Can Bori, una història de l’Hospitalet de Llobregat, dins la Història.

Edifici de Can Bori, enderrocat al 1980.

Tot començar el segle XX –o en acabar el XIX?- Bé, en 1900, Francisco Bori inaugura la “Herrería de San José”, després coneguda com “Altos Hornos de Catalunya, S.A.”, al recinte avui conegut com La Farga de l’Hospitalet.

La història d’aquesta empresa donarà per un altre article. De moment només recollim el nom del Sr. Bori. Què en sabem d’ell? Se’ns diu que era un senyor ric de Barcelona que, al 1878, es mostrava disposat a “donar” 10.000 pessetes a l’Ajuntament per a fer millores locals. Pot ser la comissió per instal·lar-se?

El cas és que, a més d’inaugurar aquesta empresa que tanta pol·lució portaria als hospitalenses, especialment durant els anys 70-80, es va fer construir la torre coneguda com “Can Bori”.

Can Bori, Carrer Bellavista, AMLH, refª: 32 CEL AF 0624 Bori / Autoria desconeguda, Memoria del ejercicio de 1928.

Luís Bagán ens dona les referències que cal seguir per reconstruir la història d’aquesta finca i del seu nom. Així ens explica aquesta foto:

“A la dreta la casa i en primer pla els terrenys que l’envoltaven. La casa petita devia ser l’habitatge dels masovers. Just per darrere passa el canal de la Infanta, que li proporcionava aigua abundant pel reg. També es poden veure les palmeres de la finca, que encara existeixen. El arbres que es veuen més propers potser són les moreres que es van plantar per donar de menjar als cucs de seda[1].

El canal de la Infanta passava just per darrera de la casa.

I és que la finca es vol transformar, a principis de segle, en la primera escola de sericicultura (cucs de seda)[2], avicultura i indústries zoògenes d’Espanya. Un projecte del batlle del moment, Tomás Giménez i Bernabé, aprovat per l’Estat gràcies a que la ciutat hi va posar la finca de Can Bori que va costar 85.000 pessetes a pagar en tres terminis al 6% anual al propietari Francesc Bori.

“Cesión de una finca al Estado El alcalde de Hospitalet (Barcelona), señor Giménez Bernabé, ha entregado al director de Agricultura el acta de cesión al Estado de una finca de dicha localidad para, establecer una estación de Sericicultura y Avicultura. En breve el director de Agricultura se hará cargo de la finca en nombre del Estado”.[3]

Recordem que som en plena dictadura del General Primo de Rivera, sota la monarquia de Alfonso XIII. El lliurament a l’Estat de Can Bori es va realitzar el dia 10 de juny de 1928, davant el notari de Sant Boi, en un dia que es va solemnitzat i amb un banquet ple d’autoritats amb noms que m’estimo més no recordar.[4] Com a premi, l’octubre del mateix any, el ministeri de Foment nomena al batlle “Cavaller de la  Gran Creu del Mèrit Agrícola”.[5]

A principis de novembre els propietaris i veïns del “manso Quinzà” el feliciten. Ens xoca aquest nom de Quinzà, un nom d’origen romà (De “Quintius”) molt esmentat als documents de l’edat mitjana relatius a la zona, però del que no sabem a quin mas s’aplica. Sigui, com sigui, les felicitacions no van aconseguir que l’escola arribés a funcionar, tot i que es va contractar a Francesc Salt i la seva dona Encarnació Serra, originaris de les Borges Blanques per gestionar l’escola com a masovers, porters i vigilants. Les obres d’adaptació de la casa van estar sota la direcció de l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt.[6]

El següent any, 1929, trobem notícia, dins d’una revista d’agricultura, entre mig de temes com l’oli, el vi, les taronges i les cabres, de la disposició de la finca de l’Hospitalet, per tal que els galliners reben la llum del sol, ja que així les gallines ponien millor, com s’estava demostrant als estudis del moment.[7]

Durant l’intent de Restauració Constitucional de la monarquia, el 27 de maig de 1930, el nou alcalde, Just Oliveras i Prats, acompanyat del Diputat a les Corts pel districte de Sant Feliu, Antonio Miracle, demanà, al President de Consell de Ministres, la devolució de la finca que va ser cedida a l’Estat per la Dictadura “amb les protestes del poble i sense que s’hagi fet servir com a escola”. A l’octubre d’aquell any s’acordà al Ple Municipal declarar lesiu l’acord de l’anterior alcalde, promovent la devolució de la finca de “Can Bori”.[8]

HOSPITALET En la última sesión de pleno celebrada por el Ayuntamiento de esta ciudad, se acordó declarar lesivo el acuerdo tomado por el anterior Ayuntamiento, cediendo, al Estado, la finca conocida por «Can Bori», para instalar en ella una escuela de Sericicultura y avicultura y que costó al erario municipal la cantidad de 85.000 pesetas, sin que hasta el presente haya sido destinado al indicado uso. —El ex alcalde don Tomás Giménez Bernabé ha presentado al Gobierno civil de esta provincia la dimisión del cargo de concejal, que venía ostentando en el Ayuntamiento actual, en su calidad de mayor contribuyente.

Potser cal que ens fixem de nou en les últimes paraules.

El juliol de 1931, ja al període de la “Segona República”, el llavors tinent d’Alcalde marxa a Madrid i aconsegueix que s’assignin vint escoles noves per la ciutat de l’Hospitalet, una d’elles can Bori.

“Las gestiones llevadas a cabo en Madrid por el teniente de alcalde don Ramón Frontera, han dado excelentes resultados, habiendo logrado que se asignen a Hospitalet veinte escuelas de nueva creación. También es segura la devolución de la finca «Can Bori» que fue cedida al Estado por el Ayuntamiento de la Dictadura para escuela de Sericultura. El Ayuntamiento actual piensa destinar el edificio y jardines anexos a un grupo escolar”.[9]

El president de la Generalitat, Francesc Macià inaugura l’escola el 18 de setembre de 1932 amb el nom de “Grup escolar Rosend Arús”.

La dictadura del general Franco va voler eliminar tot vestigi dels noms que guarden la història la llengua i la cultura dels pobles i va passar a dir-se escola Graduada nº3. Però els noms són persistents, tenen vida pròpia, viatgen de boca en boca, es transmeten de generació en generació. Per això nosaltres, infants de Bellvitge que al 1965-66  no teníem escoles al barri i anàvem a aquella escola on ens separaven els nens a un edifici i les nenes a l’altra, sense saber perquè, li deien “Can Bori”. Uns edificis escolars no gaire amables, separats per una tanca on m’acostava a l’hora del pati per trobar el meu germà, sota dels que hi havia una caseta semblant a les del poble. Novament agrairé a Lluís Bagán i ara també a Ireneu Castillo aquesta foto dels records d’una nena que arribava remugant a aquella escola que hi havia al final d’una pendent, estirada per la mà del germà una mica més gran.[10]

1967. Imagen cedida per Ireneu Castillo al blog de Lluís Bagán.

Actualment el nom perviu a l’escola de Can Serra: “L’Estel-Can Bori”, que acull l’escola d’educació especial nascuda al 1970 a Bellvitge: “Estel” (actualment llar d’infants l’Estel Blau). De l’antic pedrís encara resten dues palmeres.

L’escola Estel Can Bori, al carrer Bella vista, 2021, AGC

Les paraules, canviants, creades i recreades contínuament, conserven, com la natura, una resistència, d’alguna manera ens obliguen a llegir el nostre passat per prendre consciència del present i projectar un incert futur que només amb bones arrels pot sostenir-se ferm.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17/03/2021

A les nostres mares que ens han transmès amb la “llengua materna” els noms que ens ressonen des d’unes arrels que hem fet nostres.

————————————————————————————————————————————————————-

[1] Bagán, Luís, L’Hosplitalet de Llobregat, imatges retrospectives de la ciutat: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/category/3-tematica/masies-indrets/can-bori/

[2] Una de les primeres indústries de l’Hospitalet de principis del segle XX va ser la sederia de “Can Vilumara”, ara institut a tocar del Centre Comercial de la Farga s de Catalunya”.

[3] Lliurament de l’acta de cessió de Can Bori al director d’Agricultura. La Vanguardia, 27.05.1928

[4] Lliurament de Can Bori a l’Estat. La Vanguardia, 12.06.1928

[5] La Vanguardia, 24.10.1928

[6] La Vanguardia, 03.11.1928

[7] “Agricultura. Revista agropecuària”, Madrid, març 1929, any 1, n. 3

[8] La Vanguardia, 29.05.1930 i La Vanguardia, 24.10.1930

[9] La Vanguardia, 05.07.1931

[10] Bagán, Luís, L’Hosplitalet de Llobregat, imatges retrospectives de la ciutat: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2010/06/30/carrer-de-bellavista-1967/

La Creu de Terme de Cardedeu, és diferent a altres creus…

Es diu que a dins del terme de Cardedeu, hi havia tres creus de terme, sols se’n conserva una i pots ser que sigui la mes important, situada a l’entrada del poble venint de Granollers, al costat o front de la Plaça de la Creu.

Es descriu d’aquesta manera en una de les Web de Cardedeu :

“ Es tracta d’una creu monumental del 1679, emplaçada damunt una ampla base circular, amb tres graons, una esvelta columna salomònica coronada per un capitell i la creu, de braços lobulats amb relleus escultòrics a cara i cara: en una la Mare de Déu i, en l’altra, Crist crucificat.”

Fons Fotografic Salvany -1915

En la base de la Creu de Terme, s’hi troben relleus esculpits:

  • L’escut de la vila dins un rombe.
  • Un manat de cànem
  • La llegenda segons la qual : resant un parenostre i una avemaria es guanyen 40 dies de perdó.

La Creu de Terme és el monument més característic de Cardedeu;

l’Ajuntament en concedeix una reproducció en bronze com a màxima distinció de la vila.

Mireu el cas que us invito a veure, un acte realitzat en l’any 2015 :

http://el9nou.cat/valles-oriental/actualitat/creu-de-terme-de-cardedeu-per-als-germans-castells-i-per-a-tomas-elias/

Aquesta Creu de Terme, forma part d’un immoble inscrit com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) en l’Inventari del Patrimoni Cultural de Catalunya.

Llegim a NacióGranollers un article que va publicar sobre la Creu de Terme de Cardedeu fa deu anys:

El cupó de l’ONCE del dimarts 2 de gener de 2007, es va distribuir amb una imatge de la Creu de Terme de Cardedeu com a element singular i emblemàtic de la vila. Aquest cupó s’inclou dins les sèries de cupons diaris (de dilluns a dijous) amb una difusió de 6 milions d’unitats repartides per tot l’Estat…”.

Com veieu, La Creu de Terme de Cardedeu, és diferent a altres…!

 

Text i Fotografies actuals : Ramon Solé

Fotografia antiga : del fons fotogràfic de Salvany – any 1915

Unes escales per pujar amb molta prudència !

Us ho explico, Barcelona es un mon d’obstacles…, a vegades infranquejables …! Em vaig trobar fa uns dies, que no sabia si pujar o no per les escales automàtiques de Montbau o pujar per les escales convencionals de pura pedra…

Quines em donaven mes seguretat de no prendrà un accident ? Simplement era una decisió de segons…. vaig llegir un cartell de l’Ajuntament dels pros i contres de pujar-hi per les automàtiques…!

Realment, sols era accedir o no  a pocs metres estaria a la superfície a nivell de carrer, vaig mirar detingudament el cartell i tots els significats que posava…!

Em vaig preguntar Si o No, pujo en aquestes perilloses escales automàtiques ? Al final, si vaig agafar i em vaig situar en un esglaó metàl·lic i em vaig deixar pujar…

Ei !, no em va passar res… sols que vaig perdre mes de 2 minuts de la meva vida en analitzar i prendrà la decisió… per culpa d’un cartell informatiu de l’Ajuntament  !

 

Text i Fotografies : Ramon Solé