Castell de Burriac de Cabrera de Mar

Fotografia Agents Rurals /Generalitat de Catalunya

El Castell de Burriac, o Castell de Sant Vicenç, és un castell que s’alça sobre el turó de Burriac, al terme Cabrera de Mar i tocant al d’Argentona.

Per la seva situació és molt visible des de bona part del Maresme central, ha estat un punt immillorable de guaita i control del territori.

Vista general / Fotografia : Agents Rurals / Generalitat de Catalunya

Us passo dades de la seva historia :

  • El castell va ser construït sobre una torre de defensa anterior, d’època romana.
  • La primera documentació que ens mostra l’existència del castell data de l’any 1017, en un document que Berenguer Ramon I va rebre de la comtessa Ermessenda, la seva mare.
  • Aleshores s’anomenava Castell de Sant Vicenç.
  • La denominació Castell de Burriac apareix per primera vegada l’any 1313.
  • Entre els segles xii i XIII van ser construïts la torre de l’homenatge, els magatzems i la capella.
  • Va ser propietat de la família dels Santvicenç en un principi (se n’havia dit Castell de Sant Vicenç fins al 1313) i a partir del segle xiv del llinatge Desbosc, ciutadans honrats de Barcelona i més tard nobles .
  • L’any 1471 el castell va passar a mans de Pere Joan Ferrer i des Torrent, que es feia titular “baró del maresme”. Pere Joan Ferrer va residir al castell de Burriac i va fer-hi diverses obres com l’ampliació del recinte sobirà amb més cambres, quadres i magatzems del recinte jussà, nou cinturó de muralles, fins a donar-li la seva configuració quasi definitiva.
  • El 1532 la propietat del castell va retornar a la família Desbosc, fins a l’any 1671.
  • Cap al segle XVIII, el castell va deixar d’utilitzar-se definitivament, però no va ser fins al 1836 que va cessar l’activitat de la capella, i comença a enrunar-çe
  • Fou comprat per l’ajuntament de Cabrera de Mar l’any 1990.

Es tracta d’un recinte murat de planta irregular que s’adapta al terreny escarpat.

La part jussana presenta un bastió, al costat de la porta principal, i un recorregut de muralla que clou un pati interior, destinat a estances de servei, bestiar i magatzem al nord, i un altre al sud.

La part sobirana, o de residència, dominada per la torre de l’homenatge, de planta circular, on és també la cisterna d’època romana reutilitzada, i la zona de sales nobles en la part central i de llevant, amb la capella de Sant Vicenç, flanquejada per la gran sala d’armes gòtica al costat sud i una altra sala al nord.

La torre de l’homenatge és de planta circular amb un mur d’1,25 m de gruix i uns 15 metres d’alçada. La porta d’accés és a 3 m del terra. A la torre s’hi accedia per una escala llevadissa o per un pont de balança. No fou emmerletada.

La torre és dividida en dues parts per un pis fet de voltes encanyissades. La part inferior de la torre correspon al castell primitiu i fou modificada durant les diferents etapes de construcció del castell. La resta de la construcció correspon, igual que la capella, al segle XV.

Es conserva una de les tres cisternes del castell. És a la part sobirana, a peu de la torre.

Pel seu estat de conservació sembla correspondre a èpoques més recents respecte a la construcció primitiva.

Fotografia : Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

El Castell de Burriac, o Castell de Sant Vicenç, va ser declarat com a Bé Cultural d’Interès Nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Fem ull a fora de Catalunya : Visita al Castell de Salses de France

El Castell de Salses és un castell d’època moderna del terme comunal de Salses, a la comarca del Rosselló (Catalunya del Nord).

Aquest castell és avui dia Museu d’Història de Salses. Està situat al nord de la vila del mateix nom, al peu de les Corberes, vigilant la plana del Rosselló i l’antic camí que anava de Perpinyà a Narbona seguint l’antiga Via Domícia.

Representa el límit històric, l’antiga frontera entre el reialme de França i la Corona d’Aragó abans de l’annexió consegüent al Tractat dels Pirineus el 1659. Representa alhora el límit concret entre Occitània i els Països Catalans, reprès darrerament amb la construcció de la Porta dels Països Catalans.

El primer document que en fa menció és de 1047, any en què pertanyia als comtes del Rosselló. Però, Alfons el Cast, Comte de Barcelona i Rei d’Aragó, que havia heretat el comtat de Rosselló i, per tant, del castell de Salses, va encarregar a l’abat de la Grassa la fundació, al lloc de l’antiga vila de Salses, d’un poble nou al qual concediria privilegis i franquícies.

Us passo la seva historia :

El 1285 va resistir el setge, heroïcament però en va, als croats de Felip III de França durant la Croada contra la Corona d’Aragó.

Tanmateix, cap dels dos esments anteriors no fa referència al castell actual, sinó als seus predecessors, el Castell Vell i el Castell Reial.

Per la fortalesa actual, construïda entre 1497 i 1503, el constructor castellà Ramirez s’inspirà de la tradició dels castells de Castella incorporant totes les modernitats de l’artilleria de l’època, que es tradueix per l’enfonsament del sòl i en l’ús de baluards capaços de contestar a la tecnologia de l’artilleria de principis del segle xvi, per la qual cosa disposà de grans mitjans.

El plànol és rectangular de 115 m x 90, repartit en tres espais concèntrics i defensat per un fossat de 15 m d’amplada i 7 de profunditat.

Dins el recinte hi ha una plaça d’armes, la casa del governador, la capella de Sant Sebastià, la presó, la infermeria, amb un habitacle també dedicat a capella, les quadres i el palau del rei d’Aragó, que forma la torre de l’homenatge de la plaça.

La construcció del nou castell fou ordenada per Ferran el Catòlic per tal de reforçar la frontera de Catalunya de cara a la monarquia francesa. Abans, el 1496 el castell antic i la vila havien estat arrasades i la saquejades per les tropes franceses obeint les ordres del mariscal de Saint-André.

Les obres s’acabaren el 1505, però durant el regnat de Carles V, que esdevingué un dels punts claus en els constants enfrontaments militars amb França, fou dotat de noves i importants defenses.

Durant la guerra dels Trenta Anys, el 1639 la guarnició es rendí a l’exèrcit de Lluís XIII. L’any següent el lloctinent de Catalunya, Dalmau III de Queralt, comte de Santa Coloma, aconseguí la rendició de la guarnició francesa que comandava el governador Baró d’Espenan.

Malgrat l’èxit que constituí per als exèrcits castellans, ajudats pel poble català, no impedí la definitiva ruptura entre el Principat i Felip IV de Castella, que desembocà pocs mesos després (1640) en la Guerra dels Segadors.

Els francesos assetjaren novament el castell i el 1642 aconseguiren definitivament el control d’aquesta fortalesa. Amb el tractat dels Pirineus (1659) per liquidar la guerra entre el Regne de França i la Monarquia Hispànica, s’allunyà la frontera francoespanyola uns 50 km al migdia i perdé gran part de la seva importància militar.

Tanmateix, el mariscal Vauban, que inicialment el volia destruir per la seva posició al peu de la muntanya, el conservà i millorà. Serví de presó, en particular de dues còmplices de la famosa marquesa de Brinvilliers, de guarnició militar de reforç a les fortaleses frontereres, així com de lloc d’avituallament dels exèrcits francesos.

Posteriorment, esdevingué polvorí i, durant la Guerra Civil espanyola, fou utilitzat com a refugi.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Ramon Solé

Restes de l’Ermita i Fossar de Sant Bartomeu de Martorell

Les Restes de l’Ermita i Fossar de Sant Bartomeu, estan situats al costat d‘accés al Pont del Diable per la llera dreta del Llobregat, en el carrer de Sant Bartomeu  i front al Passeig Quarter.

Us passo la seva historia i altres dades :

  • Documentada el 1208, la capella podria ser més antiga si es té en compte que el culte a Sant Bartomeu va ser introduït a Catalunya cap el segle X.
  • Al segle XVI la capella es trobava en molt mal estat.
  • Al segle XIX, durant la Guerra del Francès, s’utilitzava com a graner.
  • Uns anys més tard es va obrir novament al culte.
  • El 1835, va ser profanada, incendiada i destruïda, no es va tornar a reedificar.
  • El 1856 el bisbat va cedir els terrenys a l’ajuntament de Martorell.
  • L’Ajuntament hi va construir el 1870 un escorxador.
  • Va ser enderrocat l’any 1990, les excavacions que s’hi van portar a terme van descobrir les restes de la capella.

L’Ermita de Sant Bartomeu, tenia una planta rectangular, amb dos contraforts per banda i l’entrada frontal, amb un portal que comunicava amb uns adossats al costat nord.

Al seu interior es conserva un paviment que combina les lloses regulars de gres roig amb cairons.

Al seu voltant s’hi han trobat restes de construccions adossades i una necròpolis,

amb enterraments d’època medieval i posteriors.

Als peus hi ha una estructura de carreus amb una placa en la qual s’hi llegeix la inscripció : És un homenatge als morts a la Guerra de Successió (1705-1714) i a la Guerra del Francès (1808-1814).

Cal destacar, l’onze de setembre de cada any, es porta a terme en Martorell, l’acte institucional al fossar de l’Ermita de Sant Bartomeu per fer una ofrena floral en homenatge als patriotes morts per les llibertats de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Martorell i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Racó de Margarida Xirgu i Subirà a Molins de Rei

Margarida Xirgu va ser una gran actriu catalana nascuda a Molins de Rei el 18 de juliol de 1888 i morta a Montevideo, Uruguai, el 25 d’abril de 1969.

Va representar nombroses obres de teatre i també va treballar en cinema.

Va debutar en el teatre el 1902 i el 1911 ja va fundar la seva pròpia companyia de teatre i el 1913 començà la seva carrera internacional, que la portà a l’Argentina, Uruguai i Xile.

El 1936, any de l’inici de la Guerra Civil, començà una gira per Amèrica del Sud amb obres de Lorca. L’esclat de la guerra i la posterior dictadura espanyola van fer que es quedés a l’exili fins al dia de la seva mort.

L’any 1980 se li va retre un homenatge en forma de monument, prop de la casa on va néixer.

Es tracta d’una escultura de pedra vermella, procedent del desaparegut pont de Carles III, amb el bust de l’actriu de terra cuita, obra de l’artista Carme Rodón Badia, amb l’entorn enjardinat.

L’any 1990 se li va fer un nou homenatge amb motiu del trasllat de les seves despulles de Montevideo al cementiri de Molins de Rei.

 

Recull de dades : Ajuntament de Molins de Rei

Fotografies : Ramon Solé