Arenys de Mar. Un itinerari des de l’enyor.

Avui us presento dos articles

Arenys de Mar, 2017. AGC

Arenys de Mar a l’extrem més proper a Canet. Rial de Canalies: apartament on hem passat llargs anys. Un lloc per passar l’estiu amb una llar de foc per a fer estada i torrades durant el temps més fred. Riera amb molta vegetació i la flaire dels eucaliptus que s’esfumà quan destruïren la muntanya per a edificar xalets. Turonet amb pins on anaven a buscar pinyons que després partien i repartien al balcó. Baixem i divisem el Port, una de les coses que més m’agraden, i ja sento la olor de la mar.

Arribem a la carretera i girem a la dreta cap el poble, a la cantonada, la casa abandonada de la vil·la Marcelina, que van convertir, en plena crisi, en “pisos d’alt standing” amb obrers que anaven canviant sovint fins que ho van mig terminar sense acabar, amb una piscina que s’ha menjat tant la muntanya com el silenci del dia, tot i així les nits d’estiu miro estrelles pel balcó del darrere.

La puntaire d’Arenys que abans estava a la cantonada entre la carretera i la Riera. AGC

L’Ateneu on el meu marit jugava a escacs amb el seu pare, molts anys enllà. Cantonada amb la Riera on hi havia la puntaire. Vistes del cementeri. Un dia vam pujar pel camí de les cases dels pescadors. No havia mai visitat un cementiri, em va sorprendre tanta bellesa. Van anar al davant de la tomba de l’Espriu que només tenia un número perquè ell no volia passar a aquella immortalitat estranya que representa per alguns el que et recordin persones que no has conegut, però els vigilants es van cansar de que els preguntessin quina tomba era la del poeta de Sinera i finalment van posar el seu nom, discret, això sí.

Casetes d’un barri de pescadors vinguts del Delta, el Joan em parla del pare dels veïns-amics que els hi duia peix fresc a vegades. Barri pobre amb encant, amb vistes al mar i a un cel que a les nits s’omple d’estels.

Pugem la Riera, anem a comprar al mercat: verdura de les pageses, peix fresc, carn més magre, bons embotits, olivetes al lloc del bacallà.

Mercat d’Arenys de mar. Foto: Ramon Solé

Cuino. Anem una estona a la platja entre Arenys i Canet. Em banyo en aquella aigua tant freda que tant em convé, passeig per la sorra que no s’enganxa, perquè està (estava) feta de pedretes, la petita agafa petxines, mentre el seu germà fa un pou i u castell. Dutxes. Dinar. Migdiada pels que poden. Jugo amb els petits al balcó, a vegades faig una becaina. Quan són més grans i ja miren la tele dormo al sofà o m’escapo al llit amb el meu marit.

A la tarda -què fem avui mama? – anem a buscar pinyons a la muntanya?, a passejar pel port?, al parc petit d’aquí prop?, al de Lourdes?, a fer un gelat?

Al balcó del Rial de Canalies partint i repartint pinyons. AGC

Passejos per la Riera amb la promesa del gelat o del parc. Caminades diàries de pujada i de baixada. L’Ajuntament i la seva font amb aquell altre carrer per on a vegades anaven i venien comprant alguna cosa que feia falta o algun capritxet que per això són les vacances.

Gegants i capgrossos davant l’Ajuntament d’Arenys de Mar.

Si creuaven la riera podíem observar les torres del carrer d’Avall i del carrer Ample, caminàvem per la vorera del Rial de Sa Clavella, el barri d’Avall on a vegades anàvem al cinema o a la biblioteca a mirar contes o, més endavant, a connectar-nos a internet.

Carrer d’Avall. Torre de defensa contra els pirates del segle XVI. Foto: Ramon Solé

I comença la pujada, ja veurem per on ens quedarem avui. La placeta de l’església, l’antic Hospital Xifrè amb els seus jardins, el Calisay, l’asil de les germanetes on la sogra diu que la portem amb la boca petita del que busca consol, llegeixo la placa del carrer: “La Majestat d’un poble són els seus vells” i per fi el parc de Lourdes amb els gronxadors i el petit bosquet allà dalt. A vegades seiem als bancs mentre jugaven, en tornar prendrem un gelat, a vegades els muntaven al cavallet de la Riera.

Algun dia visita al museu de minerals amb els nens, altre al de les puntes de coixí amb la mare. A vegades no pugem la Riera i anem passejant pel port, miro la dona del pescador amb el seu fillet als braços, els vaixells de pesca, el far al final de l’espigó, el camí costaner entre les vies del tren i el mar, els bancs per seure i mirar la posta de sol sentit la remou del vent. Altres vegades pujarem a Arenys de Munt o visitarem altres pobles propers.

El Port d’Arenys de Mar i la Lonja dels pescadors. AGC.

Si la petita està cansada el seu pare la porta damunt les espatlles. El nen sempre troba motius per jugar, per inventar històries, per preguntar als grans, sembla no cansar-se mai, fins que cau rodó a la nit i… fins les set del matí en que em despertarà perquè voldrà esmorzar i jo li donaré cantant i aquella veïna-amiga amb nom de flor, l’Hortènsia, em dirà rient: – avui t’he sentit cantar el ciclista de pega que va caure i es va fer un foradet en el culet.

Platja entre Arenys de Mar i Canet.

Les festes de juliol i les d’agost. 2 d’agost, el meu sant, els pares em regalen quedar-se amb els nens. Anirem al Posit, al lloc on els nens sempre miren les llagostes vives. Sopem i miro pels finestrals la casa d’un dels indians d’Arenys i recordo la història de la rosa enterrada al cementiri per un amor que va ser impossible i penso que ell hauria d’haver lluitat pel seu amor quedant-se al seu costat.

Arenys de Mar. Casa de l’indià. AGC

Convido gent, familiars, amics… Cuino molt però estic contenta. Alguna altra veïna em diu, – avui te’m sentit riure molt! No sóc conscient del que representa un balcó en un bloc d’apartaments d’un lloc encara tranquil i retirat, però, sí, m’ho he passat bé. Després recullo cansada, però amb ajut.

I ja, grans i sols, vindrem algun cop i anirem de nit als txiringuitos de la platja a menjar peix i a veure els estels o gaudirem del regal d’un bon dinar sense haver de cuinar o del d’un bon relax al balneari de Caldetes.

Monument a la dona del pescador davant de la casa del mar d’Arenys de Mar.

I algun dia tornarem només per recordar aquells bons moments dels que, conscients o inconscientment, vàrem gaudir. Tot s’ho emporta la mar, però la mar tot ens ho retorna i caldrà fer neteja.

Platja del Cavaló. Netejant la platja després del pas de l’huracà Glòria. Foto: La Vanguàrdia.

A la bona gent que cuida dels seus records com del seu entorn

Text i Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero

Un Itinerari fàcil i familiar, de La Garriga a El Figaró

Aquest itinerari matinal es pot indistintament sortir des de qualsevol dels dos pobles: La Garriga o Figaró, pel PR : C-33.

En aquest recorregut, que podeu sortit com us dic, des de La Garriga, us cal anar a la rotonda i aneu a buscar el camí que surt a la dreta enmig de les fàbriques, desprès d’uns 5 kms, arribareu  a l’ermita de Sant Cristòfol Monteugues, seguir fins a  Can Plans i baixar a la Parròquia de Sant Pere de Vallcarquera i arribar-vos  fins el Figaró.

Quan arribeu a l’ermita podeu fer un àpat sota l’ombra dels arbres de l’explanada propera a l’ermita.

Ermita de Sant Cristòfol Monteugues :

  • Sant Cristòfol de Monteugues és una ermita romànica que es troba entre La Garriga i El Figaró, pertany a la masia Valls del Figaró. Ja existia amb seguretat l’any 1021, quan es documenta per escrit, i l’any 1139 va ser adscrita, com església sufragània de la parròquia de Sant Esteve de la Garriga, al monestir de Santa Maria de l’Estany. El seu estat actualment, no es gaire sòlida la seva estructura. El dia 10 de juliol, Sant Cristòfol, abans s´hi feia un Aplec.

Boniques vistes des de varis punts dels boscos i les Cingleres.

Des d’aquest punt anireu a la Creu de Can Plans , podeu baixar per un camí directa a El Figaró, passan per la masia de can Plans

o seguir les indicacions i arribar-vos a :

Parròquia de Sant Pere de Vallcarquera :

  • Edifici aïllat, envoltat per un mur de pedra. Consta d’una nau amb absis semicircular amb una nau lateral afegida al segle XVII, separada per columnes amb coberta de volta força apuntada. Té un campanar amb embigat de fusta. A l’exterior, la teulada és a doble vessant, i al mur sud hi ha quatre contraforts. La nau s’il·lumina amb quatre finestres d’una esqueixada i d’arc de mig punt. A la façana hi ha la porta rectangular amb llinda de pedra motllurada i amb un relleu esculpit i la data: 1679.

Si seguiu direcció al Figaró, passareu per la Font del Molí i l’antic Molí.

 

Recull de dades i Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

El Turó de Montcada : L’Itinerari – 2ª Part #

Ahir us var donar a conèixer l’historia i fets destacables del Turó de Montcada,

avui us plantejo fer l’Itinerari o recorregut pel Turó.

Aquest recorregut es fàcil i seran per uns camins amples que us portaran a fer d’una forma tranquil·la i amb tant sols poques hores a conèixer en l’actualitat com és el Turó de Montcada per les seves rodalies.

És pot iniciar el recorregut, per diferents punts que trobareu indicats els recorreguts i el temps a invertir.

Jo crec que és millor fer-ho des de la població de Montcada, ens dirigirem al cementeri, allí hi ha un d’aquests punts d’entrada cap el Turó.

Una cadena impedeix el pas de vehicles no autoritzats, tant caminant com amb bicicleta podreu accedir-hi, trobareu cartells que us indicaran dades del recorregut.

Anys 30 del segle XX

Penseu que aquest Turó, forma part del Parc Natural de Collserola i es troba protegit, per tant cal de tenir cura de respectar la natura. Vaureu la Població e Montcada  al fons i l’autopista.

Es una pista ampla, per ho amb una cert pujada fins trobar un dels dipòsits d’aigua de la població.

Aquesta pista trobareu ciclistes que provén la seva capacitat en pujar o baixar el Turó.

Aquest nivell, hi trobareu vegetació baixa i pocs arbres, també algunes torres elèctriques que paisatgísticament no encaixant en l’espai natural.

Al donar la volta que quedar a l’ombra (obaga)

i amb vistes a Santa Maria de Montcada, la vegetació es mes densa i amb arbres mes significatius.

A mitja hora de caminar, trobareu una cruïlla de camins, el de la dreta va directament a Santa Maria de Montcada, vosaltres agafeu el de l’esquerra,

d’immediat hi ha una nova cruïlla, a la dreta veureu a simple vista la Font de la mitja Costa, ja descrita en el meu Blog de “ Fonts Naturals, Aigua, Muntanya i mes… “ en l’apartat “Avui destaquem : La Font de la Mitja Costa “…

Una vegada que heu descansat o fet un mos, us caldrà seguir la pista ample que hi ha sobre la citada Font.

Fa una certa pujada per dins del bosc, fins arribar al mirador conegut per “La Pau del Turó”,

on hi ha bona vista i uns seients per fer una estona de descans.

Uns cartells informant de les aus i vegetació d’aquesta zona de la part obaga del Turó.

Hi ha un reproductor de sons d ‘animals

Al poc de seguir, un altre cartell ens indica que podem anar a la dreta a la zona industrial de Santa Maria de Montcada, vosaltres seguireu pujant,

fins arribar al mirador d’Occident.

On es veu els punts que s’ha arribat en extreure els minerals de les pedreres i també, una gran vista sobre el Barcelonès.

i Collserola al fons.

Uns cartells i mapa, indicant els punts destacables des d’aquest punt.

Trobareu una porta i balla metàl·lica que no us deixarà passar a la zona d’explotació d’Asland.

Seguiu el camí fins divisar com s’està tapant i regenerant les grans i antigues pedreres.

Veureu mes cartells sobre la natura d’aquest lloc :

Pràcticament estareu a peu del que queda del Turó en l’actualitat, una balla tampoc no us permetre accedir-hi, veureu la caseta de vigilància forestal a la vostra esquerra i prop del Turó.

Aquí hi ha senyals de Perill, cal vigilar !

Tindreu bona vista del Vallès als vostres peus, on la major part en aquest punt es zona industrial,

no obstant, si mireu en un dia clar veureu Montserrat, Sant Llorens de Munt i algo mes lluny, el Montseny.

El Turó, o el que queda… i el punt mes alt.

La pista ampla s’ha acabat aquí, cal agafar un camí estret que us baixarà en pocs minuts, fins de nou al mirador per La Pau del Turó.

Allí passarem per la Font de Mitja Costa, i girarem aquest cop, pel camí de l’esquerra,

on en seu minuts arribareu a una zona de pícnic amb taules i seients de fusta,

esteu en un altra punt d’entrada per on es pot pujar al Turó de Montcada.

Us trobeu a Santa Maria de Montcada, des d’aquí podreu agafar el tren de RENFE, per tornar a casa o a Montcada, on s’ha iniciat aquest recorregut.

 

 

Text i Fotografies : Ramon Solé