Sardana: La Font de Can Massanet

Lletra:

Vilafant, prop de Figueres,

xic poblet, xamós i gai,

és ell la joia més preuada

que s`obira en tot l`espai.

Té una font que sempre raja :

la de can Massanet.

Son doll d`aigua fresca i clara

és cançó que plora

mentre a la seva vora

donzelles i riuen

en un somni d`amor.Font aimada

tu has estat mon enyor.

Quin encís el teu, doll d`aigua beneïda.

Paradís ! Què tens que em fas feliç.

Jo iré cercant pressós calmar el meu neguit

i la pau retrobaré per esperit.

Anem donç cap a can Massanet

que a baix l`alzina hi ha la font

fruirem de l`oratge com respon

fent l`aire més pur i net.

El cor ja em salta ple de goig,

de tu bonica estic enamorat,

el cel en posta és ben roig,

quin somni tan daurat !

Estimada mira’m fit a fit

que jo em sadolli en els teus ulls.

Recolza’t dolça en el meu pit

deixant que t`acaroni els rulls.

Recorda sempre on hem vingut

gosant les hores dolces a plaert,

no cessis mai ton cant volgut,

font de can Massanet.

Autor de la Música: Bertran i Pujol, Manuel

Autor de la Lletra: Anònim

Recull de la Lletra : Ramon Solé

Can Borni de l’Hospitalet de Llobregat, l’oblit d’un espai singular.

Can Borni que va acollir l’escola Bressol Patufet de l’Hospitalet de Llobregat entre 1980 i 2015. Foto: E. B. Patufet

Can Borni estava situat a la confluència de dos carrers molt antics de l’Hospitalet agrari: el Camí de la Riereta i l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge amb el carrer Príncep de Bergara que dona a l’Avinguda Carrilet que, com el seu nom indica, era per on corria el “Carrilet” un tren que connecta Barcelona amb el Baix Llobregat i que ara tenim soterrat formant part de la TMB.

2019. Can Borni al carrer Príncep de Bergara, un any abans de ser enderrocat. Foto: Google.

Els primers infants que habitarem Bellvitge, al 1965, no teníem escoles, alguns “fèiem via” en grup cap a l’escola de Can Bori, entre el Carrilet i les línies de RENFE (ara ADIF). Anàvem acompanyats per alguna mare o per alguna noieta més gran. No sempre enfilàvem per la Mare de Déu de Bellvitge, però si ho fèiem sempre mirava aquella casa que feia cantonada i que disposava d’un pati similar al que havia deixat al poble. Potser també tindria el seu pou?, em preguntava.

1965. Inicis de Bellvitge. A un costat l’ermita i a l’altre l’Avinguda Nostra Senyora de Bellvitge, per on, a vegades, anàvem a l’escola de Can Bori, passant entre camps, masies, industries i clavegueram. Foto: AVV Bellvitge.

Xavi, un veí que ha nascut allí i que ara viu a prop, em va explicar que era molt gran i que n’hi havia carros i cavalls. Són els records que li queden o, potser, els que vol comentar amb una desconeguda.

El Pati de Can Borni quan era escola bressol. Foto: E. B. Patufet

A les tardes, si tornàvem per aquest camí, fèiem una aturadeta, abans de creuar la via, a la placeta Verge de Montserrat on bevíem de la font i ens gronxàvem una estona. Una paradeta amable abans de travessar la zona industrial amb el seu clavegueram, massa breu, ja que havien de tornar a casa abans que es fes de nit.

Font a la Plaça Verge de Montserrat de l’Avinguda Carrilet. Foto: AGC

Al 1980 aquella caseta es convertia en el “Patufet”, una escola bressol, en règim de cooperativa i propera a l’escola pública del mateix nom. L’escola bressol Patufet, que des de 2015 ocupa uns espais d’una de les antigues cavallerisses de l’antiga caserna de la Remunta, sempre ha estat molt ben valorada per la població. Temps enrera algunes mares o pares feien cua a la nit per matricular els seus infants. Són 35 anys de bon fer en un espai que era una llar acollidora i alegre tot respectant els elements tradicionals.

Can Borni-escola Bressol “Patufet”, entrada principal. Foto: Escola Bressol Patufet.

El juny de 2010 es va encarregar al Consorci per a la Reforma de la Gran Via dur a terme el desenvolupament l’ARE de La Remunta a l’Hospitalet de Llobregat que ocupa un àmbit de 10 hectàrees i està situada a l’antiga caserna militar de La Remunta i el barri de la Fonteta (sector Sant Feliu de l’Hospitalet).

Can Gotlla, al carrer Ciències, seu del Consorci per a la Reforma de la Gran Via. Foto: Centre d’Estudis de l’Hospitalet.

El novembre de 2010 el Consorci del que formen part l’Ajuntament de l’Hospitalet i la Generalitat de Catalunya, constituït el 2002, convocà un concurs públic pel contracte de la redacció del projecte per a l’adequació d’un edifici de l’antiga caserna de la Remunta com a futura escola bressol. Sobre l’espai de la Remunta:

https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/07/14/caserna-de-la-remunta-1987/

A l’inventari de masies de l’Hospitalet de 2011 Can Borni ja apareix com “no existent”, quan la llar perdurà fins 2015 i l’edifici fins 2020.

Sala d’entrada. Foto: E. B. Patufet.

En 2012 el Periódico posava l’accent en els pisos de protecció oficial que es farien a la Remunta: “Durante los próximos meses, el centro de l’Hospitalet ganará espacio con la urbanización de la antigua caserna militar de La Remunta, un espacio de 52.000 metros cuadrados -proporciones similares a un Camp Nou- que se encuentra entre L’Hospitalet y Cornellà. La planificación prevé la construcción de equipamientos públicos, cuatro hectáreas de zonas verdes y casi 800 pisos, de los cuales el 60 por ciento se destinaran a viviendas de protección oficial”.[1]

Lo de “ganar espacio” és una manera de veure-ho, perquè d’espai ja n’hi havia.

Espai de las instal·lacions de la Remunta al 2012 http://territori.scot.cat/cat/notices/2012/10/transformaciO_urbana_de_la_caserna_de_la_remunta_l_hospitalet_de_llobregat_3162.php

Actualment, els pisos de la primera fase d’habitatge social tenen un cost de prop de 250.000 euros, amb piscina i zona comunitària i es poden adquirir encara que es tingui un altre immoble en propietat.[2]

En abril de 2013, BAAS Jordi Badia SLP va resultar adjudicatari per a redactar el projecte de la nova escola bressol (Font: Ajuntament Impulsa.cat).

El mateix any el portaveu de Cs a l’Ajuntament de l’Hospitalet recordava que “el Parque de la Remunta fue inaugurado en 2013 y todavía varios de los edificios del recinto están en desuso” i reclamava que “se destinen a equipamientos sociales que tanto necesita la ciudad”.[3] És el joc de la política.

L’H digital informa en 2014 de l’adjudicació d’obres de la nova “llar d’infants Patufet” a un dels edificis històrics de la Remunta (una antiga cavallerissa). L’agència informativa de la ciutat, diu que “es tracta d’un edifici antic amb molt d’encant, però amb algunes deficiències per acollir infants. A més, l’edifici està afectat per un pla urbanístic des de fa molt de temps”[4]. És una manera més propera de conjugar els sentiments de la població amb els fets que se’ns imposen.

Entrada lateral de l’escola bressol al carrer Príncep de Vergara. Foto: E. B. Patufet.

La Vanguardia, del 04 de juny de 2014[5] es fa ressò del que explicava la plataforma Ajuntament Impulsa.cat “La primera empresa 2.0 que conecta proveedores y administración local” a la seva web.[6] Ens preguntem com és que no n’hi ha una plataforma similar que connecti amb els ciutadans i les entitats.

LAS OBRAS DE LA GUARDERÍA DEL PARQUE DE LA REMUNTA DE HOSPITALET COMENZARÁN EN LOS PRÓXIMOS MESES

“El parque de la Remunta acogerá la nueva sede de la guardería Patufet, situada actualmente en la calle del Príncipe de Vergara. La empresa Copisa, con un importe de más de 731.700 euros, ha sido la adjudicataria del proyecto de obras de uno de los edificios destinados a equipamientos del nuevo parque de la Remunta. Así lo anunció el Consejo del Consorcio para la Reforma de la Granvia, encargado del proyecto, en la reunión que tuvo lugar anoche. El proyecto tiene un plazo de ejecución de 9 meses a partir del inicio de la obra. El edificio que se adecua, situado dentro del actual parque de la Remunta, consta básicamente de planta baja, en el cuerpo central de la cual se alza también un piso, en una parcela de 1.350 metros cuadrados”.

A la Guia de recursos educatius de l’Hospitalet de 2015, a la pàgina de l’escola bressol Patufet, trobem una foto del pati de Can Borni amb la nova adreça del Parc de la Remunta que devia estar encara en obres quan es feien les preinscripcions, ja que la nova escola bressol obrí les portes al setembre d’aquell curs 2015-2016. De nou Can Borni, amb el bonic pati que es va fer servir amb infants de la ciutat durant 35 anys, és obviat. Ni un peu de foto li van posar a la guia.

Pati de l’escola bressol. Foto: E. B. Patufet. Aquesta foto és la que es va posar a la Guía de 2015.

Cal recordar que per fer els nous pisos a la Remunta van treure un pi de quasi 200 anys que va ser trasplantar en un altre lloc, davant de les protestes quan la gent es va assabentar que el volien tirar, per acabar morint al cap d’un any[7]

El Pi de la Remunta, del blog de Ireneu Castillo S

Sobre el Pi de la Remunta i altres aspectes històrics d’aquest espai, com les torres carlistes:

https://ireneu.blogspot.com/2020/08/pi-remunta.html

https://ireneu.blogspot.com/2020/09/torres-carlistas-remunta.html

En aquests últims anys, abans de que la “inexistent però encantadora” Can Borni fos enderrocada la casa es va “okupar”.

Terra i paret del menjador de l’antiga escola bressol. E. B. Patufet

Cal tenir en compte que el moviment okupa mai es posa a un habitatge particular, la seva acció va encaminada a denunciar l’especulació i a oferir espais de trobada on la cultura alternativa, solidària i assembleària així com la sostenibilitat i millora del medi ambient sigui l’empremta que deixen allà on s’instal·len per un temps. Una petjada a la sorra.

Arrenjament d’una sala pel moviment okupa, respectant les restes de les rajoles hidraúliques que quedaven.

2020 Enderroquen la masia i edifiquen pisos d’obra nova.

Can Mas o Cal Bon Senyor a l’avinguda Carrilet, poc abans de ser enderrocada al 2019. Foto: Manuel Domínguez

De tot plegat el que no ha deixat de cridar-nos l’atenció és aquesta presa per eliminar tot vestigi de la existència d’aquest com d’altres edificis històrics. L’Hospitalet, la ciutat més densa d’Europa, no només es permet enderrocar el seu patrimoni històric i natural per densificar encara més els 12,4 Km2 de la segona ciutat més poblada de Catalunya, sinó que no mostra cap interès per recollir un passat que ens pertany a totes i a tots.

A la nostra ciutat recordar la història, tant la més llunyana, com la més recent és una manera de resistir.

Foto: Escola Bressol Patufet.

Tornarem al rebedor de l’escola bressol Patufet,

quan era a Can Borni,

i farem memòria d’un passat

que pertany als que per la seva llar van passar.

Espai lliure que hi havia davant de Can Borni, a l’avinguda Carrilet.

Autora ; Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 20-01-2021

A les persones que lluiten per la preservació del nostre patrimoni.

A les que han donat els millors anys de la seva vida tenint cura dels infants.

————————————————————————————————————————————————————————-

[1] https://www.elperiodico.com/es/hospitalet/20120702/la-remunta-pisos-proteccion-oficial-vivienda-hospitalet-2011761

[2] https://cronicaglobal.elespanol.com/vida/vivienda-social-hospitalet-piscina_71028_102.html

[3] https://www.tot-hospitalet.cat/actualidad/cs-lhospitalet-pregunta-por-el-abandono-de-los-edificios-del-parque-de-la-remunta/

[4] https://lhdigital.cat/web/digital-h/noticia/ciutat/-/journal_content/56_INSTANCE_43Th/11023/8256246

[5] https://www.lavanguardia.com/local/baix-llobregat/20140604/54408679700/l-hospitalet-caballerizas-remunta-guarderia.html

[6] https://www.ajuntamentimpulsa.cat/es/las-obras-de-la-guarderia-del-parque-de-la-remunta-de-hospitalet-comenzaran-en-los-proximos-meses.aspx

[7] La Vanguardia 06/09/2017 https://www.lavanguardia.com/local/baix-llobregat/20170906/431091180840/talan-pi-remunta-arbol-antiguo-hospitalet.html#:~:text=El%20Pi%20de%20la%20Remunta%20era%20de%20una%20especie%20llamada,per%C3%ADmetro%20de%202%2C6%20metros.

El Racó de la Rajola de Tiana

Avui us presento tres articles

El Racó de la Rajola esta  en el carrer Lola Anglada  amb el passatge de Sant Domènec de Tiana.

Porta amb arc de mig punt realitzada amb maons. La diferència amb les dovelles de pedra picada, amb els maons, els caps són de la mateixa amplada a tots.

La inclinació de les peces que permet formar l’arc de mig punt, depèn de la quantitat de morter que es col·loca entre ells.

L’edifici al qual es troba aquest element arquitectònic no té cap mena d’interès, però s’ha de dir que el nom de l’endret ve donat per la profusió d’elements decoratius realitzats a base de rajola o fragments d’aquests.

El Racó de les Pedres i Rajoles va ser obre d’en Pere Salarich, conegut com l’avi Salarich,

també va decorar  la paret de la Font d’en Comes i la font de la Plaça dels Peixos, amb diferents plafons fets amb pedretes i rajoles de colors.

Actualment tot el conjunt esta molt deteriorat pel pas dels anys…

El Racó de la Rajola és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia i propi

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

La font de l’ermita de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat. Una obra de “Ceràmiques Bellvitge”

Avui us presento dos articles

Ceràmica que hi havia a la font de l’ermita. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Des que es van fer les obres de canalització de les aigües del segle XIX a partir del “Canal de la Infanta”, la zona de la Marina de l’Hospitalet de Llobregat va ser una de les zones més fèrtils de Barcelona. Hi havia anys en que es recollien tres collites ens va explicar el Sr. Campamà de les cases de la Marina.

L’ermita a començaments de segle. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.

Els camps de conreu i de pasturatge envoltaven l’ermita de Bellvitge que es va convertir en un lloc bucòlic on acudien pintors i excursionistes, on es celebraven aplecs i celebracions diverses tant familiars com locals.

L’ermita a mitjans del segle XX. Foto: Unió Excursionista de Catalunya

L’aigua és un element clau que ha acompanyat la història de l’ermita des de les primeres noticies de l’indret amb el “rec d’Amalvigia” (995). Des de finals del segle XIX tenim imatges en les que es veu aquesta fecunditat d’una terra ben irrigada.

1925 –  Pintura d’Ignasi Mallol i Casanovas

Després de ser incendiada al començament de la Guerra Civil, l’ermita, com les altres esglésies de l’Hospitalet, va quedar en estat d’abandó, tot i que “encara hi va haver sort de la bona disposició de gent de la ruralia que la netejaren i condicionaren una mica, fent-la assequible a la seva funció primordial”[1].

Segle XX. – foto: Companys. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge

L’accés a l’ermita era força complicat com ens va explicar el Dr. Abarca a la seva conferència de 2002: “per arribar-s’hi calia rodolar per camins carreters no sempre en bones condicions que hi havia entre conreus i pasturatges”.

Foto: Mercedes Golferich – 1945

Prova d’aquest arranjament que neix del poble, com en tantes ocasions al llarg dels segles s’ha fet envers l’ermita, és l’ordenació, celebrada en l’ermita de Bellvitge, en 1949, de Mn. Francesc Tena (L’Hospitalet 1921–Barcelona, 2015), qui va composar uns goigs per l’ocasió.

“Santa María la Camperola

dolça pagesa dels nostres camps

no us fa tristesa viure tan sola

amb sense llànties i sense rams?

(….)

Alça’t Marina ben fervorosa

i de Bellvitge l’altar petit

omple’l de lliris i de mimosa

I de violes deixa’l guarnit.

Santa Maria la Pageseta

obriu encara la vostra mà

que ens beneeixi la vostra dreta

en nostra ruta vers el demà”.

Justament al 1949 l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat preveu urbanitzar la zona en la que està ubicada l’ermita de Bellvitge obrint una entrada des de la Gran Via que comunica Barcelona amb l’aeroport del Prat. El projecte parla de que “se dejará la ermita rodeada de parterres, con arbolado, escalinatas y bancos para esparcimiento de los asistentes a las romerías”[2].

1ª meitat segle XX, dibuix de l’ermita de Bellvitge amb la casa dels ermitans adosada.

També es preveia fer un ampli desguàs, donat que l’ermita quedaria per sota del traçat de la Gran Via, però o no ho van fer o va ser insuficient, ja que quan plovia, l’ermita, com el propi barri, quedava inundat.

1962- ermita inundada

Probablement tot es va quedar en un projecte que no es posà en marxa fins que no es va necessitar promocionar la compra d’habitatges.

Foto: 1953, Esteban Reina Lorenz a Luís Bagan Imatges antigues de l’Hospitalet

El 1953 s’aprova el Pla Comarcal pel qual es preveu una zona residencial urbana en aquests terrenys. L’Ajuntament de l’Hospitalet converteix ràpidament el terreny no urbanitzable en urbanitzable.

El 1955 la Comissió d’Urbanisme de l’Hospitalet de Llobregat aprova l’adquisició de terrenys per a habitatge. Es destruiran desenes de masies i edificis patrimonials.

El 1956 es presenta un primer Pla Parcial per aquesta zona que serà impugnat per alguns tècnics de l’Ajuntament, al no tenir prevista l’evacuació de les aigües en un terreny amb tan escàs desnivell.

1959: L’ermita encara envoltada de camps, per sota de la Gran Vía de Castelldefels.

El 1957 el nou alcalde de l’Hospitalet reconeix la necessitat d’un pla urbanístic per a la ciutat de l’Hospitalet i decideix que el que cal és incrementar les institucions culturals i embellir la ciutat.

Una de les iniciatives va ser la de la família Layola que va dotar l’ermita amb una font el gener de 1957. Va ser feta en terracota per “Ceràmiques Bellvitge” i a la part de darrera hi havia la maneta per fer sortir l’aigua. El relleu de la marededéu de Bellvitge, amb la llegenda dels goigs de Mn. Tena: “dolça pagesa dels nostres camps” ha estat cedida recentment per la família propietària a la parròquia Mare de Déu de Bellvitge, ja que la font es va treure als pocs anys d’arribar els primers habitants al barri a causa del vandalisme.

El febrer de 1959 es posarà en marxa el Patronat de Santa Maria de Bellvitge per impulsar la restauració de l’ermita i en novembre del mateix any la Immobiliària Ciutat Comtal ja serà propietària de gran part dels terrenys del polígon Bellvitge, el que provocà que s’inicien algunes obres de restauració de l’ermita.

Al costat de l’ermita hi havia la casa dels ermitans dels que en tenim notícies des de l’edat mitjana. Una casa i un pou hi havia als anys 60, quan començaren a habitar el barri.

Esperanza Gil, l’última ermitana. Foto: Valcárcel, A. Ermita de Bellvitge ayer y hoy del siglo XI al XXI.

Joan Casas[3] al conte: “Un cinturó de joncs”, ens remet als paisatges bucòlics de l’ermita i al temps de les seves transformacions.

“Sobre els camps daurats, a punt de sega, amb farbalans de patateres i feixes de cols, bledes, enciams i carxofers, es veia la rotllana de xiprers que encerclava l’ermita. Més enllà la carretera era un riu incessant de camions i cotxes. (…) Van deixar les bicicletes davant la porta de l’ermita, dins el tancat de boix, llorer i baladres. (…) Van trucar a la porteta del costat, on els ermitans tenien la casa i venien berenar i begudes. (…) Va estirar la galleda que tenia al fons dl pou, amb la beguda fresca i en va treure les dues gracioses…”

Esperanza Gil va ser l’última ermitana. Antonio Valcárcel ens explica la conversa que va mantenir amb ella abans de morir. La casa de “l’ermitana” era petita i no tenia aigua ni llum, ella anava caminant fins la Remunta, a treballar en una fàbrica de filatures, el seu marit treballava amb un pagès repartint alfals amb un cavall que es deia Galán. Ells van anar al pis que els hi van donar, però la seva sogra “Pepeta” es va quedar en aquella casa fins que va morir[4].

El 1964 la Immobiliària Ciutat Comtal iniciarà la construcció a Bellvitge. A l’abril s’inauguren 5 km. des de la Gran Via fins als terrenys on es començà a edificar Bellvitge, al costat de la seva ermita. Els pins del camí que entrava a l’ermita des de la Gran Via van ser plantats pels pagesos de la zona.

1966 – La ermita y vía de acceso desde la Gran Vía, con árboles y rosaledas. Foto: Petra Ramos, parròquia Mare de Déu de Bellvitge

 

Als que estimen i tenen cura del nostre patrimoni cultural i natural.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero, Bellvitge, agost-2020

————————————————————————————————————

[1] Abarca, Lluís (2002) Conferència: “Als voltants de la nostra estimable ermita”.

[2] Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat (1949) “Proyecto de urbanización parcial de la zona en la que está emplazada la ermita de Bellvitge”.

[3] Casas, Joan (1980).  Pols de terrat, Grup 62. Premi Victor Català, 1979

[4] Valcárcel, A. (2011). Ermita de Bellvitge ayer y hoy, pàg. 138

La Font de la Plaça Nova de Centelles en el pas dels últims cent anys

La plaça Major Urbanitzada entre el 1514 i el 1549, on es va edificar la nova casa del baró i les dels seus dos germans. Presideix la plaça el Palau dels Comtes, construït a mitjans del segle XVI i reconstruït el segle XIX. La façana principal conserva l’escut dels Comtes de Centelles. Està declarat Bé Nacional d’Interès Cultural.

La Casa Carreras-Artau o Can Domingo, l’edifici original, va ser construït el segle XVI, però l’aspecte que ofereix és fruit d’una reforma monumentalitzadora de finals del segle XIX i principis del XX amb què va adquirir un estil eclèctic. Destaquen els treballs de pedra de les finestres de la façana. Can Sors, l’antiga casa de la Notaria permet observar l’adaptació de l’edifici al pas del temps (transformació de finestres en balcons, porxada superior, etc.).

Hi ha una Font de base antiga tota feta de pedra; sobre una base o pilar hi ha una figura femenina damunt de la font amb un braç sobre el cor i l’altre a mitja alçada,

aquesta base s’estructura amb quatre parts que s’alternen, hi ha dos aixetes amb pica elevada i alternats amb dos bancs tot adossat a la estructura.

No sempre ha sigut així, en imatges de principis del passat segle XX,

podem veure que una figura mes petita a l’actual,

estava sobre una columna i aquesta sobre la base de la Font , era molt més alta i amb un escut.

En els anys, la figura femenina sembla estar de cara al Palau dels Comtes de Centelles,

en canvi actualment dona mes al carrer, mirant a l’antic Portal.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Centelles i Altres

Adaptació al Text, recull de imatges antigues i Fotografies actuals : Ramon Solé