Ca l’Esquena Cremat de l’Hospitalet de Llobregat

L’antiga masia de Ca l’Esquena Cremat està en la Rambla de la Marina, 447 i 550 de L’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès).

Fotografia de Viquipèdia

No es sap la data de la seva construcció, es creu que seria de mitjans del segle XIX, en aquella època tenia hort i camp a les seves rodalies.

És una masia de tres trams orientada al sud amb coberta a dues aigües amb carener perpendicular a la façana. Consta de planta baixa i pis.

Actualment la masia està adossada a la part posterior de les dependències del Casino.

Ca l’Esquena Cremat és una masia de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Can Buxeres de l’Hospitalet de Llobregat

Avui us presento dos articles

Can Buxeres, també conegut com a Can Boixeres, és un conjunt d’una antiga casa pairal, masoveria i jardí, avui parc municipal de l’Hospitalet de Llobregat.

El conjunt de Can Buxeres, que actualment és un parc municipal, en origen era el jardí d’una casa pairal, que encara es conserva dins del parc.

Dins del parc hi ha gran variació d’elements com arbres, plantacions de flors, escultures, fonts… Dues escultures destacades són La família, d’Hèctor Cesena i noia amb colom, de Rafael Solanich.

La família és una escultura en marbre blanc d’uns dos metres d’alçada amb la peanya, que representa un home que agafa per l’espatlla a una dona que porta un nen de bolquers als braços i representa una familia d’emigrants.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es ioty-1.jpg

Les figures són de mida natural. L’estil és realista però esquematitzat, insinuant les línies de composició i de les figures però defugint els detalls, tret dels rostres.

La noia amb colom és una escultura en marbre blanc d’uns 80 centímetres d’alçada més 20 centímetres de peanya que representa una noia nua, de mida natural que, en posició ajupida, sosté un colom a les mans.

L’estil és clarament noucentista, recollint influències d’Arístides Maillol i sobretot d’Esteve Monegal, principal mestre de l’autor de l’escultura. La peanya de formigó és un afegit posterior.

Gaspar Coll i Rosell 1983 / Generalitat de Catalunya

Hi ha un templet modernista, de planta circular, cobert amb cúpula sostinguda per sis columnes. La cúpula, que té tambor, està decorada amb mosaic de ceràmica vidriada.

Les columnes són de formigó, tenen petits capitells i estan decorades amb mosaic blanc la part superior i en mosaic fosc la part inferior. Un ferro forjat fa de barrera del templet. Hi ha uns esglaons per accedir a la construcció.

Gaspar Coll i Rosell 1983 / Generalitat de Catalunya

Cal destacar la font – sortidor en una part destacada del jardí.

Dins del parc, a part de la casa pairal, també es troba la masoveria.

És un edifici de planta baixa, un pis i golfes, amb teulada a doble vessant i el carener perpendicular a la façana principal.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es gaspar-hh-1.jpg
Gaspar Coll i Rosell 1983 / Generalitat de Catalunya

La porta d’accés és adovellada, amb forma d’arc el·líptic, i la resta d’obertures són rectangulars, amb les llindes de formes arrodonides i els brancals alternen les dovelles estucades i les llises.

La façana té un acabament ondulat que oculta la teulada. A banda i banda hi ha dos cossos afegits d’una planta, que al primer pis fan un balcó tancat per una balustrada.

Envoltant el jardí hi ha una muralla per sobre de la qual passa la via del tren.

El parament és de pedra per les estructures portants (les parts baixes de les portes, les pilastres que divideixen els trams, els contraforts triangulars…) i de maó en els arcs de mig punt de les portes.

Gaspar Coll i Rosell 1983 / Generalitat de Catalunya

A la carretera d’Esplugues té una gran portalada de pedra i ferro d’estil classicista, amb ordres de pilastres de tipus corinti i a la part superior de la porta es pot llegir la data de 1911.

Gaspar Coll i Rosell 1983 / Generalitat de Catalunya

El jardí fou urbanitzat el 1906-1911 i s’organitzà com a jardí particular pertanyent als propietaris de Can Buxeres.

Sofrí transformacions radicals al declarar-lo parc públic el 8 de novembre de 1972.

El conjunt de Can Buxeres està protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

La font de l’ermita de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat. Una obra de “Ceràmiques Bellvitge”

Avui us presento dos articles

Ceràmica que hi havia a la font de l’ermita. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Des que es van fer les obres de canalització de les aigües del segle XIX a partir del “Canal de la Infanta”, la zona de la Marina de l’Hospitalet de Llobregat va ser una de les zones més fèrtils de Barcelona. Hi havia anys en que es recollien tres collites ens va explicar el Sr. Campamà de les cases de la Marina.

L’ermita a començaments de segle. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.

Els camps de conreu i de pasturatge envoltaven l’ermita de Bellvitge que es va convertir en un lloc bucòlic on acudien pintors i excursionistes, on es celebraven aplecs i celebracions diverses tant familiars com locals.

L’ermita a mitjans del segle XX. Foto: Unió Excursionista de Catalunya

L’aigua és un element clau que ha acompanyat la història de l’ermita des de les primeres noticies de l’indret amb el “rec d’Amalvigia” (995). Des de finals del segle XIX tenim imatges en les que es veu aquesta fecunditat d’una terra ben irrigada.

1925 –  Pintura d’Ignasi Mallol i Casanovas

Després de ser incendiada al començament de la Guerra Civil, l’ermita, com les altres esglésies de l’Hospitalet, va quedar en estat d’abandó, tot i que “encara hi va haver sort de la bona disposició de gent de la ruralia que la netejaren i condicionaren una mica, fent-la assequible a la seva funció primordial”[1].

Segle XX. – foto: Companys. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge

L’accés a l’ermita era força complicat com ens va explicar el Dr. Abarca a la seva conferència de 2002: “per arribar-s’hi calia rodolar per camins carreters no sempre en bones condicions que hi havia entre conreus i pasturatges”.

Foto: Mercedes Golferich – 1945

Prova d’aquest arranjament que neix del poble, com en tantes ocasions al llarg dels segles s’ha fet envers l’ermita, és l’ordenació, celebrada en l’ermita de Bellvitge, en 1949, de Mn. Francesc Tena (L’Hospitalet 1921–Barcelona, 2015), qui va composar uns goigs per l’ocasió.

“Santa María la Camperola

dolça pagesa dels nostres camps

no us fa tristesa viure tan sola

amb sense llànties i sense rams?

(….)

Alça’t Marina ben fervorosa

i de Bellvitge l’altar petit

omple’l de lliris i de mimosa

I de violes deixa’l guarnit.

Santa Maria la Pageseta

obriu encara la vostra mà

que ens beneeixi la vostra dreta

en nostra ruta vers el demà”.

Justament al 1949 l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat preveu urbanitzar la zona en la que està ubicada l’ermita de Bellvitge obrint una entrada des de la Gran Via que comunica Barcelona amb l’aeroport del Prat. El projecte parla de que “se dejará la ermita rodeada de parterres, con arbolado, escalinatas y bancos para esparcimiento de los asistentes a las romerías”[2].

1ª meitat segle XX, dibuix de l’ermita de Bellvitge amb la casa dels ermitans adosada.

També es preveia fer un ampli desguàs, donat que l’ermita quedaria per sota del traçat de la Gran Via, però o no ho van fer o va ser insuficient, ja que quan plovia, l’ermita, com el propi barri, quedava inundat.

1962- ermita inundada

Probablement tot es va quedar en un projecte que no es posà en marxa fins que no es va necessitar promocionar la compra d’habitatges.

Foto: 1953, Esteban Reina Lorenz a Luís Bagan Imatges antigues de l’Hospitalet

El 1953 s’aprova el Pla Comarcal pel qual es preveu una zona residencial urbana en aquests terrenys. L’Ajuntament de l’Hospitalet converteix ràpidament el terreny no urbanitzable en urbanitzable.

El 1955 la Comissió d’Urbanisme de l’Hospitalet de Llobregat aprova l’adquisició de terrenys per a habitatge. Es destruiran desenes de masies i edificis patrimonials.

El 1956 es presenta un primer Pla Parcial per aquesta zona que serà impugnat per alguns tècnics de l’Ajuntament, al no tenir prevista l’evacuació de les aigües en un terreny amb tan escàs desnivell.

1959: L’ermita encara envoltada de camps, per sota de la Gran Vía de Castelldefels.

El 1957 el nou alcalde de l’Hospitalet reconeix la necessitat d’un pla urbanístic per a la ciutat de l’Hospitalet i decideix que el que cal és incrementar les institucions culturals i embellir la ciutat.

Una de les iniciatives va ser la de la família Layola que va dotar l’ermita amb una font el gener de 1957. Va ser feta en terracota per “Ceràmiques Bellvitge” i a la part de darrera hi havia la maneta per fer sortir l’aigua. El relleu de la marededéu de Bellvitge, amb la llegenda dels goigs de Mn. Tena: “dolça pagesa dels nostres camps” ha estat cedida recentment per la família propietària a la parròquia Mare de Déu de Bellvitge, ja que la font es va treure als pocs anys d’arribar els primers habitants al barri a causa del vandalisme.

El febrer de 1959 es posarà en marxa el Patronat de Santa Maria de Bellvitge per impulsar la restauració de l’ermita i en novembre del mateix any la Immobiliària Ciutat Comtal ja serà propietària de gran part dels terrenys del polígon Bellvitge, el que provocà que s’inicien algunes obres de restauració de l’ermita.

Al costat de l’ermita hi havia la casa dels ermitans dels que en tenim notícies des de l’edat mitjana. Una casa i un pou hi havia als anys 60, quan començaren a habitar el barri.

Esperanza Gil, l’última ermitana. Foto: Valcárcel, A. Ermita de Bellvitge ayer y hoy del siglo XI al XXI.

Joan Casas[3] al conte: “Un cinturó de joncs”, ens remet als paisatges bucòlics de l’ermita i al temps de les seves transformacions.

“Sobre els camps daurats, a punt de sega, amb farbalans de patateres i feixes de cols, bledes, enciams i carxofers, es veia la rotllana de xiprers que encerclava l’ermita. Més enllà la carretera era un riu incessant de camions i cotxes. (…) Van deixar les bicicletes davant la porta de l’ermita, dins el tancat de boix, llorer i baladres. (…) Van trucar a la porteta del costat, on els ermitans tenien la casa i venien berenar i begudes. (…) Va estirar la galleda que tenia al fons dl pou, amb la beguda fresca i en va treure les dues gracioses…”

Esperanza Gil va ser l’última ermitana. Antonio Valcárcel ens explica la conversa que va mantenir amb ella abans de morir. La casa de “l’ermitana” era petita i no tenia aigua ni llum, ella anava caminant fins la Remunta, a treballar en una fàbrica de filatures, el seu marit treballava amb un pagès repartint alfals amb un cavall que es deia Galán. Ells van anar al pis que els hi van donar, però la seva sogra “Pepeta” es va quedar en aquella casa fins que va morir[4].

El 1964 la Immobiliària Ciutat Comtal iniciarà la construcció a Bellvitge. A l’abril s’inauguren 5 km. des de la Gran Via fins als terrenys on es començà a edificar Bellvitge, al costat de la seva ermita. Els pins del camí que entrava a l’ermita des de la Gran Via van ser plantats pels pagesos de la zona.

1966 – La ermita y vía de acceso desde la Gran Vía, con árboles y rosaledas. Foto: Petra Ramos, parròquia Mare de Déu de Bellvitge

 

Als que estimen i tenen cura del nostre patrimoni cultural i natural.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero, Bellvitge, agost-2020

————————————————————————————————————

[1] Abarca, Lluís (2002) Conferència: “Als voltants de la nostra estimable ermita”.

[2] Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat (1949) “Proyecto de urbanización parcial de la zona en la que está emplazada la ermita de Bellvitge”.

[3] Casas, Joan (1980).  Pols de terrat, Grup 62. Premi Victor Català, 1979

[4] Valcárcel, A. (2011). Ermita de Bellvitge ayer y hoy, pàg. 138

Església de Santa Eulàlia de Mèrida de l’Hospitalet de Llobregat

L’Església de Santa Eulàlia de Mèrida, està situada en la Plaça de l’Ajuntament, 28 de l’Hospitalet de Llobregat.

Antiga esglésiade de Santa Eulàlia de Mèrida

Us passo la seva historia :

  • L’antiga Església de Santa Eulàlia de Mèrida, va ser construïda durant el 1579.
  • Durant la guerra civil, en l’any 1937 es va enderrocar el temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida, i les “deu cases iguals”, en el lloc que actualment ocupa la plaça de l’Ajuntament.
  • El 1939 es va encarregar a l’arquitecte municipal Manuel Puig Janer la construcció d’un nou temple que estaria sota la mateixa advocació.
  • La primera pedra es va col•locar el 16 de juliol de 1939.
  • El 19 de març de 1942 s’inaugurà la primera meitat.
  • El 20 de juny de 1943 es beneí el campanar .
  • L’obra s’acabà el 26 d’octubre de 1947.

Santa Eulàlia de Mèrida, és una església de tres naus de tipus basilical, amb absis central semicircular i un de lateral poligonal al costat esquerre.

L’estil és monumental, amb estructures i formes neoromàniques i classicitzants, fora d’època.

Té un porxo de tres arcs de mig punt davant la façana; a l’interior hi ha tres mosaics al sostre: el “Jhesus”, l’escut de l’Hospitalet i una al·lusió al pelegrinatge al sepulcre de Santa Eulàlia. A l’interior hi ha vitralls, pintures i escultures.

A l’esquerra s’aixeca el campanar, de planta quadrada i format per tres cossos en degradació de dimensions.

El primer cos està recorregut per unes bandes, a continuació hi ha un rellotge i, a la part superior, hi ha tres finestres d’arc de mig punt separades per columnes; en el segon cos hi ha altres tres finestres i l’últim cos, de forma vuitavada, té una finestra rectangular a cada cara. El campanar està coronat per un penell de ferro en forma d’àngel. El parament és de maó vist

.

No hi ha que confondre amb la Basílica martirial de Santa Eulalia de Mèrida és un edifici religiós a la ciutat de Mèrida, i que us passo l’enllaç :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Bas%C3%ADlica_de_Santa_Eul%C3%A0lia

Santa Eulàlia de Mèrida és una església parroquial a l’Hospitalet de Llobregat  protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Antiga Estafeta de Correus de l’Hospitalet de Llobregat

L’antiga Estafeta de Correus esta ubicada en la Plaça del Repartidor, 2  amb cantonada el carrer del Centre, 2 de L’Hospitalet de Llobregat.

Va ser la primera estafeta de correus de la ciutat,  l’edifici de Correus i Telègrafs va ser realitzat per Ramon Puig Gairalt , inaugurat el 23 d’octubre de 1927.

És un edifici de dues plantes que fa cantonada a la plaça del Repartidor. Aquesta circumstància determina l’estructura de l’edifici, organitzada als dos costats d’un angle de 90° on sobresurt un cos de forma mig hexagonal on s’obre la porta d’entrada. A la planta baixa d’aquest cos hi ha un porxo sostingut per dos pilars que aguanten un entaulament llis, al primer pis s’obren finestres quadrangulars i està rematat per una obertura circular; aquest cos està coronat per una estructura de ferro forjat de forma cònica.

Les dues façanes que hi ha a banda i banda tenen característiques similars. A la planta baixa s’obren finestres d’arc de mig punt i una cornisa recorre les façanes horitzontalment a mitjana alçada. Al primer pis hi ha finestres quadrangulars i per sobre una fris amb petites obertures circulars.

Adossada a la façana hi havia una bústia de ferro en forma de cap de lleó amb la boca oberta. Estava envoltada per una sanefa el·líptica amb motius vegetals, amb les paraules “CORREOS-ESPAÑA” i l’escut del Estado español d’aquella època….

Fotografia de PERSEU

Actualment l’edifici, una vegada restaurat és una Escola Restaurant, que es diu Tragaluz – El Llindar.

L’antiga Estafeta de Correus de l’Hospitalet de Llobregat és un edifici protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Fotografies  antigues : Arxiu municipal de l’Hospitalet de Llobregat

L’antiga masia de Ca n’Oliver de l’Hospitalet de Llobregat

L’antiga masia de Ca n’Oliver, està ubicada en el carrer  Xipreret, 23-29. Fa cantonada amb la plaça Josep Bordonau de L’Hospitalet de Llobregat .

Us passo la seva historia :

  • És una casa de pagès del segle XVIII.
  • Originàriament era una casa de pagès
  • No es tenen notícies que els propietaris siguin els mateixos Oliver de l’heretat de la torre Blanca.
  • Va ser restaurada l’any 1976, moment en què es va afegir la finestra gòtica, d’un altre edifici que es va enderrocar, per tal de donar un aire més medieval a aquest edifici.

Formada per dos cossos juxtaposats de planta baixa i un pis. Cada cos té teulada a doble vessant, amb el carener perpendicular a la porta de cada cos, i col·locats en perpendicular una de l’altre.

A la façana de la plaça Josep Bordonau es troba una porta d’arc rebaixat adovellat, i un balcó amb finestra de pedra gòtica amb un arc trevolat, possiblement elements aprofitats d’una construcció anterior. A la façana del carrer Xipreret presenta una porta d’arc de mig punt i finestres rectangulars, realitzades en maó.

Ca n’Oliver és un monument protegit com a bé cultural d’interès local del municipi de l’Hospitalet de Llobregat.

 

Recull de dades : Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Porto Rico Coffee Club de l’Hospitalet de Llobregat

El Porto Rico Coffee Club, està situat en la Plaça Ajuntament, 9 de l’Hospitalet de Llobregat.

El nostra interès es per l’edifici on esta ubicat, tal com posa en la seva part superior va ser construït en l’any 1912. Fen com cantonada a altres edificis del seu costat.

Com a establiment va ser fundat en el any 1996, la seva especialitat en el tot tipus de Cafès  i  a partir 2005 va incorporar entrepans selectes, sobre tot de pernils Ibèrics…

 

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Carrer del Xipreret, un carrer amb poesia, de l’Hospitalet de Llobregat

El carrer del Xipreret és un dels carrers més emblemàtics de l’Hospitalet de Llobregat. Al llarg de poc més de 100 metres hi ha representada la història arquitectònica de la ciutat.

Hi ha 27 elements protegits al carrer pel Pla Especial de Protecció de Patrimoni Arquitectònic.

Us passo un article sobre aquest carrer de l’any 2006 aparegut al elpais :

https://elpais.com/diario/2006/10/15/catalunya/1160874447_850215.html

Per ho avui voldria que veieu i llegiu, els diversos poemes que hi trobareu en les façanes d’algunes de les cases del carrer del Xipreret :

Si no coneixeu aquest racó antic de l’Hospitalet de Llobregat, us el recomano.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ramon Solé

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Can Riera de l’Hospitalet de Llobregat

Can Riera està en el carrer del Xipreret, 99-103 de  L’Hospitalet de Llobregat .

No es té altres referències que la seva construcció al segle XVII. És una masia de planta rectangular, que consta de planta baixa i un pis i té la teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana.

La porta principal és d’arc de mig punt adovellada i al primer pis s’obren tres finestres amb la llinda i els brancals formats per carreus de pedra i l’ampit motllurat.

A la banda de ponent, hi ha un cos adossat amb coberta a una aigua; aquí també s’obre una finestra de característiques similars a les del cos principal.

Té un pati amb emparrat davant la porta i un antic safareig de tipus masia, fet d’obra sota un cobert, a la part esquerra del pati, recollia l’aigua que era utilitzada per regar l’hort i per rentar-hi la roba.

Can Riera va ser restaurada entre 2010 i  2011 i va passar a ser  El Museu d’Història de l’Hospitalet , i ocupa un dels espais de Can Riera.

Can Riera és una antiga masia de l’Hospitalet de Llobregat, està protegida com a bé cultural d’interès local.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé