Cal Manso i els Femades, entre Cornellà i l’Hospitalet de Llobregat

Cal Manso. Foto: AGC, 2021

Cal Manso és un mas que encara perdura a la Carretera del Mig, al polígon industrial Femades de Cornellà de Llobregat. El carrer Femades fa de límit entre L’Hospitalet i Cornellà.

Aquesta masia, construïda aproximadament cap al 1650, era en principi anomenada Can Femades, doncs pertanyia a un dels Femades, família poderosa que va constituir entre els segles XV i XVIII una petita oligarquia rural.

Dels Femades, passà en una herència a Gaspar de Sabaté i continuà dins de la seva família fins que una hereva femenina, anomenada Felipa Juliol i Quevedo, casà amb Josep Manso, militar que donà a la casa el nom de Can Manso, instal·lant a la façana principal el seu escut d’armes.

A la façana es pot veure l’escut d’armes de Josep Manso. AGC, 2021.

Les històries del General Manso (Borredà, 1785 – Madrid, 1863) a la Guerra del francès i a les carlistes són fàcils de trobar a la xarxa. Només ens farem ressò de la seva gesta, cantada per Isidre Clopas, potser un tant exageradament, al costat de l’ermita de Bellvitge.

1956. Dibuix de Rafael Garric de l’ermita de Bellvitge.

“El teniente Manso, con un reducido destacamento de infantería de la compañía de indultados, unos cuarenta infantes y cuarenta caballos, salió de Martorell en la madrugada del día 15 de mayo de 1809.

Sabedor de que los franceses, con una escolta de treinta infantes e igual número de soldados de caballería, salían a recoger forrajes por las cercanías de Hospitalet, se ocultó en la ermita-santuario de Bellvitge.

Al amanecer, acometió por sorpresa a una fuerza enemiga procedente de Barcelona compuesta por cincuenta jinetes franceses y cincuenta infantes. En la escaramuza hizo treinta y cuatro prisioneros y se apoderó de treinta y seis caballos, así como del furgón, mulas y criados del general Duhesme”.[1]

El resto de la fuerza se dispersa abandonando a los heridos. El teniente Manso, prohibe a sus tropas que molestaran a los prisioneros (…) y los lleva al hospital de Martorell, donde personalmente ayudó a curarlos. El general francés Duhesme agradecerá su trato humanitario.

En 1844 la reina Isabel II li concedeix el títol de “Comte del Llobregat”.

En 1847, als 62 anys d’edat, es retira a la masia de la seva dona.

1923. Feines agrícoles a Can Manso.

Masia de cinc cossos. La seva coberta té terrat de rajola i teulada a quatre aigües. D’acord amb la seva data, es ressalta la planta noble del primer pis, construint l’entrada de la casa a aquesta alçada mitjançant una escala de doble tram. D’aquesta manera la porta d’entrada té també la funció de balconada. Can Manso és a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Per una altra banda ens podem preguntar pels Femades, els propietaris inicials de la masia … què en sabem dels Femades?

Carrer Femades, entre Cornellà i L’Hospitalet, abans anomenat Carrer Angulo, a la Masia Museu Casa Serra.

A finals del segle XV trobem un Jaume Femades com a pagès propietari de Cornellà. Devia ser un ric propietari doncs l’any 1499 rep un deute de quinze lliures deixades a Pau Busera. Del següent Femades que trobem, Antoni, sabem que a inicis del segle XVI era casat amb Àngela, amb la que tingueren tres fills: Jaume, Antiga i Paula. El seu mas a l’Hospitalet era, llavors, al Torrent Gornal. A mitjans del mateix segle trobem a Pere Esquerrer (Ca l’Esquerrer és una altra masia que encara perdura), un jove casat amb Margarida Femades que habitaven en un mas al Prat “deçà de l’aigua”, mentre que Ferran Femades habita un mas al Prat “dellà de l’aigua”, és a dir a banda i banda del Llobregat.

Representació de 1715. Dibuix de Valentí Julià a “L’Hospitalet és escola”. Les cases més a l’esquerra són Casa Serra i, a l’altra banda, la de la Remunta, també denominada Can Angulo, a tocar de Cornellà.

Tornem a trobar un Jaume Femades, potser el fill de l’Antoni, casat amb Jaumeta, ambdós són pares de la Margarida i habiten el mas de Cornellà “deçà de l’aigua”, mentre que un altre Jaume Femades ho fa al mas del Torrent Gornal[2].

Probablement eren dos hereus, un del Jaume de Cornellà i l’altre de l’Antoni del Torrent Gornal En tot cas ja veiem com aquests primers pagesos propietaris de la Marina es van diversificant i creant vincles amb altres veïns.

Un altre edifici que prové de la família Femades és l’actual Masia Museu Casa Serra, antigament anomenat Can Femades.

És un edifici aixecat per la família Femades de l’Hospitalet el 1667, va ser reformat durant el XVIII i adquirit per la família dels ceramistes Serra l’any 1927. És de planta quadrada i té tres pisos. L’exterior és de paredat de pedra vista. La coberta és a quatre vessants de teula àrab.

L’any 1990 va ser convertida en museu i espai polivalent. Acull una valuosa col·lecció privada d’art ceràmic i és, alhora, el taller del ceramista Jordi Serra.

Actual Masia Museu Casa Serra. Foto: AGC, 2021

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 7 d’abril de 2021

Als nostres predecesors, especialment als treballadors i a les dones.

[1] Clopas Batlle, Isidro (1961) El invicto Conde del Llobregat y los Hombres de Cataluña en la guerra de la Independencia. Luchas Civiles de la primera mitad del siglo XIX. Barcelona. P. 20-21.

[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807), Vol. I. p. 361… 553 (vàries). L’H de Llobregat. Publicacions de la Abadia de Montserrat.

Per saber més sobre José Manso i Solà: Real Academia de la Historia: http://dbe.rah.es/biografias/12816/jose-manso-sola

Casino del Centre de l’Hospitalet de Llobregat

El Casino del Centre està en el carrer d’Enric Prat de la Riba, 337-339 de l’Hospitalet de Llobregat.

Us passo la seva historia :

  • Va ser edificat el 1874, com diu la data que es pot llegir a una llosa que hi ha a sobre de la porta principal.
  • Va ser fundada pels pagesos benestants de l’Hospitalet com una entitat cultural i d’esbarjo.
  • El 1920 es bastí un envelat, per a la Festa Major, al pati del Casino i dins era on se celebraren uns Jocs Florals als qui fou guardonat Josep Carner.

És un edifici amb coberta a quatre vessants que consta de planta baixa, un pis i terrat. A la planta baixa s’obren cinc obertures, la del centre més ample, les dos següents una mica més estretes i les dels extrems encara més estretes. Totes són d’arc rebaixat i estan emmarcades per unes motllures decoratives. Als extrems del primer pis, l’arrebossat fa la forma de carreus.

Gaspar Coll i Rosell 1983 / Generalitat de Catalunya

Una cornisa motllurada separa la planta baixa del primer pis. En la planta noble s’obren tres portes allindanades que donen pas a tres balcons; les obertures estan decorades amb un frontó semicircular. En aquest pis hi ha quatre pilastres d’ordre jònic que aguanten un fris amb tríglifs i mètopes.

Per sobre hi ha el mur que fa de barana del terrat, amb la part central sobrealçada, emmarcada per pilastres, i amb l’emblema del casino pintat al centre. Al costat esquerre hi ha una petita ampliació que trenca la simetria de la façana.

A l’interior hi ha un cafè i unes sales de teatre. A l’exterior, davant la façana principal hi ha un petit pati.

Gaspar Coll i Rosell 1983 / Generalitat de Catalunya

El Casino del Centre és una entitat cultural de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès). L’edifici de la seu està protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Pintades en Murs : Mural del Institut Bellvitge a l’Hospitalet de Llobregat – 6ª Part #

Avui us presento dos articles

Al febrer de 2016, amb motiu de les celebracions del 50 aniversari del barri de Bellvitge, el col·lectiu Contorno Urbano,  va pintar un mur de l’Institut Bellvitge amb la participació de l’institut i de les persones i entitats que van poder i van voler participar.

Els alumnes de l’Institut van escollir la frase que es va sobre posar a la pintura de base i que diu:

“Esforç, acollida i lluita, Bellvitge és Bellvitge”.

També al 2016 es va presentar el vídeo:

“Bellvitge és Bellvitge” “Bellvitge es Bellvitge”

I que us passo el seu enllaç :

Va ser elaborat per Clara Anton de Contorno Urbano i amb música de “El mosquito del garito” sobre la construcció col·lectiva del mural al barri de Bellvitge.

Adaptació al text : Ramon Solé

Text i Fotografies : Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Grudil•la Deovota, inicis de Provençana

Avui us presento dos articles

Provençana, segle XII. Original de Antoni Novell Bofarull. Conservat al Museu d’història de la ciutat de l’Hospitalet, publicat per Jaume Codina al 1r. volum de Els pagesos de Proveçana, p. 61, mapa 3.

A principis de segle XI les relacions de força comencen a canviar. Els guerrers dominen la frontera fent córrer els diners de les ràtzies. Alguns nobles propicien intercanvis comercials desplaçant riquesa cap a les urbs. Tots intenten fer tractes amb uns comtes i bisbes que saben negociar amb uns i altres per seguir mantenint els seus privilegis i que, per lliurar-se del domini eclesiàstic de Narbona, es llencen als braços de Roma. Els noms gots, com els de les dones soles, van desapareixent del mapa

Banyols va quedant en mans de la Seu de Barcelona, encara que sigui a nivell fiscal. En 1028 Regiat i Adelaida tornen a la Seu un alou en Banyols que Bonadona, germana del bisbe Vives (974-995), els va vendre. L’alou havia estat de Recesvind i per ordre comtal, a causa del robatori d’uns calzes d’or, va passar a la Seu i d’aquesta va passar “sense saber com” a la germana del bisbe (recordem que el bisbe Vives va fer vàries donacions i va deixar legats a familiars seus) i ara ells el retornen[1].

Al s. XI, amb el bisbe Aeci (995-1010) i tal com passa en altres episcopats, es va donant una separació entre els béns de la Catedral i els de la Canònica que es consolida a meitat de segle propiciant el pas dels béns acumulats per la Seu (bisbat i catedral) a unes quantes mans privades. Les donacions que al segle X es repartien entre la Catedral, els monestirs i diferents esglésies, es van concentrat ara en la Canònica per passar, poc després, a les ordres religiós-militars, tot i que la Canònica procurarà de nou concentrar capital.

Anirem veient aquests moviments en l’establiment de l’hospital de la Torre Blanca, al voltant del qual s’anirà concentrant, a partir del segle XII, el nucli urbà de “la pobla”, actual barri del Centre de l’Hospitalet de Llobregat.

Jaume Codina recull, a l’obra de Els pagesos de Provençana, la venda de 25 de juliol de 1017[2] o de 1016 (segons datacions)[3], de part de l’heretat a la Torre Blanca, de Guifré Carbonell i la seva dona Sinulo a Renard Bovet, però aquest topònim és, en aquest cas, referit a Provençals de Barcelona, tot i que els noms dels actuants ens són propers.

El 21 de novembre de 1013 Grudil·la, deovota[4], ven a Guifred anomenat “Carbonell” i a la seva dona “Sindul” la tercera part d’una terra que tenia per donació i que limitava amb el coll de Codines a l’Est, la “strata publica” al Nord, la via que va a Llanera al Sud i el torrent “que corre quan plou” a l’Oest[5].

Grudil·la, deovota (o femina deodicata com signa el document) ha de ser la que tenia amistat amb Aurucia deodicata, la qual cosa és una evidència que els béns que van administrar dones soles van passar a mans d’homes (clergues o laics), de que els historiadors han obviat els noms de les dones i que recollir-los aporta quelcom en què indagar.

Si el rec d’Amalvígia, com està reconegut, és a l’inici de Banyols, Aurúcia Deovota, com van veure a una entrada anterior[6], és a l’inici de la documentació relativa a “Santa Eulàlia de Provençana” i de les referències a Quinçà (actual barri del Centre de l’Hospitalet) i les seves amigues Sínul i Grudelle Deovota ho són a la delimitació del Terme de Provençana.

Plaça Amalvígia a Bellvitge, l’hospitalet, entre la Rambla Marina i la travessia Industrial. Amb el monument “La Bóbila” que Joan Junyer va fer en homenatge a les comunitats del Baix Llobregat, símbol d’agermanament.

Perquè aquests noms han estat obviats? Perquè eren dones i l’església, que és qui ha recollit, organitzat i donat a conèixer, principalment, la documentació, no estava ni està per la tasca del reconeixement envers les dones. Després els que diuen uns ho repeteixen altres, sense comprovar directament els documents. Potser haurem de refer tota la història, una empresa gran però no impossible i sí necessària i justa. Torres i monuments més alts han caigut.

Autora : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’H, 21-juliol-2020

Rescatant noms obviats de dones i el seu paper a la història.

———————————————————————————————————–

[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Doc. 34

[2] Codina, Jaume  (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Vol. I. Publicacions de la Abadia de Montserrat, p. 47

[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera (FN), 38, doc. 256

[4] Aproximación a los términos “Deovotae” i “Deodicatae”  en Historias desde Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/07/19/aproximacion-a-los-terminos-deovotae-y-deodicatae/

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. o.c. FN 37, doc. 207

[6] Històries des de Bellvitge. “Banyols versus Provençana. Aurúcia versus el bisbe Vives”. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/06/18/banyols-versus-provencana-s-x-aurucia-versus-el-bisbe-vives/

Carrer del Xipreret de l’Hospitalet de Llobregat

El carrer del Xipreret és un dels carrers més emblemàtics de l’Hospitalet de Llobregat.

Al llarg de poc més de 100 metres hi ha representada la història arquitectònica de la ciutat.

El edificis mes representatius són :

La Talaia, Ca n’Oliver, Casa Espanya, Ca la Vidala, can Riera… que en diferents articles us he presentat.

En general, la majoria de cases o antigues masies, eren habitatges unifamiliars gairebé idèntics, de planta baixa i un pis.

Però sapiguem la seva historia :

  • L’origen del carrer se situa en l’època medieval on feia de separació entre propietats agrícoles.
  • En aquest lloc es forma el nucli del que seria la gran ciutat d’ara de l’Hospitalet.
  • La presència de la Torre Blanca (l’Harmonia), de la qual es té documentació del segle XI, fa que en aquestes terres es fundés el petit hospital de camí que donaria nom a la ciutat.
  • A partir del segle XVI viu un moment d’expansió, en aquella època les famílies més importants es construeixen grans casals al llarg i al costat del carrer.

Hi ha diversos corralons, petits culs de sac oberts al carrer principal, però que ofereixen un espai que havia esdevingut un pati comunitari,

on se situaven els pous i safareigs per recollir aigua i per rentar la roba.

En algunes cases, les portes són d’arc de mig punt o rebaixat o amb llinda, i les finestres són allindanades.

Com dèiem, en mols dels edificis, consten de planta baixa i un pis i tenen un petit pati al darrere.

Totes les façanes tenen les obertures amb llindes i petits balcons al primer pis.

En un cas, cal destacar les finestres de la casa, on podem veure que són gòtiques,

i amb arcs conopials amb decoració de pedra calada i caps humans.

Hi ha 27 elements protegits al carrer del Xipreret, pel Pla Especial de Protecció de Patrimoni Arquitectònic.

Si no coneixeu aquest “Paratge Urbà”, us invito ha fer-ho…

 Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat i Altres.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Can Modolell de la Torre de l’Hospitalet de Llobregat

Can Modolell de la Torre, coneguda com La Talaia, és una torre de defensa situada en la plaça de Josep Bordonau de L’Hospitalet de Llobregat.

Us passo un recull de la seva història :

  • La Torre, data el 1587, havia format part del Mas Modolell de la Torre o Mas Burguera.
  • Al segle XVI posseïa no menys de 14 mujades (aproximadament 6,86 ha).
  • Aquesta casa es trobava a l’actual carrer de Talaia, el qual es a uns metres més enllà de l’actual ubicació de la torre, en direcció a Cornellà.
  • Quan la casa va ser enderrocada, la torre va ser traslladada pedra a pedra i reconstruïda el 1972 al seu emplaçament actual, al peu del carrer del Xipreret per la Diputació de Barcelona.

És un edifici de planta quadrada amb planta baixa i quatre pisos.

La porta d’entrada és rectangular adovellada i, seguint el mateix eix, s’obre una finestra quadrangular a cada planta en els tres pisos següents.

A l’últim pis s’obre, en cada una de les quatre cares, una galeria de tres arcs de mig punt.

A la llinda de la porta es pot llegir la data “1587”.

El parament és de carreus ben devastats de petites dimensions, excepte les cantonades i l’emmarcament de les obertures que són de carreus més grans.

Can Modolell de la Torre, està protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Masia de Can Sumarro de l’Hospitalet de Llobregat

L’Antiga masia de Can Sumarro està situada en el carrer de la Riera de l’Escorxador i la Plaça de can Sumarro de l’Hospitalet de Llobregat.

Can Sumarro és una masia del segle XVI situada al centre del nucli urbà de l’Hospitalet de Llobregat.

Us passo la seva historia :

  • Va ser manada a construir el 1580 per en Montserrat Cerdanya i es mantingué en les mans dels Cerdanya fins al segle XVII
  • A les hores passà a mans dels marquesos de Castellbell,
  • Possiblement a les acaballes del segle XVIII s’instal•lá a Can Sumarro la nissaga dels Prats que comencen com a masovers, després com a llogaters per acabar sent propietaris l’any 1924.

Com us deia, des de finals del segle XVIII, Can Sumarro ha estat ocupada per la família Prats i el seu últim representat la va cedir a la ciutat per usos culturals o assistencials.

Des de llavors s’han instal·lat dues biblioteques.

A més, disposa d’arbreda on hi ha representades nombroses espècies típiques de la mediterrania, com el Pi, ara és un Parc Públic.

La masia disposava de camps de conreu, treballats fins fa pocs anys.  Encara s’hi conserva el canal de reg que portava l’aigua des del Canal de la Infanta que passava a pocs metres de la finca.

Masia de Can Sumarro de l’Hospitalet de Llobregat, és un Bé Cultural d’Interès Nacional.

Recull de dades : Ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat i Viquipèdia.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Ermita de Santa Maria de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat

L’Ermita de Santa Maria de Bellvitge, està en el carrer de l’Ermita de Bellvitge, 6, dins del Parc del mateix nom a  L’Hospitalet de Llobregat.

Us passo la seva història :

  • L’Ermita de Santa Maria de Bellvitge, dins la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, està documentada per primera vegada al segle XIII (1279)
  • Des de les hores apareix documentada repetidament en segles posteriors.
  • Per causa del lloc on està situada, sovint ha necessitat reparacions, en el 1493, 1571, 1718 i el 1958, ja que el lloc s’inundava quan el Llobregat creixia.
  • L’any 1640 va ser saquejada per l’exèrcit del comte-duc d’Olivares en la guerra dels Segadors.
  • El 1718 es va reedificar.
  • L’any 1959 es va fer una restauració  i al 1969 es va substituir la casa adossada on vivia l’ermitana, per un porxo.
  • L’actual construcció està quatre o cinc metres per damunt del fonaments de l’antiga, els murs de la qual es van documentar en unes excavacions realitzades el 1979-1981.

Actualment l’Ermita de Bellvitge és una construcció de nau única i capçalera quadrada, amb una torre campanar no gaire alta al sud-est, també quadrada, dotada de finestres amb arcs apuntats en el pis superior.

La coberta de tot el conjunt té dues vessants, menys al campanar, que té un coronament piramidal cobert a quatre vessants.

Predomina la maçoneria vista barrejada amb totxo, la qual devia tenir a sobre un arrebossat que ara hi manca.

En alguns punts, com ara certs llocs de la façana de tramuntana o la part baixa de l’angle nord-oest, s’observa un aparell de carreus, però semblen reaprofitats.

L’aparell del campanar, també de carreus però més petits, sí que sembla original.

Sota l’estructura de l’edifici actual, es conserven els murs de l’edifici romànic de l’antiga església. No es tracta de la fonamentació medieval, sinó del parament de l’antiga construcció.

S’ha descobert una necròpoli dividida en dos moments cronològics. Existeixen tres tombes, que tenien un aixovar consistent en olles de ceràmica oxidada de l’alta edat mitjana.

Santa Maria de Bellvitge és una ermita de l’Hospitalet de Llobregat protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de l’Hospitalet

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé