El Pont de l’Aigua es situa sobre el riu Ter, en la carretera de Palamós municipi de Girona.
Us passo la seva historia:
Els primers vestigis són romans i al segle xiv es començà l’original, obra d’en Pere Ça Coma i que es clogué al segle xv, era de 10 ulls i tenia una plataforma en punta de diamant al tercer ull.
Després de moltes vicissituds de riuades i setges (ja que la història del barri ha anat lligada a la de Girona) durant la retirada, a la Guerra Civil, fou volat i reformat més tard per les milícies franquistes, creant l’actual pont.
El 1926 s’inaugurava la línia del tramvia de Banyoles i que passava del Pont.
Miquel Ferrer i Lopez – 1988 / Generalitat de Catalunya
És un pont de 8 ulls d’arcs de punt rodó i que dona nom al barri. De caràcter monumental per les pilones, dues a banda i banda del pont, amb làpides commemoratives de la guerra civil a favor dels nacionals.
Miquel Ferrer i Lopez – 1988 / Generalitat de Catalunya
En el tram més proper a Sarrià, el pont puja en un pendent suau en els dos primers trams, per baixar al darrer en un pendent més pronunciat.
Així, el pont consta de 3 parts caracteritzades per trossos massissos amb relleus al·lusius. La barana és de pilonets rodons amb motlluretes de mitja canya, seriats, amb passamà massís al damunt. El pont és damunt el Ter, i té el terra de quitrà que salta, deixant a la vista els carreus antics i les guies del tren de Banyoles.
El pont de l’Aigua és un pont fluvial del municipi de Girona que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
El Pont Vell a l’entrada del poble sobre el riu Llobregat de Sallent.
Albert Benet i Clarà – 1982 / Generalitat de Catalunya
Albert Benet i Clarà – 1982 / Generalitat de Catalunya
Us passo la seva historia :
En el segle XIV amb un privilegi del rei Alfons el Benigne del 1333 es construí un pont en el mateix lloc on s’aixeca l’actual pont vell.
El pont medieval fou trencat per una riuada el 24 de gener de 1747.
La Real Audiencia del Principat encarregà a Ignasi Castells de Manresa la redacció dels plànols d’un nou pont que es començà el 1749.
El 1886 s’eixamplà amb unes voreres per a vianants.
El 1939 s’intentà volar-lo, però només restà afectada una arcada.
És un pont construït a mitjan segle XVIII de cinc arcs, amb una lleugera curvatura, més pronunciada als inicis.
Està fet de pedra tallada.
Els pilars estan protegits per trencaaigües.
A finals del segle XIX s’amplià construint unes voreres sobre unes bigues de ferro que travessen el pont perpendicularment i sobresurten per ambdós costats.
Joan Tous i Casals – 1957 / Generalitat de Catalunya
Joan Tous i Casals – 1957 / Generalitat de Catalunya
Després de la Guerra Civil es va reparar una arcada que havia resultat parcialment destruïda.
Aquestes voreres han estat reparades aquest any 1982.
El Pont Vell és una obra del municipi de Sallent (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
El Pont de Cabrianes està sobre el riu Llobregat, al mas Soler de Cabrianes de Sallent.
L’altre costat de la llera del Llobregat es municipi de Sant Fruitós del Bages.
Us passo la seva historia:
En aquest lloc ja existia un pont a finals del segle XI, del qual només en resten alguns vestigis.
Aquest pont sembla que es refeu arran del privilegi de pontatge que el rei Ferran concedí a la ciutat de Manresa per la reparació de ponts en 1509.
Destruït l’any 1939, durant la guerra civil.
Actualment solament es conserven una arcada i un pilar.
Malgrat ser construït en el segle XVI, fou reformat el segle passat al fer-hi passar la carretera de Manresa a Artés; d’aquesta manera prengué una forma totalment plana a diferència d’abans que era corbada.
L’aparell és de carreus ben tallats de pedra i calç.
Benet i Clarà, Albert – 1985 / Generalitat de Catalunya
Era de 9 arcs però actualment només resta un arc sencer amb 2 arcons i les restes d’hilars.
Benet i Clarà, Albert – 1985 / Generalitat de Catalunya
El Pont de Cabrianes és una obra del municipi de Sallent inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
El Pont sobre el Llobregat passa la carretera BP-1121 en Monistrol de Montserrat.
Us passo la seva història:
El pont fou bastit el 1317 per disposició de Bernat Esquerrer, prior del monestir de Montserrat, a fi de facilitar els pelegrinatges al santuari.
Zamora al segle XVIII diu que fou transformat per no aguantar el tràfec de carruatges.
El pont va ser restaurat després dels desperfectes soferts durant la guerra civil.
El pont de Monistrol fou bastit sobre el riu Llobregat per unir les dues bandes del poble.
El pont, aplanat i format per quatre arcs de mig punt (un d’ells tapiat) que descansen sobre pilars amb tallamars, ha estat eixamplat en superfície per permetre el tràfic rodat.
Els arcs centrals foren reedificats després de la Guerra Civil amb arcs de mig punt amb la rosca formada amb pedres ben escairades.
El Pont sobre el Llobregat és una obra gòtica de Monistrol de Montserrat (Bages) declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.
L’ermita de Sant Felip Neri de les Ferreres està a tocar de la Masia les Ferreres de Rellinars.
Us passo la seva historia:
La data que apareix a la llinda (1660), marca l’antiguitat.
Després de la guerra civil, mentre es recuperava i restaurava la parròquia del poble, se celebraven actes litúrgics.
És un edifici de planta rectangular i capçalera semicircular, amb coberta a dues vessants de teules àrabs amb el carener perpendicular a la façana principal. Tot al voltant, incipient voladís amb sanefes decoratives que a la façana principal, més pronunciat, es troba trencat al bell mig on s’aixeca un campanar d’espadanya d’una sola obertura i acabat en un coronament triangular, amb teuladet a dues aigües. Els murs són de paredat molt ben disposat i la façana principal, tota arrebossada, desenvolupa un tractament simulant carreus.
Hi ha pintures murals que encara s’hi conserven. Aquestes pintures murals dels voltants del 1811 descriuen la preparació de la batalla del Bruc i la resistència als francesos des de Manresa i sembla que foren pintades per un monjo cartoixà escapat de la confraria de Montalegre.
Lourdes Figueres i Borrull – 1987 / Generalitat de Catalunya
La porta és rectangular, emmarcada per grans pedres als brancals i llinda d’una sola peça. Cap a l’intradós de la porta hi ha una motllura arrodonida. Per la part exterior presenta un guardapols motllurat que acaba amb elements de forma piramidal.
Lourdes Figueres i Borrull – 1987 / Generalitat de Catalunya
Sant Felip Neri és una capella del municipi de Rellinars (Vallès Occidental) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Les Trinxeres de la guerra civil, en la Serra d’Espadà en Villamalur de Castelló de la Plana.
Complex de trinxeres, ben conservat, amb nombrosos corredors i nius d’ametralladores,
Aquesta foto podem veure uns trossos de cuiro que em trobat, de lo que pensem que era el cinturó d’algun soldat o alguna corretja per carregar el fusell.
Està en una zona amb una gran riquesa forestal i unes espectaculars vistes.
L’església de Sant Sadurní de Callús està situada en el carrer de Josep Puigbó, 8 de Callús (Bages).
Us passo la seva historia :
A finals del segle XIX s’anaren instal•lant a la vora del riu Cardener una sèrie d’indústries tèxtils que eren pol d’atracció de població; així es configurà un nou poble a la plana que quedava allunyat de l’església parroquial ( l’esglesia vella) situada dalt d’un turó prop del castell de Callús.
Es diu que els bisbe Muñoz Izquierdo, que estigué al davant de la diòcesi de Vic entre el 1916 i 1927, ordenà la construcció d’una nova església al lloc on vivia la gent.
El 21 de novembre de 1926 fou col•locada la primera pedra.
Però no fou beneïda fins al 10 d’agost de 1940 pel bisbe Perelló.
El campanar actual fou inaugurat el 9 de setembre de 1951, en substitució d’un altre anterior, enderrocat durant la guerra civil.
És una església amb una planta de tres naus, una central i dues laterals més baixes i estretes que la central.
El sostre d’aquesta està coberta amb volta de totxo, reforçada per uns arcs faixons que condueixen el pes cap a uns pilars (cinc per banda).
El sostre presenta llunetes i unes aparents claus de volta en funció merament decorativa.
En la part alta de la nau central, just acabada la volta, s’obren unes finestres allargades, set al cantó dret i sis a l’esquerra.
En els laterals hi ha una sèrie d’altars, definits per sis petis estreps els quals ajuden a aguantar la coberta d’aquesta part.
Mª Alba Oliveras i Rubiralta -1988 / Gerneralitat de Catalunya
L’edifici és obrat amb carreus de mides irregulars i també utilitza el totxo per flanquejar i delimitar els cantoneres de les naus i del campanar de torre.
La porta és de mig punt i a sobre presenta un arc de descàrrega; element que també es troba en les 2 finestres i el rosetó de la façana principal.
Sant Sadurní de Callús és una església del municipi de Callús (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La masia de l’Escorça, abans «Can Bitllera», era la porteria de la fàbrica.
Dionís Escorsa i Cruells (St. Feliu de Codines, 1840 – Barcelona, 1900) fou un empresari metal·lúrgic català.
Fill de Josep Escorsa i Cirerol, natural de St. Feliu de Cabrera, i de Teresa Cruells i Corderes, de St. Feliu de Codines, va començar a treballar en el ram de la metal·lúrgia des de molt jove com a tècnic.
El 1867 va establir un negoci propi de foneria, que deu anys després traspassà a Pere Màrtir Sancristòfol, serraller especialitzat en la forja decorativa.
El 1869 casà amb Francesca Soria Ustrell, natural de Sabadell.
El 1876 estableix una foneria de ferro amb dos socis més. Aquesta factoria, al carrer de Creu Coberta, arribà a classificar-se com la segona més important de tot l’estat espanyol, en l’emmotllament d’acer fos. El 1892 la empresa canvià de nom i es diu “Foneries Escorsa”, potser quan ja era l’únic soci.
Fundiciones l’Escorsa a Barcelona. Principis segle XX.
A la seva mort, el 1900, se’n fan càrrec els seus fills, Joan (1873-1944) i Pere Màrtir (1880-1946), amb el nou nom de “Hijos de Dionisio Escorsa, Sociedad en Comandita”.
El tercer fill, Alexandre (1878-1947), se’n separà i fundà una nova indústria de “Hierros y Aceros Moldeados” a Hostafrancs. Amb 10.000m2 aquesta fàbrica que, durant la Guerra Civil, produïa peces de guerra, tancà el 1992.
En 1995 el recinte, l’HAMSA, es va convertir en un centre social ocupat i autogestionat fins el 2004 que el van tirar a terra.
Logo del centre social Hamsa.
La foneria Escorsa s’instal·là el 1920 a la Carretera de Santa Eulàlia de L’Hospitalet de Llobregat amb la Riera Blanca que separa l’Hospitalet de Barcelona, arribant a tenir 217 treballadors. El 1958 disposava de tres forns elèctrics i produïa anualment unes 3.000 tones de metall fos, tanmateix el 1966 va fer fallida i tancà les portes. [1]
1917. Inauguració de la primera pedra de la foneria Escorsa a l’Hospitalet. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.
De l’Escorsa queda una típica masia agrícola del segle XIX amb planta baixa, pis i golfes, abans coneguda com Can Bitllera.
La casa de l’Escorça als anys 80. Foto del llibre de J. Casas: L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la història (1984)
A la part posterior de la finca, enjardinada, encara es pot veure una mica de l’ambient rural que hi havia a l’Hospitalet abans de la emigració massiva.
Part posterior de l’escorça a Santa Eulàlia de l’Hospitalet. AGC, 2021
Té un rellotge de sol a la façana principal. La indústria ocupava el lloc proper de blocs d’habitatges actuals.
L’escorça o «Can Bitllera» a l’actualitat a la Carretera de Santa Eulàlia. AGC, 2021.
Va ser rehabilitada i utilitzada com a restaurant i lloc de trobada d’una entitat recreativa-cultural, la casa Galega de L’Hospitalet.
Mari Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 17-12-2021
Als treballadors i a les treballadores dels inicis de la industrialització a la ciutat.
——————————————————————————————————————–
[1] Informació estreta del llibre de Francesc Marcé i Sanabra (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular i de viquipèdia.
La Creu de Terme de Santa Maria està en l’entrada a la urb. Can Castany en el carrer Serra Corredora en Cervelló.
Fotografia : Viquipèdia
Us passo la seva història:
Aquesta creu, datada entre els segles XVI i XVII per les seves característiques, va ser molt malmesa durant la Guerra Civil per això es va refer la seva part superior.
Se suposa que aquesta creu va inspirar al dramaturg Frederic Soler Humbert “Pitarra” (1839-1895) en la seva obra “La Creu de la Masia” essent la masia de “Can Victòria” o, també anomenada, “La Casa de les Ànimes”, la més propera a la creu.
La creu de terme realitzada en pedra, formada per la creu, el nus, la columna i la base de sustentació. La creu pròpiament dita és una reproducció de l’original, molt malmesa durant la guerra civil.
Fons Salvany -1915 / Viquipèdia
La creu de Santa Maria el 1915 presenta el braços configurats per una forma vegetal lobulada. A l’anvers mostra la figura de Crist crucificat i al revers la imatge de la Verge. A la part inferior del braç vertical es disposen dues imatges dempeus, flanquejant la creu, mentre que quatre personatges vestits amb túniques resten asseguts als peus, damunt la magolla.
Aquesta està configurada per un volum octogonal amb motllura superior i inferior. En les cares hi trobem personatges religiosos en un estat de conservació deficient. La columna és llisa i es recolza damunt una base esglaonada de planta circular. L’esquema formal de la creu és de tradició gòtica, mentre que la composició de la magolla entraria més dins el concepte estètic renaixentista.
La Creu de Terme de Santa Maria és una obra del municipi de Cervelló (Baix Llobregat) declarada bé cultural d’interès nacional.
L’església de Sant Miquel està situada en la Plaça de l’Església d’Os de Balaguer (Noguera).
M. Carme Vidal l Torruella -1983 / Generalitat de Catalunya
Us passo la seva historia:
Damunt de la porta d’entrada a l’església hi trobem la data de 1753, any en què es degué consagrar. Aquesta església fou realitzada amb l’ajuda de tots els veïns del poble.
La seva distribució espacial, la seva decoració i la seva línia constructiva, ens permeten afirmar que en aquell temps, Os de Balaguer devia ésser un poble pròsper.
Al llarg del temps s’han anat fent obres per mantenir l’església, especialment després de la Guerra Civil.
És una església amb planta de creu llatina de tres naus i cinc trams amb creuer. Està construïda en pedra, i soportada per pilars amb pilastres adossades.
J Moros / Generalitat de Catalunya
Les cobertes varien en funció del tram, així doncs, la nau central i els braços del creuer estan coberts amb volta de canó amb llunetes, mentre que per exemple, la capella major té volta d’aresta i la sagristia té el sostre pla.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Per sobre el creuer s’aixeca una cúpula sobre triangles asfèrics. El cor està situat als peus de la nau, i la torre, a la capçalera, té dos cossos: l’inferior de forma quadrangular i el superior amb forma octogonal.
J. Morós / Generalitat de Catalunya
Destaca la façana principal, molt ben treballada. La porta té un arc mixtilini flanquejat per pilastres i a sobre, una fornícula buida que en el seu temps devia contenir la imatge del sant. Sobre d’aquesta, una obertura circular a manera de rosetó.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Completa el detall escultòric de la façana, un gran arc de mig punt que contribueix a donar un aspecte arrodonit a la part superior de la façana.
Roger Vinent Arnau -2006 / Generalitat de Catalunya
Cal destacar les campanes del Museu, situades al Castell, Malignum Castrum i que us les presento:
Sant Miquel d’Os de Balaguer és una església d’Os de Balaguer (Noguera) protegida com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Terra, aigua i racons 