Masia de can Masover Nou l’Hospitalet de Llobregat

Masia de can Masover Nou l’Hospitalet de Llobregat.

Masia de Cal Masover Nou esta en el carrer o ctra. de la Feixa Llarga de l’Hospitalet de Llobregat.

Cal Masover Nou  va ser construïda al segle XVII i d’estil barroc.

És una masia amb dues plantes i golfes, la seva coberta és de teules a dues vessants i el carener perpendicular a la façana principal.

Totes les finestres són amb llindes excepte les de les golfes que són tres finestres d’arc de mig punt.

A la llinda del balcó del primer pis hi ha un relleu decoratiu amb volutes.

Gaspar Coll i Rosell 1985 / Generalitat de Catalunya

Està abandonada i molt malmesa, amenaçant runa: té esquerdes als murs i enfonsament parcial de la teulada de sobre les golfes, finestres esbotzades.

D’aquesta situació podem llegir més dades i fotografies en l’article de fa uns anys de l’h.digital :

https://lhdigital.cat/web/digital-h/noticia/societat/-/journal_content/56_INSTANCE_43Th/11023/14133144

Cal dir que el rec hi passa pel costat de la masia, tot regant els conreus propers.

Cal Masover Nou és una masia de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

El Centre o barri vell de l’Hospitalet de Llobregat

Gaspar Coll i Rosell . 1986 / Generalitat de Calalunya

El Centre és un barri de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) que pertany al Districte I, juntament amb els de Sant Josep i Sanfeliu.

Zona centre

És un dels nuclis històrics de la ciuta, on hi ha l’Ajuntament, el Centre d’Activitats la Farga i part dels equipaments culturals: el Museu d’Història, can Sumarro, el Centre Cultural Barradas i d’altres.

Museu d’historia

Limita amb els barris de Sant Feliu i de Can Serra al nord, amb Bellvitge pel sud, amb Sant Josep a l’est, i amb el municipi de Cornellà de Llobregat a l’oest.

Museu,part de darrera, Carrer de Molinés

Us passo dades històriques dels edificis i espais més destacats de la part més antiga de l’Hospitalet de Llobregat :

  • Al segle XI s’esmentà l’heretat Torre Blanca, al costat de la qual es va construir un hospital que més endavant es diria l’Hospital de Provençana, tot a tocar del camí ral.
  • El petit nucli va anar creixent ràpidament al voltant de l’hospital i al segle XIV ja tenia cementiri propi.
  • Tot aquest procés culminà quan es va construir la primera església, el 1475, al mateix lloc que ocupa l’actual església de Santa Eulàlia de Mèrida, i aquell camí ral passà a convertir-se en carrer Major, assentament de botiguers i d’artesans, prop del Xipreret, on hi havia el patriciat urbà de la ciutat, que en aquell temps encara se’n deia Provençana o “la bandada de l’hospital” i més endavant la Pobla de l’Hospital.
  • Les cases més antigues del carrer Xipreret actualment són a la part nord, els números 78, 80 i 50. A la part sud en queda la núm. 59-61, totes del segle XVIII, encara que sobre una base anterior. Els números 33 i 57 hi ha dos exemples de modernisme i noucentisme, i una casa arabitzant al número 54, estil que es posà de moda arran de l’Exposició Internacional.
  • Conserva part d’un Via Crucis en ceràmica policromada.
carrer Xipreret amb carrer Major

La Rambla de Just Oliveras és un dels espais públics que més destaquen del barri i de tota la ciutat de l’Hospitalet.

Santa Eulàlia de Mérida destruida en 1937 durant la Guerra Civíl.

És punt d’encontre i una de les principals zones d’oci. El passeig creua el barri de nord a sud i s’hi pot trobar cinemes, terrasses, l’Auditori Barradas i l’Acollidora.

Edificis de La Atalaia i l’Harmonia

Altres espais del barri són el parc de Can Boixeres, coronat per un palauet del segle XVIII, la plaça de Lluís Companys, inaugurada l’any 1998 i al límit de la Rambla de Just Oliveras pel sud,

Palauet de can Boixeres

o també la plaça de l’Ajuntament, un dels principals escenaris dels grans esdeveniments ciutadans i de la festa major, que se celebra pels voltants de la revetlla de Sant Joan.

Museu de Historia de la ciutat

A l’entorn d’aquesta plaça es troba el Mercat del Centre, l’Església de Santa Eulàlia, el col·legi Tecla Sala i la Biblioteca can Sumarro,

Can Sumarro

així com el Museu d’Història, el carrer Major, i d’altres edificis senyes i vies principals de la història particular del barri i més general de la ciutat.

La Talaia

També es troben bona part dels edificis nobles que integren el patrimoni històric de la ciutat,

com la Talaia o l’edifici de l’Harmonia, integrats al carrer del Xipreret,

així com el centre comercial i centre d’activitats La Farga.

Dos carrers destacats de la zona antiga, són el carrer de Rosend Arus

i carrer de Sant Roc.

Actualment el conjunt de carrers del Centre s’ha modificat per la construcció d’edificis més moderns,

però us convido a fer un passeig pels carrers antics de l’Hospitalet de Llobregat.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Ramon Solé

Can Oliveres de l’Hospitalet de Llobregat

Ca n’Oliveras esta en el carrer de Prat de la Riba, 306 de L’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès).

Us passo la seva història :

  • El nom popular es deu al fet que era el domicili habitual de la família Oliveres, propietària de la primera i encara més important línia d’autobusos que circulà inicialment entre L’Hospitalet (centre) i el límit del barri de Sants, i que amb el temps ha anat incrementant en extensió i quantitat els seus recorreguts fins a crear una xarxa de transport públic entre L’Hospitalet i les ciutats que l’envolten (Barcelona, Cornellà, Esplugues, etc.).
Gaspar Coll i Rosell- 1985 / Generalitat de Catalunya

És un casal de planta baixa i dos pisos amb i teulada a quatre vessants de teula àrab. Al centre del primer pis hi ha una gran tribuna amb columnes dòriques i que la part superior fa de terrassa del segon pis.

Gaspar Coll i Rosell- 1985 / Generalitat de Catalunya

Els murs són de maó arrebossat i té esgrafiats de motius florals, al mig, al costat dret i a les llindes de les obertures. Al costat esquerre hi ha un quadre de ceràmica pintada amb la representació d’una estació del Via Crucis.

Ca n’Oliveras és un casal noucentista protegit com a bé cultural d’interès local del municipi de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès).

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Conjunt de cases del Passatge Piera de l’Hospitalet de Llobregat

Les cases del Passatge Piera van dels números 1al 11, s’entra pel  carrer de Sant Roc, 59-61 de L’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès).

La data de construcció de les cases són del 1930. És un conjunt d’habitatges d’una sola planta que segueix la tipologia de passadís. Hi ha dues fileres de cases articulades a partir d’un pati central pel qual s’accedeix als habitatges, llevat de dos que tenen façana al carrer. La composició dels edificis és molt senzilla.

La façana presenta obertures rectangulars: una porta i dues finestres adornades amb petits relleus. Els respiralls són quadrats adornats per un cercle. L’edifici està rematat per una balustrada de pedra dividida per pilastres.

El passatge Piera de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) és un conjunt protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Conjunt de cases del carrer Santa Bàrbara de l’Hospitalet de Llobregat. 1ª Part

El conjunt de cases està situat en el carrer de Santa Bàrbara, entre el 3 i el 19 de L’Hospitalet de Llobregat.

Us passo la seva historia:

  • És un conjunt del segle XIX fet per a solucionar d’una manera planificada les noves necessitats d’habitatge d’una ciutat que començava a rebre l’impuls de la transformació industrial.
  • Les cases s’han mantingut pràcticament intactes des de la seva urbanització i és gairebé l’últim reducte que es conserva de l’ambient de poble rural de l’Hospitalet.
Gaspar Coll i Rusell – 1983 / Generalitat de Catalunya

El carrer Santa Bàrbara s’estén entre la riera de la Creu i el carrer de l’Església. Al costat nord del carrer hi ha un conjunt de 9 cases unifamiliars entre mitgeres, de formes unitàries.

Gaspar Coll i Rusell – 1983 / Generalitat de Catalunya

Consten de planta baixa i un pis amb la teulada a dues vessants i el carener paral·lel a la façana principal. A la part de darrere tenien un hort i un pou, que actualment han desaparegut o s’han convertit en garatges.

Gaspar Coll i Rusell – 1983 / Generalitat de Catalunya

 A la façana de cada casa hi ha una sola porta d’accés, petites finestres allindanades i algun balcó.

Totes tenen una gran xemeneia de sortida de fums, col·locada sobre l’espai que correspon a la cuina.

Viquipèdia

El carrer de Santa Bàrbara  el seu conjunt de cases entre els números 3 i 19 està protegit com a bé cultural d’interès local de l’Hospitalet de Llobregat.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sanchez – Miguel

El Far de la Torre del Riu de Barcelona

El Far de la Torre del Riu es troba en el marge esquerre del riu Llobregat, al nord de la seva desembocadura, dins del Port de Barcelona, s’accedeix pels carrers Far del Llobregat – Moll Álvarez de la Campa – Moll Príncep Espanya.

Us passo la seva historia:

  • El Far de la Torre del Riu, també conegut com la Farola o el Far del Llobregat, va ser projectat pel director del port, l’enginyer Simón Ferrer, l’any 1845.
  • Per fer-lo es van aprofitar les restes d’una antiga torre de defensa del segle XVI, coneguda com la Torre del Cap del Riu.
  • Es va encendre per primera vegada l’1 de març de 1852. És un far de recalada que va servir de model de molts fars que es van construir durant la primera fase d’enllumenament de la costa espanyola.
  • L’any 1920 tota la costa des del Llobregat fins a Montjuïc es van expropiar per la creació d’un Port Franc que mai es va realitzar, però des de llavors uns terrenys que pertanyien a l’Hospitalet de Llobregat van passar a ser de Barcelona, aquest far inclòs.
  • L’any 1952 es va canviar l’òptica per una de la casa francesa Barbier Bernard & Turenne i es va instal•lar una nova llanterna aeromarítima de la casa la Maquinista Valenciana.
  • Tot això es va inaugurar el 5 de setembre de 1956.
  • En 1969 se li va afegir un radiofar AGA tipus NAFS-607 que va ser substituït el 2001 per una estació GPS diferencial.
  • Al 1986 es van automatitzar els quadres de control. La llum té un abast de 21 milles.
  • Malgrat en l’actualitat el far està dins del port, envoltat dels dipòsits d’inflamables, encara està en funcionament.

Està format per cinc cossos que van disminuint de mida a mesura que guanyen alçada. El primer d’ells és la base de planta circular i a on s’adossen dos petites edificacions de planta rectangular, amb la teulada a doble vessant, entre les quals s’obre l’escala que porta a la porta principal.

Sobre aquesta base s’alça el primer tram de la torre de planta circular i de dos pisos d’alçada. La porta d’entrada al far és d’arc de mig punt i té els carreus del voltant de pedra sense pintar. La resta d’obertures de les dues plantes d’aquest cos són allindades. Una motllura separa els dos nivells i corona aquest cos. Per sobre hi ha un cos de planta quadrada amb petites obertures allindanades coronat per una cornisa que fa de terrassa al cos superior.

A continuació hi ha una torre octogonal. Cadascuna de les cares està emmarcada per una motllura llisa i s’obren petites obertures rectangulars. La part superior d’aquest tram és més estreta i té una terrassa.

Coral Vindel / Generalitat de Catalunya

L’últim cos és de planta circular i té a sobre la llanterna que és de vidre amb muntants de ferro i es corona amb una cúpula. Corona l’edifici un penell de ferro amb la data 1955.

Tot l’edifici està pintat està arrebossat i pintat de blanc excepte alguns detalls com les motllures i cornises que són de color gris i l’emmarcament de la porta principal que queda sense pintar.

Per a més informació podeu consultar a l’enllaç q us adjunto:

http://localmundial.blogspot.com/2017/01/el-far-del-llobregat.html

L’accés esta restringit donat que esta dins de la zona franca on hi ha matèries perilloses.

Recull de dades : Viquipedia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola i Google

Masia de Can Pau de l’Arna de l’Hospitalet de Llobregat

Masia de Can Pau de l’Arna és una antiga masia de tipus basilical, situada en el carrer Sant Roc, 7-9 de L’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès).

Dades històriques :

La primitiva Masia de Can Pau de l’Arna podria haver-se construït en el segle XVII .

Gaspar Coll i Rusell 1983 / Generalitat de Catalunya

L’edifici té planta i pis principal, amb unes golfes de teulada independent sobre las part central de l’edifici. Les obertures de la planta baixa i el primer pis són allindanades i estan emmarcades per carreus de pedra. Les tres portes del primer pis donen pas a balcons amb la barana de ferro. A les golfes hi ha tres finestres d’arc de mig punt que tenen la línia d’imposta motllurada. El ràfec de la teulada està decorat amb una motllura que, quan arriba a les golfes, continua recte separant el primer pis del superior.

Gaspar Coll i Rusell 1983 / Generalitat de Catalunya

Al costat dret hi ha un cos annex de planta baixa i un pis. Al primer pis s’obre una galeria de tres arcs de mig punt, però un d’ells està tapiat. Davant de la casa hi ha un pati i l’accés al recinte es fa mitjançant una reixa metàl·lica.

Can Pau de l’Arna és una masia de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Ca l’Esquena Cremat de l’Hospitalet de Llobregat

L’antiga masia de Ca l’Esquena Cremat està en la Rambla de la Marina, 447 i 550 de L’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès).

Fotografia de Viquipèdia

No es sap la data de la seva construcció, es creu que seria de mitjans del segle XIX, en aquella època tenia hort i camp a les seves rodalies.

És una masia de tres trams orientada al sud amb coberta a dues aigües amb carener perpendicular a la façana. Consta de planta baixa i pis.

Actualment la masia està adossada a la part posterior de les dependències del Casino.

Ca l’Esquena Cremat és una masia de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Can Buxeres de l’Hospitalet de Llobregat

Avui us presento dos articles

Can Buxeres, també conegut com a Can Boixeres, és un conjunt d’una antiga casa pairal, masoveria i jardí, avui parc municipal de l’Hospitalet de Llobregat.

El conjunt de Can Buxeres, que actualment és un parc municipal, en origen era el jardí d’una casa pairal, que encara es conserva dins del parc.

Dins del parc hi ha gran variació d’elements com arbres, plantacions de flors, escultures, fonts… Dues escultures destacades són La família, d’Hèctor Cesena i noia amb colom, de Rafael Solanich.

La família és una escultura en marbre blanc d’uns dos metres d’alçada amb la peanya, que representa un home que agafa per l’espatlla a una dona que porta un nen de bolquers als braços i representa una familia d’emigrants.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es ioty-1.jpg

Les figures són de mida natural. L’estil és realista però esquematitzat, insinuant les línies de composició i de les figures però defugint els detalls, tret dels rostres.

La noia amb colom és una escultura en marbre blanc d’uns 80 centímetres d’alçada més 20 centímetres de peanya que representa una noia nua, de mida natural que, en posició ajupida, sosté un colom a les mans.

L’estil és clarament noucentista, recollint influències d’Arístides Maillol i sobretot d’Esteve Monegal, principal mestre de l’autor de l’escultura. La peanya de formigó és un afegit posterior.

Gaspar Coll i Rosell 1983 / Generalitat de Catalunya

Hi ha un templet modernista, de planta circular, cobert amb cúpula sostinguda per sis columnes. La cúpula, que té tambor, està decorada amb mosaic de ceràmica vidriada.

Les columnes són de formigó, tenen petits capitells i estan decorades amb mosaic blanc la part superior i en mosaic fosc la part inferior. Un ferro forjat fa de barrera del templet. Hi ha uns esglaons per accedir a la construcció.

Gaspar Coll i Rosell 1983 / Generalitat de Catalunya

Cal destacar la font – sortidor en una part destacada del jardí.

Dins del parc, a part de la casa pairal, també es troba la masoveria.

És un edifici de planta baixa, un pis i golfes, amb teulada a doble vessant i el carener perpendicular a la façana principal.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es gaspar-hh-1.jpg
Gaspar Coll i Rosell 1983 / Generalitat de Catalunya

La porta d’accés és adovellada, amb forma d’arc el·líptic, i la resta d’obertures són rectangulars, amb les llindes de formes arrodonides i els brancals alternen les dovelles estucades i les llises.

La façana té un acabament ondulat que oculta la teulada. A banda i banda hi ha dos cossos afegits d’una planta, que al primer pis fan un balcó tancat per una balustrada.

Envoltant el jardí hi ha una muralla per sobre de la qual passa la via del tren.

El parament és de pedra per les estructures portants (les parts baixes de les portes, les pilastres que divideixen els trams, els contraforts triangulars…) i de maó en els arcs de mig punt de les portes.

Gaspar Coll i Rosell 1983 / Generalitat de Catalunya

A la carretera d’Esplugues té una gran portalada de pedra i ferro d’estil classicista, amb ordres de pilastres de tipus corinti i a la part superior de la porta es pot llegir la data de 1911.

Gaspar Coll i Rosell 1983 / Generalitat de Catalunya

El jardí fou urbanitzat el 1906-1911 i s’organitzà com a jardí particular pertanyent als propietaris de Can Buxeres.

Sofrí transformacions radicals al declarar-lo parc públic el 8 de novembre de 1972.

El conjunt de Can Buxeres està protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

La font de l’ermita de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat. Una obra de “Ceràmiques Bellvitge”

Avui us presento dos articles

Ceràmica que hi havia a la font de l’ermita. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Des que es van fer les obres de canalització de les aigües del segle XIX a partir del “Canal de la Infanta”, la zona de la Marina de l’Hospitalet de Llobregat va ser una de les zones més fèrtils de Barcelona. Hi havia anys en que es recollien tres collites ens va explicar el Sr. Campamà de les cases de la Marina.

L’ermita a començaments de segle. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.

Els camps de conreu i de pasturatge envoltaven l’ermita de Bellvitge que es va convertir en un lloc bucòlic on acudien pintors i excursionistes, on es celebraven aplecs i celebracions diverses tant familiars com locals.

L’ermita a mitjans del segle XX. Foto: Unió Excursionista de Catalunya

L’aigua és un element clau que ha acompanyat la història de l’ermita des de les primeres noticies de l’indret amb el “rec d’Amalvigia” (995). Des de finals del segle XIX tenim imatges en les que es veu aquesta fecunditat d’una terra ben irrigada.

1925 –  Pintura d’Ignasi Mallol i Casanovas

Després de ser incendiada al començament de la Guerra Civil, l’ermita, com les altres esglésies de l’Hospitalet, va quedar en estat d’abandó, tot i que “encara hi va haver sort de la bona disposició de gent de la ruralia que la netejaren i condicionaren una mica, fent-la assequible a la seva funció primordial”[1].

Segle XX. – foto: Companys. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge

L’accés a l’ermita era força complicat com ens va explicar el Dr. Abarca a la seva conferència de 2002: “per arribar-s’hi calia rodolar per camins carreters no sempre en bones condicions que hi havia entre conreus i pasturatges”.

Foto: Mercedes Golferich – 1945

Prova d’aquest arranjament que neix del poble, com en tantes ocasions al llarg dels segles s’ha fet envers l’ermita, és l’ordenació, celebrada en l’ermita de Bellvitge, en 1949, de Mn. Francesc Tena (L’Hospitalet 1921–Barcelona, 2015), qui va composar uns goigs per l’ocasió.

“Santa María la Camperola

dolça pagesa dels nostres camps

no us fa tristesa viure tan sola

amb sense llànties i sense rams?

(….)

Alça’t Marina ben fervorosa

i de Bellvitge l’altar petit

omple’l de lliris i de mimosa

I de violes deixa’l guarnit.

Santa Maria la Pageseta

obriu encara la vostra mà

que ens beneeixi la vostra dreta

en nostra ruta vers el demà”.

Justament al 1949 l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat preveu urbanitzar la zona en la que està ubicada l’ermita de Bellvitge obrint una entrada des de la Gran Via que comunica Barcelona amb l’aeroport del Prat. El projecte parla de que “se dejará la ermita rodeada de parterres, con arbolado, escalinatas y bancos para esparcimiento de los asistentes a las romerías”[2].

1ª meitat segle XX, dibuix de l’ermita de Bellvitge amb la casa dels ermitans adosada.

També es preveia fer un ampli desguàs, donat que l’ermita quedaria per sota del traçat de la Gran Via, però o no ho van fer o va ser insuficient, ja que quan plovia, l’ermita, com el propi barri, quedava inundat.

1962- ermita inundada

Probablement tot es va quedar en un projecte que no es posà en marxa fins que no es va necessitar promocionar la compra d’habitatges.

Foto: 1953, Esteban Reina Lorenz a Luís Bagan Imatges antigues de l’Hospitalet

El 1953 s’aprova el Pla Comarcal pel qual es preveu una zona residencial urbana en aquests terrenys. L’Ajuntament de l’Hospitalet converteix ràpidament el terreny no urbanitzable en urbanitzable.

El 1955 la Comissió d’Urbanisme de l’Hospitalet de Llobregat aprova l’adquisició de terrenys per a habitatge. Es destruiran desenes de masies i edificis patrimonials.

El 1956 es presenta un primer Pla Parcial per aquesta zona que serà impugnat per alguns tècnics de l’Ajuntament, al no tenir prevista l’evacuació de les aigües en un terreny amb tan escàs desnivell.

1959: L’ermita encara envoltada de camps, per sota de la Gran Vía de Castelldefels.

El 1957 el nou alcalde de l’Hospitalet reconeix la necessitat d’un pla urbanístic per a la ciutat de l’Hospitalet i decideix que el que cal és incrementar les institucions culturals i embellir la ciutat.

Una de les iniciatives va ser la de la família Layola que va dotar l’ermita amb una font el gener de 1957. Va ser feta en terracota per “Ceràmiques Bellvitge” i a la part de darrera hi havia la maneta per fer sortir l’aigua. El relleu de la marededéu de Bellvitge, amb la llegenda dels goigs de Mn. Tena: “dolça pagesa dels nostres camps” ha estat cedida recentment per la família propietària a la parròquia Mare de Déu de Bellvitge, ja que la font es va treure als pocs anys d’arribar els primers habitants al barri a causa del vandalisme.

El febrer de 1959 es posarà en marxa el Patronat de Santa Maria de Bellvitge per impulsar la restauració de l’ermita i en novembre del mateix any la Immobiliària Ciutat Comtal ja serà propietària de gran part dels terrenys del polígon Bellvitge, el que provocà que s’inicien algunes obres de restauració de l’ermita.

Al costat de l’ermita hi havia la casa dels ermitans dels que en tenim notícies des de l’edat mitjana. Una casa i un pou hi havia als anys 60, quan començaren a habitar el barri.

Esperanza Gil, l’última ermitana. Foto: Valcárcel, A. Ermita de Bellvitge ayer y hoy del siglo XI al XXI.

Joan Casas[3] al conte: “Un cinturó de joncs”, ens remet als paisatges bucòlics de l’ermita i al temps de les seves transformacions.

“Sobre els camps daurats, a punt de sega, amb farbalans de patateres i feixes de cols, bledes, enciams i carxofers, es veia la rotllana de xiprers que encerclava l’ermita. Més enllà la carretera era un riu incessant de camions i cotxes. (…) Van deixar les bicicletes davant la porta de l’ermita, dins el tancat de boix, llorer i baladres. (…) Van trucar a la porteta del costat, on els ermitans tenien la casa i venien berenar i begudes. (…) Va estirar la galleda que tenia al fons dl pou, amb la beguda fresca i en va treure les dues gracioses…”

Esperanza Gil va ser l’última ermitana. Antonio Valcárcel ens explica la conversa que va mantenir amb ella abans de morir. La casa de “l’ermitana” era petita i no tenia aigua ni llum, ella anava caminant fins la Remunta, a treballar en una fàbrica de filatures, el seu marit treballava amb un pagès repartint alfals amb un cavall que es deia Galán. Ells van anar al pis que els hi van donar, però la seva sogra “Pepeta” es va quedar en aquella casa fins que va morir[4].

El 1964 la Immobiliària Ciutat Comtal iniciarà la construcció a Bellvitge. A l’abril s’inauguren 5 km. des de la Gran Via fins als terrenys on es començà a edificar Bellvitge, al costat de la seva ermita. Els pins del camí que entrava a l’ermita des de la Gran Via van ser plantats pels pagesos de la zona.

1966 – La ermita y vía de acceso desde la Gran Vía, con árboles y rosaledas. Foto: Petra Ramos, parròquia Mare de Déu de Bellvitge

 

Als que estimen i tenen cura del nostre patrimoni cultural i natural.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero, Bellvitge, agost-2020

————————————————————————————————————

[1] Abarca, Lluís (2002) Conferència: “Als voltants de la nostra estimable ermita”.

[2] Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat (1949) “Proyecto de urbanización parcial de la zona en la que está emplazada la ermita de Bellvitge”.

[3] Casas, Joan (1980).  Pols de terrat, Grup 62. Premi Victor Català, 1979

[4] Valcárcel, A. (2011). Ermita de Bellvitge ayer y hoy, pàg. 138