Colònia de cal Pons de Puig-reig (Berguedà)

Cal Pons, també conegut com a Colònia Pons, és una de les set colònies tèxtils del municipi de Puig-reig. Fundada l’any 1875 és, arquitectònicament i urbanísticament, la colònia industrial més important .

Us passo la seva història:

• El fundador de Cal Pons fou Josep Pons i Enrich, nascut a Manresa l’any 1811, el qual fou, a més, polític, fundador de la Caixa de Manresa i promotor del ferrocarril de Manresa a Berga. Descendent d’una família manresana vinculada a la indústria de la seda durant el segle XVIII, Josep Pons ja era, a mitjan segle XIX, un important industrial cotoner.
• L’any 1875 comprà els terrenys de Cal Garrigal amb la intenció de construir-hi una colònia industrial (posteriorment amplià la compra amb més terrenys de masies dels voltants).
• L’any següent obtingué el permís d’aprofitament industrial de l’aigua del riu Llobregat i seguidament feu construir la resclosa, el canal, la sala de turbines i la fàbrica, que s’inaugurà l’any 1880.
• Al costat de l’espai industrial es començaren a construir, també, els habitatges on haurien de viure els treballadors de Cal Pons.
•  Aquests habitatges, construïts en dues etapes diferents (1875 i 1890), formen el carrer d’Orient, el més emblemàtic de la colònia. Els majordoms i els encarregats vivien en pisos annexos a la fàbrica, mentre que els habitatges del carrer de la Baixada i de la plaça del Centre, on hi havia la botiga, el cafè, la fonda, el forn de pa i altres serveis, foren ocupats per famílies vinculades als serveis de la colònia.
• Un dels edificis més importants de Cal Pons, pels serveis que acollia, fou el que es construí, annex a l’església, l’any 1893. Aquest espai incloïa l’escola, el convent de les monges, la residència de les noies i el teatre. Els edificis més emblemàtics de la colònia, l’església i les dues torres dels amos, es construïren també en aquesta etapa inicial.
• L’església, inaugurada el 1887, fou qualificada, per la premsa de l’època, com la “Catedral de l’Alt Llobregat”.
• Les dues torres, situades al voltant d’un jardí, foren construïdes abans de l’any 1885 (la vella) i el 1897 (la nova). El conjunt de la colònia en construcció fou envoltat per una muralla d’uns dos metres d’alçada que tenia tres portals i dues portes. Els porters i el “sereno” vigilaven que cap treballador entrés o sortís del perímetre de la colònia més tard de les 8 o les 9 del vespre (depenent de l’època de l’any). Aquesta muralla fou enderrocada durant la Guerra Civil i ja no es reconstruí.
• Els anys vuitanta del segle XIX, mentre la colònia anava creixent i la fàbrica ja funcionava a ple rendiment, foren molt conflictius. Els obrers de Cal Pons -i de totes les colònies i fàbriques tèxtils catalanes de l’època- havien de suportar unes condicions laborals molt dures, amb jornades laborals de dotze hores diàries o més, i amb un alt grau de perillositat i incomoditats diverses. Els treballadors de Cal Pons es rebel•laren en diverses ocasions contra aquestes condicions quotidianes.
• La mobilització més important fou la vaga de l’any 1890, la qual afectà la majoria de les fàbriques i colònies del Llobregat. Com a conseqüència d’aquesta vaga, 150 obrers de Cal Pons foren acomiadats i expulsats de la colònia.
• L’any 1893 morí Josep Pons i Enrich i tres anys més tard també traspassava el seu hereu, Ignasi Pons.
• A partir d’aquells moments, i fins a l’any 1921, fou Lluís G. Pons, segon fill del fundador i germà d’Ignasi, qui esdevingué l’home fort de la família i l’amo de Cal Pons. La situació de la colònia -ja construïda i consolidada- i la figura del director de la fàbrica -que era qui controlava el funcionament econòmic de l’empresa i el manteniment de l’ordre i la “pau social” i que disposà de xalet propi a partir de l’any 1900- van permetre a Lluís G. Pons centrar-se en la seva activitat política. Fou en aquests anys quan es consolidà la relació paternalista envers els treballadors. El paternalisme es basava en un pacte, no escrit, pel qual l’amo oferia feina, pis, menjar, serveis, estabilitat i seguretat als seus obrers a canvi que aquests es limitessin a treballar, obeir i a no trencar la “pau social”.
• Com la majoria de colònies del Berguedà, Cal Pons es mantingué a ple rendiment i plena de vida fins als anys seixanta. A partir de llavors les coses començaren a evolucionar ràpidament. A partir dels anys setanta, i especialment durant els vuitanta, els indicis de la crisi del sector tèxtil es feren sentir i el model de colònia també entrà en decadència: molta gent abandonà Cal Pons i els serveis anaren tancant.
• La fàbrica va tancar portes l’any 1995 i el conjunt de la colònia, llevat de la turbina, fou embargat.
• El 1997 l’Ajuntament de Puig-reig va adquirir, en subhasta pública, una part de la finca. Aleshores es va iniciar un procés d’urbanització i parcel•lació gràcies a la qual s’han construït nous habitatges. Els edificis industrials han estat parcialment ocupats per altres indústries.
• Des el 1999 l’edifici de les monges acull una de les seus del Consorci del Parc Fluvial del Llobregat.
• I des del 2008 l’església museïtzada s’ha convertit en un centre d’interpretació de les colònies.
• El 22 d’abril de 2012 es va inaugurar l’alberg de cal Pons, que ocupa els edificis de l’antiga casa de les noies (menager) i del teatre.
• A mitjan segle XX, i sobretot arran de la Guerra Civil, s’abandonaren les torres on residien els amos i començà un progressiu deteriorament de les activitats culturals i del parc, en el qual hi havia una interessant col•lecció d’aus exòtiques.

El conjunt de la colònia Pons és remarcable pel fet de ser una de les colònies tèxtils que neix i es forma en un període relativament curt de temps (1875-1910), la qual cosa fa que presenti una gran unitat. Compta amb un impressionant bosc i un jardí que envolta les dues torres neomedievalistes dels propietaris, el xalet del director, l’església neogòtica de Sant Josep -amb el panteó familiar-, obra de l’arquitecte modernista Josep Torres i Argullol, la casa-convent i el teatre. A un nivell inferior, i prop de la fàbrica, hi ha els habitatges plurifamiliars per als obrers i la zona de serveis (forn, botigues, etc.)

L’estructura de la colònia Pons il·lustra perfectament la morfologia d’una colònia evolucionada, segons la definició de Jordi Clua, ja que el fort desnivell del terreny va propiciar que es distribuís els tres espais (productiu, residencial i de domini) en tres nivells: L’Espai productiu (la fàbrica, el canal i la resclosa, els tallers i magatzems i les oficines) es troben al nivell més baix, arran del riu. L’Espai de residència i serveis (que inclou els habitatges dels treballadors del carrer Orient i la botiga, el forn de pa, el cafè, la barberia, etc.) se situa a un nivell intermedi. I al nivell superior, després de pujar les escales trobem L’Espai de domini, amb els edificis simbòlics del poder econòmic i social: les dues torres dels amos, el xalet del director, el jardí i l’església. També en aquest nivell, al costat de l’església, hi ha el convent, amb les escoles i la residència de noies treballadores (o menager), i el teatre (que es podrien classificar més aviat com a espai de residència i serveis).

Els edificis consten de dos pisos: la planta baixa era condicionada per a les escoles, i el pis superior per al convent, el pis del capellà i la residència de noies treballadores. Com la resta d’edificis de la colònia, els materials constructius són: la pedra pels murs i el maó per les finestres i les portes. La torre vella (Ja descrita en el bloc)

La torre nova és una construcció de grans proporcions bastida sobre un penyal al final dels jardins de la colònia. En la seva estructura predomina el cos central per damunt dels dos laterals. La façana principal, amb una doble escalinata, està orientada a tramuntana. Els murs exteriors combinen el maó, l’arrebossat i els mosaics. Presenta molts detalls decoratius de tipus medieval: capitells amb el bestiari, decoració floral, gàrgoles, arcuacions cegues en el ràfec de la teulada… Al rebedor hi ha unes pintures al·legòriques que fan referència als continents d’Amèrica, Àfrica, Àsia i Europa. Es tracta d’un paisatge de fons amb una figura femenina que porta algun element que fa referència a cada continent. En la representació d’Europa, el paisatge de fons és la colònia Pons vist des del peu del Llobregat. Fou residència dels propietaris inicialment de forma continuada, després va fer funcions de segona residència i a mitjan segle XX es va subhastar el mobiliari i es va habilitar com a fàbrica de tovalloles.

Es desconeix qui fou l’autor d’aquests dos edificis. Sembla, però, que podria haver estat Josep Torres i Argullol o Alexandre Soler i March, arquitectes que van treballar per a la família Pons. El xalet del director fou construït abans de 1900, és més auster i de dimensions més reduïdes, i tampoc se sap qui en va ser l’autor.

El jardí​, quan es dissenyà la colònia es va pensar de convertir la finca en un jardí tancat que l’aïllava del món exterior. El jardí, de fet, era d’ús privat per als propietaris de la colònia i la família del director. Però quan la família Pons no hi era els treballadors podien disposar del jardí i el bosc annex. En aquest espai hi havia una gran diversitat d’espècies vegetals (algunes, però han desaparegut): plataners, til·lers, moreres, troanes, castanyers d’índies, palmeres, pollancres, alzines, avets .

Al jardí privat de la torre nova destaquen dues glorietes de 1900 -fetes de maó i fusta- que tenen vista sobre el Llobregat i la colònia.

El conjunt arquitectònic de cal Pons és protegit com a bé cultural d’interès nacional.

Torre Nova

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Fàbrica de cal Bassacs de Gironella (Berguedà)

La Fàbrica de cal Bassacs esta en la barriada de Cal Bassacs, a peu del riu Llobregat, uns 800 metres al sud del poble de Gironella.

Historia:

• El matrimoni format per Raimunda Bassacs i Joan Teixidor i Ballús van ser els fundadors de la fàbrica de Cal Bassacs.
•  A l’abril de 1861 el matrimoni va comprar una peça de terra a Maria i Ramon Fígols de Gironella, al peu del Llobregat a toca del pont de Sant Marc i per tant a peu del camí.
• El 30 de maig de 1862, Joan Teixidor va demanar permís a l’Ajuntament de Gironella per construir un molí fariner de dues moles i una fàbrica als terres adquirits.
• L’inici de les obres s’iniciaren el 1869, amb les obres de la resclosa i l’obtenció del permís per construir un molí amb dues moles i una rúbrica.
• Sembla que el model inicial es modificar, ja que el molí no es va construir i van bastir dues rúbriques.
• Al 1871 van comprar un nou tros de terra, moment en el que costa que la fàbrica ja tenia 158 pams de llarg per 14 d’ample.
• L’any 1872 van obtenir permís per extreure pedra del llit del riu amb la recomanació que no s’afectés les restes del pont de Sant Marc. Per tal de fer front, a les necessitats de capital per la fàbrica de Cal Bassacs, el matrimoni també comprà una casa a Avià amb 11 telers, una màquina de bitlles i un ordidor.
• Una altra font de finançament, va ser externa, concretament arran d’una hipoteca feta amb Antoni Manent Llonch, qui fou fundador de la colònia Manent de Puig-reig entre altres negocis; el deute es tancar el 1884.
• Consta que a mesura que anaven construir naus, les llogaven a petits empresaris.
• El 1880 Miquel i Josep Santesteban hi tenien 12 i 10 telers respectivament.
• El 1884 una de les dues fàbriques devia estar totalment acabada, ja que consta que la van llogar a l’empresa de Manresa “Antoni Torra e Hijos y Cía”, passava a acollir més de 4000 fusos i 94 telers mecànics. Una altra part fou llogada a “Estapé Camps” que hi instal·lar 12 telers mecànics. Una de les rúbriques va ser donada en vida al fill Antoni, qui la posà en funcionament, la donació fou confirmada en el testament de Joan Teixidor Ballús, que morí al 1891.
• En el moment de la seva mort consta que les dues fàbriques ja estaven acabades, també els magatzems i les cases per els treballadors. Els hereus dels seus béns vans ser la seva filla Concepció Teixidor Bassacs i el seu gendre Josep Fusté Teixidor. Els fills continuaren el negoci amb línies diferents. Antoni, malalt, va acabar llogant la fàbrica a altres industrials; a la seva mort, la fàbrica va recaure, part en mans de la seva dona Carme Vila Marces, i part a la seva filla i hereva, Carme Teixidor Vila.
• L’hereva va continuar llogant la fàbrica, un dels empresaris que l’arrendà va ser Josep Sanglàs i Alsina de Manlleu, que es dedicà a la fabricació de maquinaria destinada a la filatura de cotó, essent considerada la primera empresa catalana d’aquestes característiques, va arribar a tenir una plantilla de 300 treballadors als anys XX.
• Amb la mort prematura de l’hereva, la mare, Carme Vila rebé la fàbrica, qui la va llogar a l’empresa “Josep Fusté i Cia.”, els familiars que feien anar l’altra part de la fàbrica de Cal Bassacs, la que havia rebut Concepció Teixidor (muller de Josep Fusté).
• Amb la mort de Carme Vila, la part de la fàbrica passa a Ricard Teixidor Masjuan, qui el 1946 crearia la societat “Hilados y Tejidos Fusté, S.A.”.
• La fàbrica heretada per la Concepció Teixidor, havia anat estant destinada a fabricació directa per part de l’empresa de la família, l’esmentada “Josep Fusté Teixidor y Cia”.
• El 31 de maig de 1914 es va cremar la fàbrica; Concepció ja vídua, va rebre l’ajuda del director Esteve Esparbé Garriga.
• Tot i l’aturada que implicà l’incendi, es va reprendre l’activitat i el 1919 llogà la fàbrica veïna als parents. Durant uns anys van funcionar dues raons socials a les fàbriques de Cal Bassacs.
• El fill de la Concepció Teixidor, Salvador Fusté va casar-se el 1920 amb Bernada de Martín i Llobet de Berga. Salvador va morir jove, va fer hereu el seu nebot, Josep M. Minoves Fusté, seria el principal accionista de la companyia “Hilados y Tejidos Fusté, S.A.”.
• No va ser fins al finals del segle XX que les dues famílies hereves de les fàbriques de Cal Bassacs van formar una única empresa, unint les dues fàbriques en la mateixa societat anònima.

La fàbrica de Cal Bassacs està conformada per diferents naus disposades, com és més comú, en paral·lel al riu, fet que determina que el conjunt prengui una forma allargada. Les diferents naus i construccions que conformen el recinte fabril són resultat de la suma d’edificis bastits en diferents períodes i de les modificacions que hagin experimentat.

De fet la fàbrica de Cal Bassacs està conformada per la suma de dues fàbriques, les quals van funcionar de manera independent i totalment separades durant anys. En conjunt la majoria de les naus són de murs de pedra combinat amb maó massís. Així, podem distingir dos grans volums de naus, la més al sud amb tres nivells horitzontals d’obertures, en conjunt grans finestrals amb llinda d’arc rebaixat, emmarcades amb maó massís, coberta de teula àrab a dos vessants; a l’extrem sud s’hi adossa una estructura de menys alçada que havia disposat d’una zona de càrrega per el costat de migdia, avui tancat i incorporat a l’estructura.

 La nau més nord, també de tres nivells d’obertures, grans finestrals, emmarcades amb maó massís conformant arcs rebaixats a les llindes, excepte el darrer nivell que són finestres més petits i de línies rectes. Aquesta nau també de coberta a dos vessants té menor alçada que l’anterior. Les façanes d’una i altra nau, per el costat de llevant tenien diverses construccions adossades. Per la façana de ponent podem veure altres volums adossats, entre aquests destaquen dues construccions a manera de torre i que sobresurten de les cotes de les cobertes.

A la nau més nord, per el costat de ponent s’amplià posteriorment amb una altra nau, aquesta formada per grans finestrals de línies rectes, amb la superfície dels murs arrebossades, i també coberta a dos vessants; a l’extrem sud d’aquesta nau es disposa una façana a manera d’entrada principal a la fàbrica, espai que va acollir oficines, i que destaca per mostrar un tractament de la façana que combina murs amb acabat arrebossat de la superfície, franges de maó massís, i una faixa amb rajoles ceràmiques decorades amb motius florals. Fer esment que a l’extrem nord, més modernament es va fer una ampliació amb la construcció d’una altra nau, d’acabats molt diferents per ser materials més moderns. La fàbrica conserva la xemeneia del vapor.

Observacions:

Cal Bassacs està inclòs en el “Pla director urbanístic de les colònies industrials del Llobregat”; el municipi de Gironella està comprès dins el Pla juntament els d’Avià, Balsareny, Berga, Casserres, Gaià, Navàs, Olvan i Puig-reig (DOGC núm. 4940 publicat el 03/08/2007).

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Sara Simon Vilardaga

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies pel Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpìntero

Castell de Puig-reig (Berguedà)

El castell de Puig-reig  és situat en un petit turó, al costat del riu Llobregat, a llevant i el poble de Puig-reig al sud, declarat bé cultural d’interès nacional. Sota mateix del castell hi ha l’església romànica de Sant Martí (segle XII).

Us passo la seva història:

• El castell, al comtat de Berga, fou un dels punts més avançats del repoblament pel cantó del Llobregat que es va iniciar l’any 798 quan Lluís I el Pietós d’Aquitània encarregà l’organització de la Marca Hispànica. El rei encarregà al comte Borrell l’ocupació de Casserres, Cardona, Osona i altres llocs abandonats, places fortes que es lligaren amb altres petites fortaleses per tal de constituir una línia fortificada al llarg dels rius Llobregat i Cardener.
• El castell de Puig-reig fou un dels punts d’aquesta línia de frontera, puix que el castell ja era construït al final del segle IX.
• La primera referència documental, però, és de l’any 907 en consagrar l’església de Sant Martí («in castro quedem vocitato Pugo Regis»). Darrere l’organització militar es produí la religiosa i parroquial.
• L’any 974 s’esmenta Olivar, vicari del castell.
• L’any 984, una donació particular de terres es fa sense impediment del vicari del castell.
• Per tant, a Puig-reig ja existia un castell termenat que incloïa Fonollet, la Lladernosa, la Vall de Merola i el terme de Puig-reig. Al terme del castell (segles X i XI) hi tenien grans propietats els comtes de Cerdanya, els de Barcelona, els del monestir de Ripoll i també la família vescomtal del Berguedà que, a partir del segle xii fou senyora de tot el castell i terme de Puig-reig i va reconstruir la fortalesa, defensada pel mateix Llobregat i els tres nivells de muralla que tancaven un gran recinte casteller dins el qual es va formar, al segle xiii la vila de Puig-reig.
• El vescomte Guillem de Berguedà, abans de morir, cedí masos del terme del castell a l’orde militar del Temple (1182–1183), iniciativa que fou seguida per altres homes pietosos del terme.
• En aquest testament deixava com a hereu de tots els seus béns el seu fill, el trobador Guillem de Berguedà, que, en testar, l’any 1187, deixà als templers el castell de Puig-reig amb el seu terme i Fonollet. Malgrat el testament, el seu germà Ramon de Berguedà,
• L’any 1199, va vendre al rei Pere el Catòlic el castell de Puig-reig i tot el vescomtat, a canvi d’una renda vitalícia.
• De fet, el testament del trobador no fou confirmat fins a l’any 1231 pel rei Jaume I, el qual, a més, confirmà i clarificà el domini dels templers. Puig-reig esdevindrà un punt clau per organitzar els dominis de l’orde en el nord de Catalunya.
• L’any 1239, els comanadors del Berguedà i de la Cerdanya ho eren també de Puig-reig com a casa independent, una comanda rural important on va caldre construir un nou edifici fortificat adient a la gran explotació agropecuària dels monjos-cavallers: fou l’edifici conegut avui amb el nom de mas Periques. També van construir el pont que encara avui travessa el riu Llobregat.
• Els templers havien heretat el sistema de contribucions anomenat d’usos.
• L’any 1281 els templers atorgaren una carta de franqueses als habitants del castell i de la vila de Puig-reig amb la intenció d’estimular-ne el poblament, i eximint els nous i antics pobladors dels mals usos d’«exorquia», «cugúcia», «intestia» i «remença personal».
• A causa probablement de dificultats econòmiques, l’any 1300 s’autoritzà la venda a carta de gràcia del castell de Puig-reig, però finalment no s’efectuà.
• L’any 1312, l’orde del Temple fou dissolt i els seus dominis passaren a l’orde militar de l’Hospital. La comanda de Puig-reig, i tots els béns, quedà incorporada com a priorat a la casa de Cervera dels hospitalers.
• Els comanadors residiren poc al castell i delegaven les funcions administratives. Foren batlles dels templers els Sescomes, senyors de la casa de Sescomes, que més tard també l’administraren sota els hospitalers. D’aquesta important família puig-regenca fou membre destacat l’arquebisbe de Tarragona Arnau Sescomes; precisament aquest personatge tingué un paper important en la vida política catalana, fou conseller del rei Jaume II i tingué un paper destacat en la defensa dels templers arran del procés de dissolució de l’orde a Catalunya.
• En agraïment, l’any 1318 el castellà d’Amposta, dels hospitalers, li va cedir els dominis de l’antiga comanda de Puig-reig amb tota la jurisdicció i possessions.
•  Aquesta donació fou anul•lada l’any 1342, quan, els hospitalers se’n repensaren a causa de la importància del lloc.
• Un altre membre conegut d’aquesta família fou Romeu Sescomes, bisbe de Lleida (1361–1380) i president de la Diputació del General.
• Els hospitalers senyorejaven el castell i tots els territoris de la comanda, però la crisi afectà el lloc, sobretot el segle XV.
• L’any 1485, el comanador va declarar el castell com a recinte inhabitable i les rendes percebudes no cobrien les depeses de manteniment.
• S’arrendà com a mas, que al segle XVII s’anomenà Mas Dodeny .
• Al segle XVIII Mas Pellicer, noms que figuren en els capbreus de l’orde.
• L’any 1851 l’orde fou definitivament anul•lat i els seus béns secularitzats.

Construcció militar medieval, que durant el segle XVII i XVIII fou habilitada com a masia. L’aparell és regular i format per carreus col·locats a trencajunt a les parts baixes de la casa. Els murs que l’envolten són testimoni de la seva antiguitat. L’edifici és cobert a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada a ponent. L’estructura medieval del castell es va perdre quan fou habilitat com a masia al segle XVII.

Són visibles restes de murs del segle XII sobre l’antiga església, una part dels quals aprofitats per a un casal tardà. Guarda l’antic portal d’accés al recinte del castell.

Al voltant de la roca circular del cim hi havia un carrer de circumval·lació; a partir d’aquí començava la primera muralla que servia de defensa i de fonament de les dependències construïdes a sobre. Un tros més avall, sobre roques, s’hi bastí la segona muralla. I força més avall, la tercera muralla tancava el clos de tot el castell. Un capbreu de l’any 1722 esmenta l’existència d’un portal en el punt on començava la tercera muralla.

Al cim del castell hi havia la capella preromànica consagrada l’any 907. En el carrer de circumval·lació les cases actuals segueixen el mateix estil de les muralles. Una d’elles conserva les quatre façanes originals. En el segle XII es construí la nova església entre la segona i la tercera muralla.

Tant les muralles com les restes de cases que es conserven tenen un parament constructiu similar. Blocs de pedra salsonenca no gaire grossos, molt desgastats, rejuntats amb argamassa de calç i de disposició força regular. En part, almenys, aquestes construccions es poden datar entre els segles X i XII.

El castell de Puig-reig esta declarat com a bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies pel Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpìntero

Forn de Periques II de Puig-reig (Berguedà)

Per anar al Forn de Periques II o forn de les Teules Camí que surt de rotonda abans km 83 de ctra. C-16. Primer N i després S, a uns 300 m de rotonda.

Historia:

• Amb motiu de la construcció de la carretera C-16 de Barcelona a Puigcerdà, tram Puig-Reig – Berga (punt kilomètric 75+500 al 96+500) els anys 2004 i 2005 es va realitzar una intervenció arqueològica de control i seguiment al paratge de la Font de Periques, que va documentar dos conjunts d’estructures: una font (actualment desapareguda a causa del traçat de la carretera) i un forn d’obra.
• La direcció va anar a càrrec de Jaume Díaz Ortells, de l’empresa Àtics.
• Els anys 2007 i 2009 es va procedir a la consolidació i restauració del jaciment.
• El forn d’obra es podria situar cronològicament entre els segles XVIII-XIX.
• En un inventari de béns i drets de Joan Pericas de l’any 1801 s’esmenta, entre les seves pertinences, una “porció de obra de cuyta”.
• El forn era propietat del mas Periques

Forn d’obra o teuleria situat al tal·lús de la carretera de l’Eix del Llobregat (C-16). És de planta quadrangular i fa 6 metres dels costats. Presenta l’entrada a la cambra de combustió oberta cap a l’oest, mentre que l’entrada a la cambra de cocció se situa a la banda oposada.

A la part inferior presenta dues típiques cambres de combustió, excavades totalment en el marge del terreny i separades interiorment per una paret de maons i amb dues petites obertures a l’exterior. Aquestes obertures estan tapades per pedres i teules planes que les segellen. Les dues cambres estan cobertes per sengles voltes fetes a partir de diversos arcs construïts amb maons.

Les superfícies de les parets de les cambres i les de les voltes estan totalment vitrificades, com a conseqüència de les altes temperatures que s’assolirien a l’interior. La graella del forn és feta amb maons i terra endurida, recoberta amb una capa allisada de morter de calç i en ella s’obren fins a 90 forats de formes i mides diverses. Es documenta una reparació de la graella.

Pel que fa a la cambra de cocció té una alçada de 2 m, amb una capacitat aproximada és de 24’5 metres cúbics. Es troba excavada en el terreny. La cara interior de les parets es troba recoberta per una capa de morter de calç. Just davant de l’entrada a les cambres de foc es documenta una estructura excavada en el terreny, amb forma de “V”, de parets recobertes amb lloses, pedres o grans teules planes quadrangulars i una coberta formada per grans lloses de pedra, que sembla correspondre al canal de tiratge del forn, que proporcionaria l’aire necessari per a la combustió. Actualment el forn està protegit per una coberta metàl·lica.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural

Autor de la fitxa: Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero

Adaptació del text al Bloc i Fotografies: Ramon Solé

Colònia Sedó d’Esparreguera (Baix Llobregat)

La Colònia Sedó esta situada entre Esparraguera i Olesa de Montserrat al costat del riu Llobregat.

Us passo la seva historia:

• L’any 1846 va ser inaugurada per Miquel Puig i Catasús la primera fàbrica tèxtil amb el nom de Can Broquetes. A la colònia s’hi va fer el primer pont entre els municipis d’Esparreguera i Olesa de Montserrat, el qual va durar una setmana. Posteriorment s’hi va construir el pont de la Palanca, que va substituir una antiga barcassa que travessava el riu. Durant la Guerra Civil aquest pont penjant va ser l’únic que comunicava les dues poblacions.
• A la mort de Miquel Puig, l’any 1863, el substituirà el seu fill, Josep Puig i Llagostera, que iniciarà la construcció d’habitatges per als treballadors, ampliarà la fàbrica i projectarà diferents obres de desenvolupament i creixement (entre les quals, la famosa resclosa del Cairat) que no podrà portar a terme a causa de la seva mort prematura. Serà el seu administrador i substitut, Antoni Sedó i Pàmies, el que culminarà el procés de creixement i formació de la colònia industrial que portarà el seu nom, el que desenvoluparà tot el procés de producció tèxtil (filats, teixits i acabats) i el que especialitzarà l’empresa en la fabricació de teixits de cotó de pana. Al mateix temps, Antoni Sedó engrandirà la colònia obrera amb nous habitatges per als treballadors i les seves famílies, i amb la instal·lació de botigues, escoles, església, dispensari, cinema, casino, etc.
• Després de la Guerra Civil (1936-1939), s’arriba al màxim creixement de la colònia obrera. Va arribar a ser la colònia tèxtil més gran de Catalunya i d’Espanya, i la icona de les colònies del Llobregat. En el moment de màxima esplendor hi treballaven 2000 persones. S’inicien, però, els primers símptomes de crisi que s’incrementaran a partir del començament dels anys 1970; la greu crisi del sector tèxtil culminarà l’any 1980 amb el tancament de la fàbrica i la reducció progressiva de l’ocupació dels habitatges obrers.
• Actualment la Colònia Sedó s’ha convertit en un important polígon industrial on tenen cabuda diferents empreses i activitats industrials.
• A la part industrial de la colònia Sedó hi ha diverses empreses i el Museu de la Colònia Sedó, que forma part del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Actualment a la sala de la turbina es mostra la maqueta de la colònia on es presenta la seva història mitjançant un muntatge de llum i so. Dins el tub de conducció de l’aigua es projecta un audiovisual en tres dimensions. La visita es completa amb una explicació del sistema energètic que inclou el soterrani de la primera turbina.

A gairebé totes les colònies industrials de Catalunya l’energia utilitzada era la produïda per la força de l’aigua del riu proper: la proximitat d’aquesta font d’energia esdevenia una de les seves principals causes de la seva localització. A la Colònia Sedó, la principal font d’energia era la força que proporcionava l’aigua del riu Llobregat que movia les diferents turbines que van instal·lar-se dins de la fàbrica. Abans, però, i originàriament, la fàbrica funcionava mitjançant una roda de calaixos la qual feia girar una gran politja amb cordes. Aquestes cordes anaven connectades a altres rodes més petites i aquestes a les màquines. Aquest sistema de transmissió de l’energia mecànica es coneix com a sistema d’embarrats.

Ben aviat, però, es va substituir la roda de calaixos per una petita turbina que aprofitava molt millor tota la força de l’aigua, mantenint-se, però, els embarrats. Al llarg de la segona meitat del segle XIX la fàbrica anava creixent; per poder-la fer funcionar també creixia la demanda d’energia, ja que l’antiga resclosa de Broquetes esdevenia insuficient per a les dimensions de la fàbrica. Per aquest motiu, i també pel fet que el Llobregat no és pas un riu amb un cabal gaire gran d’aigua ni massa regular, l’energia hidràulica inicial haurà de completar-se amb la construcció d’una segona resclosa més amunt de la de Broquetes, la instal·lació d’una gran turbina i, també, de forma puntual, la utilització de l’energia del vapor.

Aquesta nova resclosa va construir-se a l’engorjat del Cairat l’any 1878, a més de quatre quilòmetres riu amunt de la Colònia Sedó, juntament amb una primera central hidroelèctrica coneguda com a Peu de Presa. Per fer arribar l’aigua del Llobregat, recollida al Cairat, es va construir un canal soterrat i un aqüeducte de grans dimensions que acaba de forma parabòlica per tal d’aconseguir un desnivell de més de 30 metres d’alçada i la força suficient de l’aigua per poder moure les pales de la turbina Planas.

Amb l’aigua sobrant, a través d’un complex tramat de dipòsits, canals i túnels soterrats, es feien moure altres petites turbines aconseguint una parcial autosuficiència energètica de la Colònia; a través d’aquest espectacular i complex sistema hidràulic que encara avui podem veure, s’arribava a aprofitar fins a l’última gota d’aigua del riu Llobregat.

Tot el conjunt de la colònia obrera estava situat al costat mateix de la fàbrica i s’estructurava en blocs allargats d’habitatges de planta baixa i dos pisos que formaven set carrers paral·lels entre si. Al mig d’aquests carrers paral·lels hi havia l’església i, a banda i banda d’aquesta, les escoles. Entre les cases obreres i la fàbrica hi havia la casa de l’amo, amb un extens jardí i, en un altre extrem, la fonda, els safareigs i altres serveis.

La majoria dels empleats de la Colònia Sedó que, inicialment, habitaven els pisos obrers eren originaris de petites poblacions i comarques de Barcelona i Tarragona, tot i que, de mica en mica, anà arribant gent de l’Aragó i, ja avançat el segle xx, d’Andalusia. Tots aquests obrers tenien en comú el seu origen rural i la formació de famílies força nombroses. En aquests pisos de menys de 60 metres quadrats hi vivien 6 persones de mitjana, però es donaven casos de fins a 10 i 11 persones. Aquesta limitació d’espai físic de l’habitatge obrer contrastava amb els grans salons de la casa de l’amo i, encara més, amb el gran espai destinat a jardí privat.

La Colònia Sedó és una colònia tèxtil del riu Llobregat, està l’edifici inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, actualment acull el Museu de la Colònia Sedó.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

La Torre del Sol de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat)

La Torre del Sol està en el carrer de Joan Bardina, 29 de Sant Boi de Llobregat.

Us passo la seva historia:

• La torre que es va construir l’any del gran Eixample, que va ampliar i consolidar el Barri del Centre, que fins al moment encara estava dividit en nuclis amb toponímia pròpia (Sant Pere, l’Alou i la Pobla Arlovina).
• En aquest Eixample es va obrir la Rambla de Rafael de Casanova i es van concedir gran quantitat de llicències per a enderrocar o reformar cases antigues i també per a construir-ne de noves.
• Es creà el nou cementiri, l’any següent s’alçà el primer pla de la vila i es construí les belles torres amb jardí com aquesta, que està envoltada per un bell parc i posteriorment propietat municipal.

Es tracta d’una torre amb un cert caire historicista, construïda amb maó arrebossat i amb pedra a les obertures, a les llindes de les portes principals (la del parc i la del carrer Bardina), hi ha un relleu amb una torre, amb el sol i els signes del zodíac, tret que dona nom a la casa.

Per la part del jardí (és l’entrada principal) té planta baixa i dos pisos. Als baixos hi ha una porta i quatre finestrals quadrats disposats asimètricament (un a la dreta i tres a l’esquerra de la porta).

Al primer pis hi quatre obertures balconeres (una a cada una de les portes laterals, i dues portes al balcó del mig). El pis superior s’obre al jardí mitjançant quatre finestres de mig punt geminades. Sobre la teulada, de teula a quatre vents hi ha dues petites construccions com a golfes, en forma de caseta de teulada a dues vessants.

Per la banda del carrer Bardina, i pel desnivell que comporta el carrer hi ha un pis més, on l’entrada del carrer correspon al soterrani de l’entrada principal. Hi té una porta just al xamfrà i tres plantes amb finestres rectangulars.

Gaspar Coll i Rosell – 1987 / Generalitat de Catalunya

A la banda contrària al carrer, hi ha un petit porxo o pèrgola al nivell del primer pis, al que s’accedeix des de l’interior i des del parc mitjançant una escala noble.

Viquipèdia

La Torre del Sol és una obra del municipi de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Forn de Calç de Valldonzella de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat)

Per anar al Forn de Calç de Valldonzella, cal sortir des de Sant Feliu de Llobregat, per la riera de la Salut, passareu molt a prop de l’ermita de La Salut, cal seguir per la pista que passat a prop de la Font i la masia de can Ferriol,

ara us cal seguir per la pista que puja a la dreta direcció a La Torre del Bisbe, i més tard les restes del monestir de Santa Maria de Valldonzella.

El Forn de Calç, està abans d’arribar a La Torre del Bisbe,

a l’esquerra del camí, un cartell indica on esta situat.

Aquest antic forn de calç és del segle XVIII.

Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Els torrents d’Esplugues i els casalots de Can Rigalt i la Pubilla Casas de l’Hospitalet de Llobregat

St. Pere màrtir sobre el densificat l’Hospitalet de Llobregat Nord. AGC, 2022

Els conreus principals del que ara és L’Hospitalet i abans era Provençana eren la vinya al Samontà (falda de St. Pere màrtir) i els cereals, arbres fruiters i alguns productes d’horta a la Marina, on abundaven els prats de pastura.

El ramal de la Via Augusta que avui és el carrer Major travessava Provençana des de “Barcino” cap a Cornellà, marcant la diferència de relleu entre els terrenys plans del delta del Llobregat i els contraforts de Collserola. Els camins que baixaven envers el mar aprofitaven els cursos de les rieres i torrents que, en provocar barrancs, delimitaran espais.

Els casalots que es van anar edificant en aquestes zones més feréstecs, com el de Can Rigalt o el de la “Pubilla Casas”, a l’actual carretera de Collblanc, havien de trobar la manera més adient de abastir-se d’aigua, per això els trobem vora els torrents o sota d’ells.

…/…

Podeu seguir aquesta interesant historia i d’altres a :

https://historiasdebellvitge.wordpress.com/

Autora del Text i Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Can Parellada de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat)

La masia de Can Parellada esta situada sobre la riera de la Salut de Sant Feliu de Llobregat.

Us passo dades de la seva historia:

• La masia de can Parellada va ser construïda durant el segle XII, al llarg dels segles, s’hi han fet moltes ampliacions i modificacions tal i com podem notar observant el seu aspecte exterior.
• Una de les més importants es va produir el 1779, quan es va canviar la situació de l’accés principal.

Es tracta d’una masia de planta basilical de finals del segle XVIII en la qual, dins de la senzillesa de la façana destaquen la porta dovellada d’entrada, la finestra de la primera planta (amb brancals, ampit i llinda de pedra), i les espitlleres de la darrera planta.

Té un petit pati tancat al davant. Prop de la masia, en un nivell més baix, a prop del torrent hi ha la font de Can Parellada, amb un safareig.

Can Parellada és una masia de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Fàbrica Vella de Sallent (Bages)

La Fàbrica Vella està a tocar del Pont de la Concòrdia, a l’esquerra del Llobregat en Sallent.

Us passo la seva historia:

• L’any 1806, Josep Claret i Xambó va acabar la construcció de la resclosa d’aquesta fàbrica.
• L’any 1829 es va dividir la fàbrica en tres, treballant durant anys sota diferents raons socials: “Serra, Claret, Casas i Cia.” des del 1831 al 1833; “Claret i Cia.” fins al 1852, etc.
• Va tancar la seva activitat fabril l’any 1970.

Antiga fàbrica d’amples naus de tres pisos, compartimentades amb columnes de ferro colat.

La planta és forma de L

i disposa de torres sobre elevades que servien de caixa d’escala i d’accés als diferents nivells.

Teulada a dues aigües i grans finestrals típics de les fàbriques tèxtils del segle XIX repartides al llarg de les façanes.

Observacions:

Conserva una llinda a la porta d’accés del cantó sud amb la data de 1842, any de la seva construcció.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural  – Ciba        

Autor de la fitxa: Lluís Len / Jaume Perarnau

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero