la Bossa i, de l’altra, el que es dirigia per coll de Bram i la serra de l’Hospici en direcció a Palà (una cruïlla de camins i punt estratègic on hi havia un hostal), i després continuava cap a Castellbell i Manresa.

Creu de terme que encara es conserva dempeus.

S’assenta sobre una base de pedra quadrada i consisteix en un sòcol circular, semblant a una pedra de molí, al centre del qual s’enlaira una columna coronada per una creu de ferro.

Aquesta creu presenta els braços amb expansions ovalades i extrems carrats.

És l’única de les creus de terme d’Olesa que es conserva in stiu.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Piñero Subirana

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Santa Creu del Mujal de Navars o Navàs (Bages)

Setmana dedicada a Navàs

L’església de Santa Creu del Mujal està en El Mujal municipi de Navars

Us passo la seva historia:

  • El lloc del Mujal és esmentat en la documentació medieval, lligant-lo amb Sant Cugat del Racó i amb el Castell de Castelladral.
  • “Muial” apareix sovint als s.XI i XII.
  • L’any 1358 el Mujal figura com a quadra.
  • El Mujalt, juntament amb altres llocs d’aquestes contrades passà al domini de la ciutat de Manresa.
  • Així, al llibre “D’Inventaris” figura que l’any 1370 “la ciutat ha venuda la jurisdicció de Santa Creu de Mujalt i de St. Genís de Macadella a Ramon de Peguera, pel preu de 500 lliures barcelonines, les quals s’empraran per les obrers dels murs”.
  • L’any 1632, “Muial” apareix ésser de “Baró”.

És una església d’una sola nau amb la façana principal orientada a ponent.

La porta d’arc de mig punt i amb arquivoltes en degradació és a la façana de ponent. L’església fou ampliada a mitjan segle xix amb l’engrandiment de la nau i la construcció del campanar a ponent.

Albert Benet i Clarà – 1981 / Generalitat de Catalunya

La primera església del Mujal era segurament d’origen romànic, malgrat que les restes no permetin confirmar-ho. El campanar és una construcció de l’any 1854.

Santa Creu del Mujal és una església del municipi de Navars (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Església de Sant Mateu de Bages (Bages)

L’església de Sant Mateu està situada en la Plaça de l’església de Sant Mateu de Bages.

Us passo la seva historia:

  • De l’església no en consta cap notícia anterior al segle X, però de les restes que n’han quedat del primitiu temple es demostra la seva existència en aquest període.
  • L’any 983 es consagrà l’església a Sant Llorenç, moment en què el campanar ja hi figura.
  • L’església consta com a donació del comte de la Cerdanya, Oliba Cabreta, al monestir de Sant Llorenç prop Bagà.
  • És l’any 1078 quan apareix documentat per primera vegada quan se li fan uns llegats.
  • Al segle XIII passa a ser parròquia.
  • En el 1359 tenia 37 focs.
  • L’any 1936 durant la Guerra Civil espanyola, tot el que hi havia a l’interior de l’església va ser destruït.

Sant Mateu de Bages és l’església parroquial que domina la vila del mateix nom a la comarca del Bages. En la seva majoria és de principis del segle XIX en què es va reconstruir i ampliar per ser massa petita i estar en molt mal estat.

L’edifici és de planta rectangular, sense creuer, adossada a una casa a la part posterior. Presenta una nau central amb altars laterals.

La façana és molt simple: un portal alçat que s’accedeix per una petita escalinata, i un òcul a sobre, coronat per una inscripció gòtica.

La coberta és a dues aigües. Just sobre l’altar hi ha un cos sobresortint que ressalta aquesta part en l’exterior. Destaca com a element important, el seu campanar de torre quadrada situat al lateral esquerra -al mig- i que data del segle X. L’interior és senzill i relativament ben conservat.

El campanar de la torre, preromànic de torre quadrada està constituït per tres pisos i amb finestres amb els característics arcs de ferradura a quatre cares, els quals contenien uns capitells corintis rústics -avui localitzats al Museu Comarcal de Manresa es conserven quatre capitells d’aquest campanar del segle x d’estil corinti.

El campanar es tracta d’un prisma de 2,97 m de costat x 15,80 m d’alçada, les parets internes del qual s’aprimen per mitjà d’un graó als 5,10 metres de terra.

Destaca per esser de construcció irregular, de pedres escairades a cop de martell en filades d’alçada desigual, units amb morter de calç, sorra i pinyolenc. És originari de l’any 983, i conserva totes les seves parts menys la coberta.

L’església de Sant Mateu és una església romànica inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i protegida com bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell de Castellolí (Anoia)

El Castell de Castellolí es situat en el camí de Cal Bruguers de Castellolí .

El conjunt de ruïnes de l’antic castell es troben ben a prop del camí que uneix Igualada i la Conca d’Òdena amb Barcelona a través dels Brucs.

Va ser construït en un indret ben estratègic pel que fa a la defensa de les terres situades a la riba esquerra del Llobregat (la Catalunya Vella) esdevenint doncs un pas vital en aquest sentit.

Us passo la seva historia:

  • Les primeres notícies del castell daten del juliol de 990 amb motiu de la donació de Senderedus i muller a l’església de Santa Maria del terme del castell de Claramunt i del comtat de Barcelona, d’uns terrenys que es trobaven al comtat de Manresa «in terminio de castrum Audelino». Aquesta denominació prové, segons afirmà Francesc Carreras i Candi (1907), del nom d’un noble anomenat Eulí, Aulí o Odelí, el qual amb el temps es convertí en Olí.
  • El desembre de 1003 fou proclamat el testament sacramental d’«Audesindo», qui, en acudir a defensar el «kastrum Audelini» contra els sarraïns que hi posaren setge va ser mort. En confirmar el papa Silvestre II els béns del monestir de Sant Cugat del Vallès fa esment del castell Odelino.
  • D’aquest castell hi ha documents sota les denominacions Adolino (1046), Odolini (1058), Udulini (1063) i Odolino (1068) amb motiu de vendes i referències a descripcions de territoris.
  • Una nova confirmació de béns del monestir de Sant Cugat datada el 1098 també parla d’aquest castell, ara anomenat Odilone.
  • El 1131 torna a aparèixer en el contenciós obert entre Ramon Guillem d’Òdena, senyor de la baronia del mateix nom, amb l’abat de Sant Cugat. En aquest document es parla de la seva castlania la qual va encomanar Ramon Berenguer IV al vescomte Reverter, junt amb altres castells. El vescomtat de Barcelona s’extingí, però l’any 1268 el rei Jaume I va escriure al vescomte de Cardona, Ramon Folc, ordenant-li que lliurés a Joan Pere Sabata, batlle de Montblanc, la possessió dels castells que per ell tenia en feu, i entre ells figurava el de Castellolí.
  • El 1337, Guillem de Castellolí, (documentalment consta com de Castell Auli) tenia també el castell d’Òdena en nom del rei Pere el Cerimoniós i amb vinculació a Ramon de Cardona. Aquesta vinculació no agradava als jurats d’Igualada cosa que manifestaren en diverses ocasions al rei.
  • Uns anys després un fogatge dimanat de les Corts de Cervera (1359) indica l’existència de 27 focs per «Castellaulí dels Comtes de Cardona».
  • Quan es creà el comtat de Cardona, el 1375, Castellolí consta com integrat en ell. D’aquests temps hi ha notícies de picabaralles entre els bàndols dels «Castellaulins» i els «Ocellons», havent de ser pacificats el 1384 pel mateix rei Pere.
  • El 2 de juliol de 1416 té lloc una sentència en la que el jutge declarà que el comte Joan Ramon Folc de Cardona havia de pagar 2.500 florins d’or d’Aragó al donzell Bernat d’Argençola pels drets que li pertanyien en el castell de Castellolí. De fet, el castell de Castellolí, juntament amb el d’Òdena i el de Claramunt, possessions dels Cardona, mantingueren un antagonisme amb Igualada, vila reial, situació que perdurà fins al segle XVII.
  • Durant la Guerra dels Segadors (1640-1652) Castellolí i el seu castell jugaren un paper important en l’estratègia d’intentar tallar el pas a les tropes castellanes.
  • L’últim episodi que viuria el castell va ser durant la primera guerra carlina, quan Castellolí fou centre d’un destacament militar per defensar el camí i l’accés a Igualada.
Pere Catalá i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

El castell de Castellolí, antigament conegut com a castell d’Aulí, és un castell molt enrunat, situat al municipi de Castellolí, Anoia.

Pere Catalá i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

Del recinte encara es conserven importants fragments de muralla, una gran cisterna i dues estances cobertes amb volta de mig punt.

En un dels extrems es conserven l’absis guarnit amb bandes llombardes de la que va ser església romànica de Sant Feliu, i que, posteriorment dedicada a Sant Vicenç, fou parroquial fins a l’any 1705.

Es conserven algunes poques restes del castell, com són murs i restes de voltes de canó i també una torre quadrangular més tardana, de telegrafia òptica, amb una sèrie d’espitlleres.

Hi ha, entre les ruïnes, restes posteriors a època medieval. És de pedra local unida amb argamassa.

Els murs són de blocs de pedra grans, ben quadrats.

L’antiga església parroquial de Sant Vicenç és una església romànica que estava al costat del castell. Era d’una sola nau, amb volta de canó.

A l’exterior i al llarg de la nau presenta a distàncies regulars, una mena de petits contraforts que sobresurten de l’estructura de la paret.

El material constructiu és la pedra ben tallada en blocs petits i regulars.

Pere Catalá i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

El sostre devia ser de teules. L’absis conserva arcuacions llombardes i lesenes.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Masia de Sant Iscle de Sant Fruitós de Bages (Bages)

Mas de Sant Iscle de Bages és un poble rural de masies disperses del terme municipal de Sant Fruitós de Bages.

L’església, el mas i altres cases de Sant Iscle formen un petit nucli, a l’extrem NW del terme de Sant Fruitós,

entre la carretera i la via del tren de Manresa a Santpedor, a tocar de la urbanització de la Pineda de Bages.

El mas, al bell mig del Pla de Bages, està en una situació que va ser estratègica durant molts anys,

actualment  en l’encreuament de l’Eix Transversal (C-25) i el camí reial Barcelona-Cardona.

per allà passa el Camí Ral que va de Barcelona a Cardona, i també la Sèquia, que porta l’aigua de Balsareny a Manresa.

La història del Mas de Sant Iscle es remunta fins a l’any 950, època en què es funda el monestir de Sant Benet de Bages.

La propietat cultiva la vinya, ha estat una constant en aquest indret i encara actualment existeix un celler d’elaboració de vins i cava.

Dins la propietat hi ha l’església romànica de Sant Iscle i Santa Victòria.

També hi ha un Celler i un destacat restaurant i berenador,

on sobre tot es reuneixen els festius, senderistes, ciclistes, famílies es reuneixen per gaudir de bons àpats.

Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Creu de terme de l’Agulla de Manresa (Bages)

La Creu de terme de l’Agulla està situada en el centre de la rotonda de la carretera de Manresa a  Santpedor BV-4501, km 2,5 i front al Parc de l’Agulla,

És una creu de terme que presenta una estructura de cos circular a la base, la qual s’eixampla en un collaret i immediatament es torna a fer més petita a mesura que puja en tres cercles concèntrics superposats.

A. Torruella / Generalitat de Catalunya

El fust de la columna també és cilíndric i està coronat amb un capitell decorat i rematat amb una petitona teulada molt senzilla.  Tota aquesta estructura és de pedra, mentre que la creu que la corona és de ferro.

La Creu de terme de l’Agulla és una obra del municipi de Manresa (Bages) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Fortí de la Rapinya de Sallent (Bages)

Castell Carlista o Fortí de la Rapinta esta a poca distancia del carrer Balmes de Sallent.

El Fortí de la Rapinya o Castell Carlista és un castell o fortí construït als inicis de la Primera Guerra Carlina. Aquesta fortificació dominava el camí de Manresa a Berga, que passava pel pla de la Rampinya, ensems dominava el pont d’entrada a la població. Després fou abandonat, subsistint la teulada a principis del segle XX.

L’edifici té planta rectangular, estava cobert amb una teulada de doble vessant. L’entrada està a migdia amb una petita porta. Els murs estaven foradats per dues fileres d’espitlleres i tres finestres permetien d’ús de canons en el pis superior.

Viquipèdia

A l’interior no resta més que alguns pilars i de voltes. El material emprat en la construcció és de poca qualitat, només les cantonades estan fetes amb bons carreus relativament grossos.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

El Fortí de la Rapinya o Castell Carlista és un castell catalogat a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé