ART A L’HOSPITALET.

La Sireneta i el noi amb peix.

La Sireneta de terracota, exposició de 2010 de Valentí Julià al Barradas. Foto: Luis Bagán: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/12/31/la-sireneta-de-lhospitalet/

El nostre desventurat patrimoni és responsabilitat de tots, de les institucions públiques, però també dels veïns i veïnes, així com de qui està de pas.

En primer lloc cal tenir-lo en bones condicions per tal de que es pugui observar i valorar. I cal conèixer les seves històries perquè el puguem estimar.

Avui volem destacar dues estàtues en les que potser no ens hem fixat mai, perquè són petites i s’amaguen entre les plantes que les envolten.

La Sireneta a la pl. Verge de Montserrat. AGC, 2021.

La sireneta va ser esculpida en terra cuita per l’escultor i dibuixant Valentí Julià (1929-2021). La sireneta té trenes, com dúiem moltes nenes en aquelles èpoques, i un peix a la mà que feia de brollador. Es va instal·lar a la plaça del repartidor el 1955. Amb una vida agitada, la simpàtica sireneta ha patit algunes desventures. En 1970 va ser emmagatzemada al Museu d’Història de la ciutat . En 1980 va tornar a fer de brollador a l’estany del parc de la Marquesa, a Collblanc, malauradament, tres anys després va desaparèixer, algú se l’havia emportat.

La sireneta a la Plaça del Repartidor, davant la font del mateix nom, anys 60.

El 1997 l’autor, a partir del disseny inicial, la va refer en bronze i actualment és a la plaça de la Verge de Montserrat, a l’avinguda Carrilet, amagada entre les herbes, poc visible i sense la cura que li caldria. Una pena. Només caldria tractar-la com el monòlit del costat.

Monòlit de la plaça Verge de Montserrat, obra que va fer posar la UEC (Unió Excursionista de Catalunya) i que el Club muntanyenc de l’Hospitalet va renovar el 1997

“Noi amb peix” és una escultura de Rafael Solanic (1895-1990), que a la nostra ciutat té una altra obra més gran i millor considerada, la “Noia amb colom” al parc de Can Boixeres. El noi amb peix està fet de bronze i l’original de terracota es conserva als magatzems del Museu d’Història de la Ciutat.

Noi amb peix de Rafael Solanic al carrer Femades entre l’Hospitalet i Cornellà de Llobregat. AGC, 2021.

El pobre noi amb peix, petit com la sireneta, havia estat als jardins de Can Arús i ara resta en un parterre, sota una olivera del carrer Femades, que fa de frontera entre l’Hospitalet i Cornellà, als anomenats “jardins de la Pau”.

Els «jardins de la Pau» al carrer Femades. AGC, 2021

No ens dona pau, ans al contrari, ens la treu, veure com està d’abandonat aquest racó amb una cita de George Brassens que no podem ni llegir. Cert que el que fan alguns vàndals dificulta l’acció dels treballadors municipals, però potser el nostre Ajuntament hauria de mirar de prendre mesures, perquè el poc que tenim de patrimoni cultural i artístic estigui més cuidat i pugui ser més gaudit per tothom.

Noia amb colom de R. Solanic, al parc de Can Buxeres, al fons, la familia d’Hèctor Cesena i Albós

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 3-12-2021

Als infants que saben mirar i gaudir la màgia que transmeten aquestes figures.

Caminem des del Prat de Llobregat fins a la Platja, sense tocar la sorra. 1ª Part #

És aquest un recorregut totalment planer amb un camí adaptat per anar a peu o amb bicicleta.

Passat el cementeri, hi ha l’aparcament  de cal tet on podeu deixar el vehicle, i iniciar en aquest punt el recorregut que va paral·lel a la carretera, on hi ha l’antiga masia de cal Met Natrus.

Dedicada des de sempre a l’agricultura.

Passareu per un grup de palmeres i un mirador que ens permet visionar una part de l’aeroport.

Ara us cridarà l’atenció un cartell on veieu l’explicació de l’aigua que s’utilitza per rec, és depurada i a traves de pous connectats arriba als camps per regar i no porta sal.

Esteu arribant per fora d’una gran Finca, La Ricarda, dins d’aquesta propietat és troba l’estany.

Us fitxereu, que un estret rec us va paral·lels al vostre camí.

Teniu a la vostra esquerra una casa, és can Vallejo, segons un cartell és on vivien els masovers de la Finca La Ricarda.

Esta molt ven conservada i és molt bonica.

Uns destacables i allargats plàtans en filera us fan una bona ombra al vostra pas, a l’estiu us anirà molt be.

És molta la gent que fa tot l’any aquest agradable camí.

Anireu trobant de tant en tant, seients de fusta o d’obra i alguna font,

per fer un descans o un àpat.

El camí, us donarà dues opcions, la mes llarga és passar per dins de la propietat de La Ricarda.

O, passar pel costat de la carretera per un carril destinat per la gent que va a peu o amb bicicleta.

Podeu fer l’anada per un camí i la tornada per l’antre, el mes curt.

En el tros que passeu per dins de La Finca, anireu per un camí bàsicament sobre un passadís fet de fusta, perquè a sota hi ha aigua i reixat per tots costats.

Cartells us indicaran que no podeu sortit del camí establert per raons de seguretat.

De nou al camí principal, a la vostra esquerra veureu una gran comporta i l’estany.

Al fons un alt mirador.

Arribareu a un bosc, que Aena, ha destinat per la gent que circula per aquest indret, i que ha volgut preservar-ho, fa de barrera natural entre la platja i l’Aeroport.

L’entrada esta front a uns Pins destacables.

Un cartell us indica possibilitats d’ampliar el recorregut que feu. Per l’altre costat, esteu front l’entrada a la part visitable de l’Estany de la Ricarda.

I a uns tres cents metres de la Platja del Prat de Llobregat.

A partir d’aquí, vosaltres decidiu…, anar a caminar per la sorra, pel camí vora la platja, prendre el sol, o tornar per on heu vingut.

A l’estiu hi ha un bus urbà que fa el circuit, i ens porta a la platja a tocar de la sorra i de les Dunes, axó serà en una segona part…!

 

Article dedicat a Tito Garcia

Text i Fotografies : Ramon Solé