Sant Miquel de Toudell de Viladecavalls

Aquesta setmana cada dia un església

Sant Miquel de Toudell  està en el carrer del mateix nom en el polígon industrial de Can Mir de Viladecavalls.

Us passo la seva historia:

  • El lloc de Toudell ja és esmentat al segle X.
  • L’any 1157 Alegret de Toudell va fer donació de l’església de Sant Miquel a les de Sant Pere i Santa Maria d’Ègara.
  • Més endavant fou parròquia de la quadra del mateix nom.
  • L’any 1562 el terme de Terrassa es dividí en dues universitats o ajuntaments: Terrassa formada pel nucli urbà i la Universitat Forana de Terrassa formada per tot el terme, el qual incloïa set parròquies, entre les quals hi havia Sant Miquel de Toudell (Sant Pere de Terrassa, Sant Vicenç de Jonqueres, Sant Julià d’Altura, Sant Quirze de Terrassa, Sant Martí de Sorbet i Santa Maria i Sant Miquel de Toudell). Tenien, però, un batlle comú.
  • L’any 1801 es varen independitzar totalment i va passar a tenir ajuntament propi, ubicat a Sant Pere.
  • L’any 1848 la parròquia de Sant Miquel de Toudell se segregà de la de Sant Pere de Terrassa per integrar-se al de Viladecavalls.
  • L’església sofrí reformes en el segle XVIII, especialment a la façana; en aquest moment es construí el campanar de cadireta.
  • Amb el temps perdé el caràcter de parròquia.
  • El cementiri del voltant va ser utilitzat fins a l’any 1874.
Ajuntament Viladecavalls – Antiga imatge / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’una església romànica d’una nau rectangular i absis semicircular. La nau està coberta per una volta de canó i l’absis, més baix i estret, té una coberta molt aplanada formant un arc carpanell.

La teulada és a dues vessants i de teules àrabs; té escàs voladís i decoració de caps de teula al llarg de les cornises laterals sota la coberta.

El parament és de pedres mal tallades i reble; solament les pedres cantoneres són carreus quasi ben escudejats. A la façana oest hi ha la porta d’entrada d’arc de mig punt fet amb grans dovelles, i per sobre hi ha una petita obertura que a la part exterior és rodona i a l’interior un quadrat amb una reixa.

A la façana també hi ha un campanar d’espadanya de dos ulls que queda desplaçat cap a la dreta respecte a l’eix central; el campanar està coronat per una petita teulada a quatre vessants i sota el ràfec hi ha decoració de caps de teula i de dents de serra.

L’absis a l’exterior està decorat amb arquets cecs i bandes llombardes. La teulada, que segueix la forma semicircular de l’absis, té força voladís.

A l’exterior, i adossat a la façana principal, hi ha restes d’una portalada que sembla indicar l’accés d’una antiga entrada a un recinte tancat, possiblement l’antic cementiri.

Lourdes Figueras / Generalitat de Catalunya

Sant Miquel de Toudell és un edifici del municipi de Viladecavalls protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Masia Freixa de Terrassa – 2 ª Part #

La Masia Freixa està en la Plaça de Josep Freixa i Argemí, 11, Ca n’Aurell de Terrassa.

És un edifici modernista de la ciutat de Terrassa situat al parc de Sant Jordi, antics jardins i terreny adjacent a la masia, ubicat al barri de Ca n’Aurell.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es r-2.jpg

Construïda el 1896, va ser pensada originalment com a fàbrica de filats

i va ser reformada entre el 1907 i el 1914 per Lluís Muncunill i Parellada, que la va transformar en la residència familiar de l’industrial tèxtil Josep Freixa.

L’arquitecte la va convertir en una de les joies del modernisme terrassenc, amb la seva estructura d’arcs i voltes d’inspiració gaudiniana i els murs pintats de blanc, d’on sobresurt una alta torre.

La teulada sinuosa, amb una estructura de voltes de maó pla que conjugaven la tradició de la volta catalana amb la modernitat dels nous materials;

el revestiment de morter té petits vidres incrustats que li donen l’aparença d’un gris brillant.

Els arcs parabòlics inspirats en l’obra de Gaudí, que conformen les finestres del cos principal i les obertures dels porxos d’entrada i del costat sud i oest.

L’arrambador ceràmic blanc del porxo, obra també de Muncunill, que ocupa la part inferior de les parets arrebossades i pintades de blanc.

La rotonda del costat est, com a afegitó de dos nivells al cos de l’antiga fàbrica;

els finestrals de la planta baixa són d’arc rebaixat, per permetre més entrada de llum, a diferència dels de tipus parabòlic de la resta d’obertures de la façana.

La torre de l’angle nord-est, que sobresurt del cos inferior quadrat; té un cos octagonal de quatre nivells, l’últim dels quals voltat d’una balconada mirador.

L’interior, molt reformat, però que encara conserva el mobiliari del menjador i del despatx, dissenyat per Joaquim Vancells.

Durant molts anys ha albergat el Conservatori Municipal de Música, que actualment ha estat traslladat a un edifici de nova construcció al Campus Universitari, al barri del Cementiri Vell.

A hores d’ara acull les oficines del Síndic Municipal de Greuges i de l’Oficina de Turisme de l’Ajuntament,

i també és la seu de la Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es n-2.jpg

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez

Masia de Ca n’Estaper de Castellbisbal

Fotografia: Viquipèdia

La masia de Ca n’Estaper està en el Polígon industrial Ca n’Estapé de Castellbisbal.

Es tracta d’una gran masia del segle XVII, és de planta rectangular en ruïnes coberta a dues aigües formada per planta baixa i primer pis.

La façana principal està orientada a ponen. La porta principal d’accés està situada al centre presidida per una llinda monolítica i dos brancals també monolítics.

A banda i banda s’obren dues finestres rectangulars similars a la porta i al primer pis tres obertures semblants.

Ca n’Estaper és una masia de Castellbisbal protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Masia de Can Petit de Terrassa

Masia de Can Petit està situada en l’Avinguda de Font i Sagué, 24 de Terrassa.

Can Petit és una masia del nord-est de Terrassa (Vallès Occidental), s’hi accedeix per un trencall que surt de l’avinguda de Font i Sagué, dins el polígon industrial de Can Petit.

Es tracta d’una estructura típica de masia vallesana del pla, que consta d’un cos principal de planta baixa i pis i construccions adjacents com són els graners, les corts i els corrals. Té un portal adovellat i teulat a dues aigües, rellotge de sol i pallissa coberta. La façana presenta una composició asimètrica.

Domènech Ferran i Gomez A. Moro – 1983 / Generalitat de Catalunya

Els edificis annexos al mas són, a la banda oriental, dos magatzems; a l’angle nord-est, un altre magatzem i la casa del vigilant; i, al nord, el celler.

Encara presenta activitat agrícola i ramadera.

Domènech Ferran i Gomez A. Moro – 1983 / Generalitat de Catalunya

D’aquest surt una ala cap a l’oest, l’habitatge actual dels masovers, i al sud l’era és tancada per un cobert. Més a vall hi ha una gran bassa.

Can Petit és una masia del nord-est de Terrassa protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al text i Fotografies: Ramon Solé

Llibre recomanat : Can Ricart i el Patrimoni Industrial de Barcelona

Avui us presento dos articles

Fitxa Técnica

Autor : CLARÓS I FERRET, SALVADOR

Editorial: UNIVERSITAT DE BARCELONA

Any d’edició: 2016

Matèria : Història de Barcelona

ISBN: 978-84-475-4024-2

Pàgines: 180

Enquadernació: Rústica

Idioma: Català

Preu : 18 euros

Sinopsi

La transformació urbanística del llevant nord de Barcelona, iniciada amb els Jocs Olímpics del 1992, va representar una amenaça per al patrimoni industrial del districte de Sant Martí. En aquell moment Can Ricart, la fàbrica més representativa del Poblenou, va esdevenir el principal escenari de les lluites en què es debatia un futur urbà amb canvis i continuïtats.

En una etapa dominada pel neoliberalisme i coincidint amb la bombolla immobiliària, la reconversió del sòl industrial a través del Pla 22@ va començar a devorar el paisatge de fàbriques que tenien un segle i mig d’història, alhora que els governs es van proposar de promoure noves oportunitats productives d’acord amb les innovacions afavorides per l’onada tecnològica del segle XXI.

Can Ricart i el patrimoni industrial de Barcelona és una crònica del procés que involucrà agents socials, polítics i econòmics per redefinir el projecte, i convida a reflexionar sobre les contradiccions dels protagonistes, el conflicte social i el model de desenvolupament urbà.

 

 

Recull del Llibre : Ramon Solé

Xemeneia de la Terrassa Industrial, TISA de Terrassa

Avui us presento dos articles

Xemeneia de la Terrassa Industrial, TISA esta situada en la plaça de la Terrassa Industrial amb carrer de Prim i ctra. de Montcada de Terrassa.

Va ser construïda en l’any 1940 per l’empresa de Cementos y Construcciones S.A., propietat del Sr. Francesc Salvatella i Farell. Xemeneia troncocònica de maó, de 35 m d’alçada i un diàmetre de 3 m a 2,3 m des de la base fins a la corona, rematada amb un collarí notable i protegida amb cèrcols per dalt i per baix. Té una base quadrada, amb motllures a les cantonades i a la part superior.

Al fust s’hi van adossar les lletres «TISA», acrònim de Terrassa Industrial, S.A., i s’aixeca en una plaça que ocupa el solar de l’antiga fàbrica tèxtil.

En destaca la nova tècnica que hi va aplicar l’autor, l’arquitecte Joan Baca i Reixach, per evitar que s’esboqués: va coronar-la amb dos anells de formigó que cenyien el forat per on surt el fum, mètode que tot seguit es va posar en pràctica en la construcció d’altres xemeneies.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Casa Alegre de Sagrera de Terrassa – 1ª Part#

La casa Alegre de Sagrera esta situada en el carrer  de la Font Vella, 29 -31 de Terrassa.

Us passo la seva historia :

  • La família Sagrera, de procedència pagesa, va emigrar a Terrassa a finals del segle XVIII. Amb els anys es va convertir en una dels llinatges més benestants de la vila de Terrassa.
  • El 1768 Anton Sagrera i Casanoves va comprar diversos casals al carrer de la Font Vella.
  • Joaquim de Sagrera i Domènech, fabricant de teixits de llana, heroi destacant de la Guerra de la Independència i alcalde (1820-1823) va utilitzar aquests terrenys per edificar-hi, a inicis del segle XIX, la seva residència.
  • Durant la Guerra del francès les tropes napoleòniques van saquejar i incendiar la casa, en resposta a la clara posició antifrancesa dels Sagrera.
  • A finals del segle XIX Mercedes de Sagrera, hereva de la nissaga, es va casar amb l’industrial tèxtil vinculat a l’oligarquia local, Francisco Alegre i Roig. Va aportar al matrimoni la casa, força malmesa, del carrer de la Font Vella.
  • El 1911 es va decidir reformar segons un model eclèctic modernista d’habitatge de burgesia industrial de l’època. L’arquitecte municipal Melcior Vinyals Muñoz es va encarregar d’aquesta reforma, que és la que es conserva actualment.
  • La família Alegre de Sagrera es van emparentar amb altres nissagues industrials, com els Fontanals que, a partir del 1930, van ocupar el pis superior de l’immoble.
  • Fins als anys seixanta del segle XX es van mantenir com una de les famílies més importants de la ciutat. En aquell moment es van veure afectats per la crisi del tèxtil que va provocar el tancament de la seva empresa, la “Tarrasa Industrial” situada en la carretera de Montcada.
  • El 1973 va ser adquirida per l’Ajuntament de Terrassa amb l’ajuda de la Caixa d’Estalvis de Terrassa.

A partir de 1973, tant la casa com els seus jardins, resten oberts al públic, com a casa – museu,

desenvolupa des de llavors una funció museística, i conté diverses sales dedicades a col·leccions monogràfiques d’artistes i literats.

L’interior es va habilitar per funcions expositives de patrimoni local, ordenades amb un criteri purament decoratiu.

Per exemple, conserva peces del mobiliari original, col·leccions d’art provinents del Museu Municipal, una col·lecció de ceràmica i porcellana oriental, i llegats dels escriptors Agustí Bartra i Ferran Canyameres, així com del dibuixant Mateu Avellaneda.

Podeu consultar dades i veure fotografies interior de la casa Alegre de Sagrera a l’enllaç que us adjunto :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Casa_Alegre_de_Sagrera

Cal destacar el seu magnífic Jardí, situat darrera de la casa i obert al públic, és d’estil francès, i s’hi accedeix pel carrer del Cardaire; us vaig fer un article en el Bloc de Fonts Naturals, Aigua, Muntanya i mes… publicat el dia 11 de maig de 2020.

Demà us presentaré el darrera d’aquest edifici que dona al jardí, que té un estil totalment diferent.

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa i Diputació de Barcelona

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

L’Escola Industrial de Terrassa

L’Escola Industrial esta situada en el carrer de Colom, 1 de Terrassa.

Us passo la seva història :

  • L’Escola d’Enginyeria de Terrassa va iniciar la seva activitat a l’agost de l’any 1901 i els seus estudis en febrer de 1902. Al seu començament era coneguda pel nom de Escuela Superior de Industrias de Terrassa i s’impartien estudis de Peritació Industrial, Pràctic Industrial, Pràctic Industrial i Estudis Elementals per obrers.
  • L’Escola neix originàriament per cobrir les necessitats de la indústria tèxtil de Terrassa, indústria que té el seu desenvolupament més important al segle XIX amb l’aparició de la màquina de vapor i els nous telers mecànics.
  • Inicialment es va ubicar al carrer Topete número 4, i el 3 de juliol de 1904 es va traslladar a la seva ubicació actual, al carrer Colom número 1, on s’inaugurà l’edifici de l’actual seu de l’Escola d’Enginyeria de Terrassa.
  • Aquell mateix any s’hi celebra una exposició que va representar el punt àlgid de les arts aplicades.
  • El 1943 l’edifici va passar a ser propietat de l’Estat, tot mantenint la seva funció educativa.
  • L’Escola industrial de Terrassa es caracteritza també per impartir els estudis d’Enginyeria tèxtil des de 1906, ara adaptats als estudis de grau. Aquesta especialitat s’ha impartit juntament amb les àrees de conèixement en enginyeria química, mecànica, elèctrica i electrònica.
  • L’any 1962 va aparèixer la necessitat de separar els estudis de pèrit dels estudis superiors i va començar a fer-se classes a l’Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales, al carrer Colom número 11.
  • L’any 1972, l’escola va passar a formar part de la Universitat Politècnica de Barcelona, que després va esdevenir la Universitat Politècnica de Catalunya. Va passar a denominar-se Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Industrial de Terrassa (EUETIT).
  • L’any 2010 va canviar el seu nom per l’actual, Escola d’Enginyeria de Terrassa, a causa del fet que va passar a oferir estudis de grau i màster adaptant-se a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) i també perquè ofereix estudis en l’àrea de les telecomunicacions, per tant deixava de ser exclusivament industrial.

L’Escola Industrial, inicialment anomenada Palau d’Indústries de Terrassa, és una de les primeres obres de Lluís Muncunill (1901),

que es caracteritzen per la influència dels estils historicistes.

És un edifici aïllat, amb planta baixa i dos pisos, estructurat en forma de U al voltant d’un pati interior.

El vestíbul central, que dóna accés a les aules i a dependències com la biblioteca, està aguantat per columnes de ferro i mostra un bust d’Alfons Sala i Argemí, fundador de l’escola.

La façana principal destaca per la capçalera esglaonada del cos central d’entrada i dels dos cossos laterals.

Segons el projecte de Josep Domènech i Mansana, es van afegir dues naus perpendiculars als extrems de l’edifici primitiu, que estaven destinades a tallers.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Terrassa

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Que es la Volta de Maó Catalana ?

La volta de Maó Catalana, ens  permet cobrir un espai mitjançant rajoles o maons col·locats per la part plana.

Tradicionalment s’ha construït per la formació de sostres, de cobertes, per formar escales i altres espais.

La trobem tant en la construcció popular com en la monumental, i també en els inicis de l’arquitectura industrial.

Ha estat molt emprada per la seva versatilitat i adaptabilitat.

És un sistema lleuger, econòmic i de construcció ràpida.

A Vilassar de Dalt, tenim una mostra en petites dimensions d’una Volta de Maó Catalana,

està situada en la Plaça del Teatre, i front del Teatre La Massa de Vilassar de Dalt.

Us passo mes informació al respecta :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Volta_catalana

i també, podeu consultar a :

http://www.bioarkiteco.com/la-volta-catalana.html

 

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé