El Pont de l’Aigua es situa sobre el riu Ter, en la carretera de Palamós municipi de Girona.
Us passo la seva historia:
Els primers vestigis són romans i al segle xiv es començà l’original, obra d’en Pere Ça Coma i que es clogué al segle xv, era de 10 ulls i tenia una plataforma en punta de diamant al tercer ull.
Després de moltes vicissituds de riuades i setges (ja que la història del barri ha anat lligada a la de Girona) durant la retirada, a la Guerra Civil, fou volat i reformat més tard per les milícies franquistes, creant l’actual pont.
El 1926 s’inaugurava la línia del tramvia de Banyoles i que passava del Pont.
Miquel Ferrer i Lopez – 1988 / Generalitat de Catalunya
És un pont de 8 ulls d’arcs de punt rodó i que dona nom al barri. De caràcter monumental per les pilones, dues a banda i banda del pont, amb làpides commemoratives de la guerra civil a favor dels nacionals.
Miquel Ferrer i Lopez – 1988 / Generalitat de Catalunya
En el tram més proper a Sarrià, el pont puja en un pendent suau en els dos primers trams, per baixar al darrer en un pendent més pronunciat.
Així, el pont consta de 3 parts caracteritzades per trossos massissos amb relleus al·lusius. La barana és de pilonets rodons amb motlluretes de mitja canya, seriats, amb passamà massís al damunt. El pont és damunt el Ter, i té el terra de quitrà que salta, deixant a la vista els carreus antics i les guies del tren de Banyoles.
El pont de l’Aigua és un pont fluvial del municipi de Girona que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Imatge del llibre Jardín de María del P. Narcís Camós, 1857
El P. Fr. Narcís Camós (1621-1664), escriptor i religiós del convent de Sant Domènec de Girona va peregrinar, entre 1651 i 1653, en plena Guerra dels Segadors i d’epidèmies de pesta, per tots els racons de la Catalunya de l’època, visitant 1.028 santuaris marians, alguns de la Catalunya Nord, ja que va ser abans de l’escissió promulgada al “Tractat dels Pirineus” (1659).
1652. Mapa del setge de Barcelona de Giovanni A. Franco
Fruit d’aquesta activitat és l’obra, Jardín de María plantado en el principado de Cataluña escrita en 1657 (publicada a Barcelona), reeditada en 1772 a Girona i novament a Barcelona en 1949 per l’editorial Orbis, amb una nota preliminar d’Eduard Junyent, conservador del museu episcopal de Vic. Ordenades les capelles per bisbats, també s’han anat reeditant per zones: Berguedà, Urgell…
Portada del llibre “Jardín de María”
L’obra s’articula en nou “llibres”, dedicats cadascun a un arxiprestat o bisbat amb les advocacions marianes de les capelles de la Catalunya de segle XVII: Barcelona, Tarragona, Girona, Tortosa, Lleida, Urgell, Vic, Elna, Solsona i Àger i Meià (la Noguera). Al final de cada llibre fa un inventari d’altres llocs de culte marians que no ha pogut visitar.
Al capítol XII del bisbat de Barcelona parla de l’ermita de Bellvitge. És la primera obra literària sobre aquest santuari marià. El P. Camós segueix un esquema: descripció del lloc, de la capella i de les imatges que observa en talles i retaules, així com els ex-vots que troba; informacions diverses sobre confraries, processons i celebracions que poden interessar els devots, afegint un seguit d’elements llegendaris i miraculosos propis de la tradició oral.
Goigs antics del carrer Espasería de Barcelona.
L’interès del P. Narcís Camós és prioritàriament religiós, és el temps de la Contrareforma espanyola que volia contrarestar el moviment de Reforma protestant de Lutero amb el culte marià, entre altres, cal saber-ho, però, si deixem de banda els elements meravellosos i sobrenaturals propis del folklore i de la religiositat de l’època, trobem dades històriques importants com els noms de les rodalies o la descripció dels llocs i de les imatges d’aquell moment.
Les narracions de tradició oral que inclou tenen un origen molt antic, com la de la marededéu trobada per un bou i un pastor. Són imatges d’un antic primitivisme que remeten a les forces naturals de la terra i als mites antics, portadors d’un simbolisme pròpiament humà. En ser reaprofitats al sí del cristianisme i reproduïdes en les incomptables marededéus trobades del territori, són inscrites en la memòria col·lectiva d’un poble poc il·lustrat.
Portada del llibre del bisbat de Girona. Es veu la imatge d’una llegenda comú a les marededéus trobades.
Perquè l’obra del P. Camós, tot i que conté elements històrics sent, com és, un llibre de viatges, és bàsicament literària, com ho són els goigs i les llegendes.
Partint d’aquestes observacions podem llegir el text de Narcís Camós i extreure els elements que considerem importants. El subratllat en negreta remarca algunes dades històriques
“En el término de Santa Eulalia del Hospitalet, tiene casa y morada una imagen de Aquella que, por su excelencia, lo fue de Dios. Tienen muy grande amparo los fieles con esta su imagen, la cual se intitula de Bellvitja y esto sin duda (dejando otras razones por las cuales se podía llamar de esta manera) por razón de quien la halló o edificó su casa, el cual tendría este nombre, con que se quedó, desde que se manifestó con la siguiente maravilla”.
Imatge (de les més antigues que tenim) d’una capelleta que hi havia al carrer Hospital de Barcelona on es venerava la Mare de Déu de Bellvitge. Arxiu Gavin.
“LLamábase entonces esta parroquia Santa Eulalia de Provençana (cuya iglesia se conservó hasta nuestros tiempos, en que por la guerra fue destruida en mucha parte), de la cual fue sufragánea, la que hoy tiene con el título arriba dicho. Había pues una casa de labrador, que se llamaba Esferrer, como dicen algunos, de la cual, cuando salían los bueyes a pacer o al trabajo, se partía uno de ellos y con mucha prisa se iba al lugar donde hoy está dicha capilla. Fue esto advertido algunas veces y como le volviesen presto a cobrar no advirtieron que iba, hasta que se confirmó con otra maravillosa señal, que fue ver algunos días particulares una luz muy ardiente en aquel lugar. Apresuráronse con aquello por lo que antes eran tardos, y fueron a dicho lugar, donde hallaron la santa imagen que estaba dentro de la cueva, en la parte del evangelio, aunque cerrada de algunos años a esta parte.
Ca l’Esquerrer a la Carretera del mig és una de les masies de la Marina del segle XVI millor conservades.
Moviose con esto mucha devoción y edificósele capilla hacia poniente, cuyo sitio y tierra necesaria para su edificio dio la casa llamada de muchos años, Famada. Amplificose por el tiempo dicha capilla y se hizo un retablo a lo moderno, en la cual estuvo dicha santa imagen hasta los años 1652, en que, por los efectos de la guerra, faltó de la manera que sabe Dios, y por esto hicieron otra de nueva en su lugar, la cual es de madera, está sentada y tiene el Niño Jesús en el brazo izquierdo. De alto tiene poco más de cinco palmos.
Carrer Femades o Angulo, cantonada Carretera Hospitalet-Cornellà. Masia Museu Casa Serra. Foto: AGC, 2020
Visítanla con procesión de su parroquia el día de la Anunciación y la festejan mucho también el día de su Natividad, que acuden mucha gente a visitarla y de Barcelona, a más de que la visitan muchos entre año; principalmente acuden, el lunes de Pentecostés, de la calle Espaseria, con muy grande efecto de devoción.”
Imatge del llibre de Fr. Marcé i Sanabra: 25 Imatges de l’Hospitalet. Museu d’Història de la Ciutat
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 28/8/2021
Als viatgers i a les viatgeres que documenten el que observen iconeixen.
El Pont de Santa Magdalena deu de ser el més antic d’Olot.
Dona al carrer de Santa Magdalena i al carrer de Sant Cristòfol, tot passant per sobre el riu Fluvià.
El pont de Santa Magdalena, era la única connexió en època medieval que tenia Olot amb Girona.
Situat en el nucli antic d’Olot, va ser molt important cara a la industrialització de la ciutat, pel pas dels carruatges amb les mercaderies.
Al Fluvià s’hi van fer rentadors per les dones que baixaven al riu per rentar-hi la roba i rescloses que la ciutat aprofitava pel principi de la industrialització, d’aquests hi havien a les rodalies del Pont de Santa Magdalena i que agafaven el seu mateix nom de la santa.
Resclosa i rentador de Santa Magdalena a principis del segle XX
L’Església de Sant Martí del Corb es ubicada als vessants nord de la serra del Corb del municipi de Les Preses. Pertany a la Diòcesis del bisbat de Girona.
Sant Martí del Corb és una menuda església d’una sola nau i absis semicircular. L’accés es realitza a través d’una escalinata i d’una porxada sostinguda per pilastres i teulada a dues vessants.
A cada costat de la porta d’ingrés hi ha dues obertures amb reixes de ferro forjat que permeten observar l’interior del temple. Damunt el frontispici hi ha el cloquer, d’espadanya, amb un sol ull.
Bastida amb pedra menuda del país i coberta de teules.
No tenim la data de construcció, ni tampoc dades històriques, que és ven estrany.
Al seu costat esquerre hi ha la Font de Sant Martí,
que mitjançà d’una canal porta l’aigua a un safareig i/o abeurador pel bestiar.
Es un lloc molt bonic per l’arbreda que hi ha, humit i silenciós.
Sant Martí del Corb és una església del municipi de les Preses inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Llorenç del Mont o monestir de Sant Llorenç de Sous fou una abadia benedictina de l’antic comtat de Besalú, dins els límits del bisbat de Girona, situada a l’extrem més meridional de l’actual terme municipal d’Albanyà (Alt Empordà).
Les seves ruïnes es troben en el pla de Sous (855 m), a la falda de la muntanya del Mont.
Fou centre del poble de Sous, actualment deshabitat, pertanyent a l’antic municipi garrotxí de Bassegoda, que fou incorporat el 1988 al d’Albanyà i, per tant, a la comarca de l’Alt Empordà.
A les seves ruïnes es construí, a principi del segle XIX, l’església parroquial de Sant Llorenç de Sous.
Podeu consultar informació sobre l’església parroquial de Sant Llorenç de Sous a :
Les primeres notícies que es tenen d’aquest monestir es remunten a l’11 d’abril del 871, quan fou citat en un precepte expedit a favor del monestir de Sant Aniol d’Aguja pel rei franc Carles el Calb.
Els monjos benedictins de Sant Aniol d’Aguja que es van instal·lar al pla de Sous van tenir en compte les condicions defensives de lloc escollit i també els recursos naturals que oferia per al manteniment de la comunitat.
Fins a la primeria del segle XI la comunitat de Sant Llorenç del Mont era només una cel·la (cella Sancti Laurentii) filial de Sant Aniol d’Aguja i, com aquest, sotmès al domini dels canonges de la catedral de Girona.
Així ho testimonien dos documents atorgats pel rei Carles el Simple en els anys 898 i 922 i una butlla del papa Silvestre II expedida el 1002 a favor de la mitra de Girona
El 1003 la comunitat de Sous ja consta regida per l’abat Abbó. Els nous dirigents tingueren en aquells anys una intensa
Els seus abats formaren part del consell dels comtes de Besalú i assistiren als concilis que es van celebrar a Girona els anys 1068 i 1073.
Entre els segles XI i XII es construí una nova església.
Almenys des de 1222 al monestir de Sous tenia culte particular la imatge de la Mare de Déu del Mont.
La difusió de la devoció impulsà l’abat Bernat, en els anys 1311-1318, a construir l’actual santuari al cim de la muntanya, al qual fou traslladada.
Aquest santuari enfrontà de seguida l’abat amb el bisbe de Girona, llavors Guillem de Vilamarí, pel seu control.
El 1319 s’arribà a un conveni que deixà en mans de l’abat l’administració del santuari, mentre el bisbe hi retenia el dret de visitació, la jurisdicció i un cens anual.
Al segle XIV era una comunitat pròspera però petita, formada, l’any 1332, per vuit monjos.
Al segle XV la decadència s’accentuà, amb una comunitat que arribà a tenir només dos monjos (1438) i amb greus dificultats econòmiques per la disminució progressiva de les rendes.
La situació fou agreujada pels forts terratrèmols que es deixaren sentir sobretot en aquella zona entre els anys 1427 i 1434, que afectaren els edificis i arruïnaren l’església i algunes de les altres construccions, fins al punt que motivaren el trasllat de l’altar major al claustre.
Durant el segle XVI, es reconstruïren parcialment els edificis i l’abat Francesc Albanell († 1530) intentà restaurar el monestir amb l’establiment de quatre capellanies o beneficis, però el deteriorament ja fou imparable.
El 1592, d’acord amb el desig del monarca de potenciar els monestirs més poblats, el papa Climent VIII en decretà la supressió i l’annexionà al monestir de Sant Pere de Besalú.
La supressió, però, no es féu efectiva fins a la mort del darrer abat, Jaume Coll, el 1605.
A partir d’aleshores, esdevingué una simple parròquia rural del poble de masies disperses de Sous.
La ruïna de l’església, definitivament abandonada al segle XVIII, obligà a condicionar el nou temple parroquial de Sant Llorenç de Sous en el que havia estat la sala capitular del monestir, que fou consagrat el 1829.
Des de mitjan segle XIX, les restes del monestir serviren d’estable d’animals i magatzem d’eines agrícoles.
Jacint Verdaguer visità les ruïnes del monestir durant la seva estada al Mont l’estiu de 1884, amb motiu de la festa major del poble de Sous, i en publicà les impressions aquell mateix any.
Durant el segle XX el poble ha quedat deshabitat i el lloc totalment abandonat, fins a les recents campanyes de recuperació.
A partir de 1984 s’emprengueren campanyes de neteja, excavació i consolidació del conjunt monumental, a càrrec del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
El 2008 s’ha aprovat un projecte de restauració, impulsat per l’Ajuntament d’Albanyà i la Diputació provincial de Girona, que és afavorida per la recent potenciació turística del santuari.
Us passo la llegenda de la Font del monestir de Sant Llorenç de Sous , recollida per Jacint Verdaguer:
La font de l’Esparreguera o dels Monjos, és molt a prop del monestir, que n’obtenia l’aigua necessària.
Segons conta la llegenda recollida per Verdaguer, aquesta font no existia, però un dia passaren per allí dos homes que perseguien sarraïns fugitius. Estaven fatigats, feia molta calor i tenien set, i un d’aquests exclamà:
“Si Déu ens fes la mercè d’una mica d’aigua!”… , immediatament, brollà aigua d’on ara hi ha la font.
Per a mes informació sobre aquest monastir podeu consultar a :
El 1 de novembre de 2018, us vaig fer un article sobre al Pont Vell de la Bisbal d’Empordà.
Avui el dedicaré, el Pont Nou, que de fet també es força antic.
A mitjan del segle XIX, en el moment de l’obertura de la carretera de Girona a Palamós, que travessa la població de la Bisbal d’Empordà, es bastí el Pont Nou.
La història diu que el Pont Nou fou d’obligada construcció en augmentar l’amplada dels camins moderns per donar cabuda als automòbils i al Tren Petit, el qual feia un recorregut des de Palamós fins a Girona.
Un tren molt emblemàtic a la població, que fa més de cinquanta anys va deixar de funcionar, concretament el març de 1956.
L’areny del riu Daró, els divendres s’abarrotava de carros i tartanes dels pagesos que venien al mercat setmanal.
Text : Joaquima Pellicer Solà
Fotografies Actuals : Joaquima Pellicer Solà
Recull de Postals antigues : Ramon Solé i Joaquima Pellicer Solà
El 1 de novembre de 2018, us vaig fer un article sobre al Pont Vell de la Bisbal d’Empordà.
Terra, aigua i racons 