Ermita de Sant Vicenç del Castell de Castellbisbal

L’Ermita de Sant Vicenç està situada en el Parc del Castell s/n, concretament en el Serrat de les Garses de Castellbisbal.

Us passo la seva historia :

  • Es creu que Castell Bisbal, anomenat en principi castell de Benviure (probablement el topònim de “Benviure” assenyala un antic eremitisme en el lloc), no pertanyé als bisbes de Barcelona fins a la fi del segle x, que és quan degué començar a anomenar-se episcopal. […]
  • Els senyors útils e Castellbisbal foren els Castellvell, però aquests mantenien castlans o feudataris a Castellbisbal, probablement del mateix tronc que els Castellvell, que primerament tenien com a cognom Bremon i, a partir de la segona meitat del segle XII, Castellbisbal, encara que possiblement eren una mateixa família.
  • Durant el segle XII es registraren moltes discòrdies mútues entre els Bremon o Castellbisbal, els bisbes i els habitants del terme, fins que el 1198, quan fou nomenat bisbe Ramon de Castellvell (fill i germà dels senyors de Castellvell), es feu una concòrdia.
  • El 1290, a conseqüència d’uns actes de bandolerisme del castlà de Castellbisbal, Bartomeu, contra la gent de Barcelona, fou destruïda la fortalesa per les milícies d’aquesta ciutat”.
  • Dalmau de Castellbisbal (que tenia el Castellbisbal en castlania dels Castellvell i aquests pel bisbe de Barcelona), que assistí el 1412 al Parlament de Casp, fou qui reconstruí el castell a finals del segle XV.
  • A la fi de la guerra contra Joan II, Castellbisbal passà a poder de Lluís de Requesens i de Soler.
  • L’any 2020 un veí de Castellbisbal va fer una cançó inspirada en aquest monument, anomenada Ermita. En aquesta parla de les festes que fan els joves al parc.
Restes del Castell

Al lloc que ocupava el castell roman una petita capella, que té per patró titular a Sant Vicenç. Es tracta d’una ermita rectangular amb absis poligonal i una nau.

La coberta és a dues vessants i té un campanar d’espadanya. La porta està emmarcada per un arc rebaixat amb dovelles i brancals de pedra.

Sobre ella s’ha escrit: “Les ruïnes del Castell Bisbal, fragments de la capella de Sant Vicenç, s’alcen damunt el serrat de les Garses, prop de la capella de Sant Vicenç del Castell que, documentada el 1035, és una construcció moderna.

El 1568 encara es feu una reunió, en el pati del castell, dels prohoms de la població, que acordaren d’imposar un impost sobre el gra i el vi per a poder construir una església nova, més gran.

Aquesta nova església parroquial, dedicada a Sant Vicenç, és documentada el 1580 i s’aixeca al poble de Castellbisbal, damunt un serrat proper al castell, terrassa sobre el Llobregat”.

Jordi Contijoch Boada, any 1997 / Generalitat de Catalunya

Sant Vicenç del Castell  o Ermita de Sant Vicenç és una església del municipi de Castellbisbal protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Ramon Solé

L’ermita de Bellvitge al 1652

Imatge del llibre Jardín de María del P. Narcís Camós, 1857

El P. Fr. Narcís Camós (1621-1664), escriptor i religiós del convent de Sant Domènec de Girona va peregrinar, entre 1651 i 1653, en plena Guerra dels Segadors i d’epidèmies de pesta, per tots els racons de la Catalunya de l’època, visitant 1.028 santuaris marians, alguns de la Catalunya Nord, ja que va ser abans de l’escissió promulgada al “Tractat dels Pirineus” (1659).

1652. Mapa del setge de Barcelona de Giovanni A. Franco

Fruit d’aquesta activitat és l’obra, Jardín de María plantado en el principado de Cataluña escrita en 1657 (publicada a Barcelona), reeditada en 1772 a Girona i novament a Barcelona en 1949 per l’editorial Orbis, amb una nota preliminar d’Eduard Junyent, conservador del museu episcopal de Vic. Ordenades les capelles per bisbats, també s’han anat reeditant per zones: Berguedà, Urgell…

Portada del llibre “Jardín de María”

L’obra s’articula en nou “llibres”, dedicats cadascun a un arxiprestat o bisbat amb les advocacions marianes de les capelles de la Catalunya de segle XVII: Barcelona, Tarragona, Girona, Tortosa, Lleida, Urgell, Vic, Elna, Solsona i Àger i Meià (la Noguera). Al final de cada llibre fa un inventari d’altres llocs de culte marians que no ha pogut visitar.

Al capítol XII del bisbat de Barcelona parla de l’ermita de Bellvitge. És la primera obra literària sobre aquest santuari marià. El P. Camós segueix un esquema: descripció del lloc, de la capella i de les imatges que observa en talles i retaules, així com els ex-vots que troba; informacions diverses sobre confraries, processons i celebracions que poden interessar els devots, afegint un seguit d’elements llegendaris i miraculosos propis de la tradició oral.

Goigs antics del carrer Espasería de Barcelona.

L’interès del P. Narcís Camós és prioritàriament religiós, és el temps de la Contrareforma espanyola que volia contrarestar el moviment de Reforma protestant de Lutero amb el culte marià, entre altres, cal saber-ho, però, si deixem de banda els elements meravellosos i sobrenaturals propis del folklore i de la religiositat de l’època, trobem dades històriques importants com els noms de les rodalies o la descripció dels llocs i de les imatges d’aquell moment.

Les narracions de tradició oral que inclou tenen un origen molt antic, com la de la marededéu trobada per un bou i un pastor. Són imatges d’un antic primitivisme que remeten a les forces naturals de la terra i als mites antics, portadors d’un simbolisme pròpiament humà. En ser reaprofitats al sí del cristianisme i reproduïdes en les incomptables marededéus trobades del territori, són inscrites en la memòria col·lectiva d’un poble poc il·lustrat.

Portada del llibre del bisbat de Girona. Es veu la imatge d’una llegenda comú a les marededéus trobades.

Perquè l’obra del P. Camós, tot i que conté elements històrics sent, com és, un llibre de viatges, és bàsicament literària, com ho són els goigs i les llegendes.

Partint d’aquestes observacions podem llegir el text de Narcís Camós i extreure els elements que considerem importants. El subratllat en negreta remarca algunes dades històriques

 “En el término de Santa Eulalia del Hospitalet, tiene casa y morada una imagen de Aquella que, por su excelencia, lo fue de Dios. Tienen muy grande amparo los fieles con esta su imagen, la cual se intitula de Bellvitja y esto sin duda (dejando otras razones por las cuales se podía llamar de esta manera) por razón de quien la halló o edificó su casa, el cual tendría este nombre, con que se quedó, desde que se manifestó con la siguiente maravilla”.

Imatge (de les més antigues que tenim) d’una capelleta que hi havia al carrer Hospital de Barcelona on es venerava la Mare de Déu de Bellvitge. Arxiu Gavin.

“LLamábase entonces esta parroquia Santa Eulalia de Provençana (cuya iglesia se conservó hasta nuestros tiempos, en que por la guerra fue destruida en mucha parte), de la cual fue sufragánea, la que hoy tiene con el título arriba dicho. Había pues una casa de labrador, que se llamaba Esferrer, como dicen algunos, de la cual, cuando salían los bueyes a pacer o al trabajo, se partía uno de ellos y con mucha prisa se iba al lugar donde hoy está dicha capilla. Fue esto advertido algunas veces y como le volviesen presto a cobrar no advirtieron que iba, hasta que se confirmó con otra maravillosa señal, que fue ver algunos días particulares una luz muy ardiente en aquel lugar. Apresuráronse con aquello por lo que antes eran tardos, y fueron a dicho lugar, donde hallaron la santa imagen que estaba dentro de la cueva, en la parte del evangelio, aunque cerrada de algunos años a esta parte.

Ca l’Esquerrer a la Carretera del mig és una de les masies de la Marina del segle XVI millor conservades.

Moviose con esto mucha devoción y edificósele capilla hacia poniente, cuyo sitio y tierra necesaria para su edificio dio la casa llamada de muchos años, Famada. Amplificose por el tiempo dicha capilla y se hizo un retablo a lo moderno, en la cual estuvo dicha santa imagen hasta los años 1652, en que, por los efectos de la guerra, faltó de la manera que sabe Dios, y por esto hicieron otra de nueva en su lugar, la cual es de madera, está sentada y tiene el Niño Jesús en el brazo izquierdo. De alto tiene poco más de cinco palmos.

Carrer Femades o Angulo, cantonada Carretera Hospitalet-Cornellà. Masia Museu Casa Serra. Foto: AGC, 2020

Visítanla con procesión de su parroquia el día de la Anunciación y la festejan mucho también el día de su Natividad, que acuden mucha gente a visitarla y de Barcelona, a más de que la visitan muchos entre año; principalmente acuden, el lunes de Pentecostés, de la calle Espaseria, con muy grande efecto de devoción.”

Imatge del llibre de Fr. Marcé i Sanabra: 25 Imatges de l’Hospitalet. Museu d’Història de la Ciutat

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 28/8/2021

Als viatgers i a les viatgeres que documenten el que observen i coneixen.

Belchite (Saragossa) i la seva gran batalla en la Guerra Civil espanyola

Avui us presento dos articles

El poble de Belchite (antigament en català, Belgit) és un municipi de la província de Saragossa. Hi transcorre el riu Aguasvivas.

Al camp s’hi troben cultius d’oliveres, cereals, ametllers i horta. El cultiu de l’olivera i el seu refinament produeix un oli verge extra amb Denominació d’origen Bajo Aragón.

Hi ha conreus porcins, avícoles, ovins i bovins. El poble compta amb fàbriques de cablejat i injecció de plàstics per automòbils. L’explotació de calcàries proveeix la producció de carbonat de calci d’extremada puresa i blancor.

La batalla de Belchite va ser una batalla de la Guerra Civil Espanyola que va tenir lloc a Belchite (Saragossa) entre el 24 d’agost i el 6 de setembre de 1937 en el marc de l’ofensiva de l’Exèrcit Popular de la República sobre Saragossa.

La conquesta d’aquesta localitat va mobilitzar un gran nombre d’homes i mitjans militars de l’Exèrcit Popular que haurien pogut ser utilitzats en l’avanç cap a la capital aragonesa, principal objectiu de l’operació.

Les forces republicanes, compostes per 80.000 soldats d’infanteria (incloent el V Cos de l’Exèrcit Popular, les XI i XV Brigades Internacionals), 105 tancs, i 90 avions, entre Polikarpov I-16 (mosques) i Polikarpov I-15 (xatos) es van aturar a combatre la bossa de Belchite, formada per uns 7.000 soldats d’infanteria franquista fortament atrinxerats en els principals edificis del poble, que va caure finalment el 27 de setembre del 1937. Això no obstant, van donar prou temps als revoltats per a dur reforços a Saragossa, i aquests van aconseguir aturar l’ofensiva.

Per a més informació podeu consultar a :

https://es.wikipedia.org/wiki/Belchite

De Turismo de Aragon, podem llegir :

“Sorprendentemente, muchas de las ruinas del Pueblo Viejo de Belchite todavía conservan la grandeza del pasado, como las de la iglesia de San Martín de Tours, la torre del Reloj o los arcos de la Villa y de San Roque.

La iglesia de San Martín de Tours es uno de los edificios principales del Pueblo Viejo. Su torre procede del siglo XV y sus tres cuerpos tienen decoración mudéjar, al igual que la torre del Reloj, otro de los monumentos mudéjares que se conservan en el pueblo antiguo.

Belchite está situado en una de las zonas más áridas de Aragón. El pueblo nuevo fue construido a mediados del siglo XX, siguiendo los gustos de la época. De ahí sus calles anchas y rectas, y amplias plazas como la de España, sede del ayuntamiento y la iglesia. Encontrarás dos espacios museísticos que merece la pena visitar: el Museo Etnológico y el Centro de Interpretación de las Estepas del Valle del Ebro.

Fuera del casco urbano, puedes acercarte hasta el santuario barroco de la Virgen del Pueyo. Procede del siglo XIII y actualmente conserva una torre mudéjar del siglo XVI.

Si te gusta la naturaleza, no puedes perderte dos zonas protegidas cercanas a Belchite: el Refugio de Fauna Silvestre de La Lomaza y la Reserva Ornitológica El Planerón. Hasta el Planerón podrás llegar a través de una ruta en bicicleta que arranca en el pueblo y con la que conocerás un poco más los hermosos parajes esteparios que rodean la localidad.”

Us passo més imatges :

Recull de dades : Viquipèdia , Turismo de Aragón

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Historia del Balneari Soler de Caldes de Malavella

Com cada Diumenge us presento dos articles

L’Hotel- Balneari Soler estava en el carrer de Josep Soler (enderrocat) de Caldes de Malavella.

El Balneari Soler, va ser obert el 1900, embotellava l’aigua de la Font de la Mina amb el nom de “Fuente Catalunya”.

Rivalitzà amb el Prats i el Vichy Catalán durant els anys feliços de la hidroteràpia a principis del s. XX que l’arribada de la Guerra Civil va estroncar.

El Balneari Soler, de la mateixa manera que els altres dos balnearis de Caldes, s’usà durant les dècades dels anys 1930 i 1940 per a allotjar diversos refugiats i ferits de guerra, gràcies a l’alta capacitat d’hostalatge.

Durant els primers dies de la Guerra Civil, l’exalcalde conservador i propietari del balneari, Josep Soler, va aconseguir salvar-se de la repressió republicana gràcies a la seva doble nacionalitat (la seva mare era francesa) i va penjar una bandera de França a la façana.

L’any 1937 es va decidir habilitar el balneari per allotjar ferits de guerra i malalts, fet pel qual va patir diverses destrosses del mobiliari.

L’any 1944 va allotjar 150 soldats del contingent italià. Els que no respectaven el protocol  de la disciplina establerta per la marina italiana eren tancats al celler, que s’havia adaptat com a calabós.

L’Hotel- Balneari Soler va ser enderrocat l’any1975.

 

Recull de dades : Ajuntament de Caldes de Malavella

Adaptació del Text i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Búnquers de la Guerra Civil

A partir d’avui i cada diumenge us presentaré dos articles 

Definiríem un Búnquer, com una obra d’enginyeria militar feta de formigó armat amb una funció defensiva.

Abans de la utilització del formigó com a matèria principal, es parlava de casamates.

N’hi ha de diverses tipus: construccions petites de les quals es podia protegir instal·lacions estratègiques com ports, cruïlles, estacions de tren, fins i tot llargues infraestructures quasi ciutats subterrànies que havien de protegir un estat major d’un país durant atacs de llarga durada.

A Catalunya destaquen els centenars de búnquers repartits en 96 nuclis de resistència en trobem repartits pel Pirineu, del Cap de Creus, la Vall d’Aran,

i el litoral Mediterrani, que entre 1944 i 1955 va construir l’exèrcit espanyol a fi de combatre una eventual invasió aliada o del maquis,  que pogués enderrocar la dictadura del General Franco.

També,  llegim en una Web del l’Ajuntament de Premia de Mar :

“ Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) la defensa republicana de Premià de Mar va construir a la platja quatre fermes fortificacions de formigó per vigilar i plantar cara a les amenaces i atacs aeris i marítims de les tropes feixistes.

Corria l’any 1937 que es van edificar dos búnquers a llevant de la vila i dos més a ponent, a la Descàrrega. Actualment només es veuen aquests darrers, de planta trapezoidal i enllaçats, els quals protegien la torre del canvi d’agulles del ferrocarril. Estaven situats a banda i banda d’aquesta torre i adossats al mur que feia de talús de contenció de la via del tren. L’entrada als búnquers es feia per la part superior. A la part inferior hi havia les espitlleres des d’on hom disparava contra l’enemic.”

Actualment , la pràctica totalitat de Búnquers existents el Catalunya, es troben tapiades les entrades i sols es poden veure des de l’exterior; hi ha algun que es visitable per dintre com a reclam turístic o de la Memòria d’on està ubicat.

 

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Premià de Mar i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé i Wiquipèdia

Antic Mercat del Born de Barcelona

L’Antic Mercat del Born, està situat en la illa formada per la Plaça Comercial, 12 , el carrer Comercial, 2, carrer Fusina, 4 i carrer Ribera, 3 de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • El mercat del Born va ser projectat l’any 1873 per Antoni Rovira i Trias.
  • Construït entre els anys 1873 i 1876 per la Maquinista Terrestre i Marítima, sota la direcció de Josep Fontseré i Mestres i l’enginyer Josep M. Cornet.
  • La inauguració definitiva es produí el 1878 i va estar actiu pràcticament un segle.
  • Restaurat el 1977 per Pere Espinosa, ha servit per allotjar activitats de tipus cultural.
  • L’any 2002 s’hi van fer unes obres per instal•lar-hi una biblioteca provincial i van aparèixer unes importants runes de la ciutat medieval i, en particular, de la ciutat de principis del segle XVIII, molt ben conservades.

Els 95 anys que va fer la funció per a la qual havia estat construït, es divideixen en dues grans etapes:

  • La inicial, en què era el mercat del barri de la Ribera.
  • La segona, a partir del 192, de mercat central de fruita i verdura.

Va ser el primer gran edifici de l’arquitectura del ferro que es va projectar a Barcelona.

Es tracta d’una obra de planta rectangular que consta de dues grans naus amb un joc de cúpules a la seva intersecció i quatre naus més petites. L’estructura metàl·lica se sosté amb columnes de ferro fos i coberta amb teula plana vidriada. És un dels exemples més reeixits de l’arquitectura del ferro a Catalunya.

Avui acull el Born Centre Cultural, que inclou les restes arqueològiques, un museu relatiu a la guerra de successió a Catalunya i diverses sales destinades a usos culturals.

Per mes dades sobre Antic Mercat del Born podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Mercat_del_Born

 

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona Generalitat de Catalunya i Viquipèdia

Adaptació sal Text i Fotografies : Ramon Solé

Monestir de Santa Maria de Valldonzella de Barcelona

El Monestir de Santa Maria de Valldonzella, esta situat entre el carrer Cister, 39-45 , la plaça de Calvó, 3, el carrer Claravall, 1-3, el carrer Jesús i Maria, 18-30 i el carrer de Vista Bella, 16-20 de Barcelona.

Santa Maria de Valldonzella és un monestir de monges de l’Orde del Cister.

Valldonzella ha estat, a través dels segles, una comunitat itinerant, perquè una sèrie de circumstàncies han fet que les monges haguessin de traslladar-se diverses vegades d’un lloc a un altre.

Us passo la seva llarga historia :

  • La comunitat es constituí a Santa Creu d’Olorde, el 4 de novembre de l’any1237, per la donació que féu el bisbe de Barcelona de l’església de la Santa Creu d’Olorde a una comunitat de monges que seguís la Regla de Sant Benet.
  • Ja formada la comunitat cistercenca, l’any1259, els conflictes bèl·lics del rei Jaume I amb els nobles catalans obligaran a les monges a refugiar-se a Barcelona i, quan pogueren tornar al monestir, el bisbe Arnau de Gurb, perquè visquessin més protegides, no volgué que residissin més en un despoblat.
  • Aleshores fou construït, fora de les muralles de la ciutat, un monestir nou prop de la Creu Coberta, gràcies a l’auxili dels fidels als quals el bisbe concedí indulgències si ajudaven a la comunitat.
  • La situació del monestir i l’observança monàstica de la comunitat van fer que, al s.XIV, els reis i la cort, en entrar o sortir de Barcelona, s’hostatgessin sovint a Valldonzella.
  • Fins i tot fou a Valldonzella on el 1410, va morir el rei Martí l’Humà.
  • Al s.XVII, aquest monestir fou destruït en la Guerra dels Segadors.
  • Al s.XVII, les monges anaren a residir al Priorat de Natzaret, a l’interior de la ciutat, prop del portal de sant Antoni de la muralla.
  • Aquest altre monestir fou cremat durant la Setmana Tràgica de 1909 i les monges foren acollides caritativament per la família Manuel Valls i Martí a la Torre dels Pardals, a la Sagrera.
  • Després d’aquest fet, l’abadessa Esperança Roca i Roca, aconsellada pel director espiritual de la comunitat, el futur bisbe Torras i Bages, emprengué la construcció del nou monestir, l’actual.
  • L’any 1913, la comunitat pogué habitar ja el monestir nou, bé que l’església no pogué ser acabada i consagrada fins al 1922.

L’actual edifici va ser obra de l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig, en l’estil més modern de l’època, actualment anomenat “modernisme català”.

És un estil amb reminiscències de l’art medieval.

Cal destacar, especialment l’església, la bastida, així com tota la resta del Monestir,  que estan formats amb maons vistos, la qual cosa dóna a l’exterior un cert aire “mudéjar”.

L’església és d’intenció general goticista però imaginativa, per exemple:

  • En els finestrals amb vitralls .
  • Els reforços ornamentals dels arcs dels creuer .
  • Té una estructura i una mecànica perfectament gòtiques, com el creuer i la nau central.

En conjunt, presenta una gran força arquitectònica i decorativa.

Us passo la seva Web, que crec està molt elaborada :

http://www.valldonzella.cat/

Per a mes dades podeu consultar a l’enllaç de Viquipèdia :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Maria_de_Valldonzella

I de Monestir de Catalunya, us passo mes informació :

https://www.monestirs.cat/monst/bcn/bn02vall.htm

Us puc dir que sols mirar el gran edifici, dona una gran tranquil·litat espiritual i com si haguéssim retrocedit uns segles en rere…

 

 

Recull de dades : Monestir de Valldonzella, Viquipedia, Ajuntament de Barcelona i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Restes de l’Ermita i Fossar de Sant Bartomeu de Martorell

Les Restes de l’Ermita i Fossar de Sant Bartomeu, estan situats al costat d‘accés al Pont del Diable per la llera dreta del Llobregat, en el carrer de Sant Bartomeu  i front al Passeig Quarter.

Us passo la seva historia i altres dades :

  • Documentada el 1208, la capella podria ser més antiga si es té en compte que el culte a Sant Bartomeu va ser introduït a Catalunya cap el segle X.
  • Al segle XVI la capella es trobava en molt mal estat.
  • Al segle XIX, durant la Guerra del Francès, s’utilitzava com a graner.
  • Uns anys més tard es va obrir novament al culte.
  • El 1835, va ser profanada, incendiada i destruïda, no es va tornar a reedificar.
  • El 1856 el bisbat va cedir els terrenys a l’ajuntament de Martorell.
  • L’Ajuntament hi va construir el 1870 un escorxador.
  • Va ser enderrocat l’any 1990, les excavacions que s’hi van portar a terme van descobrir les restes de la capella.

L’Ermita de Sant Bartomeu, tenia una planta rectangular, amb dos contraforts per banda i l’entrada frontal, amb un portal que comunicava amb uns adossats al costat nord.

Al seu interior es conserva un paviment que combina les lloses regulars de gres roig amb cairons.

Al seu voltant s’hi han trobat restes de construccions adossades i una necròpolis,

amb enterraments d’època medieval i posteriors.

Als peus hi ha una estructura de carreus amb una placa en la qual s’hi llegeix la inscripció : És un homenatge als morts a la Guerra de Successió (1705-1714) i a la Guerra del Francès (1808-1814).

Cal destacar, l’onze de setembre de cada any, es porta a terme en Martorell, l’acte institucional al fossar de l’Ermita de Sant Bartomeu per fer una ofrena floral en homenatge als patriotes morts per les llibertats de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Martorell i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Torre de la Creu o dels Ous de Sant Joan Despí

La Torre de la Creu és un edifici d’estil modernista a Sant Joan Despí , construïda per Josep Maria Jujol entre els anys 1913 i 1916, situat en el Passeig de Canalies, 14,  està entre mig de l’estació de Tren i de Vil-la Elena.

És coneguda popularment és com : Torre dels ous, Casa dels ous, Torre Parellada, i originalment anomenada Torre Gibert.

Us passo la seva historia :

  • Es va projectar com a casa d’estiueig per encàrrec de la seva tia Josefa Romeu i Grau vídua de Gibert. L’encàrrec deixava llibertat a l’arquitecte llevat del fet que havien de ser dues cases parelles per als seus fills Joan i Lluís.
  • El projecte de la torre ser aprovat per l’ajuntament de Sant Joan Despí l’11 d’octubre de 1913.
  • La construcció es va aturar amb la primera guerra mundial, però es va finalitzar el 1916.
  • El procés de construcció va tenir una forta desviació pressupostària degut als constants canvis introduïts sobre la marxa per l’arquitecte. Com ja el va succeir a Roser Segimon a la casa Milà, on Jujol va col-laborar amb Gaudí, la propietària va tenir dificultats per a moblar-la en no tenir les parets rectes. Tot i el caràcter d’estiueig original, Josefa Romeu va acabar passant cada cop més temporades gràcies a la proximitat de l’estació del ferrocarril.
  • L’any 1966 l’arquitecte Lluís Bonet i Garí va reformar la torre i la va convertir en un edifici d’un únic habitatge. En aquest temps també es va reemplaçar l’original revestiment de les cúpules per un de gresite.
  • Als darrers anys l’edifici va estar destinat a equipament municipal de l’ajuntament de Sant Joan Despí.
  • El 2006 l’ajuntament el va cedir al Col-legi d’Arquitectes de Catalunya per establir-hi la seu de la seva delegació al Baix Llobregat.
  • 2015 és la seu de la Universitat de Barcelona.

L’edifici està format a base de la intersecció de cinc cilindres de diferents diàmetres i alçades, dividits per una eix que separa els dos habitatges que s’hi van instal·lar originalment. En aquest conjunt els dos cilindres més petits es van fer servir per les escales amb forma d’hèlix. Es tracta d’un dels pocs edificis d’obra nova de Jujol.

Mentre que el cos constructiu és d’una geometria molt clara —quasi simètrica— el teulat és d’un disseny força expressiu. Hi destaquen les emblemàtiques cúpules i xemeneies que li donen el nom popular de «Torre dels ous». Originalment es van ultimar amb una capa de mosaics de vidre trencat, i que fan referència als treballs que Jujol estava realitzant al mateix temps al Parc Güell.

Una creu de ferro forjat corona el punt més alt de l’edifici i li dóna el nom de «Torre de la creu». El contrast entre les dues parts de la construcció s’accentua pel color blanc de l’edifici, adornat només amb alguns pocs elements blaus —com les sanefes de l’entrada i dues cintes que segueixen tota la façana a l’altura del primer pis— i els mosaics policroms del teulat que al·ludeixen a formes del món animal o floral.

El jardí de la torre està tancat amb una reixa de ferro forjat i l’entrada a l’edifici està formada per un porxo amb dos arcs parabòlics que duen a les entrades dels dos habitatges. A l’interior es troben treballs de fusteria en els ampits de les portes així com de ferro forjat a les baranes de les escales molt delicats i d’un estil inequívocament personals de Jujol.

Entre els anys 2006 i 2008 el Col·legi d’Arquitectes va dur a terme una nova reforma de la torre a càrrec de l’arquitecte Josep Llovet, que va recuperar part de l’estructura original perduda en la darrera reforma. En aquest procés es va eliminar p.e. el sostre fals per restablir l’antic sostre de voltes entre bigues de ferro. També es va instal·lar un nou terra —semblant a l’original— en forma d’escaquer amb rajoles de color crema i gris.

Us passo un itinerari modernista per conèixer el patrimoni de Sant Joan Despí, podeu accedir a :

http://sjdespi.net/wca/ciutat-modernista/el-patrimoni-modernista/itinerari-modernista

Des del 22 de juliol de 2003,  La Torre de la Creu està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Sant Joan Despí

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé