Els enamorats de Santa Margarida d’Olèrdola

Avui us presento dos articles

Mapa d’Olèrdola del cómic: Olèrdola, 1058, terra de fromtera d’ Oriol García Quera, editat per Refael Dalmau

El terme d’Olèrdola s’estenia per una part important del Pla del Penedès i el Garraf, arribant fins el mar[1]. Anem a la part Nord-Occidental d’aquest territori, la que és a tocar del riu Foix, justament a l’aiguabarreig amb la riera de la Maçana (de la Bruixa, actualment), on hi ha l’antiga església de Santa Margarida i el municipi dels Monjos[2].

Restes de l’esglèsia antiga de Santa Margarida. Foto: Wiquiloc

En 978 el levita Seniofred i Na Ermengodo, sa cosina, donen al monestir de Sant Cugat, vinyes, molí i molinars, aigües, recs, horts amb arbres, prats i pastures, pèlags[3] per pescar i la selva amb els seus conills, les vinyes que són a la Torta, els farraginals, les cases, les sitges junt a Sagoma, els pous d’aigua, terra i arbres que és a la Vallmoll[4], la terra de la costa amb figueres… Tot situat a la ciutat d’Olèrdola, sota les muralles.

Pèlag o bassa del Foix. Foto: Agnés Casanovas al blog de https://fontsaigua.wordpress.com/tag/parcs/

La torre, el seu alou amb les vinyes i els molins limita a l’est amb el gual de Santa Margarida, inclou el riu i els pèlags, passa per la terra que va pel peu de les Ribes del Castellar fins una peça de terra amb el molí dels donadors. Al sud comença amb els molins i passa junt a la terra de Sunifred Llobet, ardiaca de la Seu, fins la Calçada Francisca. Les vinyes de la Torta limiten amb les vinyes de Santa Creu i Santa Digna. Les cases limiten amb cases de Sant Miquel, amb la cisterna, amb les cases de Pulcra i dels seus dos fills i amb “las pinnas subtiranas de Civitate Olérdula” (citem només algunes de les dades que el document ens dóna).

Seniofred dóna també altres pertinences com: mobles, estris, roba, calçat i dos mapes, es reserva l’usdefruit de les propietats i afegeix que si ell mor abans, la seva cosina donarà la meitat al monestir quedant-se ella l’altra meitat en usdefruit “sempre que visqui justament i no hagi marit”. En 979 Seniofred deixa la meitat dels seus bens a na Ermengodo i aquesta farà donació a Sant Cugat en 988[5].

Aquests fets documentats ens permeten analitzar, relacionar e interpretar diverses qüestions.

Perquè diem enamorats? Un levita i la seva cosina…

Levita és una paraula que defineix a algú que ha estudiat, a un predicador… es relaciona amb l’església dels temps visigòtics. Recordem que els jueus tenien els seus levites i el cristianisme inicial va ser jueu, arrels comuns, per tant. El levita podria ser com un diaca, figura més reconeguda a l’església imperial.

El concili d’Aquisgrà permetia als clergues que tinguessin esposa i propietats. Fins el segle XI, amb la reforma gregoriana, no es completarà la imposició del celibat  i la prohibició de revendre càrrecs o propietats als preveres, però el procés ja havia començat i en nombrosos concilis es fa menció a aquests fets que eren perseguits i condemnats.

El levita Seniofred dóna tot el que té a un poderós monestir que introduïa un cristianisme que volia acabar amb certes costums germàniques com les de les unions entre pròxims. Aquests pròxims no eren necessàriament cosins germans, a vegades eren famílies encreuades: dos germans d’una família amb dues germans d’un altra família, com els fills del vescomte de Barcelona, Guitard amb les filles del Comte Borrell. Normalment eren les mares les que decidien aquestes unions que buscaven consolidar poder. Un poder que absorbirà la església, també establint casaments.

Seniofred dóna reservant-se l’usdefruit i deixant molt clar que si la cosina li sobreviu i no hagi marit es quedarà amb la meitat dels seus bens mentre visqui. El fet que faci constar, com es fa en moltes deixes testamentàries d’aquest segle, que la condició és que no es casi de nou, implica que són parella, potser casats sota una tradició que s’anava perdent. En aquests segles el més important per la qüestió religiosa és rebre el bateig, participar d’alguna festa religiosa i ser enterrat a sagrat.

S’ha fet un pacte: es donen propietats a canvi de viure. No és un tracte com els que es dediquen a millorar terres o fer obres, que intercanvien la meitat de les millores per altres terres per seguir guanyant-se la vida. No es fa a canvi de diners, com veiem entre els potents, Seniofred i na Ermengodo, han de fer-se perdonar una conducta que començava a ser perseguida i que serà abolida sota pena d’excomunió amb la reforma del Cluny.

Castell-convent de Penyafort a Santa margarida i els Monjos. Foto: viquipèdia

 

Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

L’Hospitalet de Llobregat, 07-07-2020

————————————————————————————

[1] Bolòs, Jordi i Hurtado, Víctor (2018) Atles del Comtat de Barcelona (801-993). R.Dalmau ed.

[2] El topònim dels monjos prové d’un molí fariner que tenien els monjos de Santes Creus, ja en segles posteriors.

[3] Un pèlag és un toll o gorg, un punt del riu on el llit és més profund i l’aigua s’estanca. http://rodamots.cat/pelag/

[4] Vallmoll o una Vall suau entre Vilafranca del Penedès i Sant Pere Molanta: Muntaner, Ignasi M. (2009) “la Vallmoll i la via morisca” Del Penedés, n. 20

[5] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat vols IV, n. CXVII (978), CXXII (979) i CLXXIV (988).

Pont de Sant Pere de Terrassa

El Pont de Sant Pere, es la prolongació del carrer de la Creu Gran  fins a la Plaça de  Mossèn Hom i que dóna accés al conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere de Terrassa.

Us passo la seva historia :

  • El projecte de construcció del pont data de l’any 1579, en què els consellers de l’antic poble de Sant Pere van decidir bastir un pont sobre el torrent de Vallparadís i el van encarregar al mestre d’obres Pere Pomers, que fou substituït el 1609 per Ramon Suris.
  • Les obres van durar molts anys a causa de problemes diversos, sobretot de finançament, i no es van acabar fins al 1626.
  • El 12 de juny del 1918 es va presentar una moció a l’Ajuntament per transformar el pont en un terraplè, tot i que es va rebutjar la proposta per 10 vots contra 8.
  • El 1999 va ser objecte d’una reforma polèmica a causa de la barana que s’hi va instal•lar, que no s’adeia amb el caràcter històric del pont.
  • El 2006 es va tancar definitivament a la circulació de vehicles i només hi poden passar els vianants.

Es tracta d’un pont monumental construït sobre el torrent de Vallparadís com a nexe d’unió entre la vila de Terrassa i el poble de Sant Pere.

Consta de tres arcs de diferent amplada, el central de mig punt, més ample, i els laterals amb arc apuntat.

És construït en paredat comú, excepte en zones angulars que són carreus.

El pilar de ponent té un arc de descàrrega amb fabrica de totxo, producte, segurament, de l’arranjament que es va fer al segle XVIII quan es va esfondrar l’esmentat arc.

L’alçada màxima és de 19,30 metres i la llargada de 57 metres; d’amplada fa 3,50 metres.

Al seu redós s’hi havien conreat tradicionalment petits horts,

fins que el torrent fou urbanitzat per donar lloc al parc de Vallparadís.

El Pont de Sant Pere és una construcció del municipi de Terrassa que uneix el barri del Centre i l’Antic Poble de Sant Pere, protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Masia can Masdéu de Barcelona

La Masia can  Masdéu, està situada a la carretera Alta de Roquetes al costat de l’antic camí de Sant Iscle propietat del l’Hospital de Sant Pau.

Us passo dades de la seva historia :

  • Can Masdéu és una masia documentada des de l’edat mitjana construïda sobre una antiga domus romana, algunes de quines restes encara es conserven.
  • El nom pel qual es coneix correspon al del propietari que tingué durant la segona meitat del segle XVII, Enric Masdéu i Farrera.
  • L’aspecte que presenta avui dia és fruït d’una reforma important que es va fer sobre l’antiga masia al segle XIX.
  • A principis del XX va ser adjudicada por subhasta al Hospital de Sant Pau i la Santa Creu, que la utilitzar com residencia para leprosos.

A la façana de gregal hi ha esgrafiats amb verges cristianes com motiu principal.  Davant d’aquesta façana hi ha una antiga bassa que està molt ben conservada.

La masia te la Font de Sant Llatzer i la seva gran bassa i mines d’aigua pel torrent i una gran extensió d’horts, antigament de vinyes.

Com tantes altres masies de la vall de Barcelona, prop del camí de Sant Iscle, camí important en l’època medieval molt transitat per accedir al que ara és coneix com el Vallès Occidental.

Per a mes informació podeu consultar a :

http://desantacreuasantpau.blogspot.com/2011/06/can-masdeu-i-lhospital-de-sant-llatzer.html

Va ser Okupada durant l’any 2001,  però el jutje va concedir la gracia que si portavent una feina positiva per la societat i el barri , és podien quedar a Masdéu, i així ha sigut ja fa mes de 17 anys que es porten a terme moltes activitats i uns horts ven cuidats de la gent i per la gent del barri, sobre tot gent que ho necessita.

Per a mes dades podeu consulta al Blog La Vall de Masdéu :

https://www.canmasdeu.net/la-nostra-historia/

Per últim us passo l’enllaç d’un interessant reportatge sobre la masia de Masdéu :

https://www.elcritic.cat/blogs/sostrecritic/2018/05/29/can-masdeu-de-locupacio-al-projecte-de-vida/

Si no coneixeu Masdéu, podeu fer un passeig o excursió des de Barcelona, esta ven a prop.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona, Viquipèdia, altres i propi.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Castell – Palau de la Bisbal d’Empordà

El Castell – Palau de la Bisbal d’Empordà, està en la plaça del Castell, s/n., i dona al carrer del Bisbe, carrer de les Peixeteries i carrer Cavallers de la Bisbal d’Empordà.

La Bisbal és la capital del Baix Empordà i se situa en el centre geogràfic de la comarca. Travessada pel riu Daró, té una situació privilegiada que permet gaudir tant de la plana empordanesa com dels paratges boscosos del massís de les Gavarres. La ciutat conserva un interessant nucli de carrers estrets amb nombrosos edificis i elements arquitectònics dignes de ser visitats.

Fotografia de Manel Magrinyà

L’edifici més emblemàtic i significatiu és el seu Castell-Palau, veritable joia del romànic civil català, construït a finals del segle XI inicis del XII pels bisbes de Girona, senyors de la Bisbal. És un dels pocs exemples que es mantenen dempeus i ben conservat.

Té planta quadrada. A la planta baixa hi trobem les dependències més humils i funcionals: les cavallerisses, la premsa de vi, la presó… A la primera planta hi ha el pis noble, on trobem les dependències més luxoses i senyorials: la sala capitular on es realitzaven les recepcions i actes més importants, l’habitació del bisbe, la cuina amb una gran llar de foc i el menjador. Al pis superior, al mateix nivell que la terrassa envoltada de merlets, hi ha una capella romànica, que era dedicada a Santa Anna.

Des de la terrassa es pot gaudir d’una visió privilegiada de la zona urbana i del paisatge agrícola i rural del municipi i amb la vista cap a l’horitzó, el verd intens del massís de les Gavarres.

El castell es va ampliar el segle XIV amb una muralla exterior i altres dependències (pati d’armes, graner, quadres per al bestiar, horts…). L’únic pati d’armes de la fortalesa, avui actual plaça del Castell, conserva dos murs d’aquesta antiga muralla. La resta de dependències s’utilitzen per fer-hi activitats de caire cultural. L’any 1993 la planta baixa del castell fou objecte de recerca arqueològica, obligada pels treballs de restauració del mateix monument. Les troballes realitzades durant aquesta intervenció foren molt importants i d’una diversitat remarcable; entre d’altres destaquen la descoberta del pou, la cavallerissa, dues sitges anteriors a l’edifici del castell i una premsa de vi.

Per a mes dades històriques del Castell-Palau de la Bisbal, podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Bisbal

L’Oficina de Turisme de la Bisbal us indicarà l’horari de les visites al Castell – Palau de la Bisbal.

 

 

Text : Joaquima Pellicer i Solà

Fotografies : Manel Magrinyà , Joaquima Pellicer i altres

 

Can Cabanyes de Badalona

Can Cabanyes està situada en la Rambla de Sant Joan, núm. 59-77, de Badalona.

Us passo la informació de l’historia de can Cabanyes :

  • Les primeres notícies sobre la masia són de 1636, referides a unes reformes dutes a terme pel mestre d’obres Joan Clot sobre l’edifici preexistent, per tant deu de ser mes antiga de la data indicada.
  • La propietat era de Francesc Cabanyes, i abans ho havia sigut de Francesc Carbonell.
  • La casa va agafar el cognom Cabanyes en casar-se l’any 1575 la vídua, Eleonor Rovira, de l’anterior propietari, Pere Soley, amb Salvador Cabanyes d’Argentona en un matrimoni doble en què també es casava la seva filla i pubilla amb Jaume Cabanyes, segons condicions estipulades al testament per poder heretar la casa i propietats.
  • La masia ha sofert moltes més reformes al llarg de la seva història, una al segle XVIII
  • Una segona, amb ampliació inclosa, del segle XIX, que ha donat l’aspecte actual a l’edifici.

Can Cabanyes és de façana neoclàssica, l’edifici compta amb planta baixa, un pis i golfes. A cada costat hi ha sengles galeries amb columnes toscanes sobre base de carreus, amb balustrades i acabament en frontó. A la teulada presenta una torre central.

El jardí, desfigurat per la construcció de l’autopista C-31, compta amb palmeres i també un curiós safareig circular. Tot el conjunt de la finca ofereix un aspecte colonial. Disposa al costat del safareig, d’un hort gestionat per la gent gran.

A l’entrada de la finca hi ha una capella dedicada al Sant Crist, que ja us vàrem descriure fa unes setmanes.

Actualment és propietat de l’Ajuntament, i s’utilitza com a Centre Cívic i és també,  seu del Districte 2.

Can Cabanyes és una masia situada al barri de Nova Lloreda de Badalona, és un monument protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Badalona i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Antiga masia de can Lledó de Mollet del Vallès

La masia de can Lledó està situada en el carrer de Comte d’Urgell, 26, de Mollet del Vallès.

Es una masia molt antiga de Mollet, era de gran extensió les terres de la seva propietat, eren pràcticament conreades en la major part.

Els primers propietaris varen ser la família Lledó, d’aquí ve el nombre de la masia. Anys mes tard, va ser la família Monger que la restaura i va portar a terme la divisió en habitacions i altres dependencies.

A partir del any 1920 la masia passa a dir-se popularment “ El Quartelillo” perquè fou La Caserna dels Mossos d’Esquadra.

Es una casa de planta quadrada, de dos pisos, destaca la fatxada amb arc de mitja punta. Te la característica particular que es la única masia de Mollet que disposa d’un pati central amb un pou.

Hi ha constància que es van realitzar canvis estructurals en la masia en els anys: 1920, 1930,1992 y 2007.

Llegim en una pagina Web de l’Ajuntament de Mollet del Vallès :

“El safareig de Can Lledó, en que al principi fora privat, va passar a ser un  safareig públic en la zona de camps de Mollet a principis del segle XX. Fou reformat als primers mesos de l’any 1910 per en Miquel Rosés i els seus paletes, i d’immediat assolí gran acceptació entre les dones del poble, que entre cops de picador i ensabonada a la roba s’explicaven tot el que havia passat, el que passava i l’esdevenir en veu prou alta per tal de que tothom en quedés assabentat. Va ser enderrocat a la dècada de 1960. 

SOLÉ TURA, J. (1981) Mollet, la història que segueix. Gràfiques Aster. 219 p. Mollet del Vallès.”

Una vegada rehabilitada la masia de Can Lledó, va obrir el gener del 2007 com a centre de serveis per a la ciutadania de Mollet i del Baix Vallès. Acull serveis d’àmbit comarcal de sectors ben diversos, i dels quals us passo informació :

https://www.molletvalles.cat/index.php/continguts/la-ciutat/equipaments/cvics-culturals-i-de-serveis/show/1276

Va donar a mitjans del segle passat el nom a un nou Barri, que és diria “de la Plana Lledó”, situat on havans foren els camps, horts i granges que antigament gestionava la masia de Can Lledó.

 

Recull de dades : Ajuntament de Mollet del Vallès

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

 

Els Horts amagats del barri de Sant Genis dels Agudells de Barcelona

En un passeig pel barri de Sant Genis dels Agudells, quan estava a l’altura de l’antiga entrada de mas Piteu, vaig agafar una camí de terra a ma esquerra, que porta a can Soler directament.

Tot just havia iniciat aquesta camí, vaig veure un camí que entrada a un bosc a l’esquerra, on havia un cartell i diversa informació, com qui son,

posa : “ Hortelanos en Acción – En favor de la Fauna y la Flora – Barrio de Sant Genis.”

En una cartell mes petit, “una campanya per recollir i fer neteja de l’entorn, dins d’una campanya a nivell europeu”, realitzada el dia 13/05/17.

La curiositat em va fer entrar un tros i vaig comprendre que era com uns horts amagats entre un bosc d’arbres joves i arbres fruites…

Donat que estàvem a finals d’agost feia molta calor, tot estava ven sec i sobre tot aquests horts tenien un problema bàsic, no disposen d’aigua, cal portar-la o recollir-la quan plou per regar.

En pocs espais vaig trobar alguna verdura cultivada que feia pena…

És com una parcel·lació mig amagada entre els arbres i en alguns disposen d’una barraca, per guarda material o fer estada diürna.

Segons em va indicar un home del barri : “… fa  mes 12 anys que cultiven aquest terrenys o cultivaven, sobre tot verdures i algo de fruita, per ho amb el temps, molts ho ha deixat de fer, la majoria son gent gran jubilada o en atur i que viuen en el barri de Sant Genis…”

Vaig mirar des de Google maps, per veure des d’altura i com fa temps que és va enregistrar, per tindre una idea mes exacta de la seva extensió.

Com podeu veure, esta delimitat per la carretera de l’Arrabassada i paral·lelament amb els terreny de la Residencia de gent gran de can Piteu i en un costat, per can Soler i per l’altra el carrer de Nazaret;

cal dir que en el numero 45 d’aquest carrer, hi ha també, una entrada per anar aquests horts.

Un lloc ven curiós de fer-hi horts urbans i que no son legals… !

Us passo un article de La Vanguardia que parla d’aquests horts i barraques que hi ha a prop o dins del Parc de Collserola :

http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20160304/40181322172/chabolismo-de-fin-de-semana.html

Vaig allunyar-me per seguir fent aquell passeig inicial pel Barri de Sant Genis.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé