A propòsit de Sant Jordi: cavallers i violència feudal al segle X.

Font a la masia de Cal Capellà de l’Hospitalet de Llobregat, avui Restauran Marina. AGC

La figura de Sant Jordi ha esdevingut tot un símbol, un imaginari embellit per la literatura i les icones que ha arrelat entre allò que es transmet de mares i pares a filles i fills i que anomenem cultura.

Els cavallers o “milites” realment van existir per aquestes contrades a la no tan llunyana Edat Mitjana. Un temps catalogat com un entremig del classicisme grec i l’anomenada Edat Moderna que prometia una nova salvació humana.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es esparraguera-ermita_del_puig.jpg
L’ermita de Santa Maria del Puig va ser una parròquia del terme del castell d’Esparraguera. Foto: viquipèdia. Santa Maria del Puig d’Alvèrnia era un lloc de peregrinatge important a l’E.M.

Cal descobrir l’anomenada “Edat Mitjana” perquè per a nosaltres és l’inici de la documentació escrita que ens permet conèixer d’on venim.

Pocs documents parlen dels cavallers i si ho fan és per reflectir les donacions que aquests feren abans de morir, ja se sap que el poder de les escriptures estava principalment entre els monjos i aquests no eren molt donats a cantar les gestes dels guerrers tot i que ells també empunyaven les armes.

Haurem d’esperar a mitjans del segle XI per començar a veure més sovint les mencions als cavallers i a les “milites”, tot i així, a la documentació del segle X, anem trobant algunes referències que ens permeten entreveure uns éssers que estaven tan sotmesos a la violència estructural com la que exercien cos a cos.

El poder necessita la violència. La culpa és per qui la exerceix directament, una culpa que els guerrers assumeixen i que els empeny a fer donacions importants a les institucions religioses, a peregrinar per expiar la culpa o a enrolar-se en una última lluita, com va fer Mir Geribert, trobant, com ell, la mort.

Mir Geribert. Il·lustració del còmic: Terra de frontera: Olèrdola, 1058 d’Oriol García Quera. Rafael Dalmau, ed. Una excel·lent manera d’explicar la història als més joves.

Veurem alguns exemples dels pocs que hem trobat:

Un dels primers és de 919, Fortuny, un cavaller, es dona a sí mateix amb el seu cavall, el fre i la sella i tot el que té a Llinars: vinyes i cases amb corts i horts a la “casa de Santa Maria” (potser Santa Maria del Mar, potser la de Llinars).[1]

El 985 van morir molts defensors de la ciutat de Barcelona davant la presa d’Almansor, un d’ells va ser Rami. Al seu testament de 987 deixà, entre d’altres béns, un alou a Vila Alba (Cardedeu) a Sant Miquel de Barcelona, un hort prop de la ciutat a Santa Maria del Mar o el seu alou de Premià a Quintilo Deovota.[2] El fet de tenir tants béns ens porta a pensar que no seria pròpiament un cavaller, més aviat devia ser un notable de la ciutat, però al segle X les fronteres no estaven prou definides, ni topogràfica, ni humanament.

Igualment Gigila, que sembla que es guanyava la vida de la mateixa manera que el seu pare, Sanla “faber”, fent obres de millora i tractes amb els potents, com el monestir de Sant Cugat, mor en aquesta batalla, quedant la seva germana Quixilo com a continuadora de la tasca familiar.[3]

I què en podem dir de elles? En primer lloc, que algunes van lluitar amb ells. De fet, a la defensa de Barcelona van venir famílies senceres. Una d’elles va ser Emma, feta captiva el 985 a Barcelona on va venir amb el seu marit Guillem, fidel del Comte Borrell II i senyor dels castells d’Espases i d’Esparraguera, a participar en la defensa. El nou de setembre de 985 Guillem es lliura, amb gran part dels seus béns, entre els quals, aquests castells, a Sant Pere de Vic, també dona la seva mansió a Castellet però amb la condició de que li hauran de donar a Emma, sense cap impediment, si aquesta tornava del captiveri.[4]

Restes del castell d’Esparraguera. Foto: viquipèdia.

Les dones que no anaren a lluitar continuaren amb les feines familiars, com hem vist que va fer Quixilo i vèiem amb moltes dones que, ja sigui soles, amb els fills i les filles o en grup, se’n fan càrrec de les seves propietats venent, permutant, donant a un monestir per tal de seguir en règim d’usdefruit…

Moltes van haver de pledejar per recuperar els seus béns, com Madrona, filla de Guisand, que havent tornat del seu captiveri trobà que el seu germà, Bonhome, s’havia venut les seves terres a Magòria (Barcelona). El tribunal, presidit per la comtessa Ermessenda el vuit de maig de l’any 1000, obligà a restituir els béns a Madrona. El bisbe Aeci (995-1003) i la Canonja li tornen les terres, encara que poc després ella les dóna a St. Miquel, quedant-se com a usufructuària.[5]

Sant Miquel, protector davant la mort, era una figura molt apreciada, tot un generador del símbol del cavaller que s’enfronta al mal.

Restes església de Sant Miquel de Barcelona. Portal pòtic de la Basílica de la Mercé. Foto: viquipèdia.

Altres van haver de refer escriptures perdudes com Dulcídia que el 987 presentà, davant del jutge Oruç tres testimonis que declararen sobre quinze escriptures que donaven compte de les sis peces de terra, sis vinyes i tres cases que havia adquirit amb el seu marit, Adam. Les propietats eren a Barcelona, als termes de Monterols (Sant Gervasi), Trullols (Sants), Cassoles (Bonanova) i al suburbi dels Arcs (davant la Catedral) o Quindeleva, vídua de Bladi que en 994 demana li siguin reconstruïdes les seves propietats a Sant Pere de Reixac, objecte de rapinya dels sarraïns que a la partida s’endugueren arxius i llibres. Algunes van recuperar penyores, com Susana que en 988 venia a Edelfred una casa amb pati a Barcelona com a garantia d’un préstec que va fer a Gomarell.[6]

No moltes però sí alguna, com Aurúcia Deodicada, compren. En 986 Esteve ven a Aurúcia un casal (terreny per edificar una casa) que tenia fora muralles, davant de la porta del Regomir, una de les portes d’entrada a la ciutat, per herència del seu germà Muç, un altre pròcer mort a la presa d’Almansor.[7] Recordem que Aurúcia gestionava uns béns importants entre els que hi havia una parada de mercat a l’entrada de la ciutat.[8]

I totes les que van quedar vídues, si volien conservar el seu patrimoni, no podien tornar-se a casar. És un fet àmpliament documentat.

Estúdia donant per perdut el seu fill, Gaudemar, s’annexionà el que li pertocaria a aquest per herència. En tornar el fill en 1002 la mare de seguida li restitueix la herència afegint una vinya que ella havia aconseguit per permuta.[9]

Com veiem, res a veure amb el que entenem per “dames”, potser les veurem als segles següents o potser ho n’hi hauran existit més que a la imaginació i a les seves expressions com la pintura i la literatura. Expressions que el dia de Sant Jordi celebrem amb la millor de totes elles, la de l’esclat de la Natura.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 21-abril-2021

A les dones treballadores de tots els temps. Als que estimen en temps difícils.

———————————————————————————————————————————–

[1] Mas, J. Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la Seu de Barcelona. Vol. IX, n. 4.

[2] Feliu i Montfort, Gaspar (1971). El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Doc. 63.

[3] “Na Quixilo, una família de constructors de molins”: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/05/06/na-chixilo-finals-segle-x/(abre en una nueva pestaña)

[4] Rovira i Solà, Manuel (1980). “Notes documentals sobre alguns efectes de la presa de Barcelona per Al-mansur (985)”. Acta historica et archaeologica mediaevalia, 1.

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 37, docs. 13, 25 i 26.

[6] Salrach i Montagut, dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera. Textos jurídics catalans, 2, docs. 101, 125 i 107

[7] Fàbrega i Grau, A. (1995). Diplomatari de la Catedral de Barcelona (844-1000). Arxiu Capitular de la catedral de Barcelona, doc. 182

[8] “Aurúcia, la de Santa Eulàlia de Provençana”. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/06/18/banyols-versus-provencana-s-x-aurucia-versus-el-bisbe-vives/

[9] Baucells, Fàbrega, et al., o.c., doc. 21

Escultura “Conseqüències d’equilibris” en Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat

“Conseqüències d’equilibris”  és un monument que l’Ajuntament de l’Hospitalet i l’Associació de Veïns de Bellvitge van encarregar, pel 30è aniversari del barri, a l’escultor Ferran Soriano, veí del mateix barri.

L’obra es va fer en memòria i homenatge dels homes i les dones que amb el seu esforç i la seva lluita aconseguiren un barri millor.

Està ubicada al Parc de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat.

Home i dona,

ciment i natura.

Línies que volten

l’esforç i la lluita.

Text i Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Conjunt de cases del carrer Xipreret, nucli antic de l’Hospitalet de Llobregat

El carrer Xipreret és configura l’antic nucli de l’Hospitalet, i és on es concentra gran part de la història medieval i moderna de l’Hospitalet

i escenari d’alguns importants episodis històrics com el Conveni de l’Hospitalet de 1713.

L’origen del carrer Xipreret cal buscar-lo en època romana, com a eix delimitador de propietats agrícoles.

Més tard, és on es forma l’antic nucli de l’Hospitalet; en detriment de l’assentament de Provençana.

L’edifici de l’Harmonia o Torre Blanca, documentada ja al segle XI, fa que en les seves terres es fundés el petit hospital de camí, que donarà lloc al nom de la ciutat.

També és el lloc d’on es pren el nom del municipi, a l’entorn a Torre Blanca (actualment l’Harmonia), ja esmentada al segle XI, al costat de la qual, a finals del segle XII, apareix un petit hospital, l’hospital de la Torre Blanca dins la parròquia de Provençana.

 Al seu voltant es formà un petit nucli que el segle XV s’anomenava la Pobla de l’Hospitalet i que, amb el temps, esdevindria l’Hospitalet.

A partir del segle XVI, el carrer Xipreret, viu un moment d’expansió i es basteixen, al llarg del seu eix, els grans casals de les famílies més importants.

Un aspecte destacat d’aquest carrer són els corralons: petits culs de sac oberts al carrer principal que permeten orientar les façanes de les cases a solella i, deixar al davant, un espai on hi havia els pous o safareigs per rentar la roba.

A la part més septentrional hi trobem la masia de Can Riera, ara convertida en oficines del Museu.

I a la part més meridional, el carrer Major.

Destaquen la Casa Espanya, Ca n’Oliver, l’Harmonia o Ca la Vidala; a més de les cases dels números 28-30-32, 41-43-45, 47-57 i 87-95.

A l’alçada del carrer Barcelona s’hi ha afegit la torre de defensa del segle XVI, la Talaia, provinent d’un antic casal enderrocat.

L’antiguitat del carrer, la seva continuïtat històrica, l’aglomeració d’edificis històrics, les característiques urbanístiques i la bona preservació, en fan un punt clau per a la història de l’Hospitalet.

Es tracta d’un referent paisatgístic, històric i arquitectònic de les arrels del nucli antic de l’Hospitalet.

Actualment té només protecció parcial, amb 27 elements protegits a títol individual, però no com a conjunt.

Recull de dades : Blog d’Esquerra Republicana de l’Hospitalet

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Antic safareig i pou, a la Masia de Can Riera de L’Hospitalet de Llobregat

Can Riera està en el carrer del Xipreret, 99-103 de L’Hospitalet de Llobregat .

Observem a mà dreta del pati d’aquesta masia, un safareig i el seu pou, on s’extreia l’aigua necessària per rentar la roba.

Molta de l’aigua que es feia servir a les cases per rentar-se, i cuinar provenia dels pous que s’alimentaven de l’aigua de pluja que queia a les teulades i que amb una canonada es desviava cap al pou.

L’Hospitalet, al estar a la part baixa del riu Llobregat és ric en aqüífers, encara avui dia. Els safareigs  acostumaven a tenir aigua d’algun rec o canalització, sobre tot aquells on es rentaven la roba dels malalts.

Recull de dades : Mapes de Patrimoni Cultura – Diputació de Barcelona

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Conjunt de cases del carrer Santa Barbera de l’Hospitalet de Llobregat – 2ª Part #

El carrer de Santa Bàrbara és un carrer del barri Centre de l’Hospitalet de Llobregat. El conjunt de cases entre els números 3 i 19 està protegit com a bé cultural d’interès local, totes alineades en el mateix costat.

Com a complement a la 1ª Part, us passo mes fotografies :

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Antiga masia de Ca la Llarga de l’Hospitalet de Llobregat

L’antiga masia de Ca la Llarga, està situada al camí de Pau Redó, 8,

entre l’hospital oncològic i les instal·lacions del Tenis Gran Via.

L’antiga masia de Ca la Llarga també es coneguda com a can Rovira.

En l’actualitat els néts dels Rovira han reformat la masia i l’han convertit en un estudio fotogràfic.

Actualment es diu “Masia estudio”, també es pot trobar per “Moments” ja que ofereix reportatges per a celebracions com casaments.

Recull de dades : Varis

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Els pagesos de la Marina i l’ermita de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat

Can Salvador Roig al Carrer Sant Roc amb el camí de la Riereta. Foto: AGC

Una de las poques masies de la Marina que perduren a l’Hospitalet és la de Can Salvador del Roig, de la família Colominas, al Carrer de Sant Roc amb el camí de la Riereta, on fa poc temps van enderrocar la masia de Can Borni.

La masia és una típica casa pairal catalana. “De formes senzilles, té una decoració reduïda  i limitada a les baranes dels balcons, els petits respiralls i a una imatge de la Moreneta situada sobre una font adossada a la façana del camí de la Riereta”.[1]

A Bellvitge els Colominas han tingut presència activa. Intentant conèixer una mica més, ens hem endinsat una mica al teixit que hi havia entre els pagesos de la Marina del Llobregat, a banda i banda del riu, amb els seus noms i cognoms i amb els seus motius que tant es podien referir a ells mateixos com a les seves cases, l’origen dels quals es perd en la memòria dels que els feren servir sense saber ben bé d’on venien.[2]

Cal Pepet l’islenyo o Manel Nolla El motiu d’Islenyo podia venir perquè en inundar-se la zona es quedaven aïllats

El 1920 (l’any anterior a l’annexió de Sarrià) les autoritats van segregar 900 ha., el 40% del nostre terme i el van afegir al barceloní per ampliar el Port. La frontera fou traçada amb regle uns 600 m per sota de Bellvitge. En la zona de la Marina cedida a Barcelona hi havia unes 70 masies.

La Conxita Nolla va néixer en 1935 a Cal Pepet l’Islenyo ó Cal Manel Nolla, a la Zona Franca, on ara hi ha el Makro. Al llibre de Els pagesos del Prat explica, entre altres interessants històries, que anaven a buscar aigua al pou de Can Salvador Salvadó o Can Ramon Saió, perquè era més bona [3].

Cal Salvador Saió abans de ser enderrocada per fer la zona portuària.

En Jaume Colominas va néixer en 1930 a una modesta casa del Prat: Can Met de la Torrera, el seu pare era de Sant Boi i feia de mosso a Cal Vermell i altres cases de pagès d’aquesta banda del riu.

1980 Dibuis de Rafael Garric pel llibret de Francesc Marcé i Sanabra: Una mirada a la Marina d’ahir. Les nostres masies.

Beatriz Colominas i Joaquim Campreciós, de les masies de la Marina, donaren en 1960, la campana de l’ermita de Bellvitge en memòria del seu malgrat fill Jaume Campreciós i Colomines que havia estat administrador de l’ermita. La campana es diu Eulàlia i pesa més de 300 Kgs., la van fondre a Olot.[4]

La Campana “Eulàlia” de la ermita de Bellvitge. Donada por la família Campreciós Colominas.

Els germans Campreciós, en Pau Durban, en Jaume Layola (la família Layola va donar la placa de la font que hi havia a l’ermita de Bellvitge) i en Lluís Marcé són alguns dels propietaris de terres que van impugnar el Projecte d’edificar a Bellvitge, degut a les dificultats d’evacuació de les aigües.[5]

Placa realitzada a ceràmiques Bellvitge que hi havia a la font de l’ermita.

El projecte, com tots sabem, va tirar endavant, malgrat l’oposició d’alguns tècnics de l’Ajuntament i d’alguns pagesos, com hem vist, tot i així, en 1965, Joaquim Campreciós va fer el camí que arribava a l’ermita des de la Gran Via, plantant rosals i pins (Arxiu parròquia M. D. Bellvitge).

El camí que anava a l’ermita i al barri de Bellvitge des de la Gran Vía, amb arbres i plantes que plantà el Sr. Corominas, pagès de la Marina del Llobregat.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 13-02-21

Als pagesos de la Marina del Llobregat

————————————————————————————————————————————————————-

[1] Giménez, P. et. al. (1992) Descobrir l’Hospitalet de Llobregat. AMB

[2] Cornelles i Pujol, Montserrat (1990) Els motius de les antigues cases de pagès de l’Hospitalet. Quadern urbà, n. 5 Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.

[3] Piera González, Marta (2011). Les masies de l’Hospitalet. CEL’H. Quadern d’estudi  n. 27. Abelló, Núria (2018) Pagesos del Prat Cal Met de la Torrera. Jaume Colominas i Conxita Nolla, p. 44-51: https://issuu.com/tintablavaissuu/docs/llibre_pagesos_prat_2018

[4] Valcárcel, A. (2012) La ermita de Bellvitge, ayer y hoy, del siglo XI al XXI, p. 149.

[5] Campamà Solanes, Josep (2015) Conferència: “Quan Bellvitge eren camps”

La puntaire de Can Creixells de l’Hospitalet de Llobregat.

La Masia de Can Creixells a la Marina de l’Hospitalet de Llobregat. Foto: AVV Bellvitge.

Maria Rosa Creixells i Valls (L’Hospitalet de Llobregat, 1840 – Madrid, 1914) va néixer a la masia de Can Creixells, a la Marina (on ara hi és l’Institut Europa de Bellvitge, abans Joan Miró).

Institut Europa a Bellvitge, als terrenys on hi havia la masia de Can Creixells. AGC

Era filla de Llorenç Creixells (jornaler) i Maria Valls, germana de Baldiri que va obrir un negoci de carruatges que connectava l’Hospitalet amb Barcelona i de Francesc que tenia un negoci del vidre i tia de Joan Creixells i Vallhonrat (filòsof i escriptor de la Renaixença). Tota una família obrera, artista i emprenedora.

Homenatge a les puntaires a Sant Boi de Llobregat. Foto: AGC.

Va aprendre a fer puntes des de petita amb la germana de la seva mare, Rosa, al taller de blondes i puntes de coixí de la família materna. Tenim notícia de vàries dones amb el cognom Valls que es dediquen al comerç de teixits i blondes.

Puntaires de Malgrat. Museu de la punta d’Arenys de Mar. Foto: museu de les puntes d’Arenys de Mar.

El 1856 (amb 16 anys) es casà amb Josep Huguet i Casamitjana, dibuixant de randes. En 1858 el matrimoni es traslladà a Madrid, on hi havia el mercat de blondes més important de l’Estat, amb la idea de crear un negoci propi per a vendre les puntes i blondes fetes a l’Hospitalet i a altres indrets de Catalunya. A Madrid es va perdre la i del cognom Creixells. Al Museo del Traje de Madrid es conserven alguns treballs de Rosa Creixells i Valls.

Aprenent a fer puntes de coixí al Casal Artesà d’Hostafrancs.

La qualitat del producte va fer que fossin proveïdors de bona part de l’aristocràcia espanyola, sent puntaire de la Casa Real amb la reina regent, Maria Cristina de Borbó i amb la seva filla, Isabel II d’Espanya, que va fer substituir els barrets de la cort per les manteletes. Cal dir que les puntaires catalanes sempre van ser molt valorades a la Cort de Madrid. [1]

1906. La puntaire catalana, presentada com la dona hàbil i forta. la realitat era que les treballadores solien ser pobres i molt sovint, nenes.

La feina era feta per puntaires de l’Hospitalet, com la Mora, la Xica del Gaspa, la Cristina del Moro, la Margarita del Fabot i l’Andalona.[2] Aquestes dones devien treballar a casa –seva o d’altres-, com tantes altres han fet al llarg dels segles.

Inicis de l’ofici de puntaire. Foto: Montserrat Zaragozà Torner.

El matrimoni Huguet-Creixells tingué tres filles que van seguir els passos de la mare. Josefa (1857-1939), va viatjar per països com Bèlgica, França o Itàlia per a conèixer millor el treball de les blondes a aquests llocs i va heretar i mantenir el negoci a Madrid. També va ser, des de molt joveneta, professora de la Escuela del Hogar y Profesional de la mujer, institució que oferia sortides laborals per les dones des de 1911.

“El Globo” 26-01-1912

En 1915 es crea el Taller de Encajes, amb la participació d’intel·lectuals com Emilia Pardo Bazán i de Eloïsa Ballester Huguet, filla de Josefa, el taller volia crear un col·lectiu de dones que es dediqués a la comercialització de les blondes. Rosa, bona puntaire, va morir jove. La més petita, Pilar (1868-1950), mestra, va escriure el primer llibre rigorós sobre la història y la realització de les puntes: Història i técnica del encaje.[3]

El disseny, la base del treball de les puntes. Foto: Montse Zaragozà Torner

El treball de les dones. De la llar a la fàbrica.

A més de la persona i la família volem mirar el que representa una realitat de moltíssimes dones amb les cures del nodrir, vestir o curar. Les feines tèxtils com filar, cosir o teixir era un complement per a moltes llars, sigui per a la producció de les necessitats familiars, sigui per complementar els ingressos.

En 1858 Isaac Merritt Singer (EEUU) inventa la màquina de cosir domèstica, funcionava amb pedals i va suposar una revolució pels treballs de la llar. Foto: AGC, monestir de les Avellanes.

A mitjans del segle IX, un 20% de la població femenina major de 12 anys de l’Hospitalet es dedicava a la manufactura domèstica de les puntes de coixí, com passava a altres comarques catalanes com el Baix Llobregat o el Maresme. El 1850 hi havia a l’Hospitalet un total de 82 telers manuals a les cases i hi devien d’haver d’altres no declarats. Aquests telers van conviure llarg tems amb els mecànics que les empreses anaven instal·lant a la nostra població davant la prohibició de fer-ho a la ciutat de Barcelona. Els tallers de puntaires agrupaven entre 20 i 40 dones treballant per empreses de Barcelona. Al 1853, hi havia a l’Hospitalet set fabricants de puntes i només trobem una dona de l’Hospitalet, l’Esperança Costa, que actuava com a representant de Salvador Santacana de Barcelona. Les feines tèxtils, com les de les puntaires, eren feines dures a les que es dedicaven els sectors pobres de la població. [4]

Les blondes, els brodats, el ganxet… treballs que les nostres àvies ens van regalar com les millors joies del nostre preuat aixovar. Foto: AGC.

Estem al pas entre una economia preindustrial i la pròpiament industrial que la canalització de l’aigua, amb les màquines de vapor, la millora de les comunicacions amb les vies fèrries i la posterior instal·lació de l’electricitat van acabar imposant.

Aquesta petita història il·lustra els començaments d’aquesta ciutat industrial i fa palès el treball de les dones a la ciutat, sovint obviat i menystingut, sent, en canvi, tangible, concret i real, portador de riquesa per a la ciutat i una part considerable de les seves transformacions.

La puntaire d’Arenys de Mar que abans mirava el mar. Foto: AGC

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 12-02-21

A les dones que s’han deixat la pell per a fer-nos millor la vida de totes.

A les emprenedores, tan menystingudes.

A les que mantenen vives les tradicions de les nostres àvies.

——————————————————————————————-

[1] Sanmartí. Carme (ed.) et. al. (2019) Catalanes del IX al XIX. Eumo ed. Capsa de Pandora.

[2] Marcé i Sanabra, Francesc (1994) Hospitalenses d’ahir. Ateneu de Cultura Popular.

[3] Barreda López M. Dolores (2018) “Las primeres artistas de la asociación espanyola de pintores y escultores. Pilar Huguet Crexells”: https://apintoresyescultores.es/pilar-huguet-crexells/ Ribas, Neus (directora del Museu de la Punta d’Arenys de Mar). Conferència: “Una saga de encajeras triunfan en la corte madrileña”.

[4] Casas, J. (1985) La formació de la indústria a l’Hospitalet. Centre d’estudis de l’Hospitalet. Llinàs, Conxa i Trayner, Mª Pau (2014) Guia didàctica de la exposició: “Indústria tèxtil a l’Hospitalet en mans de les dones”. Segura, Isabel  (1998) Dones de l’Hospitalet. Itineraris històrics. 1. Passejades per la vila vella. Aj. L’Hospitalet. Solà i Parera, Angels (2001) “Les puntaires del Baix Llobregat” a Les dones i la història del Baix Llobregat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Monòlit amb un relleu de la Mare de Deu de Montserrat a l’Hospitalet de Llobregat

Aquest monòlit està situat en la Plaça de la Mare de Déu de Montserrat de l’Hospitalet de Llobregat.

La imatge és un relleu en bronze de la Mare de Déu inserit dins un roc extret de la mateixa muntanya de Montserrat i cedida pel municipi de Collbató.

Va ser inaugurat en 1997 i va ser per encàrrec del Club Muntanyenc de l’Hospitalet, tal com figura en un cartell adherit a la roca.

Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Cal Capellà, ara restaurant Marina de l’Hospitalet de Llobregat

Entrada al Restaurant La Marina de l’Hospitalet de Llobregat.

Al carrer Feixa Llarga, 47, entre la Ronda litoral i la Zona Franca, darrera de la Gran Vía, hi ha una antiga masia que ha perdurat gràcies a la gestió i l’interès dels seus propietaris.

Aquest és el relat d’una grata visita un dia dels incerts temps de pandèmia.

Pati al recinte interior de la finca.

Arribo a les 12h., les portes encara no són obertes. A un costat de la casa trobo un senyor gran treballant l’hort. Passejo, faig alguna foto i converso amb ell. Li dic que està molt bé que es mantingui fent aquest sa exercici, que sóc de Bellvitge i que estic documentant les masies que queden a prop i les que ja s’han perdut.

El Sr. Masferrer, propietari amb la seva dona de la finca treballant a l’hor.

Em diu que és amo de la finca, el Sr. Masferrer, i que puc fer totes les fotos que vulgui, fins i tot a ell treballant l’hort i que de seguida obriran. Comentem la greu crisis que pateix l’hostaleria i em diu que ells, malgrat totes les dificultats, han mantingut el personal, però que si aixó no acaba aviat no sap que faran. M’assenyala la Torre Gran que des d’allí es pot veure, camino una mica i faig alguna foto del deplorable estat d’abandonament d’aquesta imponent masia.

La Torre Gran en estat d’abandonament.

Aviat obren i començo a fer fotos. Ja conec el recinte perquè havia vingut algun cop a dinar. Els galls dindi en un racó i davant el galliner.

Galls dindi a l’entrada de la masia.

Els estris antics penjats a les parets, la infinitat de detalls que no puc abastar en un moment.

Entrada al recinte. Algunes de les eines penjades a les parets

Quan arribo a l’entrada del bar, em rep la mestressa, Mª Àngels Malet, em diu que ella és filla de la casa. S’ofereix a ensenyar-me la masia abans que hi hagi més feina, ja que ara la tenen concentrada tota en l’horari que els hi és permès obrir.

Mª Àngels Malet, filla de la masia de Cal Capellà, avui restaurant La Marina. A la façana hi ha un rellotge de sol inventariat als rellotges de Sol de Catalunya.

M’ensenya un plànol de les masies de l’Hospitalet quan tot era camps, com ella recorda de quan era petita. El reflex del vidre no permet fer la bona foto que m’agradaria que es veiés.

Plànol de les masies de l’Hospitalet de Llobregat.

Em porta al fons del tot: – Això eren els estables, aquests últims eren els dels porquets, al fons teníem les mares amb els garrins. Em trobo a un menjador recollit que sembla una bodegueta

Àntic estable petit del fons per a les truges i garrins de llet, avui menjador recollit.

i un altre menjador on tenen les fotos de la família. Faig una foto general però m’agradaria entretenir-me en cada una d’aquelles fotos, sentir les seves històries.

Àntic estable dels garrins. Fotos familiars.

El següent era el de les vaques, ara un menjador arregladet amb un munt de coses a les parets que voldria mirar una per una.

Estable de les vaques.

L’estable que hi havia on ara estem, tocant a l’entrada del bar era el de cavalls, ara amb un munt de coses penjades del sostre i una agradable llum que entra per la finestra.

Estable dels cavalls.

La Mª Àngels m’ensenya un quadre amb un plànol de quan van fer el segon tram del Cinturó del Litoral, entre 1980 i 1983. Els plans es van fer abans, als anys 70 quan es va començar el primer tram. Moltes masies de la zona van desaparèixer durant aquest temps, com les de Xic de la Barca i Can Miquel del Ros.

La Gran Via i el cinturó del litoral quan s’estava fent aquest 2n tram al 1980.

Davant del bar, junt a l’actual galliner, on ara són els serveis, n’hi ha un altre menjador, la Mª Àngels m’ho ensenya mentre no deixa de donar instruccions als cambrers, atendre trucades o revisar la fruita que s’ofereix.

Antics galliners. Ara serveis i menjador.

Aquest menjador està ple d’estris de cuina, molts de vidre. Em diu que se li va acudir a ella. Jo penso en el que deu costar netejar tot això, però reconec que hi ha una bellesa en tot aquest popurri de flors seques d’un passat recent que resisteix davant les aplanadores que l’Ajuntament de l’Hospitalet, en conveni amb altres administracions, ha permès i permet que tot es converteixi en ciment armat.

Menjador dels antics galliners.

No vull abusar de la seva amabilitat i atenció i li dic que seuré a prendre una cervesa i em duré un dinar vegetal ja que no puc quedar-me. Em diu satisfeta que les verdures són seves. Mentre m’ho preparen i prenc la cervesa acabo de fer la ullada al pati i a la seva font.

Font de la masia amb un Sant Jordi.

En fixo en les llonganisses que pengen dels arbres.

El Sr. Masferrer seu en una taula de davant i m’assenyala uns plàtans que pengen d’un arbre, se m’ha oblidat preguntar-li si són reals o recreats.

Parlem del covid i de les desfetes que ha ocasionat, en vides, en salut, en una economia que sempre afecta als de baix, als treballadors, sí, però també als que, a més de treballar, i molt, han sabut fer d’un bé propi, un bé que dona feina i vida a moltes persones i famílies.

Gallines que picotegen al terra al galliner de Cal Capellà, encara avui i malgrat totes les malifetes que han fet sobre aquest petit territori de l’Hospitalet.

En acomiadar-me li dic que em dic igual que la seva dona. Amb un somriure ample m’ha dit: – Són bones les Mª Àngels!. Li he donat de nou les gràcies i he marxat a casa contenta per aquest agradable matí en temps de confinament.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 29-01-2021

Als treballadors de la hosteleria.

                                      Als que cuiden el seu patrimoni amb estima.

                                                     Als que fan de la seva feina un art.