20 anys de “l’Hospitalet escriu”

De izquiera a derecha: Manuel Domínguez, Luís F. Zurín, Montse Santolino i Gemma Isern. Fotografia de Natalia Piernas, 24-04-2021, jardins de la Biblioteca i Centre Cultural Tecla Sala

Dissabte 25 d’abril celebràrem els 20 anys del recull de publicacions d’autors i autores de l’Hospitalet: Ciutat plural, llibres singulars.

Publicació sobre els autors i autores de l’Hospitalet 2019-2020

Va començar com una iniciativa del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i gràcies a l’interès dels seus iniciadors com Jaume Botey, Pilar Massana o Joan Camós que, en una època en la que els humans no disposàvem d’internet, omplien fitxes amb les dades que anaven recollint, així anaren fent una primera bibliografia sobre la nostra ciutat.

La Seu del Centre d’estudis de l’Hospitalet, al costat de l’edifici Tecla Sala. Foto: AGC.

Una collita de llibres d’aquesta trobada bianual és el que ens van mostrar la Gemma Isern i el Carles Ferrer que continuaren la tasca de recollir llibres sobre la ciutat i/o d’escriptors i escriptores d’aquesta i posaren en marxa la xarxa d’autors i autores.

La “collita” d’aquests dos anys. Foto: AGC.

Autores n’hi ha, però moltes menys, ens va dir en Manel Domínguez, president del Centre d’Estudis i un dels participants a la xerrada d’ahir, al voltant d’un 25% d’elles respecte d’ells. No deu ser una xifra molt diferent a altres més globals, perquè?, ens podem preguntar, potser perquè les dones, per escriure, necessitem “una habitació pròpia”, és a dir un temps, un espai i uns medis suficients que assegurin la vida als nostres, una possibilitat d’exercir el control de la pròpia vida. Però aquest seria un altre debat.

Anna Caballé, acadèmica que va néixer a la nostra ciutat, ha guanyat enguany el premi Jovellanos d’àmbit nacional, però també cal recordar que el 2019 va rebre el premi nacional d’Història per Concepció Arenal. La caminante y su sombra. Tota una vida dedicada a les biografies que des de petita llegia i al món de l’autobiografia, amb el que s’adonà de la misogínia i del deure de combatre-la. Dones que expliquen a dones, una necessitat històrica.

Anna Caballé, hospitalenca reconeguda amb el premi Jovellanos pel seu assaig: El saber biogràfico.

Una ciutat diversa i plural amb situacions socioculturals molt diferents: som unes 260.000 persones habitant un espai d’uns 12 Km2, la ciutat més densa d’Europa i, al pas que anem, aviat la del món.

Hi ha realitats que no s’escriuen, com la de les persones immigrades, ens va recordar la periodista Montse Santolino, l’altra participant del debat, tot un repte per qui vulgui recollir la torxa.

La joventut està representada principalment en el sector del còmic, ens van recordar ambdós.

Còmic de Jaime Marin reconegut com una de les millors novel·les gràfiques internacionals.

La història és una part important del que s’escriu a la nostra ciutat, també els temes educatius, amb les nombroses iniciatives solidàries i culturals que s’emprenen des dels centres i les entitats, tot plegat es dona a conèixer d’una manera més aviat discreta, però comptant sempre amb el suport de la tasca valuosa que s’exerceix a les biblioteques.

Últim quadern d’estudi del CEL’H publicat enguany, una miscelània d’història de la ciutat amb un apartat de record per mestres.

Luís Fernández Zaurín, escriptor i periodista, va moderar aquest interessant debat que, aclarint algunes preguntes, deixà obertes moltes més.

Finalment la foto de rigor dels escriptors i escriptores de la ciutat que han publicat en format paper durant aquests dos anys. El record, en començar l’acte, pels que ens han deixat en aquests difícils temps.

No és un resum complert, són notes escrites el dia següent d’un acte del que vull fer memòria per donar compte del que n’hi ha darrera de tot plegat, les persones que han vist que en aquestes dures terres de ciment pot tornar a haver-hi un camp, les que han plantat llavors, les que han treballat la terra i les que han recollit uns fruits que compartim plegats.

Els recinte de l’antiga fàbrica Tecla Sala, avui seu d’iniciatives culturals. Foto: AGC

A ells i a elles, gràcies!

A totes i a tots, endavant!, per escriure i per millorar les condicions de vida que permeten escriure.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 25-04-2021

A les persones que m’han ajudat a gaudir des d’aquesta habitació pròpia.

L’ermita de Bellvitge, mil anys d’arranjaments i preservació

Avui us presento dos articles

L’ermita de Bellvitge a 2020. Foto: AGC.

Segons les excavacions realitzades entre 1979 i 1981, la primitiva ermita de Bellvitge seria de mitjans de segle XI, romànica i de tres naus, similar a la de Sta. Eulàlia de Provençana.

1981 – Publicació sobre les excavacions fetes a l’ermita de Bellvitge.

A partir del segle XV hi ha constància documental de diverses reconstruccions i obres a la capella de Bellvitge, gairebé cada segle, motivades en gran part per les successives avingudes del riu que anaven colgant-la progressivament, per la qual cosa hom es veia en la necessitat de sobrealçar-ne els murs.

El 1493 Barcelona dóna tota la pedra necessària per a la seva reconstrucció. Hi ha una clau de volta al Museu d’Història de la Ciutat de l’Hospitalet que probablement seria d’aquesta reconstrucció.

Placa del 1462 que recorda la devoció a Nostra Senyora de Bellvitja al Carrer Hospital de Barcelona. Foto: Natxo Velasco.

El 1571 es fa una concòrdia entre els obrers de la parròquia de l’Hospitalet i el mestre de cases Pere Duran, de Sant Andreu de Palomar, per raó de l’obra a practicar-hi. El 1600 es parla dels fons per a restaurar la capella.

1977 – Mº Madurell recull actes de segles passats.

En 1640, durant la guerra dels Segadors, va ser saquejada per les tropes del comte duc d’Olivares i es perdé la imatge que hi havia va ser reposada al 1652 i la trobem descrita pel P. Fr. Narcís Camós al 1657 a l’obra “Jardín de Maria plantado en el Principado de Cataluña”, després de peregrinar entre 1651 i 1653, en plena guerra i amb epidèmies de pesta visitant 1028 santuaris marians per tota Catalunya, abans del tractat dels Pirineus (1659).

Aquest és el primer llibre que parla de l’ermita, el seu valor és, principalment, geogràfic.

El 1697 la capella sofrí un nou saqueig, aquest cop per part de les tropes franceses que assetjaven Barcelona durant el regnat de Carles II. En la Guerra de Successió ho fou pels exèrcits borbònics al servei de Felip d’Anjou. En 1718 va ser de nou reedificada elevant la teulada uns 3 m. ja que, a causa de la sedimentació, el terreny anava augmentant i ja no es podia passar si no era ajupit. Aquesta nova nau combina elements romànics, gòtics i barrocs.

Ermita, 1972. La façana anterior té elements barrocs.

Finalment la capella fou novament saquejada, pels francesos, el 1808. Sembla que aleshores es destruí la imatge de 1652 i la família Golferich de les masies de la Marina farà donació d’una nova talla.

1914 – L’ermita fotografiada per Josep Salvany i Blanch (1866-1929). Biblioteca de Catalunya.

Per a fer-nos una idea de la importància de la sedimentació que porta el riu així com de les destrosses que provoca, només durant el segle XIX se succeeixen quaranta-dues riuades, algunes provocant greus inundacions.

1950 – Els paratges de l’ermita inundats. Del llibre de J. Casas. L’Hospitalet, un passeig per la història.

El 1936, a l’inici de la guerra civil espanyola, l’ermita és incendiada, com ho van ser els altres quatre temples que llavors hi havia a l’Hospitalet: Sta. Eulàlia de Mèrida (barri de Centre), Sta. Eulàlia de Provençana, Nostra Senyora dels Desemparats, que havia estat edificada l’any anterior a la Torrassa i Sant Ramon a Collblanc (Domínguez, 2014). L’ermita va quedar en molt mal estat i va ser destruïda la imatge gran de la Mare de Déu que va donar la família Golferich.

1937 – L”ermita cremada

Finalitzada la guerra, es fan alguns arranjaments en l’ermita, es reposa la imatge gran de la Mare de Déu (una imatge feta en guix) i es restitueix en processó la imatge petita de la Mare de Déu que va ser amagada per l’ermitana Pepeta i el seu fill Antón Tubau, conegut com el “Tonet de Bellvitge”.

1940 – Ermitans de Bellvitge: Pau Tubau i Josefa Solanes (Pepeta). El fill del mig és l”Anton Tubau. Foto cedida per Matilde Marcé de les masies de la Marina.

Durant el segle XX es consoliden les festes que se celebren a l’ermita: Sant Isidre llaurador, el dia de Sant Jordi, patró de l’Hospitalet, els dilluns de Pasqua amb els “aplecs” de sardanes i les “caramelles” (cants populars), la Missa del Gall a la vigília de Nadal i el dia de la Mare de Déu de Bellvitge, 8 de setembre. L’ermita era considerada, llavors, la “parròquia dels pagesos” i a la Mare de Deu se la coneixia com “la pageseta”.

1963 – Ermitans de Bellvitge: Pau Tubau i Josefa Solanes (Pepeta). El fill del mig és l”Anton Tubau. Foto cedida per Matilde Marcé de les masies de la Marina.

“Els envelats de la “festa dels pagesos” atreien desenes de hospitalencs que a peu o en tartana, o amb un servei especial de la casa Oliveras feien cap a l’ermita i als envelats d’algunes masies com Cal Manel Nolla i Cal Puig”  (L’Abans, 597).

1962-sardanes-cobla maravella

El 1959 el patronat de Santa Maria de Bellvitge encarregà el projecte de restauració a l’arquitecte municipal Manuel Puig Janer que preveu els porxos als laterals de tramuntana i de migdia de l’ermita (no es construiran fins 1969) i la decoració interior al pintor Joan Commeleran, que hi pintà uns murals, els quals, parcialment malmesos en la riuada del 1977, es perderen posteriorment. També es realitzen alguns arranjaments com són: la neteja i revisió de sostrada i murs i la restauració del campanar, amb la col·locació d’una nova campana donada per Joaquim Campreciós i la seva dona Beatriz Colominas. La campana, que existeix actualment, va ser “batejada” amb el nom de “Eulàlia”, en memòria del seu malaguanyat fill Jaume, que havia estat administrador de l’ermita. En aquesta reforma es substitueix la imatge gran de la Mare de Déu de 1939 per una altra realitzada amb materials nobles (l’actual).

1964 – Casament a l’ermita amb els murals que va pintar Commeleran

Per finançar les obres de restauració de l’Ermita es fan subscripcions públiques, s’organitzen concerts i concursos i s’imprimeixen fulletons sobre l’ermita i edicions de “goigs a la Mare de Déu de Bellvitge”.

Goigs moderns a la marededéu de Bellvitge de Francesc Marcé i Sanabra.

El 1969 es va enderrocar la casa de l’ermità i es van construir els porxos laterals de l’ermita, dissenyats el 1959, que es van mantenir fins a les obres de rehabilitació dutes a terme el 2003 (Valcárcel, A. La ermita de Bellvitge ayer y hoy del siglo XI al XXI, p. 156-158).

Anys 70. L’ermita amb porxos.

En les inundacions de l’any 1971 l’aigua va arribar fins a gairebé 2 metres d’altura a l’interior de l’ermita produint greus desperfectes, entre ells el de la imatge petita de la Mare de Déu i les pintures de l’absis. La teulada va quedar en situació precària i les goteres contribuiran a la deterioració general que s’anirà accentuant amb la progressiva humitat i les successives riuades i tempestes. Des de la parròquia Mare de Déu de Bellvitge es posa en marxa una campanya per conscienciar els veïns de la necessitat que siguin ells els que prenguin la iniciativa i es cuidin de l’ermita. La premsa es va fer ressò[1].

1978 – Campanya “Salvem l’ermita”

Entre els desperfectes i l’abandonament d’aquests anys la situació empitjora ràpidament. Finalment, davant el greu estat en què es troba l’ermita, es produirà una gran mobilització per evitar que acabi ensorrant. Els veïns col·laboren fent les seves aportacions i sortint a netejar els voltants. Aquesta campanya va ser criticada per alguns que deien que no era el que corresponia fer en aquests moments, però potser si no s’hagués fet no tindríem avui l’ermita, que és per a tots i totes. Avui dia i davant les enormes pèrdues patrimonials de la ciutat, aquest fet constitueix un exemple per a cuidar i preservar el llegat que encara ens queda a la ciutat.

La reforma de 1977 va consistir bàsicament en sanejar les parets, substituir les bigues de la teulada, suprimir el cor que estava en estat ruïnós, instal·lar una nova il·luminació i reparar els porxos laterals. No es van poder salvar les pintures de Commeleran ja que, segons els tècnics, si no es treien era impossible veure i arreglar els desperfectes, una decisió que no va ser ben entesa.

Anys 80. Foto: Arxiu Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Malgrat els arranjaments que es van fer el 1978, a partir dels anys 80 l’entorn de l’ermita torna a deteriorar-se. Els porxos donen recer a pràctiques no desitjables i l’ermita, per falta de cura mantinguda, va sofrint desperfectes.

Finals dels anys 80, l’ermita en estat d’abandó. Foto: AVV.

El 2002, després d’àrdues negociacions, se signa un conveni entre Arquebisbat de Barcelona i Ajuntament de l’Hospitalet, mitjançant el qual l’Ajuntament expropia el terreny tocant a l’Ermita, propietat de l’Església, per destinar-lo a ús públic. L’Arquebisbat es compromet a que l’import de l’expropiació el terreny sigui destinat a les obres de rehabilitació de l’edifici de l’Ermita. L’aportació de l’expropiació cobrirà bona part de les despeses de la rehabilitació de l’Ermita.

El 2003 finalitza l’execució de les obres de rehabilitació de l’edifici de l’Ermita, donant compliment a l’acordat en Conveni entre Arquebisbat i Ajuntament. L’hotel veí va contribuir a les despeses oferint una habitació d’hotel per a una nit, amb el que es va organitzar un sorteig.

La neteja, una activitat tan senzilla com necessària.

Al novembre de 2015, en la conferència sobre l’ermita de “Bellvitge 50”, l’arquitecte Antoni Companys, que va dirigir aquesta última reconstrucció, ens explicà els criteris d’aquestes actuacions, especialment en relació als porxos que molts troben a faltar. Ens va dir que van deixar les columnes com a record però que els van treure perquè estaven en molt mal estat i no eren originals de l’ermita. A canvi, i amb el pressupost que tenien, van decidir deixar l’ermita bé no només per fora, com pretenia l’ajuntament, sinó també per dins, per poder utilitzar-la, com fem la gent de Bellvitge, Gornal i d’altres nuclis propers, com antany es feia.

2014 – L’ermita i el parc de Bellvitge. Foto: AGC

Després de l’última restauració i per evitar arribar a la deterioració anterior, un grup de persones voluntàries s’organitzen i constitueixen el grup: “Amics de l’Ermita”. Compta amb persones voluntàries que obren les portes de l’ermita per airejar-la i cuidar perquè es pugui seguir coneixent i visitant, com fan escoles de Bellvitge i de l’Hospitalet i altres col·lectius i per seguir sent utilitzada per romeries, concerts i altres esdeveniments personals i / o col·lectius, sent per a tots un lloc de repòs i / o oració.

Com va deixar dit el nostre poeta, Ramón Fernández Jurado:

“Aguantaràs la tempesta

i tornaràs a florir,

quan l’amor de tot un poble

et retrobi al seu camí”.

Ermita i parc de Bellvitge, 2020. Foto: AGC

El 2011 es publica el llibre sobre l’ermita escrit per Antonio Valcárcel, amb pròleg de Matilde Marcé de les masies de la Marina i dedicat a Josep M. Pañella, que no va poder veure completat el treball, en agraïment a la seva disponibilitat d’ànim i al seu autenticitat de pensament, paraula i obra.

Llibre sobre la ermita de Bellvitge. disponible a la parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Durant aquest 2020 s’han fet les últimes obres a l’ermita que han consistit en una porta des d’on es pot veure l’interior de l’ermita i que preservarà més del fred i la humitat als veïns i a les veïnes que s’encarreguen d’obrir-la diàriament per a conservar-la i en substituir l’altar de pedra, que s’ha retirat cap el fons, per uns mòduls moderns i simbòlics que es poden retirar quan l’ermita s’aprofiti per a altres activitats com concerts i exposicions.

Ermita 2020. Foto: Quim Pons

 

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. L’Hospitalet, setembre 2020.

Als que cuiden el seu llegat cultural, artístic i espiritual. Als amics de l’ermita.

———————————————————————————————————–

[1] 05/02/72 Hospitalet. “Debemos hacerlo nosotros, dice la parroquia de Bellvitge refiriéndose a la restauración de la ermita. En “La Vanguardia Española”.

Dones de Banyols, finals s. X – principis s. XI

Avui us presento dos articles

Delta del Llobregat. Llacuna de Les Filipines a Viladecans. Foto: Ramon Solé

Del primer lloc de la Marina de l’Hospitalet que en tenim constància, mil anys enllà, encara en trobem vestigis. Hom creu que l’actual ermita de Bellvitge hi és sobre o a prop del prat que es venia al 995, on trobem el nom d’Amalvígia. El document és un dels pergamins de l’Arxiu Comtal (ACA), on es consigna:

“D’Eló, dita Bona dona a Ferriol i sa muller Fremosa. Camp de prat al lloc dit Lobergadello villio, amb paratura junt a l’aiga”. Sud: Lobergadello vetere.  Ponent: Isarn i hereus. Nord: reguer d’Amalvígia,femina. Llevant: Bonafilla, femina. Preu 55 sous. Any 995, 13 calendes gener” (ACA, Ramón Borrell, 17).

Pierre Bonnassie menciona aquest nom en parlar de la irrigació en l’anàlisi de l’evolució econòmica entre el 950 i el 1020a l’obra Catalunya Mil anys enrere:

“Al pla de Barcelona hom efectua els treballs més importants: allà, a partir dels cursos inferiors del Besós i del Llobregat, es construït un complex extremadament ramificat de canals i de fossats d’escolament que assegura la irrigació completa de les terres de Provençals i de Sant Adrià de Besòs, a l’est, de Sant Vicenç dels Horts, de Sant Boi de Llobregat i de Banyols a l’oest. L’obra realitzada abans de 1020 és d’una amplitud astoradora, i no deixa de fer pensar en les sistemazioni que comencen a ésser practicades, a la mateixa època, als rius de la plana llombarda. Encara no és el moment en què empreses semblants seran assumides pels poders públics: la menció més antiga del rec comtal que portarà les aigües del Besós a les portes de Barcelona, es del 1075.

Vers l’any 1000 són encara els usuaris els qui efectuen el treball a llur compte, com una tal Amalvigia, que deixa el seu nom a un dels regarios de Banyols i com un tal Goltred, que el 1003 compra aigües per dur-les al seu hort. Amb tot, la tasca a fer sobrepassa molt sovint les forces d’un individu o d’una família. Els pagesos s’agrupen aleshores –com a Itàlia- en condomae[1], en vicinae per dur-la a terme” (Bonnassie, 1979: 407).

La conseqüència d’aquesta irrigació és l’incipient naixement de l’hort i el vinyet” o de l’hort mediterrani i la conseqüent dieta, la que afegeix peix, fruites i hortalisses al cereal i al vi. La canalització de l’aigua i el seu aprofitament remet a comunitats d’agricultors portadors de nous cultius i de millores en les tècniques. Aquests grups, sovint familiars, es desplaçaven millorant unes terres que després venien o bescanviaven, altres com-plantaven per algun senyor o alguna institució.

En tot cas, aquesta relació amb el Nord d’Itàlia, la necessària cooperació per posar en marxa i gaudir d’uns bens comuns o la manera amb la que la comtessa Ermessenda de Carcassone (972-1057), dicta la venda d’aigua als pobles de Corró d’Amunt, Corró d’Avall i Samalús, que aconsegueixen posar-se d’acord, és d’una bellesa i d’una importància tal que ha de ser recordat.

“Us venem aquesta aigua perquè hi regueu i hi nodriu els vostres arbres i els vostres horts, els vostres conreus de lli i de cànem, els vostres camps sembrats i totes les vostres plantacions de vinya i d’arbres fruiters, sigui quina vulgui l’espècie, així com totes menes de llegums i de cereals que cultiveu, i perquè la conduïu i la dirigiu, tot al llarg i ample vers tots els llocs on us semblarà necessari i on exigiran les vostres necessitats”.

Cànovas i Samalús, reconstrucció històrica medieval, 2019

Cabana feta al 2019. Foto: Ramon Solé

Amalvígia és un nom gens freqüent i la seva història s’hauria iniciat molt abans, potser al 920[2], quan trobem la signatura d’una Amalvígia, al costat d’Udalard, donant un molí a Cervelló al monestir benedictí de Sant Cugat. Udulard, el seu germà Ermenardus (així es diu el vescomte de Barcelona d’aquella època) i Amalvígia se’ns presenten com a facilitadors de una repoblació que es consolidava amb els monestirs, però que necessàriament contava amb les persones que posen en marxa les obres hidràuliques necessàries pel cultiu i la pastura, com les emprenedores que hem anat veient en altres entrades.

Font Molinet Cervelló. Foto: wikiloc

Font Molinet Cervelló. Foto: wikiloc

Llibre sobre les fonts de Cervelló. La riera de Cervelló desemboca al Llobregat.

Coneixem millor a les dones esmentades a la venda del prat de 995 per la revenda de 1001 (1002 segons documentacions), en què Ferriol i la seva dona Fermosa junt a Morató i Audesinda venen a Vives, fill de Llorenç, una terra amb casa, cort, pou i arbres a Banyols per tres unces d’or, un preu elevat que mostra que la propietat era important. Els propietaris, potser amb els seus familiars, devien millorar-la per a revendre-la.

El Vives comprador pertany a la família de Provençals que va ser estudiada per Pierre Bonnassie[3]. És la primera compra important que fa i la fa lluny de Provençals. El document està més llatinitzat i els terrenys molt ben mesurats (segons Jaume Codina és l’únic document de l’època i la zona que ho està). Als límits tornem a veure el rec d’Amalvígia, a Bonafilla, femina, filla de Sisoald[4], a Isarn de Fodexo (Foix) i el Llobregadell[5] (ACA, Ramon Borrell, n. 63).

Bonafilla, filla de Sisoald (segurament el de la torre de la Granada), es deia Ermengarda, segons consta en una venda del tres de maig de 998 a Provençals (ACA, Ramon Borrell, n. 37). El 28 de gener de 1009, es juren les seves disposicions testamentàries davant l’altar de Santa Coloma[6] de la Catedral. Deixa llegats al seu espòs Gondemar, a les seves filles Engóncia i Ermengarda, als seus fills i a altres esglésies com St. Miquel[7], St. Pere de les Puel·les i Sta. Maria de la Mar i dóna algunes pertinences a Júlia i a Matersinda. Entre els testimonis, a més del seu espòs, Gondemar, del jutge Auruç i del levita Bonhom, s’anomenen molts altres afegint al final “i molts altres bons homes”[8], el que mostra que aquests noms i a vegades renoms que s’afegeixen o substitueixen els noms propis, assenyalen també a un conjunt de persones cridades sovint a testificar i/o a presenciar procediments, persones en la paraula de qui es confia en una època en què alguns jutges encara respectaven el testimoni oral[9].

Bonafilla té fills i filles, però només anomena a les filles. Els historiadors expliquen que sovint no apareixen els fills als testaments perquè aquests ja tenien la legítima, en canvi sí s’especifiquen donacions a esglésies i particulars, o s’indica alguna protecció especial envers els més vulnerables i/o allunyats familiarment com la filla més petita, encara no casada, un fillol, amigues, serventes a les que es deixa alguna cosa o esclaves a las que s’allibera.

Castell de la Granada, documentat al 951, quan el bisbe Guilarà infeudà el lloc a Sisovald perquè alcés una torre de defensa. Foto: viquipèida

La torre de la Granada va ser destruïda i per obtenir fons per a restaurar-la Aeci[10] ven en 1005 a Guitard “grec”, fill del jutge Auruç, terra en Banyols que era de Santa Maria del Mar i que limitava, pel Sud, amb un canal i un prat. Niec Altemir i la seva dona Quixol li venen al mateix Guitard, en 1007, set peces de terra a Banyols, una d’elles amb una torre de pedra i calç, pous i fonts i una altra amb una cort tocant a l’estany del Llobregadell. Entre els límits, quatre noms de dones soles: Beneata, Aurofacta, Cusca i Calvucia. El document és a l’arxiu de el monestir de Sant Pere de les Puel·les (AMSPP, perg. 10).

Les dones soles (soles perquè actuen per elles mateixes amb el seu nom) que veiem als límits entre final de segle X i inicis del XI comencen aviat a vendre les seves terres, mostrant que alguna cosa està canviant. Prendrem com a referència a la primera dona que trobem amb cognom: “Casta de Cercle[11]“, una dona que ens fa de pont entre aquells primers colonitzadors de la frontera que van prendre possessió d’aquestes terres, cristians de tradició franco-goda que inicialment donaven a la Seu i a diverses esglésies locals i en la segona meitat de segle X donen més aviat a St. Miquel, St. Just o Sta. Maria del Mar, sense saber que tot passaria a un mateix poder que s’anava fent amb els béns jurídics i econòmics.

Sant Just és una de les ésglesies més antigues de Barcelona. Foto: Ramon Solé.

Un aspecte que il·lumina la complexitat dels nombrosos plets i disputes que trobem dins la mateixa Església i entre aquesta i altres agents de poder és que, encara que els francs es fessin els garants d’un ritu més romanitzat, les tradicions germàniques seguien presents afavorint els casaments entre famílies properes i comptant amb la participació més activa de les dones en la societat, cosa que el catolicisme romà combatia des dels primers concilis considerant-ho, pràcticament, com una heretgia, per tant, quan les dones recorren als jutges seculars que segueixen la llei dels gots, els seu testimoni es pren en consideració, en canvi, als plets amb St. Cugat o amb el bisbat, la dona, d’una manera o una altra, perd.

L’ú de juny de 1000, Oruç i Gondemara venen a Gotmar i Casta una terra en Banyols que limita amb terres de Auruç, jutge i d’Adilfia i els seus fills. Gotmar i un altre germà, Elies, moren en l’expedició de 1010. Complint una de les seves voluntats Lupone, Candedi i Ermengarda venen una terra en Provençana que limita amb la vinya que va ser d’Aurucia i amb una vinya d’Amat (de la família de Castellví de Rosanes). Ponç, levita, és qui la nomena com “Casta de Cercle” en 1020 quan permuta amb el bisbe Deudat (1010-1029) un alou que limita amb la terra del seu marit, el difunt Gondemar (o Gotmar). Uns dies després, Casta, amb els seus fills Bonhom, Amalric i Miró i les seves filles Ermegod i Matrisinda permuten amb el bisbe Deudat  el seu alou de Cercle[12].

Vinya actual a Olesa de Bonesvalls. La vinya era un cultiu molt apreciat a l’Alta Edat Mitjana en aquestes zones. Foto: celler l’Avenc del Garraf.

 

Text : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel L’H, 28-juny-2020

Recuperant els noms de dones que habitaren la terra que trepitjo.

————————————————————————————-

[1] Condomini: unitat d’explotació agrària compartida.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vols. IV, n. XI.

[3] Bonnassie, Pierre (1964) “Une familia de la campagne barcelonaise et ses activités économiques aux alentours de l’an mil”. Annales du Midi.

[4] El bisbe Guilarà de Barcelona (937-959), va enfeudar la torre de la Granada a Sisoald en 951

 

[5] El Llobregadell era un braç del riu que, abans de desviar-se separant l’Hospitalet del Prat, corria de Ponent a Orient. Aquest braç s’estancava formant un estany.

[6] Santa Coloma, màrtir de Xampanya, era una figura martirial molt apreciada pels francs, coneguda a la Hispània visigòtica.

[7] Sant Miquel, era una figura protectora pels francs, especialment a l’hora de la mort.

[8] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, 5, doc. n. 75

[9] No s’han de confondre aquests termes amb el de “prohoms”, ja que aquest últim es refereix només als homes, amb l’excepció d’alguna vídua i reflecteix una situació més de poder.

[10] Aeci va ser el bisbe que succeí a Vives des de 995 a 1010 en que mor, com altres bisbes i abats, en tornar de l’expedició a Córdoba.

[11] “Cercle” era el topònim que rebia la zona que envoltava l’estany de Port a Montjuïc.

[12] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Doc. 18 (1000), doc. 22 (1010) i docs. 27 i 28 (1020).

Els Bellvís de la Torrassa

Avui us presento tres articles

El Castell de Bellvís a la Torrassa de l’Hospitalet, actualment en restauració.

Què en sabem dels Bellvís de la Torrassa de l’Hospitalet?

Al primer volum de la trilogia d’en Jaume Codina: Els pagesos de Provençana[1] trobem el cognom de Bellvís citat al segle XII.

Al 1188 Codina menciona a Guillem Bellvís (p. 53) explicant que segurament la família Bellvís, propietària del castell, només residia aquí a temporades ja que devien tenir altres possessions. També ens fa notar que és l’època en que molts topònims de la zona es converteixen en cognoms com: Provençana, Sants, Espodoia, Bellsolà, Banyols o Granera. No hem trobat el document de 1188 que parli d’aquest Guillem Bellvís pel que no podem dir res més.

Al 1194 trobem a Pere de Bellvís als límits d’una venda de dos peces de terra i vinya que fa Guilleuma vídua de Ramon de Palou a Joan de Ferses “i els seus” a Bederrida (nom provençal de les Corts) per 231 sous de diners[2]. Codina subtitula el capítol dedicat al segle XII com “el temps dels hospitalers”, amb raó, doncs trobem vàries ordres religiós-militars actuant a la zona, com la del Sant Sepulcre i la mateixa Canonja, veïns del Pere de Bellvís a la zona de l’actual centre de l’Hospitalet on s’estableix el primitiu Hospital de la ciutat.

En 1197 el prior de la comunitat agustina de Sant Pere de Cercada[3] de Santa Coloma de Farnés, permuta amb els esposos Pere de Bellvís i Ermessenda i amb Bernat de Bellpàs i Arnau de Banyoles un camp situat a Sant Boi de Llobregat, a Llanera, per una propietat que aquests tenen a Gallecs (Vallés).

Aquests propietaris que tenen possessions a diferents llocs no ens són estranys, des del segle X anem veient nombrosos exemples. El que fa molt possible que sigui la mateixa persona és que Bernat de Bellvís (probablement el fill) ven en 1234 a Berenguer de Roca dues feixes de terra contigües que tenen per ell Ramon de Farigola i Bernat Baró a Sant Boi de Llobregat[4].

En 1236 Berenguer Andreu ven a un canonge, per 343 morabatins, un alou que limita amb el de Bernat de Bellvís i d’altres personatges com Arnau de Pallejà, Bernat Romeu (de l’altar de Sant Joan de l’església de Provençana), Guillem de Guardiola (del lloc dit Llacuna), Pere Roig i, entre d’altres noms de senyors, el de Berenguera de Mas (filla de Guillem de Mas, difunt) al Pla i a la Vall de Quart (Torrent Gornal) i a Bederrida. Finalment, tornem a trobar a Bernat de Bellvís en 1264 en el límits de la venda que fa Guilleuma, filla de Llorenç de Provençana d’una casa i hort in villa provinciane que tenia pel monestir de Sant Pere de les Puel·les pel preu míser de 20 sous[5].

Al segle XII, els noms de dones soles, actuant amb el seu nom propi, ja no existeixen, només se les anomena com “filla de”, “mare de”, “vídua de”, i les Deovotes, que tenien una vida religiosa no-reglada, ja estan totes als monestirs i sotmeses al claustre, inclòs contra la seva voluntat. Cal fer menció, en aquest sentit i donada la proximitat de les dates i l’àrea d’influència que en 1252 el papa emet una butlla donant suport al arquebisbe de Tarragona i a l’abat de Poblet davant les queixes sobre el monestir de Sant Pere de les Puel·les i l’abat del Temple que no volen donar-li los delmes i primícies que li pertanyen, no volen assistir al sínode i refusen prestar-li obediència fallant a moltes altres disposicions canòniques. El Papa els insta a que ho arreglin i, si no fan cas, els imposi penes canòniques. Les croades comencen perseguint els mateixos catòlics que no obeeixen al poder més gran. Les monges van haver d’acceptar, alguns dels cavallers del Temple moririen cremats poc després.

Els Bellvís semblen ser senyors feudals que, fidels a una institució religiosa, establien “els seus” que es deurien fer càrrec de les seves propietats, una de les quals devia ser el nostre castell de Bellvís a la Torrassa[6]. Uns noms que trobem com a col·laterals en les transaccions econòmiques de la zona, els noms d’una nissaga que devia ser una més de les que sobrevivien guanyant-se la vida amb els camps de conreu i el de les batalles, sotmetent i sent sotmesos.

Per acabar volem fer menció que hem trobat un altre Pere Bellvís, potser l’avi, com a propietari del Monestir dels Àngels a Avinganya (Lleida), al 1149, un castell que havia recuperat als sarraïns, de fet el nom d’Avinganya té aquest origen. Pere Bellvís va ser presoner i, en ser alliberat, dóna aquest castell a Joan de Mata, un frare provençal que fundà aquí el primer convent de l’ordre dels trinitaris en 1201. En 1250 es converteix en monestir femení.

El castell d’Avinganya (Lleida) que va ser propietat d’en Pere Bellvís. Foto: viquipèdia.

Aquesta història ens fa pensar que els nostres Bellvís no estaven tant de part del poder estructural com d’aquest altre més col·lateral. Potser amb raó la Torrassa serà, al segle XX, seu de fugitius i anarquistes.

A Ramon Solé que, amb la seva entrada sobre els monestirs i santuaris dels àngels, m’ha fet acabar de donar forma a un article que tenia aturat.

Als veïns de la Torrassa i als que unim forces per recuperar el patrimoni històric, cultural i natural de la ciutat de l’Hospitalet, tant castigat.

 

Text : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’H, juny, 2020

Viatjant apassionadament en aquest nou món de les connexions.

————————————————————————————-

[1] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Vol. I. Publicacions de la Abadia de Montserrat.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (vol. XII, n. 2238).

[3] Sobre St. Pere de Cercada: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Pere_Cercada

[4] Baucells i Reig, Josep (1984) El baix Llobregat i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: inventari de pergamins. Generalitat de Catalunya. (p. 72 i 73, n. 63, 67 i 68)

[5] Codina, oc, p. 89 i 105

[6] Sobre la restauració del castell de Bellvís: https://www.elperiodico.com/es/hospitalet/20190501/castillo-bellvis-torrassa-medieval-hospitalet-7432027

Monestir d’Avinganya: https://www.monestirs.cat/monst/segria/si29avin.htm

L’Harmonia de l’Hospitalet de Llobregat

L’Harmonia està situada en la Plaça de Josep Bordonau, 6. L’Hospitalet de Llobregat.

L’Harmonia és un gran casal de planta quadrangular amb teulada a quatre vessants.

Us passo la seva història :

  • L’edifici anomenat l’Harmonia, al barri del Centre de l’Hospitalet, pertanyia a l’heretat de la Torre Blanca, esmentada des del segle XI, al costat de la qual, a finals del segle XII, apareix un petit hospital, l’hospital de la Torre Blanca dins de la parròquia de Provençana.
  • Aquesta heretat, des del segle XIV, era dels Oliver, una de les famílies tradicionals més importants de l’Hospitalet.
  • Al seu voltant de l’hospital es formà un petit nucli que el segle XV s’anomenava la Pobla de l’Hospitalet i que, amb el temps, esdevindria l’Hospitalet.
  • De fet, l’edifici anomenat l’Harmonia es va construir el 1595, possiblement en el lloc on havia estat la Torre Blanca.
  • Aquest nom li ve donat perquè des del 1866 fins als anys 30 del segle XX, va aixoplugar una societat anomenada així.

La façana principal  de L’Harmonia, marca la jerarquia de les tres plantes a l’interior, pròpia de les cases senyorials renaixentistes.

A la planta baixa s’obre una gran porta d’arc de mig punt adovellat, al centre, i una finestra quadrangular per banda.  I al primer pis, seguint l’eix de les obertures de la planta baixa, hi ha tres finestres; la del centre és doble i té decoració escultòrica a la llinda.

Totes aquestes obertures estan emmarcades per un grans carreus de pedra. a les golfes hi ha una galeria de petita arcs de mig punt, fets de maó i amb el contorn motllurat. El parament de l’edifici és de carreus petits, mal tallats, excepte els angles que són carreus de grans dimensions.

L’Harmonia , és l’espai d’Arts del Museu de l’Hospitalet, i cal destacar del seu contingut :

  • Retaules renaixentistes i barrocs.
  • Així com restes arquitectòniques i escultòriques de l’antiga església parroquial de Santa Eulàlia de Mérida.

L’Harmonia és un casal renaixentista de l’Hospitalet de Llobregat , declarat bé cultural d’interès nacional.

 

 

Recull de dades gràcies a l’Ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat i a Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé