Can Basté de Nou Barris a Barcelona

Can Basté esta situada entre el passatge de Fabra i Puig, 274-276  i el carrer de Pere d’Artés, 5 de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • Està edificada sobre una torre medieval.
  • Mossen Clapés havia esmentat l’existència de restes d’època romana en un document de 1896.
  • Anteriorment havia estat del noble Ramon de Sagarriga, baró de Creixell.
  • A finals del segle XVIII era coneguda com a Can Nadal, nom del seu propietari, Antoni Nadal.
  • A les darreries del segle XIX era propietat de Pere Pous i Bases.
  • A principis del segle XX era dels Marés, amos de Can Carabassa, del barri d’Horta.
  • Després passà als Fargas, de Sant Andreu de Palomar, fins que l’any 1955 es traslladaren a Can Fargas, a Horta.
  • La casa passà als Rocafort i posteriorment fou adquirida per l’ajuntament de Barcelona.
  • L’any 1995 finalitzaren les obres de rehabilitació. Llavors va esdevenir el Centre Cívic de Nou Barris.

És una casa situada a prop de la plaça Virrei Amat i de l’antiga església de Santa Eulàlia de Vilapicina. L’edifici està bastit a quatre vents, amb façana principal al passeig de Fabra i Puig. La façana està esgrafiada i amb porta principal d’arc de mig punt dovellada.

Durant les obres de rehabilitació de la masia de Can Basté, es van fer intervencions arqueològiques del maig al juliol de 1991.

Can Basté és un edifici del districte de Nou Barris de Barcelona protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Barcelona

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

El Palau del Laberint d’Horta o Torre Sobirana de Barcelona

El Palau del Laberint d’Horta o Torre Sobirana  està en el Pg. dels Castanyers amb carrer Germans Desvalls , en el  districte núm. 7, Horta-Guinardó, a l’interior del laberint d’Horta.

Pere Català Roca 1965 / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia:

  • Aquesta torre probablement es bastí al segle XI
  • Es van afegir altres estructures al segle XII.
  • El primer propietari conegut és Pere Marquès, notari de Barcelona, que al segle XIV la vengué a Berenguer Saera, membre d’una família de comerciants de Manresa.
  • Coneguda també com a Torre superior d’Horta, durant el segle XV va ser comprada pels Vallseca i passà a anomenar-se torre Vallseca.
  • En extingir-se el llinatge dels Vallseca per línia masculina, el segle XVI passà als Roger, per matrimoni amb una Vallseca.
  • Al segle XVII, per execució d’una hipoteca, passà a mans del Capítol de la Seu de Barcelona.
  • Després fou venuda a Gabriel Honofre Russell, però el 1699 fou recuperada pels descendents dels Roger, ja amb el nom de Llupià, per casament d’una roger amb el marquès de Llupià.
  • Al segle XVIII, Josep Antoni Desvalls, nét d’Emmanuela de Llupià i marquès consort d’Alfarràs, va transformar la torre en palau.
  • La família Desvalls mantingué la propietat fins a l’any 1967 quan va ser permutada amb l’ajuntament de Barcelona, el qual inicià un projecte de millora del jardí per donar-li un ús públic.
  • A partir de 1986 s’hi instal•la l’Escola Taller de Rehabilitació del Patrimoni de Barcelona, amb la finalitat de restaurar aquest palau.

La Torre Sobirana és una torre de defensa d’origen medieval, incorporada al Palau dels Marquesos d’Alfarràs dins l’actual parc del Laberint d’Horta, a Barcelona.

Eloi Bomjoch / Generalitat de Catalunya

La torre sobirana és el vestigi més antic que resta d’aquest conjunt històric. Sobresurt de les edificacions que configuren el palau del marquès de Llupià, a l’entrada dels jardins del Parc del Laberint.

Eloi Bomjoch / Generalitat de Catalunya

D’aquest nucli més antic també formen part una nau de planta rectangular capçada per un absis i un recinte anular que arrenca de les parets d’aquesta nau encerclant la torre.

La torre, de planta rodona i acabada amb merlets, sobresurt sis o set metres per sobre del terrat de la mansió.

La base es pot veure a l’interior de la planta baixa, en un semisoterrani que s’utilitzava com a celler. La torre es va construir sobre la roca viva i l’alçada i la porta primitiva no s’han pogut determinar.

L’estança rectangular fa 9 metres de llarg i 3 d’ample i està cobert amb volta de canó. A la paret de migjorn hi ha dues portes, d’arc de mig punt adovellat, que son les úniques obertures d’aquesta estança. Aquesta estança no té cap superfície de contacte amb la torre però el recinte anular carrega sobre les parets nord i sud de la torre.

Aquesta estructura està coberta amb volta; una trompa salva l’angle interior de càrrega de la volta amb la cara externa de la paret nord de la nau.

Us passo un article que fa referencia a l’estat d’aquest edifici :

http://salvemlarotonda.blogspot.com/2013/04/el-palau-del-laberint-dhorta-cau-trossos.html

La Torre Sobirana és  una obra declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Ca l’Artés de Barcelona

Avui us presento dos articles

Ca l’Artés està situada en el carrer Pere Artés, 8 de Barcelona.

Us passo dades històriques :

  • Va pertànyer a un tal Pere d’Artés i tingué una gran extensió de terres de conreu.
  • Era un lloc de pas important de l’època, ja que aquí es creuaven els camins de Sant Iscle i d’Horta. De fet, Ca n’Artés va allotjar viatgers fins al segle XV.
  • Actualment el propietari de la finca és Antoni Mancebo.
  • La planta baixa està ocupada per un Centre Femení, sota el patronatge de Santa Eulàlia de Vilapicina , que es venera a la capella del costat.

És catalogada com a masia tot i que actualment està arrenglerada en un carrer.

De planta rectangular, amb planta baixa i un pis i coberta a dues vessants. La façana és de carreus de pedra amb tres finestres, una de les quals és gòtica.

El portal és dovellat. Interiorment la casa presenta motius de pagesia. La teulada és molt irregular i es malmeté en un incendi.

Ca l’Artés és una casa del districte de Nou Barris de Barcelona protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Barcelona

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Masia Can Valldaura de Barcelona

Avui us presento dos articles

La masia de Can Valldaura, esta dins del Parc de Collserola a prop de la carretera d’Horta(Barcelona) a Cerdanyola del Vallès.

Us passo dades de la Masia :

  • Als començaments del segle XX, en aquella època era el propietari Francesc Guardiola Juvany, va edificar la masia sobre o a prop de les restes d’una mes antiga.
  • En Francesc Guardiola només va fer que aprofitar que la finca antiga i terrenys, que va servir per instaurar a Catalunya l´ordre del Cister al segle XII, propietat després dels comptes catalans Martí l´Humà i Jaume I, estava a la venda després de la desamortització i l´abandonament de la zona.
  • Tenia la finca més de 131 Ha. Amb terrenys Forestals i agrícoles amb part de vinya i arbres fruiters amb una zona d’hort.
  • La masia, consta de dos plantes i unes golfes, amb un adossat a dos plantes d´uns 5 metres d´amplada, un pati davanter, i un de lateral i un altre darrera; construït amb murs mixtes de pedra i totxo cuits en una bòbila.

Des de fa uns anys la masia forma part de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC), us passo un enllaç al respecta :

https://www.comunicae.es/nota/el-instituto-de-arquitectura-avanzada-de-1154429/

Us passo mes informació d’un article de la Vanguardia de l’any 2016 :

https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20160825/404172315627/can-valldaura-fab-lab-collserola-autosuficiencia.html

 

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona- Districte d’Horta i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé –Arxiu Rasola

Visitar : Els carrers antics d’Horta de Barcelona

Avui per ser el primer dia de l’Any, us presento dos articles

El nucli antic del barri d’Horta, és on s’hi troben alguns carrers coneguts que conserven el seu estil de poble amb casetes baixes i jardí.

Aquest és el cas dels carrers de la Galla, Rajoler, Sanpere i Miquel, entre d’altres.

L’epicentre que uneix tots aquests carrerons és la plaça d’Eivissa,

que darrerament ha estat ampliada per al gaudi veïnal i on es desenvolupa gran part de la vida del barri,

un racó amb bars, terrasses i zones d’estada i de joc per als més petits.

Molt prop d’aquesta zona es troba Can Mariner, una masia imponent del segle XVII, ara és una biblioteca especialitzada en teatre, que reforça l’aire rural d’aquesta zona.

can Mariner

Carrers i carrerons, portant a la plaça Santes Creus, que antigament va ser la plaça major d’Horta

i que encara conserva l’edifici que havia estat la seu del Districte, avui en dia ofereix diferents serveis municipals.

Antiga Seu del Districte

Horta, a més a més, té un altre tresor amagat: el seu eixample, crescut entre la darreria del segle XIX i el començament del XX, en què es poden trobar diversos exemples d’arquitectura modernista.

Un comentari a part mereixen les vies que componen el nucli comercial de la zona: els carrers Lisboa, Tajo, Baixada de la Plana i Dante formen un conjunt de comerços.

I  passar percarrers estrets.

Un carrer realment preciós, es el d’Aiguafreda , on estaven les bugaderes, i que us vaig fer un article, us passo l’enllaç :

https://fontsaigua.wordpress.com/wp-admin/post.php?post=4974&action=edit

  

Per saber mes sobre el Barri d’Horta podeu seguir aquest enllaç :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Barri_d%27Horta

Moltes són les masies repartides pels carrers del Barri, com Ca n’Andalet, seu del centre territorial de Barcelona Activa a Horta-Guinardó, a la Clota; Can Carabassa, edifici neoclàssic seu del col·legi SAFA;

Can Masdeu, Can Notari, Ca la Sínia, Can Papanaps, Can Travi Vell, Can Travi Nou, Can Santgenís…

que ja us he fet articles de cada una de les antigues masies.

I carrers que podem veure algun hort…

Un passeig per els carrers antics, us semblarà que esteu mes de cents anys enrere…

 

Que passeu el primer d’any amb alegria i felicitat !

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

L’antic Institut Mental de la Santa Creu de Barcelona

L’antic Institut Mental de la Santa Creu, està situat en la Plaça Major de Nou Barris de Barcelona.

Us passo la seva  història mes destacada :

  • S’inaugurava L’Institut Mental de la Santa Creu a l’any 1889 per ordre de l’Hospital de Sant Pau amb capacitat per més de 700 malalts i va ser dirigit pel Dr. Emili Pi i Molist, un dels pioners en el tractament de les malalties mentals a Espanya.
  • L’antic Institut Mental de la Santa Creu va ser construït entre 1885 i 1915 en una finca de 50 hectàrees. L’edifici es construí en terrenys cedits per un benefactor anònim a prop de la masia de Ca n’Ensenya.
  • Fou dissenyat per l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet a partir del projecte del Dr. Pi i Molist, qui entenia l’hospital com una institució d’avantguarda, un espai en el qual els malalts, aïllats del medi, rebrien bones impressions de l’ambient que els afavoriria la seva recuperació. Per això calia situar l’hospital en un lloc ben ventilat, proveït d’aigua i ben lluny dels nuclis urbans però alhora ben comunicat. En aquell moment es va optar per l’actual Nou Barris, una zona agrícola entre el barri d’Horta i Sant Andreu de Palomar dins la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina.
  • .A començament dels anys 70, l’Hospital de la Santa Creu es va vendre el patrimoni rústic i una ala sencera de la institució. Aleshores, la previsió d’enderrocar aquesta part va coincidir amb la crisi i el conflicte de l’Hospital Psiquiàtric d’Oviedo i amb el de les clíniques psiquiàtriques de l’Hospital Provincial de Madrid. Els metges i alguns ATS del Mental es van tancar en solidaritat amb els seus col•legues de Madrid i Oviedo. Durant el tancament, van prendre consciència del procés de destrucció a què es veia abocada la institució i van preparar una alternativa a l’enderrocament. Després de diverses negociacions, van aconseguir ser escoltats per l’Administració, que va donar allargs a l’enderrocament definitiu i va acceptar la contractació de més personal.
  • El 30 de setembre de 1987, després d’un segle d’existència, el Mental va tancar les seves portes.

Dins la propietat hi havia masies, terrenys agrícoles, pastures, …

Al voltant d’un mòdul central s’articulaven les dues ales, que albergaven un departament general per a cada sexe.

En aquest immens edifici, residien persones que hi havien viscut gran part de tota la seva vida, persones amb problemes greus de personalitat, persones la malaltia de les quals feia difícil la seva convivència amb la família, persones aleshores mal diagnosticades perquè no es disposaven dels mitjans adequats per facilitar-ne la seva rehabilitació social, éssers infelices, solitaris, supermedicats als que moltes vegades s’havien practicat electroxocs, com a mètode més conegut per a tranquil•litzar-los.

Quan van tancar el centre, els malalts considerats més lleus van ser enviats a casa seva i se’ls feia seguiment mèdic des d’un centre de dia que s’hi va instal•lar en el mateix lloc on havia estat l’hospital.

Els que no tenien família que se’n fes càrrec, va ser enviats a pisos d’acollida on s’ajuntaven 4 o 6 persones amb algun tutor.

Molts d’ells, els que hi havien viscut en el centre la major part de la seva vida, en treure’ls del seu hàbitat habitual i ser traslladats al Frenopàtic o a Sant Boi,  on van morir… !

Els diaris de l’època se’n van fer ressò de tot plegat.

Per a mes dades de L’Institut Mental de la Santa Creu, podeu consultar a :

http://desantacreuasantpau.blogspot.com/2011/05/linstitut-mental-de-la-santa-creu-1885.html

L’edifici, originalment, estava formar per dotze pavellons aïllats disposats perpendicularment amb dues crugies paral·leles i que tenien a ambdós extrems uns hemicicles pel tractament dels malalts amb més dificultats. En total, tenia una capacitat per a vuit-cents usuaris.

L’hospital disposava de infermeries, sales de reunions, amplis menjadors, sales de treball, biblioteca i banys.

També hi havia espais dedicats per l’esbarjo dels interns com una sala de billars, de música, teatre i uns amplis patis i jardins.

Avui en dia, només en resten tres pavellons ocupats, la Seu del Districte, la Biblioteca de Nou Barris i una seu de la Guardia Urbana de Barcelona, que permeten apreciar la monumentalitat i la sobrietat que va caracteritzar l’obra, realitzada en un estil neoclàssic molt senzill.

L’Institut Mental de la Santa Creu és un edifici historicista de Barcelona que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Nota : El color de les fotografies estan expressament adaptades al record de la soledat i tristesa en memòria a la gent que va estar ingressada a L’Institut Mental de la Santa Creu. !

 

 

Recull de dades gràcies a l’Ajuntament de Barcelona, Districte de Nou Barris, Viquipèdia.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Joan d’Horta de Barcelona

L’ Església de Sant Joan d’Horta està situada entre els carrers de  de Campoamor, 2-4, de la Rectoria, 1-3 i de Salses 35-37 a Barcelona.

L’església de Sant Joan d’Horta és un temple catòlic situat al districte d’Horta – Guinardó de Barcelona i pertany a l’arxiprestat d’Horta.

Us passo breument l’historia de L’antiga església de Sant Joan d’Horta :

  • Va ser construïda al segle x, en estil romànic.
  • Estava propera a les terres de la família Horta (o Orta), la principal família de la vila, a la qual va donar nom
  • Era sufragània de la parròquia de Sant Genís dels Agudells.
  • La seva ubicació era diferent a la de l’església actual, en el terreny de l’actual Club Tennis d’Horta, al nº 66 del carrer de Campoamor.
  • Era una església senzilla, de tres naus amb volta de canó i un campanar quadrangular amb merlets, que assemblava una torre de defensa.
  • El 1860 va esdevenir parròquia.
  • Aquesta església va ser destruïda el 1909, en el transcurs de la Setmana Tràgica.
  • Solament va quedar en peus el campanar, que va ser enderrocat el 1929.

Uns anys abans de la seva destrucció, hi havia ja un projecte per construir una nova església, ja que l’antiga havia quedat petita per a la creixent població d’Horta,

  • Es va posar la primera pedra el 24 de juny de 1905, en un acte presidit pel cardenal Casañas.
  • Així, després de la destrucció del temple el 1909 es van accelerar els preparatius per a la nova església, tot i que finalment no es va iniciar la construcció fins al 1911.
  • Les obres van durar sis anys, i l’església va ser inaugurada el 21 d’octubre de 1917.
  • L’edificació es va realitzar en uns terrenys més propers al nucli de la població.
  • El 1936 va ser incendiada en el transcurs de la Guerra Civil, i reconstruïda el 1939, tot i que les obres van prosseguir fins al 1980, ja que el 24 de juny d’aquest any es van inaugurar el portal i el timpà.
  • El 1948 es van instal·lar les campanes, conegudes per Miquela i Lluïsa.

La nova església d’Horta,  és d’estil neogòtic, amb unes mesures de 20 metres d’ample, 47 de llarg i 20 d’alt.

Té un creuer amb tres voltes, la central sobre quatre arcs torals, i un absis octogonal amb nou vitralls amb escenes de la vida de Sant Joan Baptista, a qui està dedicada l’església.

La façana presenta un portal amb tres arcs apuntats superposats, amb un timpà amb la imatge de sant Joan Baptista i la inscripció «el regne de Déu és a prop» (Mateu 3, 2).

Sobre el portal hi ha un gran finestral ogival, i ho flanquegen dues torres octogonals que recorden les de l’església de Santa Maria del Pi.

L’església de Sant Joan d’Horta és cap de l’arxiprestat d’Horta, que inclou les esglésies de Mare de Déu del Mont Carmel, Sant Antoni de Pàdua, Sant Marcel i Santa Teresa de Jesús.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Barcelona

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

De vegades cal mirar a munt, i poder veureu curiositats : Avui, en la barriada antiga d’Horta a Barcelona

Acostumem anar de pressa d’un costat a l’altra de la ciutat o poble, mirar a la dreta o l’esquerra, vigilar els semàfors per mirar de passar o passar igualment que tinguem vermell o verd, el important es corra i arribar el mes aviat possible al nostra objectiu o destí.

Per ho !, es que… ja no mirem per sobre? Pues crec que ens cal fer un STOP a la nostra vida… Podria ser que ens perdem veure i conèixer coses curioses, com en el cas en la barriada antiga d’Horta a Barcelona.

  • En el carrer Campoamor, podem veure a una casa antiga un rellotge de sol,
  • que esta fet amb rajoles de valencià i representa Sant Jordi matant el Dragó.
  • Seguim en el mateix carrer, ara ens crida l’atenció una casa que deu ser de primers del segle XX, els forjats que te en la part mes superior.
  • El carrer Campoamor ens facilita molt mirar per de munt nostra, en aquest cas es l’entrada a una finca i el relleu d’un tros de paret del mur exterior.
  • L’última casa d’aquest carrer, te la fatxada una certa tonalitat verd molt clar, que juga amb les sanefes de fulles i brancals verds que hi han en diversos llocs.
  • El carrer canvia de nom, ara entrem al carrer de Xapí en una de les cantonades hi ha un gran casa que podem destacar la seva decoració de la fatxada i el forjat decoratiu, entre altres.
  •     
  • Ara estem entre el carrer d’Horta i el carrer del Vent, on esta la Biblioteca de can Mariner, en la seva fatxada veiem un rellotge de sol de l’any 1949.
  • També de can Mariner hem triat un balcó ben conservat digna d’admirar.
  • També al tocar d’aquí, hi ha un edifici de la Caixabanc, on podem veure una torre – campanar i el seus rellotges en les quatre cares.
  • Per últim, en un costat de Plaça d’Eivissa , hi ha un petit comerç que en el seu conjunt es ven curiós, cal destacar els dibuixos de dos vaixells a sota del balcó.
  •  

Ven segur que si mireu per sobre vostre, podreu gaudir de moltes coses que mai heu vist…

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

 

 

Església de Nostra Senyora del Coll de Barcelona

Aquesta església de Nostre Senyora del Coll, és d’origen romànic està dedicada a una imatge de fusta de la Verge que es va trobar el 1099 en un torrent proper.

1924

Rebia també, el nom d‘ermita de la Font-rúbia, donat què en aquell indret hi havia una font de la qual brollava aigua del color vermellós de la terra, fa pocs anys van recuperar  la Font amb aigua de xarxa.

L’església es trobava al camí de pas entre els antics municipis de Vallcarca i d’Horta.

A principis del segle passat, va donar el nom al Barri del Coll.

Veiem dates importants d’aquesta Església :

  • L’església està documentada en el segle xi mitjançant una documentació d’un tal Grau Miró que fa donació del Santuari del Coll al Monestir de Sant Cugat.
  • Diversos fets militars, especialment el 1714, van malmetre el santuari.
  • Durant el segle XIX va servir d’ermita i d’excusa per celebrar-hi romeries i aplecs, tant de caire polític com merament festius.
  • Degut a la seva mala conservació, l’església estigué tancada al culte entre 1835 i 1928
  • El 1928 es va obrir al culte.
  • El campanar, que feia la funció de torre de defensa, té una espadanya afegida posteriorment.
  • L’edifici fou cremat durant la guerra civil espanyola.
  • L’edifici actual és el resultat de la restauració del 1948 duta a terme per l’arquitecte Josep M. Ros, qui va decidir conservar-ne el cos central i el campanar romànic.

Destaca la figura d’una mà donant la benedicció cristiana: tres dits desplegats que representen la Trinitat,

i dos encongits que representen les dues natures de Crist (Divina i Humana).

 

Recull de dades, adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Masia de Can Carabassa, ara Col•legi de la Sagrada Família a Horta de Barcelona

Primer us presento el Torrent de Carabassa, que recorria les terres de Can Carabassa i els conferia gran fertilitat. Queda el tram que passava per sota el pont de la carretera d’Horta  ara passeig Maragall, al costat del carrer Peris Mencheta.

Aquest torrent és un dels pocs vestigis que queden dels espais per on corria l’aigua que s’escorre des dels turons. Estava format per l’aigua que baixava del torrent del Carmel i del torrent del Paradís.

La masia de Can Carabassa,  data com a mínim del segle XVII. N’eren propietaris a començaments del XVIII, Llúcia Melgar i Ignasi Carabassa. El 1909 la va comprar Carles Marés i Robert, que s’havia enriquit a Amèrica, el qual va convertir la vella casa en un palauet d’estil neoclàssic, molt del gust del temps i de la classe social del propietari.

La finca tenia terres agrícoles molta part dedicades bàsicament a la vinya. Tenien cup, bótes i trull. A més disposaven de totes les facilitats de regatge amb aigua abundant. La terra era treballada per masovers. Fins el 1954 hi van residir els fills de Carles Marés, (Joaquim Pere Marés va ser el cèlebre violinista).

A partir d’aleshores la finca va ser venuda a l’ordre religiós dels germans de la Sagrada Família que hi van establir un col·legi. Amb els anys s’ha anat ampliant el centre escolar i han desaparegut gran part dels seus jardins, el torrent i les casetes de pagès.

Esta situada en el carrer de Peris Mencheta, 26

 

Recull de dades, adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé