La “Pepa” i la primera República a l’Hospitalet de Llobregat. Eixamples vuitcentistes, revoltes, contra-revoltes i un nomenclàtor a revisar.

1.- L’eixample de la Fabregada.

L’augment de població durant el segle XIX va motivar obrir nous sectors d’habitatge entorn de l’Avinguda Fabregada, on s’instal·laven algunes de les primeres indústries d’adobs, tèxtils, ceràmiques o molins.

El topònim “Fabregada” (“Fabricata”) és molt antic a la nostra ciutat, el trobem per primer cop el 1106 quan Eliarda, vídua de Pere Grau, amb el seu gendre Pere Bernat i la seva filla Agnès, muller d’aquest, empenyen a Ermengarda i al seu fill Ramon Bernat (clergue) el “mas Fabregada” amb totes les seves pertinences, a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, per 900 mancusos d’or de València que els devien d’un empenyorament anterior que havia fet Pere Grau a Ermengol Bernat a Sant Andreu de “Palumbario” (Palomar) i del que mare i fill tenien escriptures. L’alou de Fabregada era entre uns límits massa amples o poc definits: del coll d’Enforcats (Plaça Espanya) al riu Llobregat i de les muntanyes a la mar (és a dir, Provençana).[1] Cal dir que la família Guerau (ara Grau) tenien amples possessions al terme, també a Banyols i a la Torre Blanca.

Un pati interior dels blocs d’habitatges del barri de Sant Josep. AGC, 2021

Doncs bé, pels volts del 1860, s’obre el carrer de Sant Antoni, primitivament anomenant Trabal, Migdia (nom que encara perdura) i el suggestiu “Hort de les Cols” que es convertirà el 1865 en el carrer Castillejos, tal com avui el podem trobar, en honor al General Prim (Reus, 1814 – Madrid, 1870) que havia guanyat aquesta batalla a Tetuan el 1860. Un record d’un fet cruent que va deixar masses morts, potser es podria canviar ja aquest nom i recuperar d’altres més significatius del nostre passat.[2]

Joan Baptista Calabrés a Reus, 1953, imitant el “Prim de Reus” com li deien a la seva estàtua.

Més que un eixample podem considerar aquests primers carrers d’habitatges d’obrers com una expansió urbana provocada pels canvis de model productiu.

2.- L’eixample del mercat. Records liberals.

Joan Casas denomina a aquest autèntic primer eixample com “l’eixample vuitcentista del mercat” diferenciant-lo del noucentista de les Rambles.[3]

La Primera República espanyola (11-2-1873 / 28-12-1874) coincideix a l’Hospitalet amb la necessitat d’obrir el traçat del barri antic per a ubicar nous espais comuns i millorar els accessos a la zona de la Marina.

El 1877 existeix una “Junta de Foment de l’Eixample”, aquesta junta devia tenir molt present la primera i curta República espanyola, així com els moviments liberals i revolucionaris que intentaren fer sortir a Espanya del seu ostracisme atàvic (que encara avui ressorgeix) i deixà alguns noms que les recordaren.

L’antiga plaça del mercat. Al fons es veu la font que es posarà a la placeta de la Constitució.

La plaça de la Constitució (de Cadis) i la font de l’antic mercat

Aquesta placeta era, amb la de l’Església (més petita encara que aquesta), les dues úniques places de la vila vella, massa petites per a qualsevol servei públic com un mercat. Ubicada al carrer Major, va rebre el seu nom durant la Guerra de la Independència en homenatge a la Constitució de Cadis de 1812. Aquesta primera constitució, coneguda com “la Pepa”, va durar poc en una Espanya dividida i en guerra, tot i que la seva influència i record sí es van deixar sentir.

Pl. Constitució al carrer Major de l’Hospitalet amb la font que havia estat a la plaça del mercat. AGC, 2021.

Fernando VIII la suprimí en tornar a Espanya en 1814, quan implantà el seu absolutisme més dur, fins el 1820 en que, davant del pronunciament de Riego, el rei es va veure obligat a jurar la Constitució, instaurant el “Trienni Liberal”, un intent que va durar poc, ja que després va venir la “dècada ominosa”, durant la qual van ser executats molts liberals com Riego, el “Empecinado”[4] o Mariana Pineda (Granada, 1804-1831) portada a la forca més aviat com a represàlia per no correspondre l’amor d’algú que pel seu suport obert als liberals. García Lorca li dedicà una obra de teatre que representà, entre d’altres, Margarita Xirgu (1988-1969).[5]

Margarita Xirgu interpretant a Mariana Pineda, obra de García Lorca.

A la nostra placeta de la Constitució, de nit i d’amagat, es va canviar la placa que hi havia per una altra que duia el nom d’aquell dictador.

Davant de la Pl. Constitució, al carrer de St. Roc, també es va treure el nom de C. de la Revolució, després de la Guerra Civil. Cal dir que el nom de St. Roc duu, rera el nom del sant una història sobre la inmigricadió francesa a la nostra ciutat. AGC.

Actualment la plaça de la Constitució té una font que inicialment era a la plaça del mercat, inaugurada el 1898. L’actual mercat cobert va ser obra de l’arquitecte municipal Ramon Puig Gairalt als inicis del s. XX, llavors es traslladà la font a la placeta de la Constitució.[6]

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es mercat-lh.jpg
El mercat ja cobert als inicis del s. XX.

La font, de ferro fos, té dos brocs, amb aixetes que surten de la boca d’uns animals fantàstics. Originalment havia sostingut un fanal (probablement de gas) del que encara queda un segment.[7]

La font de la plaça Constitució de l’Hospitalet de Llobregat.

La plaça de la Llibertat, avui de Mn. Homar

En morir Fernando VII, va pujar al tro la seva filla Isabel II. Davant del descontent general, el setembre de 1868 esclatà a Cadis una revolució promoguda pels generals liberals Prim i Topete anomenada “la Gloriosa”, com la que s’havia donat a Anglaterra al 1688. Aquesta revolta va provocar l’exili d’Isabel II i la proliferació de Juntes Revolucionàries que intentaven anar més enllà del que pretenien els militars promotors.

Aquest passatge rera la plaça de Mn. Homar du el suggestiu nom de “la Rectoria”. AGC, 2021.

A Barcelona es va demolir la Ciutadella i a l’Hospitalet es va fer desaparèixer el pont del Carrer Major que comunicava l’església amb la rectoria i es va tirar una paret d’un dels horts del rector, destinant l’espai al mercat. L’espai irregular que va quedar es va inaugurar com “Plaça de la Llibertat” i es va plantar un arbre.

Finalment, amb la proclamació de la República es va acabar de derruir la paret que quedava, ampliant l’espai útil i s’obrì aquest primer eixample amb carrers rectes i deixant lloc per l’Ajuntament, les escoles i el mercat.[8]

On devia haver-hi la plaça de la Llibertat, tenim avui la plaça del rector Mossèn Homar (entre la plaça de l’Ajuntament, el passatge de la Rectoria i el carrer de Rossend Arús).

Pl. Mn. Homar al costat del C. de Rossend Arús.

Josep Homar i Duran (Horta, Barcelona, 1886 – l’Hospitalet, 1967) va ser vicari de Santa Eulàlia de Mérida el 1948 i, a partir de 1954, el seu rector. A més de les obres d’una escola o les pròpies de l’església, va ser impulsor del patronat de Santa Maria de Bellvitge, però és reconegut, especialment, com a bibliòfil apassionat, la seva col·lecció de més de 9.000 llibres va ser donada a la ciutat i actualment està en una sala de la biblioteca de Can Sumarro.

1925. Davant l’església gòtica devia haver-hi la plaça de la Llibertat que probablement ja no es deuria dir així. On passa el cotxe és el Carrer Rossend Arús. La palmera senbla ser la mateixa de l’actual Pl. Mn. Homar.

Per la seva banda Rossend Arús (1844-1891) va donar terres i diners per la construcció del llavors nou Ajuntament (1895) on també s’ubicarien les escoles.

Els jardins i la casa de Ca n’Arús a la Rambla de l’Hospitalet, prop de l’Ajuntament.

Ambdós personatges són dignes de ser recordats, però, no seria maco haver conservat el nom de la “plaça de la Llibertat”? malgrat les accepcions que aquesta paraula pot tenir per algunes i que no tenen res a veure amb el sentiment de deslliurar-se de la subjecció d’un jou dictatorial.

Durant el “sexenni revolucionari” o “democràtic” que seguí a “la Gloriosa” (1868-1875) el país es va regir per una nova Constitució, la de 1869 (la cinquena a Espanya des de la de 1812)

El Carrer príncep de Bergara

El general liberal Espartero (1793-1879), que havia estat regent durant la minoria d’edat d’isabel II, va rebutjar la corona que li va oferir el govern provisional, la corona recaigué sobre Amadeu I de Savoia (duc d’Aosta, fill del rei d’Itàlia i rei d’Espanya entre 1871-1873). El rei atorgà el títol de “Príncep de Bergara” a Espartero en reconeixement per la seva lluita contra els carlistes i per l’acord en el que el general prengué part posant fi a la primera guerra carlista. Però, com diu el nostre historiador Joan Casas: “la memòria popular, que venerava Espartero, devia haver oblidat que el general no va vacil·lar a bombardejar Barcelona l’any 1842 quan el poble revoltat volia portar el liberalisme a mesures concretes”.[9]

El rei Amadeu va tenir dificultats provocades tant pels carlins com pels republicans; no volent prendre part en divergències internes del país, va abdicar i tornà a Itàlia. Els diputats republicans, amb els radicals, van instaurar la primera República amb la que hem iniciat aquest recorregut circular pels racons de l’Hospitalet i pels de la memòria, per la història de tantes diferències que mai s’han pogut resoldre amb la violència.

Carrer Princep de Bergara a tocar del C. de la Rectoría. Casa modernista de 1927. AGC, Nadal, 1920

El no-carrer de Mariana Pineda, apunts sobre el nomenclàtor de l’Hospitalet

Mariana Pineda, de més bon record que la batalla de los Castillejos, havia tingut un lloc als carrers de l’Hospitalet, era l’actual carrer Bacardí, paral·lel al carrer Alhambra del barri de Santa Eulàlia. El seu nom va ser canviat amb Guerra Civil i ja no s’ha recuperat mai més, no és una llàstima?

“Granada triste está

porque Mariana Pineda

a la horca va

porque Pedrosa y los suyos

sus verdugos son,

y esta ha sido su venganza

porque Mariana de Pineda

su amor no le dio”.

Versos populars a la mort de Mariana Pineda Muñoz.

Per acabar alguns apunts sobre el nostre nomenclàtor. El 1988 Joan Camós posava una mica d’ordre a la història dels noms dels carrers de la nostra ciutat, el seu recull ens situa a la història i mostra, amb una claredat d’espant, l’absència pràcticament total de noms de dona, inclús el que es reivindiquen continuen sent homes. Déu anys després Isabel Segura treu un quadernet: Dones de l’Hospitalet. Itineraris històrics que recull fets i noms de la nostra història; a la part final inclou un nomenclàtor on trobem alguns noms de dona, on es pot veure com, excepte els més coneguts, alguns són noms de passatges i molts, força imprecisos. Durant aquest segle XXI s’han anat incorporant més noms de dona. El 2009 es va fer una proposta al ple de l’Ajuntament, personalment crec que aquest hauria de ser un treball amb totes les organitzacions de dones de la ciutat i amb les persones que vulguin col·laborar, un autèntic treball de ciutat que ens donés més cohesió.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 4-7-2021

A la jove i valenta Mariana Pineda que es va casar amb quinze anys i va morir, assassinada pel masclisme dels poders públics, abans de fer els trenta .

——————————————————————————————————————————–

[1] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona vol. X, n. 1209

[2] Camós, J. (1988) El nomenclàtor de carrers de l’Hospitalet de Llobregat. Quadern 6 del Centre d’estudis de l’Hospitalet.

[3] Casas i Fuster, Joan (1986). L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la historia. Ajuntament de l’Hospitalet.

[4] Juan Martín Díaz (1775-1825), heroi de la guerra de la independència, va canviar el sentit d’aquest terme, que a la seva terra natal de Castrillo del Duero significava brut, pel que actualment té d’obstinat. El Empecinado té un carrer al barri de La Publilla Casas

[5] Segura, Isabel  (1998) Dones de l’Hospitalet. Itineraris històrics. Ajuntament de L’Hospitalet. “Nomenclátor”, p. 84.

[6] Bagán Luis V. “L’Hospitalet de Llobregat. Imatges retrospectives de la ciutat” https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2012/01/11/la-font-de-la-placa-de-la-constitucio/

[7] Solé, Ramon. “Fonts naturals, aigua, muntanya i més” https://fontsaigua.wordpress.com/2021/03/06/avui-coneixerem-la-font-de-la-placa-de-la-constitucio-de-lhospitalet-de-llobregat/

[8] Marcé i Sanabra, Francesc (1979) 25 imatges de la historia de l’Hospitalet. Museu d’Història de la Ciutat, cap. 17 “la primera eixampla”, p. 75-77.

[9] Casas i Fuster, Joan (1986), o.c., p. 35

De la “Casa Alta” a Can Buxeres. L’Hospitalet rural, les seves transformacions i els seus beneficis.

Can Buxeres en l’actualitat. AGC

Ca n’Alemany o bé “Casa Alta”, com se la coneixia antigament, era una de les masies més importants del Samontà. Va ser propietat dels comtes d’Alemany, de la noblesa catalana, ja desapareguts. Pels escrits del Baró de Maldà sabem que el 1770 era un pedrís agrícola propietat d’Antoni Alemany i Berozi.

1911. Can Alemany. A dalt de la torre quadrada es veu encara la roda metal-lica.

En una data no determinada entre els anys 1850 i 1854 es va aixecar la muralla de tancament sobre la qual passa la via del tren (l’estació de L’Hospitalet es va inaugurar l’any 1854), les arcades del pont són l’accés a la finca.[1]

Entrada principal al parc. AGC, 2021.

El 1875 la propietat passà temporalment a Joaquima Casanovas que en dos anys que la té, mitjançant el pagament d’un cens, fa construir la torre d’estil neo-mudèjar, que en realitat era un Molí de Vent destinat a extreure aigua del pou de l’antiga masia.

El 1877 va ser adquirida per Lluís Buxeres i Abat (Martorell, 1838 – Barcelona, 1909)[2], notari que recentment s’havia traslladat a Barcelona. Ell la convertiria en palauet senyorial, donant-li el nou nom que tots coneixem.

1969. A: L’Hospitalet Notícia Geogràfica. Can Boixeres quan l’Ajuntament el va comprar.

Per altra banda, sabem que Lluis d’Alemany i Rafols (l’Hospitalet, 1858-1925), hereu d’Antoni Alemany va treballar a la casa de la Vila com a auxiliar administratiu en 1887 i, anys després, el 1913, com a Oficial Major i Secretari municipal, quan  el fill dels seus masovers, Francesc Marcé i Codina, era anomenat batlle, tot un canvi de papers que il·lustra els canvis socials d’aquesta època.

Casa dels masovers d’estil modernista. AGC, 2020.

Amic de Pau Sans es dedicà també a la poesia entre les que cal destacar “Enyoradívola”, publicada el 1902 a la revista Catalunya Artística i dedicada a aquest batlle i en la que parla dels seus records a la masia i a l’Hospitalet. [3]

“ … A part d’amunt de la vila,

d’arbres i vinyes voltada,

coneguda pels del poble

amb el nom de la Casa-Alta

veig, grandiosa, senyorial,

i amb ses antigues muralles,

la Masia en que nasquí…

i on la mare em bressolava!

Amb els fills dels masovers

Com corríem i saltàvem

Per les vinyes i per l’era

I per tota l’encontrada!…”

Cap a començaments de segle Lluís Buxeres començà les obres per reconvertir la casa pairal en palauet senyorial que seria estrenat per la família Buxeres el 1906. La reforma va modificar l’interior i va afegir les galeries laterals i les terrasses a la façana posterior de la casa, també es van dissenyar i fer els jardins exteriors que canviaria l’ús agrari per l’ornamental.

Palauet, façana posteriors, remodelacions de Lluis Buxeres. AGC, 2020.

L’únic vestigi conservat de Ca n’Alemany és la Torre que subministrava aigua a la casa i al regadiu del pedrís, però l’estructura metàl·lica del Molí de vent que es podia veure en la fotografia de principis del segle passat ja no hi és.

Jardins laterals i torre. AGC, 2020.

Sembla ser que els Buxeres havien fet fortuna amb plantacions de cafè i cacau a l’actual Guinea. Tingueren set fills i una filla, arribaren a tenir dotze minyones i un criat de Guinea. En 1927 Enric Buxeres, l’hereu, amb la seva germana Joaquima Buxeres de Dolcet, la seva dona i algunes cunyades reberen a la reina Victòria Eugènia i les infantes Beatriz i Cristina. Tot un exemple burgés de transformació d’un entorn rural en benefici propi, com la noblesa d’abans.

Avinguda des de l’entrada al palauet. AGC, 2020.

Però la vida sempre segueix girant, com aquell antic molí de vent, i durant els anys de la guerra la casa va ser requisada i utilitzada com a escola. Una “Tara” com la del film “Allò que el vent s’endugué”.

Després de la Guerra Civil, la família va abandonar la finca com a residència i només la va tornar a utilitzar com a finca d’estiueig.

Glorieta. AGC, 2020

L’any 1968, els descendents de Lluís Buxeres van vendre la finca i el jardí a l’Ajuntament per 32 milions de pessetes.

El 1972, l’Ajuntament la convertí en el Parc Municipal de Can Buxeres, amb una extensió de 5 hectàrees al servei de totes i tots. El parc compta amb diversos elements arquitectònics d’interès, com la casa modernista dels masovers o la glorieta, així com una gran varietat d’arbres on fan niu els ocells.

També trobem dues boniques escultures: “La família”, d’Hèctor Cesena, i “la noia del colom”, de Rafael Solanich.

“La familia” d’Hèctor Cesena, un homenatge a les families emigrades que conformen en gran mesura l’Hospitalet d’ara i de fa segles. AGC, 2020.

El Parc de Can Buxeres, situat entre l’avinguda de Josep Tarradellas, la carretera d’Esplugues i el camí de la Fonteta, uneix els barris de Sant Feliu, el Centre i Can Serra de L’Hospitalet de Llobregat.

Noia amb colom de Rafael Solanich. AGC, 2020

Els seus horts, situats als terrenys de l’antic viver que l’ajuntament va cedir a la Creu Roja, són fruit de les remodelacions del 2004 que van donar lloc a 40 horts urbans de 35 m2 cadascun, cedits de manera gratuïta a persones que es poden beneficiar d’aquesta activitat, gràcies a una iniciativa conjunta de la Creu Roja, la plataforma Espai de Ciutadania i l’Ajuntament.

Horts urbans de Can Buxeres

Autora : Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 12-06-2021.

A les persones que amb procurat i procuren pel bé comú, més enllà del propi.

———————————————————————————————————————————

[1] Rodríguez, Manuel (1991) Can Boixeres. Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.

[2] Fill d’Antoni Buxeres i Rosés (1780-1872) militar i escriptor que durant la Guerra de la Independència va ser ajudant de camp del Tinent Josep Manso.

[3] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p.1-3.

El Camí de Pau Redó i Ca la Llarga, de Bellvitge a L’Hospitalet de Llobregat

El Camí de Pau Redó va de l’Hospital oncològic de la Gran Via al Tanatori, dos llocs que no en resulten agradables, però, si ho pensem bé, cal que estiguem agraïts de tenir-los a prop. L’Hospital perquè ajuda a que els efectes d’unes malalties, que poden tenir greus conseqüències, siguin més lleugers i que, si s’agafen a temps podem sortir bé d’elles. No oblidem que una de les tasques que es realitza en aquest Hospital és la prevenció, que salva moltes vides.

Jardí de l’hospital oncològic, AGC, estiu 2020

Igualment podem dir del tanatori, un lloc al que no ens agrada anar però un lloc necessari per fer els comiats dels éssers estimats o per acompanyar als que els han perdut. Ho sabem del cert en aquests tems durs de la pandèmia.

Vegetació al costat del tanatori, al Camí de Pau Redó, un vespre de l’estiu de 2020. AGC.

L’entorn del Tanatori, el final d’uns camins que acaben als espais del Delta, és un entorn de pau en el que encara trobem restes de la vegetació típica de la marina deltaica.

Camí de Pau Redó. Vegetació, primavera, AGC; 2021

Entre mig d’aquests dos llocs de malaltia i mort, però que també poden ser de prevenció, recuperació, tractament i/o d’acompanyament trobem una masia que ha persistit, l’antiga masia de Ca la Llarga, situada al Camí de Pau Redó, entre l’hospital oncològic, les instal·lacions del Tenis Gran Via i, al fons, el tanatori.

Hort de Ca la Llarga. Instal·lacions del tenis Gran Via. AGC, 2021

Aquesta masia també era coneguda com a can Rovira. En l’actualitat els néts dels Rovira han reformat la masia i l’han convertit en un estudio fotogràfic.

Actualment es diu “Masia estudio”, també es pot trobar per “Moments”, i ofereix reportatges per a celebracions com casaments.

Masia Estudio. Camí Pau Redó. AGC, 2021.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 03-06-2021

Als i a les que necessiten espais de pau en temps durs, que els puguin trobar.

De l’Antic Llunell al museu d’Història de l’Hospitalet de Llobregat. El paper d’en Lluís Layola.

Museu d’història de l’Hospitalet a l’actualita. AGC, 2021.

Can Llunell, Molinés o Espanya és una casa forta bastida en 1563 per Antic Llunell que era propietari de cent mujades de terra i diverses cases.

Escut dels Llunell. Foto: Ramon Solé

Els Llunell actuaven com a notaris i formaven part d’aquella oligarquia rural dels segles XV-XVIII, de la que en Jaume Codina en dona prou detalls a la seva obra de Els pagesos de Provençana. El 1579 Antic Llunell era un dels jurats o prohoms que s’autoimposen el pagament del trentè de les collites a fi de fer front a les obres de l’església, que estava en mal estat i s’havia de refer.

L’església gòtica de Santa Eulàlia de Mérida es va refer a finals del segle XVI, ja que l’anterior (de finals del segle XV) estava mal construïda i queia.

Els membres d’aquestes famílies solien casar-se entre ells o amb altres de similar nivell entre les rodalies. Normalment ells busquen dones del mateix nivell o superior, mentre que elles mantenen aliances amb estaments més baixos però prou pròspers aportant elles la dot. Així tenim que Eulàlia Llunell contrau matrimoni amb Pere Mercer el 1582, del que podríem dir que era un pagès benestant local fill d’un altre Pere Mercer, casat amb Joana amb qui tingué un fill i quatre filles. Pere i Eulàlia tingueren dos fills i dues filles.

La casa dels finestrals gòtics, la més antiga del carrer Xipreret, va ser, segons J.Codina de la familia Mercé, pagesos locals ben posicionats.

Pensem que tot i que tenien força criatures no sobrevivien moltes i el creixement de la població serà vegetatiu durant molt temps, mentre les guerres i les epidèmies no el redueixen, llavors seran els immigrants francesos els que retornaran l’equilibri o faran augmentar la població.

Entre aquests pagesos terratinents locals i els altres pagesos mitjans o menors no n’hi havia molta diferència, ens diu Codina, cap d’ells sap escriure, les diferències rauen en que els benestant fan àpats més seguits i constants, tenen roba i altres possessions, terra i sostre, potser es faran un escut heràldic que lluiran al front de casa seva i saben segur que seran enterrats a sagrat i en un futur podran donar estudis als seus fills.[1]

Roda de molí als jardins del Museu de l’Hospitalet
Restes d’una premsa de vi. Els cereals i el vi era l’alimentació bàsica de moltes generacions.

Dels inventaris i “encants” que ens han arribat, Codina reprodueix el d’Antic Llunell, el més complet i extens, on es dona compte de totes les seves possessions a la casa i a Barcelona (l’inventari ocupa cinc pàgines). D’Antic Llunell, l’historiador pratenc ens diu que era procedent de Sant Feliu de Llobregat, es va casar (o el van casar) molt jove, amb disset anys, amb Paula Martí (pensem que les nenes es casaven amb catorze anys, alguna amb dotze i sovint amb homes molt més grans que havien enviudat ja que la mortalitat durant el part era molt gran). Va enviudar i va tornar a contraure matrimoni amb Ángela Martí amb qui va tenir quatre fills (Jaume, capellà, Pere i Francesc, notaris i Antic, comerciant) i dues filles, la Eulàlia que hem vist i na Paula muller d’un comerciant de Barcelona. D’un caràcter més aviat gasiu, al final de la seva vida vivia sol amb una serventa.[2]

Façana de l’actual Museu d’Història de l’Hospitalet

Degut a diferents enllaços matrimonials passà als Molinés. A l’edifici s’hi poden veure els escuts dels antics propietaris: la mitja lluna dels Llunell i la roda de molí dels Molinés.

Part posterior del Museu, al carrer Molinés, en primer terme, clau de volta de l’ermita de Bellvitge.

L’agost de 1919, per les festes de Sant Roc, co-patró de la ciutat, els jardins de Can Espanya van ser oberts al públic, es van realitzar tómboles, concerts, balls, focs d’artifici, fins i tot passejades amb barca pel llac (que devia haver-hi), però la principal atracció, diu Marcé i Sanabra, va ser el primer guàrdia urbà del municipi, Antoni Duch i Solé (L’Hospitalet, 1881-1935).[3]

Durant la dictadura de Primo de Rivera es va reduir la meitat del jardí i en temps de l’últim propietari privat, el batlle franquista España i Muntades, “de trist record” (expressió de Joan Casas aL’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la historia), la resta amb “una colla d’arbres venerables” i l’edifici que feia d’escola, mentre es bastia un “mediocre i ofegador bloc de pisos” (les dues expressions últimes entre cometes són de Marcé i Sanabra). La casa estava llavors arraconada i pràcticament abandonada.

Gravat de la “Casa Espanya” que es va trobar tant abandonat com l’edifici.

Finalment hem de destacar la figura de Lluis Layola i Rovira (L’Hospitalet, 1909 1989), pagès de la casa coneguda popularment com Cal Gabatx. De la família Layola ja havíem parlat doncs el 1957 donaren la font que hi havia a l’ermita amb una placa de Ceràmiques Bellvitge.[4] Lluís Layola fou president de la Cambra Agrària de l’Hospitalet i vici-president de la Comunitat de regants del reial Canal de la Infanta que havia transformat la Marina en una de les àrees més productives de Catalunya. “Lluis Layola visqué i impulsà un dels moments més pròspers de la pagesia hospitalenca –que abastava fins l’espai que avui és Zona Franca- i contemplà la seva davallada definitiva a favor d’una progressiva industrialització”. En tant que president de la Cambra Agrària de l’Hospitalet es responsabilitzà, en un moment donat, de la salvació de l’edifici que avui allotja el Museu d’Història. Eren uns moments en que es va perdre la masia de Ca n’Alós o la torre de Can Serra, entre d’altres. En nom de la Cambra, Layola fa una proposta de compra per salvar la casa argumentat que es traslladarien les oficines d’aquest organisme. Els propietaris volien vendre-la i arribaren a un acord. La Cambra oferí una part de la casa a l’ajuntament per tal de muntar un museu, cedint més endavant la seva totalitat a canvi d’un pis adequat per les seves activitats.[5]

Escultura d’Hèctor Cesena d’homenatge als pagesos de Provençana.

En 1969 l’edifici fou restaurat, en 1970 passà a titularitat municipal i en 1972 s’inaugurà el Museu d’Història de la ciutat.

El Sr. Layola va viure en temps de la dictadura franquista, potser per això la seva memòria no ha estat rescatada, però a cadascú ens toca viure unes circumstàncies determinades, el que importa és com ens comportem com a éssers humans. Ramon Fernández Jurado, el poeta del poble, dedicà en 1974 al seu amic Lluís Layola, de bon record, el poema de “L’home del carro”.

L’HOME DEL CARRO

Són quarts de vuit del matí.

El dia just s’esbadella.

L’home va damunt del carro

i la boira l’acompanya.

Els qui foren camps gemats,

ara són munts de deixalles,

blocs de ciment enlairats

occiren totes les prades.

L’home del carro dempeus,

té un xic trista la mirada,

recorda el temps que visqué

lluminoses matinades.

El seu carro és el darrer

dels estols que abans passaven

per anar a segar alfals

enveja de les maragdes.

Recorda els pins i la Font

de l’ermita solitària

amb la Verge camperola

Madona del Bell-Viatge.

El temps que no tornarà

el duu arrelat a l’ànima

i el fogar dels sentiments

s’arbora de vives flames.

Dins la boira del matí

el cavall tiba i avança

per un laberint de blocs

escampats com una taca.

L’home del carro es difon

engolit dins de la xarxa,

enyoradís de la pau

de les albades llunyanes.

1984. Foto d’en Jaume Botey. AMLH

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 30-05-2021

A les bones persones que han mirat i miren pel bé comú

———————————————————————————————————————————–

[1] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807), L’Hospitalet de Llobregat. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 66

[2] Codina, Jaume (1987), o.c. Vol. II, p.238-244.

[3] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 118-120.

[4] García-Carpintero, Àngels. “la fonts de l’ermita de Bellvitge” Històries des de Bellvitge. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/08/26/la-font-de-lermita-de-bellvitge/

[5] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 203-207.

El carrer de Jaume Ventura i Tort de Bellvitge a l’Hospitalet de Llobregat

Carrer de Jaume Ventura i Tort, 2021, AGC

El carrer de Jaume Ventura i Tort és un carrer molt petit al límit de Bellvitge, quasi tocant, en paral·lel, a la Gran Via de Castelldefels.

Només té dos edificis: l’Hotel, que supera en altura els blocs de pisos del barri, i un centre esportiu adjacent. Per un costat dona a l’ermita i parc de Bellvitge i, per l’altra banda, a la rotonda que converteix una via d’entrada i sortida al Cinturó del Litoral, la Gran Via i l’Hospital, en  l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge.

Rotonda on acaba el carrer Jaume Ventura i Tort. AGC, 2015

Entre aquest petit carrer i la Gran Via hi ha un espai verd amb una petita mostra de la vegetació pròpia de la Marina i uns arbres que fan una petita barrera a la contaminació acústica, visual i ambiental que el tràfic abundant genera.

Mostra de la vegetació típica de la Marina Deltaica en un petit espai que encara és com el que vam trobar els primers colonitzadors del barri de Bellvitge. AGC, 2021

Jaume Ventura i Tort (L’Hospitalet, 1911-1985) va ser un compositor que va dedicar tota la seva vida a la música, especialment a la sardana a la que estimava amb passió. Ell mateix escrivia moltes de les seves obres.

Jaume Ventura i Tort. Foto d’arxiu.

Era fill de Joan Ventura, sagristà i fosser de la ciutat. La seva casa pairal estava adossada al campanar de l’antiga església de la ciutat. Estudià primària a les Escoles Catalanes. De petit va patir una greu malaltia que l’afectà les cames i per distreure’l els seus pares el feren estudiar música amb la professora Josefina Coll i Barba, que vivia davant de casa seva. Posteriorment cursà estudis d’harmonia, composició i fuga amb Enric Morera i als 18 anys estrenà, al Centre Catòlic de l’Hospitalet, la sardana Llobregatana, dedicada als sardanistes del Baix Llobregat. Va ser interpretada per la cobla Catalònia rebent molt bona acollida. De jove tocava el piano al Casino del Centre però igual tocava alguna peça popular només picant gots amb diferents mesures d’aigua.

1967. Sardanes a l’ermita de Bellvitge. Foto: Mauricio Martínez Espada.

Durant la guerra civil el seu pare, sagristà i fosser de l’església del barri del centre, fou assassinat pels anticlericals. Aquest fet el marcà profundament i des de llavors va patir molts daltabaixos. Va haver de fugir. Va passar dos anys a la Manxa on va composar Ma terra plana. Es va separar de la seva dona i va tornar en els anys 40 a l’Hospitalet. Es traslladà a La Torrassa on es va fer càrrec de la delegació de la funerària que regentava el seu germà, d’aquesta època és la sardana Les noies de la Torrassa, molt popular i la més reproduïda.

L’antiga església gòtica de Santa Eulàlia de Mérida, desmuntada pels republicans, al barri del Centre de l’Hospitalet i cases adjacents, potser la més petita era la del sagristà.

Cansat del negoci familiar, abandonà la funerària i muntà, amb el tenor Sebastià Bertran, un negoci d’hoteleria a Andorra on compongué la sardana “Les valls d’Andorra” que entrà a formar part del repertori de cançons de les escoles públiques andorranes. El negoci no va funcionar i retornà a Catalunya arruïnat. Al cap de poc temps, la seva companya el va abandonar. Tots aquests fets li provocaren una gran depressió.

Gràcies a una feina a l’Ajuntament va recuperar-se i tornà a composar. El 1964 estrenà la sarsuela en tres actes La cançó de l’Empordà, que TVE emetria el 1967 en el programa “Teatre Català”. El 1975 estrenà, al Gran Teatre del Liceu, l’opera Rondalla d’Esparvers, basada en l’obra teatral homònima de Josep Maria de Sagarra. Va tenir un gran èxit. Aquest mateix any, a l’Hospitalet i a la plaça Sant Jaume, es celebrà la “Diada Ventura i Tort”, on es van ballar només sardanes seves. Va composar més de dues-centes.[1]

1975. Programa de la “Rondalla d’esparvers”. AMLH

La seva obra és senzilla i balladora, per això agradava molt. Segons relata una nota biogràfica: era molt crític amb “els savis” que busquen tres peus al gat en un compàs de dos per quatre. I és que darrera l’expressió seriosa que treu el cap darrera d’algunes fotos, s’amaga un home intel·ligent, sensible i amb un gran sentit de l’humor com podem comprovar llegint alguns dels seus escrits. Destaquem, entre algunes danses, la del “Ballet de Nostra Senyora de Bellvitge” estrenada el 8 de setembre de 1963 a l’ermita de Bellvitge en l’ofrena floral a aquesta mare de Déu trobada.

Grallers i gralleres de l’Hospitalet tocant el ballet de Nostra Senyora de Bellvitge. 08-09-2015.

El grup de grallers i gralleres de Bellvitge i l’Escola de Música i Centre de les Arts de l’Hospitalet han recuperat aquesta dansa adaptant-la per tal que tothom la puguem ballar sense haver-la practicat. L’estrena oficial d’aquesta adaptació es va fer el 2015 amb motiu de les celebracions del 50è aniversari del barri. És la nostra dansa.

Ball de Nostra Senyora a la Festa del Sol de Bellvitge, 2015, amb alumnes de l’escola de música i Magi Serra.

Per acabar, volem fer menció d’algun fet més que ens explica Francesc Marcé i Sanabra sobre la casa que habitava la família del nostre compositor. La casa del sagristà estava adossada al campanar de l’antiga església gòtica, enderrocada a l’inici de la Guerra Civil, era coneguda com “Ca la Peta”, per una avantpassada anomenada Josepeta, però aquest nom femení no tingué gaire futur, ja que aviat es masculinitzà i la gent deia “el Peta” al sagristà o enterramorts.

Deixem unes estrofes d’una poesia en la que parla de la seva infantesa.

Voldria ser noi

Voldria ser noi;

voldria anar amb bata

jugant pels carrers

amb l’altra mainada.

Jugar amb els amics

a ratlla i a bales

i enfadar-nos tots

i acabar a pedrades.

(…)

Jugar a patacons

i també a les cartes,

i als quatre cantons

i batre’m a espases.

I al joc dels cartrons,

fent-hi alguna trampa!

Jugar al trenta-u!

Cantar les quaranta!

(…)

I tornar a aquells anys

que en arribar a casa,

trobava el caliu

del pare i la mare.

Carrer Major de l’Hospitalet abans de la Guerra Civil, es pot veure l’antiga església gòtica.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 29-05-2021

Als que estimen malgrat els cops i les pèrdues

———————————————————————————————————————————–

[1] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 557-575.

Les restes de la “bòbila de Catalunya”: Can Batllori, Can Llopis i Cosme Toda de l’Hospitalet de Llobregat.


L’ antiga fàbrica Cosme Toda i els nous edificis d’habitatges. AGC, 2021.

Com “la bòbila de Catalunya” era coneguda l’illa de cases que ocupaven les indústries ceràmiques del Carrer Prat de la Riba o Carretera de Santa Eulàlia de l’Hospitalet i de les que encara queden uns edificis abandonats envoltats d’unes ombres molt fosques, les de l’augment de massificació de la ciutat amb els barris més densificats d’Europa.

La fábrica Cosme Toda, els nous pisos i els solars a punt per les noves edificacions. AGC, 2021.

La indústria ceràmica té una llarga tradició a l’Hospitalet: el 1856 ja hi havia una bòbila, el 1878 hi havia cinc indústries i el 1912 arribaven a la dotzena.

La primera és la de Can Batllori. L’edifici va ser construït per la família Collet l’any 1874. La fàbrica començà a funcionar el 1883. Estava especialitzada en atuells, balustres i elements decoratius de terra cuita.

Can Batllori, en molt mal estat com es pot veure al mosaic. AGC, 2021.

Dos anys després obriria Can Llopis o Ceràmica Llopis, especialitzada en lloseta fina -coneguda amb el nom de “cairó català”, igual que la fàbrica de Cosme Toda (1985 i mateixa especialitat). De fet, la Casa del Director de Cosme Toda, al Carrer Prat de la Riba, 60, és adjacent a Can Llopis.

Can Llopis i la casa del director de la Cosme Toda. AGC, 2021.

Cosme Toda i Vives, terrisser del Baix Camp, va començar treballant a una fàbrica més antiga de l’Hospitalet: Romeu i Escofet i Cia. Aquesta fàbrica, dedicada a la fabricació de la teula plana, estava a l’alçada de la Fabregada on hi havia instal·lat en 1882 el generador de vapor més important del sector.[1]

Cosme Toda postal antiga. Blog de Natalia Piernas

Sobre la història de Cosme i Toda podeu consultar el blog de Natalia Piernas, on trobareu unes magnífiques fotos de l’interior de l’edifici.[2]

Al llibre de Pilar Giménez i altres autors[3] descobrim el valor històricd’alguns elements que encara perduren com les naus, obra de Antoni Puig i Gairalt (1923) igual que l’edifici de pisos, la xemeneia de Lluís G. Colomer, que també va dirigir la construcció de tres forns o la casa del director d’estil modernista.

Part lateral de la casa del director, on es pot veure els enreixats típics de la època i l’estil modernista. AGC, 2021.

La premsa de ceràmica, com la que ornamenta l’entrada del recinte, funcionava a vapor en un inici i elèctricament després, representa el canvi del treball manual, mitjançant motlles, al treball mecànic.

Antiga premsa com a ornament a l’exterior del recinte. AGC, 2021

Els soterranis són un entramat de túnels que s’utilitzaven com a magatzem de fang gràcies a la humitat que es mantenia en aquest recinte. Al llibre de 1992 se’ns informava que encara es conservaven els rails per on es feien passar les vagonetes que transportaven les argiles.

Excavacions a la Cosme Toda. AGC, 2021.

A la planta baixa hi havia els forns i les premses per fabricar la ceràmica.

Als quatre pisos es duia a terme l’assecatge de les peces. Amb un gran nombre de finestres, aquestes s’obrien o tancaven segons les condicions meteorològiques exteriors (temperatura, vent, humitat).

Finestres de Cosme Toda. AGC, 2021.

A les excavacions que s’estan fent per construir nous edificis d’habitatges es van trobar una sèrie de dipòsits i galeries subterrànies que connectaven les tres fàbriques de Cosme Toda, Can Llopis i Can Batllori.

La xemeneia, de Cosme Toda amb decoració de maó vist a la part superior. AGC, 2021

Els veïns i les veïnes del barri de Sant Josep i de l’Hospitalet estan fent diverses manifestacions i actes per aturar l’edificació massiva de més blocs de pisos i saber del cert que es respectarà i conservarà aquest valuós patrimoni industrial de Catalunya.

Emblema de la campanya “Stop massificació Cosme Toda”.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 09-06-2021

A les treballadores i als treballadors de les fàbriques.

A les persones que tenen cura del patrimoni de totes i tots.

———————————————————————————————————————————–

[1] Casas, Joan (1985). La formació de la industria a l’Hospitalet del segle XIX. Centre d’estudis de l’Hospitalet, p. 56.

[2] Piernas, Natalia (2015) Cosme Toda, patrimonio Industrial en l’Hospitalet. https://www.nataliapiernas.com/patrimonio-industrial/cosme-toda-patrimonio-industrial-en-lhospitalet/

[3] Giménez, P. et. al. (1992). Descobrir l’Hospitalet de Llobregat. Àrea Metropolitana de Barcelona.

Creu de terme de Provençana de l’Hospitalet de Llobregat

El terme de Provençana va ser establert en 1101 amb la consagració de la seva església, Santa Eulàlia de Provençana. Estava comprès entre Montjuïc i la Riera Blanca, a l’est, els contraforts de Sant Pere Màrtir de la serra de Collserola, al nord, el riu Llobregat a l’oest i el litoral marí a al Sud.

L’obra de la creu de terme de Santa Eulàlia de Provençana va ser encarregada a Jaume Serra, entallador de pedra renaixentista, però malauradament, no la va fer, deixant constància, al seu testament de 1508, que havia agafat pedra d’en Icart per una creu que havia de fer al Spitalet, però les pedres són xiques. 

Aquell mateix any s’havia encarregat una creu d’argent per la nova església de Santa Eulàlia de Mérida (al barri del Centre de l’Hospitalet), signant un acord entre els obres parroquials i l’argenter barceloní, Pere Sumes, La creu havia de ser de la mateixa talla i factura que la del monestir de la Mercè de Barcelona.

Imatge : Google

Mentre que aquesta nova església anirà prenent protagonisme al nou i més dinàmic nucli de “la pobla”, l’antiga de Provençana perd la seva titularitat com a parròquia, esdevenint capella eremítica d’un entorn rural. L’edifici anirà degradant-se fins l’extrem que, a finals del segle XVI, és utilitzada com a refugi de pastors, manant el bisbe que sigui tapiada.

Josep d’Alós i Ferrer, “Cavaller del Consell de Sa Majestat i son assessor en lo de la Batllia General de Catalunya” comprà el 1703 al Comú de l’Hospitalet la caseta-ermita de Provençana (una capella d’obra amb una imatge de santa Eulàlia darrere un reixat que substituïa l’ermita, molt deteriorada) i terreny adjunt, per 250 lliures, acceptant el compromís d’invertir-ne cent més en la reedificació de l’església. En aquest acord se’ns diu que el Sr. Alós havia edificat casa seva pocs anys abans, “enfront de dita església malmesa de Provençana, al lloc anomenat abans lo Maset d’en Pedrosa”. Els Alós quedaran com a administradors de l’església de Provençana.

“Més endavant, ja dins del segle XVIII i amb la recança d’haver-se oblidat de l’antiga parròquia, els habitants de l’Hospitalet feren diverses obres de restauració i reedificaren les parts malmeses de l’església. Als voltants de 1785, sota la direcció de mossèn Quirico Madriguera, rector de la església, es pren la decisió de tenir mes cura, des d’aleshores en davant, de l’església i el seus contorns. Encara que no tenim dades contrastades, es creu que el senyor de la Casa Alós, Juan de Ponsich y Alós, va manar construir, el 1785, una creu de terme davant de l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana, al camí de Barcelona a Santa Creu de Calafell”. 

Text i Fotografies: Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

L’Hospitalet de Llobregat: les seves pèrdues patrimonials, Ca n’Alós.

Ca n’Alós. Foto: Centre excursionista de Catalunya

Ca n’Alós era una de les masies més antigues de l’Hospitalet de Llobregat. Es trobava una mica més amunt de l’església de Santa Eulàlia de Provençana. Per sobre de l’espai que ocupava, ja a la Torrassa, dos carrers recorden avui els cognoms dels dos primers propietaris: Alós i Ponsich.

1958. Església de Santa Eulàlia de provençana i Can Alós, darrere. Foto: CEL’H.

El primer propietari de la masia va ser en Josep d’Alós i Ferrer, “Cavaller del Consell de Sa Majestat i son assessor en lo de la Batllia General de Catalunya” que el 1703 comprà al Comú de l’Hospitalet la caseta-ermita de Provençana (una capella d’obra amb una imatge de santa Eulàlia darrere un reixat que substituïa l’ermita romànica) i terreny adjunt, per 250 lliures, acceptant el compromís d’invertir-ne cent més en la reedificació de l’església. En aquest acord se’ns diu que el Sr. Alós havia edificat casa seva pocs anys abans, “enfront de dita església malmesa de Provençana, al lloc anomenat abans lo Maset d’en Pedrosa”.[1]

L’ermita romànica de Provençana restaurada. AGC

Potser aquesta venda està relacionada amb la necessitat del Comú de recaptar fons, doncs el 1702 s’havia establert que L’Hospitalet havia de pagar un “donatiu” al rei de 320 lliures degut a les guerres del moment (el setge de Barcelona de 1697 per l’exèrcit francès a l’anomenada “Guerra dels nou anys” va produir la destrucció parcial de l’Hospitalet) per tractar de com fer-ho, aquell mateix any, es va reunir el Consell a la Casa Comunal (no sabem on exactament).  Fins al decret de Nova Planta (1716) es comptava amb la participació en l’Administració de tots els estaments socials: propietaris urbans, l’anomenat “braç major” o jurats en cap, propietaris residents a la marina (pocs) o “braç mitjà” i menestrals i comparets amb caseta pròpia a la vila o “braç menor´”, les dones quedaven fora, excepte les vídues, com a caps de família.

L’antiga església gòtica de Santa Eulàlia de Mérida, al Centre, va substituir com a parròquia a la de Provençana. Va ser cremada el 1937.

Poc després es va reunir al convent de Santa Catarina de Barcelona, un consell extraordinari de terratinents de l’Hospitalet (52 persones, entre les quals alguns locals, molts barcelonins i altres de poblacions properes), amb un únic tema, com fer front al pagament de les 320 lliures. Es van revisar els arrendaments, es va establir un nou hostal-tenda-fleca a Collblanc i es va refer el que n’hi havia a la Carretera de la Bordeta, Santa Eulàlia, convertint-lo també en fleca. [2]Malgrat tot, els arrendament establerts (carnisseria, fleca, l’hostal de la vila, el del Cap del Riu, els camps…) no donaven per pagar les 320 lliures, cosa que sí es podria fer amb aquesta venda. En aquesta reunió extraordinària només n’hi havia homes, alguns d’ells exercint com a procuradors de les vídues.

Can Ramonet, a la carretera de Santa Eulàlia, ja derruït, antic Hostal de Provençana

Més endavant s’establirà el Cadastre sobre les propietats per recaptar més fons per pagar les despeses de les Guerres (endemés d’enviar soldats). A la relació del Cadastre de 1724, on s’especifica com es reparteix el pagament dels 43.887 Reales de Ardites que l’Hospitalet ha d’abonar a l’exercit i Principat de Catalunya, consta que la finca de Joan d’Alós té un parcer, terres, casa, bestiar i diferent personal que treballa pel parcer, per tot plegat ha de pagar 41 lliures, 13 sous i 9 diners[3], el que la situa en un terme mitjà respecte de les altres propietats que n’hi havia al municipi.

Ca n’Alós al llibret de 1969: L’Hospitalet, notícia geogràfica.

El 1757 s’establí una concòrdia entre el rector de Santa Eulàlia de Mérida i els veïns de Provençana per reedificar l’ermita. S’hi col·locà una campana i na Josefa Alós presentà al barber Josep Soler per a ermità.

Pocs anys després, el 1785, el propietari és Juan de Ponsich i Alós qui, segons sembla, va manar construir la Creu de Terme[4] que encara existeix davant l’ermita, a peu del camí de Barcelona a Santa Creu de Calafell.[5]

Creu de terme al Passatge de Ca n’Alós, al costat de l’església i davant de la Vanguard.

A l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) es conserva un mapa a color de 1782 sobre el Curs baix del riu Llobregat amb la següent descripció: “Mapa en que se representa como el Rio Llobregat antiguamente tenía su alveo en la oriental division del teritorio, que en el dia divide el Termino y Parroquia del Hospitalet, de la de Port que es Parroquia de Sans, y como en el decurso del tiempo haviendo dicho Rio (cerca de los anyos de 1080 i 1090) hecho salto, tomó su curso por la parte occidental de dicho territorio del Hospitalet”.

Plànol del curs baix del Llobregat, s. XVIII, ICGC

S’assenyalen tres camins que travessen l’Hospitalet en sentit longitudinal.

El camí ral, un ramal de l’antiga Via Augusta romana o camí de Provençana, actualment carrer de Santa Eulàlia, carrer d’Enric Prat de la Riba i carrer Major. Aquesta via separa la Marina del Samontà. Cal situar Ca n’Alós en aquest eix.

La “Carretera de la Barca”: actualment carretera del Mig, on s’establiran moltes masies de la Marina i una barca de passatge a Sant Boi.

El Gual dels Tarongers o camí del Prat, que anava des dels espais del Delta a Viladecans fins a Montjuïc, passant prop de l’ermita de Bellvitge.

En aquest plànol trobem situada la masia de Can Alós (encerclada), darrera de l’església de Santa Eulàlia de Provençana, entre les poques cases que llavors n’hi havia (en 1702 l’Hospitalet tenia 60 cases).

El metge i alcalde del Prat, Josep Pujol i Capsada (Reus, 1869-1944) va dibuixar una adaptació del plànol que va sortir al Noticiari Pratenc de 1936.[6] .

Can Alós apareix citada a la relació de 1863 feta per l’Ajuntament de l’Hospitalet que recull Francesc Marcé i Sanabra al llibret: Una mirada a la Marina d’ahir. Les nostres masies (1980). Segons les tipologies de masies que va establir Danés i Torras i que l’autor local recull, seria una masia amb teulada a dues aigües (façanes laterals), pròpies d’indrets plujosos i humits, evolucionada perquè s’ha aixecat un espai que deuria servir de magatzem.

Foto: AMHL 101 AF 0000388

Al número 274, del 15 de desembre de 1891, de La Il·lustració Catalana, primera revista gràfica catalana (1880-1894). L. Mercader parla de les vistes de la casa de la Torrassa (castell de Bellvís) i de la “vella casa Alós” a la confluència entre Sants, la Bordeta i l’Hospitalet, junt a l’església de Santa Eulàlia de Provençana, des d’on ja no es veu més que els camps de la Marina.[7]

L’antiga església de Provençana també va ser cremada al 1937. Foto: blog de Provençana

Les màquines de vapor van canviar el paisatge amb l’arribada dels trens de les línees de Martorell i de Vilafranca i les transformacions industrials posteriors. Ca n’Alós va quedar davant la via ferroviària, en mig de fàbriques.

En aquest plànol de L’Hospitalet de 1970 es veu Ca n’Alós. Foto: Fidel Rodríguez, fill de Vda. Fidel Rodríguez, imprenta que va editar vàries publicacions de la ciutat..

En 1961 se suprimí el pas a nivell i s’inaugurà el pas inferior de la Carretera Santa Eulàlia que comunica amb Sant Josep i l’Hospitalet Centre.

1961. Pas que passa sota les vies del tren entre Santa Eulàlia i Sant Josep.
Pont actual entre Sant Josep i Santa Eulàlia, amb un pas de peatons millor habilitat.

Hi ha una petita gravació del NO-DO que ens dona una imatge de la masia Alós en aquell moment, prop d’algunes bòbiles i fàbriques que anaven transformant la ciutat. Per celebrar el moment el règim va deixar anar 7.000 coloms missatgers.

NO-DO núm. 944B – 06.02.1961 (00:38-01:03)

L’últim masover de Ca n’Alós va ser Andreu González Dumenjó. Va viure a la casa amb la seva dona, Isabel Guasch, els avis i les dues primeres filles, Isabel (1961) i Francina (1962), nascudes a la masia, fins el 1969. l’Andreu, de jove, encara anava a vendre verdures al Born. Al final de la seva estada, ja havien deixat el conreu dels camps.

Can Alós nevat. Foto: familia González-Guasch

Ca n’Alós subsistí fins els anys 70, quan va ser desmuntada (amb el beneplàcit de l’Ajuntament) pedra a pedra per la família Cahué (amos de la Vanguard) que la havia comprat recentment a la família Ponsich.[9]

1969. Ca n’Alós darrera de la Vanguard. Foto: AMHLAF0027460

El Nadal de 1969-1970 s’inaugurà una exposició de dibuixos de Josep Soler Jové (1934) al Museu de la Ciutat. Es va editar un llibre, a la introducció es deia:  “… les places ja no són com eren, les masies desapareixen, els camps s’urbanitzen. Era precís deixar constància històrica d’un ambient que canvia massa ràpidament”.

Ca n’Alós dibuixat per Joan Soler Jové

La última notícia és de 2004, quan, amb motiu de la construcció del projecte de la línia d’alta velocitat, sub-tram de La Torrassa-Sants, es va realitzar una prospecció arqueològica superficial dels terrenys afectats. Només es va poder localitzar un mur en un talús de la via del tren, on estava ubicada la antiga masia de Ca n’Alós. La zona és de gran importància ja que pertany a la línia quaternària, situada entre la fàbrica Vanguard i la sitja trobada a La Torrassa, on han sortit les restes arqueològiques més importants pel que fa a l’època romana.[10] Al talús de la via del tren existeixen unes cavitats, actualment tapades, que podrien respondre a cavitats realitzades als anys 20 del segle XX com a habitatge.[11] Malauradament l’activitat arqueològica no va continuar.

Ca n’Alós estaria entre el Pont de la Vanguard i la fàbrica. Foto presa des del carrer de Ca n’Alós ja a la Torrassa.

Ca n’Alós era una masia que va ser engolida per les transformacions industrials descontrolades. Els seus propietaris eren terratinents barcelonins, com a molts que aquí hi tenien masies i, després, indústries.

Després de passejar pel lloc on estava ubicada no ens estranya que els seus últims propietaris se l’enduguessin. On? No ho sabem. Tot canvia i és normal, però massa ràpid i sense la cura de recollir els testimonis dels que ens han precedit. Hem de córrer com va fer el dibuixant Joan Soler Jové per a donar notícia del que l’Hospitalet va ser, potser encara som a temps de defensar el que queda del nostre patrimoni.

Carrer de Ca n’Alós. 2021. AGC.

Autora: Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 06-05-2021

Als i a les que defensen el patrimoni de la nostra maltractada ciutat.

———————————————————————————————————————————–

[1] El topònim “Pedrosa” dona nom a un polígon industrial, actualment comercial, de Santa Eulàlia.

[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 504-506

[3] Com a conseqüència de la Guerra de Successió i dels Decrets de Nova Planta es va tancar la CECA de Barcelona, establint les equivalències entre la moneda catalana i la castellana.

[4] L’havia de fer en Jaume Serra, entallador de pedra renaixentista, però no ho va fer, deixant constància al seu testament de 1508. (Madurell, J. M.  1977. Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Museu d’Història de la ciutat. p. 27)

[5] Blog de Provençana, 10/10/2010: http://provenzana.blogspot.com/2010/10/la-creu-de-terme-de-provencana.

[6] Bagán, L. L’Hospitalet de Llobregat, imatges retrospectives de la ciutat: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/category/3-tematica/masies-indrets/la-torrassa-masies-indrets/

[7] Domínguez, Manuel. “Bellvís, Bellvitge i Provençana. El patrimoni de l’Hospitalet a finals del segle XIX”: http://localmundial.blogspot.com/2020/07/bellvis-bellvitge-i-provencana-el.html

[8] Sobre la propera conversió de la Vanguard en hotel i habitatges: El far.cat de 27/01/2021, https://elfar.cat/art/35201/el-emblematico-edificio-de-la-vanguard-dara-paso-a-un-hotel-de-tres-estrellas

[9] Domínguez Manuel, “Què se h’ha fet de Ca n’Alós?”, setembre, 2020 http://localmundial.blogspot.com/2020/09/que-se-nha-fet-de-ca-nalos.html

[10] De la Pinta, J. L. (1991). “La investigació arqueològica en l’Hospitalet”. Butlletí del Centre d’estudis de la Natura del Barcelonès Nord, any VII, núm. 1, p. 69-85

[11] Diputació Barcelona. Mapes del patrimoni Cultural. Ca l’Alós, jaciment, l’Hospitalet de Llobregat, Jordi Montlló Bolart, fitxa 08101-257 de 15/11/201

El carrer Ermita de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat. Ara i abans.

El carrer Ermita de Bellvitge, davant la mateixa ermita. Foto: AGC, 1-4-2021

El 1964 la Immobiliària Ciutat Comtal (ICC) inicià la construcció a Bellvitge. A l’abril s’inauguren 5 km. des de la Gran Via fins als terrenys on es comença a edificar Bellvitge, al costat de la seva ermita. Joaquim Campreciós, pagès de la Marina, plantà rosers i pins al camí que entrava al que seria el nou barri.

1966. Entrada a l’ermita i al barri de Bellvitge des de la Gran Via. Foto: Petra Ramos, parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Així doncs, el carrer de l’Ermita de Bellvitge comença justament a l’ermita milenària.

1976. Manifestació al voltant de l’ermita. On són aparcats els camions es pot veure una bàscula per aquests tipus de transport. Foto: AVV.
Ermita de Bellvitge avui. Foto: AGC

Iniciant el camí, al número 20, trobem un petit edifici que contrasta amb els blocs de pisos. És la caseta de la Immobiliària (ICC). Al principi del barri anàvem allí a mirar per les finestres les maquetes de com quedaria el barri, un barri que ens semblava com del futur.

1970. Caseta de la Inmobiliària. Foto: AVV

A continuació, al costat de l’edifici que avui és l’escola d’adults i on encara hi és el “Casal d’avis Ermita”, trobem les restes d’un dels escassos equipaments que va fer la ICC mitjantçant el seu “Departament de Promoció Social”: una pista de patinatge que servia per a promocionar el barri i per patinar amb patins de 4 rodes qui podia. La pista, com una resta arqueològica, encara perdura.

Pista de patinatge i Escola d’adults al fons. C. Ermita, 40. Foto: AGC, 2015

Al cap dels anys i gràcies a les aigües freàtiques abundants al barri podem comprobar com la vegetació, on pot, creix a gust.

1969. Foto: AVV Carrer Ermita de Bellvitge
Un dels espais entre edificis de pisos, amb vegetació abundant. Foto: AGC, 2021

Més endavant trobem alguns serveis que s’han fet al barri gràcies a les movilitzacions de veïns i veïnes: el nou edifici de la parròquia Mare de Déu de Bellvitge (fins els anys 80 va ser a uns barracons d’obra), l’esplai Bellvitge (ambdós serveis amb més de cinquanta anys de servei al barri), l’escola pública Ramon Muntaner i el Centre d’Atenció Primària (CAP) Bellvitge. Al final trobarem el Merca-2, ja en la Rambla Marina, on acaba el carrer Ermita.

Parròquia Mare de Déu de Bellvitge. A més de les funcions pròpiament religioses, desenvolupa. amb les altres parròquies de Bellvitge i Gornal, una reconeguda tasca socio-educativa mitjançant la Fundació la Vinya d’acció social Bellvitge-Gornal. Foto: AGC, 2021
1990. El Carrer Ermita encara per urbanitzar. Es veu l’Esplai Bellvitge. Foto: AVV
Carrer Ermita: escola Ramon Muntaner i CAP Bellvitge. Foto: AGC, 2021

Text : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 1 d’abril de 2021.

Dia de l’amor fratern. Als veïns i les veïnes de Bellvitge que van ser i que són.

El carrer Prat de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat. Ara i abans.

Carrer Prat. Al fons escola Bellvitge. AGC

El Carrer Prat de Bellvitge està situat entre l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge i la Rambla Marina, tocant a la Travessía Industrial. És un carrer petit del barri.

Potser el seu nom és degut a que entre la primera fase d’edificis a prop de l’ermita i la segona a tocar de la Travessia Industrial hi havia un prat i camps.

1968. Prats i camps entre els primers blocs, més al Sud i els que són a tocar de la Travessia Industrial. Foto: AVV

Aquest espai era utilitzat per algunes festes

1968. Festival de Pallassos organitzat per CIDESA (empresa que fabricava els blocs de formigó) a l’espai buit del Carrer Prat. Foto: AVV
1970. Festa major amb l’envelat aixecat en aquest espai. Foto: Berna.

Aquest espai va ser utilitzat com a primer i provisional camp de futbol. El problema era que el nivell del terreny era més baix i a partir de les fortes pluges del 71 s’inundava amb facilitat.

1971. Inundacions. Tot i la escassa qualitat de la imatge, té un valor testimonial. Es pot veure els ferros de la porteria de futbol. Foto: AVV

Al 1971 va ser inaugurada la primera biblioteca del barri, una obra social de la “Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona”. L’edifici singular és dels arquitectes Pere Llimona i Xavier Ruíz que també van dissenyar els edificis més alts del barri coneguts com “torres”.

La Caixa amb la primera biblioteca al mig del carrer Prat. Actualment l’espai de la biblioteca és utilitzat per un casal de gent gran.

Al carrer Prat va iniciar la seva trajectòria l’escola Joan XXIII, l’esplai Bellvitge i l’actual escola pública Bellvitge, abans: “Mare de déu de Bellvitge”

1975. Nens esperant per pujar als locals de l’esplai del carrer Prat on es feien sessions de cinema. Foto: I. Gàmez, esplai Bellvitge.
1975. Passeig entre les escoles Bellvitge i Joan XXIII. Foto: I. Gàmez, esplai Bellvitge.

A l’escola Bellvitge es va iniciar aviat la pràctica de l’esport com activitat extraescolar promoguda per les AMPES i, més endavant, també per la Bellsport.

Escola Bellvitge. Anys 80. Foto: escola Bellvitge.
L’escola ha col·laborat amb les festes del barri. Foto: escola Bellvitge.
2015. Hort a l’escola Bellvitge. Foto: AGC
Olivera davant l’escola Bellvitge. Foto: AGC, 2021

Al carrer Prat treballa laFundició espai físic amb els veïns i les veïnes, des dels més menuts als més grans, amb un munt d’iniciatives artístiques, socio-culturals i de natura com podreu veure si us passeu pel Carrer Prat, 11

Hort al Carrer Prat, 11-13 per iniciativa de laFundició. Foto: AGC, 2021

Com a curiositat… encara queda una cabina telefònica. Una mica feta malbé…

Carrer Prat, 11. Foto: AGC, 2021
Caseta on vivia el conserge de l’escola Bellvitge, seu actual de l’AMPA de l’escola.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 5-4-2021

A les mares i pares que han col·laborat i col·laboren amb les AMPES, oferint millors oportunitats per a tota la canalla.